28 de jul. 2012

Crónica de una mentira



Crónica de una mentira (2009)
Direcció: Xavier Giannoli

Intèrprets: François Cluzet (com el Philippe Miller), Soko (com la Monika), Emmanuelle Devos (com l’alcaldesa Stéphane), Gérard Depardieu (com l’Abel)

Peli francesa, recent. L’agafem perquè buscàvem Pequeñas mentiras sin importancia, i al veure el títol, i que també hi sortia el François Cluzet (sí, sí, el d'Intocable), .... A sobre, quan comença, llegim que està inspirada en fets reals, cosa que sempre fa que una peli sigui un pelet més atractiva.

Va d’un estafador, el Philippe, amargat i solitari, que va per aquí i per allà estafant i vivint com pot.

La tècnica estafatòria que fa anar és d’allò més elaborada i efectiva. En primer lloc busca una obra pública. Truca a l’empresa que l’executa i pregunta pel nom de l’encarregat amb qualsevol pretext. Per exemple, fent-se passar per una empresa de serveis o de subministraments que estava en tractes amb aquest encarregat. Quan té el seu nom, es posa en contacte amb una ferreteria, per exemple, i fent-se passar per l’encarregat de l’obra pública, sol·licita el préstec d’algun equip car que fa falta per l’obra. Falsificant els logotips del cotxe i vestit de treballador, s’acosta a la ferreteria, agafa l’eina en qüestió, i desapareix. Després la ven, i a córrer.

Un dia, després d’efectuar l’operació i col·locar l’equipament robat, aprofita i de passada també roba a un altre estafador, que és el que li compra les coses. I fuig.

En la fugida, arriba a un poble on veu una mega-obra pública: una autopista. Però està aturada, com abandonada, ja que hi van trobar un escarabat en perill d’extinció. Al final, fa nit en aquell poble. I aquí comença el festival.

A l’hotel, com l’han vist mirant-se les obres de l’autopista, i va vestit de treballador i porta el cotxe amb els logos de l’empresa que fa les obres, es pensen que és realment de l’empresa en qüestió. Aquesta autopista es va començar a fer feia un temps, i va portar riquesa i alegria al poble. Però amb la crisis i tot el tema de l'escarabat es va abandonar, i el poble es va quedar sense feina, sense il·lusió, i sense res. I al veure un “treballador” que s’està mirant novament les obres, es pensen que volen reprendre-les. I la veu comença a córrer.

Al principi, el Philippe rep la visita d’un parell d’empreses que li ofereixen comissions si els hi lloga els equipaments a elles, inclús li fan algun avançament. També veu com tothom el començan a tractar molt bé. Total, que el Philippe veu una oportunitat de negoci, i decideix aprofitar-la.

La cosa es va fent gran. El Philippe, de veritat, no en té ni idea de res, però sap rodejar-se de gent que sí en sap. I com l’obra pública es paga com a mínim a 90 dies, comença a fer comandes i a llogar maquinària i a contractar gent. I ell, vivint bé i rebent comissions.
Poc a poc, el Philippe s’hi va involucrant més. Hi ajuda l’amistat amb la Monika, la seva secretària, i l’aventura que viu amb l’Sthéphane, l’alcaldesa. També el fet de que, sense adonar-se, es converteix gairebé en una celebritat, al poble: participa en actes públics, se’l té en compte, se’l respecta, inclús la canalla li fan dibuixos agraint-li tot el que està fent.

Al final la cosa es complica, ja que apareix l’estafador a qui el Philippe havia estafat al principi de tot.

També, un banc que li havia concedit uns crèdits també es posa nerviós, i hi ha proveïdors que estan reclamant a l’empresa mare de l'empresa fictícia per la que teòricament el Philippe treballa. I per si fos poc, la meteorologia els hi juga una mala passada endarrerint les obres més del necessari.

Al final, com és d’esperar, el Philippe s’acaba implicant del tot, fent pagaments amb els diners estafats que tenia estalviats. I se’n surt i acaba l’obra a temps, complint amb totes les exigències de qualitat. Ell solet ha revitalitzat l’economia del poble. Però clar, és un estafador. I és detingut per la policia.

Recordem que la peli està inspirada en fets reals, i com en totes les pelis així, quan s’acaba, t’expliquen que se n’ha fet del protagonista. En aquest cas, el Philippe està en parador desconegut.

En resum , la peli està molt bé. És força entretinguda. Dura dues hores i una mica més, però no es fa pesada. Sí que hi ha alguna cosa que grinyola una mica, com segons quins tractes que fa. I el final és potser una mica precipitat. Haguessin pogut explicar, per exemple, què va passar al poble quan van detenir al Philippe, o si l’autopista es va continuar construint més enllà del tram que van fer. I, com no, haguessin pogut fantasiejar una mica més amb el personatge del Philippe, i explicar a què es dedicava ara, si seguia estafant, si havia deixar la mala vida, o si havia tornat al poble amb l’alcaldessa.
És una peli bastant previsible, sí, però gràcies al treball dels actors i a com està explicada, no molesta gaire. I fa passar una bona estona, que és del que tracta. És la gran diferència entre les pelis americanes i les europees. Genèricament parlant. O entre les grans super-produccions, i les petites pelis, les senzilles, les que no els hi cal un munt d’ espectaculars efectes especials. Són pelis que parlen de la gent, dels sentiments, d’il•lusions, que expliquen una història bonica, i que l’expliquen bé.

Ara encara hi ha més ganes de veure Pequeñas mentiras sin importancia.



(http://www.europacorp.com/#/site/?&lg=fr&part=catalogue&page=fiche&film=85)



17 de jul. 2012

The amazing Spider-Man


The amazing Spider-Man (2012)
Direcció: Marc Webb
Intèrprets: Andrew Garfield (com el Peter Parker o l’Spider-Man), Emma Stone (com la Gwen Stacy), Rhys Ifans (com el Dr. Curt Connors o el Lagarto), Martin Sheen (com l’oncle Ben), Sally Field (com la tia May), Denis Leary (com el Capità Stacy)




A mi m’ha agradat. Sense ser una peli per tirar coets, m’ha agradat. I força. Sí que té alguna cosa, algun detallet, que sobra. I sí que alguna escena es fa una mica llarga. No està a l'alçada de Los Vengadores, ni molt menys. Però entreté, que és del que es tracta.

Les comparacions amb els Spidermans del Sam Raimi són inevitables. A mi, aquelles tres pelis, també em van agradar, malgrat que la tercera era bastant fluixeta, i malgrat que el Peter Parker del Tobey Maguire carregava una mica. Però entretenien. I veies la picada de l’aranya, i el “todo poder conlleva una gran resposabilidad”, i a l’Spiderman per allà gronxant-se amb la teranyina, i a la Mary Jane, i el J. Jonah Jameson, i al Norman Osborn/Duende Verde, i al Dc. Octopus, i l’Hombre de Arena, inclús al simbiont, .... Amb tota aquesta gent, com no poden agradar i/o entretenir, unes pelis? Òbviament, les comparacions amb els còmics també són inevitables. I si aquelles tres pelis tenien coses extretes directament dels còmics o, si més no, inspirades en ells, també en tenien moltes d’altres que no hi tenien res a veure i que s’allunyaven bastant de la “història oficial”, la que hem llegit moltes vegades en paper.

A aquesta peli li passa el mateix: té moltes coses fidels als còmics, però moltes d’altres que no tenen res a veure. Fins a cert punt, res a dir. Es tracta de mitjans diferents, de diferents recursos narratius, d’èpoques diferents i, sobretot, d’expectatives diferents. Aquí és on està el quid de la qüestió, crec: les expectatives. Si esperes trobar-te una adaptació fidel als còmics, no hi vagis. Si esperes trobar-te una peli d’art i assaig, amb un tractament profund dels personatges, expressant les seves fílies i les seves fòbies des d’un punt de vista introspectiu, aportant una visió generacional a la situació socioeconòmica del món dins d’un entorn de crisis incipient, no hi vagis. Si esperes una peli amb uns diàlegs hilarants, plens d’ironia i dobles sentits, que se’n foten de tot i de tothom, no hi vagis.
Ara bé, si esperes passar una bona estona, empassar-te alguna coseta d’aquelles que s’haguessin pogut estalviar (bandereta americana inclosa), inclús trobar alguna coseta no ben lligada del tot, però veure, a la fi i al cap, la picada de l’aranya, i a l’Spiderman per allà gronxant-se amb la teranyina, i a la Gwen Stacy i, en aquest cas, al doctor Curt Connors convertint-se en Lagarto, ves-hi. A part, hi ha l’afegit de la presència dels seus pares i el misteri que envolta la seva mort. 

L’argument no és gaire complicat. En Peter Parker, de nen, ha d’anar a viure a sons tiets perquè sons pares han de fugir. Sembla ser que son pare, científic, ha fet un descobriment incòmode, i s’ha d’amagar. Al final moren, i el pobre Peter es queda definitivament amb els tiets. Ja de gran, a l’institut, no deixa de ser un més, dèbil, insignificant, però molt interessat en la ciència, i bastant manetes i intel·ligent, per què no dir-ho. Investigant la feina de son pare, va a parar a una gran empresa de biotecnologia on treballa, a part d’una de les guapes (i intel·ligents) de la classe, l’ex-company de son pare, el doctor Curt Connors. I estant en aquesta empresa, al final, li pica una aranya (que curiosament havia dissenyat o ajudat a fer-ho son pare) i adquireix els poders. La resta, més o menys, és més típica. Al principi no sap que fer amb els poders. Després, maten a l’oncle Ben, mig per accident, i el Peter comença a ser conscient dels seus poders i de com utilitzar-los. Més tard, es fa una disfressa per no anar amb la cara descoberta, i algú molt dolentot amenaça Nova York. En aquest cas és el doctor Connors convertit en Lagarto quan intentava regenerar-se el braç que li falta mitjançant una teràpia genètica. En mig de tot això, el Peter i la guapa i intel·ligent de la Gwen es fan novios, i el pare de la Gwen, el capità Stacy, creu que l’Spiderman és dolent i predisposa a la policia de NY a perseguir-lo i capturar-lo. Després d’unes quantes lluites entre el Lagarto i  l’Spiderman, aquest guanya, no sense l’ajut del capità Stacy, que acaba reconsiderant la seva opinió sobre ell però acaba morint.

Com queden molt caps per lligar, s’augura una segona peli. I per si et quedaven dubtes, ja s’encarreguen de fer-t’ho saber amb l’escena post-crèdits.

Coses que no m’han agradat o m’han sobrat.
Sobretot sobretot sobretot, l’escena de les grues. Calia?
Tant d’skateboard també em sobra. Molt videoclipera, l’escena de quan va a entrenar-se amb l’skate i comença a controlar els poders. Massa. De la mateixa forma, l’escena en la que es posa de cap per avall, al terrat d’un edifici super-alt, i primer s’aguanta amb les dues mans, després només amb els dits, després aixeca poc a poc els dits d’una de les mans, .... Massa llarg, i innecessari. Espectacular potser sí, i en 3D potser guanya. Però de què serveix? Què aporta, allà al mig?
Tampoc m’ha agradat que es descobreixi la seva identitat secreta tan ràpid. Vaja, que es tregui la màscara tant sovint.
Un altre detall, aquest sense gaire importància: no m’ha quadrat la diferència de mida entre el Peter Parker i el Flash.
L’escena del metro tampoc m’ha agradat. Intentava ser graciosa, però no ha colat gaire.
La xuleria de l’Spiderman davant del Flash amb la pilota de basquet, o l’escena de la pilota de futbol americà torçant la porteria.... agafades amb pinces.
L’absència del J. Jonah Jameson com a detractor de l’Spiderman ha estat substituïda pel capità Stacy. Crec que han desaprofitat molt al personatge del capità Stacy. I quan podia començar a donar joc, l’han matat. Potser corria el risc de convertir-se en un comissari Gordon
del Batman i se l’han tret del damunt.
Ah, i que el Peter i la Gwen comencin a sortir, i gairebé a la primera cita la Gwen el convidi a casa a sopar, i a sobre el Peter entri per la finestra d’un vintè pis i a ningú, sobretot a sons pares, no els resulti estrany....
També se m’ha fet estrany veure a la tia May sense el cabell blanc.
I novament, una banda sonora desaprofitada. Tot i que al principi apunta maneres, al final acaba passant desapercebuda.


En quan als caps per lligar, què passa amb el delinqüent que mata a l’oncle Ben? Tan obsessionar-se i tan empaitar-lo per després, què? Passar d’ell? Deixa d’interessar-li trobar-lo? Deixa de preocupar-li o turmentar-li la persona que va matar a l’oncle Ben?
I l’ajudant del Norman Osborn, aquell que pressiona al doctor Connors, i a qui ataca el Lagarto allà al pont? Què se’n fa, d’ell? Com és que no apareix més?
I tot el tema dels pares? Al principi de la peli tenen com a molt de protagonisme, i tot i que son pare havia treballat amb el doctor Connors i tal, i l’enviat del Norman Osborn l’utilitza per a mig fer-li xantatge al mateix doctor Connors, la seva  presència s’acaba diluint del tot.
Potser s’ho reserven tot plegat per a la segona o tercera peli.

Coses que sí m’han agradat.
Les escenes de l’Spiderman gronxant-se per la ciutat. Veies on enganxava la teranyina, i com s’anava donant impuls per les façanes. No sé. Quedava com a més “real”.
La Gwen. No l’actriu (que també), sinó el personatge. La Mary Jane m’agrada (i també la Kirsten Dunst
, of course). Però la Gwen sempre serà la Gwen. I després de com l’havien pintat a Spiderman 3, veure-la aquí tal com l’han representat, m’ha agradat molt.
El Lagarto. Potser se li hagués pogut treure més suc. Però m'ha agradat. I ja no és el típic Duende Verde, ni el Doctor Octupus, ni l'Hombre de Arena, ....

Els acudits. Per exemple, durant la lluita amb un delinqüent, o durat la lluita contra el Lagarto a l’institut, l’Spiderman va deixant anar comentaris més o menys graciosos. Aquest toc d’humor, de sarcasme, és molt de l’Spiderman del còmic. I m’ha agradat.
L’origen del fluid aràcnid i com el Peter es construeix els disparadors de teranyina. Ho trobo xulo, i divertit.

I el fet de treure la idea de la màscara (i la disfressa) del cartell que veu en el ring on fan lluita lliure també ha estat molt bé. Un detall.
L’escena de quan salva al nen, tot i que el foc al cotxe l’he vist un pèl forçat, també està bé.
El cameo de l’Stan Lee
. Un dels moments que més riure m’ha fet. Perquè sí, a mi m’ha fet riure.
Tot i que al principi la imatge del Peter Parker no m’ha quadrat, sí que m’ha acabat agradant. És el reflex (arquetípic, sí) d’un jove d’avui en dia: roba llarga, com a deixada, caputxa, skate board, ....
La veu de l’Spiderman. Sí, sembla una tonteria, però m’ha agradat. Realment sonava a la veu d’algú que porta una màscara arrapada a la cara.
I un munt de detallets: des del sentit aràcnid, a la portada del Dayli Bugle.
I no sé. Tota la peli en general.

Una cosa no queda clara. Ni en aquesta peli, ni en cap. Ni crec que queda clara en els còmics. Què passa amb totes les teranyines que queden per allà penjades? Són biodegradables? Fins quan duren? O fins quan aguanten la seva consistència? I la seva enganxositat? En el cas de la peli, si es tracta d’un fluid tant innovador, com al final per allà on passa l’Spiderman queda tot ple de teranyines, seria fàcil d’agafar una mostra i copiar-ho, no? O si es biodegrada ràpid, què passa amb tots els cotxes que deixa penjant del pont després del primer atac del Lagarto?
No sé. Això de les teranyines i els seus residus donaria per un intens debat. O igual tot plegat té una explicació molt més senzilla del que sembla.


Resumint. I per anar acabant. Que m’ha agradat. I que tot estarà en funció de les expectatives que tinguis, del que esperis de la peli.


Això sí, una de les millors coses de la peli va ser quan per la mitat, es gira el Pau i em diu:


“L’Hombre de Arena, quan plou, es converteix en l’Hombre de Barro?”

Sense paraules.



(http://www.theamazingspiderman.com/site/)



 

14 de jul. 2012

Black mirror



Black Mirror (2011)
Direcció: Otto Bathurst (Ep. 1), Euros Lyn (Ep. 2), Brian Welsh (Ep. 3)
Intèrprets: Rory Kinnear (com Michael Callow) i Lindsay Duncan (com Alex Cairms) a l’Episodi 1. Daniel Kaluuya (com Bing), Jessica Brown Findlay (com l’Abi) i Rupert Everett (com a jutge Hope) a l’Episodi 2. Toby Kebbell (com Liam), Tom Cullen (com Jonas) i Jodie Whittaker (com Ffion) a l’Episodi 3.


Es tracta d’una sèrie anglesa de TV de només tres capítols, o episodis, que no tenen relació. La temàtica podríem dir que es de caire futurista, de ciència ficció. I potser es podria comparar, salvant les distàncies, amb La Dimensió Desconeguda. Això sí, el futur que presenta  és una mica distòpic. Si amb tot això t’ha entrat una mica de curiositat, el millor és que deixis de llegir i busquis aquests tres episodis i els vegis.

T’he avisat.

Doncs això. Es tracta d’una sèrie de tres capítols no relacionats, que duren aproximadament entre tres quarts i una hora cadascun. El nexe d’unió podrien són les noves tecnologies. Si fem la comparació amb un llibre, seria com un llibre de contes, d’històries curtes, com podria ser per exemple “Les daurades pomes del Sol del Ray Bradbury.
Expliquen algun fet o alguna situació, anant bastant directament al gra, i et deixen pensant, rumiant sobre allò que acabes de llegir o de veure.

Tornant a Black Mirror, parlem dels capítols un a un.

Episodi 1. Tha National Anthem
El capítol comença amb una trucada de telèfon a mitjanit: el gabinet de crisis del Primer Ministre britànic el requereix per un fet que l’incumbeix directament a ell. Resulta que han segrestat a la Princesa Susannah, un dels membres més populars de la família reial britànica, i amenacen de matar-la si no es compleix al peu de la lletra una petició del segrestador. Fins aquí, res d’extraordinari. El suc està en que l’anunci del segrest i de la petició s’ha fet via Youtube, pel que la notícia s’escampa pel món en no res. I que la petició que fa el segrestador és que a les 4 de la tarda ha de sortir el Primer Ministre per la TV nacional mantenint relacions sexuals reals o simulades amb un porc. I sinó, pelen a la Princesa.

Com la notícia s’ha escampat per Internet, tothom es veu capacitat per emetre el seu veredicte. La població al principi està a favor de no transigir, de l’actuació policial, de que el Primer Ministre no s’hagi de “rebaixar” tant. Però resulta que el segrestador s’assabenta de que un especialista en efectes especials està preparant un truc per simular l’acte sexual amb el porc utilitzant un actor porno, i fa arribar a una cadena de televisió un dit tallat amb l’anell de la princesa. Al fer-ho públic, l’opinió pública comença a canviar d’idea tan pel fet de veure al membre de la reialesa en perill, com pel morbo de la situació.

Òbviament, els polítics estan més preocupats de l’efecte que pot tenir tot allò en les seves carreres i en el seu futur. Tan se val la Princesa o el porc. L’important és l’índex de popularitat, la visió que pot tenir la ciutadania de tot plegat, i com afectarà tot allò a les urnes.

El tractament que fan els mitjans de comunicació de tot plegat també mereix un comentari. Al principi reben ordres de Downing Street de no emetre cap imatge, de no divulgar el segrest. Però com s’ha escampat per Internet,  és públic, i moltes televisions estrangeres ho estan emeten, al final acaben totes les cadenes fent programes especials al respecte. També es veuen les enveges i la competència dins dels propis mitjans, intentant aconseguir l’exclusiva a qualsevol preu.

L’hora límit arriba i al final,el Primer Ministre no té més remei que  accedir a la petició per salvar a la Princesa. I sí, és retransmès en directe per la TV. La gent al principi ho mira encuriosida, empesa pel morbo de la situació. Però poc a poc van copsant què estan veient, que representa, què significa. I és com si n’acabessin passant.
Durant l’emissió, troben a la Princesa caminant sola, sedada, indemne, i amb tots els dits. L’havien deixat anar mitja hora abans de que comencés el “show” televisiu, ja que el segrestador havia aconseguit ja el seu objectiu.

Al cap d’un any, la vida a continuat com si res hagués passat. El segrestador havia resultat ser un “artista”, i aquella havia estat la seva “gran obra”. El dit que havia enviat a la cadena de televisió era seu, no de la Princesa. I després d’alliberar a la Princesa, s’havia suïcidat. Tot plegat acaba sent una mena d’anècdota. I la vida de tothom continua igual. Bé, de tothom no. Alguna cosa ha canviat en la relació del Primer Ministre i la seva dona.

Episodi 2. Fifteen Million Merits
En aquest capítol veiem un futur gris, on existeix una classe treballadora que es dedica únicament a pedalejar. Es deu tractar d’algun tipus de central elèctrica que es dedica a obtenir l’energia gràcies a un munt de treballadors asseguts a unes bicis estàtiques. La seva vida es limita a llevar-se, dutxar-se, anar a pedalejar, menjar una mica, seguir pedalejant, i anar a dormir. Viuen en unes habitacions on les 4 parets són pantalles. El mirall també ho és. I quan pedalegen, també ho fan davant d’una pantalla. A canvi de la seva feina, reben Mèrits, que és com si fos la moneda. I qualsevol cosa que fan, costa Mèrits: des de posar-se sabó a les mans quan es renten, a agafar un poma d’una màquina expenedora. Òbviament, el que veuen a les pantalles també val Mèrits. I saltar-se segons quines emissions, també. Gairebé no tenen vida social. I la poca que tenen, molts cops és via les pantalles, mitjançant un avatar a qui poden vestir, pentinar, inclús fer-lo assistir de públic en concursos televisius.

De tot el que veuen per les pantalles, destaquen els jocs on han de disparar a tot el que belluga, les emissions eròtiques, un espai on ridiculitzen a la gent grassa, o un concurs d’aquests “moderns” d’avui en dia on vas, cantes o balles o fas el que saps, i un jurat t’avalua. I tan potser que et converteixis en una estrella (els casos mínims), com que et ridiculitzin (la majoria de vegades). Participar en aquests concursos val molts mèrits, molts: 15 milions. No està a l’abast de tothom. I malgrat això, hi ha cua, ja que guanyar el concurs significa deixar la vida de pedalador.

En Bing és un dels pedaladors, i disposa del Mèrits necessaris. Però decideix regalar-los a l’Abi, una pedaladora que té la veu molt bonica i de qui es mig enamora. Però s’hi enamora perquè la troba real, autèntica, i està cansat de tanta falsedat. Quan van al concurs, resulta que canta i ho fa molt bé. Però el jurat, en comptes de promocionar-la com a cantant, decideix enviar-la com a actriu al canal eròtic perquè és molt maca. I en Bing es troba pelat de Mèrits, i amb l’Abi al canal eròtic.

Rebotat per tot plegat, agafa un tros de vidre, pedala sense parar i estalvia per tornar a aconseguir prous Mèrits. Aleshores va de nou al concurs, irromp al plató, i.... es posa el vidre al coll i amenaça de que es tallarà la jugular si no el deixen parlar. El jurat el deixa parlar, i en Bing els hi canta les 40 i critica tot el sistema. El jurat decideix oferir-li un programa propi a la TV on pugui sortir amb el vidre al coll i dir el que li passi pel cap, ja que el troben sincer, real, autèntic. I el públic l’aclama.

Sense donar-se compte, en Bing segueix pertanyen a tot allò que odia. Han millorat les seves condicions, sí, ja no viu en una habitació minúscula. Però segueix rodejat de pantalles, vivint una cosa falsa.

Episodi 3. The entire history of you
Aquí ens trobem novament en un futur on a tothom se li implanta darrera la orella un dispositiu que anomenen gra, i que és una unitat de memòria. Mitjançant unes lentilles especials i un comandament a distància, aquesta unitat va emmagatzemant tot allò que la persona veu i viu. I la persona és capaç, o bé de projectar tot el que té emmagatzemat a una pantalla externa, o bé veure-ho directament a les lentilles aquestes especials que porta. Com s’emmagatzema tota la seva vida, això permet repassar i reviure moments i situacions. Això és utilitzat per exemple en entrevistes de feina (per ensenyar feia feta o repassar l’entrevista en sí), en controls policials als aeroports (per a que la policia vegi què has fet les últimes x hores), en societat (per explicar anècdotes o jugar veient el que un altre ha viscut i puntuar-ho), inclús en les relacions sexuals (mentre tens la relació més avorrida i monòtona que et puguis imaginar, tu i la teva aparella esteu visualitzant el millor polvo que mai heu tingut).


El protagonista, en Liam, acaba de tenir una entrevista de feina, i acudeix a una festa amb la dona i uns amics. Té les sospites de que la dona l’enganya. I clar, servint-se de totes aquestes possibilitats que dóna tenir un gra implantat....

 Total, que a base de les seves pròpies experiències, i de les que va extraient de la dona, en Liam va desentrellant tota la relació d’infidelitat de l’Effion, la dona, amb en Jonas, un amic. I el que teòricament va ser un rotllet d’una setmana quan eren joves, acaba esdevenint una relació que va significar alguna cosa més, i que no va ser només d’una setmana.
Poc a poc el Liam es va tornant més paranoic. Quan es dóna compte de tot el que pot perdre per culpa de la paranoia que li ha produït porta un gra implantat, decideix extirpar-se’l ell mateix, malgrat la possibilitat de danys cerebrals que això li pot produir.

Tots tres capítols tenen un final més o menys en sec. Tots tres capítols et deixen pensant. De fet, et fan pensar mentre els estàs veient.

Recomanables? Sí, molt. Valen la pena? Sí, molt. A part, com són tres capítols independents, es poden veure per separat. Ideal per quan no tens prou temps de veure una peli sencera, però disposes d’una estoneta per veure la TV i tens ganes d’alguna cosa ben feta.

Aquests tres capítols pertanyen a la primera temporada. No sé si n’hi hauran més. Haurem d’estar a l’aguait.


(http://www.channel4.com/programmes/black-mirror)

5 de jul. 2012

1602


1602
Guió: Neil Gaiman
Dibuix: Andy Kubert


Superherois del segle XVII. Dit així sembla fàcil, i té el seu rotllo. Però no és tan senzill. Si més no, aquesta història no és tan senzilla.

En el còmic surten tan personatges històrics reals, com personatges amb poders.... sobrenaturals que tenen tots el seu reflex en superherois del segle XX. I la història que s’explica no és senzilla. Passen moltes coses a molts llocs i amb molta gent. Comencem veient els personatges:

-          Reina Isabel I d’Anglaterra. Va existir de veritat, tot i que va morir de vella, no assassinada.
-          Sir Stephen Extraño, mestre en farmàcia i metge de la cort. Més o menys com el Doctor Extraño actual.
-          Clea Extraño, la seva dona. Es correspon també amb la Clea actual.
-          Sir Nicholas Furia. Cap dels espies al servei de la Reina Isabel. La correspondència amb el Nick Furia també és evident.
-          Matthew Murdoch. Un trobador, cec, que treballa al servei del Sir Nicholas Furia, i sent una especial identificació amb el Diable. Canta sempre una cançó que explica la llegenda dels 4 tripulants d’un vaixell que van patir un estrany accident que els va transformar. El vaixell es deia Fantastik, i els tripulants són coneguts com els 4 del Fantastik. De petit no tenia por de res, i això el va portar a entrar a una cova on havia un líquid verd, estrany, que la curiositat el va portar a provar-lo. I a arrel d’això es va quedar cec i va adquirir la capacitat augmentada de percebre tot el que el rodejava. Es tracta del Daredevil actual.
-          Natasha. Una mena d’espia que treballa per qui paga més. Es tracta de la Viuda Negra.
-          Peter Parquagh és l’ajudant de Sir Nicholas Furia, que el va acollir quan es va quedar orfe de pares. Sent una especial atracció per les aranyes, i representa a Peter Parker, tot i que no té cap poder.
-          Otto von Muerte, comte de Latveria. També li diuen el bell, perquè és molt guapo. I no porta cap màscara que li tapi la cara ni res. Es tracta del Doctor Muerte actual.
-          Virginia Dare. Es tracta de la primera persona, filla de colons, nascuda a les colònies angleses del Nou Món. També és un personatge que va existir de veritat, tot i que en aquesta història se li atribueixen un poders màgics que li permeten transformar-se en un animal quan està sotmesa a una situació d’estrès.
-          Rojhaz: és un indi nadiu  americà, protector de la Virginia, a qui va trobar de nena just quan acabava d’aconseguir el seu poder, i ja mai se n’ha separat. És un personatge que resulta ser molt important per al desenvolupament de la història. I és l’equivalent al Capitán América. O no. Potser podríem dir que ho és.
-          Carlos Javier. Dirigeix una institució on tenen aixopluc els nacidobrujos, gent que ha nascut amb una característica o poder especial. Es tracta del  Profesor X.
-          Scotius Somerisle. Un dels nacidobrujos. Exerceix una mica de líder, i es tracta del Cíclope.
-          Jean Grey. Una altra nacidabruja. Al principi sembla un noi i, de fet, hi ha qui s'ho creu. Es tracta de la Jean Grey actual.
-          Maese McCoy. Un altre nacidobrujo. Es tracta de la Bestia.
-          Roberto Trefusis. Un altre nacidobrujo. És l'Hombre de Hielo.
-          Werner. Un altre nacidobrujo. És tracta de l'Ángel.
-          Sir Richard Reed. Científic de l’època, és qui encapçala l’expedició a bord del Fantastik, un vaixell. Es tracta de Mr. Fantástico.
-          Benjamin Grimm. Capità del Fantastik, i amic de sir Richard Reed. Igual que el Ben Grimm que tots coneixem.
-          Jonathan Storm. Aristòcrata que ha de fugir després d’haver-se batut en un duel . No dubte en embarcar-se al Fastastik a la recerca d’aventures. Es tracta del Johnny Storm d’avui en dia.
-          Susan Storm. La germana de John Storm. Es tracta de la contrapartida de la Susan Storm actual.
-          Donal. L’ancià que custodia el secret dels Templaris. És capaç de transformar-se en Thor.
-          Enrique, el Gran Inquisidor. Des de Domdaniel, Espanya, el Gran Inquisidor persegueix als nacidobrujos que no li són fidels. Proclama que és una raça superior que heretarà la Terra. Es tracta de Magneto.
-          Germana Wanda. Una monja ajudant d’Enrique, el Gran Inquisidor. Es correspon amb la Bruja Escarlata.
-          Germà Petros. Un monjo ajudant també del Gran Inquisidor. Corre molt ràpid, igual que el Mercurio actual.
-          Sapo. Fa d’enllaç enter el Gran Inquisidor i el Vaticà. Tot i que té un paper molt secundari, es podria tractar de la contrapartida de Sapo.
-          Jacob I d’Anglaterra i VI d’Escòcia. El rei d’Escòcia que després de la mort de la reina Isabel I ocupa també el tron anglès. Va existir de veritat.
-          Maese Banner. Assistent o ajudant del rei Jacob.
-          El Buitre surt representat diverses en forma de dolent. Sembla com si el comte Otto von Muerte tingués un exèrcit de Buitres clonats.
-          Uatu, el Vigilant. D'aquest només n'hi ha un, tan al 1602 com a l'actualitat.

Aquests són els principals. N’hi ha algun de més, com un emissari del Papa a qui Enrique, el Gran Inquisidor, pela. I buscant tots aquests enllaços he vist que també surt el Capità Nelson, un mariner que sempre ha ajudat al trobador Matthew Murdoch sense fer preguntes perquè paga bé, i que resulta que és la contrapartida de Foggy Nelson, el soci i amic de Matt Murdock.

Parlem de la història, ara. Estem al 1602, i des de fa un temps hi ha una mena de fenòmens meteorològics estranys, sense explicació aparent, que preocupa a la gent de diferent manera. Els més religiosos, per exemple, creuen que és obra de bruixots i mags. La reina Isabel d’Anglaterra encarrega a sir Nicholas Furia i al doctor Stephen Extraño que investiguin una mica què passa. I el rei Jacob d’Escòcia, ajudat dels inquisidors espanyols, vol aprofitar l’avinentesa per fer fora del tron d’Anglaterra a la reina Isabel per confiar en bruixots i mags, i posar-s’hi ell.
Paral·lelament a tot això, passen dues coses més. La primera és que un vaixell procedent de Roanoke, la colònia anglesa al Nou Món, es dirigeix cap a Anglaterra. En ell hi va Virginia Dare, la primera persona nascuda a les colònies, acompanyada per Rojhaz, un indi nadiu que li fa de protector. La segona és que a Espanya, el Gran Inquisidor ajudat per la germana Wanda i pel germà Petros, està capturant i matant a tants nacidobrujos com poden. Un nacidobrujo és una persona que ha nascut amb poders o amb alguna mutació estranya, i que és evident. Dóna la casualitat que tots tres també tenen una mena de poder, però en cap d’ells és evident.

Així, doncs, tenim que la Virginia Dare arriba a Anglaterra. A Espanya, quan estan a punt de cremar a un nacidobrujo amb ales, un grup d’ells el salven i fugen tots junts. Resulta que existeix una mena d’institució per a ells, els nacidobrujos. És com un santuari que està dirigida per un tal Carlos Javier. I a Anglaterra, sir Nicholas Furia envia a un agent seu, el trobador cec Matthew Murdoch, al continent per trobar-se amb un ancià que ve de Jerusalem i que sembla ser que porta un secret dels Templaris que podria donar explicació, i qui sap si evitar, tots aquests fenòmens estranys que comentàvem al principi.
El que no saben és que el comte Otto von Muerte, dirigent de Latveria, també està interessat en aquest secret templari. Però ell el vol per a dominar el món.

I ja tenim el festival servit. La història de moment és com a molt densa: passen moltes coses a molts llocs diferents, i tots els personatges són importants. No es podria dir que hi hagi un protagonista principal. Les referències a l’univers Marvel actual són constants, cosa que fa que vagis a poc a poc per no deixar-te’n cap. I el dibuix.... Molt molt xulo. És com a molt real, i el colorejat que té li dóna com un aire diferent. No el sabria definir. És una barreja de cosa antiga, difuminada. No sé. Sigui com sigui, molt xulo.

Així, doncs, tenim que al continent europeu Matthew Murdoch és traït per Natasha, una doble agent que treballa per al comte Otto von Muerte. De fet, també li fa d'amant. D’aquesta manera, Matthew Murdoch i Donald, l’ancià amb qui s’havia de trobar, així com el secret templari, fan cap al castell del compte Otto von Muerte. En aquest castell descobrim que té com a presoners als 4 del Fantastik, a qui es donaven per desapareguts. Al principi no saps que són ells, però poc a poc es va descobrint.

A Escòcia, el rei Jacob rep al germà Petros. Es veu que està en tractes amb el Gran Inquisidor per a que aquest creï mala maror amb els bruixots a Anglaterra per tal de fecilitar l’accés al tron de Jacob, a canvi de que un cop rei, Jacob li lliuri els nacidobrujos que hi ha.

I a Anglaterra.... Virginia és raptada per un home que vola com si del Buitre es tractés. Gràcies a un llançament d’una safata del Rojhaz, l’atrapen. Després de que sir Nicholas Furia l’interrogui, reconeix que l’envia el compte Otto von Muerte, i que l’atac no cessarà. Però és massa tard. La reina ha rebut un regal del compte de Latveria. Un regal divertit, com d'altres vegades. Però aquest cop és diferent, el regal no és divertit. I la reina jeu morta a terra. La reina Isabel I d’Anglaterra acaba de morir.

El rei Jacob marxa des d’Escòcia per ocupar el tron d’Anglaterra. Jacob, que serà el nou rei, li ordena a sir Nicholas Furia, ara teòricament al seu servei,  que es dirigeixi a l’escola dels nacidobrujos que regenta Carlos Javier i que, o bé els capturi, o bé els mati a tots. El futur rei Jacob sap la ubicació d’aquesta escola gràcies a un assistent que té, en maese Banner. 

Sir Nicholas Furia no té res en contra dels nacidobrujos, pel que envia abans de que ell arribi  al seu ajudant, el Peter Parquagh, que fins ara estava cuidant de la Virginia Dare, a que els avisi, ja que té un pla. I tal com han quedat, quan arriba l’exèrcit de sir Nicholas Furia (i de Dougan!!) els nacidobrujos es deixen fer presoners.
Ja a la Torre de Londres, sir Nicholas Furia, Carlos Javier i sir Stephen Extraño conspiren per veure com poden fer front a la situació del que sembla la imminent fi del món. Com sembla ser que sir Richard Reed té la clau de tot plegat, parteixen tots plegats cap a Latveria en un vaixell volador. De fet, és un vaixell normal, però gràcies als poders de la Jean Grey potenciats pel propi Carlos Javier, l’aixequen del mar i el fan volar. Abans de marxar, sir Nicholas Furia li diu a Peter Parquagh que torni al poble amb els seus tiets i que ho oblidi tot. Acompanyant a sir Sthephen Extraño, de cop i volta, aquest cau i queda i conscient. En un lloc que sembla al Lluna (perquè es veu la Terra darrera), i amb Stephen Extraño jaient a terra, algú diu:

 "Estephen Extraño. Eres bienvenido aquí. Y quizá te deba una explicación".

Toma cliffhanger!!

Es tracta de Uatu, el Vigilant, i li explica que un fet que passarà al cap de 400 anys provocarà un forat en el temps i es depositarà algua cosa (o a algú) en el moment en el que són. D’alguna manera es trencarà el continu espai-temps, i això provocarà tots els fenòmens que estant tenint lloc i acabarà fent que desaparegui la Terra i, de retruc, tot l'Univers i tot plegat. Com de costum, el Vigilant no pot intervenir directament, només pot observar i prendre nota. El que sí pot fer és, dissimuladament, influir una miquetona de res per evitar-ho, i per això parla amb ell.

Uf. Tot plegat, deixat així en sec, costa una mica d’entendre. Però vaja, que es pot seguir bé. Com a mínim comences a lligar algun cap....
Hi ha molts detallets que tampoc he anat posant, com per exemple, quan la Virginia explica com va adquirir aquesta mena de poder de transformació en animals que té, o com en Rojhaz es va convertir una mica en el seu protector. També veiem com maese Scotius està gelós de Werner, l’àngel, ja que es pensa que està flirtejant amb Jean Grey, i el que passa de veritat és que Werner es pensa que Jean Grey és un noi. De fet, potser sí que flirteja i tot. Com ja he dit, és molt dens, passen moltes coses, molt ràpides, a molts llocs.

Tornant a Latveria, veiem com poc a poc els 4 del Fantastik i tots els presoners es van alliberant. Sir Matthew i Donal, l’ancià protector del secret dels templaris, també s’escapen, però en comptes de fugir van a buscar alguna cosa entre les pertinences que el comte Otto els hi ha pres. El secret dels Templaris, potser? Es prepara la lluita entre el vaixell dels nacidobrujos que s’aproxima, i el comte Otto von Muerte. En mig de la batalla, Donal troba el seu bastó, un simple bastó d’ancià, de fusta, i el colpeja sobre el terra. De cop, un llamp creua el cel, i Donal es transforma en Thor. Aquest és el veritable secret dels templaris, allò que havia de custodiar. La batalla acaba quan Otto von Muerte sosté la bola daurada que creia que era el secret dels templaris, esperant que faci o passi alguna cosa. I sí, que passa. Un raig cau a la bola i Otto queda inconscient. I el pitjor: queda tot desfigurat de cara. Segurament, a partir d’aleshores, haurà d’utilitzar alguna mena de màscara.

Un cop vençut Otto von Muerte, Sir Nicholas Furia, Thor, els 4 del Fantastik i els nacidobrujos tornen en el vaixell cap a Anglaterra. El germà Petros, que havia anat a fer tractes amb el comte Otto, torna a Espanya per anunciar al Gran Inquisidor que els nacidobrujos han vençut, i que Jacob ja ha entrat a Londres fent presoners i declarant a sir Nicholas Furia traïdor. Però quan arriba, resulta que cau en una trampa i l'empresonen juntament amb la germana Wanda i el Gran Inquisidor, per cremar-los. Sapo, un també nacidobrujo infiltrat al Vaticà, els ha delatat i traït.

La cosa s'està embalant. Ja surten tots els personatges, i tots els personatges són coneguts. Tots tenen la seva contrapardida en l’actualitat, o bé són personatges reals, que van existir de veritat. Bé, el nou inquisidor, el que vol cremar al vell que representaria que és Magneto i als seus dos ajudants, no sé qui és. O potser no és ningú en concret. La qüestió és que ja s’han trobat gairebé tots entre ells, i tot i que encara no se sap molt bé què han de fer, si que el fet de que estiguin tots junts indica que alguna cosa ha de passar.

Així, doncs, a tall de resum tenim que Sir Nicholas Furia i els nacidobrujos han alliberat als 4 del Fantastick del castell d'Otto von Muerte, que ja no és el bell. El vaixell dels nacidobrujos, amb tothom a bord, està creuant la Mediterrània. I un d'ells s'està morint. El tresor dels templaris realment és un bastó de fusta, que és realment Mjolnir, i que el van dur fa temps uns peregrins víkings a Jerusalem. Per altra banda, el Gran Inquisidor està a punt d'ésser cremat a España. I a Anglaterra, el rei Jacob ha fet presoner a sir Stephen Extraño i el vol ajusticiar. Ell ha tornat d’un viatge astral a la Lluna, on el Vigilant li ha explicat que tot s'està anat en orris des de que fa 15 anys va arribar el “precursor”, que no se sap què o qui és. Inclús podria ser la pròpia Virginia. Total, que el món, la vida, s'acaba. Com a mínim, la seva, ja que quan surt el sol li tallen el cap. La seva dona el recupera. I l’esperit de sir Stephen Extraño li diu que han de fer tornar al futur al precursor, i que el forat temporal està al Nou Món.

A Espanya, quan el Gran Inquisidor està apunt de ser cremat, enreda als guardes que el custodien i aquests porten les seves pertinences per cremar-les també. Entre les pertinences hi ha un regal molt especial que li va fer Carlos Javier quan eren joves. Es tracta d’un casc. Un cop se’l posa, trenca les cadenes i allibera també als seus.

Al vaixell on van tots, tenint en compte el panorama que els espera a Anglaterra, decideixen anar directament cap al Nom Món, allà on sembla que està l’origen de tot. Scottius revela que Jean Grey té una hemorràgia interna, segurament deguda al sobreesforç que ha fet fent volar el vaixell, i que Carlos Javier està intentat curar-la. No creuen que sobrevisqui. Al final, Jean Grey també mor. L’Hombre Antorcha agafa Jean Grey, la puja amunt, i la deixa caure. Scottius li tira un raig, mentre plora (impressionant veure'l llençar el raig mentre plora), i tot crema i brilla i explota en llum. I, mentre es consumeix, apareix com una silueta que estén les ales, enorme, estranya i meravellosa. I després, res, només cendres.

Mentrestant, a Anglaterra, Clea, Rojhaz i Virginia pugen al seu vaixell i marxen de tornada cap al Nou Món, el rei Jacob persuadeix a Peter perquè ell i Banner, el seu assistent, vagin també al Nou Món, a la recerca de sir Nicholas Furia, per capturar-lo per traidor. Com Peter està sense feina, accepta, de manera que també agafen un vaixell i parteixen cap a América.
I a Espanya, Enrique, l’ex-Gran Inquisidor, també decideix anar amb la germana Wanda i el germà Petros en vaixell cap al Nou Món. Diu que són com una germandat, els que heretaran la terra, ja que són una espècie superior.
Apa, tots cap a Amèrica.

Mentre tots viatgen en els seus respectius vaixells, Rojhaz explica la seva història. Resulta que de veritat es diu Steve Rogers i que va néixer, o naixerà, l’any 1920. És a dir, aquí es descobreix qui és realment Rojhaz, i qui és el precursor, o el que ha originat la ruptura espai-temporal provocant tot el que està passant. Rojhaz explica que fruit del sèrum del super-soldat no envellia mai, i que mentre ell no canviava, Amèrica sí ho anava fent. Per exemple, els superherois de la seva època poc a poc anaven morint. Al final, Amèrica es converteix en una cosa diferent a la que ell coneixia, a la que ell estimava i defensava. En definitiva, es converteix en un personatge incòmode. Per desfer-se d’ell, el posen en una màquina del temps i l’envien 400 anys abans, disparant-li un tret abans. El tret no li fa res, però es desperta enmig de l’Amèrica de 1600, i una tribu d’indis americans el troben i l’adopten. Temps després, coneix als colons i a la Virgínia, i veu que pot començar des de zero a tornar a crear aquella Amèrica que li agradava, que estimava. Per això s’uneix a ella i li fa de protector.

Poc a poc, tots els vaixells van arribant a Roanoke, la colònia anglesa al Nou Món. Per un costat, sir Nicholas Furia parla amb el governador i pren el comandament de la colònia, declarant-la independent. D’aquesta manera els nacidobrujos poden tenir aixopluc. Clea Estraño porta el cap del seu marit conservat en licor, i convoca una reunió amb tots, aconseguint resoldre tots els dubtes que tenia Richard Reed sobre què cal fer. I el que cal fer és obvi: trobar l’esquerda temporal, obrir-la, enviar cap al futur el precursor, i.... seguir existint. Al assabentar-se de tot plegat, Virgínia els explica on està l’esquerda temporal, ja que sense saber-ho va ser gràcies a l'esqurda que va aconseguir els misteriosos poders per transformar-se en animals.

Sir Nicholas Furia s’assabenta de que un vaixell ha arribat amb la intenció d’eliminar-lo. Ell, però, s’avança i els pela a tots abans. A tots menys a maese Banner i a Peter Parquagh. Mentrestant, a Anglaterra, Matthew Murdoch arriba fins on està el rei Jacob i l’amenaça: com li passi alguna cosa a sir Nicholas Furia (o a Irlanda :P), tornarà i passarà comptes amb ell.

El temps s’acaba. Finalment, Carlos Javier convenç a Enrique, l’ex-Gran Inquisidor, el teòric enemic seu, per a que col·labori en la missió que tenen. Inclús Donal, convençut per la Susan Storm, accedeix a convertir-se en Thor per a ajudar. El problema està en Rojhaz: no vol tornar al futur, al seu present. Sir Nicholas Furia l’intenta convèncer, i l’acaba mig enganyant. En aquells instants, maese Banner està a punt de matar-lo, però Virginia Dare, convertida en gos, i el mateix Peter Parquagh ho eviten.

Sir Nichola Furia carrega amb Rojhaz i tots van cap a l’esquerda. Com no hi ha manera de que l’atravessi Rojhaz sol, entren tots dos. I tots dos van cap al futur. El precursor torna al seu present.

Fruit de tot plegat, hi ha una gran explosió de radiació, i maese Banner protegeix a Peter Parquagh. I l’Univers es reconfigura, torna a la seva normalitat.

I aquí agafem aire.

El final és frenètic. Tot passa molt ràpid. Tots col·laboren amb tots. Tot s’entrelliga molt més. I tot i que deixa interrogants oberts, sembla un bon final.
Quan arriba l’hivern, Roanoke mor. Els pocs supervivents que queden són rescatats pels nadius, i marxen amb ells. Virginia Dare també mor, convertida en un cèrvol blanc.
Fins aquí hagués estat un final més o menys rodó. Però encara donen una volta més. Resulta que els superiors de Uatu, el Vigilant, el feliciten per haver aconseguit resoldre la crisis com ho ha fet. I li regalen un Univers nou.

Thor marxa, potser a Asgard. Clea Extraño també marxa, a una dimensió desconeguda. Enrique també s’acomiada de Carlos Javier, demanant-li un favor a canvi d’haver ajudat amb la missió de tornar al precursor al futur: li demana que el deixin un temps tranquil, i que Carlos Javier cuidi de Wanda i Petros sense revelar que realment són fills seus. Banner, per culpa de la radiació rebuda al protegir a Peter Parquagh de l’explosió de l’esquerda temporal, es converteix en un monstre gran, poderós, fort, i verd. I Peter Parquagh es queda a viure allà amb la Virginia Dare. Pateix una mica pels seus tiets, però es queda. I el pica una aranya!!

El guió és molt bo. Malgrat l’enrevessament que provoquen els viatges en el temps, i aquesta multitud d’universos que apareixen, està molt ben trenat i realment és emocionant. A estones és molt ràpid, amb molta acció. I barreja molt bé tots els personatges. La fama que té en Neil Gaiman no és infundada. I el dibuix.... Com ja he comentat, també és molt xulo. Té un toc.... com antic. Clar, la història està ambientada al segle XVII, i el dibuix hi queda molt bé. Hi ha el detallet de quan Rojhaz explica com es converteix en el Capitán América al segle XX, el colorejat canvia i és més pla, més com en els còmics de l'època. Les portades dels 8 números originals mostren una mica aquest aire.... antic.

Resumint. Que és molt xulo. I trepidant. I que deixa amb ganes de més. Haurem de veure què tal estan les seqüeles que van sortir: 1602. Los 4 Fantástickos i 1602. Un nuevo mundo.


(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/cmhp142.html)