23 de juny 2012

París (1/4)

Lloc: París
48.873783, 2.294946


A veure.
Aquesta entrada té una mica de trampa. No és el primer cop que he estat a París. El primer va ser fa.... 20 anys? En aquella ocasió va ser un vol d’escola fins a Toussus le-Noble amb la Lídia. Vam fer nit a Versalles, i per la tarda vam anar a París a donar un tomb. Res. Pujar a la torre Eiffel, anar passejant pels Champs-Élysées fins prop de l’Arc de Triomf, i tornar de nou cap a la Torre Eiffel per tornar a Versalles a dormir, que l’endemà havíem d’agafar l’avio i tornar cap a Sabadell. Potser el que recordo més d’aquella tarda a París va ser la torxa de l’Estàtua de la Llibertat al Pont de l’Alma. I diria que a la Torre Eiffel vam pujar-hi de dia i de nit. I que vam pujar fins dalt de tot. Però vaja. D’això fa 20 anys. I només va ser una tarda.
Ara hi he tornat. I amb la Vicky. Ens ho devíem. I hi hem estat 4 dies. De fet, és com si hagués visitat París per primera vegada.

L’arribada la vam fer via l’aeroport de Beauvais ([Bové], no [Buvuà]), a una horeta de París, i l’autobús ens deixa a la Porte Maillot. Com l’Arc de Triomf no queda excessivament lluny, decidim arribar-nos-hi a apeu, amb les maletes i tot. I sí, realment està allà al costat.
Primera sorpresa. No m’ho pensava pas, però m'agrada. No entrem a l’interior ni pugem al cap de munt ni res. Senzillament voltem per fora i per sota. Molta molta gent. Com fa vint anys el vaig veure de lluny, és primera vegada que veig la tomba del Soldat Desconegut i totes les plaques recordant i honorant als morts per la pàtria. No sé. Però llegint aquelles plaques i veient les flors que hi havia com a ofrenes i tota la pesca.... m'emociono una mica.
Com no estem gaire cansats, decidim anar tirant pels Champs-Élysées i agafar el metro més avall. Just a la cantonada amb l’Arc de Triomf hi ha l’ambaixada de Qatar i.... una escultura d’aquelles rares modernes que no li agraden a ningú però a mi sí: un caramel gegant.
  
Champs-Elysées està ple de botiguetes amb porters a les portes: molta joia i molta roba. També un Virgin Megastore i un FNAC. Però com anem carregats (i comencem a estar cansats), no entrem.

No gaire lluny veiem com un palau amb el sostre com de vidre, rodejat d’uns jardins. “Va, arribem-nos-hi a veure què és i pillem el metro”. I ens trobem amb el Grand Palais. Patapam. És gran. molt gran. I molt xulo. La façana la decoren motius que fan referència a les Belles Arts, però contenen missatges amagats: com un homenatge al Pinxo i al Panxo mentre es punxen amb un punxó.

Per dins estan d’obres, però per la porta es pot veure lo xulo que ha de ser. Just davant, el Petit Palais. A aquest ja no ens hi apropem. Tots dos estan a un carrer perpendicular a Champs-Élysées. Just a la cantonada, estàtua a Charles De-Gaulle. I plena de flors, com a homenatge. I al carrer aquest dels Palais, una del Churchill. Poc a poc anem veiem la passió que sent la gent aquesta pels temes patriòtics i per, en certa manera, els herois de guerra, de la guerra que sigui. De fet, quan comences a percebre tot això, també et dónes compte de que hi ha banderes franceses per tot arreu. I després ens queixem del americans....

Just al costat dels Palais, hi ha el Sena. I allà el travessa el pont d’Alexandre III. Un dels més xulos. I des d’allà, llunt, cap a l’esquerra, es veu la Torre Eiffel. I a l’altre costat del pont comença l’esplanada des Invalides amb la cúpula de l’edifici principal dominant-ho tot. I a la dreta. I cap la dreta ens queda la plaça de la Concorde amb l’obelisc de Luxor. No sabem on mirar ni on anar. I decidim tirar cap a la Concorde per veure l’obelisc i agafar per fi el metro i.... anar a l’hotel a deixar les maletes!!

L’obelisc en sí no és gaire gran. Vaja, sí que és gran, però queda una mica empetitit pel tot el que hi ha pel voltant. Que estem a París!! El centre de la plaça està en obres, pel que no hi podem accedir i ens hem de conformar de veure’l una mica de lluny. És xulo. Però és més xulo pensar d’on és i com el van portar i tal. Deu tenir més de 3000 anys!!

Tenim les Tuileries al costat, però ja ens comença a poder el cansament (i la gana), i agafem el metro. La impressió que dóna és que és bastant vell. No es veu deixat, però sí vell. Molta escala diguem-ne manual. És a dir, poca de mecànica i pocs ascensors. A diferència del metro de Londres, que recordo que les estacions eren molt fondes i tenies que baixar molt, diguem-ne, aquí baixem més aviat poc. Sobta (o diverteix) que els abonaments de 10 viatges siguin.... 10 bitllets simples. Això és no complicar-se la vida. Les andanes també sense res que destaqui: la típica publicitat i quatre cadires per seure. Algunes sí que estan més o menys decorades, però la majoria no. Els trens també es veuen antigots: res de llumetes avisant les properes parades, ni megafonies, ni res. Però es veu ràpid i eficient. I així és. De seguit ens familiaritzem amb les parades per les que passarem diverses vegades aquests dies. Entre d’altres: Caure un Bac o Bac de Roda (Rue du Bac), Bridges to Babylon (Sèvers Babylone), Marillion (Mabillon), George Clooney (Cluny La Sorbone), i Cardinal Lemoine, la nostra. Ens hem mogut per més línies i per més estacions, incloses del RER, i al final ens sabíem fins i tot el sentit de les línies.

Abans de trobar l’hotel, carrer a munt i carrer avall descobrim les Arenes de Lutècia. Potser aquí hi va estar l’Astèrix. Mola!! I comencem a familiaritzar-nos amb el barri i les botiguetes xules que té. L’hotel justet (Familia Hotel). Podríem dir que tirant a aprovat just per culpa del matalàs i sobretot del coixí. Que la mampara de la banyera no tanqui bé s’arregla amb algun invent. I l’absència de persianes, per evitar que de nit entri llum, s’arregla amb.... amb les cortines i una mica d’imaginació. Vaja, lo just i necessari per anar a dormir i prou. Molta vida a l’hotel.... com que no. El que mola és la situació, on està. 

Mengem a ca la Julie (sí, ho hem anat batejant tot per entendre’ns, igual que amb les estacions de metro) i canviem tots els (poquíssims) plans que ens havíem fet. La Torre Eiffel passa al tercer dia, el tomb en vaixell queda en stand by, i Montmartre guanya per fer-lo aquest primer dia. Abans d’anar al metro ens arribem un moment al riu i veiem la illa de la Cité i Notre Dame des del darrere. La cosa promet. I molt.

El primer que sorprèn quan arribem a Montmartre és la gentada. Però molta. En comptes de pujar directament al Sacré-Coeur, optem per seguir un dels itineraris que apareix ala guia de viatges. Això ens permet anar pujant però fent esses. Sense voler, anem esquivant a tot el personal sense deixar de veure alguns dels llocs mítics del barri: parada de metro d'Abbesses amb marquesina modernista, les mil i una cases on van estar-s’hi Van Gogh i companyia, places plenes de pintors, algun molí, vistes molt xules de París, bars o cabarets mítics, la “famosa” vinya, .... Inclús vam descobrir alguna d’aquelles cosetes que m’agraden a mi, com un petit mosaic al carrer Saint Vicent.
Sembla ser que és obra de l’Invader. I París n’és ple, de mosaics d’aquests. Quan hi torni en buscaré més, tot i que lo xulo és anar-te’ls trobant, sense buscar-los especificament.

Això sí, com aquest itinerari no porta fins al Sacré-Coeur, fem una paradeta per arribar-nos-hi.

La basílica és bastant espectacular per la forma i pel color. La quantitat de gent que hi ha li treu part de l’encant. L’interior és molt lluminós, però tampoc.... la trobo tant impressionant com d’altres. Fora, veiem les escalinates que hi pugen i les vistes de París, que són maques. Ha de tenir la seva gràcia pujar també per aquí.

El cansament és bastant gran, així que decidim anar tornant cap a l’hotel, no sense passar abans pel també mític Moulin Rouge. D’acord, ja l’hem vist. Però què vols que et digui. Mola més el molí-restaurant de la Galette, o el Lapin Agile, que no té ni molí.

Sopem per allà al barri on tenim l’hotel. Per ser Dissabte a la nit, tot està molt tranquil. Potser massa i tot. Però s’agraeix. Igual  ajudava el fet de que la selecció de futbol francesa jugués per la TV contra.... qui eren? Ah, sí, contra España. Nosaltres, per educació i cortesia, anem amb França, òbviament. I per convenciment, què carai!! Però perdem.


(Continua a: París 2/4)


3 comentaris:

  1. Ostres! Jo vaig ser a Paris fa ben poquet, del 3 al 6 de juliol!

    Només puc dir, que París és tan gran, tan gran i la quantitat de gent que hi va tan impressionant, que és impossible que cap persona (a no ser que faci un viatge organitzat), faci les mateixes visites que una altra.

    A mi París m'encanta. Hi he anat força vegades... Com a "turista", unes cinc i com a visitant... alguna més. Mai he deixat de descobrir alguna cosa nova! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nosaltres vam ser-hi per Sant Joan. I sí, ens va agradar molt molt molt. Ganes de tornar-hi.

      Si mai tornem, ja et demanaré consell per a que em diguis algun dels teus racons preferits o que trobis curiosos. :)

      Elimina
    2. A disposar! (tampoc soc una experta eh!) :P

      Elimina