La meva vida en ruïnes (2009)
Direcció: Donald Petrie
Intèrprets: Nia Vardalos (com Georgia Ianakopolis), Alexis Georgoulis (com Prokopi Kakas), Richard Dreyfuss (com Irv Gideon), Alistair McGowan (com Nico)
Una professora d'universitat ha de guanyar-se com pot la vida fent de guia turística en una agència de mala mort. A sobre, sempre li assignen els "pitjors" turistes: americans incults, gent gran que no sap ni anglès, australians barroers, un home de negocis solter que no es desempallega del mòbil, separades que fugen (i a la vegada van a la caça) dels homes, famílies malavingudes, una jubilada cleptòmana, el típic graciós que viatge sol, .... Gent, en resumides comptes, més interessada en anar a la platja i comprar souvenirs que en visitar les ruïnes de la Grècia antiga. A sobre, hi ha una forta competència amb l'altre guia de l'agència, que és qui té els millors turistes, els millors hotels, el millor autocar, i el millor conductor d'autocars. O no?
Peli aparentment tonta, sense gaires coses a explicar, que serveix com a crítica al turista tòpic i fa de postal cinematogràfica de Grècia.
No deixa de ser una comedieta romàntica, que de quan en quan ja van bé. L'únic problema és que a les primeres de canvi ja lligues que la guia i el conductor de l'autocar acabaran junts, i que ella probablement acabarà quedant-se com a guia.
Però té un d'allò especial.
El primer que em va sobtar va ser el blau. No sé si està tractat o no, però els blaus que surten a la peli són.... hipnòtics. Potser al estar en contraposició amb els blancs, que també en surten molts, fa que es vegin més.
La història és bastant previsible, i no hi ha gaire marge per a la sorpresa. Potser la part lacrimògena final del personatge del Richard Dreyfuss.
Com és una peli plena de gags és fàcil que tard o aviat hi hagi alguna escena que t'arranqui un somriure. Tot està en funció de les mires: si vas amb la idea de veure una peli d'art i assaig, has begut oli. Però si vas amb la idea de passar una estona entretinguda amb una història.... lleugera, la peli compleix. Podríem dir que es salva pels pèls, perquè sí, s'ha de reconèixer, la cosa va decaient. Però compleix.
No deixa de ser una comedieta romàntica, que de quan en quan ja van bé. L'únic problema és que a les primeres de canvi ja lligues que la guia i el conductor de l'autocar acabaran junts, i que ella probablement acabarà quedant-se com a guia.
Però té un d'allò especial.
El primer que em va sobtar va ser el blau. No sé si està tractat o no, però els blaus que surten a la peli són.... hipnòtics. Potser al estar en contraposició amb els blancs, que també en surten molts, fa que es vegin més.
La història és bastant previsible, i no hi ha gaire marge per a la sorpresa. Potser la part lacrimògena final del personatge del Richard Dreyfuss.
Com és una peli plena de gags és fàcil que tard o aviat hi hagi alguna escena que t'arranqui un somriure. Tot està en funció de les mires: si vas amb la idea de veure una peli d'art i assaig, has begut oli. Però si vas amb la idea de passar una estona entretinguda amb una història.... lleugera, la peli compleix. Podríem dir que es salva pels pèls, perquè sí, s'ha de reconèixer, la cosa va decaient. Però compleix.
Les comparacions amb l'Oh, Europa són inevitables. I he de reconèixer que sense saber de què anava la peli ni res, el que més em va cridar l'atenció va ser el títol, no sé si per la similitud amb el My city of ruins de l'Springsteen, o què.
Es veu que la Nia Vardalos és la responsable de Mi gran boda griega. Però com no la he vist, no puc fer les comparacions pertinents.
Sempre diuen que la realitat supera la ficció, i veient pelis així et queda el dubte. Això sí, en el cas de que l'afirmació sigui certa, es deu referir a la realitat dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada