Més Sounds That Can’t Be Made

Sounds That Can’t Be Made (2012)
Marillion


D'aquest disc ja n'he parlat a l'anterior entrada, explicant les primeres escoltes. Però és que avui mateix l'he rebut físicament. Com ve sent habitual, és l'edició deluxe: un llibret (o llibrot, pel número de pàgines) amb les lletres, molt d'artwork, els noms dels que van fer el preorder, .... Vaja, el normal en els darrers treballs de Marillion (Somewhere Else i L=M a part).

L'emoció ha estat màxima, ja que el disc m'està agradant molt i tenia ganes de "tenir-lo" entre les mans. I just avui que tenia festa de la feina, amb el pressentiment de que tindria una sorpresa, he fet l'excursioneta a la bustia a mig matí, i.... patam!! Allà estava. 

Per començar, un 0 al carter. Ha embotit el sobre dins la bústia i no hi havia manera de treure'l. M'ha costat bastant, inclús m'he fet sang en un dit, però al final ho he aconseguit. I no ha patit cap desperfecte (el CD, no el meu dit). Ja a casa.... Palpar el sobre, sospesar-lo, .... Treure el que conté, mirar-ho sense ni desprecintar-ho, dibuixar un gran somriure, i....  obrir-ho.

 I sí, com no, l'estic escoltant. I m'agrada, sí. Té fragments realment molt bons. Molt. Com aquests dies l'he escoltat bastant, començo a tenir-ne una opinió bastant formada (si és que jo puc arribar a tenir-la). I sí, el disc és bo. Té les seves cosetes.... diguem-ne fluixes, però el resum és que és bo. Després ja en parlaré, ara anem a per l'artwork. 

El primer que sobta és que a la caixa no apareix el "galet" al qual ja estem acostumats. En canvi, damunt d'un fons grisós ple d'1 i 0, apareix en platejat el missatge d'Arecibo. Buf.... No sé la relació que acaba de tenir amb el disc, però mola molt. I de relació, se'n pot trobar alguna, segur. Tan se val, sigui com sigui, mola molt.

En el llibret del CD en si sí que apareix el "galet". Aquest galet és com una gràfica d'un so, a jutjar per una escala que mesura Hz que hi ha al costat. Imagino que deu ser "un so que no es pot fer". De fons apareixen més 1 i 0. Faltaria per veure si tots aquests 1 i 0 són realment el missatge d'Arecibo, o signifiquen alguna altra cosa. O potser és una seqüència aleatòria. 

El llibret conté el CD i un DVD anomenat Making Sounds, on suposo que hi ha entrevistes, el making-of, fragments alternatius o proves de so, ..... Ja veurem quan el podré veure.

Dins del lllibret es poden veure diferents imatges del "galet" en diferents colors. Té la seva gràcia. Es podria fer un muntatge rotllo Andy Warhol i tot. Cada cançó té el seu propi artwork, fet per diferents artistes, i la seva lletra. Després de les cançons pròpiament dites, hi ha el llistat de gent que va fer el pre-order, i després surten els crèdits. M'agrada llegir els crèdits, sempre trobes coses xules i curioses. Per exemple, hi ha un detallet que m'ha encantat llegir-lo. Ja ho sabia, que sortiria, vaja, m'ho imaginava. Però ho he volgut llegir perquè.... em fa gràcia, molta gràcia. Resulta que aquest disc ha estat escrit i gravat al Racket Club, com és obvi, i a.... a.... als Real World Studios!! Flipa!! Però molt!! Només de pensar-ho, pell de gallina. Suposo (no, afirmo) que el Peter Gabriel no ha tingut res a veure en tot el procés, però pensar que estaven allà, treballant potser amb la mateixa gent, sota el mateix sostre, .... Buf. El que dic: pell de gallina.

Anem a per les cançonetes i l'art que les acompanya.

1. Gaza
 Amb aquesta no no puc ser objectiu. L'autor és Antonio Seijas, a qui conec personalment. De fet, la pastanaga del meu avatar és obra seva. No és el primer cop que treballa per Marillion.
Les imatges, amb el seu estil inconfusible, evoquen una infantesa trencada o marcada per un conflicte de fronteres (els filats, ciutats amb columnes de fum, mirades més enllà, roderes del que podrien ser tancs, famílies trencades, ....). El conflicte té a veure amb el món àrab. I malgrat tot, el colom blanc del final dóna una mica d'esperança. I en cap moment es situa a una banda o l'altre: el conflicte afecta a totes dues bandes. 
Realment molt xulo. I molt addient amb el tema de la cançó.
Al final, unes paraules del Hogarth explica una mica de què va la cançó, i diu que la dedica a la gent, especialment als nens, de Gaza. També parla d'una ONG: la "Hoping" Foundation.

2. Sounds That Can't Be Made
Aquí l'artwork el fa el Simon Ward a partir de fotos de l'Andy Wright, i inclou una foto de la NASA (o la ESA). El Simon ward és el mateix que ha fet la foto del "galet" de la portada, i porta temps treballant dins l'staff de Marillion fent diferents funcions a Racked Records.
Les imatges són molt clares, i juga amb unes figures humanes damunt d'un fons blanc on apareixen una sèrie de línies corbes que semblen les trajectòries d'uns planetes. No hi falten els 1 i els 0 que també hi ha a la portada. També hi ha una espectacular foto d'una aurora boreal (il·lustrant la part de la lletra on es parla precisament d'una aurora boral).
Tot és com a molt eteri. Té el seu rotllo, tot plegat, però no em transmet gaire, la veritat. 

3. Pour My Love
Al Marc Bessant li deuen agradar molt els gira-sols. Com a mínim, s'ha inspirat en ells per fer l'art d'aquesta cançó. De fet, segons com, sí que sembla que la cançó parli de gira-sols (entre d'altres coses). Sí, m'agrada. Les fotos són xules. El collage de les gotes de pluja, o les composicions de la mà o de l'ull estan molt bé. Són coses diguem-ne "normals", però vistes d'una alta manera. 
Són fotos que parlen de canvis, però de canvis cíclics. Coses que tornen. I la música és també una mica així. M'agrada.

Per cert, novament, link amb el Peter Gabriel. El Marc Bessant ha fet també moltes cosetes per al Mestre. Només cal mirar la seva web.

4. Power
El Carl Glover és un altre conegut dels artworks de Marillion. Habitual també dels projectes de l'Steven Wilson, entre d'altres.
Juga molt amb les fotos, i posa les lletres barrejades amb les fotos, canviant tipografies i tal: un tícket, un esquema d'un avió, un disc, un mapa, .... Molt original. M'agrada. 
A veure. Les fotos o les composicions m'agraden, però tampoc s'adiuen gaire amb la cançó. Tot i això, queda xulo. 

5. Montréal
Aquí hi ha més fotos de l'Andy Wright. Fotos de Montréal, suposo. Les fotos són xules, i tenen a veure amb la lletra, la complementen. Veient les fotos imagino el videoclip de la cançó. Són com fotogrames de la cançó: l'arribada en avió, la ciutat, el circ, el trapezi, el concert.... Sí, m'agraden. I queden bé, sense ser res espectacular. Però queden bé.

6. Invisible Ink
Una altra composició del Simon Ward, a partir de fotos de l'Andy Wright. En aquest cas són d'una noia, en diferents postures, vista de diferents angles. Tampoc mostren a la noia sencera en un primer pla, com si volguessin amagar alguna cosa. Fotos fetes a casa. Hi apareixen missatges indesxifrables, escrits potser amb tinta invisible. Està bé, però tampoc mata molt. 

De fet, escoltes la cançó i imagines a la noia fent-se les fotos, a casa.... O potser està amb la parella, jugant, i és la parella qui les hi fa. Tenen el seu rotllo, sí.

7. Lucky Man
Novament un recull de fotos del Carl Glover. Són fotos que semblen fetes durant un viatge per l'Amèrica profunda. I són fotos de gent. Gent que sembla feliç, gent amb sort, potser. Són fotos fetes com de passada, cosa que fa que semblin velles. Algunes semblen tretes d'un àlbum familiar. Tot plegat dóna la sensació de que recullen un instant del temps que ja ha passat, tot i que aquesta idea de felicitat (o sort) hi roman. 

No acostumen a agradar-me les fotos on surt gent així posant i tal, i per això les fotos de l'anterior cançó no acaben de fer-me el pes. Aquestes, en canvi, m'agraden. I m'agraden una mica per l'aire que desprenen. Sí, i li queden bé a la cançó. 

8. The Sky Above The Rain
Fotos espectaculars, i molt, de la NASA i la ESA. Òbvies, també, a jutjar pel títol de la cançó. Resulten un pèl fredes i retraten la cançó des d'un punt de vista massa literal. Les fotos, no cal dir-ho, m'encanten. I la distància que dóna (o deu donar) veure-ho tot des d'allà a dalt és.... indescriptible. Tot i això, la idea del cel damunt la pluja de la cançó és com a més.... terrenal.  

Resumint: un artwork molt variat, potser massa, però molt xulo. El fet de que sigui de diferent gent dóna la sensació de ser un recull de cançons, més que un "producte" sencer, però permeten (i faciliten) canviar el xip a l'hora d'escoltar les diferents cançons, d'anar-les passant. Cadascuna de les composicions té el seu rotllo, i com les cançons que il·lustren m'agraden i em fan sentir coses, poc a poc les vaig relacionant amb els sons i les sensacions i els hi vaig trobant cosetes. 

Aquests darrers dies he estat escoltant molt el disc, i ha anar creixent. M'agrada molt. Noto a un Marillion més Marillion. No sé, és com si intentessin ser més ells mateixos, deixant a banda els missatges transcendentals o el voler conquerir les radiofórmules. El Hogarth està com a més tranquil, més feliç, potser. El Rothery fa que les coses semblin fàcils, i es deixa anar com feia temps que no es deixava anar. Fa uns solos que, sense ser tècnicament espectaculars, saben tocar-te com només ho sap fer ell. I en el moment precís. En Mark Kelly també el trobo molt present. Recupera sons que semblen antics, però amb la "nitidesa" de les cançons no semblen desfasats. Ans al contrari. I hi ha molt de piano, i molta presència dels teclats tant marcant melodies com ambientant les cançons. Està molt present. A qui potser trobo més a faltar és al Pete, però suposo que es deu a que no he pogut sentir encara el disc en condicions més.... favorables, diguem-ne (volum, equip de música com cal, ....). En altres discos el noto molt més però potser perquè destacava molt molt pel damunt dels altres. I en aquest disc, en canvi, els altres estan també a un gran nivell. I a l'Ian Mosley.... Doncs en la línia. Sense destacar, li dóna la contundència que cal quan cal, i sap ser suau quan es requereix. També suposo que millorarà la opinió quan pugui escoltar-lo en condicions. La bateria i el baix sonen com a molt nets, com a molt profunds, cosa que fa que vulgui, que necessiti, escoltar-ho amb aquest volum de més.

Ara estic en la fase que destacaria totes i cadascuna de les cançons. No sabria triar-ne una per damunt de les altres. I és un disc que quan l'acabes, et deixa amb ganes de més. I com no tens més, doncs el tornes a escoltar. 


(http://www.marillion.com/)