25 de juny 2012

París (3/4)

Lloc: París
48.86103, 2.33588
48.85831, 2.29445


(Ve de: París 2/4)


Dilluns fa bastant bon dia. Els plans d’avui són anar pel matí al Louvre, i per la tarda a la Torre Eiffel. Així que som-hi, esmorzar a la cantonada, metro, i cap al Louvre.

Accedint des de la place du Palais Royal, passem per una vidriera que dóna a un pati ple d’escultures. La cosa promet. Tot seguit, ens trobem amb la famosa/polèmica piràmide que serveix d’entrada. I comença la cua. Mentre ets allà fent cua, poc a poc, et vas imbuint de tot allò, i mirant les façanes, les estàtues que hi ha tot al voltant, les portes, les balconades i les finestres, vas imaginant emperadors, reis i reines, tota la cort, .... Tornant del petit viatge en el temps, també et deixes portar per la quantitat de turistes d’allò més diversos que veus, de totes mides i colors. I tu ets un d’ells.

Ja sota la piràmide, tornem a fer cua per comprar les entrades. La nostra cua, òbviament, és la més lenta. Aquí no ens serveix ni la targeta de família nombrosa, ni el carnet d’estudiant, ni res. I per fi, després de molt esperar, entrem.

La idea és no veure-ho tot: és impossible. Ens tracem un mini-itinerari per veure allò que considerem més.... atractiu, i comencem la visita. El primer punt és la “famosa” Venus de Milo. I sí, per on vam entrar, gairebé que te la trobes només arribar-hi. Primera desilusió. Hi ha tanta tanta tanta gent, que no es pot veure res. A part, la gent fa fotos indiscriminadament, amb flaix i sense. Fotos de “eh, jo he estat aquí, no sé què és, però és famós, i he estat aquí”. Sorprenen sobretot els japonesos, que es fan fotos però fent posturetes. Respecte l’estàtua en sí....  Està bé. És maca. I representativa. Però tampoc n’hi ha per tant. No sé. Potser el fet d’haver tanta gent desvirtua una mica la seva bellesa. Tot i això, em transmet més la idea que representa o significa, que l’escultura en sí.

Seguint amb l’escultura grega passem pel costat d’uns petits fragments dels frisos del Partenó. Aquí si que alguna cosa em sacseja la columna vertebral. Deu ser l’efecte marillionesc de l’”stones of the Parthenon”. La impressió forta amb aquests frisos me la vaig endur al Britinsh Museum. Però aquí, deu n’hi do, també. I gairebé no hi havia ningú mirant-s’ho!!

Després passem cap a la part egípcia, no sense abans veure de passada unes cisternes medievals als fonaments del Louvre. Tenen la seva gràcia.

De tot l’art egipci que veiem.... no sé què destacaria. Hi havia molta cosa. Però molta molta. Potser massa. El fet de veure taaaanta cosa, la desvirtua una mica, li treu valor. Hi ha coses molt xules. Potser les que m’agraden més són les més quotidianes, com els jocs de sobretaula, els instruments, o els estris per fer pa. La grandària d’alguna estàtua o d’alguna columna també sorprèn. I els jeroglífics.... fascinants. Com hi havia traduccions, entraven ganes de posar-te a llegir i aprendre’n, per anar després desxifrant-ne d’altres. I després, sarcòfags i més sarcòfags. I encara més sarcòfags. I pots i potinguetes, i no per posar-hi pebre picant, precisament. I veiem una mòmia. I un munt d’animals de companyia també momificats. I escultures petitetes i joies per omplir cabassos i més cabassos. Molt de tot. Potser massa. I massa poc temps per entretenir-s’hi. Això sí, hi ha coses que tenen almenys 4000 anys!! Gallinadepiel.

Després tornem a passar novament per unes sales amb escultures més.... clàssiques. I veiem la Victòria de Samotràcia. Tela marinera. Això sí que impressiona. També hi ha molta molta gent. Però és tan gran....

Ja una mica cansats de caminar sense parar, decidim anar a menjar una miqueta abans de començar amb els quadres. De camí, passem per l’enèsima sala plena d’escultures, on teòricament destaquen els eslcaus de Miguel Angel. Però allà ens trobem "Psyché ranimée par le baiser de l'Amour". Buf. Quina delicadesa. Sembla mentida com de delicat pot ser un massacot de marbre. T’entren ganes de parlar fluixet, de caminar de puntetes. És com una carícia.

Encara tremolant pel que acabo de veure, una miqueta més endavant, em trobo amb "Mercure enlevant Psyché". Quan vaig a buscar a la Vicky per ensenyar-li, la veritat és que no em surt cap paraula, tinc un nus a la gola. Entre l’escultura d’abans i aquesta, no puc articular res. I tinc els ulls ennuegats. És impressionat com un bloc inert de bronze pot expressar tant de moviment. Entren ganes d’ajudar, de dir-li a Mercuri que vagi en compte, que no caigui, de donar un cop de mà.

Sobreposat a tot plegat, anem a fer un mos. Dinem a una terrasseta que dóna al pati principal on hi ha les piràmides, darrera una de les estàtues. És la segona començant per l’esquerra, mirant a les Tuileries. Algun dia esbrinaré darrera de qui vam dinar.

Amb energies renovades, ens preparem per veure una mica els quadres. La gran estrella és la Gioconda. Tot i ser un quadre mític, tampoc em diu gran cosa. Novament, hi ha una gentada impressionant. Tampoc pots veure-la gaire, la veritat. Crec que si en comptes de donar-li tanta rellevància, tenint-la allà sola, la tinguessin una mica com la resta de quadres, rodejada d’altres, acompanyada, lluiria més. Del Leonardo da Vinci m’estimo més anar a mirar "La Mare de déu de les Roques", però resulta que està retirada, igual que "La Mare de Déu i l’Infant amb santa Anna". Aquesta darrera tenia una exposició pròpia i a part, amb la seva història i un munt de treballs relacionats.

Passejant per les diferents sales veiem alguns quadres que sonen als llibres de quan estudiàvem el Renaixement. Pel meu gust, massa Renaixement acaba cansant una mica. També hi té a veure les hores que portem allà a dins. Quan torni començaré pels quadres, i deixaré l’escultura pel final.

També veiem quadres molt grans. Impressionen bastant. La il·luminació no ajuda molt, ja que crea molts reflexes damunt d’aquests quadres tant grans. De vegades, la disposició també és una mica.... farragosa: hi ha  sales amb molts quadres, massa. I n’hi ha que els pengen molt amunt, per deixar lloc a baix per més quadres. Tanta aglomeració desllueix molt. Però què carai!! Estem al Louvre rodejats de quadres fets alguns fa 500 anys. I mola!!

Més endavant tornem a unes sales amb art egipci. Si abans estaven “les coses” agrupades una mica per funcionalitat, ara estan ordenades de forma cronològica. És xulo, però fem la visita una mica ràpida, ja que em fa gràcia anar a mirar un Vermeer que queda una mica “lluny”. De camí, veiem quadres i més quadres. Curiosament, els que més ens criden l’atenció i on ens aturem més estona tornen a ser els impressionistes (es veu que no n'hem tingut prou, a Orsay). I Canaletto i els quadres venecians. El Vermeer en qüestió, "La Dentellière", em sorpren per lo petitet que és. Al costat està "L'Astronome ou plutôt L'Astrologue", que també mola.

Les neurones no poden més. Deu n’hi do l’estona que portem allà a dins. Així que decidim anar passant. De baixada, per uns vidres, veiem aquell pati interior ple d’escultures que havíem vist al principi de tot, quan no havíem ni entrat, encara. És veritat!! Com és que no hi hem anat? Doncs vinga. Això i pleguem. Busquem com accedir al pati aquest i.... patapam, ens tornem a trobar rodejats d’estàtues i més estàtues. Destacar, per exemple, "Hercule combattant Achéloüs métamorphosé en serpent" . Aquesta desprèn força, tensió. Gairebé pots notar els músculs palpitant.


És un plaer veure aquestes escultures pel davant i pel darrera, rodejar-les, mirar-les bé, fixar-te en els detallets. "Le soldat de Marathon annonçant la victoire", també té el seu rotllo, igual que els "4 Captifs". De fet, està xulo, el pati aquest, i permet anar mirant, anar seient.... Mentre estem per allà, per un finestral, veiem com una mena de petit obelisc fosc, com amb unes inscripcions. Ostres!! És veritat!! El Codi d’Hammurabi!! Hi hem d’anar, hi hem d’anar!! I hi anem. Uf. Calfred al veure’l. Fascinant. M’encanto allà al davant, veient aquelles inscripcions, assumint el que signifiquen, el que representen.... Fent-me encara a la idea del que estava veient, passejant per allà, de cop aixequem la vista i ens trobem....

Uf. Més calfreds. Estar rodejat de “tot allò”.... Recordo que al British Museum també em va impressionar més, tot l’art babilònic. Potser allà sabia una mica què anava a veure. En canvi, aquí, ens ho anem trobant, com qui no vol la cosa. És com si tinguessis una màquina del temps i, en comptes d’anar directament a una era determinada, anessis fent escales i visitant-ne d’altres.

El grau de saturació està proper, així que decidim sortir. Ara sí. Potser per inesperat, m’ha agradat molt el que he vist. Ganes de tornar-hi, també. Marxem no sense passar abans per la piràmide invertida. Tampoc n’hi ha per tant. O potser sí, però l’aglomeració tornar a deslluir-ho.

Curiós. Mirant aquest resum veig que no he posat cap foto de cap quadre del Louvre.

Sortim al carrer Rivoli amb la idea de berenar una mica i apropar-nos a una mena de campanar que hem vist des de dins del Louvre. Resulta ser el de l’Église Saint-Germain-l’Auxerrois. Després de recuperar una mica de forces, enfilem novament cap a la Torre Eiffel. La idea és pujar-hi. O intentar-ho.

I no. No es queda en intent, tot i la cua que fem. Bé, la cua en sí tampoc és que sigui molt llarga, però va lentíssima. Potser el fet de que només funcionés un dels ascensors ajudava. Si no haguéssim portat el cansament que portàvem, potser hagués plantejat seriosament pujar per les escales. Al centre, entre les 4 potes de la torre, hi ha com unes columnes metàl·liques i un ascensor petitet, ja que estan d’obres. S’ha de reconèixer que li treu encant, però què carai!! Estem a la Turrifel!! . Quan estem arribant a les taquilles veiem un cartell que adverteix que per pujar dalt de tot encara s’haurien de fer tres quarts d’hora més de cua. Així que declinem l’oferta i pugem “només” fins al segon pis. Una altra cosa pendent: quan tornem ja pujarem dalt de tot.
 

Ja al segon pis.... Buf. Un altre moment indescriptible. No m’ho pensava pas. Que sí, ja tenia idea del que em trobaria. De fet, ja hi havia estat. Però aquest cop és diferent. No sé. De cop, és com si es parés el temps. I és curiós perquè mentre som allà a dalt es fa de nit, i veiem com marxa el sol, com es va fent fosc, com es van obrint els llums, inclús mig veiem la Lluna uns instants entre els núvols. Però el temps seguia com a parat. I que si Montmartre, i que si Notre Dame, i que si l’Arc de Triomf i els Champs-Élysées, i que si la Defense, i que si els Palais o la Concordia, i els Invalides, i que si les Tuileries i el Louvre, i Orsay, .... El que es veu, mentre es va fent fosc, no cap en una foto. Ni en dos. S'ha de veure. I de cop, just a les 10 de la nit, va i tota la torre comença a fer pampallugues. Buf. I mires al voltant, i veus la gent al Camp de Mart com mira i com exclama sorpresa i com admira, i penses en toooota la gent que ens aquells moments deuen haver girat el cap i deuen estar mirant cap a la Torre Eiffel. I tu ets allà!!

Un altre moment per a recordar és quan, mentre estem embadalits mirant ves a saber què, de cop i volta, al costat nostre, un noi s’agenolla davant una noia, li diu ves a saber què en anglès (em sembla recordar), i es treu una caixeta de la butxaca i li obre allà mateix. I ella li diu que sí i es fonen en una abraçada. Ja veus quina cursileria. Però només de pensar-hi ara, casi que em salten les llàgrimes. M’hagués agradat donar-los-hi l’enhorabona, però tenia un nus a la gola i no podia dir res.

Al final, sense donar-nos compte, estem allà a dalt gairebé dues hores!! Tant ràpid passa el temps? No s’havia aturat? Quan baixem i anem cap al metro, no podem evitar anar-nos girant cada dos per tres per tornar a veure la Turrifel.


Cansats però contents, molt contents, anem tornant cap a l’hotel. És la nostra última nit a París, i es començava a respirar a l’ambient. L’endemà toca fer maletes.


(Acaba a: París 4/4)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada