Concert: Sound's That Can't Be Made on Tour 2012 - 2013 (Marillion)
Lloc: Sala Bikini, Barcelona
Estava dret, allà al darrera, veient i sentint allò, i em va venir al cap la imatge d'un tren.
La locomotora, movent les rodes amb aquell soroll rítmic, aquell trucutrú-trucutrú, sense parar, ara més ràpid, ara més lent, marcant el ritme, de vegades inapreciable, però de vegades molt present. Sigui com sigui, incansable, imprescindible, i molt definitori de la potència i la capacitat de la locomotora que estira el tren. També a la locomotora, a la caldera, el crepitar de la fusta. Fusta vella, de la bona, que al cremar va fent els seus sorollets, espetegant, donant calor, deixant escapar de quan en quan aquelles espurnes que denoten experiència. Tot plegat a la locomotora, encapçalant el tren, duent-lo endavant, estirant-lo amb força o amb ràbia, però també amb suavitat i amb tendresa si és de menester.
Un tren que es mou damunt d'una via. Sí, la via hi és. De vegades te n'oblides, però hi és. Una via que és com un coixí per on va lliscant el tren. Imprescindible. Sense la via, el tren no aniria bé. I com totes les vies, es fa sentir. De vegades fa trontollar el tren i sents les batzegades. De vegades, quan hi ha un canvi d'agulles, sents el cleclèclec-cleclèclec de les rodes al passar-hi pel damunt. Un so que pot resultar estrident, que pot no agradar, però que és marca de la casa. No es pot concebre el tren sense la via.
Dalt del tren, un conductor. Porta el tren, el fa accelerar, el fa frenar. També fa les feines de revisor, parlant amb el passatge, fent que el viatge sigui més amè. Vetlla en tot moment perquè la gent estigui bé. Hi ha passatgers a qui els agrada força, n'hi ha que potser el troben una mica pesat. Però a dia d'avui és imprescindible.
I el darrer element: el paisatge. El tren té uns grans finestrals, i per ells es veu el paisatge. De fet, un dels grans atractius del tren és poder anar contemplant pausadament el paisatge. No cal pensar en res més, el tren et porta per on ell vol, i tu pots gaudir de la vista. I el que es veu a través de les finestres.... Ara un fageda, densa, amb els colors de la tardor, amb la vida que hi ha dins. Ara les parets d'una muntanya, escarpada, amb ràbia, amb un riu i una cascada que cau sense parar, que se t'emporta, amb força. Ara una plana, amb camps de blat, o amb gespa. Inabastable a la vista, que es perd a l'horitzó. Tanques els ulls i tires el cap enrere i la segueixes veient. També es veu un mar, net, cristal·lí, amb les onades gronxant-se. O un desert, erm, silenciós, solitari. Inclús quan el paisatge pot semblar avorrit o absent, es fa notar. Pots passar per una ciutat aparentment gris, però de ben segur que hi haurà aquella façana, aquella plaça, aquell pont que es fan bonics a la vista, als sentits. Es tracta d'un paisatge capaç d'stendhalitzar-te, com una escultura, un Monet, o trobar-te al bell mig de la Piazza. Hi ha estones que potser l'entreteniment és dins del tren, però el paisatge és allà fora, i si gires la vista fugisserament comproves que sí, que hi és. I et sents afortunat per anar damunt d'un tren que creua aquell paisatge. O potser és el paisatge, que envolta al tren.
És un tren que quan està ben engreixat i funciona tot a l'hora, no hi ha qui el pari. I no vols que pari, no en vols baixar
Doncs bé, Marillion és aquest tren.
Els concerts? Ah, sí, els concerts.
- Gaza
- Ocean Cloud
- Pour My Love
- Neverland
- Power
- Sounds That Can't Be Made
- The Sky Above The Rain
- Man Of 1000 Faces
- A Few Words For The Dead
Sobre l'hora i tres quarts. Al setlist hi tenien apuntat també The Great Escape abans de Man of 1000 Faces, però al darrer moment van decidir no tocar-la. Per què? No sé, suposo que pel cansament. I per no allargar-se. És el que té tocar en sales que després han de netejar per tornar a obrir com a discoteca. Sigui com sigui, un setlist amb cançons llargues, sense concessions, gens fàcil, fugint dels hits, i amb 5 dels 8 temes del nou disc. Curt però intens. A mi em va agradar molt. I quan es va acabar em va quedar la sensació de que de veritat de veritat no s'havia acabat, ja que a l'endemà n'hi havia un altre.
I a l'endemà (27 de Gener del 2013) van tocar:
- Gaza
- Beautiful
- Sky Above The Rain
- You're Gone
- Fantastic Place
- Pour My Love
- Sounds That Can't Be Made
- Somewhere Else
- Power
- King
- This Strange Engine
- Warm Wet Circles - That Time Of The Night
- Boig Per Tu (amb el Pep Sala)
- Sugar Mice
- L'inici del Don't Hurt Yourself amb H al piano
- Three Minute Boy
Més de dues hores i mitja. Sobren les paraules.
Detalls per la memòria.
Un Bikini ple com no l'havia vist mai, amb gent literalment fora de la sala. Tot i això es sentia molt i molt bé. I tot i estant al darrera, donades les dimensions del lloc, es veia bastant bé. Molta gent culpa al promotor o a la organització de l'elecció de la sala. Potser el que caldria seria revisar la normativa legal que permet encabir allà dins tanta gent. Constatar només que Bikini queda petit per un grup així: tant per ells a l'escenari, com per la gent de públic.
Immensitat (però molta) dels solos del Rothery. I de la veu del Hogarth. I de la presència dels teclats. I de la contundència del baix. I de l'acompanyament de la bateria. Estan com mai. Potser al tractar-se dels dos concerts finals de gira van acabar de treure tot el que els quedava dins. Sigui com sigui, estan que es surten. Tots cinc. Molt.
Potser els cors al You're Gone van grinyolar una mica. El saxo enllaunat del TSE també, però ja estem mig acostumats. Ah, i cap al final del TSE (crec que va ser en aquesta) també hi havia un solo de guitarra enllaunat. Però tan se val.
Tema Pep Sala. Al migdia ja havia cantat amb el Hogarth a la fina del Mundial de Handbol l'Easter i el Boig Per Tu. I tenint en compte la relació d'ells dos, l'amistat (gairebé familiar) que els uneix amb el Gabriel i els seus projectes, que era un concert aquí, i tot plegat, .... Vaja, que jo ho vaig trobar molt bé. Va ser una cosa diferent, irrepetible. I què carai!! Un Boig Per Tu acompanyat per Marillion!! Quasi res!! Diuen les males llengües que per "culpa" d'això no van tocar el The Invisible Man. Què voleu que us digui. Jo en The Invisible Man l'he vist ja en directe, i més d'una vegada. I segur que el tornaré a veure. En canvi, aquell Boig Per Tu....
La part improvisada abans del clímax final del TSE amb les històries que es munta el Hogarth, amb els jardinets on es posa, explicant per exemple que s'havien quedat tirats amb l'autobús venint de Toulouse (el five taxis, three hundred, o eren thousand?, euros no va tenir desperdici), o agraint a tots i cadascun dels membres de la gira tota la feina, oblidant-se de la Lucy.
O el happy birthday del Dissabte dedicat a la Lucy. O veure i saludar a gent que feia molt que no veia. O el regalet del Gallo. O la nota de 10 pelat que li van posar al concert del Diumenge.
Per cert, Diumenge va sortir la notícia al 324. I després al TN del migdia. I hi va haver gent que em va escriure o m'ho va explicar, que Marillion havia sortit per la tele!!
El Man Of 1000 Faces i l'A Few Words For The Dead van ser terribles. Però el moment "aixeta" del TSE del Diumenge.... Buf. Va ser dir el títol, i patam. Habitualment aquests moments sorgeixen al sentir els primers acords, o en una estrofa determinada, o en un solo. Però aquest cop va ser dir el títol i començar. I no va parar fins acabar el Sugar Mice.
Vaig trobar a faltar Invisible Ink, Lucky Man i sobretot Montréal. És el que deia abans: no estàs presentant el nou disc? Doncs toca'l. Però bé, res a dir. De fet, posats a trobar a faltar, podria posar una graaaan llista de cançons.
I no sé. Mil i una cosa que van passar allà dins, que pertanyen a aquells instants. I coses de l'abans, com la lluna que hi havia camí de Barcelona. I coses de després, com aquell cansament acumulat, però aquella satisfacció d'haver viscut quelcom.... irrepetible.
Següent parada del tren? Port Zélande.
(Sounds That Can't Be Made)
(Més Sounds That Can't Be Made)
(http://www.marillion.com)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada