48.86028, 2.32533
(Ve de: París 1/4)
Diumenge plou. Com tenim previst anar al museu d’Orsay ([Orsé], que no [Orsí]), tampoc ens importa gaire. De moment.
Quan arribem no hi ha gaire cua. De fet, potser és la cua més curta que hem fet. L’exterior del museu és xulo, i de totes les estàtues que hi ha potser la que m’agrada més és la del rinoceront. Fent cua a la taquilla veiem que hi ha un munt de descomptes. Nosaltres ens aprofitem del de família nombrosa. Mola!! Trobem curiós la distinció i preferència que donen entre els mutilats o invàlids de guerra i els civils. Una altra mostra del patriotisme i l’admiració que sent aquesta gent pels veterans de guerra.
Dins del museu el primer que sorprèn és el museu en sí. Havia estat una estació, i el que veus quan entres és.... una estació. I en comptes d’andanes i trens, hi ha escultures. I als laterals, on hi hauria els restaurants i les botiguetes de l’estació, tens quadres.
Si vols veure-ho tot tot pot resultar una mica caòtic, ja que no hi ha un recorregut definit. Decidim anar fent, anar passejant per aquí i per allà, i intentem fer-nos una mena de recorregut començant per la planta baixa, la de les escultures. N’hi ha que no em diuen res, n’hi ha xules, i n’hi ha.... de molt molt xules. Em quedo molt pillat amb una que es diu “Mil huit cent soixante et onze” d’un tal Cabet.
D’escultures en veiem més a la terrassa del segon pis. Aquí em quedo pillat amb “L’age mur” , de la Camille Claudel.
“Héraklès tue les oiseaux du lac Stymphale” de Bourdelle també crida l’atenció per la grandària i el dinamisme. I “L’homme qui marche” del Rodin també té el seu rotllo. És com a orgànica, una cosa que li va sortir de dins a Rodin, de cop.
Realment, tenint les estàtues allà a tocar, t’hi podries passar tot el dia mirant-les, fixant-te en el detallets. Vaja, jo me’l passaria.
De les sales laterals de la planta baixa, algunes en les mig saltem donant-li només una ullada pel damunt. No hi ha temps per tot, i preferim invertir-lo en coses que sabem segur que ens agradaran més. Això sí, ens sorprèn la sala on hi ha fotografies del.... 1850!! No és que el que hi hagi fotografiat tingui un gran valor artístic o estètic, inclús algunes són molt petites i mig borroses, però són fotos del 1850!!
I passem a les pintures. Aquí també hi ha molta cosa, i bona. Segur que molts quadres xulos ens els vam saltar perquè tampoc pots tirar-te 3 dies veient només quadres. Vaja, que he de tornar, a Orsay, perquè segur que em vaig saltar moltes coses. I també per tornar a veure alguna de les que més em van agradar. Les vaig posant tal com les vaig recordant, sense indicar ordre de preferència o l’ordre en les que les vam anar veient.
Van Gogh. Sempre impressiona veure els seus quadres, fixar-te en els colors, en les pinzellades, en com estan.... posades. Mostren una realitat de vegades com amorfa, però que permeten veure aquesta realitat potser com la veia ell. Són quadres d’aquells que en certa manera et permeten veure al pintor.
Gauguin. Sobretot els quadres de Tahití. A part dels colors, les cares que pinta som com a molt expressives. Els gestos, la forma dels llavis, el posat de la boca, la mirada. També fa molta gràcia reconèixer els quadres que sortien als llibres de quan anàvem a l’institut.
Degas. Molen alguns paisatges i alguns dels quadres de ballarines. Inclús hi ha estudis, esbossos, proves que va fer pels quadres de les ballarines que són molt xulos. Són detallets inacabats, allò que es queda en un paper en brut, en un racó, que només et serveix per provar com pot quedar el que estàs fent. Recordo un quadre on sortien dues ballarines, com a blau, vist des de dalt, amb la ballarina en primer pla com ajaguda, amb els braços estesos cap a un peu, que em va agradar molt. No sé si era de Degas, però veient la de quadres que té amb ballarines.... Estava fet com amb guix, o amb ceres. El miraves de prop i veies els ratllots, no eren ni pinzellades. Buf.... Veure aquells traços així de prop.... He d’investigar quin quadre era. A saber.
Cézanne. Destacaria un bodegó. Però no pel bodegó en sí. El que em va impressionar va ser l’escena d’una mare asseguda al davant, a terra, amb les seves filles petites al costat. L’una dibuixava ella sola. L’altra la tenia a la falda i pintava el que havia dibuixat a l’àlbum la mare. No ens enganyem. Tampoc és que els dibuixos de la filla o la mare fossin artísticament perfectes. Però em va emocionar molt l’escena. Tot ple de gent, i elles allà gaudint del quadre, de l’art, interioritzant-lo d’aquella manera tan.... simple. Per un instant es va fer el silenci i només era capaç de veure aquella mare amb les seves filles. Hi penso i se m’humitegen els ulls.
Toulouse-Lautrec. Un altre pintor orgànic, que fa els quadres amb allò que li surt de dins en el moment. M’agraden sobretot aquelles pintures o dibuixos que semblen inacabats, que són tal com raja. És com si l’amic Henri tingués la necessitat de pintar allò i no se’n pogués estar. I quan ho ha començat, ja perd l’interès i no ho acaba. No li interessa pintar el fons, o el vestit, o el detallet, només vol la cara, la situació, allò que veu en aquell instant i li sobte. Són quadres o dibuixos que semblen fets en companyia, rodejat de gent. Gairebé permeten sentir el xivarri i la olor de l’absenta.
Monet. Aquest menja a part, també. Les vistes dels jardins, els ponts (les harmonies verda i rosa, vaja), la Catedral de Rouen, els nenúfars, els paisatges, inclús la dona amb el paraigües, .... S’han de veure. Són quadres que parlen del pintor, també. T’ensenyen el que ell veu. És a dir, no veus UNA dona amb un paraigües, sinó que veus LA dona amb el paraigües que ELL veia. No veus UN simple jardí amb floretes, veus EL jardí amb LES floretes que estava veient ELL.
En el cas de la catedral de Rouen encara és més flagrant: no només estàs veient la catedral tal com la veia ell, sinó que la estàs veient QUAN ell l’estava veient.
No sé explicar-ho. S’ha de veure. Has d’estar allà al davant i deixar que els traços d’aquests quadres surtin i t’entrin, et toquin.
Luce, Seurat, Cross, Signac.... El puntillisme, vaja. O el pixelat, que es diria avui en dia. La vaig trobar xula, la tècnica, i també em va recordar els temps d’institut. Era xulo veure els puntets (o els puntots, segons el quadre) de prop, i imaginar al pintor i tal. I també anava imaginant la resolució dels quadres, com si d’una pantalla d’ordinador es tractés.
Mencionar també a Renoir (amb les seves cares de nens rodonetes, característiques), a Manet (amb els seus retrats, o el quadre de la llimona i l’espàrrec, i no d’una pastanaga), a Sisley (amb els seus paisatges), a Pissarro, a Morisot, a Millet, .... Vam veure moltes altres coses xules. Però a primer cop de vista, el que més em va cridar, és el que he detallat abans. Tots aquests (i d’altres) queden pendents per a futures visites.
Després de tot això, el que ens faltava per veure va empetitir una mica, i ja no hi vam estar gaire al cas. Hi vam passar, sí, però molt pel damunt. Queda també pendent per a futures visites. I vam sortir. Sabia greu sortir d’”allà dins”, però vam sortir. I plovia.
Després de dinar a ca la Colette i aprendre a dir noisette, intentem anar a donar un tomb. La idea era passar per la Concòrdia, donar una ullada a les Tuileries, fer cap a la Madeleine, i anar després cap a la zona de la Òpera. Però plovia. I les Tuileries estaven plenes de fang. I no vam veure el cartell de reclutament de la Primera Guerra Mundial de la Rue Royale perquè anàvem per l’altra acera, i seguia plovent. Quan entrem a la Madeleine podríem dir que plovia poc. Dins fan un concert, però és massa.... rarot. Així que decidim sortir. I aleshores ja plou molt. Quan para una mica, intentem accedir als lavabos públics modernistes que hi ha just al costat, però estaven tancats. I com segueix plovent bastant, decidim tornar a canviar de plans i ens decantem per l’opció de fer un tomb pel riu en un vaixell d’aquests turístics. Així que agafem el metro i el RER, amb embolic billetil inclòs, i fem cap a la Torre Eiffel, ja que els embarcadors són allà al costat.
Triem les Vedettes de Paris i, hàbils com som, no utilitzem el descompte de 3 leurus que tenim. Anàvem sota cobert, però amb una porta mig oberta, cosa que feia que els vidres no s’entelessin. Deu n’hi do la rasca que entrava per la porta, però. Sobretot a la tornada. El viatge és des de la Torre Eiffel fins passat Notre Dame, on dónes la volta. I pel camí et van explicant per megafonia detalls turístics del que vas veient. No està malament.
Ja de tornada novament al port, anem a fer quatre fotos a la Torre Eiffel, ja que som allà mateix, i decidim tornar cap a l’hotel. A aquestes alçades la veritat és que anàvem ja una mica mullats. I estàvem cansats. I començava a ser tard.
(Continua a: París 3/4)
