Somewhere

Somewhere (2010)
Direcció: Sofia Coppola
Intèrprets: Stephen Dorff (com a Johnny Marco), Elle Fanning (com a Cleo)


Lost in Translation em va agradar molt molt molt. Però molt. Aquesta em va fer descobrir Las vírgenes suicidas. I també em va agradar molt molt. María Antonieta ja va fluixejar una mica. Massa llarga. Però es deixava veure. Havia aquella mena de barreja entre lo antic i lo modern que la feina curiosa. I era un punt de vista de la història com a diferent. I Somewhere havia guanyat el Lleó d'Or a Venècia. Tot plegat, va fer que agafés la peli amb ganes.

La primera escena, però.... Una corba com d'un circuit, i un cotxe esportiu passant una vegada, dues, tres.... I a la que fa quatre, para. Sense música ni res. Només el brogit del motor i el grinyolar de les frenades. Calia esperar a començar la quarta volta? O els numerets de les ballarines bessones. Cal veure'ls sencers? D'acord, lo important no són les bessones fent moviments sensuals lleugeretes de roba, sinó la cara d'avorriment del Johnny Marco, o el fet de que es quedi dormit veient un dels numerets.

Sigui com sigui, la peli em va avorrir. No va aconseguir enganxar-me. I no és per la manca d'acció. Per exemple, Náufrago, que és moooolt més llarga, sí que em va agradar.

A l'igual que les altres pelis de la Sofia Coppola, aquesta també parla de la solitud, o del sentir-se sol. I de la mateixa manera que fa a Lost in Translation, aquí també es retrata la vida d'hotel.
El protagonista, en Johnny Marco, és un actor famós de Hollywood que viu en un hotel i que va de promoció en promoció. Està separat, i de quan en quan passa un dia amb la seva filla, la Cleo, d'11 anys. Un bon dia se la troba a la porta de l'habitació de l'hotel, ja que sa mare ha marxat una temporadeta. I al Johnny no li queda més remei que fer-se'n càrrec i d'incorporar la seva filla a la mena de vida que porta.

La peli té els seus detallets, com les fotos promocionals que fa amb una actriu de la peli que ha acabat de fer, o com quan va a recollir un premi a Itàlia i la gala retransmesa per la TV té el se moment mamachicho. Molt italià, tot plegat. O la Cleo cuinant per son pare. O la partideta al Guitar Hero. I s'ha de reconèixer que tant de silenci i tanta.... tranquil·litat, realment, donen aquesta sensació de solitud, d'avorriment, de fer les coses d'esma.

S'ha de reconèixer que l'Stephen Dorff ho fa bé. Sap posar cara d'avorrit, però treure aquell posat i aquell somriure de guapo que esperes d'un actor quan cal. I l'Elle Fanning també ho fa molt bé. 

Tot i això, no em va enganxar. Ni tan sols la banda sonora, un altre dels forts de les pelis de la Sofia Coppola.



(http://focusfeatures.com/somewhere)