Sounds That Can’t Be Made

Sounds That Can’t Be Made (2012)
Marillion


Sempre quan t'enfrontes a un nou disc d'aquell grup que tan t'agrada, que té discos tan bons, que tan bones estones t'ha fet passar, sempre, hi ha una mena de por. Sí, sí, també hi ha emoció. I ganes. Però aquella sensació de por també hi és.

Ui.... Així mateix vaig començar el comentari sobre l’Espècies per Catalogar d’Els Amics de les Arts. Però és que és veritat. I en el cas de Marillion, més si cap.

Què dir, de Marillion....

Val a dir que encara no tinc el disc. Vaig fer el pre-order fa ja molt de temps, i tot i que el disc tot just s’ha publicat ara, encara no l’he rebut. Com havia aquest endarreriment en els lliuraments per temes logístics, Marillion va tenir a bé d’enviar-nos un enllaç als que havíem fet el pre-order per a que el poguéssim descarregar (legalment) i el poguéssim començar a gaudir tot just ara, quan acaba de sortir al mercat, i quan acaba de començar la seva gira.

Per escoltar bé un disc, assaborir-lo, gaudir-lo com cal, cal fer-ho tranquil·lament a casa, amb un bon equip de música, sense interrupcions, i amb el treball al davant. És a dir, tenir el disc, palpar-lo, olorar-lo, fullejar el llibret, veure l’art que l’acompanya, llegir els crèdits, veure les lletres, llegir-les, seguir-les en cada cançó, .... Hi ha un moment, a part de quan desprecintes el disc, que és màgic. És aquell moment quan prems el botó corresponent i la safateta on has posat el disc a l’equip de música es va tancant i va fent aquell sorollet de frrrrrrrsh fins que queda tancada del tot, i la pantalleta fa pampallugues, i es posa a 01 i comença a comptar el temps a l’hora que comença a sonar. I aleshores comença un món nou.
Buf....

Per temes d’agenda i de.... de.... d’agenda, ja molt de temps que no puc gaudir de moments com aquest. Així que m’he de conformar en tenir el disc un parell de dies per casa fins que el puc passar a MP3 i el puc gravar en un CD que m’enduc al cotxe i, en els trajectes de casa a la feina, i de la feina al cole a buscar al Sr. Trons i a la Sra. Paparreta, el vaig escoltant. No és el millor escenari, no, però és el més idíl·lic que em puc permetre ara per ara per gaudir un disc.

En aquest cas, no tenia ni el disc. I enfrontar-se a una primera escolta d’un nou disc de Marillion sense tenir-lo del tot.... A part, ja s’havia filtrat alguna de les cançons. En la recent gira nord-americana ja n’havien tocat alguna, però tot i els youtubes, m’havia resistit a escoltar res fins que no ho fes en condicions. I poc abans de publicar el disc, els propis Marillion van penjar Gaza, la primera cançó. I hi vaig caure de quatre potes, la vaig escoltar.
Però anem pel disc.

1. Gaza.
Comença com a molt heavy, molt fosca, una mica Porcupine Tree. És diferent, i això és bo. És d’aquells temes que segur que amb un volum considerable i l’equip adequat guanyarà molt. Ja només començar, el disc dóna aquesta sensació. Però clar, fins que el pugui assaborir degudament, m’he de conformar en les escoltes al cotxe. Cap a mitja cançó hi ha allò que fa que disfrutar d’un disc de Marillion sigui això: disfrutar d’un disc de Marillion. Em refereixo a la guitarra del senyor (en peu!!) Steve Rothery. Buf.... Sense paraules. Estic sol al cotxe, sentint allò, de totes les maneres en que es pot sentir, i no sé si és el ressol o una brossa que m’ha entrat a l’ull, però em cau la llagrimeta. És Marillion, sens dubte. És com retrobar-se un vell amic. I més endavant, amb el Rothery novament fent de les seves, s’arriba al crescendo final de la cançó. Potser no està ben acaba del tot, però et deixa molt agust. Molt. I són 17 minuts!! Vaja principi.

2. Sounds That Can’t Be Made
Comença tirant a normal. Inclús sembla que sigui un fragment d’un tema molt més llarg, que el van allargant. Però cap final al mig comença a millorar.... I carai, com millora!! Els teclats, aquell so, la veu, novament la guitarra, ai, la guitarra.... Al final.... Buf.... Sense paraules. Per uns instants em transporta al This Strange Engine. M’agrada molt. Molt Marillion.
 
3. Pour My Love
Una altra cançó normal. Aquesta em recorda al Happiness is the Road. Inclús al Somewhere Else. No sé si és el ritme, el so, o el que és. És un tema més fàcil, més pla, comparat amb els dos anteriors. Al final, també s’anima més. Està bé. És un tema que anirà guanyant en les diferents escoltes, i en directe potser també guanya. El solo del Rothery és.... normal. Clar, que tractant-se d’ell, un solo normal és.... com és. Com sonarà tot plegat en directe?


I aquí fem una pausa. De moment m’està agradant. Estic sentint Marillion, però m’està sorprenent. Enfrontar-te al nou disc d’un dels teus grups preferits, per no dir el que més, i que té un munt de discos que has sentit tantes i tants vegades, i que has vist tantes altres vegades en directe, i que sigui capaç de sorprendre’t, és bo. I no és que l’estil hagi canviat. Està seguint una evolució més o menys lògica. Però està cuidat, com a ben fet. I es nota. Això potser és el que m'agrada, que es veu com a ben fet. És com a més profund.


4. Power
Bona cançó, i de Marillion. Equació infalible. Les parts més animades estan molt bé. El baix, o la base rítmica, potser és el que més em sobta: sona com a molt profund, et va colpejant des de dins. És una cançó d’aquelles que s’ha d’escoltar a un bon volum. Novament noto reminiscències del Happiness is the Road, però sense l’aire messiànic que tenia aquell disc. Crescendo final.

5. Montréal 
Una de les meravelles del disc. És un tema llarg (14 minuts), com amb moltes parts. No sé el que és, però transmet, t’explica alguna cosa. Té molts canvis de ritme, i el Rothery quan s’hi posa, s’hi posa. De fet, en aquest tema, tots, s’hi posen. I de quina manera!! Torno a tenir reminiscències del This Strange Engine. Però per uns instants també em ve el Brave. I té una mica de Hapiness is the Road. Clar, és Marillion!!. És un tema que fa viatjar. És d’aquells que et ve de gust escoltar fent un trajecte llarg amb el cotxe. Els canvis es van succeint, i cada cop tens ganes de més, de que no acabi. És diferent. En Rothery novament fa de les seves, i la cançó acaba en fade out.... En directe és l’ocasió perfecte perquè es deixi anar i allargui tant com vulgui. Però molt em temo que no passarà. Per cert, com a fan de Marillion, si fessin un tema així parlant de la meva ciutat.... buf.

6. Invisible Ink
Un tema que comença lent, tranquil. Novament, quan s’anima guanya molt. La bateria, la guitarra.... Què bons que són. Quan fa la pujada on entren la bateria i la guitarra el ritme es manté. Bé, el ritme no, però el feeling, el tempo, l’aire de la cançó sí. Hi ha diferents pujades i baixades, diferents talls, i el Hogarth els va acompanyant amb la veu. S’acaba amb un piano, tranquil·leta, tal com ha començat. Enyoro els finals contundents.

7. Lucky Man
Tornem als aires del Happiness. La guitarra a la tornada és bastant potent. És molt Marillion.  Com a mínim, molt del darrer Marillion. La veu del Hogarth torna a estar excel·lent, i té un pèl de mala llet que m’agrada. No puc evitar moure’m: moure el braç, el cap..... Tota la cançó desprèn aquest aire més “dur”. L’orgue, la guitarra, .... En Rothery, en estat de gràcia, torna a fer de les seves. El final és potser massa sec. Jo li hagués posat més piano. Em temo que serà una d’aquelles cançons que passarà com a desapercebuda, però que a mi m’agradarà força.

8. The Sky Above The Rain
Una altra de les (moltes) meravelles del disc. Un tema llarg, que t’explica una història. És com a tranquil·leta, com un prec, com una oració. La tornada amb el “Trying to see the blue sky....” és d’allò més enganxós, és una d’aquelles frases que et queda de seguida. I hi ha talls, acompanyats d’un piano suau, i canvis, i bons trossos vocals, i fragments on entra la banda, i ara una guitarreta, i després un altre tall.... Tot i ser com a molt simple i durar 10 minuts, no es fa pesada. Potser tampoc està ben acabada. Un final més contundent li escauria millor. Però és una altra de les molt bones cançons del disc. I deixa amb ganes de més.


I ja està.
Bo. És bo. Molt bo.

Les cançons una a una, deixen amb ganes de més. Tot el disc, deixa amb ganes de més. Potser aquest és un dels secrets, que és un disc. El Hapiness is the Road era doble, i no era prou rodó, per a ser doble. Si haguessin fet només un disc, potser sí que hagués quedat rodó del tot. I amb el Sounds (perquè es coneixerà així, com a Sounds, o com a STCBM) ho han fet. Ja veurem com el tracta el temps, i a quin lloc el posa.

Ara per ara, m’agrada molt. M’està agradant molt. M’està entrant molt. Em passen coses, escoltant-lo.
Potser també hi fa el fet de que la meva associabilitat ha provocat que em mig-desconnecti de la gent que conec que coneix Marillion, podent així recuperar als “meus” Marillion, viure’ls de nou en la intimitat. Però viure’ls jo, per a mi, a la fi i al cap.

Resumint. Que és un gran gran gran disc. Clar, és de Marillion. Hi havia cap dubte?

Ara a esperar a rebre’l a casa i poder disfrutar de l’art. No sé si ampliaré aquesta entrada amb el comentari de l'artwork. Tot dependrà de.... de.... de l'agenda.
I a esperar a veure com sona tot plegat en directe. L’any que ve promet: dos dies a Barcelona, Weekend, ....


(http://www.marillion.com/)