31 de maig 2012

Els Amics de les Arts: 105 Confidencial


Concert: Els Amics de les Arts: 105 Confidencial
Lloc: Antiga Fàbrica Estrella Damm, Barcelona


Concert especial organitzat per RAC105 i anunciat, segons la seva web, com a "concert en semi-acústic de la mà de RAC105. Música en directe en una localització única. No t'ho deus voler perdre, oi?" Doncs no, no m'ho volia perdre. Així que vaig participar al concurs per tal d'aconseguir una de les 75 invitacions dobles que sortejaven, i vaig tenir sort.

El lloc era la l'Antiga Fàbrica de l'Estrella Damm, a Barcelona.

Per entrar a la sala passaves per una mena de museu on hi ha la història de la marca i la fàbrica i tal. Curiós. La sala, petita, amb cadiretes, molt mona. I el millor de tot: hi havia barra lliure de cervesa. Tot i això, no la vam tastar per culpa d'estar prenent antibiòtic i tal. Una llàstima.
Aquesta sala, però, presentava dos inconvenients: columnes (sí, ens va tocar darrera, no prous feines veien al Pol Cruells, i ens havíem d'anar movent per tal de veure a l'Eduard), i difícil de sonoritzar per les parets llises i el sostre alt (això m'ho va comentar el Kurti, el tècnic de so, no és que ho sàpiga jo). Malgrat tot, es va sentir prou bé.
Vista des del darrere (Pol Cruells)
Vista des de l'escenari (Albert Kurti)

Al final eren sobre les 200 persones, ja que hi havia convidats i tal. Alguns d'il·lustres i tot (com la Gemma Nierga o el Manel Lucas, per exemple).

El concert? Uf.... Això ja és més difícil d'escriure. Ja ho vaig comentar a l'entrada del concert de l'Springsteen. Quan vas de concert, el que passa allà dins, mentre dura el concert, és.... catàrtic (en la seva primera accepció, clar), i pertany només a aquell instant. Sóc incapaç de mirar-m'ho des de fora.

Van tocar totes les cançons de l'Espècies per Catalogar excepte Ciència-Ficció (quina llàstima!!) i L'home que dobla Bruce Willis. I també "clàssics" com La merda se'ns menja, Jean-Luc i Bed & Breakfast. L'ordre exacte no el recordo. Sí que van començar amb Carnaval i van acabar amb El matrimoni Arnolfini, com estan fent a la gira.
Va ser un concert curt, encara no una hora i mitja. Però també hi va haver temps per alguns dels seus monòlegs o comentaris (la història del Pol, per exemple, imperdible) i també per a malentesos provocats per jocs de paraules tipus "M'has torbat", mentre el Feggan i el Dani parlaven de mirades.

Quan es va acabar la gent va demanar més. Però no va poder ser. Les cares d'ells així ho delataven. De fet, parlant després amb el Pol, ens va comentar que com a cosa extra havien aconseguit que els deixessin tocar una hora i deu, en comptes de l'hora exacte. I es van passar gairebé un quart.

Sortint no ens vam quedar a saludar als Amics. M'hagués fet gràcia, sí. A part del Pol, també vaig saludar al Kurti. I li vaig demanar un autògraf i tot. El primer que tinc d'un tècnic de so :P


I sí, m'hagués fet gràcia que els Amics em signessin el llibre, que el duia al damunt. Però no va poder ser. Potser a la següent ocasió, al concert marciano al Camp de Mart de Tarragona. Qui sap.


29 de maig 2012

Vida y muerte del Capitán Marvel




Vida y muerte del Capitán Marvel
Guió: Mike Friedrich, Steve Englehart, Jim Starlin
Dibuix: Jim Starlin


A veure. Tot plegat comença amb l'Iron Man #55, on veiem a un personatge, com a lligat, que avisa a l'Iron Man que vagi amb compte amb els germans Sangre. Aleshores veiem a l'Iron Man com lluita amb aquests germans, i com perd. El personatge lligat resulta ser en Drax
Que qui és en Drax? Doncs resulta que a Tità, un dels satèl·lits de Saturn, hi viu una civilització en perfecta harmonia. El seu dirigent, Mentor, té dos fills: Eros i Thanos. Eros és bo, Thanos no, i enveja molt a son germà. Tant, que fins i tot s'atreveix a fabricar armes, cosa que estava prohibida, que no existia a Tità. Com a càstig, el seu pare el desterra. Vagant per les galàxies, Thanos reuneix un exercit de renegats per tornar i venjar-se de tothom. Mentor, veient la destrucció que causa Thanos per allà on passa i sentint-se indefens, decideix demanar ajuda a una entitat incorpòria superior, en Kronos. Aquest, donant-li la raó i dient-li que només podrà ajudar a Tità una vegada, decideix crear amb els seus poders còsmics a Drax, el Destructor, que ha de ser qui acabi amb Thanos. Però és Thanos qui venç i qui acaba empresonant a Drax. I quan Thanos decideix anar cap a la Terra a fer mal, començant per l'Iron Man, en Drax telepàticament l'avisa.
Tornant a la lluita entre Iron Man i els germans Sangre, aquest, seguint ordres del propi Thanos, han guanyat el primer assalt, han fet presoner a l'home de ferro, i l'han dut a una fortalesa que té el Thanos al desert d'Arizona, on tenen també retingut a Drax. Drax, però, utilitza el seu poder telepàtic per contactar amb ISAAC, la mega-computadora de Tità que, obeint l'ordre de Mentor, envia un raig cap a Iron Man per amplificar-lo i aconseguir alliberar-se. L'Iron Man i Drax ja lliure lluiten contra els germans Sangre i els derroten. Finalment, s'enfronten a Thanos i també el derroten. Però aleshores descobreixen que a qui acaben de guanyar és només un robot-bomba de Thanos, que tot seguit esclata destruint la fortalesa. Iron Man i Drax aconsegueixen escapar en el darrer moment, i després de donar-se les gràcies mútuament per haver-se salvat, cadascú segueix el seu camí acomiadant-se fins.... la propera trobada.

Què? Com t'has quedat? Només amb aquest principi ja entren ganes de començar i no deixar fins que s'acabi aquest volum de 320 pàgines. I això que el veritable protagonista, el Capità Marvel, encara no ha sortit.

Comencem pel principi.
El Capità Mar-Vell era un guerrer kree, un heroi, que va ser enviat a la Terra per tal d'espiar el planeta, als seus habitants amb superpoders, i conèixer la seva tecnologia. El Capità Mar-Vell, però, es va veure en mig d'una lluita kree internar per aconseguir el poder de l'Imperi. Derrotats els traïdors, la Intel·ligència Suprema li va atorgar poders, com poder volar per l'espai sense protecció, però quan va sortir de la Terra va anar a parar la Zona Negativa. Aleshores la Intel·ligència Suprema va permetre que entrés en contacte telepàtic amb el Rick Jones, i gràcies a això el va guiar cap a una base kree de la Terra on va aconseguir les nega-bandes. Gràcies a elles, quan les feien xocar, intercanviaven la posicions. Convertit ja en Capità Marvel, més tard va aconseguir "separar-se" del Rick Jones i va lluitar al costat del Vengadores o dels 4 Fantásticos contra diferents amenaces, algunes inclús dels propis kree. Va participar també a la guerra Kree-Skrull, on va tornar a quedar lligat amb el Rick Jones per ingerència de la Intel·ligència Suprema. Però això és una altra història.

Abans de tot això, el Capità Mar-Vell es va creuar amb Thanos i les seves ànsies de voler controlar l'Univers. I aquesta és la primera història que s'explica en aquest volum.

A Thanos li feia falta el Cub Còsmic. I el Rick Jones sabia inconscientment on era. Conclusió? Thanos intenta raptar al Rick Jones per extreure-li la informació. I ho aconsegueix mitjançant el Controlador i una sèrie d'enganys. El Capità Marvel és derrotat, però aleshores Eón, que es dedica des de fa mil·lennis a anomenar Protectors de l'Univers per lluitar contra les amenaces universals, al veure el poder que està aconseguint Thanos, el dota de consciència còsmica i torna amb nous poders per tal de defensar l'Univers i derrotar al Controlador. Aleshores Thanos segresta al Capità Marvel, a l'Iron Man, a Drax i a Dragon Lunar i els porta a Tità, la seva base d'operacions. Allà, juntament amb Mentor i Eros, són empresonats, però aconsegueixen escapar. Thanos, aleshores, aprofita el poder del Cub Còsmic per alterar la realitat confonent als propis Vengadores i abandona la seva forma física per adquirir una forma incorpòria integrada en tot. La idea és oferir la terra com a ofrena a la Mort, a qui adora. Després de guanyar a Drax, lluita amb el Capità Marvel, que a punt de ser vençut aconsegueix destruir el Cub Còsmic, derrotant així a Thanos i tornat la realitat al seu estat normal.
La idea de destruir el cub còsmic ve d'ell mateix, de la forma hologràfica d'ISAAC, i de Mantis, que es posa en contacte amb ell via telepàtica per explicar-li a quina conclusió han arribat els Vengadores.

Tot plegat té un final una mica.... meta-físic, amb aquesta conversió de Thanos en una entitat superpoderosa, que pertany i forma part de totes les coses, com si d'un Deu es tractés, però que a la vegada és molt feble al dependre del cub còsmic. Està molt bé el raonament de que un Deu necessita ser adorat i que és gràcies a això que obté poder i té raó d'existir, i que si ningú l'adora no té raó de ser. I que no s'adora ni ell mateix, ja que només adora a la Mort, però la Mort no el pot adorar a ell perquè és precisament la Mort. I d'aquí surt la dependència del cub. I també està molt bé la reflexió que fan sobre què serà ara d'en Drax: va ser creat per lluitar i destruir a Thanos, però ara que algú altre ja l'ha vençut i ja ha estat derrotat, i que aquest algú no és ell .... Com s'ha de sentir? Què ha de fer? Quin esdevenir li espera?
La història és molt dinàmica i molt gran, ja que inclou a molts personatges i es desenvolupa tan a la Terra com a Tità, amb tot l'univers com a implicat. 
El final és potser un pèl precipitat, però és bo. Un cop derrotat Thanos, per exemple, parlen de silenci que s'imposa mentre tot va recuperant la seva normalitat. I realment, les vinyetes finals transmeten aquesta mena de silenci. Vens d'un munt d'acció, de lluites, i la cosa acaba molt.... tranquil·la.

Després d'aquesta història hi ha el número corresponent al Captain Marvel vol. 1, 34 USA, que va ser el darrer d'aquella etapa guionitzat i dibuixat pel Jim Starlin. La història la podríem qualificar de normal, o d'estàndard: apareix un nou dolent, el Nitro, capaç de fer-se explotar, se les veu inicialment amb el Rick Jones, però acaba venint el Capità Marvel i tal. Deixa amb ganes de més. I m'he quedat intrigat de com va anar la carrera musical del Rick Jones al costat de la Dandy, juntament amb el seu agent, el Mordecai Boggs.

I després ens trobem ja amb l'episodi de la mort del Capità Marvel. Resulta que arrel de l'enfrontament amb el Nitro que hem vist abans, el Capità Marvel va haver que taponar una bombona de gas nerviós amb la mà, i això li ha acabat provocant la "mort negra", que diuen els kree, o la "ruïna interna", com ho anomenen a Tità, o càncer, com es coneix a la Terra.
En aquesta història es fa un repàs a la vida del Capità Marvel, i veiem els fets més transcendents. Passa moltes estones amb Elysyus, i intenta acomiadar-se de la gent a qui estima, com el Rick Jones, per exemple.
La notícia de que el Capità Marvel s'està morint s'escampa per tota la galàxia, i tothom el ve a veure, tothom es vol acomiadar.

Especialment sentides són les visites del Rick Jones o de Drax. Inclús un oficial skrull el va a veure per lliurar-li una medalla com al més gran guerrer al qual s'han enfrontat mai.
Malgrat que estan buscant una cura fins al final, el desenllaç és el que ha de ser. I el Capità Marvel entra en coma. Thanos, acompanyat de la seva adorada mort, el ve a buscar i tenen la lluita final. Aleshores, el cor s'atura. I tots tres marxen junts.
 El dibuix o el colorejat d'aquesta darrera història no és tan clar com el de la primera part del volum, però tot i això és molt bo. Li dóna un aire molt setentero. És un gran tomo, i es llegeix molt bé. I la història que explica està molt ben trenada. Deixa amb ganes de més, i és una molt bona porta d'entrada per conèixer tot el món còsmic de Marvel, més enllà dels krees i els skrulls que hem anat veient a les històries dels 4 Fantásticos o dels Vengadores.
Episodi molt molt molt emotiu. De llagrimeta.


En resum, podríem dir que aquest tomo és imprescindible. Tan la primera com la segona part. És molt molt molt gran. D'obligada lectura, vaja.



(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/mgvmcapmvelp.html)


28 de maig 2012

Spiderman de J. Michael Straczynski i John Romita Jr.


Spiderman de J. Michael Straczynski i John Romita Jr.
Guió: J. Michael Straczynski
Dibuix: John Romita Jr.


5 volums publicats dins del Coleccionable Marvel Héroes, concretament els números 1, 26, 31, 36 i 41. No han estat els únics dedicats a l'Spiderman, però sí que aquests 5 han recopilat l'etapa que guionitzava J.M. Straczynski i dibuixava el John Romita Jr. El primer volum és precisament el culpable de que m'hagi tornat a enganxar, i de quina manera, als còmics. Amb l'excusa de que sent el primer lliurament d'una col·lecció de quiosc era més barat i tal.... vaig acabar caient de 4 potes.

Els he anat llegint a mida que s'anaven publicant. I si bé es poden llegir independentment, hi ha un fil conductor que els uneix a tots i que acaba amb el cinquè volum: el personatge d'Ezequiel.

El primer llibre (Vuelta a casa) comença a l'Amazing Spider-Man vol. 2, 30 USA i arriba fins a l'Amazing Spider-Man vol. 2, 38 USA. Entre mig hi faltaria el número 36, que és com una mena de parèntesis dedicat als atemptats de l'11-S, i que per tal de no deixar la sèrie amb un número penjat l'han inclòs al final del cinquè llibre.
En aquest còmic veiem com el Peter Parker ha crescut. Ja no és el brillant estudiant assetjat, ni el fotògraf jovenet amb una feina mal pagada. Ara ha trobat una feina de profe a l'institut on ell va estudiar, i la seva relació amb la Mary Jane no passa pels seus millors moments. A classe, ara està a l'altra costat, i pot veure i ajudar a estudiants que, com ell, són molestats per la resta de companys tan dins de l'institut com fora.
També veiem a l'Spiderman, que es troba amb un estrany personatge anomenat Ezequiel, que un poders aràcnids similars als seus. Ezequiel li explica que la picada de l'aranya no va ser un accident, que els poders li van ser transmesos amb una finalitat, i que hi haurà gent disposada a acabar amb ell per això. Sense temps d'entendre tot el que això implica, ha de fer front a Morlum, a qui acaba guanyant gràcies a la interferència de l'Ezequiel, que acaba desapareixent. Finalment, la tia May descobreix que l'Spiderman és realment el Peter Parker, el seu estimat nebot:
Després de rumiar-s'ho molt i intentar entendre-ho, tenen una conversa d'allò més.... profunda.
D'aquest volum em va enganxar molt el dibuix. I la visió de com a més adult del Peter Parker, veure com havia crescut i tal. La presència d'Ezequiel et deixa una mica intrigat. Però el fet de que la tia May descobreixi qui és realment el seu nebot, com ho entoma, i com s'ho parlen i tal, és.... Bffff....

El segon llibre (Hasta que las estrellas se congelen), que va de l'Amazing Spider-Man vol. 2, 39 USA i arriba fins a l'Amazing Spider-Man vol. 2, 45 USA, i comença amb la vida que porta la MJ a Los Angeles. Una vida més de model que d'actriu, que tampoc és el que sembla. I també veiem com la tia May fa campanya encoberta a favor de l'Spiderman donant-se de baixa com a subscriptora de tots els diaris que en parlen malament, Daily Bugle inclòs. L'Spiderman, després de fer front a l'amenaça de la Sombra amb l'ajuda del Dr. Extraño, decideix viatjar a la costa Oest a veure si pot parlar amb la MJ per fer les paus. Intent que es queda en això, en intent, gràcies en part a que entra en acció un tal Luke Carlyle armat amb una versió millorada dels braços del Dr. Octopus.  
Aquest segon llibre acaba amb el Peter Parker: Spider-Man vol. 2, 50 USA, escrit per Paul Jenkins i dibuixat per Mark Buckingham.

El dibuix del John Romita Jr. el segueixo trobant esplèndid. D'aquest volum m'ha enganxat veure com la tia May es pren això de que el seu nebot sigui l'Spiderman. I em va sorprendre molt esbrinar que la tia May havia estat casada amb l'Otto Octavuis. No, no ho sabia.
El tercer llibre (Vida y muerte de las arañas) inclou des de l'Amazing Spider-Man vol. 2, 46 USA i arriba fins a l'Amazing Spider-Man vol. 2, 54 USA. Aquí la cosa comença a agafar dimensions gran, molt grans. El volum comença amb el Dr. Extraño advertint a l'Spiderman en somnis de que un gran perill s'aproxima. I aquest perill es diu Shathra. Es tracta d'una vespa que menja aranyes i que no dubte en utilitzar tàctiques.... diguem-ne diferents, per a derrotar-lo. El que fa és fer-se passar per una dona, la Sharon Keller, que diu al Daily Bugle i a les TVs que té una aventura amb l'Spiderman, i que com a amant, té uns hàbits sexuals d'allò més estranys. Òbviament, això mosqueja al Peter Parker. I encara el mosqueja més quan intenta parlar amb la MJ per dir-li que tot és mentida, però ella no sap què creure. Volent aclarir el tema, aprofita que la Sharon Keller està a la TV per a ser entrevistada per anar-hi i encarar-s'hi. Però aleshores ella es transforma en Shathra i aconsegueix picar a l'Spiderman. Ell es va quedant paralitzat, però aconsegueix fugir i arribar a un museu on unes aranyes exposades el cobreixen tot i aconsegueixen despistar a Shathra. És aleshores quan apareix Ezequiel, l'agafa, i el pren a un temple a centreamèrica, dedicat a una mena de deïtat que és una aranya. Allà es veuen amb Shathra, lluiten, i l'aconsegueixen guanyar. Mentrestant, l'Spiderman es segueix qüestionant l'origen dels seus poders, instigat pel que li explica l'Ezequiel.
De tornada a Nova York, El Peter Parker decideix passar primer per L.A. per veure's amb la MJ i fer les paus ja d'una vegada per totes. El que no sap, és que la MJ ha comprat bitllets d'avió per anar a NY a fer les paus amb el Peter, després de tot el que ha passat, i sense saber que és fora. Total, que no es troben. És molt molt molt xulo quan anem veient simètricament el que fa i veu la MJ, i el que fa i veu el Peter Parker.
Total. Que sembla que estiguin predestinats a no trobar-se. Però.... Resulta que quan estan tornant cap a les seves respectives cases pensant que ho han perdut tot, tots dos han de fer escala tècnica al mateix aeroport. I sí. De casualitat, però es troben. I tot s'arregla. Tot molt bonic i tal. Per acabar-ho d'adobar, en aquell mateix aeroport on s'han torbat, apareix el Capità Amèrica acompanyant en missió diplomàtica al Dr. Muerte, contra qui intenten atemptar. Per sort, l'Spiderman és allà i salva la situació. Molt xulo també quan la MJ li demana a l'Spiderman que li presenti al Capità Amèrica i ho fa. 
Ja a Nova York, la parelleta torna a viure feliç. L'Spiderman troba "feina" com a guardaespatlles d'un mafiós a qui persegueix un ésser estrany. Resulta que aquest ésser està format per diferents parts dels cossos morts d'un grup de mafiosos que als anys 50 el mafiós per qui ara treballa va assassinar, i que al cap del temps, gràcies a la contaminació radioactiva del terreny on estaven enterrats, s'han refet en un únic cos i busquen venjança.
Un cop vençut al "dolent" i cobrada una quantitat molt important de diners provinents de la màfia, el Peter Parker els dóna a beneficència i decideix crear una biblioteca anomenada Gwen Stacy. Un bon detall.
Aquest volum resulta d'allò més emocionant. Hi ha moltes parts que les agafes i no pots parar de llegir. Sí que té el component ensucrat del retrobament entre el Peter i la MJ, però està molt i molt bé.

El quart llibre (Feliz cumpleaños) inclou de l'Amazing Spider-Man vol. 2, 55 USA a l'Amazing Spider-Man vol. 2, 58 USA, i de Amazing Spider-Man vol. 1, 500 USA a l'Amazing Spider-Man vol. 1, 502 USA. En comptes de fer el 59 van fer el 500, i ja van continuar a partir d'aquí. Renumeracions d'aquestes estranyes que fan de quan en quan. De fet, l'Amazing Spider-Man vol. 1, 500 USA és un número especial, ja que realment era el número 500 si els comptem tots junts, i entre d'altres coses celebren l'aniversari del Peter Parker i tal.
El volum comença amb el Peter Parker a una estudiant, que sembla brillant però té.... problemes familiars. Entre aquests, es troba son germà, que ha passat uns dies tancat i tal. En mig de tot això, resulta que l'Ezequiel està reclutant/ajudant a expresidiaris. I el germà aquest és un d'ells. També veiem la vida de parella del Peter Parker i la MJ.
De sobte, però, un llamp vermell crida la seva atenció i.... comença una altra aventura. L'Spiderman es desplaça a Times Square i es troba amb el Cíclope, la Cosa, l'Hombre Antorcha, la Dona Invisible, el Thor i l'Iron Man lluitant contra uns invasors. Aleshores arriba Mr. Fantástico amb un aparell que permetrà l'escletxa interdimensional que s'ha obert i per on estan entrant els dolents. Per animar la festa, de cop i volta arriba el Dr. Extraño avisant que no ho facin, que serà pitjor. Òbviament, ho fan. I òbviament, acaba sent pitjor.
Hem passat d'una història de barri i d'una escena de.... llit, a una mega-lluita que involucra un munt de superherois i éssers d'altres dimensions.
El tema és que el Dr. Extraño va derrotar a Dormammu disseminant-lo per diferents plans vibracionals per tal de que no tingués prou energia per reconstituir-se i tornar, però que gràcies a l'aparell del Mr. Fantástico i a l'energia de tots els superherois que estaven lluitant, ho aconsegueix. Al final, el mateix Dr. Extraño ha d'anar al pla vibracional corresponent per tornar-hi a enfrontar, però per accident, l'Spiderman l'acompanya. I aquí ve una de les pàgines amb les que més vaig riure:
Està en anglès perquè no la he trobat en castellà. És una tonteria, sí. Però em vaig fer un fart de riure. És el que té l'Spiderman, que és capaç de barrejar el sentimentalisme amb l'èpica amb l'humor i amb l'aventura.
Dins d'aquest pla vibracional, l'Spiderman veu el futur i el passat a la vegada. I té la capacitat d'intervenir-hi. Veu com, en un futur, estan a punt de matar-lo. I té la possibilitat d'esbrinar per què, i d'evitar-ho. I també al passat veu com està a punt de picar-lo l'aranya, i també té la possibilitat d'evitar-ho. Però clar, les dues coses a l'hora no les pot fer. Novament, veiem la simetria de les dues escenes, igual que abans amb el viatge de retrobament del Peter i la MJ:
Tot plegat, espatarrant. Vaja, a mi, m'ho sembla.
L'Spiderman tria no fer res. I sí, en el futur, el maten. I l'aranya el torna a picar. Confós, i cansat, el Dr. Extraño li explica que haurà de recórrer tota la seva vida, a través del temps, per poder tornar on estava, a Times Square. I que no s'ha de perdre ni defallir, ja que aleshores podria perdre's pels diferents plans vibracionals. Així, doncs, veiem a l'Hombre de Arena, el Buitre, o el Lagarto, i veiem com reviu de nou l'escena del pont de Brooklyn amb el Duende Verde, quan la Gwen Stacy mor.  Ens resumides comptes, ha de reviure tota la seva vida, i enfrontar-se a tot una altra vegada.

Amb l'ajuda del Dr. Extraño, l'Spiderman aconsegueix arribar fins al present, a Times Square. I aquest cop convenç a la resta de superherois perquè no utilitzin l'enginy del Mr. Fantástico i s'esperi a que arribi el Dr. Extraño. I així passa. Al final, guanyen els bons.
Com resulta que és l'aniversari del Peter Parker, el Dr. Extraño li regala una capseta que quan obre a casa seva li permet "gastar" cinc minuts amb el que ell més desitgi. I els passa amb l'oncle Ben.
El final del volum conté una història on l'Spiderman ajuda a un sastre que l'estaven extorquint. El sastre, curiosament, com a regal d'agraïment, li fa ofrena d'un disseny de vestit nou per l'Spiderman que, curiosament, és el que porta posat quan perdut per les dimensions, veu el futur. 
Uf. Agafem aire.

El cinquè llibre (El libro de Ezequiel) inclou des de l'Amazing Spider-Man vol. 1, 503 USA fins l'Amazing Spider-Man vol. 1, 508 USA. Per acabar de completar-lo han afegir l'Amazing Spider-Man vol. 2, 36 USA, que havia quedat penjat al primer llibre, i l'Amazing Fantasy 15 USA, on hi ha la primera aparició de l'Spiderman. Aquest número, que es va publicar originalment a l'Agost del 62, està escrit per l'Stan Lee i dibuixat per l'Steve Ditko.
La primera història comença uns dies abans. Quan el Dr. Extraño i l'Spiderman entren per l'escletxa interdimensional que hem vist abans, resulta que Morwen aprofita per venir a la Terra posseint a una pobra noia que passava per allà. Com que tot plegat ha estat gràcies a l'Spiderman, aquest li ho vol agrair  dient-li que li vol donar un poder molt gran, però que si ho rebutja ho pagarà amb la mort. Loki se n'assabenta, ja que Morwen comença a sembrar el caos i li agrada. Però dóna la casualitat de que la noia a la que ha posseït és la Tess Black, una de les seves filles il·legítimes, cosa que fa que Morwen sigui encara més poderosa. Aleshores, Loki i Spiderman han de lluitar junts. I aquí assistim a una altra escena en la que he rigut molt.

Total. Que han d'unir forces. Però han d'anar en compte perquè la Tess pot morir. Al final, l'Spiderman entreté a Morwen, i el Loki contacta amb la seva filla telepàticament perquè lluiti des de dins. Com aconsegueixen guanyar i salvar la Tess, el Loki queda en deute amb l'Spiderman.
Paral·lelament a tot això, veiem com la carrera de la MJ no aixeca el vol i ella està com desanimada.
I l'Ezequiel entra en acció. Primer el veiem al temple de centreamèrica parlant amb una mena de xaman i demanant-li que li faci uns talls, que li tregui sang.
L'escena continua un temps després a Nova York, on l'Spiderman està empaitant uns delinqüents, i rep en el darrer moment l'ajuda de l'Ezequiel, que es mostra com a molt violent. Més tard l'Ezequiel explica a l'Spiderman que els seus poders van ser donats per accident i que ara, una mena de guardians dels poders aràcnids l'estan empaitant per prendre'ls-hi, i que per això s'ha enfrontat a tants perills de caire esotèric darrerament. La solució passa per anar al temple de centreamèrica i tal. Però l'Spiderman no vol.
De cop i volta, Nova York comença a ser envaïda d'aranyes que surten de tot arreu. Moltes. I s'apiloten per formar una mena d'ésser en forma d'home que va sembrant el terror. Aquest ésser li explica a l'Spiderman que va ser escollit per a rebre els poders d'aranya perquè ell era un caçador natural, a causa de tota la ira reprimida per les intimidacions que va rebre de jove.
Al final resulta que l'Ezequiel havia fet un pacte per tenir poders aràcnids, a canvi de.... la seva sang. I quan la deïtat aràcnida ve a agafar-la, el que fa és portar-la cap a l'Spiderman (o al revés) per tal de que agafi la de l'Spiderman i no la seva. És a dir, que Spiderman tenia els poders perquè els havia de tenir, i que l'Ezequiel els havia "robat", era l'usurpador, era a qui realment els guardians dels poders buscaven. Fins que arriba la lluita final entre els dos i .... 
En certa manera, Ezequiel traeix a l'Spiderman per a benefici propi, i així el lliure a una aranya gegant, dins del temple de centreamèrica, per a que se'l mengi. Però després té remordiments de consciència i torna i l'allibera, morint finalment ell.


L'Spiderman encara dubte de sis tot és fruit de la màgia o de la ciència. I el xaman li diu que, sigui el que sigui, sigui fruit de la màgia o de la ciència, el resultat final és el mateix.
I s'acaba la història.

El final és potser un pèl precipitat. Però està bé. I és un bon final. L'acció es torna bastant emocionant, i tot i saber per on poden anar els trets, és molt amè de llegir i m'ha agradat.

Per acabar el volum, com comentava, també hi ha el número dedicat a l'11-S, i el primer on va aparèixer l'Spiderman.

El de l'11-S, l'Amazing Spider-Man vol. 2, 36 USA, comença amb un tall tipus "Intorrompem la programació normal per oferir un butlletí de darrera hora" sobre fons negre. Realment van interrompre la sèrie per intercalar aquest número entremig donades les circumstàncies. És un número amb poc diàleg i molta descripció. De fet, el primer diàleg que apareix és la de una ciutadana qüestionant a l'Spiderman (i a tots els superherois) i preguntant que on eren, que per què han deixat que això passi. Que què és això que ha passat? Doncs els atemptats de l'11 de Setembre del 2001. La història està bé. Sense més. Moltes imatges dels edificis en runes. Moltes imatges de bombers i policies de Nova York. Moltes imatges dels superherois, tan bons (Thor, el Ben Grimm, Mr. Fantástico, el Capità Amèrica, Daredevil, Cíclope, la Visión, Ojo de Halcón, la Bruja Escarlata, Tormenta, Lobezno) com dolents (Magneto, Dr. Doom, Juggernaut, Kingpin, Dr. Octopus) ajudant en el que poden. I moltes imatges de ciutadans, gent normal. I una crida omnipresent a no cometre el mateix error, ni deixar quer torni a passar res semblant. Tot plergat molt americà, sí. Però està bé.

A l'Amazing Fantasy 15 contemplem la primera aparició de l'Spiderman. Veiem el Peter Parker a l'institut, i com se'n riuen d'ell. Veiem com viu amb l'oncle Ben i la tia May. I veiem com assisteix a l'exposició on el pica l'aranya radioactiva. A partir d'aquí, desenvolupa els poders aràcnids, i decideix treure'n partit primer a la lluita lliure, i després a la TV. Per això, es fa un vestit adient, i crea uns disparadors de teranyina. Després veiem com deixa escapar a un lladre insignificant, preocupant-se només d'ell mateix. I, finalment, veiem com un policia li dui que el seu oncle ha estat mort per un lladre, que resulta ser aquest que ell havia deixar escapar. I sí, al final, apareix el....
".... un gran poder suposa una gran responsabilitat."


La història ens la sabem de memòria, i el dibuix i la narració es veu antiga. Més, després d'haver llegit les històries escrites per l'Straczynski i dibuixades pel John Romita Jr. Però tenen aquell encant que tenen els clàssics, i més aquest que suposa el naixement de l'Spiderman. Estem parlant de 50 anys enrere!!
Tots els volums inclouen les cobertes originals dels seus respectius números. El darrer, a més, inclou un sketchbook amb esbossos de l'Scott Campbell.
Afegits a part, aquest 5 volums són molt bons. A mi em van enganxar. I molt. El dibuix és molt molt bo, i les històries que s'expliquen són emocionants, divertides, tendres, dinàmiques, amenes. Molt recomanables. I et deixen amb ganes de més.


(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/cmhp101.html)
(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/cmhp126.html)
(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/cmhp131.html)
(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/cmhp136.html)
(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/cmhp141.html)



26 de maig 2012

Los sustitutos


Los sustitutos (2009)
Direcció: Jonathan Mostow
Intèrprets: Bruce Willis (com Greer), Radha Mitchell (com Peters), Rosamund Pike (com Maggie Greer), James Cromwell (com Canter adult), Ving Rhames (com el Profeta)


Peli futurista amb un bon punt de partida (que no és el de veure al Bruce Willis de ros i amb clenxa) però que.... s'acaba desinflant.

La idea és que en un futur s'inventen uns robots que controlem nosaltres des de casa, asseguts al sofà, i que viuen la nostra vida. És a dir, els robots van a treballar, es relacionen amb la resta (de robots), van de compres, lliguen, .... tot, mentre nosaltres jaiem a casa. Triar per triar, la gent es tria robots joves, guapos, forts. Al vespre només cal carregar-los, i llestos per l'endemà. En aquest futur, la vida no la viu cadascú, sinó que la viu el substitut.


Fins aquí, tot bé. Reminiscències a pelis com Wall-E, Blade Runner, Jo, robot, ....

Avantatges n'hi ha. Per exemple, baixa la delinqüència, o la gent no pren mal, ja que qui rep és el robot. Tot és molt perfecte i molt bonic. Però no tot és perfecte, ja que hi ha gent que es cansa i no vol conviure amb robots. Per això es creen unes reserves lliures de robots.
Com és d'esperar, també hi ha una mena de resistència liderada per un personatge que es fa dir el Profeta, que viu en aquestes reserves.
I per embolicar la troca, descobreixen la manera no només de petar-se al robot substitut, sinó de petar-se al qui el controla: amb una mena de pistola de rajos, disparen al robot fonent-li els ploms, però aconseguint també que a la persona que està asseguda, endollada, controlant el robot, se li liqüi el cervell i mori.
I ja tenim la peli servida.

Un dels robots (i al seu controlador, clar) que es peten és el fill de Canter, el creador de VSI, l'empresa inventora i la productora més gran de substituts que hi ha.


En Greer i la Peters, dos agents de l'FBI, són assignats al cas. En el transcurs de la investigació descobreixen l'existència de la pistoleta de rajos fregidors, i la pista els porta a una de les reserves lliures de robots.
Com és d'esperar, tan el Greer com la Peters són substituts. La vida personal de l'agent Peters no surt gaire, però la de l'agent Greer sí: resulta que viu amb la seva dona, la Maggie, traumatitzada per la pèrdua del seu fill. En Greer s'estima la dona, i vol superar la tragèdia i refer la seva vida. Però la Maggie està completament enfonsada i no es mou de l'habitació i refusa qualsevol contacte que no sigui mitjançant la seva substituta.

Els plans de la resistència és, mitjançant els rajos fregidors, petar-se toooots els robots. Per això han de connectar la pistoleta a un ordenador central que controla les accions de tota la població robotil

El tema és que al final resulta que Canter és el Profeta. És a dir, que el Profeta, líder de la resistència anti-robots, és un robot. Canter està desenganyat per la utilització que ha tingut el seu invent, creat inicialment per ajudar a discapacitats físics, i per la mort del seu fill. I per això crea aquesta resistència. En Greer descobreix el pollastre, i queda a les seves mans aturar el compte enrere que provocarà la fregimenta de tots els robots. Després de rumiar-s'ho, decideix que el compte enrere arribi al final.

Així, doncs, tots els robots, en sec, es desconnecten. Els substituts van caient tots, pel carrer, allà on estiguin,  i poc a poc, la gent de debò, amb pijama i sabatilles, va sortint de casa, per veure què passa. I en Greer es "retroba" amb la seva dona.

I ja està. Horeta i mitja. Pim pam. No es fa gens pesada. Però.... Sempre hi ha un però.
La peli és com si es quedés a mitges. No sé. No està ben lligada.
Quanta gent viu la seva vida mitjançant substituts? Què passa amb les diferències socials? Tothom es pot permetre tenir un substitut, o és una cosa reservada a les classes més altes? No crea tot això una (altra) fractura social? Quin percentatge de la població és un robot? És a dir, quan els desconnecten a tots al final, a quanta gent desconnecten a la vegada? Es veu un munt de gent caient pel carrer o dins de botigues, i també es veu algun accident de cotxe. Però què passa amb la resta de cotxes, motos, trens, avions? Què passa amb les guerres on lluitaven robots contra robots? Què passa amb totes les activitats que s'estaven desenvolupant? Una operació a cor obert, o una feina de manteniment en una instal·lació nuclear, un paleta dalt d'una bastida, ....

La idea de partida és molt bona. Però trobo que li falten un parell de tombs.

Aquesta idea dels substituts ve de The Surrogates, un còmic (o una novel·la gràfica, com agrada dir-ne a alguns) escrit per Robert Venditti i dibuixat per Brett Weldele.
Potser aquí el tema està més ben lligat. No estaria de més donar-li un cop d'ull.


(http://www.imdb.es/title/tt0986263/)


17 de maig 2012

Bruce Springsteen and the E Street Band: Wrecking Ball Tour


Concert: Bruce Springsteen and the E Street Band: Wrecking Ball Tour
Lloc: Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

D'acord que l'entrada és un clau. I que vam fer moooolta cua (només una porta per accedir a l'Estadi!!). I d'acord que cal afegir l'autopista, la benzina, el cansament, el cupó-cangur, l'anar a dormir tard, .... Però quan va començar Badlands....

No sabia si fer aquesta entrada al blog, ja que encara no tinc clar què explicar. Ja em va passar amb el concert d'Els Amics de les Arts al Fortuny de Reus el 10 de Març. El que va passar allà dins va ser tant tant tant gran, que surts, intentes pensar-ho, raonar-ho, resumir-ho, assumir-ho, .... Però no. Com a molt se't dibuixa un gran somriure a la cara. I prou. No ets capaç d'articular cap paraula. I menys escriure-la.

Ahir, a l'Estadi Olímpic, va passar tres quarts del mateix. Va ser molt molt molt gran. I diferent. I irrepetible.

Tu imagina't: comença de fons amb el Last Dance de la Donna Summer com a homenatge, doncs just ahir va morir. Després surt la banda, tots, poc a poc, saludant, i surt l'Springsteen. I saluda. I l'estadi respon embogit. I quan t'esperes el We Take Care of Our Own, va i arranquen amb el Badlands. I sense pausa, empalmen, ara sí, el We Take Care of Our Own. I després el Wrecking Ball. Curiosament, una de les cançons que m'agrada més del disc. I després, la versió elèctrica del No Surrender. Això gairebé seguit, sense pausa. Pim pam.

Va ser un festival continu. Tant damunt com davant de l'escenari.

Moments que em quedo? Uf.... Un munt. La versió rockera del Johnny 99, la nena d'11 anys cantant el Waitin', el She's the One, la intro del propi Springsteen al Prove It All Night, el Born to Run i el Bobby Jean seguides als bisos finals (ho penso i casi que se'm salten les llàgrimes), o l'homenatge al Clarence Clemmons a mig Tenth Avenue Freeze-Out, que va suposar el final de festa. Perquè sí, tot plegat va ser com una festa. Una festa d'una mica més de 3 hores.

 Setlist.

1. Badlands
2. We Take Care Of Our Own
3. Wrecking Ball
4. No Surrender
5. Death to My Hometown
6. My City of Ruins
7. Out in the Street
8. Talk to Me
9. Jack of All Trades
10. Youngstown
11. Murder Incorporated
12. Johnny 99
13. You Can Look (But You Better Not Touch)
14. She's the One
15. Shackled and Drawn
16. Waitin' on a Sunny Day
17. The Promised Land
18. The River
19. Prove It All Night
20. Hungry Heart
21. The Rising
22. We Are Alive
23. Thunder Road

Bisos:
24. Rocky Ground
25. Born in the U.S.A.
26. Born to Run
27. Bobby Jean
28. Dancing in the Dark
29. Tenth Avenue Freeze-Out

Més coses. Escenari gran. Amb pasillet que entrava cap al públic. Moltes corredisses. Molta ballaruca dels músics. Moltes llums per tractar-se de l'Springsteen!! :P

Coses no tan bones. La cua d'entrada. Què mal organitzat que estava el tema!! Gairebé una hora per passar per la única porta d'accés que teníem els de general, gent colant-se a tort i a dret, moooolta gent que quan vam entrar encara estaven a la cua, ....
El so no estava malament del tot tractant-se del recinte que era. A estones una mica saturat, però vaja, acceptable. I les pantalles de vídeo dels costats les haguessin pogut pujar una mica més.
I la cua de sortida. Trenta mil milions de cotxes sortint pel mateix lloc. Tot plegat una mica desesperant, a estones.
També a haver ensurt de la Vicky al Thunder Road, cosa que va fer que visquéssim els bisos darrera de tot, en un lloc més ample. Des del darrera, tot i que òbviament no es veia tant bé, no es sentia de tot malament i vam tenir una altra visió del concert: gent ballant, pares i fills bastant petits de festa, .... i la visió de tot l'Estadi Olímpic vibrant quan van obrir els llums als bisos finals.

Malgrat tot, va ser gran. Molt gran. Però molt.


(http://www.pointblankmag.com/2012/05/barcelona-nuevamente-inolvidable/)



12 de maig 2012

Somewhere



Somewhere (2010)
Direcció: Sofia Coppola
Intèrprets: Stephen Dorff (com a Johnny Marco), Elle Fanning (com a Cleo)


Lost in Translation em va agradar molt molt molt. Però molt. Aquesta em va fer descobrir Las vírgenes suicidas. I també em va agradar molt molt. María Antonieta ja va fluixejar una mica. Massa llarga. Però es deixava veure. Havia aquella mena de barreja entre lo antic i lo modern que la feina curiosa. I era un punt de vista de la història com a diferent. I Somewhere havia guanyat el Lleó d'Or a Venècia. Tot plegat, va fer que agafés la peli amb ganes.

La primera escena, però.... Una corba com d'un circuit, i un cotxe esportiu passant una vegada, dues, tres.... I a la que fa quatre, para. Sense música ni res. Només el brogit del motor i el grinyolar de les frenades. Calia esperar a començar la quarta volta? O els numerets de les ballarines bessones. Cal veure'ls sencers? D'acord, lo important no són les bessones fent moviments sensuals lleugeretes de roba, sinó la cara d'avorriment del Johnny Marco, o el fet de que es quedi dormit veient un dels numerets.

Sigui com sigui, la peli em va avorrir. No va aconseguir enganxar-me. I no és per la manca d'acció. Per exemple, Náufrago, que és moooolt més llarga, sí que em va agradar.

A l'igual que les altres pelis de la Sofia Coppola, aquesta també parla de la solitud, o del sentir-se sol. I de la mateixa manera que fa a Lost in Translation, aquí també es retrata la vida d'hotel.
El protagonista, en Johnny Marco, és un actor famós de Hollywood que viu en un hotel i que va de promoció en promoció. Està separat, i de quan en quan passa un dia amb la seva filla, la Cleo, d'11 anys. Un bon dia se la troba a la porta de l'habitació de l'hotel, ja que sa mare ha marxat una temporadeta. I al Johnny no li queda més remei que fer-se'n càrrec i d'incorporar la seva filla a la mena de vida que porta.

La peli té els seus detallets, com les fotos promocionals que fa amb una actriu de la peli que ha acabat de fer, o com quan va a recollir un premi a Itàlia i la gala retransmesa per la TV té el se moment mamachicho. Molt italià, tot plegat. O la Cleo cuinant per son pare. O la partideta al Guitar Hero. I s'ha de reconèixer que tant de silenci i tanta.... tranquil·litat, realment, donen aquesta sensació de solitud, d'avorriment, de fer les coses d'esma.

S'ha de reconèixer que l'Stephen Dorff ho fa bé. Sap posar cara d'avorrit, però treure aquell posat i aquell somriure de guapo que esperes d'un actor quan cal. I l'Elle Fanning també ho fa molt bé. 

Tot i això, no em va enganxar. Ni tan sols la banda sonora, un altre dels forts de les pelis de la Sofia Coppola.



(http://focusfeatures.com/somewhere)


La pesca de salmón en Yemen



La pesca de salmón en Yemen (2011)
Director: Lasse Hallström
Intèrprets: Ewan McGregor (com a Dr. Fred Jones), Emily Blunt (com a Harriet Chetwode-Talbot), Kristin Scott Thomas (com a Patricia Maxwell), Amr Waked (com a xeic Mohamed ben Zaidi bani Tihama)


Peli anglesa (bon principi) amb un títol suggerent. Sí, el títol fa molt, en una peli. I hi ha vegades que amb les traduccions sortim guanyant, i n'hi ha moltes en les que sortim perdent. En aquest cas, la traducció del títol és literal. I no canviant-lo l'han encertat.

La peli no deixa de ser una comedieta romàntica amb final feliç i ensucrat. I des d'aquest punt de vista, la peli és una mica fluixa, ja que veus venir d'una hora lluny com anirà al cosa. A part, no està del tot ben lligat: per exemple, quan el Dr. Jones talla amb la seva dona (que a les primeres escenes on surt vaig pensar que era sa mare) no cola gaire. O quan al final ells dos acaben junts i el soldadet, el xicot d'ella, acaba marxant sol, també és.... com a molt forçat.

On està l'interès, doncs, de la peli? En els personatges i en l'empresa que han de dur a terme. Els personatges són:
- Dr. Fred Jones: un funcionari acomodat i poc (per no dir gens) ambiciós que treballa al Departament de Ramaderia i Pesca. Casat i amb una vida matrimonial d'allò més.... avorrida.
- Srta. Harriet Chetwode-Talbot: brillant executiva que treballa com a relacions públiques i intermediària en una empresa que gestiona part de la riquesa d'un xeic àrab. Amb un xicot (en Tom Misom, com a capità Robert Mayers) de fa poc.
- Xeic Mohamed ben Zaidi bani Tihama: un xeix iemenita carregat més no poder de pasta que vol fer possible que al Iemen es puguin pescar salmons tal com fa a Escòcia.
- Patricia Maxwell: cap de premsa del primer ministre britànic. Mare de 4 fills i dona de "armas tomar".

I el projecte que es porten entre mans és dur la pesca del salmó al Iemen. És a dir, dotar un curs de riu del cabal d'aigua suficient mitjançant una presa i portar-hi mils i mils de salmons per a que el puguin remuntar per permetre que s'hi pugui desenvolupar la pesca, i al xeic no li calgui desplaçar-se fins escòcia cada cop que vulgui pescar.

I què passa?
Doncs que la Harriet intenta fer el més eficientment possible la seva feina contactant amb qui calgui. El Dr. Jones, que al principi no creu gens en el projecte, veu la manera de fugir de la seva quotidianitat i dedicar-se amb cos i ànima a la seva afició. El xeic, posant els calers que calguin, pretén aprofitar els recursos hídrics de la zona del Iemen on es desenvoluparà tot per a crear riquesa i donar més oportunitats als habitants de la zona. La oposició del xeic veu això com a un intent d'occidentalitzar la zona, pel que estan totalment en contra. I la Patricia Maxwell veu en tot plegat una gran oportunitat per tal d'estrènyer els llaços entre el Regne Unit i el món àrab de l'Orient Mitjà bastant malmesos a causa del conflicte a l'Afganistan.

El millor de la peli són les converses entre el xeic i el Dr. Jones, i el paper de la Kristin Scott Thomas
El xeic, com a musulmà, és un home molt religiós i veu l'afició a la pesca del salmó com una activitat gairebé religiosa. Tot es tracta d'esperar, de creure-hi, de tenir fe. I portar el projecte a terme també no deixa de ser una qüestió de fe. El Dr. Jones, com a home de ciència, no creu en la religió. Però si que acaba veient aquest lligam amb la fe.
Pel que respecte a la Kristin Scott Thomas, es menja la pantalla cada cop que surt. Fa de dóna dura, directa, implacable. No envà, té a les seves mans el present (i el futur) de la classe política governant del Regne Unit, i porta també amb mà de ferro casa seva (marit i quatre fills, algun ja adolescent). La crítica als polítics és total: no deixen de ser uns titelles que s'apunten al que sigui per tal de conservar el lloc. I aquest "que sigui" el decideix la cap de premsa. Així, doncs, si cal que siguin uns experts aficionats a l'art de la pesca del salmó, ho són.

Total, que el Dr. Jones i la dona parteixen peres. El xicot soldadet de la Harriet desapareix a l'Afganistan. Tots dos marxen cap al Iemen per dedicar-se al projecte. A causa d'enveges i desavinences entre departaments, no poden utilitzar salmons de riu, sinó que han de comprar-ne en piscifactories. Finalment, el projecte s'acaba i, coses de la vida, funciona la mar de bé. Però la oposició iemenita al xeic intenta frustrar els plans deixant anar l'aigua de la presa i petant-se totes les instal·lacions que s'havien fet. Abans, però hi ha hagut temps per a la declaració d'amor dels protes, i per la sobtada tornada de l'Afganistan del xicot soldadet, amb foto del polític de torn i el soldadet pescant inclosa. El Dr. Jones està trist. I la Harriet confosa. Però al final, els salmons que s'han salvat són capaços de remuntar el riu. I tal com dèiem al principi, el soldadet marxa sol, i la Harriet i el Dr. Jones acaben junts.
Previsible? Doncs sí. Molt. Potser massa.

Val la pena veure-la? A mi m'ha agradat, m'ha entretingut. Imagino que els aficionats a la pesca la gaudiran molt més. O potser no, ja que igual està plena d'aquell tipus d'incorreccions que els mínimament entesos en el tema són capaços de trobar. Això sempre passa, amb les pelis.
De totes formes, per a que t'agradi, has de tenir una mica clar el que vas a veure. I no quedar-te només amb el tema de la comedieta romàntica.



(http://www.fishingintheyemen.com/) 



11 de maig 2012

Los Vengadores: Año uno


Los Vengadores: Año uno
Guió: Joe Casey
Dibuix: Scott Kolins

Número 40 del Coleccionable Marvel Héroes, dedicat als Vengadores y a la seva fundació. A diferència dels còmics originals, publicats al 63, en aquest volum parlen més dels problemes legals i morals que implicava la reunió d'un grup de superherois dedicats a salvar el món. 

En els vuit números que el conformen, de l'Avengers: Earth's Mightiest Heroes 1 USA fins al 8, passen de partir peres amb el Hulk, a trobar al Capitàn Amèrica congelar en animació suspesa.  De lluitar per aconseguir una autorització  que els permeti actuar legalment, a enfrontar-se als homes de lava o als Amos del Mal. I és precisament lluitant contra aquests, que el Capitán Amèrica descobreix què o qui és el que tant el trasbalsa: el Baró Zemo.

De dolents, també apareixen Kang o el Comte Nefaria, tot i que potser el més important per la transcendència que té és el Baró Zemo.

També es veu com canvien els membres del grup. Comencem amb la formació inicial amb l'Iron Man, Thor, Hulk, l'Hombre Hormiga i l'Avispa. També juguen un paper molt important el Rick Jones i el Jarvis, el majordom. 
Molt aviat Hulk abandona el grup quan veu que ningú confia amb ell, però ràpidament troben al Capitan América. Aquest, però, marxa per passar comptes amb el Baró Zemo. I Thor ha d'arreglar també uns assumptes a Asgard. Per això, es fan amb els serveis de l'Ojo de Halcón, que era un fugitiu. I més tard compten amb dos fugitius més, les germans mutants Maximoff: el Pietro, o Mercurio, i la Wanda, o Bruja Escarlata. Finalment l'Hombre Hormiga i l'Avispa, després de que aquesta resultés greument ferida, i el propi Iron Man, deixen també el grup, quedant aquest format pel Capitán América, cap visible, l'Ojo de Halcón, el Mercurio y la Bruja Escarlata.

Aquest canvis de formació són constants als Vengadores, cosa que fa que el grup es vagi renovant constantment i segueixi viu.

Tot plegat passa molt ràpid, massa. El rerefons és la dificultat en les relacions entre ells, i les dificultats per generar confiança a la societat. Tot i que Iron Man és qui encapçala la iniciativa i que porta el tema legal i el contacte amb els polítics, és el Capitán América qui acaba dirigint als Vengadores un cop supera els seus fantasmes personals.

El dibuix és un pèl massa modern pel meu gust, amb les figures com a molt grans. Però és que a mi m'agraden els clàssics.



(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/cmhp140.html)