Guió: Mark Millar
Dibuix: Steve McNiven
Còmic gamberro del mateix guionista de Kick-Ass (entre molts d'altres . Em vaig decidir, primer, per aquest fet, i segon, pel to precisament gamberro o bèstia que té.
El protagonista, que dóna títol al còmic, és un dolent milionari i ens el presenten com a antítesis del Tony Stark o el Bruce Wayne. El propi Mark Millar va dir a la presentació del projecte que Némesis és el que passaria si Batman fos el Joker, acompanyant-ho d'una imatge del protagonista amb un somriure pintat rotllo Heath Ledger a El Caballero Oscuro. Òbviament, els de DC es van enfadar una mica, i Millar ho va acabar retirant tot. Malgrat això, ja havia aconseguit el que volia: publicitat.
La història comença a Tokio. Veiem a Némesis, vestit d’un blanc immaculat, que té retingut al cap de la policia. Es veu que ja se n’ha petat a tres. Amb pistes falses ha enviat a la policia que els busquen a un altre lloc, on els esperen un munt d’explosius que puntualment exploten. I igual de puntual és el tren que passa i envesteix brutalment al cap de policia. La veritat és que la imatge pot ferir sensibilitats, per la sang i els budells....
De moment, tot molt bèstia i molt sanguinari. La seqüència acaba amb Némesis explicant que hi ha un policia a Washington a qui admira i que pot ser un digne adversari. I allà es trasllada l’acció. En Némesis no té cap motivació política o econòmica. Senzillament ho fa per passar-s’ho bé.
Ja a Washington, assistim a un atracament amb ostatges a una botiga. De cop, els atracadors són brutalment disparats. Novament, imatges molt sanguinàries. Tot el còmic és molt sanguinari. Has d'anar en compte perquè esquitxa. Qui ha disparat és en Blake Morrow, el propi cap de la policia, un home molt seriós que es deu a la feina, i per això ell mateix ha anat a resoldre el tema. Quan surt, li lliuren una nota on l’avisen del dia i la hora en que morirà.
S’ha de reconèixer que com a terrorista, en Némesis és un crack. Ara bé, en això de l’avió.... S’han passat. I molt. Haguessin pogut fer el mateix, però sense passar-se tant. No sé. Assaltar la Casa Blanca, per exemple. Haguessin pogut posar un munt d'explosions i petar-se a un munt de gent, però sense passar-se tant i fent-ho més.... creïble.
De moment, tot plegat està resultant molt espectacular, molt heavy.
La història continua, fent un salt en el temps, 20 anys enrere. Veiem un nen, suposadament en Némesis, que viu en una família carregada de pasta. Son pare es suïcida perquè es veu implicat en un cas de desaparició de dues nenes. La família es desfà i el nen és adoptat per l'oncle, que es queda amb l’imperi familiar. Ja de jove, el noi se'n va a recórrer món i es torna molt.... xungo..
Ara, en Némesis, té una mega-casa-quarter, i es rodeja de criminals als qui paga una morterada per tenir-los al seu servei. Mentre es guarda al President per al número final, va realitzant diferents crims en plan pistes, rotllo psicòpata, però no acabo d'entendre-les. No sé si serà cosa de la traducció, o d'algun doble sentit de caire.... més americà, però no les pillo.
En Blake Morrow està investigant el cas i va a veure a l'oncle de la família Anderson, el que havia adoptat al nen, per si hi té res a veure. I l'oncle renega del seu nebot. Gran família, aquesta.
Més tard, Némesis ataca el Pentàgon, gasejant i pelant a tothom excepte a Blake i a un col·laborador seu a qui havia administrat un antídot anteriorment, i puja tots els secrets de defensa americans a Internet. Potser es passen una mica en la virulència dels atacs. Està bé que el protagonista vagi comenten actes terroristes per atemorir a la població i al propi Blake Morrow, però potser es passen de la ratlla.
En Blake veu que la cosa va seriosament, i decideix dispersar i amagar a la seva família per tal de minimitzar riscos. I es mostra preocupat pel seu comportament, per la seva possible arrogància. Poc a poc ens anem fent un retrato del Blake Morrow, el cap de la policia de Washington que opta al càrrec de cap de la Seguretat Nacional.
Finalment, poden parar-li una trampa a Némesis, i s’engega una persecució. Es veu que Némesis ha robat un òrgan per a un trasplantament a un nen. Amb quina finalitat? Doncs tampoc s’explica gaire. La persecució és espectacular. Ell condueix un Audi blanc, esportiu, i l’empaiten amb cotxes i un helicòpter. De cop, el cotxe es converteix en moto, i fent el cavallet dispara a la policia per obrir-se pas. Quan enfila cap a un camí que només condueix al riu Potomac, es pensen que ja el tenen, però Némesis salta amb la moto, dona una tombarella a l'aire, es treu un bazuca, i acaba tombant l’helicòpter. Tela marinera. Molt pel·iculero, tot plegat, però espectacular.
A la presó on l’esperen estan tots nerviosos. I amb raó. De moment no el maten directament perquè primer han de trobar al President. Tampoc el desemmascaren per poc a alguna trama que porti adherida a la màscara. El trasllat el fan com si fos l’Hannibal Lecter. Mentrestant, veiem als lloctinents de Némesis: un tècnic en demolicions, un expert en tecnologia, un especialista en suplantar identitats, i poc més. Ja a la presó, s’allibera gràcies a un dels polis i s’enfronta ell solet a 97 efectius dels antidisturbis. Com és d'esperar, els pela a tots. Novament assistim a una altra orgia de sang i fetge: mandíbules desencaixades, ulls enfonsats, jugulars seccionades, caps esberlats, i sang, molta sang. Finalment, allibera a tots els presoners i marxen tots en Audis blancs, com el seu. I per acabar-ho d'adobar, tota la presó explota. Una altra passada de rosca.
Més tard, resulta que segresten als fills de Blake. Tot això de que l’atrapessin potser era per a que relaxessin la vigilància i la família de Blake sortís de l’amagatall. En Némesis es posa en contacte amb el cap de policia i, a canvi de la llibertat dels fills, li diu que ha de fer públics els seus 3 grans secrets. El primer és la infidelitat de la dona amb un amic. El segon, que el seu fill és homosexual. I el tercer, que la seva filla es va quedar embarassada i que va avortar. I tot plegat degut a que mira més per la feina, que per la seva família. I aquests ja no confien en ell.
Per algú tan conservador, tan recte, tan catòlic, que es deu tan a la feina, i a que a sobre opta al lloc de cap de la Seguretat Nacional, això és un cop molt fort.
Amb els secrets desvetllats, Némesis compleix la seva paraula i allibera als fills de Blake. Ara bé, resulta que ha anestesiat a la filla i l’ha fertilitzada amb esperma del germà gai. S’ha d'estar molt malalt per imaginar-se tot això.... També es veu que ha “modificat” el ventre de la noia per a que quedi estèril si intenta avortar. Això no acabo d'entendre-ho.... La qüestió és que la dona de Blake li diu de tot, a ell i a la seva feina, i l’engega a fer punyetes.
Tornem a la investigació. Blake té un agent infiltrat a les files de Némesis, en Kirby (deu ser un homenatge a Jack Kirby?). Aquest li passa noms i adreces, i resulta que Némesis s’amaga fent-se passar per.... pel seu oncle de 80 anys!! Un helicòpter dels S.W.A.T. els du a tots a la seva mansió, l’assalten i.... tot és una nova trampa.
L'oncle, i tot el que l’envolta, explota, i Blake queda mig estabornit. Stuart, un dels seus ajudants, confessa que treballa per Némesis a canvi de molts molts diners. Per això Némesis sabia que hi havia un infiltrat i havia pogut preparar la trampa. Ja posats a confessar-se, en Némesis diu que realment no és en Matthew Anderson, que aquest va morir de jove, i que ell només “juga” suplantant la seva identitat. A sobre, diu que quan acabi amb Washington, té previst anar a “jugar” Roma. Acte seguit, li etziba un tret a l’Stuart. I aquí hi ha un diàleg molt revelador:
Després d'això, Némesis fa apartar una cortina i.... es troben al despatx oval de la Casa Blanca. Allà els esperen la dona del Blake i el President, tots dos vestits amb un arnés ple de bombes i un polsador. Pretén que es facin explotar l’un a l'altre. Les rodalies de l’edifici (i part de l’interior) han estat gasejats per tal d'eliminar la resistència. Némesis lliure aleshores un altre polsador a Blake: el joc consisteix en triar la família, i petar-se al President, o triar la carrera i petar-se a la dona. Té 30 segons per decidir-se.
De cop, el President s’acosta a Némesis tot dient “En Vietnam yo desayunaba capullos como tú” i li demana a Blake que premi el seu botó. Némesis no se'n sap avenir, descol·locat, i Blake prem el botó.
Némesis, mig ferit, és atacat directament per Blake, i inicien una baralla. Quan Blake és a punt de rematar a Némesis, ve un helicòpter i els crivellen a tots dos. Mig agonitzant, encara són capaços tots dos d'agafar una pistola i disparar-se mútuament.
Realment, a aquesta gent dura els hi costa molt, de morir. No sé si massa....
Ràpidament, agafen a Blake i el duen a un hospital. I tot i que està apunt a punt apunt, al final no acaba morint.
La història finalitza amb una carta on s’explica una mica com acaba tot i el per què de tot plegat. Es veu que Blake finalment renuncia al lloc de Cap de la Seguretat Nacional i es dedica a la família, ell i la seva dona han adoptat els trigèmins de la seva filla, i tots plegats es dediquen a descansar. Qui escriu la carta, un empresari que es dedica a muntar “aventures” a rics (molt rics) avorrits i seduïts pel poder que significa encarnar a un super-villà, el felicita per haver guanyat i li assegura que el deixarà tranquil, com a mínim per ara.
Aquesta carta, i una ampolla de vi, el més car del món, les van deixar a l’hotel on s’està la família d'en Blake amb l’encàrrec de lliurar-les.... feia 10 anys!! L’empresari que ha orquestrat tot això, mentrestant, descansa en un lloc paradisíac indeterminat, potser pensant en el següent client....
Molta sang. Molta. Com deia, a estones, el còmic sembla que esquitxi i tot. I morts. Molts morts. No sé si és un dels còmics que he llegit en el que mor més gent. Hi ha moments, però, que empatitzes amb en Némesis, que et resulta.... simpàtic, seductor. Com a mínim en contraposició del Blake Morrow, que no em desperta gaires simpaties.
Juguen molt amb el blanc (tacat de sang, moltes vegades). Habitualment és símbol de puresa de bondat. I aquí és just al contrari. Potser també simbolitza una mica l’anteposició al negre (o fosc) de Batman.
El final de la història és un pèl brusc, rotllo despertar-se d'un somni i tal. Però no queda malament. Potser en Némesis s’hagués merescut una mort molt més... èpica. De fet, no sé si potser també hagués estat bé que en Blake Morrow morís....
Després de la història, i a mode d'epíleg, en Mark Millar dóna les gràcies als compradors i als editors i als venedors i a tothom. Molt emotiu. I molt curiós el detall de la inspiració dels noms dels personatges. Resulta que va organitzar una rifa per a recaptar fons per a un centre de discapacitats on treballa son germà, i els guanyadors van obtenir això, que el seu nom fos el d'un dels personatges. També hi ha algun esbós, guions, portades alternatives, ....
Resumint. Recomanable? Sí, sempre i quan sàpigues que et trobaràs una història una mica (molt) bèstia i molt molt pel·liculera. Massa, fins i tot. Imprescindible? Home.... Potser no tant. Kick-Ass el vaig disfrutar molt més. Això sí, m’han quedat ganes de llegir més coses del Mark Millar.
(http://www.paninicomics.es/web/guest/titulo_detail?viewItem=654211)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada