31 de març 2012

Els barrufets negres






Els barrufets negres
Autor: Peyo

Aprofitant una promoció del diari Ara vaig comprar un còmic dels Barrufets "teòricament" per als meus fills. Òbviament, no me'n vaig poder estar i me'l vaig llegir. I la sorpresa va ser majúscula.

De les tres històries que conté el volum, publicat originalment al 1963, només recordava haver llegit de petit la darrera, que és on surt per primera vegada en Gargamel.

A Els barrufets negres s'explica com s'exten una plaga que infecta a tots els barrufets tornant-los de color negre.
El barrufet volador tracta d'un barrufet que, per damunt de tot, desitja volar. Això el portarà a fer mil i un invents, molts cops perjudicant als companys, per tal d'aconseguir-ho. Quan finalment ho aconsegueix, es dóna compte de que no pot baixar i són els companys els que l'han d'ajudar a fer-ho. Una dieta rica en maons soluciona el tema. Al final, el protagonista decideix canviar l'aire per un viatge en barca que.... s'acaba convertint en un viatge en submarí.
I El lladre de barrufets presenta a en Gargamel, que vol caçar (i ho aconsegueix) un barrufet per utilitzar-lo en una fórmula alquímica per tal d'obtenir la pedra filosofal. Tots els barrufets van al rescat i, després de molts intents, aconsegueixen alliberar al company, no sense abans desordenar tots els ungüents i pocions màgiques del bruixot. Finalment, a causa d'aquest desordre, el mateix Gargamel pateix una "reducció" de mida per a grata sorpresa del seu gat Azrael.

El dibuix és molt pla, inclús podríem dir senzill. A cada pàgina hi ha un munt de vinyetes ordenades, cosa que facilita la lectura i permet seguir la història molt i molt bé. No en va, el públic al que va dirigit és infantil. Les històries són originals, i destil·len un humor molt blanc que fins i tot m'han arrancat més d'una rialla. 

També m'ha agradat la referència a un altre personatge clàssic del còmic belga.


M'han quedat ganes de més.




(http://en.wikipedia.org/wiki/Les_Schtroumpfs_noirs)



25 de març 2012

Voyager



Lloc: Sala Tallers, TNC, Barcelona

És petita. Les parets són cortines, i les grades són plegables. L’escenari queda a nivell de terra, no està aixecat. Es deu dir Sala Tallers perquè realment ho deuen utilitzar per assajos i tal. De fet, s’entra per una porta diferent a la Sala Gran o la Petita. És com un annex.

Ple ple no estava. Gent jove, sobretot actors. Hi havia alguna cara coneguda i tot. També hi havia gent gran però no gaire. Jo diria que el públic es dividia en tres grups: gent a qui li agrada el tema, gent del món de faràndula que van a veure amics o que ho veuen tot (i més coses així no tan comercials, inclús una mica…. experimentals), i gent que deu tenir abonament i també s’ho empassen tot, sigui el que sigui.

La obra en sí molt guai. Vaja, a mi em va agradar molt. No m’ho pensava pas, però també vaig plorar. En dos ocasions: una pel mig, i al final. Bé, gairebé van ser tres.

L’argument: al 77 la NASA envia les sondes Voyager a l’espai per fer observacions dels planetes enter Júpiter i Urà, i van decidir posar-lis dos discs d’or amb informació de la Terra (imatges i sons) per definir qui érem i tal, per quan sortissin del Sistema Solar i continuessin el seu viatge lluny lluny enllà. Un missatge de presentació, vaja. O es tractava d'una resposta?
Aquesta feina li van encarregar al Carl Sagan. Doncs l’obra tracta de les feines que van fer el Carl Sagan i l’equip que va muntar a la universitat on treballava per decidir què posaven.
A part del tema dels discs de les Voyager també hi han referències al programa SETI i, com no, alguna referència política (administració americana conservadora, pacifisme post-Vietnam, ….) i personal del propi Carl Sagan.

El muntatge sobta una mica perquè barreja temps actual, amb l’acció situada al 77 (amb algun salt endavant i endarrere però situats en aquella època), amb el propi muntatge i assaig i representació de l’obra. Sembla una mica embolicat però està tot molt ben tractat i s’entén perfectament.

Foto: David Ruano

Escenografia sòbria però molt ben arreglada: 3 taules que els mateixos actors van movent, i que gairebé sempre representen despatxos de la universitat, i altres elements com alguna pantalleta per projectar transparències o un tocadiscos on van posar algun disc. La part del darrera també era una mega-pantalla on, entre d’altes coses, també presentaven subtitulat el que anava dient en anglès un dels personatges que representava a un dels components d’aquell equip a l’actualitat, i que explicava que havien contactat amb ell per demanar-li assessorament per muntar l’obra i tal.

Resumint: que molt xula.
Vaja, a mi em va agradar força.

(http://www.tnc.cat/ca/voyager)