26 de febr. 2013

Spiderman / Los 4 Fantásticos. Valores familiares


Spiderman / Los 4 Fantásticos. Valores familiares
Guió: Christos N. Gage
Dibuix: Mario Alberti


Volum que recull 4 històries de 4 trobades entre l'Spiderman i els 4 Fantásticos al llarg de la història o de la continuïtat Marvel. Concretament a Spider-Man / Fantastic Four. Similar al de l'Spiderman i la Patrulla-X comentat fa poc

En la primera ens trobem a la Universitat Empire State. Resulta que el Dr. Muerte hi ha d'anar perquè s'està celebrant una conferència de pau entre diferents països de l'Est d'Europa i Latvèria. El General Ross, encarregat de la seguretat, demana als 4 Fantásticos que facin de guardaespatlles del monarca latverià. Pel campus es troben a la colla del Peter Parker, i la Gwen el vol posar gelós amb el Johnny Storm. Aleshores, apareix Spiderman. I també apareix Namor, que venjar-se del Dr. Muerte per fets passats.... Mola!! Surt un munt de gent coneguda, tots barrejats. I barregen també fets superheroics amb fets diguem-ne més.... quotidians. Això sempre acostuma a passar amb l'Spiderman i amb els 4 Fantásticos, així que si els posem a tots plegats junts.... èxit garantit.

La qüestió és que porten al Dr. Muerte i als altres presidents a un lloc segur, però el Dr. Muerte intercanvia el seu cos amb el de l'Antorcha Humana per poder anar a fer front a Namor. En Johnny Storm, al cos ara del Dr.  Muerte, i l'Spiderman se les empesquen per fer quedar malament al dirigent latverià: li fan signar un munt d'acords de comerç ridículs amb els presidents veïns. Total, que quan el Dr. Muerte s'assabenta de tot desfà l'intercanvi de cossos (truc que ja havia utilitzat amb el Reed Richards anteriorment, ho hauré d'investigar), i Namor es dóna per satisfet al veure'l humiliat. El capítol acaba amb un Dr. Muerte del futur a l'ambaixada de Latvèria. Del futur? Viatges en el temps? Fa pinta de que això serà el nexe d'unió entre les 4 històries d'aquest volum.



Com comentava, la barreja de superheroicitats i quotidianitat és un tret guanyador. Com a mínim per mi. Si a sobre hi afegim humor, i la habitual simpatia entre l'Spiderman i els 4 Fantásticos (sobretot amb el Johnny Storm).... Es nota que la relació entre tots aquests no és una cosa nova o esporàdica, com passava amb l'anterior volum de l'Spiderman i els X-Men

El segon capítol comença amb el Reed analitzant el vestit/simbiont de l'Spiderman. El simbiot, però, s'escapa i posseeix al propi Reed Richards, a la Sue, i al seu fill Franklin, que és qui l'aconsegueix sotmetre d'alguna manera. En aquesta història veiem a Hulka substituint a Ben Grimm, a la Sue proposant que l'Spiderman entri als 4 Fantásticos, i a l'Spiderman fent referència al fill del Harry Osborn i la Liz. Com de costum, em perdo amb aquestes referències sobre la continuïtat. Per cert, aquell Dr. Muerte del futur és qui ha provocat la fugida del simbiot, i ara en té una mostra.

El tercer capítol és com un flashback. Veiem als 4 Fantásticos, a la Sharon com a Mujer Cosa, a Hulk, al Motorista Fantasma i a Lobezno lluitant contra el Hombre Topo. Amb els bons, també hi ha uns skrulls. Deu n'hi do, la barreja. Però mola!! Tot això és degut a que De'Lila, una terrorista skrull que voli apel·lar al seu emperador, ve a la Terra a buscar una arma, que és com un robot. La De'Lila aquesta es veu que és una telèpata entabana-homes, i estava presonera i preparada per a que els skrulls la prenguessin al seu planeta, però el Dr. Muerte l'allibera. Total, que la dolentota entabana a Hulk, Ben Grimm, Reed Richards, Lobezno i a l'Hombre Antorcha, i es posen a lluitar entre ells. L'Spiderman, espavilat ell, dedueix que De'Lila utilitza l'amor de les persones enamorades per provoca'ls-hi l'efecte contrari. Així que besiqueja a la Sharon, i el Ben desperta. La Sue aleshores el besa a ell, i el Reed i el Johnny desperten. Per altra banda, el Motorista Fantasma pot reduir a Lobezno, i entre el Ben i la Sharon redueixen a Hulk. Al final, els skrulls marxen i el Dr. Muerte del futur acaba aconseguint una mostra del tecnotroide, el robot-arma skrull.



Deu n'hi do lo embolicat que acaba sent aquest episodi. Massa gent, potser. No acabo de pillar això d'aquesta mena de 4 Fantásticos suplents que sembla que hi hagi. Això sí, mola molt la relació o la complicitat entre l'Spiderman i la Sue Storm, molt de tu a tu, com de germans, algú amb qui compartir responsabilitat.

El darrer capítol comença amb l'Spiderman anant a l'edifici Baxter en resposta a un missatge demanant ajuda. Resulta que ningú l'ha enviat i, de cop, el Dr. Muerte es teletransporta i apareix allà al mig. Però no és el Dr. Muerte de veritat, sinó que és en Kristoff Vernard. Ein? Qui és aquest Kristoff? Això de no conèixer tot l'Univers Marvel.... És el que té. Aquest potser és el principal problema d'aquest tipus de còmics que recull diferents moments de la història Marvel, que si no es coneix tota la cronologia o tota la continuïtat.... et perds coses. Total, que Kristoff s'està preparant per a suplantar al Dr. Muerte, i per això primer aprèn dels seus llibres (primer episodi). Després fa una bomba amb la mostra del simbiot que ha aconseguit a l'episodi dos, i el Dr. Muerte acaba detingut (Los Poderosos Vengadores 8 – 11). Però com el Norman Osborn l'allibera, al final s'acaba fent una armadura millor que la d'ell amb la mostra del tocnotroide aconseguida al tercer episodi, i ara busca l'ajuda dels 4 Fantásticos i de l'Spiderman (el cinquè fantàstic), per derrotar a Dr. Muerte. I com es neguen, s'hi acaba enfrontant.  

La manera que tenen de derrotar-lo és.... amb amor. Resulta que en Kristoff era un nen mancat d'amor. I tot és molt emotiu i tothom s'estima molt i tots es senten afortunats per tenir-se els uns als altres. Massa sucre, potser. Això sí, la darrera vinyeta no sé com interpretar-la.


En resum, és un volum amb bastant d'humor. La relació de l'Spiderman i l'Hombre Antorcha i el Ben dóna molt de joc. Em perdo bastant amb temes de continuïtat i fets passats. Si les conegués, seria un volum que el gaudiria molt més. M'agrada molt també la imatge de la Sue, que fuig molt de la pobreta dona del principi. Inclús el propi Spiderman reconeix en un moment que la Sue és el component més poderós dels 4 Fantásticos. El volum comença molt bé, però és cert que després va baixant una mica. I l'excés de sucre.... no sé jo. Una mica massa.

M'ha agradat més aquest volum que el dels X-Men. El dibuix és un pèl més pla, no tant.... recarregat com l'altre. El fet de que li tingui més simpatia als 4 Fantásticos que als X-Men, i que conegui un pèl més als personatges, també hi deu fer. A part, la relació de l'Spiderman amb els 4 Fantásticos és més.... xula que amb els X-Men, i dóna molt més joc.
  

Recomanable? Home, està bé, es deixa llegir. I tots els fets que no coneixes més o menys s'expliquen, pel que s'entén bastant bé. Imprescindible? Mmmm.... més aviat no.    



(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/100msp4fvfp.html)
(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDdXFoeWF4VHNTV28/edit?usp=sharing)



23 de febr. 2013

Argo


Argo (2012)
Director: Ben Affleck  
Intèrprets: Ben Affleck (com a Tony Mendez), Bryan Cranston (com a Jack O'Donnell), Alan Arkin (com a Lester Siegel), John Goodman (com a John Chambers), Victor Garber (com a Ken Taylor), Tate Donovan (com a Bob Anders), Clea DuVall (com a Cora Lijek)


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


En general, bona pel·lícula. Suposo que el fet d'estar basada en fets reals i tenir un to dramàtic, li dóna un plus. Però sigui com sigui, és una història ben explicada i que, per inversemblant, te la creus. No tinc records de l'època, pel que tampoc tenia aquesta referència.

La història ens situa al 1979, quan estudiants iranians assalten l'ambaixada dels Estats Units a Teheran com a represàlia perquè els americans van donar asil al Xa de Pèrsia durant la revolució iraniana de l'aiatol·là Jomeini. D'aquesta ambaixada es van escapar uns treballadors que es van refugiar/amagar a casa de l'ambaixador canadenc. Com Canadà no volia entrar en conflicte, la feina va ser dels americans per intentar treure d'allà als 6 treballadors de l'ambaixada.

La idea de la CIA per fer-ho, un pèl esbojarrada: simular que van allà a filmar una peli buscant paratges exòtics, i camuflar als americans dins de l'equip de producció de la peli. I sortir tots plegats per la porta, dient adéu. I sí, dit i fet. Així ho fan, i així ho aconsegueixen.

Com comentava, la idea és molt boja, cosa que provoca moments molt còmics. Preparar un sidral d'aquestes característiques, i fer-ho bé per a que no es noti, tothom s'ho cregui, i no aixequin sospites, comporta molta fenia de "producció".

La peli resulta dinàmica, ràpida, no es fa gens pesada, i et fa estar atent. Sí que hi ha alguna escena una mica "campana", com la persecució de l'avió a la pista d'enlairament, cap al final. Sí que he trobat a faltar que expliquessin una més la història, i que no es centressin tant amb els 6 fugitius i l'agent de la CIA que els va treure d'allà. Com van acabar, els hostatges de l'ambaixada? Com va acabar la revolta estudiantil? Què va significar tot allò per a les relacions dels americans amb els canadencs? I d'aquests amb els iranians? Tampoc queda molt clar què va passar amb la pel·lícula fictícia que volien rodar. Va desaparèixer d'un dia per l'altre? I tot el que havia mogut? 



Recomanable? Sí, molt. Una peli entretinguda, ben ambientada, amb bona música, .... Imprescindible? Home, casi que sí. És una bona peli en la que invertir un parell d'horetes. Quan es posa rere les càmeres, el Ben Affleck no ho fa gens malament. Davant és un altre tema.


(http://argothemovie.warnerbros.com/)



20 de febr. 2013

X-Men / Spiderman. Los jóvenes más extraños



X-Men / Spiderman. Los jóvenes más extraños
Guió: Christos N. Gage
Dibuix: Mario Alberti


Volum que recull 4 històries de 4 trobades entre l'Spiderman i la Patrulla-X al llarg de la història o de la continuïtat Marvel. Concretament inclou  X-Men / Spider-Man 1-4 USA.

En la primera apareix Kraven, que escampa que l'Spiderman és un mutant. Obviament, el J.J. Jameson es posa les botes rajant en contra dels mutants. La qüestió és que la Patrulla-X, a l'assabentar-se, decideixen buscar a l'Spiderman. L'escena on coincideixen és curiosa. Es troben en un bar, i tenim per exemple a Flash, que vol lligar amb la Jean Grey, i Bestia i Ángel volen també lligar amb la MJ i la Gwen. El que passa és que arriba Kraven, acompanyat de la Mole, y es lien tots a garrotades. Al final, després de que Kraven ferís a tots els de la Patrulla-X, se les veu magres al veure que detenen a la Mole i decideix marxar. Aleshores la Patrulla-X ofereix ajuda a l'Spiderman, però aquest prefereix més anar en solitari. El capítol acaba amb Kraven lliurant a un desconegut mostres de sang i pell de tota la Patrulla-X. 


Bé. Les escenes al bar abans de les garrotades són divertides. I les garrotades també. La historia resulta entretinguda. I el final amb el desconegut rebent les mostres de la Patrulla-X, deixa amb ganes de més. El dibuix bé. Una mica carregat, potser. 

A la segona història tenim a l'Spiderman amb el vestit negre que va a veure a la Patrulla-X. Vol veure als originals, als que es va trobar l'altra vegada. Resulta que ha aconseguit els informes que en Kraven va fer per a Siniestro l'anterior cop que va lluitar contra ells. I tots plegats van a buscar-los. En aquesta ocasió, la Patrulla-X està formada pel Lobezno, la Tormenta, la Pícara, i la Dazzler, y la lluita és contra els Merodeadores i en Dientes de Sable. Es veu que Siniestro va clonar a la Patrulla-X original, i té els clons dins una casa.

Aquesta història és una mica més embolicada. Suposo que conèixer bé la continuïtat Marvel de la època deu ajudar a entendre-la.

A la tercera història el tema dels clons s'embolica encara més. Resulta que Siniestro ha clonat tan a la Patrulla-x com a l'Spiderman, i l'Spiderman no sap si és ell o el clon que va crear en Miles Warren, amb qui Siniestro havia intercanviat coneixements. Ara busca a Matanza per aprofitar el seu simbiot amb els seus clons. La Patrulla-X i l'Spiderman s'hi enfronten, i Siniestro aconsegueix una mostra que li feia falta. També apareix en Lobezno sense.... adamantium?

Decididament, m'he perdut. És el que té no conèixer toooota la continuïtat de Marvel. Estic peix en Patrulla-X, i estic peix amb tota la Saga del Clon de l'Spiderman. El dibuix segueix sent carregat, i entre això i tot el tema dels clons....

La darrera història passa després del Día M, quan els mutants (els Morlocks entre ells) deixen de ser-ho. Segueixo peix amb temes mutants. Si em parlen del Día-M i a sobre m'hi posen els Morlocks.... El tema està en que, segons es veu, hi ha una mena de caçador mutant que va pelant als Morlocks, i es pensen que es tracta d'en Kraven. La Patrulla-X va a veure a l'Spiderman a veure si en sap res i, de cop, en Kraven ataca. Resulta que és un clon (com no!!) de Siniestro fet amb el DNA que ha anat recollint, de manera que pot emular els poders de la Patrulla-x original i pot planta'ls-hi cara. El vencen tocant-li l'amor propi i ridiculitzant-lo. Aleshores marxa, va a veure a Siniestro, discuteixen, i.... tot explota. 

Què ha passat? S'han mort tots? Ah, la Patrulla-X i l'Spiderman comenten que és millor que no facin equip constantment, però que s'entenen bé i no descarten treballar novament junts en el futur. Es nota com a molt bon rotllo entre l'Spiderman i el Lobezno. 


Hi ha massa referències al a continuïtat, i malgrat que es pot segueix més o menys bé, no s'acaba de gaudir del tot si no coneixes tots els detallets de l'època en la que està passant la història. Imagino que els completistes o els molt posats en Patrulla-X i Spiderman sí que el deuen gaudir més. En quan al dibuix.... Massa detallat, com a massa barroc. Està bé, però és com si et distragués de la història, com si necessités dibuixar massa per explicar-te el que t'està explicant. Si el dibuix fos un pèl més simple, potser la història guanyaria importància.


Recomanable? Home, per als completistes o els entesos en temes aràcnids i/o mutants, sí. Imprescindible? Més aviat no.


(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/100mxmspp.html)


16 de febr. 2013

Contrarrellotge


Contrarrellotge (2012)
Director: Simon West
Intèrprets: Nicolas Cage (com a Will Montgomery), Josh Lucas (com a Vincent), Danny Huston (com a Tim Harlend), Malin Akerman (com a Riley Jeffers), Sami Gayle (com a Alison Loeb)


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


La peli comença amb un atracament a Nova Orleans. L'escena, tot i ser resultona, és bastant típica: la poli està fent un seguiment d'una banda, i quan decideixen entrar a per ells resulta que estan atracant un altre lloc. A la fugida, un de la banda vol pelar un testimoni i en Nicolas Cage ho evita. Tot plegat fa que un altre quedi ferit a la cama i, com no pot fugir, el deixin allà abandonat.

Després de 8 anys de presó,en Nicolas Cage surt i el tio a qui havien ferit a la cama li rapte a la filla i demana el botí. Com no té pasta, malgrat voler refer la seva vida, ha de tornar a atracar novament. Al final, el dolent mor, i el poli acaba admirant al Nicolas Cage per com a conduit el tema.

Hi ha alguna escena una mica fora de lloc, como xocs de cotxes així en plan espectacular i tal. I al final.... tot acaba com a molt ben lligat, i no cola. Acaba resultant tot com a molt previsible. 


Recomanable? Home, justeta. Acaba sent entretinguda, això sí. Bastant d'encefalograma pla. Imprescindible? No.






15 de febr. 2013

Al límit


Al límit (2010)
Director: Martin Campbell  
Intèrprets: Mel Gibson (com a Craven), Bojana Novakovic (com a Emma Craven), Ray Winstone (com a Jedburgh), Danny Huston (com a Jack Bennett), Shawn Roberts (com a Burnham), Jay O. Sanders (com a Whitehouse)


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Resulta que el Mel Gibson és poli, i té una filla que fa temps que no veu i torna a casa. La filla està com a malalta, però no se sap molt bé què li passa. De cop, un dia que surten a passejar, els disparen a la porta de casa i la filla mor. 

La investigació sembla apuntar a que anaven a per ell, però sembla que no era així. La filla treballava a una empresa d'investigació nuclear molt important i havia descobert unes "irregularitats", i es veu que estava contaminada amb radioactivitat. I l'empresa, que compta amb suport polític i econòmic molt important, intenta silenciar-ho tot. 

Al final, pelen a tothom. A tots tots. Així sí, un sobre amb totes les proves de les irregularitats i la corrupció política enviat per la filla arriba a la premsa. 

Molt heavy la relació pare-filla, i com retrata la pèrdua. Això és el més destacable. La peli en sí resulta massa embolicada i es fa massa llarga. 



Recomanable? Home, no gaire. Hi ha pelis molt més entretingudes. Imprescindible? Més aviat no.


(http://edge-of-darkness.warnerbros.com)



14 de febr. 2013

Marvel Divas


Marvel Divas
Guió: Roberto Aguirre-Sacasa, Sean McKeever
Dibuix: Tonci Zonjic, Emma Ríos


Volum que inclou Marvel Divas 1-4 i Firestar One-Shot USA. El punt de partida és una mena de Sexo en Nueva York a l'Univers Marvel, i estàs protagonitzat per 4 amigues: la Patsy Walker, alies Gata Infernal, la Felicia Hardy, alies Gata Negra, la Mónica Rambeau, alies Fotón (o Capitana Marvel), i l'Angelica Jones, alies Estrella de Fuego.

La història comença amb la Patsy Walker presentant un llibre que ha acabat d'escriure sobre xafarderies superheròiques a l'Edifici Baxter. Allà es troben totes les amigues excepte l'Angelica. Són personatges que conec poc, però per sort, el dibuix és bastant simple, pla, sense les corbes impossibles de la portada. Quan a la presentació arriben personatges com l'Emma Frost, la Ororo, la Hulka o la Sue Richards, elles perden protagonisme, pel que decideixen marxar.

Tot fent una copa rememoren els temps de quan es van conèixer en una sessió de cites ràpides per a superheroïnes. A partir d'aquell dia, piscina, cine, manicures, exposicions d'art.... i també fer la seva feina com a superheroïnes. La Mónica els hi explica també el seu (darrer) desastre amorós a la Nova Orleans post-Katrina, d'on és ella. Es veu que després de l'huracà hi van haver vampirs, cosa que desconeixia, i per ajudar i fer-hi front hi van anar ella mateixa, en Pantera Negra, el Luke Cage, en Blade, i l'Hermano Vudú (o Jericho), amb qui es va enrotllar. El tema està en que quan ell volia més compromís, ella passa i marxa volant. Literalment. És el que tenen els superherois. Ara ell està a Nova York i segueix tirant-li els trastos, però ella vola anar al seu ritme. És molt.... ella. Molt rotllo dona alliberada i tal. La Felicia, per la seva banda, explica el seu cas amb el Thomas Fireheart: resulta que vol deixar-li pasta per a que munti la seva pròpia agència d'investigacions. Ja hi tornem a ser: damisel•la desvalguda i l'home que l'ajuda. I ella no vol!! Per l'altre costat, la Patsy explica que es veu amb el Daimon Hellstrom, l'Hijo de Satán. De sobte, arriba l'Angélica Jones. Plora. Ve de l'oncòleg. El drama està servit.


Tot i el punt de vista molt molt femení de tot plegat, la humanització dels superherois és molt xula. Fan de superherois, sí, però en primer pla estan elles, les persones normals, diguem-ne.

La Patsy, l'escriptora, comença un nou llibre sobre la lluita contra el càncer de l'angelica. Ella ho vol, es nega a fer de víctima, i vol documentar la seva experiència per si pot ajudar en un futur a algú. Les visites les té amb gent coneguda, també. Per exemple, la Enfermera de Noche. M'agrada, aquest personatge. També la visita el Doctor Extraño, que no pot fer res i l'adreça cap al Hank Pym. Mentrestant, les amigues van tenint les seves coses amb les seves parelles. La més significativa és la oferta que rep la Patsy de part d'en Daimon Hellstrom: la seva ànima per curar el càncer de l'amiga. Ella diu que no, però dubta.

Amb en Hank Pym i la Enfermera de Noche comença el tractament amb la químio i tota la pesca, i comencen també els efectes secundaris.


Les amigues segueixen amb els seus.... "negocis": la Mònica aconsegueix en una subhasta una cosa per a l'Hermano Vudú, la Felicia està a punt de robar en un museu però en Thomas no la deixa (i ella l'engega), i la Patsy rep la visita d'en Daimon al mateix hospital, que li fa la oferta de passar una nit amb ell l'infern a canvi de la cura de la seva amiga. I accepta.

Tenim, doncs, a la Patsy a l'infern, amb en Hellstrom. I a les altres 3 amigues que se'n van a buscar-la. Resulta que en Daimon està dolgut perquè.... ha sortit poc al llibre de la Patsy!! I a canvi de que li dediqui dos capítols a la reedició, les torna a casa. Al final, l'Angelica es cura, ha de seguir la químio, però es cura. I la Felicia pot obrir finalment l'agència de detectius sense l'ajuda d'en Thomas i sense delinquir (és en Fisk, el Kingpin, qui li deixa calés, ja veurem on porta tot això). I les 4 amigues acaben juntes. Massa happy ending. Un final massa sobtat.

Com a una mena d'epíleg, veiem a l'angelica vivint amb son pare, tot recuperant-se del càncer. Va a classe i fa de superheroïna quan pot. Son pare té una novia, i la seva filla va a classe amb ella i li fa la vida impossible pel fet de ser mutant. Resulta que està passant un mal molent per cula d'un divorci. L'Angelica l'ajuda i fan les paus. De sobte, la Mónica la ve a buscar perquè la necessita.... com a superheroïna. I ara si que s'acaba del tot.

Resumint: viu intensament la vida, no la malgastis, que només en tens una.

Un pèl moraloide. Rotllo Sexo en Nueva York. No sé. Feminisme d'aquest "simplon", com de manual. Tot i això, m'ha agradat. És diferent. I tenir de secundaris al Hank Pym i, sobretot, a la Enfermera de Noche, és un luxe. Això de barrejar la vida privada dels superherois (superheroïnes, en aquest cas) dóna una altra visió del tema. Sí que potser no se li treu tot el suc que se li podria treure al tema del càncer. Ho pinten com una cosa molt important al final del que seria la primera grapa, però després trobo que no ho acaben de tractar.... com es mereix. El tracta amb normalitat, sí, sense donar-li un èmfasi molt marcat, com una cosa més. I això està bé. Però trobo precisament que s'hagués pogut fer una mica més de pedagogia amb el tema, ja posats.

Recomanable? Sí. Per la visió que dóna diferent de l'Univers Marvel. Un Univers femení, però Marvel, a la fi i al cap. Imprescindible? Mmmm.... Direm que no. Hi ha altres moltes històries molt més entretingudes.  

  

(http://www.paninicomics.es/web/guest/titulo_detail?viewItem=654134)

(https://docs.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDaXJZRndhb1ZEdDQ/edit?usp=sharing)




12 de febr. 2013

Parábola


Parábola 
Guió: Stan Lee
Dibuix: Moebius


Tomet que inclou Silver Surfer Parable 1
i 2

Estela Plateada viu entre els homes. Ha perdut la fe en ells, però en el fons en el fons en el fons, no gaire. 

De cop, una estranya (i gegantina) nau s'acosta a la Terra. Dins hi va Galactus

En comptes d'amenaçar el planeta, els hi diu que són lliures de fer el que vulguin. Això ho aprofita un telepredicador dient que és una deïtat que ell ha fet cridar i tal. La qüestió és que la gent se'l pren realment com a un Déu, i li fa cas. És a dir, fan el que volen: pillatge, saquejos, violència, ....

Estela Plateada se'n fa creus de com és la humanitat (com sempre), i va a veure a Galactus. Li recorda la promesa que havia fet de no atacat la Terra. Ell no ho nega. Efectivament, Galactus no està atacant la Terra, sinó que senzillament deixa que siguin els seus propis habitants qui se la carreguin. L’Estela Plateada, òbviament, hi està en contra. I li planta cara.


Sensacional. El punt de partida és brutal. I el dibuix, magnífic. S'ha de llegir, s'ha de tenir.
La història continua amb la gent posant-se en contra d’aquell qui gosa anar en contra de la seva deïtat. Pobre Estela Plateada!! Sempre igual. Un incomprès. Galactus no vol ajuda de ningú, ell està per damunt de tot, i comença a atacar-lo. Els perjudicats? La humanitat. I qui els salva, qui vetlla per ells? L’Estela Plateada.

Com Galactus està destrossant la ciutat, Estela Plateada decideix marxar lluny, per evitar que segueixin les destrosses. Espera així atreure a Galactus. Mentrestant, la germana del telepredicador, ara ja una celebritat poderosa, no està d’acord amb tot el que està passant, i vol aturar-ho. Com son germà passa d’ella, agafa un helicòpter i va a plantar-li cara ella soleta al Galactus. En aquest helicòpter hi anava l’alcalde i un ajudant seu, i anaven a demanar explicacions al predicador de per què la nova deïtat es dedicava a destrossar la ciutat. La gent comença a qüestionar-se la seva autoritat. Molt significativa la imatge del nen patint per l’Estela Plateada.


Al final, pelen a l’alcalde i al seu ajudant, per heretges, i la germana resulta ferida. Tot i això, aconsegueix arribar on és Galactus.

En aquest punt, el predicador s’assabenta que sa germana corre perill, i intenta posar-se en contacte amb Galactus, tot resant, per a que la salvi. Però Galactus no fa res. Les càmeres de televisió, segueixen l’escena. L’únic que fa alguna cosa per salvar la germana del predicador és l’Estela Plateada, però en el darrer moment Galactus li ho impedeix. La gent, estorada, veu com la seva deïtat ha deixat morir a una persona i a evitat que pugui rebre ajuda. Això coincideix amb la renúncia pública del predicador. És també aleshores quan es coneix el destí de l’alcalde i el seu ajudant. La gent desperta i es dóna compte d’on els ha portat el fanatisme cec, i es posicionen contra Galactus. 

 Inclús el president els Estats Units ordena a l’exèrcit que ataquin a Galactus. Un gest gairebé simbòlic, donat el poder que té. Però un gest molt significatiu, a la fi i al cap. 


Galactus segueix enfrontant-se a l’Estela Plateada, i quan el té entre les mans i és a punt d’acabar amb ell, apareix l’aviació i li dispara. No li fan res, òbviament, però Galactus entén que el seu pla ha fracassat, i que la mort de l seu antic herald no li serveix per a res. Ell segueix estant per damunt d’aquestes nimietats. Així, doncs, el deixa anar i marxa, no sense abans recordar-li a l’Estela Plateada que sí, que mantindrà la seva promesa de no atacar la Terra, però que el temps és infinit i que el futur li pertany a ell, i que la memòria de l’home és curta, així que tard o aviat.... Tornarà.
 



Buf.... Fins aquí, trepidant. Trepidantíssim.




La història continua a la seu de la ONU, on li demanen a l’Estela Plateada que sigui el seu líder, el seu guia, el seu nou punt de referència. L’Estela Plateada se’n fa creus....

Total, que la solució que veu és començar a fer demandes dèspotes a veure si reaccionen. I sí, reaccionen. I es posen en contra d’ell, i l’acaben fent fora. Tots? No. El predicador és l’únic que es dóna compte de perquè està fent això que fa. Però ja ningú l’escolta....

 La història acaba amb l’Estela Plateada a l’espai, mirant-se la Terra, i lamentant-se de que malgrat tot malgrat tot malgrat tot, sempre està sol.

Brutal. Impressionant. Sensacional. Tot això en encara no una cinquantena de pàgines magistralment dibuixades. La veritat és que per tot el que explica, es fa curt, molt curt. S’hagués pogut allargar una mica més desenvolupant alguna subtrama. Però és allò de “lo bueno, si es breve, dos veces bueno”. 


I la part gràfica.... Buf. Sense paraules. Hi ha tantes i tantes imatges de les que se’n podria fer un pòster.... Visualment és un regal als ulls. El dibuixos són tirant a simples, però tenen una magistralitat impressionant. Són molt clars, dibuixen el que han de dibuixar, i prou. I allà on cal detall, n’hi ha. Molt gran, en Moebius.

El tomet el complementa un article introductori del Raimon Fonseca i una breu explicació de com va sorgir tot plegat feta per l’Stan Lee, tot això al principi, i una explicació més extensa d’en Moebius donant el seu punt de vista del tema, i explicant una mica el procés creatiu i el que va significar per a ell aquest canvi de registre. També hi ha portades, imatges alternatives, pàgines redibuixades, .... Fascinant llegir de mans d’un artista com ell tot aquest  procés, i de veure exemples del que explica: la retolació, els colors, el detall dels dibuixos, .... Impressionant.

Recomanable? Si has arribat llegint fins aquí, t’ha quedat algun dubte? Ah, pensava. Imprescindible? Sí. Del tot. Reconec que t’ha d’agradar el personatge, i que si has llegir una mica sobre ell, millor que millor. Però tot i això, crec que és una molt bona història magistralment dibuixada.





(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/mgnestplatparabolap.html)
  
 


9 de febr. 2013

The Pelayos


The Pelayos (2012)
Director: Eduard Cortés  
Intèrprets: Daniel Brühl (com a Ivan), Lluís Homar (com a Gonzalo García-Pelayo), Eduard Fernández (com a La Bestia), Blanca Suárez (com a Íngrid), Miguel Ángel Silvestre (com a Alfredo), Oriol Vila (com a Marcos), Vicente Romero (com a Balón), Marina Salas (com a Vanessa), Huichi Chiu (com a Shui)



(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Peli que explica com una família troba un sistema amb el que guanyar a la ruleta als casinos, i l'utilitzen per treure'n benefici, molt benefici. I el que primer comença a ser una manera de guanyar calés fàcilment, s'acaba convertint en un tour de force entre el patriarca i l'amo d'un casino.

Es deixa veure. Entretinguda A estones una mica lenta, però en séc guanya dinamisme. Els cosins potser desentonen una mica, massa passats de voltes. Però bé. Sobra una mica el toc èpic que sembla que li vulguin donar. L'americanitzen massa, i això té coses bones però també en té de dolentes.



L'Eduard Fernández fent d'Andy García està força bé.

Recomanable? Sí. No és res de l'altre món, però passes l'estona. Imprescindible? No.


(http://thepelayoslapelicula.com/)





Los peces no se mojan



Los peces no se mojan (2012)
Animació.

Tal com diuen a la seva web, Los peces no se mojan és un documental, un curt d'animació i un manual didàctic amb activitats pedagògiques per a la integració de nens amb la síndrome de Down.

La gràcia de tot plegat és que aquest curt ha estat fet per 12 nens amb diferents capacitats (per exemple, n'hi ha 6 que tenen la síndrome de Down) treballant tots junts, en equip.

El DVD està dividit en dues parts. La primera mostra el procés de creació del curt: com pensen l'argument, com dissenyen els personatges, com els pinten, com s'animen, com els doblen, com posen la música, ....
La segona part és el curt en sí, que explica com un tifó reuneix a la Xina a un grup de gent que ha anat recollint per tot el món, i allà han de conviure tots amb les seves diferències i treballar plegats. 

Per fer alguna de les veus amb comptat amb gent com el Manel Fuentes, la Martina Klein, el Pedro García Aguado, o la Carme Barceló, entre d'altres. 

Poca cosa puc dir. El millor és entrar a la web i veure-ho. Tot plegat no dura ni mitja hora, així que no hi ha excusa. De debò.

Es un projecte que segur que no deixa indiferent ni als que han participat, ni als que veuen el resultat final. 

Recomanable i imprescindible. Molt molt.



(http://www.lospecesnosemojan.org)



Plan BB. Manual para bebés con padres raros.

Plan BB. Manual para bebés con padres raros.
Autor: Cels Piñol

Doncs és el primer còmic d'en Cels Piñol que llegeixo, sí. Havia vist coses per Internet, diferents tires que publica a diferents webs, però com a diguem_ne àlbum és el primer. I què dir? Que em va atrapar de mala manera. Això de l'humor referencial és la pera. I en aquest cas, amb històries que tenen a veure amb la paternitat i tot això.... Vaja, un no parar de riure i de pensar que a mi també em va passar. Potser en alguna tira canviaria Depeche Mode per Pink Floyd, per exemple, però la situació o el resultat és el mateix. 

És com quan sents aquella cançó d'aquell grup que t'agrada tant i penses que sembla mentida que puguin reflectir tant i tant bé el teu estat d'ànim o els teus sentiments, com si haguessin fet la cançó expressament per a tu. Doncs amb motes de les situacions que s'expliquen a les tires d'aquest llibre, sembla que l'autor m'hagi estat espiant per un foradet. Suposo que això ens deu passar a molts.

Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? També. Sempre i quan et vagi tot el tema fandom



(http://www.tebeosfera.com/obras/numeros/fanhunter_plan_bb_planeta-deagostini_2008_1.html)



7 de febr. 2013

Los náufragos del tiempo


Los náufragos del tiempo 
Guió: Jean-Claude Forest i Paul Gillon  
Dibuix: Paul Gillon  


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli o llegir el còmic. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Còmic publicat en 5 volums grans. No són gaire dobles, però sí grans. L'edició està molt cuidada i fa goig, i la part gràfica llueix molt. Però potser les dimensions fan que sigui un pèl incòmode de llegir.

La història explica que a finals del Segle XX una plaga amenaça la Terra i es decideix, per preservar l'espècie, enviar dues càpsules a l'espai: una amb un home, en Chris, i una altra amb una dona, la Valérie. Són unes càpsules unipersonals amb suport vital, com si fos una mena de placenta, que mantindrà als seus ocupants orbitant per l'espai fins que l'amenaça a la Terra s'acabi i es puguin recuperar. I tot comença mil anys després, quan recuperen la càpsula d'en Chris.

Com la crisis a la Terra encara no ha passat, decideixen marxar i intentar recuperar la càpsula de la Valérie. De camí s'ajunta amb la Mara, l'Otomoro i en Lisdal. I primer passen per Venus, per fer després cap a Limavan, a l'òrbita de Saturn. Limavan té un anell líquid satel·litzat, com un riu que l'envolta amb forma d'anell. Finalment, el grup troba a la Valérie.

També veiem als trasos, uns alienígenes molt dolents que són com rates. I a Limavan ens trobem policies corruptes, mafiosos, contrabandistes i prostitutes. I com estem a l'espai i això de voltar entre planetes i galàxies és d'allò més normal, no tots els personatges són diguem-ne humans. 
Al principi va tot molt de pressa. Potser massa. I això fa que no coli gaire. Segurament això respon a que quan es va publicar originalment anava en capítols curts, de poques planes, de manera que havia de passar molta acció en poc espai per ser emocionant, per captar lectors. Deu ser per això que et vas trobant diferents (i petits) cliffhangers cada poques planes, i que s'observen alguns canvis en el comportament dels personatges, com la Mara, que cau bojament enamorada pel Chris. 

El dibuix és molt realista, molt poètic, però els colors són com a molt apagats, molt freds, molt.... monòtons, utilitzant una sèrie de games molt similars. Mola, però.  Són molt xulos i per les dimensions dels volums, realment llueixen molt.

I passen un munt de coses. La història és com a simple, però està molt ben guarnida. Són com historietes curtes, amb una continuïtat. I hi ha molt de vocabulari inventat per a la ocasió: tecnologies, éssers o civilitzacions, llocs, .... La gràcia és amb la naturalitats que empren aquest vocabulari. En aquest primer volum més o menys expliquen un any d'història, però tampoc dóna la sensació de pas del temps, a no ser pels viatges interplanetaris.



Ja al segon volum, i amb més gent que s'ha afegit al grup, descobrim que en Chris coneix un secret que pot salvar a la Terra, i que aquest va ser un dels motius pel qual el van enviar a l'espai. Així, doncs, en Chris es converteix en algú molt valuós. Tant, que fins i tot en Tapir, un contrabandista, vol capturar-lo. Això dóna peu que en el grup marxi amb una nau cap a un Sistema nou, travessant una mena de forat negre. Dins del grup hi van tres dones, i les tres es senten atretes pel Chris. Així, doncs, les disputes entre les tres estan servides.

El forat negre resulta ser com un tub, i tot viatjant per aquest tub veuen un munt de ports amb naus atracades. Ells paren en un i s'endinsen per una porta cap a un món nou. I la Quinina, la Mara, la Valérie, en Chris, que segueix tontejant amb les tres, l'Otomoro i en Lisdal s'acaben quedant sols. Mig instal·lats en un poblat que troben, no es poden moure perquè els amenaça una mena de pluja àcida. Les històries que passen són com a més inconnexes, com si no tinguessin gaire continuïtat. No saps molt bé on vol anar a parar l'autor. Més endavant es troben a un personatge que els hi explica el quid de la qüestió. Resulta que es troben a Lombri, una mena de cuc gegant. Per això el forat negre tenia forma de tub. I resulta que poc a poc els estan digerint. Al final aconsegueixen fugir del món aquest amb l'ajuda dels diguem-ne aborigens  que han aconseguit connectar una mena de cervell artificial al cuc i ara el controlen. En l'enfrontament final, Otomoro mor, i el Tapir, ferit, acaba quedant-se allà.

 A veure si la cosa remunta una mica. Tot i que el final del segon volum es fa una mica trepidant i acaba bé, una mica happy ending, però bé, la cosa s'ha alentit una mica, sent el mateix tota l'estona. No és que avorreixi, no. És que ja no impacta o atrapa tant com al principi.  


El tercer volum, que dibuixa i guionitza ja només el Paul Gillon, comença amb que els protagonistes tornen a Limavan. Allà viuen bé, amb honors i tal. Però lo cosa s'embolica força. Per un costat tenim al tiet del Tapir, que segueix empaitant a Chris, i que té retinguda a Valérie en un lloc molt llunyà. La Valérie que està amb ells és de veritat un ectoplasma. Per un altre costat, tenim que arriba una Delegada del Govern que ve a detenir al Chris per a protegir-lo.... d'ell mateix. Chris, però, només té al cap salvar a la Valérie. Per això troba la manera d'anar al món on es troba ella. Òbviament, tots, amics i enemics, el segueixen. Qui també el segueix és en Philos, un animaló de companyia que li regalen quan està en aquell món amb forma de cuc. Amb aquest animaló es comuniquen telepàticament, i molts cops posa el contrapunt graciós amb les seves observacions. Tenim un nou element, fins ara bastant absent: l'humor.

En aquest nou món els colors son lilosos, canviant la gama de marrons habituals. Els habitants viuen sota terra fugint dels "Amos soñadores", unes crisàlides gegants que els van sotmetre telepàticament fa molt de temps. Aquesta resistència va educar i entrenar al Tapir per a que pogués viatjar i busqués ajuda i tal. Però el poder el va corrompre. La qüestió és que es veu que el Chris sap el secret per alliberar a aquella gent dels "Amos soñadores". Potser es passen una mica amb les.... atribucions d'en Chris: ell ho sap tot, ho pot tot. Tot de tot.

En aquest planeta resulta que també hi ha trasos que busquen a la Valérie, a qui segueixen venerant. En Chris descobreix mitjançant en Philos que es pot comunicar amb ells, i proposa una treva per treballar plegats i alliberar a Valérie. Tot és un pla que té. Mentrestant, la Delegada del Govern té rotllo amb en Lisdal i es descobreix que és una.... proscrita. Ja veurem quina importància té això més endavant. De moment, tot això només serveix per seguir deixant a les dones en segon terme. Estan només per a servir als homes, per a satisfer als homes. Les pinta molt submises. Massa.

Al final salven a la Valérie i alliberen el planeta del "Amos soñadores", tot que la gent ara no sap viure en llibertat i sembla que es vagi suïcidant. El planeta sencer es perd. El grup de viatgers marxa amb l'afegit del secret que amaga la Delegada del Govern i un ajudant seu amb ganes de venjança. El volum acaba una mica filosòfic, amb això de no saber viure en llibertat. Algú que ve de 1000 anys té una visió diferent de tot plegat.



El volum 4 comença amb un curiós article d'en Frank Giroud parlant del pölgyllon, el material del que estan fetes les naus, els ovoides d'en Chris i la Valérie, i moltes de les coses futuristes (o no) que apareixen.

Ja tornant a la història, tenim als protagonistes que es dirigeixen a Rigel III, seu del Govern, on la delegada hi vol lliurar al Chris i la Valérie, i a la Mara per insubordinació. En Lisdal, controlat telepàticament per l'ajudant de la delegada, es fa amb els comandaments de la nau i canvia el rumb cap a Orkand, l'arxipèlag dels proscrits, un lloc molt molt lluny de tot arreu on duien als enemics polítics, als pirates, estafadors, assassins, als criminals diversos, per allunyar-los precisament de tot, i deixar que.... es matessin entre ells. Per cert, s'anomena la primera de les tres Lleis de la Robòtica d'Asimov. 1000 anys després!! :) L'arxipèlag aquest és un petit conglomerat de planetes amb diferents activitat gravitatòria entre ells, cosa que permet anar passant d'un a l'altre, i habitat per diferents grups de presidiaris. La Delegada del Govern n'és una descendent. I allà es troben a un comerciant que els hi va explicant tot plegat.

És impressionant la naturalitat amb la que apareixen animals estranys, construccions, pobles, ....

Com en tots els sistemes, hi ha un poble que governa. I com també en tots els sistemes, hi ha una resistència que es queixa de l'immobilisme d'aquesta classe governant. Aquesta resistència coneix a Chris, ja que és una llegenda vivent, i el volen al seu costat. Si no per fugir, per intentar lluitar i fer de l'arxipèlag un lloc millor. L'acció es torna molt ràpida, s'augura lluita. Les vinyetes són grans, i algunes tenen poc o cap diàleg, i es llegeix molt ràpid. Tampoc hi ha quadres explicatius o descriptius, cosa que fa que l'acció guanyi dinamisme, la fa molt directa, diàleg pur i dur. Tot i que també té l'inconvenient de que dificulta la representació del pas del temps.

La delegada, comprenent que pot quedar-se eternament a l'arxipèlag, vol treure'n profit. Al final guanyen els bons i, oh, casualitat, va a parar per allà una nau que es diu Galaxycircus, mig perduda. Un cop l'arreglen, serveix per a que els terrícoles puguin marxar amb la delegada del govern, a qui volen dur als tribunals, i amb una noieta de la resistència que els ha ajudat molt i de la qual s'havien fet amics. 



El darrer volum comença amb el Governador dient que ja és hora que l'home torni a la Terra, que s'ha de vèncer a la plaga com sigui. Mentrestant, unes patrulles miren l'estat de la Terra i veuen que la cosa està complicada. La solució sembla que torna a passar per Chris, a qui tenen localitzat. Crec que per primera vegada l'acció passa lluny del Chris i companyia.  

Ens acostem al final, i per fi sabem la missió final d'en Chris. Resulta que té uns implants al cervell que li permeten obrir un satèl·lit que es va llençar al Segle XX i que conté toooot el coneixement que hi havia, entre d'altres coses, com acabar amb la plaga que assola la Terra. Després de lliurar-se d'un nou forat negre i de diverses intrigues dins la nau, per fi arriben al seu destí: la Terra. Allà la Valérie i la Delegada del Govern s'escapen, però són fetes presoneres per uns "aborigens". Aquí l'acció es va dividint entre el que fa en Chris, i el que fan les presoneres. Cada poques vinyetes canvia el protagonisme, cosa que fa que no puguis parar de llegir perquè et vas quedant tota l'estona a mitges. 

Les presoneres són dutes a Venècia, mentre que en Chris busca sota terra on està el criptòmer, el centre neuràlgic de la plaga, per petar-se'l. I sí, oh casualitats, està just sota Venècia. Després de l'explosió del criptòmer, Venècia s'enfonsa, les presoneres fugen, els bons fugen, i la plaga i els aborigens dolents moren. La Valérie vol seguir "lligada" al Chris, però aquest diu que ara pertanyen ja a aquest futur. I els governants es congratulen per haver acabat amb la plaga. En certa manera, amb la plaga, també han sepultat el que quedava de la humanitat. I s'acaba!!

Molt brusc, molt en sec. Esperava una cosa més forta, més.... final, més definitiva. O una cosa més oberta. Així queda com a fluix. És com una mena de final de capítol. No sé si havia intenció de seguir allargant la història.... Sigui com sigui, és un final una mica.... descafeïnat. No et deixa satisfet.

A veure. M'ha agradat, tot i que se m'ha fet una mica llarg. Si el final hagués estat alguna cosa trencadora, hagués valgut la pena el viatge. Però després de pàgines i pàgines per arribar on s'ha arribat.... No sé jo. Potser el que més m'ha agradat ha estat tot el context, la manera d'inventar vocabulari, llocs, espais, animals, vegetació, .... tot plegat fa que la història sembli normal, que es desenvolupi d'una forma normal. Un dels problemes que té és el pas del temps, cosa que es soluciona utilitzant una nova mesura de temps: la cronïa. D'aquesta manera queda tot més dissimulat.


Recomanable? Si t'agrada la ciència-ficció, sí. Imprescindible? Diria que no: per l'allargada i pel final.



(Notes originals: https://docs.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDQmNRT3NUcmk1aTQ/edit?usp=sharing)
(http://www.editoresdetebeos.com/noticia.aspx?pId=552)