12 d’abr. 2012

Intocable



Intocable (2011)
Intèrprets: François Cluzet (com Philippe), Omar Sy (com Driss), Audrey Fleurot (com Magalie), Anne Le Ny (com Yvonne), Clotilde Mollet (com Marcelle)


Es pot fer broma amb tot? Si es fa ben feta, sí.

1. Peli que no comença pel principi. Ja saps al que vas, i a la primera escena ja ho veus.
2. Els dos protagonistes comencen la seva relació parlant de música, comparant els seus gustos musicals.
3. No és americana. I es nota. Els actors són guapos, no dic que no, però no és aquella bellesa com de plàstic americana. A les pelis europees, són guapos, però normals.
4. Referències aèries. Poques, però hi són
5. Basada en una història real.
6. Referències a la discapacitat.
7. Cap mena d'expectativa creada sobre la peli. Just fins unes hores abans, no sabia ni que veuria aquesta. I a sobre al cine!! 

Mirant aquests punts, era impossible que no m'agradés. I sí, em va agradar. I molt.

La peli va d'un tetraplègic carregat de pasta (el Philippe) que contracta a un senegalès desarrelat que viu a l'extraradi de París (el Driss), i que només es presenta a l'entrevista de feina per complir l'expedient i poder cobrar de l'atur. El xoc de cultures i de forma de veure la vida entre el Philippe (i el seu entorn) i el Driss provoca un munt de situacions divertides, però a la vegada fa que es crei una relació d'amistat molt molt forta.

Quan vas a veure aquesta peli més o menys ja saps al que vas. I quan comença la peli t'ho deixen clar: es veuen tots dos en cotxe esportiu provocant a la poli per París i fent juguesques sobre si els podran esquivar o aconseguiran que els acompanyin fins un hospital. És el Driss que s'està aprofitant del Philippe? No, perquè el Philippe entra també al joc acceptant les juguesques, inclús fingint un atac quan la poli els enxampa. Tots dos fumen, s'ho passen bé, hi ha complicitat. I quan el Philippe pregunta "i ara què?" i el Driss diu "deixa-ho a les meves mans", saps que allà hi ha, ha hagut i haurà alguna cosa important. I aleshores comença la peli.

La història comença quan un tetraplègic carregat de pasta busca un nou assistent. Tots els que es presenten a l'entrevista tenen un munt de títols, alguns tenen molta experiència en un munt de camps relacionats amb l'assistència a gent necessitada o la geriatria, i tots tenen una visió molt.... tova, de la discapacitat. No sabria com definir-ho, però és aquella visió de ai, pobrets. Si algú està relacionat amb alguna discapacitat suposo que sabrà entendre'm. Com anàvem dient, a l'entrevista es presenta un munt de gent "molt ben preparada i amb referències", però també es presenta un negre que passa de tot, sense experiència ni ganes ni educació ni res, que només vol que li signin un paper per poder seguir cobrant de l'atur. Inclús mentre espera roba una mena d'ou de Fabergé. L'entrevista de feina, com no, comença amb una discussió entre les qualitats musicals de Chopin o Berlioz i les d'Earth, Wind & Fire. Òbviament, acaba amb un torni "torni vostè demà".

Aleshores descobrim una mica la vida del Driss: barri marginal, un munt de germans (que de veritat són els cosins), mare (que resulta ser la tieta) que treballa fins molt tard, molta vida de carrer, droga, .... Al final, la mare-tieta l'acaba fent fora de casa, adduint que té més fills i que per als altres fills sí que té encara alguna esperança de que facin alguna cosa de bo a la vida. Deu n'hi do.

La qüestió és que el Driss acaba agafant la feina malgrat la inicial resistència de l'entorn del Philippe, i es trasllada a viure a casa seva. Allà coneixem per exemple a la Yvonne, l'assitenta de la casa, amb qui fa molta amistat, i a la Magalie, la secretaria, a qui no para de tirar-li els trastos i al final resulta ser lesbiana. Aquests dos personatges femenins són dos exemples de bellesa europea en contraposició de l'americana que comentava abans. La primera més gran, la segona més jove. 

Doncs bé, poc a poc anem coneixent més coses dels dos protagonistes. El Philippe es va quedar tetraplègic degut a un accident quan practicava parapent. També sabem que té una filla de 15 anys, adoptada, que és vidu, i que la seva dona, a qui estima molt molt  (li fa més mal estar sense ella que estar sempre a la cadira) va morir d'una malaltia. Li agrada molt l'art (compra quadres, va a l'òpera, escolta música clàssica a tot drap). I, pel damunt de tot, vol que el tractin de forma normal, no com a un discapacitat. Per això s'entén tant amb el Driss.

Del Driss sabem que és senegalès, que els seus tiets el van portar a França quan tenia 7 anys perquè ells no podien tenir fills, tot i que després sí que en van tenir. Té un cosí que s'està ficant amb problemes. I ell mateix també ha estat tancat i no porta gaire bona vida. Li encanta també la música, funky sobretot. I no entén l'art modern ni l'òpera. 

El seguit d'aventures que passen junts resulta molt divertit. I tot ve perquè el Driss tracta al Philippe d'una forma normal. Per exemple, quan truquen per telèfon i és pel Philippe, el Driss li allarga l'aparell esperant que l'agafi, com si no li passés res. I ho fa perquè senzillament no hi pensa en la tetraplegia, no el veu com un discapacitat. És per això que el convida a fumar (i no tabac, precisament), o el fa anar amb un cotxe esportiu, en comptes de fer-ho en una furgoneta adaptada.

Del Philippe també sabem que manté una relació epistolar amb una desconeguda, o que com no pot sentir res de coll avall, el que l'excita més el que li acariciïn les orelles. I sí, gràcies a la relació que manté amb el Driss, recupera d'alguna manera les ganes de viure.

Hi ha escenes que m'han divertit molt. Com quan "educadament" en Driss fa fora a un veí que sempre aparca el cotxe davant del gual que hi ha a casa del Philippe, o quan aquest pren al Driss a l'òpera a veure Der Freischütz i no entén com pot ser que surti un tio vestit d'arbre cantant d'aquella manera i en alemany. 
També vull remarcar la festa d'aniversari del Philippe, amb concert de música clàssica inclòs, on en Driss intenta lligar per enèsima vegada amb la Magalie. En aquesta festa, el Philippe intenta presentar-li al Driss diverses peces de música clàssica, de diferents estils, per veure si li agraden. I el Driss acaba posant-li el Boogie Wonderland i convidant a tothom a ballar. Una festa per a un tetraplègic on es convida a ballar a tothom: una mostra de normalitat.
Particularment també vull destacat el moment de quan van a volar. En primer lloc el Philippe pren al Driss cap a l'aeroport, on els espera un reactor petit d'aquests de negocis, diguem-ne. Crec que és un Falcon 900, però no n'estic segur. El Driss flipa amb l'avió i amb que només hi vagin ells. Aquesta escena em va recordar no sé per què a quan vaig agafar l'avió per anar cap a Amsterdam al 2007 per assistir al meu primer Marillion Weekend. Feia molts anys que no volava, potser des del 22 de Juliol del 2002, quan vaig fer el darrer vol com a Comandant portant a la Maria, i aquell vol va ser molt especial. Doncs bé, no sé per què, em va venir a la memòria allò. A la peli agafen l'avió per anar ves a saber on a practicar parapent, una de les passions del Philippe. Al principi, el Driss s'hi nega, però al final acaba també volant. I acaba disfrutant com qui més amb l'experiència. Imagino que pel Philippe, que es va quedar tetraplègic precisament fent parapent, ha de ser molt molt heavy. A part, el fet d'estar volant, per un tetraplègic, ha de ser una experiència molt molt forta, similar a quan estan a l'aigua i floten. A la terra per força has de "sentir" el cos, però en un altre mitjà, aire o aigua....

Cal al final, al Philippe, quan coneix la problemàtica familiar del Driss, li acaba sabent greu que malgasti la seva vida empenyent sempre una cadira de rodes, i decideix que deixi de treballar per a ell. El Driss, per un costat, troba feina, i el Philippe contracta a un altre assistent estàndard. Però aquest assistent resulta ser això, estàndard, i on sap com tractar-lo. Al cap d'un temps, la Yvonne ha de trucar novament al Driss per veure si ell pot fer alguna cosa.

Durant la peli assistim també als dubtes que té el Philippe a l'hora de conèixer físicament (per insistència del Driss) a la seva relació epistolar, dubtes sobretot pel tema de la discapacitat i la por de que es trenqui alguna cosa quan es descobreixi el seu estat.
Després d'un intent fallit, al final de la peli assistim a aquesta trobada, novament orquestrada pel Driss. És l'escena que seguiria a la carrera amb la policia per París a la que assistim al principi de tot de la peli.



Per cert, al final el Driss torna l'ou de Fabergé que roba al principi. 

Ah, i està basada en la història real de Philippe Pozzo di Borgo i el seu assistent i gran gran amic Abdel Sellou.


Just abans dels crèdits finals surten imatges reals de tots dos, i expliquen que segueixen vius i sent molt bon amics.

Comentar també el cine. Sí, sí, vam anar al cine!! Aquest cop al Lauren de Reus. A la sala, no gaire gran, no seríem més de 10 persones. Tot plegat, una mica amb aspecte de deixat. Qui et venia l'entrada (al costat del bar, no a les guixetes de fora) era qui et venia també les crispetes, i no destacava precisament per la seva simpatia, rapidesa i atenció al públic. La peli (la nostra, la de les altres sales no ho sé) va començar quan la gent va entrar i va seure, no a l'hora que hi havia anunciada. I hi va haver algun problema amb el so. Inclús amb la imatge.
D'acord. Era Dijous. I érem quatre gats. Però que s'ho facin mirar.


(http://intocable-lapelicula.com/




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada