Parábola

Parábola 
Guió: Stan Lee
Dibuix: Moebius


Tomet que inclou Silver Surfer Parable 1 i 2. 

Estela Plateada viu entre els homes. Ha perdut la fe en ells, però en el fons en el fons en el fons, no gaire. 

De cop, una estranya (i gegantina) nau s'acosta a la Terra. Dins hi va Galactus. 

En comptes d'amenaçar el planeta, els hi diu que són lliures de fer el que vulguin. Això ho aprofita un telepredicador dient que és una deïtat que ell ha fet cridar i tal. La qüestió és que la gent se'l pren realment com a un Déu, i li fa cas. És a dir, fan el que volen: pillatge, saquejos, violència, ....

Estela Plateada se'n fa creus de com és la humanitat (com sempre), i va a veure a Galactus. Li recorda la promesa que havia fet de no atacat la Terra. Ell no ho nega. Efectivament, Galactus no està atacant la Terra, sinó que senzillament deixa que siguin els seus propis habitants qui se la carreguin. L’Estela Plateada, òbviament, hi està en contra. I li planta cara.

Sensacional. El punt de partida és brutal. I el dibuix, magnífic. S'ha de llegir, s'ha de tenir.
La història continua amb la gent posant-se en contra d’aquell qui gosa anar en contra de la seva deïtat. Pobre Estela Plateada!! Sempre igual. Un incomprès. Galactus no vol ajuda de ningú, ell està per damunt de tot, i comença a atacar-lo. Els perjudicats? La humanitat. I qui els salva, qui vetlla per ells? L’Estela Plateada.

Com Galactus està destrossant la ciutat, Estela Plateada decideix marxar lluny, per evitar que segueixin les destrosses. Espera així atreure a Galactus. Mentrestant, la germana del telepredicador, ara ja una celebritat poderosa, no està d’acord amb tot el que està passant, i vol aturar-ho. Com son germà passa d’ella, agafa un helicòpter i va a plantar-li cara ella soleta al Galactus. En aquest helicòpter hi anava l’alcalde i un ajudant seu, i anaven a demanar explicacions al predicador de per què la nova deïtat es dedicava a destrossar la ciutat. La gent comença a qüestionar-se la seva autoritat. Molt significativa la imatge del nen patint per l’Estela Plateada.

Al final, pelen a l’alcalde i al seu ajudant, per heretges, i la germana resulta ferida. Tot i això, aconsegueix arribar on és Galactus.

En aquest punt, el predicador s’assabenta que sa germana corre perill, i intenta posar-se en contacte amb Galactus, tot resant, per a que la salvi. Però Galactus no fa res. Les càmeres de televisió, segueixen l’escena. L’únic que fa alguna cosa per salvar la germana del predicador és l’Estela Plateada, però en el darrer moment Galactus li ho impedeix. La gent, estorada, veu com la seva deïtat ha deixat morir a una persona i a evitat que pugui rebre ajuda. Això coincideix amb la renúncia pública del predicador. És també aleshores quan es coneix el destí de l’alcalde i el seu ajudant. La gent desperta i es dóna compte d’on els ha portat el fanatisme cec, i es posicionen contra Galactus. 

 Inclús el president els Estats Units ordena a l’exèrcit que ataquin a Galactus. Un gest gairebé simbòlic, donat el poder que té. Però un gest molt significatiu, a la fi i al cap. 

Galactus segueix enfrontant-se a l’Estela Plateada, i quan el té entre les mans i és a punt d’acabar amb ell, apareix l’aviació i li dispara. No li fan res, òbviament, però Galactus entén que el seu pla ha fracassat, i que la mort de l seu antic herald no li serveix per a res. Ell segueix estant per damunt d’aquestes nimietats. Així, doncs, el deixa anar i marxa, no sense abans recordar-li a l’Estela Plateada que sí, que mantindrà la seva promesa de no atacar la Terra, però que el temps és infinit i que el futur li pertany a ell, i que la memòria de l’home és curta, així que tard o aviat.... Tornarà.
 

Buf.... Fins aquí, trepidant. Trepidantíssim.

La història continua a la seu de la ONU, on li demanen a l’Estela Plateada que sigui el seu líder, el seu guia, el seu nou punt de referència. L’Estela Plateada se’n fa creus....

Total, que la solució que veu és començar a fer demandes dèspotes a veure si reaccionen. I sí, reaccionen. I es posen en contra d’ell, i l’acaben fent fora. Tots? No. El predicador és l’únic que es dóna compte de perquè està fent això que fa. Però ja ningú l’escolta....

 La història acaba amb l’Estela Plateada a l’espai, mirant-se la Terra, i lamentant-se de que malgrat tot malgrat tot malgrat tot, sempre està sol.

Brutal. Impressionant. Sensacional. Tot això en encara no una cinquantena de pàgines magistralment dibuixades. La veritat és que per tot el que explica, es fa curt, molt curt. S’hagués pogut allargar una mica més desenvolupant alguna subtrama. Però és allò de “lo bueno, si es breve, dos veces bueno”. 

I la part gràfica.... Buf. Sense paraules. Hi ha tantes i tantes imatges de les que se’n podria fer un pòster.... Visualment és un regal als ulls. El dibuixos són tirant a simples, però tenen una magistralitat impressionant. Són molt clars, dibuixen el que han de dibuixar, i prou. I allà on cal detall, n’hi ha. Molt gran, en Moebius.

El tomet el complementa un article introductori del Raimon Fonseca i una breu explicació de com va sorgir tot plegat feta per l’Stan Lee, tot això al principi, i una explicació més extensa d’en Moebius donant el seu punt de vista del tema, i explicant una mica el procés creatiu i el que va significar per a ell aquest canvi de registre. També hi ha portades, imatges alternatives, pàgines redibuixades, .... Fascinant llegir de mans d’un artista com ell tot aquest  procés, i de veure exemples del que explica: la retolació, els colors, el detall dels dibuixos, .... Impressionant.

Recomanable? Si has arribat llegint fins aquí, t’ha quedat algun dubte? Ah, pensava. Imprescindible? Sí. Del tot. Reconec que t’ha d’agradar el personatge, i que si has llegir una mica sobre ell, millor que millor. Però tot i això, crec que és una molt bona història magistralment dibuixada.




(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/mgnestplatparabolap.html)
  
 

El Asombroso Spiderman: Días de gloria

El Asombroso Spiderman: Días de gloria
Guió: Stan Lee
Dibuix: John Romita, Don Heck, Larry Lieber i Marie Severin


Mega-totxo de més de 600 pàgines dedicat a l'Spiderman, on es recopila l'inici de l'etapa que va dibuixar el John Romita pare. Conté des de l'Amazing Spider-Man 39 a l'Amazing Spider-Man 58, la primera història de l'Annual 3, la primera història del Marvel Super-Heroes 14, l'Annual 4, l'Spectacular Spider-Man Magazine 1, i la tercera història del Not Brand Echh 6. També té els habituals articles introductoris del Raimon Fonseca. 
Són cómics publicats originalment enrte el 66 i el 68!! Realment, m'agraden els clàssics.

Torno a avisar: hi haurà molts spoilers, molts. Com en tot el blog.

La portada del volum és la mateixa del primer número que conté: l'Amazing Spider-Man 39. I tot i titular-se Dias de gloria, veiem a l'Spiderman.... no precisament de forma molt gloriosa. La història, però, comença amb el Duende Verde planificant l'atac final. Cansat de que l'Spiderman sempre el guanyi, vol acabar amb ell i, sobretot, descobrir i fer pública la seva identitat secreta. Per altra banda, veiem al Peter Parker fent vida d'estudiant, la seva vida d'estudiant. El Duende Verde, però, porta a terme el seu pla i aconsegueix esbrinar la identitat secreta de l'Spiderman, capurar-lo, i prendre'l al seu amagatall. Allà, abans de matar-lo, decideix treure's la seva pròpia màscara per mostrar-li a l'Spiderman qui és realment. I es tracta de.... de Norman Osborn, el pare del seu amic.

I això només per començar. L'Spiderman li fa perdre temps fent-lo parlar, mentre s'intenta deslligar. El Duenve Verde li explica com s'hi va convertir, i parlen també del Harry, el seu fill. Finalment, acaben lluitant i el Duende Verde cau i queda inconscient. Abans de que arribi la policia, l'Spiderman li treu la disfressa de Duende Verde amagant així la seva identitat. Norman Osborn sembla que ha quedat amnèssic i no recorda res. Millor, així la identitat de l'Spiderman segueix en secret. Assistim, doncs, a un primer moment històric: el Duende Verde esbrina qui és realment l'Spiderman, i l'Spiderman descobreix la identitat secreta del Duende Verde.

A més de tot això, també hem vist com la Betty Brant decideix tornar a NovaYork. I com la tia May, que està molt delicada de salut, és molt amiga d'una veina, l'Anna May Watson, tieta de la encara desconeguda.... Mary Jane Watson. I ja comencen a fer plans per als seus nebots.

El dibuix és molt clàssic, molt semblant al de l'Steve Ditko. Sí que és com a més dinàmic, i més detallista. I la manera d'explicar les històries.... És l'Spiderman. Barreja escenes familiars amb lluites desenfrenades, el dia a dia d'estudiant del Peter Parker amb la seva feina precària de fotògraf al Daily Bugle. Té de tot. I té també més d'una referència a números anteriors. Referències d'aquelles amb un asterisc i una nota al peu de la vinyeta que poden passar desapercebudes, però que a mi em piquen i em treuen la part aquella de completista que tots tenim dins. Bé, tots no sé, però jo sí.

Ja veurem com tard o aviat acabo aconseguint aquest material que no tinc.

No entraré a explicat totes i cadascuna de les històries, fil per randa, de cadascun dels tebeos que conformen el tomo, ja que em podria sortir un text d’uns quants pams. Intentaré comentar així a grans trets què ens anem trobant.

Tenim per exemple la primera aparició de Rino, que té com a objectiu capturar al fill del J. J. Jameson, que s’acaba convertint en un superhome gràcies unes espores extraterrestres que ha portat ell mateix d'una missió espacial i lluita també contra l’Spiderman persuadit per son pare. També tenim al Peter Parker que es dóna compte de que ja no estima a la Betty Brant, i es comença a fixar amb la Gwen Stacy, i sembla que l'atracció és mútua. Tot i això, la tia May vol presentar-li sigui com sigui la MJ, la neboda de la seva amiga, ja que totes dues creuen que faran bona parella.

La imatge del Peter Parker és bastant positiva, tirant a xulesca. S'allunya una mica del personatge dèbil, malastruc i de qui tothom fa mofa.

I per fi, la Mary Jane Watson fa acta de presència.

Sabent en qui acaba esdevenint, aquesta vinyeta és històrica, ja que mostra per primera vegada la cara de la Mary Jane. La connexió és instantània i es fan amics. La MJ és una noia independent, molt decidida. Inicialment sobta una mica que pugui lligar amb el Peter Parker, però com deia abans, el personatge del Peter Parker té com aquesta nova imatge més.... positiva, que fa que sí que lliguin.

Per aquí al principi trobem el primer entremig, que no resulta ser-ho tant perquè està molt integrat a la història, i és bastant interesant. Es tracta de la primera història de l’Annual 3, i veiem als Vengadores que no saben si fitxar o no a l’Spiderman.  Previa consulta al Daredevil, per acabar de decidir-se li posen una prova: capturar a Hulk i tornar-lo a la mansió. Tots dos s’acaben enfrontant i, en el darrer moment, l’Spiderman decideix que ni li interessa entrar als Vengadores. La història està bé, i resulta entretinguda. I és la primera trobada entre els Vengadores i l’Spiderman. Moment històric, doncs.

 

 Ja tornant a la col·lecció diguem-ne regular, de dolents tenim també al Dr. Connors, que després d'ajudar en la captura del Rino, es converteix novament en Lagarto i vol controlar a la humanitat ajudat del seu exèrcit de rèptils. I també apareix per primera vegada un tal Conmocionador.

Cada dos per tres, el Peter ha de deixar la companyia amb la que està i anar a fer front al dolent de torn. A part, sempre arriba tard a casa sense haver fet els encàrrecs de la tia May. I per si fos poc, amb la lluita contra el Rino li ha anat de ben poc, i si no arriba a ser per l’ajuda d’un policia, potser sí que acaba derrotat del tot. Inclús el Lagarto el fereix i ha de lluitar lesionat. Tot plegat fa que comenci a sentir dubtes sobre la “feina” que fa com a Spiderman. Això de que l’hagi ajudat un civil o de que l’hagin ferit li dóna més humanitat al personatge, i fa veure que darrera la disfressa hi ha una persona que també pot necessitar ajuda en un moment donat. Així que el Peter comença a lamentar-se de que les coses no li vagin bé, de que no pugui ser un noi jove “normal”. Té un munt de fronts oberts i no pot fer front a tots: necessita diners, però resulta que té la càmera de fotos amb possibles fotos per vendre ves a saber on. I per culpa de la feina com a Spiderman, no pot atendre degudament els estudis, ni tan sols pot atendre a algú com la MJ, que l’ha convidat.

Per cert, després de poder revertir al Lagarto en Dr. Connors gràcies a un antídot i evitar que la família se n’assabenti, apareix una vinyeta sense diàlegs, errada de l’edició del tomo, suposo. No deixa de ser curiós.

De la visa social del Peter destacar la presentació de la MJ a la colla reacció de la Gwen, que es mostrarà una mica gelosa. Aquí comença una relació entre les dues que.... donarà molt de sí. De vegades se les veurà molt amigues, i de vegades es veurà com es cusen a indirectes sobre quina és millor o quina es mereix al Peter. Resulta bastant divertit, tot plegat. 

Ah, també resulta que el Flash s’ha allistat a l’exercit, i està a punt de ser destinat. A la colla tots l’admiren, i ell se n’aprofita. Si abans ja era un gallet, ara encara més. I el Harry li ofereix al Peter la possibilitat de compartir pis. Peter accepta, i dóna la casualitat que la tia May va a viure també amb la tieta de la MJ. D’aquesta manera es podran estalviar uns dinerons. Tot i això, Peter no és feliç del tot.

De la vida laboral, comentar la entrada en acció d’en Frederick Fosswell, un personatge que desconeixia i que treballa al Daily Bugle. Es veu que comença a sospitar del fet de que l’únic que obté fotos bones de l’Spiderman sigui sempre el Peter Parker, i és per això que es transforma en el seu alter ego, Parche, especialista en els baixos fondos de la ciutat i va a investigar.

Tot i l’aparició de la MJ, del Conmocionador i del Rino, inclús del Lagarto, el que més destaca en aquestes darreres històries és la infelicitat del Peter. Hem passat d’un noi un pèl xulo i en certa manera triomfador, a un noi infeliç i descontent amb el que fa. També s’ha vist com, primer un policia, i després un metge, ajuden a Spiderman quan està en dificultats. El fet de que dos civils l’ajudin quan les està passant magres li dóna com he comentat més “humanitat” al superheroi, i el mostra com a més feble del que pot aparentar. Si això ho sumen a la crisis interna per la que està passant el Peter, tenim uns còmics que en comptes de ser de l’Amazing Spiderman, semblen més de l’Unhappy Peter Parker.

Quan llegeixes un tebeo suelto aquesta sensació no la tens. Totes aquestes  cosetes que transcorren al seu voltant passen més desapercebudes, ja que la història es centra en el dolent de torn, i la visió de continuïtat que hi ha de fons es perd. Poder gaudir de tomos com aquest et donen aquesta visió més.... amplia de tot l’entorn.

La història continua amb un flashback explicant qui és Kraven, el caçador. Aquests flashbacks van bé per situar-te.

En aquesta història torna a aparèixer en Norman Osborn, que per sort segueix amnèsic.

Més endavant, la cosa es complica una mica, ja que per un costat tenim a Kraven campant lliurement per la ciutat. També es veu que som a l’hivern, i que fa fred, molt de fred. Tant, que l’Spiderman s’acaba mig constipant. I després, es veu com a la presó municipal un reclús és a punt de morir: es tracta del.... Buitre. Abans de morir, però, demana veure’s amb el seu company de cel·la, el Blackie Drago, a qui li revela l’amagatall de les seves darreres i més sofisticades ales per tal de que ell acabi la feina que havia començat: eliminar a l’Spiderman. D’aquesta manera, en Blackie Drago escapa de la presó. Un cop lliure es dedica a atracar bancs fins que apareix Spiderman, lluiten, i.... guanya el nou Buitre?

Final amb un cliffhanger marca de la casa. Habitualment aquests cliffhangers no ho són tant, ja que saps que al proper número es recuperarà i seguirà lluitant. Però li donen molt de dramatisme i fan que tinguis ganes de seguir llegint, de mirar com continua. Resumint: que el cliffhanger fa la seva funció.

Com era d’esperar, Spiderman es recupera i pot tornar a casa a fer una mica de llit i a veure la sopeta calenta que li fa la tia May. El Buitre va fardant de que ha derrotat a l’Spiderman, i Kraven sent la notícia. Com creu que és veritat i pensa que ja no podrà caçar a l’Spiderman, decideix caçar al Buitre, així que el busca i s’enfronten. Al final, apareix l’Spiderman, que poc a poc es s'ha anat recuperant de la grip, i els derrota a tots dos.

Les escenes de lluita, sobretot amb el Buitre, són molt dinàmiques. El dibuix va guanyant en.... dinamisme, en plasticitat. Cada cop mostra més els moviments. I la relació entre la Gwen i la MJ també va prosperant, i ara semblen super-amigues. Realment els nois de la colla ho tenen ben difícil, per triar-ne una. En aquestes darreres històries sembla que la tristesa i el desànim del Peter Parker hagin desaparegut.

El tomo continua amb el que es va publicar al Marvel Super-Heroes #14 USA. Es veu que el John Romita treballava molt, massa, i l’Stan Lee va encarregar una història al Ross Andru per si un mes el John Romita no arribava a temps. Però aquest no falla, i es troben amb que una bona història no té lloc on publicar-se. Total, que la publiquen uns 10 números després de quan estava prevista, dins d’una altra capçalera. En aquest tomo la trobem situada cronològicament quan toca.

La història es situa fora de Nova York, a Nova Orleans, i l’Spiderman hi arriba perquè l’Hechicero l’ha controlat mentalment i l’ha induït a fer-ho. Allà, lluita contra l’Hombre Sintético. Però just quan aquest està a punt de guanyar, l’Hechicero perd el control i acaba marxant. L’Spiderman torna a casa sense saber molt bé què ha passat. La història està bé, sense més. Té un valor.... diguem-ne històric, o anecdòtic. Completisme pur i dur.

Abans d’aquesta mena d’entremig semblava que el desànim del Peter Parker pel que feia havia desaparegut. Doncs no. La història continua precisament amb el Peter preocupat per tot l’entorn: no pot estar amb els amics, no pot estar pels estudis, la feina, les editorials del J. J. Jameson fan que molta gent estigui en contra seva, té a la tia May malalta, .... Total, que es cansa de tot plegat, i plega. Sí, sí, tal com sona: plega. Agafa el vestit d’Spiderman, i el llença.

La veritat és que s’anava palpant que tard o aviat el Peter Parker, o l’Spiderman, prendria una decisió bastant radical. Però tant.... La vinyeta (i tot el que l’envolta) impacta bastant. I saps que tornarà, perquè saps que les històries de l’Spiderman van continuar, però això no li treu impacte al tema. I imagino que a la època, encara en deuria causar més. En un mateix número, el 50, llença el vestit i decideix plegar com a superheroi, però al final acaba tornant. Potser si ho haguessin dividit en dos números, de manera que el primer acabés just quan llença el vestit, l’efecte hagués estat més bèstia.

En aquest número 50 assistim a un altre moment que podem anomenar històric: la primera aparició del Kingpin, que aprofita el rebombori de la desaparició de l’Spiderman per reorganitzar totes les bandes mafioses de la ciutat.

Frederick Fosswell, que havia dirigit la màfia abans de que precisament l’Spiderman l’agafés i l’enviés a la presó, i que després de sortir-ne va trobar feina al Daily Bugle com a expert en els baixos dient-se Parche, també veu una oportunitat i vol recuperar el seu poder. Per altra banda, el Peter Parker ara té temps per a tot i és feliç. Amb la Gwen cada cop se’ls veu més.... units, però és com si no s’atrevissin a dir-s’ho l’un a l’altre. Com era d’esperar, un dia, tot pensant en el seu oncle Ben, el Peter recapacita i decideix tornar com a Spiderman. És allò del "un gran poder comporta una gran responsabilitat". I el Peter ho és molt, de responsable. Així que ja el tenim novament en pijama penjant-se de les teranyines i volent fer justícia. 

Per cert, sempre m’ha sorprès o estranyat o sobtat que davant de Kingpin posin l’article, el Kingpin, com si no fos un nom, com si es tractés d’una mena de càrrec. Un dia ho he d’investigar. Aquest personatge  esdevindrà molt important dins l’Univers Marvel, sobretot en l’entorn del Daredevil. Però això ja és una altra història....

La primera lluita entre el Kingpin i l’Spiderman acaba amb la victòria del primer. Com passa sempre que un dolent guanya a un bo, en comptes de desemmascarar-lo i anar per la via ràpida, tria una mort lenta. Per acabar-ho d’adobar, com per allà també passava el J.J. Jameson, aprofita per desfer-se dels dos. Mètode triat? Lligar-los al terra dins una mena de dipòsit, i inundar-lo fins que s’ofeguin. Abans de tot això, es descobreix que en Fred Fosswell s’ha tornar a canviar de bàndol.

Mentre J.J. Jameson és fora, al Daily Bugle es queda en Robbie Robertson davant de tot. També és la seva primera aparició.

Al final, Spiderman salva a J.J. Jameson, però el Kingpin s’escapa. En Fred Fosswell mor salvant la vida al seu excap, com si així es podés redimir dels seus pecats. Val a dir que quan intenta recuperar la seva posició dins la màfia, la figura del Kingpin li ho impedeix, pel que queda relegat a un segon terme una mica incòmode. Així que la sortida que té acaba sent prou digne.  Tenim, doncs, a un nou dolent molt dolent, a un J.J. Jameson publicant novament coses molt negatives sobre l’Spiderman, i a un Spiderman que torna a estar igual que abans: empaitant als dolents, i cansat de que el Daily Bugle segueixi difamant-lo. I més ara que acaba de salvar la vida del seu director. Però hi ha coses que no canvien.

Les portades estan resultant molt icòniques i molt reveladores del que està passant. A quina millor. Mola!!

Aquí trobem un altre petit entremig. Es tracta d’una història publicada a l’Annual 4 que resulta molt llaminera, ja que ens presenta un combat entre l’Spiderman i l’Hombre Antorcha. Sí, ja sé que es diu Antorcha Humana, però quan el vaig conèixer li deia així, i així el segueixo coneixent.

Com a anècdota, als crèdits no revelen qui és el dibuixant, i diuen que ho diran al final. A mi aquestes coses em van grans, i els meus mínims coneixements en la matèria no em permeten deduir de qui es tracta. Gairebé no noto diferències, i si les noto, tampoc sé diferenciar aquestes diferències i atribuir-les a un dibuixant o a un altre.

El tema comença amb l’Hombre Antorcha anant-se de la olla i aixafant-ho tot, i l’Spiderman que el veu i hi va a posar remei. Tot plegat es tracta d’una pel·lícula protagonitzada pel membre del Cuatro Fantásticos, i que l’Spiderman engega a dida posant-se per allà al mig. Uns dolents desconeguts, als quals es fa referència a la portada, tenen una brillant idea: intentaran atreure als dos superherois amb la promesa de fer una peli amb ells de protagonistes, i un cop els tinguin juntets allà on volen, provaran de desfer-se dels dos a la vegada fent que es barallin entre ells.  Òbviament, en Peter Parker cau en l’engany i veu una oportunitat molt bona de fer quatre calerons, així que accepta. 

Ja a Hollywood, un Hombre Antorcha fals fa que els dos es barallin, tal com estava previst. Darrera del pla estan en Mysterio i el Mago, que intenten desfer-se d’ells mitjançant diferents trampes. Com era d’esperar, els dos superherois acaben vencent.

Per cert, el dibuixant és el Larry Lieber. Molt de gust.

Tornem a la història principal. El Peter i la Gwen van amb un profe a una exposició científica on exposen un nul·lificador. Tindrà a veure alguna cosa amb el nul·lificador suprem que utilitzen els Cuatro Fantásticos per vèncer a Galactus? Sembla ser que no. Aquest que exposen anul·la les guies del míssils. El Doctor Octopus també hi és, a l’exposició, i l’intenta robar. Després de lluitar contra l’Spiderman, que per enèsima vegada ha de donar una excusa als seus acompanyats i desaparèixer per a que no esbrinin la seva identitat secreta, aquest recupera el nul·lificador. El Doctor Octopus decideix desaparèixer un temps per refer els seus plans. Per això pensa en amagar-se, com a Otto Otavius, en algun lloc on pugui passar desapercebut. I el lloc triat és.... una habitació que lloga a ca la tia May!!

Es veu que els dos ja es coneixien des de l’Annual 1 USA. No el tinc i desconec el grau de relació. L’haurem de buscar.... De fet, la relació tia May – Otto Otavius em sembla que dóna molt de sí. 

La cara que posa el pobre Peter quan va de visita a cal la seva tia és un cromo. La tia May sent un gran apreci pel seu llogater, que l’ha entabanat amb mentides, i no suporta que el Peter el tracti malament. El Doctor Octopus, per altra banda, està fent servir l’amagatall per reorganitzar als seus seguidors i intentar robar novament el nul·lificador. Com fent de Peter Parker no pot lluitar per no revelar qui és, decideix tornar com Spiderman. I aleshores comença la lluita (i les destrosses a la casa). La tia May els enganxa i es desmaia per la impressió d’haver vist a l’Spiderman lluitant contra el seu llogater. El Doctor Octopus aconsegueix escapar novament. El Peter Parker ha aconseguit el seu objectiu: allunyar al científic dolentot de la seva tia. Però ha pagat un preu molt alt.

Quan la MJ i la Gwen s’assabenten de que la tia May està malament i que la casa ha patit alguns desperfectes, acudeixen a veure què passa i.... a veure al Peter Parker. Les indirectes que es tiren l’una a l’altra segueixen a l’ordre del dia. I de quina manera!! Tant, que inclús el guionista del còmic ha d’aclarir que la Louisa May Alcott no és la co-guionista del còmic. Es podria tractar d’un comentari culturalment dispers, no? I no és el primer.

Tornem a l’acció. El Dr. Octopus aconsegueix finalment fer-se amb el nul·lificador, i l’utilitza contra l’Spiderman, que perd la mamòria. L’exèrcit acaba atrapant al Doctor Octopus, però l’Spideman pot escapar. El fet de que l’hagin enganxat “treballant” amb el Doctor Octupus alimenta més la idea de que és dolent. Sembla ser que només el Capità Stacy i el coronel Jameson (sí, sí, el fill d’en J.J.)  li tenen certa simpatia. Spiderman, que segueix amnèsic, els va a veure a tots dos, però es troba que l’acusen del rapte del Peter Parker, que ha “desaparegut”. Les sospites neixen perquè Harry Osborn troba localitzadors aràcnids al pis que comparteixen. L’escena quan es troben cara a  cara la Gwen i l’Spiderman sense sospitar qui són és curiosa.

Aquí entra en acció Ka-Zar i la seva mascota Zabú, el darrer exemplar de tigre dents de sabre que queda, contractats pel J.J. Jameson per a que capturin a l’Spiderman.  I assistim també al més que enèsim ”jamacucu” que li agafa a la tia May, aquest cop per estar novament molt de temps sense saber res del seu nebot. Potser n’abusen una mica de l’estat de salut de la tia May: cada dos per tres s’està desmaiant preocupada pel Peter.

La lluita entre Ka-Zar i l’Spiderman fa que aquest recuperi  la memòria i pugui explicar-li al seu nou amic qui és i què li ha passat. I Ka-Zar, noble com és, decideix ajudar-lo. Inclús tan el Coronel Jameson com el Capità Stacy, que a l’estar retirat pot dedicar-s’hi més, decideixen que intentaran netejar el nom de l’Spiderman.

La història principal d’aquest tomo s’acaba amb la reaparició de l’Smythe presentant-li al J.J Jameson la versió millorada del robot amb el que han de vèncer d’una vegada per totes a l’Spiderman. Al final, però, és aquest qui acaba guanyant. Aquest número, que és el corresponent a l’Amazing Spider-Man 58 USA, acaba amb Ka-Zar que gairebé descobreix la identitat secreta de l’Spiderman. De fet, potser la descobreix però decideix fer veure que no.

El que ve a continuació són més extres. El primer és el primer número de l’Spectacular Spider-Man Magazine. Es tracta d’un nou format de revista dedicada a l’Spiderman, que en aquella època estava tenint molt d’èxit entre el públic. Tot i això, el cap d’Stan Lee, digues-li visionari, decideix cancel·lar-la perquè es pensava que no triomfaria gaire, de manera que només es van fer dos números. El número 2 de la revista es reeditaria dins de l’Amazing Spider-Man Annual 9, i aquest primer número l’inclourien uns anys després intercalat entre l’Amazin Spider-Man 116 i el 118, colorejant-lo i fent els canvis pertinents en determinades vinyetes per tal de que la continuïtat no es veiés afectada (vinyetes on apareix el capità Stacy, per exemple). Total, que aquí inclouen l’original a continuació d’on tocava tenint en compte les dates de publicació.

La història és en blanc i negre, bé, en escala de grisos, explicada en unes vinyetes com a més grans. I parla d’un polític, en Raleigh, a qui tothom recolza i sembla bona persona. Però de veritat de veritat el que vol és controlar la ciutat, per controlar després l’estat, i acabar fent-se amb les regnes del país esclavitzant a tothom. Però de moment té enganyada a tota la gent, i tots confien en ell. Inclús el Daily Bugle li dóna suport. Només hi desconfien el Capità Stacy i l’Spiderman. Al final, els plans d’en Raleigh se li giren en contra i acaba morint. 

També hi ha una altra història on s’explica l’origen de l’Spiderman fins que maten a l’oncle Ben i identifiquen a l’assassí. És molt resumida i un pèl simple. Res que no es sàpiga. Unes pàgines per omplir, vaja.

 

Com també és per omplir la tercera història del Not Brand Echh 6, un número de broma on s’explica la boda de l’Avispilla i de Peter Parka. Hi surt mig univers Marvel, tan amics com dolents, i està fet tot molt en plan conya.  La veritat és que és bastant fluixet. No els hi acabo de trobar el punt, als números aquests com de broma, tot i que se ne’n riguin d’ells mateixos. Per exemple, al final, quan el Peter Parka (a qui, per cert, veiem vestir un jersei com el del Charlie Brown) li va a presentar la seva nova esposa a la tia May i la du a la mà, resulta que la tia May la confont amb un insecte, agafa la pala de mata mosques, i.... No sé. Massa simple, tot plegat. I el dibuix tampoc hi ajuda. A part, des del punt de vista completista, aquest número tampoc està complert, així que....

El volum acaba amb la resta d’extres de l’Annual 4: moda, habilitats i demés detallets relacionats amb l’Spiderman. Curiós. Hi ha unes dobles pàgines amb tots els amics i tots els enemics. I apareixen per exemple referències al Woody Allen. I no són les primeres. També hi ha una doble pàgina amb l’habitació del Peter Parker a cal Harry.

A mode d’epíleg hi ha un article que contextualitza tot el que acabem de veure, i que explica detalls i anècdotes de tot plegat, així com el que va envoltar les primeres edicions a Espanya. A destacar , per exemple, els comentaris sobre que l’Stan Lee també trobava el Peter Parker del John Romita massa guapo. Dic també perquè és una de les coses que m’ha sobtat d’aquest volum: el primer Peter Parker, el de l’Steve Dikto, diguem-ne, era més dèbil, més perdedor. Era el centre de les bromes a classe, i ningú el tenia en compte. I aquí és ben bé al contrari.

Resumint. Molt bon volum, ple d’històries molt entretingudes. No he tingut la sensació d’estar llegint alguna cosa molt molt gran com sí la vaig tenir llegint el volum de l’Estela Plateada o, sobretot, el dels 4 Fantásticos, però sí que m’ha donat la impressió de que estava assistint a moments molt importants dins la història de Marvel o de l’Spiderman, com l’aparició de la MJ o del Kingpin, per exemple. M’han agradat molt les aparicions del Duende Verde, del Doctor Octopus, i del Buitre. I he trobat a faltar a l’Hombre de Arena. Sí, sóc un clàssic. També m’ha agradat molt l’aparició de la MJ, tot i que cada cop li estic agafant més carinyo a la Gwen. I me n’alegro que la Betty hagi refet la seva vida. En canvi, això de que la tia May estigui ara malaltona, ara recuperada, ara preocupada i desmaiada, ara novament recuperada.... No sé, queda una mica forçat, tot plegat. Les històries principals dels Annuals també han estat molt bé. Les del Marvel Super-Heroes 14 i de l'Spectacular Spider-Man Magazine 1 passen més desapercebudes, i tenen el seu interès completista i poc més. El Not Brand Echh millor no comentar-lo, i la resta d’extres de l’Annual 4.... Doncs això, extres. Els articles molt bons, ja que et van posant al dia de tot el que envoltava les edicions d’aquests tebeos.

I sobretot sobretot, destacar la idea o la visió sobre l’entorn del Peter Parker/Spiderman que tens llegint tots els tebeos seguits. En tots passa alguna cosa, algun fet que determina el comportament del protagonista i que enllaça amb algun altre fet que passa més endavant. Més enllà de la història d’un superheroi fent front a uns supermalvats, hi ha també per sota la història d’un jove estudiant, que té la seva colla d’amics , i que s’intenta guanyar la vida amb un treball precari. Algú que podria ser el teu adorable veí.

Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? Direm que també.


(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/mgaspdgp.html)

The amazing Spider-Man

The amazing Spider-Man (2012)
Direcció: Marc Webb
Intèrprets: Andrew Garfield (com el Peter Parker o l’Spider-Man), Emma Stone (com la Gwen Stacy), Rhys Ifans (com el Dr. Curt Connors o el Lagarto), Martin Sheen (com l’oncle Ben), Sally Field (com la tia May), Denis Leary (com el Capità Stacy)



A mi m’ha agradat. Sense ser una peli per tirar coets, m’ha agradat. I força. Sí que té alguna cosa, algun detallet, que sobra. I sí que alguna escena es fa una mica llarga. No està a l'alçada de Los Vengadores, ni molt menys. Però entreté, que és del que es tracta.

Les comparacions amb els Spidermans del Sam Raimi són inevitables. A mi, aquelles tres pelis, també em van agradar, malgrat que la tercera era bastant fluixeta, i malgrat que el Peter Parker del Tobey Maguire carregava una mica. Però entretenien. I veies la picada de l’aranya, i el “todo poder conlleva una gran resposabilidad”, i a l’Spiderman per allà gronxant-se amb la teranyina, i a la Mary Jane, i el J. Jonah Jameson, i al Norman Osborn/Duende Verde, i al Dc. Octopus, i l’Hombre de Arena, inclús al simbiont, .... Amb tota aquesta gent, com no poden agradar i/o entretenir, unes pelis? Òbviament, les comparacions amb els còmics també són inevitables. I si aquelles tres pelis tenien coses extretes directament dels còmics o, si més no, inspirades en ells, també en tenien moltes d’altres que no hi tenien res a veure i que s’allunyaven bastant de la “història oficial”, la que hem llegit moltes vegades en paper.

A aquesta peli li passa el mateix: té moltes coses fidels als còmics, però moltes d’altres que no tenen res a veure. Fins a cert punt, res a dir. Es tracta de mitjans diferents, de diferents recursos narratius, d’èpoques diferents i, sobretot, d’expectatives diferents. Aquí és on està el quid de la qüestió, crec: les expectatives. Si esperes trobar-te una adaptació fidel als còmics, no hi vagis. Si esperes trobar-te una peli d’art i assaig, amb un tractament profund dels personatges, expressant les seves fílies i les seves fòbies des d’un punt de vista introspectiu, aportant una visió generacional a la situació socioeconòmica del món dins d’un entorn de crisis incipient, no hi vagis. Si esperes una peli amb uns diàlegs hilarants, plens d’ironia i dobles sentits, que se’n foten de tot i de tothom, no hi vagis.
Ara bé, si esperes passar una bona estona, empassar-te alguna coseta d’aquelles que s’haguessin pogut estalviar (bandereta americana inclosa), inclús trobar alguna coseta no ben lligada del tot, però veure, a la fi i al cap, la picada de l’aranya, i a l’Spiderman per allà gronxant-se amb la teranyina, i a la Gwen Stacy i, en aquest cas, al doctor Curt Connors convertint-se en Lagarto, ves-hi. A part, hi ha l’afegit de la presència dels seus pares i el misteri que envolta la seva mort. 

L’argument no és gaire complicat. En Peter Parker, de nen, ha d’anar a viure a sons tiets perquè sons pares han de fugir. Sembla ser que son pare, científic, ha fet un descobriment incòmode, i s’ha d’amagar. Al final moren, i el pobre Peter es queda definitivament amb els tiets. Ja de gran, a l’institut, no deixa de ser un més, dèbil, insignificant, però molt interessat en la ciència, i bastant manetes i intel·ligent, per què no dir-ho. Investigant la feina de son pare, va a parar a una gran empresa de biotecnologia on treballa, a part d’una de les guapes (i intel·ligents) de la classe, l’ex-company de son pare, el doctor Curt Connors. I estant en aquesta empresa, al final, li pica una aranya (que curiosament havia dissenyat o ajudat a fer-ho son pare) i adquireix els poders. La resta, més o menys, és més típica. Al principi no sap que fer amb els poders. Després, maten a l’oncle Ben, mig per accident, i el Peter comença a ser conscient dels seus poders i de com utilitzar-los. Més tard, es fa una disfressa per no anar amb la cara descoberta, i algú molt dolentot amenaça Nova York. En aquest cas és el doctor Connors convertit en Lagarto quan intentava regenerar-se el braç que li falta mitjançant una teràpia genètica. En mig de tot això, el Peter i la guapa i intel·ligent de la Gwen es fan novios, i el pare de la Gwen, el capità Stacy, creu que l’Spiderman és dolent i predisposa a la policia de NY a perseguir-lo i capturar-lo. Després d’unes quantes lluites entre el Lagarto i  l’Spiderman, aquest guanya, no sense l’ajut del capità Stacy, que acaba reconsiderant la seva opinió sobre ell però acaba morint.

Com queden molt caps per lligar, s’augura una segona peli. I per si et quedaven dubtes, ja s’encarreguen de fer-t’ho saber amb l’escena post-crèdits.

Coses que no m’han agradat o m’han sobrat.
Sobretot sobretot sobretot, l’escena de les grues. Calia?
Tant d’skateboard també em sobra. Molt videoclipera, l’escena de quan va a entrenar-se amb l’skate i comença a controlar els poders. Massa. De la mateixa forma, l’escena en la que es posa de cap per avall, al terrat d’un edifici super-alt, i primer s’aguanta amb les dues mans, després només amb els dits, després aixeca poc a poc els dits d’una de les mans, .... Massa llarg, i innecessari. Espectacular potser sí, i en 3D potser guanya. Però de què serveix? Què aporta, allà al mig?
Tampoc m’ha agradat que es descobreixi la seva identitat secreta tan ràpid. Vaja, que es tregui la màscara tant sovint.
Un altre detall, aquest sense gaire importància: no m’ha quadrat la diferència de mida entre el Peter Parker i el Flash.
L’escena del metro tampoc m’ha agradat. Intentava ser graciosa, però no ha colat gaire.
La xuleria de l’Spiderman davant del Flash amb la pilota de basquet, o l’escena de la pilota de futbol americà torçant la porteria.... agafades amb pinces.
L’absència del J. Jonah Jameson com a detractor de l’Spiderman ha estat substituïda pel capità Stacy. Crec que han desaprofitat molt al personatge del capità Stacy. I quan podia començar a donar joc, l’han matat. Potser corria el risc de convertir-se en un comissari Gordon del Batman i se l’han tret del damunt.

Ah, i que el Peter i la Gwen comencin a sortir, i gairebé a la primera cita la Gwen el convidi a casa a sopar, i a sobre el Peter entri per la finestra d’un vintè pis i a ningú, sobretot a sons pares, no els resulti estrany....
També se m’ha fet estrany veure a la tia May sense el cabell blanc.
I novament, una banda sonora desaprofitada. Tot i que al principi apunta maneres, al final acaba passant desapercebuda.

En quan als caps per lligar, què passa amb el delinqüent que mata a l’oncle Ben? Tan obsessionar-se i tan empaitar-lo per després, què? Passar d’ell? Deixa d’interessar-li trobar-lo? Deixa de preocupar-li o turmentar-li la persona que va matar a l’oncle Ben?
I l’ajudant del Norman Osborn, aquell que pressiona al doctor Connors, i a qui ataca el Lagarto allà al pont? Què se’n fa, d’ell? Com és que no apareix més?
I tot el tema dels pares? Al principi de la peli tenen com a molt de protagonisme, i tot i que son pare havia treballat amb el doctor Connors i tal, i l’enviat del Norman Osborn l’utilitza per a mig fer-li xantatge al mateix doctor Connors, la seva  presència s’acaba diluint del tot.
Potser s’ho reserven tot plegat per a la segona o tercera peli.

Coses que sí m’han agradat.
Les escenes de l’Spiderman gronxant-se per la ciutat. Veies on enganxava la teranyina, i com s’anava donant impuls per les façanes. No sé. Quedava com a més “real”.
La Gwen. No l’actriu (que també), sinó el personatge. La Mary Jane m’agrada (i també la Kirsten Dunst, of course). Però la Gwen sempre serà la Gwen. I després de com l’havien pintat a Spiderman 3, veure-la aquí tal com l’han representat, m’ha agradat molt.
El Lagarto. Potser se li hagués pogut treure més suc. Però m'ha agradat. I ja no és el típic Duende Verde, ni el Doctor Octupus, ni l'Hombre de Arena, ....

Els acudits. Per exemple, durant la lluita amb un delinqüent, o durat la lluita contra el Lagarto a l’institut, l’Spiderman va deixant anar comentaris més o menys graciosos. Aquest toc d’humor, de sarcasme, és molt de l’Spiderman del còmic. I m’ha agradat.
L’origen del fluid aràcnid i com el Peter es construeix els disparadors de teranyina. Ho trobo xulo, i divertit.
I el fet de treure la idea de la màscara (i la disfressa) del cartell que veu en el ring on fan lluita lliure també ha estat molt bé. Un detall.
L’escena de quan salva al nen, tot i que el foc al cotxe l’he vist un pèl forçat, també està bé.
El cameo de l’Stan Lee. Un dels moments que més riure m’ha fet. Perquè sí, a mi m’ha fet riure.
Tot i que al principi la imatge del Peter Parker no m’ha quadrat, sí que m’ha acabat agradant. És el reflex (arquetípic, sí) d’un jove d’avui en dia: roba llarga, com a deixada, caputxa, skate board, ....
La veu de l’Spiderman. Sí, sembla una tonteria, però m’ha agradat. Realment sonava a la veu d’algú que porta una màscara arrapada a la cara.
I un munt de detallets: des del sentit aràcnid, a la portada del Dayli Bugle.
I no sé. Tota la peli en general.

Una cosa no queda clara. Ni en aquesta peli, ni en cap. Ni crec que queda clara en els còmics. Què passa amb totes les teranyines que queden per allà penjades? Són biodegradables? Fins quan duren? O fins quan aguanten la seva consistència? I la seva enganxositat? En el cas de la peli, si es tracta d’un fluid tant innovador, com al final per allà on passa l’Spiderman queda tot ple de teranyines, seria fàcil d’agafar una mostra i copiar-ho, no? O si es biodegrada ràpid, què passa amb tots els cotxes que deixa penjant del pont després del primer atac del Lagarto?
No sé. Això de les teranyines i els seus residus donaria per un intens debat. O igual tot plegat té una explicació molt més senzilla del que sembla.

Resumint. I per anar acabant. Que m’ha agradat. I que tot estarà en funció de les expectatives que tinguis, del que esperis de la peli.

Això sí, una de les millors coses de la peli va ser quan per la mitat, es gira el Pau i em diu:

“L’Hombre de Arena, quan plou, es converteix en l’Hombre de Barro?”

Sense paraules.



(http://www.theamazingspiderman.com/site/)



 

Los Vengadores

Los Vengadores (2012)

Direcció: Joss Whedon

Intèrprets:  Robert Downey Jr. (com Tony Stark/Iron Man), Chris Evans (com Steve Rogers/Capità Amèrica), Mark Ruffalo (com Bruce Banner/Hulk), Chris Hemsworth (com Thor), Scarlett Johansson (com Natasha Romanoff/Viuda Negra), Jeremy Renner (com Clint Burton/Ojo de Halcón), Tom Hiddleston (com Loki), Clark Gregg (com l'agent Phil Coulson),

Cobie Smulders (com l'agent Maria Hill), Stellan Skarsgård (com a Dr. Erik Selvig), Samuel L. Jackson (com Nick Furia), Gwyneth Paltrow (com Pepper Potts), Paul Bettany (fent la veu d'en Jarvis), ....

Uf....

No sé per on començar.

I-M-P-R-E-S-S-I-O-N-A-N-T!! Així. Amb totes les lletres. I això que la hem vist en un cine normal. No sé si en 3D deu guanyar encara més.

Dues hores i mitja que passen volant. Amb un final (amb el Thanos!!) que deixa amb ganes de més, molt més. Ganes de tornar a veure Iron Man i Iron Man 2, i la del Thor, i la del Capitan América. I que facin un Hulk nou amb el Mark Ruffalo (li queda molt millor el paper a ell que a l'Edward Norton o a l'Eric Bana, els Hulks cinematogràfics més recents). Dues hores i mitja d'acció, de diàlegs marvelians, de superherois, de dolents molt dolents, i bons molt bons. 

La lluita final, de gairebé una hora, no té desperdici. Hi ha molts protagonistes, sí, però és que realment tots ho són, i tots tenen el seu moment. I no es fa pesat.

Si busques la perfecció en quan a adaptació d'un còmic, potser trobaràs cosetes que no acaben de quadrar. I dic potser. Òbviament, no adapta un còmic en concret, però sí que beu i molt de l'essència d'ells: que els Vengadores es formin com a grup per lluitar contra Loki, que la presència de Hulk dins l'equip creï desconfiances, la xuleria del Toni Stark, la relació Thor/Hulk per veure qui és el més fort, la capacitat de lideratge del Capitan América com a estrateg i les seves discussions amb l'Iron Man, la relació Viuda Negra/Ojo de Halcón, inclús la majestuositat de l'helitransport:

D'acord que en l'equip inicial no estava ni el Capitán América, ni la Viuda Negra ni l'Ojo de Halcón, i que SHIELD no hi va pintar res, i que falten l'Avispa i l'Hombre Hormiga. D'acord que a la peli surten lluites i lluites i més lluites, o que la relació entre la Pepper Potts i el Tony Stark és ben diferent de com és als còmics.

Però.... i què?

A grans trets, a la peli veiem com Loki (que per mi és clavat a Mesut Özil, com a mínim al de Crackòvia) ve a la Terra per robar el Teseracto o cub còsmic, una mena de font alienígena d'energia amb un poder desconegut. Durant el robatori, infecta al professor Selvig (sí, sí, l'

Stellan Skarsgård és el de Mamma mia!) i a l'Ojo de Halcón, convertint-los en dolents i fent-los treballar per a ell. SHIELD, que era qui custodiava el Teseracto, encarrega a la Viuda Negra que trobi a Bruce Banner, eminent científic especialista en rajos gamma per a que els ajudi a rastrejar el cub. El Capitán América, quan és conscient de les ànsies de poder que té Loki, també vol ajudar. Paral·lelament, Thor torna a la Terra a passar comptes amb son germà. Finalment, Iron Man s'apunta a la festa, i ja els tenim a tots junts. Tot i que aconsegueixen detenir a Loki i dur-lo a l'helitransport, la relació entre els membres de l'equip no és bona, i Loki se n'aprofita. Finalment, Loki aconsegueix escapar no sense abans ferir de mort a l'agent Phil Coulson. Aquest fet provocarà que els Vengadores es reuneixin i decideixin lluitar junts. Mentrestant, Ojo de Halcón que liderava l'atac a l'helitransport que permet la fugida de Loki, torna a entrar en raó després d'una dura lluita amb la viuda Negra.

Tot i que no surt el crit de Vengadores reuníos!, tots fan front comú quan mitjançant el Teseracto s'obre un portal interdimensional damunt la Torre Stark, al cel de Nova York per on els aliats de Loki, els Chitauris (una escissió dels skrulls a l'Univers Ultimate), inicien l'atac contra la Terra. I a Nova York és on hi ha la lluita final per salvar-la.

Òbviament, guanyen els bons. Com a mínim, aquest primer assalt.

He trobat a faltar la Mansió dels Vengadores, amb el Jarvis. Pel que sembla, aquesta mansió (amb Jarvis inclòs) té pinta de que serà la Torre Stark reconvertida.

Recomanable? Molt. Ganes de tornar-la a veure? També, moltes.

(http://marvel.com/avengers_movie)

Los 4 Fantásticos: La Edad Dorada

Los 4 Fantásticos: La Edad Dorada

Guió: Stan Lee
Dibuix: Jack Kirby 

Ens trobem amb un tomo de 488 pàgines, que no són poques, que recull els números Fantastic Four 44-63 i els Annual 3-4 USA, publicats originalment entre el 65 i el 67. Fa gairebé 50 anys!! A la portada es pot llegir ¡El mejor cómic del mundo!. Jo no sé si és el millor, però un dels millors segur que sí.

Des d'aquell primer Pocket de Ases de Bruguera que vaig tenir de petit, els 4 Fantásticos, sempre han estat uns dels meus superherois preferits. Un home, científic i inventor, que s'estirava. Una dona invisible que produïa i controlava camps de força, novia del primer. Un home ataronjat, com de pedra, molt forçut, pilot, i molt amic dels dos primers. I un altre home, germà de la dona, que es convertia en foc i.... podia volar!! Una família, un grup d'amics. Aquests són els 4 Fantásticos: el Reed Richards, la Sue Storm, el Ben Grimm i el Johnny Storm.

Amb aquests antecedents, era impossible que aquest tomo no m'agradés. Si a sobre li afegim que les històries que conté comencen amb la boda entre el Reed i la Sue, on surten poc després i per primera vegada els Inhumanos, on ens presenten també per primera vegada a l'Estela Plateada i al propi Galactus, on veiem també per primer cop al Wyatt Wingfoot o a Pantera Negra i viatgem a Wakanda, on coneixem a Klaw i sentim a parlar per primer cop del vibranium, històries també que recuperen al personantge de l'Antorcha Humana original en un apassionant duel contra el Johnny Storm, ....

Un exemple de lo emocionant que és llegir totes aquestes històries el trobem per exemple al Fantastic Four 57. Per un costat tenim que l'Hombre de Arena, que s'ha escapat de la presó, ataca als 4 Fantásticos al propi Edici Baxter. El Johnny no hi és, ja que està amb el seu company Wyatt Wingfoot i el Mandíbulas desplaçant-se per intentar entrar a la Zona Negativa de l'Himàlaia on estan las resta dels Inhumanos, i es troben en un món ple de dinosaures. Si això no fos poc, resulta que a Latveria el Dr. Muerte ha contactat amb l'Estela Plateada i l'ha enredat per extreure-li els poders còsmics que té i quedar-se'ls ell, i ho aconsegueix.

Si tenim en compte tot això, potser sí que ens trobem sens dubte davant d'un dels millors còmics del món.

   

Destacar també els articles d'en Raimon Fonseca, que serveixen d'introducció i et van situant històricament. També fa apunts del procés creatiu i del que van significar aquestes històries.

(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/mg4fedp.html)