Rocketeer. Las historias completas

Rocketeer. Las historias completas
Autor: Dave Stevens


Tomo recopilatori de les aventures d'en Rocketeer, publicades a principis dels 80.
Ambientada al 1938, explica les aventures (o desventures, millor dit), del Cliff Secord, un pilot que treballa en un circ aeri i que un dia es troba una motxilla autopropulsada, invent que el permet volar. De cop i volta es veu perseguit tan pels propietaris de l'invent, com per una colla de nazis que volen robar-lo. Ell, però, només pensa en la seva novia Betty i en tot el que pot fer per evitar que el seu somni de fer-se actriu l'allunyi d'ell.

L'estètica dels dibuixos està molt ben aconseguida i molt ben ambientada en la època en la que transcorre la història. Per exemple, el personatge de la Betty recupera aquella estètica de les pin-ups que es pintaven els pilots damunt dels fusellatges dels avions a la Segona Guerra Mundial, i apareixen moltes imatges gairebé icòniques del protagonista. Potser el paper tirant a brillant no queda bé del tot, i fa ressaltar els colors vius dels dibuixos, cosa que li resta una mica aquest aire retro que té.

La primera història, situada a Los Angeles, explica com el Cliff es troba la motxilla i com evita que els nazis robin un prototip d'un nou avió. Al final, marxa volant (literalment, però en el seu avió) cap a Nova York a la recerca de la Betty, com no. Entremig, té temps de salvar a un company pilot seu, perdre la feina, empaitar a la Betty, i d'escapolir-se tant dels nazis com dels propietaris de la motxilla amb l'ajut del seu amic Peevy, mecànic i enginyer que l'ajuda amb el funcionament i les reparacions de la motxilla.

La segona història ens situa a Nova York, on descobrim que el Cliff, de jove, havia treballat d'ajudant d'un conegut escapista en un circ on va passar un desgraciat accident un dia que ell no hi era. I ara, un dels integrants de l'equip d'aquell circ està buscant venjança.

Aquesta darrera història es queda com a curta i et deixa amb ganes de més. Però el còmic s'acaba aquí. Totes dues històries estan explicades d'una forma molt ràpida, trepidant, potser massa i tot, amb constants cliffhangers.

El tomo es completa amb tot d'extres habituals de les edicions deluxe. Conté un munt d'esbossos, d'il·lustracions i de notes de l'autor. Gairebé hi ha més material complementari que còmic en si.

Al 1991 es va fer una pel·lícula basada en aquest mateix còmic, Rocketeer, que va passar sense pena ni glòria. A mi, particularment, em va agradar: un tio amb una motxilla que el permet volar, és una idea molt molt potent. I clar, jo, al 91....

(http://www.normacomics.com/ficha.asp?013173202/0/)

Los Vengadores

Los Vengadores (2012)

Direcció: Joss Whedon

Intèrprets:  Robert Downey Jr. (com Tony Stark/Iron Man), Chris Evans (com Steve Rogers/Capità Amèrica), Mark Ruffalo (com Bruce Banner/Hulk), Chris Hemsworth (com Thor), Scarlett Johansson (com Natasha Romanoff/Viuda Negra), Jeremy Renner (com Clint Burton/Ojo de Halcón), Tom Hiddleston (com Loki), Clark Gregg (com l'agent Phil Coulson),

Cobie Smulders (com l'agent Maria Hill), Stellan Skarsgård (com a Dr. Erik Selvig), Samuel L. Jackson (com Nick Furia), Gwyneth Paltrow (com Pepper Potts), Paul Bettany (fent la veu d'en Jarvis), ....

Uf....

No sé per on començar.

I-M-P-R-E-S-S-I-O-N-A-N-T!! Així. Amb totes les lletres. I això que la hem vist en un cine normal. No sé si en 3D deu guanyar encara més.

Dues hores i mitja que passen volant. Amb un final (amb el Thanos!!) que deixa amb ganes de més, molt més. Ganes de tornar a veure Iron Man i Iron Man 2, i la del Thor, i la del Capitan América. I que facin un Hulk nou amb el Mark Ruffalo (li queda molt millor el paper a ell que a l'Edward Norton o a l'Eric Bana, els Hulks cinematogràfics més recents). Dues hores i mitja d'acció, de diàlegs marvelians, de superherois, de dolents molt dolents, i bons molt bons. 

La lluita final, de gairebé una hora, no té desperdici. Hi ha molts protagonistes, sí, però és que realment tots ho són, i tots tenen el seu moment. I no es fa pesat.

Si busques la perfecció en quan a adaptació d'un còmic, potser trobaràs cosetes que no acaben de quadrar. I dic potser. Òbviament, no adapta un còmic en concret, però sí que beu i molt de l'essència d'ells: que els Vengadores es formin com a grup per lluitar contra Loki, que la presència de Hulk dins l'equip creï desconfiances, la xuleria del Toni Stark, la relació Thor/Hulk per veure qui és el més fort, la capacitat de lideratge del Capitan América com a estrateg i les seves discussions amb l'Iron Man, la relació Viuda Negra/Ojo de Halcón, inclús la majestuositat de l'helitransport:

D'acord que en l'equip inicial no estava ni el Capitán América, ni la Viuda Negra ni l'Ojo de Halcón, i que SHIELD no hi va pintar res, i que falten l'Avispa i l'Hombre Hormiga. D'acord que a la peli surten lluites i lluites i més lluites, o que la relació entre la Pepper Potts i el Tony Stark és ben diferent de com és als còmics.

Però.... i què?

A grans trets, a la peli veiem com Loki (que per mi és clavat a Mesut Özil, com a mínim al de Crackòvia) ve a la Terra per robar el Teseracto o cub còsmic, una mena de font alienígena d'energia amb un poder desconegut. Durant el robatori, infecta al professor Selvig (sí, sí, l'

Stellan Skarsgård és el de Mamma mia!) i a l'Ojo de Halcón, convertint-los en dolents i fent-los treballar per a ell. SHIELD, que era qui custodiava el Teseracto, encarrega a la Viuda Negra que trobi a Bruce Banner, eminent científic especialista en rajos gamma per a que els ajudi a rastrejar el cub. El Capitán América, quan és conscient de les ànsies de poder que té Loki, també vol ajudar. Paral·lelament, Thor torna a la Terra a passar comptes amb son germà. Finalment, Iron Man s'apunta a la festa, i ja els tenim a tots junts. Tot i que aconsegueixen detenir a Loki i dur-lo a l'helitransport, la relació entre els membres de l'equip no és bona, i Loki se n'aprofita. Finalment, Loki aconsegueix escapar no sense abans ferir de mort a l'agent Phil Coulson. Aquest fet provocarà que els Vengadores es reuneixin i decideixin lluitar junts. Mentrestant, Ojo de Halcón que liderava l'atac a l'helitransport que permet la fugida de Loki, torna a entrar en raó després d'una dura lluita amb la viuda Negra.

Tot i que no surt el crit de Vengadores reuníos!, tots fan front comú quan mitjançant el Teseracto s'obre un portal interdimensional damunt la Torre Stark, al cel de Nova York per on els aliats de Loki, els Chitauris (una escissió dels skrulls a l'Univers Ultimate), inicien l'atac contra la Terra. I a Nova York és on hi ha la lluita final per salvar-la.

Òbviament, guanyen els bons. Com a mínim, aquest primer assalt.

He trobat a faltar la Mansió dels Vengadores, amb el Jarvis. Pel que sembla, aquesta mansió (amb Jarvis inclòs) té pinta de que serà la Torre Stark reconvertida.

Recomanable? Molt. Ganes de tornar-la a veure? També, moltes.

(http://marvel.com/avengers_movie)

Larry Crowne

Larry Crowne (2011)

Direcció: Tom Hanks

Intèrprets: Tom Hanks (com Larry Crowne), Julia Roberts (com Mercedes Tainot), Gugu Mbatha-Raw (com Talia), Cedric the Entertainer (com Lamar)

Avís als navegants: si tens res millor a fer, no cal que perdis el temps amb aquesta peli.

Va d'un cinquenton divorciat, en Larry, que porta treballant tota la vida (des de que va deixar l'exèrcit fa un munt de temps, on feia de cuiner) en uns grans magatzems com a.... reposador? Reponedor? Un bon dia el despatxen perquè no té estudis i no pot prosperar més a l'empresa, i es troba al carrer sense experiència en res i amb un munt de deutes per pagar. Cansat de buscar feina i no trobar-ne, i lluny de rendir-se, segueix la recomanació d'un vei seu (en Lamar) i decideix apuntar-se a la universitat per estudiar alguna cosa. Un dels cursos escollits és Oratòria 2 17, i a classe es troba, a part de amb un grup d'estudiants.... peculiar, a una mestra mig alcohòlica i desenganyada de la vida, la Mercedes. A la Universitat també coneix a la Talia, una noieta novia del líder d'un grup de moteros que van amb scooters, al qual entra a pertànyer.

A partir d'aquí tot és bastant previsible: en Larry, gràcies a l'empenta inicial del Lamar i, sobretot,a l'ajuda de la Talia i la colla de moteros, acaba amb la Mercedes. I aquesta es retroba a si mateixa i recupera la il·lusió. L'argument és molt simple, i està ple de gags amb més o menys fortuna.

Al llarg de la peli veiem com la Talia va transformant al Larry, ja que li canvia des de la manera de vestir, a la decoració de casa. També veiem com en Larry triomfa a una classe d'Economia, com torna la casa que té al banc perquè no pot pagar la hipoteca, com acaba trobant feina de cuiner, o com la relació entre la Talia i el Larry provoca algun malentès.

El personatge del vei, en Lamar, també dóna molt de joc: es tracta d'un vei que va fer fortuna en un concurs de la TV i ara es dedica a la compra-venda de tot el que arreplega. És ell qui li ven la moto al Larry, o qui li ofereix el programa d'estudis de la Universitat per a que triï algun curs. 

Una cosa bona que té aquesta peli és que dura una horeta i mitja. Si busques passar una estoneta veient una peli agradable, simpàtica, sense cap pretensió, pot estar bé.

Hi ha qui vol veure una crítica al moment social en el que vivim: treballadors despatxats, hipoteques per pagar, dificultat de trobar feina, joventut que no sap que vol. O inclús hi ha qui veu un missatge: no et quedis quiet, aprofita les oportunitats que puguis, no et rendeixis per molt malament que et vagin les coses. Si busques tot això, segurament et decepcionarà.

Sembla ser que és la segona peli del Tom Hanks com a director (la primera va ser The Wonders, al 1996) i com a guionista està, a part d'ell, la Nia Vardalos (responsable entre d'altres de La meva vida en ruïnes i Mi gran boda griega. Al final hauré d'acabar veient-la.

(http://www.imdb.com/title/tt1583420/)

Arrugas

Arrugas

Autor: Paco Roca

Un còmic que ja fa temps que tinc però que fins ara no m'havia atrevit a llegir. El primer que et ve al cap és que si es pot fer broma amb tot, igual que passa amb la peli d'Intocable. I de la mateixa manera que passa amb la peli, si es fa ben feta, sí.

Arrugas és un còmic que parla de l'Alzheimer. El protagonista és l'Emilio, un ex-director de banc que té Alzheimer. El seu fill, al no poder fer-se'n càrrec, decideix portar-lo a una residència, i allà l'Emilio coneixerà d'altres residents a mida que la malaltia va avançant. 
De fet, no només parla de l'Alzheimer. Parla de la vellesa, de fer-se gran.

La veritat és que si coneixes una mica el tema, per poc que sigui, és impressionant el ben retratat que està tan l'Alzheimer com la vida a la residència: les rutines, els altres residents,els cuidadors, .... Hi ha coses que les veus exagerades, però n'hi ha d'altres que també ho semblen però saps que no ho són, pel que les que creus exagerades, de cop i volta, es tornen plausibles.

Destacar com l'autor, Paco Roca, retrata petits detallets com poden ser les mirades, les postures, els somriures. He tingut la mateixa sensació que vaig tenir quan vaig veure Bicicleta, cullera, poma, pel·lícula documental que, a l'igual que aquest còmic, també vaig trigar temps a veure per.... por a no saber afrontar el que es retratava. I sí, no pots reprimir la llagrimeta.
En quan al tipus d'humor, és molt respectuós, i en cap moment menysprea o ridiculitza als malalts d'Alzheimer o als altres residents. Hi ha situacions que recrea que resulten gracioses, d'altres reflecteixen molt fidelment la realitat.

 

És molt curiós també com retrata i barreja amb la realitat el que passa per dins del cap dels malalts. Tu ho veus des de fora, i és aquí on hi ha la situació tendra, graciosa, fora de lloc, amb humor. Però s'ha de tenir en compte que qui està malalt ho veu i viu des de dins. I ha de ser molt fotut. Sobretot quan encara són capaços de donar-se compte. I no cal parlar dels acompanyants, els altres malalts.
 

Cap al final veus com alguns dels companys de l'Emilio van desapareixent perquè van al pis de dalt, el dels assistits. I veus com la malaltia va seguint el seu camí, va avançant, va anul·lant l'Emilio.

I el còmic té un final molt molt molt digne. Dur, cruel, però sense caure en la llagrimeta fàcil: deixa a l'Emilio quan ell comença a deixar el que l'envolta, i veus com una de les companyes accepta el que li queda per venir amb resignació. La darrera pàgina et deixa amb un somriure i entens perquè a la gent gran li pot venir bé una corretja de gos extensible.

Les darreres planes són per uns esbossos, i pels agraïments i les fonts d'inspiració de l'autor.

El tema lacrimogen és opcional, i depèn de cadascú.

Un còmic publicat al 2007 i que ja va per la vuitena edició (jo tinc la sisena, del 2010), que ha guanyat tants i tants premis al 2008 (com el Premio Nacional del Còmic, premis al millor guió d'autor i a la millor obra d'autor del XXVI Saló Internacional del Còmic de Barcelona), premi Gran Guinigi a la millor historieta llarga al Festival de Lucca (Itàlia), premis Dolmen de la crítica al millor guió i a la millor obra, o premi Expocómic a la millor obra espanyola), o que han adaptat al cine i que ha guanyat els Goya a la millor peli d'animació i al millor guió adaptat, un còmic, doncs, que ha aconseguit tot això, alguna cosa deu tenir.

Recentment l'han editat en català. Gran notícia.

I del mateix autor també hi ha El invierno del dibujante (també en català), còmic molt diferent però que també ve de gust.

(http://www.astiberri.com/ficha_prod.php?cod=arrugas)

Los 4 Fantásticos: La Edad Dorada

Los 4 Fantásticos: La Edad Dorada

Guió: Stan Lee
Dibuix: Jack Kirby 

Ens trobem amb un tomo de 488 pàgines, que no són poques, que recull els números Fantastic Four 44-63 i els Annual 3-4 USA, publicats originalment entre el 65 i el 67. Fa gairebé 50 anys!! A la portada es pot llegir ¡El mejor cómic del mundo!. Jo no sé si és el millor, però un dels millors segur que sí.

Des d'aquell primer Pocket de Ases de Bruguera que vaig tenir de petit, els 4 Fantásticos, sempre han estat uns dels meus superherois preferits. Un home, científic i inventor, que s'estirava. Una dona invisible que produïa i controlava camps de força, novia del primer. Un home ataronjat, com de pedra, molt forçut, pilot, i molt amic dels dos primers. I un altre home, germà de la dona, que es convertia en foc i.... podia volar!! Una família, un grup d'amics. Aquests són els 4 Fantásticos: el Reed Richards, la Sue Storm, el Ben Grimm i el Johnny Storm.

Amb aquests antecedents, era impossible que aquest tomo no m'agradés. Si a sobre li afegim que les històries que conté comencen amb la boda entre el Reed i la Sue, on surten poc després i per primera vegada els Inhumanos, on ens presenten també per primera vegada a l'Estela Plateada i al propi Galactus, on veiem també per primer cop al Wyatt Wingfoot o a Pantera Negra i viatgem a Wakanda, on coneixem a Klaw i sentim a parlar per primer cop del vibranium, històries també que recuperen al personantge de l'Antorcha Humana original en un apassionant duel contra el Johnny Storm, ....

Un exemple de lo emocionant que és llegir totes aquestes històries el trobem per exemple al Fantastic Four 57. Per un costat tenim que l'Hombre de Arena, que s'ha escapat de la presó, ataca als 4 Fantásticos al propi Edici Baxter. El Johnny no hi és, ja que està amb el seu company Wyatt Wingfoot i el Mandíbulas desplaçant-se per intentar entrar a la Zona Negativa de l'Himàlaia on estan las resta dels Inhumanos, i es troben en un món ple de dinosaures. Si això no fos poc, resulta que a Latveria el Dr. Muerte ha contactat amb l'Estela Plateada i l'ha enredat per extreure-li els poders còsmics que té i quedar-se'ls ell, i ho aconsegueix.

Si tenim en compte tot això, potser sí que ens trobem sens dubte davant d'un dels millors còmics del món.

   

Destacar també els articles d'en Raimon Fonseca, que serveixen d'introducció i et van situant històricament. També fa apunts del procés creatiu i del que van significar aquestes històries.

(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/mg4fedp.html)

Intocable

Intocable (2011)

Direcció: Eric Toledano i Olivier Nakache

Intèrprets: François Cluzet (com Philippe), Omar Sy (com Driss), Audrey Fleurot (com Magalie), Anne Le Ny (com Yvonne), Clotilde Mollet (com Marcelle)

Es pot fer broma amb tot? Si es fa ben feta, sí.

1. Peli que no comença pel principi. Ja saps al que vas, i a la primera escena ja ho veus.
2. Els dos protagonistes comencen la seva relació parlant de música, comparant els seus gustos musicals.
3. No és americana. I es nota. Els actors són guapos, no dic que no, però no és aquella bellesa com de plàstic americana. A les pelis europees, són guapos, però normals.
4. Referències aèries. Poques, però hi són
5. Basada en una història real.
6. Referències a la discapacitat.
7. Cap mena d'expectativa creada sobre la peli. Just fins unes hores abans, no sabia ni que veuria aquesta. I a sobre al cine!! 

Mirant aquests punts, era impossible que no m'agradés. I sí, em va agradar. I molt.

La peli va d'un tetraplègic carregat de pasta (el Philippe) que contracta a un senegalès desarrelat que viu a l'extraradi de París (el Driss), i que només es presenta a l'entrevista de feina per complir l'expedient i poder cobrar de l'atur. El xoc de cultures i de forma de veure la vida entre el Philippe (i el seu entorn) i el Driss provoca un munt de situacions divertides, però a la vegada fa que es crei una relació d'amistat molt molt forta.

Quan vas a veure aquesta peli més o menys ja saps al que vas. I quan comença la peli t'ho deixen clar: es veuen tots dos en cotxe esportiu provocant a la poli per París i fent juguesques sobre si els podran esquivar o aconseguiran que els acompanyin fins un hospital. És el Driss que s'està aprofitant del Philippe? No, perquè el Philippe entra també al joc acceptant les juguesques, inclús fingint un atac quan la poli els enxampa. Tots dos fumen, s'ho passen bé, hi ha complicitat. I quan el Philippe pregunta "i ara què?" i el Driss diu "deixa-ho a les meves mans", saps que allà hi ha, ha hagut i haurà alguna cosa important. I aleshores comença la peli.

La història comença quan un tetraplègic carregat de pasta busca un nou assistent. Tots els que es presenten a l'entrevista tenen un munt de títols, alguns tenen molta experiència en un munt de camps relacionats amb l'assistència a gent necessitada o la geriatria, i tots tenen una visió molt.... tova, de la discapacitat. No sabria com definir-ho, però és aquella visió de ai, pobrets. Si algú està relacionat amb alguna discapacitat suposo que sabrà entendre'm. Com anàvem dient, a l'entrevista es presenta un munt de gent "molt ben preparada i amb referències", però també es presenta un negre que passa de tot, sense experiència ni ganes ni educació ni res, que només vol que li signin un paper per poder seguir cobrant de l'atur. Inclús mentre espera roba una mena d'ou de Fabergé. L'entrevista de feina, com no, comença amb una discussió entre les qualitats musicals de Chopin o Berlioz i les d'Earth, Wind & Fire. Òbviament, acaba amb un torni "torni vostè demà".

Aleshores descobrim una mica la vida del Driss: barri marginal, un munt de germans (que de veritat són els cosins), mare (que resulta ser la tieta) que treballa fins molt tard, molta vida de carrer, droga, .... Al final, la mare-tieta l'acaba fent fora de casa, adduint que té més fills i que per als altres fills sí que té encara alguna esperança de que facin alguna cosa de bo a la vida. Deu n'hi do.

La qüestió és que el Driss acaba agafant la feina malgrat la inicial resistència de l'entorn del Philippe, i es trasllada a viure a casa seva. Allà coneixem per exemple a la Yvonne, l'assitenta de la casa, amb qui fa molta amistat, i a la Magalie, la secretaria, a qui no para de tirar-li els trastos i al final resulta ser lesbiana. Aquests dos personatges femenins són dos exemples de bellesa europea en contraposició de l'americana que comentava abans. La primera més gran, la segona més jove. 

Doncs bé, poc a poc anem coneixent més coses dels dos protagonistes. El Philippe es va quedar tetraplègic degut a un accident quan practicava parapent. També sabem que té una filla de 15 anys, adoptada, que és vidu, i que la seva dona, a qui estima molt molt  (li fa més mal estar sense ella que estar sempre a la cadira) va morir d'una malaltia. Li agrada molt l'art (compra quadres, va a l'òpera, escolta música clàssica a tot drap). I, pel damunt de tot, vol que el tractin de forma normal, no com a un discapacitat. Per això s'entén tant amb el Driss.

Del Driss sabem que és senegalès, que els seus tiets el van portar a França quan tenia 7 anys perquè ells no podien tenir fills, tot i que després sí que en van tenir. Té un cosí que s'està ficant amb problemes. I ell mateix també ha estat tancat i no porta gaire bona vida. Li encanta també la música, funky sobretot. I no entén l'art modern ni l'òpera. 

El seguit d'aventures que passen junts resulta molt divertit. I tot ve perquè el Driss tracta al Philippe d'una forma normal. Per exemple, quan truquen per telèfon i és pel Philippe, el Driss li allarga l'aparell esperant que l'agafi, com si no li passés res. I ho fa perquè senzillament no hi pensa en la tetraplegia, no el veu com un discapacitat. És per això que el convida a fumar (i no tabac, precisament), o el fa anar amb un cotxe esportiu, en comptes de fer-ho en una furgoneta adaptada.

Del Philippe també sabem que manté una relació epistolar amb una desconeguda, o que com no pot sentir res de coll avall, el que l'excita més el que li acariciïn les orelles. I sí, gràcies a la relació que manté amb el Driss, recupera d'alguna manera les ganes de viure.

Hi ha escenes que m'han divertit molt. Com quan "educadament" en Driss fa fora a un veí que sempre aparca el cotxe davant del gual que hi ha a casa del Philippe, o quan aquest pren al Driss a l'òpera a veure Der Freischütz i no entén com pot ser que surti un tio vestit d'arbre cantant d'aquella manera i en alemany. 
També vull remarcar la festa d'aniversari del Philippe, amb concert de música clàssica inclòs, on en Driss intenta lligar per enèsima vegada amb la Magalie. En aquesta festa, el Philippe intenta presentar-li al Driss diverses peces de música clàssica, de diferents estils, per veure si li agraden. I el Driss acaba posant-li el Boogie Wonderland i convidant a tothom a ballar. Una festa per a un tetraplègic on es convida a ballar a tothom: una mostra de normalitat.
Particularment també vull destacat el moment de quan van a volar. En primer lloc el Philippe pren al Driss cap a l'aeroport, on els espera un reactor petit d'aquests de negocis, diguem-ne. Crec que és un Falcon 900, però no n'estic segur. El Driss flipa amb l'avió i amb que només hi vagin ells. Aquesta escena em va recordar no sé per què a quan vaig agafar l'avió per anar cap a Amsterdam al 2007 per assistir al meu primer Marillion Weekend. Feia molts anys que no volava, potser des del 22 de Juliol del 2002, quan vaig fer el darrer vol com a Comandant portant a la Maria, i aquell vol va ser molt especial. Doncs bé, no sé per què, em va venir a la memòria allò. A la peli agafen l'avió per anar ves a saber on a practicar parapent, una de les passions del Philippe. Al principi, el Driss s'hi nega, però al final acaba també volant. I acaba disfrutant com qui més amb l'experiència. Imagino que pel Philippe, que es va quedar tetraplègic precisament fent parapent, ha de ser molt molt heavy. A part, el fet d'estar volant, per un tetraplègic, ha de ser una experiència molt molt forta, similar a quan estan a l'aigua i floten. A la terra per força has de "sentir" el cos, però en un altre mitjà, aire o aigua....

Cal al final, al Philippe, quan coneix la problemàtica familiar del Driss, li acaba sabent greu que malgasti la seva vida empenyent sempre una cadira de rodes, i decideix que deixi de treballar per a ell. El Driss, per un costat, troba feina, i el Philippe contracta a un altre assistent estàndard. Però aquest assistent resulta ser això, estàndard, i on sap com tractar-lo. Al cap d'un temps, la Yvonne ha de trucar novament al Driss per veure si ell pot fer alguna cosa.

Durant la peli assistim també als dubtes que té el Philippe a l'hora de conèixer físicament (per insistència del Driss) a la seva relació epistolar, dubtes sobretot pel tema de la discapacitat i la por de que es trenqui alguna cosa quan es descobreixi el seu estat.
Després d'un intent fallit, al final de la peli assistim a aquesta trobada, novament orquestrada pel Driss. És l'escena que seguiria a la carrera amb la policia per París a la que assistim al principi de tot de la peli.

Per cert, al final el Driss torna l'ou de Fabergé que roba al principi. 

Ah, i està basada en la història real de Philippe Pozzo di Borgo i el seu assistent i gran gran amic Abdel Sellou.

Just abans dels crèdits finals surten imatges reals de tots dos, i expliquen que segueixen vius i sent molt bon amics.

Comentar també el cine. Sí, sí, vam anar al cine!! Aquest cop al Lauren de Reus. A la sala, no gaire gran, no seríem més de 10 persones. Tot plegat, una mica amb aspecte de deixat. Qui et venia l'entrada (al costat del bar, no a les guixetes de fora) era qui et venia també les crispetes, i no destacava precisament per la seva simpatia, rapidesa i atenció al públic. La peli (la nostra, la de les altres sales no ho sé) va començar quan la gent va entrar i va seure, no a l'hora que hi havia anunciada. I hi va haver algun problema amb el so. Inclús amb la imatge.

D'acord. Era Dijous. I érem quatre gats. Però que s'ho facin mirar.


(http://intocable-lapelicula.com/) 

La meva vida en ruïnes

La meva vida en ruïnes (2009)

Direcció: Donald Petrie

Intèrprets: Nia Vardalos (com Georgia Ianakopolis), Alexis Georgoulis (com Prokopi Kakas), Richard Dreyfuss (com Irv Gideon), Alistair McGowan (com Nico)

Una professora d'universitat ha de guanyar-se com pot la vida fent de guia turística en una agència de mala mort. A sobre, sempre li assignen els "pitjors" turistes: americans incults, gent gran que no sap ni anglès, australians barroers, un home de negocis solter que no es desempallega del mòbil, separades que fugen (i a la vegada van a la caça) dels homes, famílies malavingudes, una jubilada cleptòmana, el típic graciós que viatge sol, .... Gent, en resumides comptes, més interessada en anar a la platja i comprar souvenirs que en visitar les ruïnes de la Grècia antiga. A sobre, hi ha una forta competència amb l'altre guia de l'agència, que és qui té els millors turistes, els millors hotels, el millor autocar, i el millor conductor d'autocars. O no?

Peli aparentment tonta, sense gaires coses a explicar, que serveix com a crítica al turista tòpic i fa de postal cinematogràfica de Grècia.
No deixa de ser una comedieta romàntica, que de quan en quan ja van bé. L'únic problema és que a les primeres de canvi ja lligues que la guia i el conductor de l'autocar acabaran junts, i que ella probablement acabarà quedant-se com a guia.
Però té un d'allò especial.

El primer que em va sobtar va ser el blau. No sé si està tractat o no, però els blaus que surten a la peli són.... hipnòtics. Potser al estar en contraposició amb els blancs, que també en surten molts, fa que es vegin més.
La història és bastant previsible, i no hi ha gaire marge per a la sorpresa. Potser la part lacrimògena final del personatge del Richard Dreyfuss.
Com és una peli plena de gags és fàcil que tard o aviat hi hagi alguna escena que t'arranqui un somriure. Tot està en funció de les mires: si vas amb la idea de veure una peli d'art i assaig, has begut oli. Però si vas amb la idea de passar una estona entretinguda amb una història.... lleugera, la peli compleix. Podríem dir que es salva pels pèls, perquè sí, s'ha de reconèixer, la cosa va decaient. Però compleix.

Les comparacions amb l'Oh, Europa són inevitables. I he de reconèixer que sense saber de què anava la peli ni res, el que més em va cridar l'atenció va ser el títol, no sé si per la similitud amb el My city of ruins de l'Springsteen, o què.

Es veu que la Nia Vardalos és la responsable de Mi gran boda griega. Però com no la he vist, no puc fer les comparacions pertinents.

Sempre diuen que la realitat supera la ficció, i veient pelis així et queda el dubte. Això sí, en el cas de que l'afirmació sigui certa, es deu referir a la realitat dels altres.

(http://www.foxsearchlight.com/mylifeinruins/)

EVA

EVA (2011)

Direcció: Kike Maíllo

Intèrprets: Daniel Brühl (com Àlex), Marta Etura (com Lana), Clàudia Vega (com Eva), Alberto Ammann (com David), Lluís Homar (com Max)

Peli catalana de ciència ficció, centrada en un dissenyador de robots que torna 10 anys després a la Universitat on va estudiar i on va desenvolupar els seus primer projectes, per intentar desenvolupar la part emocional d'un nen robot. Allà l'esperen son germà i la seva cunyada. Buscant nens per fer servir de models per al seu nou projecte, coneix a Eva, una nena de 10 anys amb un caràcter.... magnètic. Si això no fos poc, la nena resulta ser la seva neboda.

Estrenada al Festival de Sitges amb bombo i plateret, va guanyar uns quants premis (sobretot en apartats tipus efectes especials i tal) en diversos festivals. Precisament fa no gaires dies  m'havien dit que la peli no era res de l'altre món, i potser aquestes inicials baixes expectatives van fer que al final m'acabés agradant més del que em pensava.

En un principi pot sembla una peli senzilla, que busca l'efectisme gràcies als robots i als efectes especials (mola allò de la mena de projector que utilitza per anar configurant el caràcter del robot, tot i que la manera que té d'enviar aquell "caràcter" cap al robot no m'acaba de fer el pes). La trama fins i tot pot sembla previsible (triangle amorós, desavinences familiars, ....). Però és una peli plena de detallets que fan agradi.

Per exemple, la peli comença amb una escena que passa a mitja pel·lícula. Amb això t'estan avançant el que passarà, sense que acabis de saber ni quan, ni qui és qui, ni a sant de què.
Els escenaris (suïssos?) també són molt bonics: des de les imatges de muntanyes o del llac, a la universitat, el poble o la casa de l'Àlex.
El personatge del Lluís Homar és.... entranyable. És molt bo el canvi de cara que fa quan canvia el grau d'emo, o la relació que té amb el gat-robot de l'Àlex.
I el paper de l'Eva també s'ha de remarcar. És un personatge que, salvant les distàncies, pot recordar a la Natalie Portman de Beautiful Girls.

Cap al final la peli guanya en.... violència. El robot que estan creant es rebota i l'han de.... desconnectar. Entre l'Àlex i la Lana passa el que ha de passar, i el David també es rebota. Tot plegat fa que els pares de l'Eva li prohibeixin veure's amb l'Àlex, cosa que fa que també es reboti (la Lana ho acaba pagant, i aquí es desvetlla l'escena inicial de la peli). Fins aquí, deu n'hi do, el crescendo. Per acabar-ho d'adobar, la Eva resulta no ser filla de l'Àlex, que és el que et penses, sinó que resulta que és un robot. D'acord, segons com es miri, potser sí que en certa manera sí que és filla de l'Àlex. I com a robot rebotat.... també l'han de desconnectar.

I sí, la llagrimeta és inevitable. L'escena final, quan l'Àlex posa a dormir a l'Eva....

"¿Qué ves cuando cierras los ojos?"

(http://evalapelicula.com/)

Església Vella d'Alcover

Lloc: Església Vella d'Alcover
41.262382, 1.171165

Aquest Diumenge al matí hem anat d'excursió a Alcover, per fer temps, i he descobert un d'aquells llocs que m'agraden. Mira que està prop de casa, i que he anat vegades i vegades a Alcover, però aquest racó el desconeixia. Es tracta de l'Església Vella.

És una església datada del segle XII o XIII, enrunada. La darrera reconstrucció va ser al 1931, però poc després es va tornar a enfondrar. I al 1979 la van recuperar com a lloc públic per la vila. Actualment queden més o menys les 4 parets: part de l'absis de l'altar, amb les seves columnes laterals coronades per capitells esculpits, part de la paret oposada a l'altar, amb la seva gran rosassa, i una part de les parets laterals.

També es veu en una d'aquestes parets laterals les restes de les escales circulars que pujaven al campanar. El que més destaca, però, és un immens arc al que seria la paret de la cara Sud, corresponent a la porta d'accés al recinte.

Aquesta església està a la Plaça de l'Església Vella (original, el nom) i és un espai recuperat per a la vila d'Alcover. Té diversos usos, com concerts, per exemple.

Salvant les distàncies, m'ha recordat per exemple al campanar de Santa Maria que hi ha a Puigcerdà, o a l'Església de Sant Pol de Sant Joan de les Abadesses. Són esglésies que es conserven en runes, integrades dins les places dels pobles. Tenen una majestuositat especial. En un temps van servir per una cosa, i ara són un element decoratiu més. El fet de que sigui un edifici enrunat li dóna aquell toc especial. A Montblanc, per exemple, hi ha l'antiga església de Sant Francesc que actualment s'utilitza per a exposicions, concerts, i altres actes. Aquesta, però, està dempeus, sencereta. I clar, no és el mateix.


(http://www.alcover.oasi.org/niv3.php?id=174#2)