Cova Santa (des de Sant Joan del Codolar)

Lloc: Cova Santa (des de Sant Joan del Codolar)
41.282144  0.87669016


Pujada a la Cova Santa des de l'ermita de Sant Joan del Codolar, a Cornudella. Tot i que pot semblar un terreny molt sec i avorrit, té la seva gràcia. Les vistes són xules, i hi ha la recopensa d'entrar a la cova al final.

Comencem des del pàrking de l'ermita, a la qual es pot accedir perfectament en cotxe. El camí és estret, i es mou entremig de matolls, però poc a poc la cosa es va assecant, i al final es converteix en un camí més aviat calorós, ja que gairebé no trobes arbres que et facin ombra. Fa bastant pujada, però el que cansa i incomoda no és la pujada. El problema rau en els còdols del camí. El nom de l'ermita no és casual.

Tot el camí, sobretot la primera part, la que fa pujada, està ple de còdols. Quan vas més o menys pla, s'aguanta bé. Però quan comença a agafar pendent.... Si no fos per això, seria un passeig.
Les vistes, però, compensen amb escreix la inestabilitat del camí. A un costat tens la vall, amb Cornudella i el pantà de Siurana. El poble de Siurana s'albira damunt.

A l'altre costat tens paret. Paret i més paret. La imatge típica del Montsant. I delícia de molts escaladors.

Dues hores llargues després (a pas de Maria), arribem a la Cova. Si no et diuen on és, ni la veus. Acostant-t'hi, hi ha algun pi d'aquells que llàstima de no haver fet cap foto.
L'entrada a la cova és estreta. i has d'anar molt molt ajupit.

Dins, després d'una baixada inicial, la cosa s'eixampla i ja pots anar a peu dret. Hi ha com a diverses sales. Nosaltres vam anar a les dues primeres. Per entrar més endins no anàvem preparats. I anàvem amb canalla, molta canalla. I tampoc és plan....
Òbviament, dins la cova és fosc. Molt. I no tinc fotos. Bé, sí, en tinc, però són negres, no es veu res.
Hi ha molta humitat. Molta. I regalima aigua per tot arreu. Recomanable no entrar amb roba.... de mudar, diguem-ne.
El sostre té estalactites, però són molt petites. I moltes d'elles estan trencades. La majoria, vaja. Una llàstima. Tot i això és molt xulo enfocar amb la llanterna cap a munt i veure els puntets brillants de les gotes d'aigua penjant de les noves que s'estan formant. Dóna la impressió que un munt d'ulls t'estan observant des del sostre.

Al sostre es poden veure també algunes betes de quars, que en mig de tanta roca fosca i opaca ressalten molt. També es veuen algunes formacions de calç curioses. Clar, al ser tot fosc i anar amb la llanterna, qualsevol cosa que trenqui una mica i es vegi diferent, ressalta molt.

També hi ha com una finestra que comunica la primera sala amb la rampa d'entrada.

Resumint: molt xulo. I una experiència diferent. I al costat de casa!!

Quan surts, després d'acostumar-te novament a la claror, mires cap a munt i.... veus un cel que no te l'acabes.

Llàstima que la foto no li faci justícia. Gens ni mica.

La tornada és pel mateix camí. Ara, fent baixada, els còdols potser són més pesats. El fet de fer la sortida a la Primavera fa que vegis molta floreta: de blanques, de blaves, de liles, de grogues, .... I molt d'insecte. Hi havia com unes papallones amb les ales blau fort amb puntets taronges molt xules. Els meus coneixements de botànica i entomologia no em permeten donar més dades, però quan vas amb canalla, qualsevol cosa serveix per anar badant i anar fent camí.
Al cap de no res et trobes amb discretes senyals que altres excursionistes han deixat al camí, i arribes de nou a l'ermita.

I ja a l'ermita, aplaudiments pels últims que arribem, aigua, i entrepà. I cervesa, i patates, i vi, i coc, i poma, i cireres, i.... cafè recent fet. Coneixem a la Montserrat, l'ermitana. Gran gran gran persona. Bellíssima. Per passar-t'hi hores xerrant.

I cap a casa.



(http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2952996)