Los descendientes

Los descendientes (2011)

Direcció: Alexander Payne

Intèrprets: George Clooney (com Matt King), Patricia Hastie (com Elizabeth King), Shailene Woodley (com Alexandra), Amara Miller (com Scottie King), Matthew Lillard (com Brian Speer), Judy Greer (com Julie Speer), Beau Bridges (com el cosí Hugh), Nick Krause (com Sid)

Peli de la qual no teníem ninguna referència. Les úniques eren que va estar nominada als Oscar (en va guanyar un, al millor guió) i va tenir diversos premis (com Globus d’Or i tal), que hi sortia el George Clooney, i que el seu cartell va estar a l’estació de Renfe de Reus un muuuunt de temps. No sé si encara hi és, però no m’estranyaria.

El primer que em va agradar és que passa a Hawaii. I que comença dient que tothom té una imatge de Hawaii molt concreta (paradís, surf, Mai Tais, platges, hula, collarets de flors, turisme, ....) però que allà també passen coses.... diguem-ne normals. I la peli va sobre això, sobre una cosa.... diguem-ne normal: la mort.

En Matt King està casat i té dues filles, l’Alexandra (de 17 anys) i l’Scottie (de 10). La seva dona té un accident i es queda en coma, i el Matt ha de tirar endavant com pot. A la vegada, ha de gestionar la venda d’una de les darreres zones verges que queden a les illes, que són de la família des de fa molt de temps. Família que, per cert, són descendents del propi rei Kamehameha.

La qüestió és que els metges li diuen al Matt que la seva dona no despertarà, que el coma és irreversible, i que segons un document de voluntats anticipades, la seva dona volia que la desconnectessin en cas de trobar-se així. Abans de fer-ho, el Matt decideix avisa a familiars i amics per si d’alguna manera es volen acomiadar. És per això que va a buscar a la seva filla adolescent a la universitat on està internada. També espera trobar en ella el suport i l'ajuda per tirar endavant. L’escena quan son pare li comunica la notícia i es veu com plora sota l’aigua és brutal. Després li recrimina que li hagi comunicat la notícia precisament a la piscina. I, finalment, li deixa anar que sa mare, és a dir, la seva dona, li era infidel. Buf.

Mentre es va trobant amb la família (un munt de cosins) per parlar del tema de la venda de les terres, decideix també buscar a l’amant de la dona. Primer per curiositat, i després per dir-li també l’estat de la dona, per si es vol acomiadar. En tot moment l’acompanyen les seves filles i un amic de l’Alexandra. Aquesta, tot i ser al principi molt rebel i trobar-ho tot malament, acaba recolzant-se molt amb son pare. De la mateixa manera que son pare acaba recolzant-se molt en ella.

Al final troben a l’amant (amb dona i fills) i li comuniquen la notícia. Deu n’hi do la tensió que hi ha. I deu n’hi do la imatge de miserable de l’amant. Tot i això, no li expliquen res a la seva dona per no trencar la seva família. La casualitat vol que l’amant, com a agent immobiliari, sigui qui gestioni la venda de les terres. Terres que, encara que els cosins acaben decidint que s’han de vendre, el Matt no vol desfer-se’n. Li serveixen una mica com excusa per trobar alguna cosa per la que lluitar, per trobar una il·lusió, una cosa que, d’alguna manera, uneixi a la família.

Ja de tornada a l’hospital, esperant el desenllaç final, qui es presenta no és l’amant, sinó la seva dona. Resulta que l’amant li ho havia acabat explicant tot, i necessitava anar a l’hospital.

I sí. Al final, es mor. I la peli acaba amb el Matt, l’Alenxandra i l’Scottie llençant les cendres al mar.

 

Resumint: m’ha agradat. I molt. Tracta la mort d’una forma molt.... normal. Els primers plans de la dona en coma, amb llagues als llavis, el respirador al coll, o els dits garrativats.... O les imatges finals de les cendres.... Poden resultar com a crues, inclús innecessàries. Però per mi no ho són. Li donen normalitat.

La relació del Matt i l’Alexandra, pare i filla, veure com va canviant, és molt xula.
Destacar també els paratges hawaians, i la banda sonora tota a base de música tradicional hawaiana.


(http://paidmedia.foxhome.com/thedescendants/progressives/intl/es/)