Black mirror

Black Mirror (2011)
Direcció: Otto Bathurst (Ep. 1), Euros Lyn (Ep. 2), Brian Welsh (Ep. 3)
Intèrprets: Rory Kinnear (com Michael Callow) i Lindsay Duncan (com Alex Cairms) a l’Episodi 1. Daniel Kaluuya (com Bing), Jessica Brown Findlay (com l’Abi) i Rupert Everett (com a jutge Hope) a l’Episodi 2. Toby Kebbell (com Liam), Tom Cullen (com Jonas) i Jodie Whittaker (com Ffion) a l’Episodi 3.

Es tracta d’una sèrie anglesa de TV de només tres capítols, o episodis, que no tenen relació. La temàtica podríem dir que es de caire futurista, de ciència ficció. I potser es podria comparar, salvant les distàncies, amb La Dimensió Desconeguda. Això sí, el futur que presenta  és una mica distòpic. Si amb tot això t’ha entrat una mica de curiositat, el millor és que deixis de llegir i busquis aquests tres episodis i els vegis.

T’he avisat.

Doncs això. Es tracta d’una sèrie de tres capítols no relacionats, que duren aproximadament entre tres quarts i una hora cadascun. El nexe d’unió podrien són les noves tecnologies. Si fem la comparació amb un llibre, seria com un llibre de contes, d’històries curtes, com podria ser per exemple “Les daurades pomes del Sol” del Ray Bradbury.
Expliquen algun fet o alguna situació, anant bastant directament al gra, i et deixen pensant, rumiant sobre allò que acabes de llegir o de veure.

Tornant a Black Mirror, parlem dels capítols un a un.

Episodi 1. Tha National Anthem
El capítol comença amb una trucada de telèfon a mitjanit: el gabinet de crisis del Primer Ministre britànic el requereix per un fet que l’incumbeix directament a ell. Resulta que han segrestat a la Princesa Susannah, un dels membres més populars de la família reial britànica, i amenacen de matar-la si no es compleix al peu de la lletra una petició del segrestador. Fins aquí, res d’extraordinari. El suc està en que l’anunci del segrest i de la petició s’ha fet via Youtube, pel que la notícia s’escampa pel món en no res. I que la petició que fa el segrestador és que a les 4 de la tarda ha de sortir el Primer Ministre per la TV nacional mantenint relacions sexuals reals o simulades amb un porc. I sinó, pelen a la Princesa.

Com la notícia s’ha escampat per Internet, tothom es veu capacitat per emetre el seu veredicte. La població al principi està a favor de no transigir, de l’actuació policial, de que el Primer Ministre no s’hagi de “rebaixar” tant. Però resulta que el segrestador s’assabenta de que un especialista en efectes especials està preparant un truc per simular l’acte sexual amb el porc utilitzant un actor porno, i fa arribar a una cadena de televisió un dit tallat amb l’anell de la princesa. Al fer-ho públic, l’opinió pública comença a canviar d’idea tan pel fet de veure al membre de la reialesa en perill, com pel morbo de la situació.

Òbviament, els polítics estan més preocupats de l’efecte que pot tenir tot allò en les seves carreres i en el seu futur. Tan se val la Princesa o el porc. L’important és l’índex de popularitat, la visió que pot tenir la ciutadania de tot plegat, i com afectarà tot allò a les urnes.

El tractament que fan els mitjans de comunicació de tot plegat també mereix un comentari. Al principi reben ordres de Downing Street de no emetre cap imatge, de no divulgar el segrest. Però com s’ha escampat per Internet,  és públic, i moltes televisions estrangeres ho estan emeten, al final acaben totes les cadenes fent programes especials al respecte. També es veuen les enveges i la competència dins dels propis mitjans, intentant aconseguir l’exclusiva a qualsevol preu.

L’hora límit arriba i al final,el Primer Ministre no té més remei que  accedir a la petició per salvar a la Princesa. I sí, és retransmès en directe per la TV. La gent al principi ho mira encuriosida, empesa pel morbo de la situació. Però poc a poc van copsant què estan veient, que representa, què significa. I és com si n’acabessin passant.
Durant l’emissió, troben a la Princesa caminant sola, sedada, indemne, i amb tots els dits. L’havien deixat anar mitja hora abans de que comencés el “show” televisiu, ja que el segrestador havia aconseguit ja el seu objectiu.

Al cap d’un any, la vida a continuat com si res hagués passat. El segrestador havia resultat ser un “artista”, i aquella havia estat la seva “gran obra”. El dit que havia enviat a la cadena de televisió era seu, no de la Princesa. I després d’alliberar a la Princesa, s’havia suïcidat. Tot plegat acaba sent una mena d’anècdota. I la vida de tothom continua igual. Bé, de tothom no. Alguna cosa ha canviat en la relació del Primer Ministre i la seva dona.

Episodi 2. Fifteen Million Merits
En aquest capítol veiem un futur gris, on existeix una classe treballadora que es dedica únicament a pedalejar. Es deu tractar d’algun tipus de central elèctrica que es dedica a obtenir l’energia gràcies a un munt de treballadors asseguts a unes bicis estàtiques. La seva vida es limita a llevar-se, dutxar-se, anar a pedalejar, menjar una mica, seguir pedalejant, i anar a dormir. Viuen en unes habitacions on les 4 parets són pantalles. El mirall també ho és. I quan pedalegen, també ho fan davant d’una pantalla. A canvi de la seva feina, reben Mèrits, que és com si fos la moneda. I qualsevol cosa que fan, costa Mèrits: des de posar-se sabó a les mans quan es renten, a agafar un poma d’una màquina expenedora. Òbviament, el que veuen a les pantalles també val Mèrits. I saltar-se segons quines emissions, també. Gairebé no tenen vida social. I la poca que tenen, molts cops és via les pantalles, mitjançant un avatar a qui poden vestir, pentinar, inclús fer-lo assistir de públic en concursos televisius.

De tot el que veuen per les pantalles, destaquen els jocs on han de disparar a tot el que belluga, les emissions eròtiques, un espai on ridiculitzen a la gent grassa, o un concurs d’aquests “moderns” d’avui en dia on vas, cantes o balles o fas el que saps, i un jurat t’avalua. I tan potser que et converteixis en una estrella (els casos mínims), com que et ridiculitzin (la majoria de vegades). Participar en aquests concursos val molts mèrits, molts: 15 milions. No està a l’abast de tothom. I malgrat això, hi ha cua, ja que guanyar el concurs significa deixar la vida de pedalador.

En Bing és un dels pedaladors, i disposa del Mèrits necessaris. Però decideix regalar-los a l’Abi, una pedaladora que té la veu molt bonica i de qui es mig enamora. Però s’hi enamora perquè la troba real, autèntica, i està cansat de tanta falsedat. Quan van al concurs, resulta que canta i ho fa molt bé. Però el jurat, en comptes de promocionar-la com a cantant, decideix enviar-la com a actriu al canal eròtic perquè és molt maca. I en Bing es troba pelat de Mèrits, i amb l’Abi al canal eròtic.

Rebotat per tot plegat, agafa un tros de vidre, pedala sense parar i estalvia per tornar a aconseguir prous Mèrits. Aleshores va de nou al concurs, irromp al plató, i.... es posa el vidre al coll i amenaça de que es tallarà la jugular si no el deixen parlar. El jurat el deixa parlar, i en Bing els hi canta les 40 i critica tot el sistema. El jurat decideix oferir-li un programa propi a la TV on pugui sortir amb el vidre al coll i dir el que li passi pel cap, ja que el troben sincer, real, autèntic. I el públic l’aclama.

Sense donar-se compte, en Bing segueix pertanyen a tot allò que odia. Han millorat les seves condicions, sí, ja no viu en una habitació minúscula. Però segueix rodejat de pantalles, vivint una cosa falsa.

Episodi 3. The entire history of you
Aquí ens trobem novament en un futur on a tothom se li implanta darrera la orella un dispositiu que anomenen gra, i que és una unitat de memòria. Mitjançant unes lentilles especials i un comandament a distància, aquesta unitat va emmagatzemant tot allò que la persona veu i viu. I la persona és capaç, o bé de projectar tot el que té emmagatzemat a una pantalla externa, o bé veure-ho directament a les lentilles aquestes especials que porta. Com s’emmagatzema tota la seva vida, això permet repassar i reviure moments i situacions. Això és utilitzat per exemple en entrevistes de feina (per ensenyar feia feta o repassar l’entrevista en sí), en controls policials als aeroports (per a que la policia vegi què has fet les últimes x hores), en societat (per explicar anècdotes o jugar veient el que un altre ha viscut i puntuar-ho), inclús en les relacions sexuals (mentre tens la relació més avorrida i monòtona que et puguis imaginar, tu i la teva aparella esteu visualitzant el millor polvo que mai heu tingut).

El protagonista, en Liam, acaba de tenir una entrevista de feina, i acudeix a una festa amb la dona i uns amics. Té les sospites de que la dona l’enganya. I clar, servint-se de totes aquestes possibilitats que dóna tenir un gra implantat....

 Total, que a base de les seves pròpies experiències, i de les que va extraient de la dona, en Liam va desentrellant tota la relació d’infidelitat de l’Effion, la dona, amb en Jonas, un amic. I el que teòricament va ser un rotllet d’una setmana quan eren joves, acaba esdevenint una relació que va significar alguna cosa més, i que no va ser només d’una setmana.
Poc a poc el Liam es va tornant més paranoic. Quan es dóna compte de tot el que pot perdre per culpa de la paranoia que li ha produït porta un gra implantat, decideix extirpar-se’l ell mateix, malgrat la possibilitat de danys cerebrals que això li pot produir.

Tots tres capítols tenen un final més o menys en sec. Tots tres capítols et deixen pensant. De fet, et fan pensar mentre els estàs veient.

Recomanables? Sí, molt. Valen la pena? Sí, molt. A part, com són tres capítols independents, es poden veure per separat. Ideal per quan no tens prou temps de veure una peli sencera, però disposes d’una estoneta per veure la TV i tens ganes d’alguna cosa ben feta.

Aquests tres capítols pertanyen a la primera temporada. No sé si n’hi hauran més. Haurem d’estar a l’aguait.


(http://www.channel4.com/programmes/black-mirror)