28 d’ag. 2012

Brave



Brave (2012)
Direcció: Mark Andrews i Brenda Chapman
Pel·lícula d'animació


Buf. No sé per on començar.
Quan vaig sentir a parlar del projecte de Pixar fa ja una mica de temps, em va cridar molt l’atenció. El primer que es va saber va ser el títol, i només llegir Brave se’m posava la pell de gallina. Tenia clar que no tindria res a veure amb l'altre Brave. Però era inevitable pensar-hi cada cop que llegia el títol.

Quan vaig veure el primer teaser, l’emoció va ser màxima. Buf. Allò prometia. I molt. Aventures a dojo manufacturades per Pixar. I quan vaig veure el primer tràiler al cine.... Allò ja va ser de llagrimeta. Em vaig quedar pilladíssim. No recordo en quina escena em vaig imaginar la música de l’altre Brave de fons. I veure allò, imaginant que sentia allò altre.... De llagrimeta.

Anem a per la peli.
Resulta que als Highlands d’Escòcia hi ha quatre clans. Un d’ells regna després d’una acord comú per tal de mantenir la pau i tal. La filla del rei, la princesa Mèrida, està en edat de merèixer, i segons marquen les lleis escoceses, els primogènits dels clans poden optar a la seva mà. És per això que s’organitzen uns jocs per determinar quin dels primogènits serà l’escollit.

Anem a per la Mèrida. Com dèiem, és la filla gran del rei Fergus. El rei va perdre una cama quan ella era petita amb una lluita ferotge amb no menys ferotge ós. La reina Elionor, sa mare, és la persona més recta, diplomàtica  i més “normativa” que et pots trobar: fa tot allò que cal fer quan s’ha de fer per a que tot sigui com ha de ser. També té tres germans petits, bessons, que no paren de jugar i menjar i fer trapelleries.


I la Mèrida.... Doncs és un esperit lliure, feta a si mateixa. De petita s’ha criat admirant a son pare, i ha fet de “fill” aprenent el maneig de les armes (sobretot l’arc i les fletxes), muntant a cavall, fent excursions impossibles, .... tot el que una princesa com cal no hauria de fer, vaja.


Tornem als Jocs per escollir al pretendent de la Mèrida. Els tres pretendents, tots ells sapastres, demostren les seves (in)habilitats. L’un és un “xulo guaperes”, l’altre un sòmines que no se n’adona de res, i l’altre un animalot que no s’entén ni com parla. Total, que el panorama que li espera a la Mèrida és desolador. Però vet aquí que la Mèrida cau en que les normes dels Jocs determinen que es poden presentar tots els primogènits de tots els clans. I ella ho és, així que decideix presentar-s’hi. Lluitar per la seva pròpia mà, vaja. I ho fa, i els hi passa la mà per la cara als tres pretendents.


A sa mare, òbviament, li agafa de tot, i això desemboca en una forta discussió en la que s’ho tiren tot pel damunt. A falta de fotos per representar el trencament, la Mèrida acaba esquinçant un tapís que representava una imatge familiar, deixant a un costat a la reina Elionor, i a l’altre a ella mateix. I fuig. Agafa el cavall, i fuig.

Desitjant més que res en el món poder canviar la forma de ser de sa mare, s’endinsa al bosc i arriba a una mena de temple megalític, on al mig veu un foc follet (http://ca.wikipedia.org/wiki/Foc_follet), i decideix seguir-lo per veure si li mostra el seu destí.
I així és. Seguint el foc follet arriba a una casa perduda en mig del bosc. En aquesta casa hi viu una bruixa. Bé, una talladora de fusta, que a canvi de que li compri totes les talles que té, li ofereix la solució: un encanteri (amb forma de pastisset) que canviarà a sa mare tal com ella desitja. L’experiència l’avala, ja que anteriorment ja havia fet un encanteri similar i li havia donat la força de 10 homes a un jove que li ho havia demanat.
Ja de tornada al castell i dissimulant amb la intenció de fer les paus, li ofereix el pastisset a sa mare i.... es converteix en un ós. O una ossa. A partir d’aquí, el seguit d’embolics és constant. I més quan els tres germans petits de la Mèrida, golafres ells, s’acaben el pastisset en una de les seves incursions a la cuina i acaben també convertits en ossets.  Aquest és potser un dels punts febles de la peli, els tres ossets. Tenen un aire molt.... Disney. Sí, ja sé que la peli és de Disney. De fet, Disney va comprar Pixar. Però tot això, les pelis de Pixar han estat sempre molt.... independents, diguem-ne. Bé, tan se val. Tot i l’aire aquest carrincló del dibuix dels tres ossets, els embolics que també provoquen estan bé. I, a la fi i al cap, tampoc desentonen tant.

La Mèrida, veient que ha ficat la pota fins al fons, torna cap a casa de la bruixa, perdó de la talladora de fusta a demanar explicacions. Però es troba que ha tancat la paradeta i ha marxat. Tot i això, aconsegueix comunicar amb ella mitjançant una espècie de contestador automàtic i s’assabenta que l’encanteri serà permanent quan despunti el sol d’un nou dia, a no ser que s’arregli el vincle que l’orgull ha destruït. I aquí comença una carrera contrarellotge primer per esbrinar què volen dir aquelles paraules, i després per arreglar aquell “vincle”.

Així que el que fan primer és anar a viure totes dues soles al bosc, lluny del perill que suposaria tenir un ós vivint al castell. I al bosc, totes dues van llimant espereses.  Tot i això, poc a poc la reina Elionor es va comportant cada cop més com el que realment és, un ós ferotge. Passejant un dia pel bosc es troben novament un foc follet, i seguint-lo van a parar a un castell enrunat, dins del qual es troben a un altre ós, encara més ferotge, si cap. Es tracta de Mor'du, l’ós que li va arrancar la cama al rei Fergus molts anys enrere. La Mèrida descobreix que aquell ós era, o havia estat, el príncep d’una llegenda que li explicaven de petita. Resulta que molts anys enrere el regne es volia dividir entre quatre germans, però un que era més avariciós que els altres i només pensava en si mateix el volia per a ell sol, de manera que va fer un tracte amb una bruixa per  aconseguir ser més fort que 10 homes i poder imposar-se per damunt dels seus germans, però vet aquí que la bruixa el va convertir en ós. Tot plegat va sumir Escòcia en una època de caos. Mèrida recorda la història i s’hi sent identificada. També veu una estàtua dels quatre germans trencada, on només queda sencera la figura del príncep que acabaria convertit en ós, i lligant caps s’adona que el que ha d’arreglar abans no surti el sol és el tapís que havia esquinçat i que la separava de sa mare. Sinó, la reina Elionor acabaria convertida per sempre en ós, igual que Mor’du.

Així, doncs, sabent que han d’arreglar, tornen corrent cap al castell. Però allà es troben als quatre clans barallant-se per culpa de tot el que ha provocat la Mèrida. Aquesta, seguint com pot les indicacions de sa mare, els tranquil·litza a tots, i aconsegueix distreure’ls per tal de fer-la entrar cap a la sala on és el tapís esquinçat. Al final, però el rei Fergus es troba a la reina Elionor convertida en ós, i pensant que és Mor’du, l’ós que li va arrancar la cama, intenta enfrontar-s’hi. L’ós, però, que cada cop més es comporta com un ós, s’hi torna i envesteix a la seva filla i al seu marit. Recuperant la consciència humana, se n’adona del que ha fet i fuig.

Per un costat tenim a la reina Elionor, convertida en ós i fugint. Per un altre tenim als 4 clans, encapçalats pel reu Fergus, que l’empaiten per caçar-lo. Mentrestant, la Mèrida ha aconseguit el tapís i l’està intentant sargir, i també segueix a tothom per advertir-los de que no lifacin res a l’ós, que en veritat és la reina. Per acabar-ho d’adobar, Mor’du, que ha pogut sortir del castell enrunat on estava tancat, també els segueix a tots plegats.

La lluita final és al temple megalític on la Mèrida veu al principi de tot el foc follet que la porta a casa la bruixa. Primer volen lluitar tots contra la reina Elionor, convertida en ós, però quan es donen compte de l’error i apareix Mor’du, lluiten tots contra Mor’du.

Però cap humà és rival per a Mor’du, que té la força de 10 homes, així que és la reina Elionor, que cada cop és més ós i menys reina, qui s’hi enfronta. I després d’una dura lluita, la reina Elionor venç a Mor’du, alliberant així l’esperit del príncep.

Finalment, i just quan comença a despuntar el sol, la Mèrida es reuneix amb sa mare duent el tapís arreglar. I després d’uns intents d’incertesa, l’encanteri es desfà i tal la reina elionor com els seus tres germans recuperen la forma humana.

Buf. El final és gairebé d’infart. Molta acció, tot molt ràpid. Que sí, que saps que acabarà bé, però això no treu que no sigui emocionant. I ho és. I molt.

Al final , tot acaba bé i la família (i els 4 clans) es reconcilien. I queda clar que per damunt de les tradicions, hi ha les persones. I que cadascú té dret a escriure el seu futur.
Per si no s’ha notat encara, a mi m’ha agradat molt. És una peli d’aventures que té de tot, i passes una estona més que entretinguda. Les lectures més profundes (les comparacions de, per exemple, l’obsessió del rei Fergus cap a l’ós amb l’obsessió del capità Ahab cap a Moby Dick
, l’estudi sobre les relacions mare-filla, o el límit entre desig personal i responsabilitat) les deixo per a qui les vulgui fer. Ja vaig passar una gran estona al cinema, i amb això en tinc prou. A part, que és una peli per a totes les edats, que pots veure en família.

Tècnicament, la peli és impecable: des dels paisatges, als moviments de càmera, o a la pròpia cabellera de la Mèrida.  És una peli d’animació, i en tot moment ho sembla. Això, que podria ser una tonteria, és molt important. Si busquessin una cosa més real, més allunyada del dibuix animat, provocaria que segons quines situacions no fossin creïbles, no fossin prou reals, i el que t’expliquen perdria força. Al tractar-se, però, d’una peli de dibuixos animats, s’hi val tot, i tot té cabuda. La gràcia rau en que en cap moment hi ha anades de l’olla més enllà de les esperables en una peli d’animació que barreja llegendes celtes.

La música també està molt bé, ambientant les diferents escenes i tal. Que sí, que jo hi hagués colat alguna coseta de l’altre Brave (algun “What a brave, breve girl, never lied before, ....”, o algun “Runaway girl, too bad, too bad, runaway girl, a real wild child....” haguessin quedat de conya). Tot i això, està molt i molt bé.

I la vam poder veure en català. Això sí que no té preu. Si l’haguessin fet només en castellà també l’haguéssim vist, quin remei. Però poder gaudir d’una peli així en català....

Resumint: que és molt molt molt xula, i que val molt molt molt la pena. No sé el recorregut comercial que tindrà. Per exemple, Wall-E o Els Increibles també les vaig disfrutar molt molt molt i, en canvi, es veu que no van triomfar gaire. De fet, totes les pelis de Pixar, totes, sempre les he disfrutat molt molt mot. I aquesta, Brave, no és l’excepció. Ans al contrari.

Ah, abans van fer un curt, La Lluna, també de Pixar. I tot i que no estava doblat perquè tampoc calia, sí que estava retolat en català. Va d’uns treballadors que es dediquen a cuidar i endreçar la Lluna: l’avi, el pare, i el fill, a qui estan ensenyant l’ofici. De nit surten amb una barca i esperen a que aparegui la Lluna, on hi ancoren la barca. Després, hi pugen damunt i endrecen tot d’estels lluminosos que hi ha a la superfície, passant d’una bonica Lluna plena a una no menys bonica Lluna decreixent. En la forma de treballar de avi i pare i fill es va veient el canvi generacional. Un curt molt poètic i molt molt xulo. Clar, és de Pixar. Amb això està dit tot.




25 d’ag. 2012

Festa Major d’Ascó amb Els Amics de les Arts

(Foto: Pol Cruells)

Concert: Festa Major amb Els Amics de les Arts
Lloc: Plaça de l’Estació, Ascó


Quart concert de la gira de l’Especies per Catalogar d’Els Amics de les Arts. Després de Reus, del Confidencial de RAC105 i del concert Marciano a Tarragona, ara toca Ascó. I ara toca també un.... diguem-ne format diferent. Fins ara sempre els havia vist en un lloc assegut, rotllo teatre o auditori o sala tancada. Aquest cop és a una plaça d’un poble que està de Festa Major.

El lloc és a l’aire lliure, i les hores una mica intempestives (quarts d’una de la matinada). Però com era d’esperar el viatge i el cansament  van valdre molt la pena. Molt. Dic cansament perquè feia tot just dos o tres dies que havia arribat de colònies, i encara em durava una mica el jet-lag. El fet d’estar els dies previs de colònies a un lloc on no tenia Internet va evitar que fes la campanya mediàtica que acostumo a fer abans d’un concert d’Els Amics. Aquest cop no vaig poder matxacar gaire amb l’#amicsFactotum, i el títol de Concert Atòmic que havia triat per aquest concert no va fer fortuna. Suposo que molts dels meus contactes internàutics van agrair aquesta falta de campanya mediàtica. Tot i això, abans de marxar de colònies vaig deixar uns tuits programats per a que s’anessin publicant en la meva absència. Així que una mica de tabarra sí que vaig donar.

Anem pel concert.
Vaig arribar a Ascó ben entrada la nit. Crec que era el primer cop que entrava al poble. Fins ara, sempre que havia anat era per feina i sempre girava a la dreta després de creuar el riu. Aquest cop vaig tirar cap a l’esquerra. Entrant al poble, carrers tallats amb taules i cadires al mig, i gent passejant. Clar, estan de Festa Major, és normal. Aparco on puc i em disposo a buscar la Plaça de l’Estació. La idea era “seguir a la gent”, però la gent anava en totes direccions, així que tiro cap a on em sembla i patapam, arribo a la plaça en qüestió. Ascó tampoc és que sigui molt molt gran, diguem-ne. Deu n’hi do la genteta que hi ha, per faltar el que falta encara pel concert.


Dubto entre anar a primera fila, davant just de l’escenari, o quedar-me en un raconet discret. Per “vergonya” opto per la segona opció. Poc a poc es va omplint de gent, així que ens posem drets i busquem un lloc amb bona visió, cap a la part dreta de l’escenari. I una mica més tard del previst, s’apaguen els llums i comença la intró de Carnaval.
  El setlist va ser més o menys el “previst”: tot l’Espècies excepte els Ocells i l’Arquitecte (començo a enyorar molt aquesta cançó en directe), més l’Home-gos, la Merda, l’Armengol (amb aquest nou ritme, com m’agrada!!), el Jean-Luc, les Ex, Deja Vú, B&B, el Tren, i el 4-3-3.
(Foto: Pol Cruells)

Res a dir. Bé, sí. Tot plegat no va arribar a les dues hores. Si haguessin afegit un parell de cançonetes més (els Ocells i l’Arquitecte, per a fer tot l’Espècies i tal), ens n’haguéssim anat a les dues horetes. Una duració perfecte, òptima.

Sí, ja sé que mai se’n té prou, i que quan un grup t’agrada molt no et cansaries de veure’l en directe. Segur que hi ha qui a part d’aquestes cançons que anomeno, n’afegiria moltes d’altres. I ja ens agradaria veure concerts de 3 hores o més. Però també entenc que ha de cansar estar allà al damunt. I que més val dosificar el tema. Però un parell de cançonetes més i arribar a les dues horetes.... :P

Dalt de l’escenari hi havia molta energia. Molta. Vaig veure al Dani especialment animat. Tota la banda, vaja. Se’ls notava com a més tranquils. Era un concert per passar-s’ho bé, i semblava que s’estaven divertint d’allò més. Comparant-lo amb les altres ocasions en les que els he vist, imagino que aquest concert davant de menys gent, tard com era, en el marc d’una Festa Major, va ser un concert com a més distès, sense tanta exigència, i això va propiciar que estiguessin com a més.... tranquils. I semblava que s'ho passessin d'allò més bé, cosa que es transmetia al públic.

La reacció del públic no la vaig copsar des d’on estava. Ni tan sols sé quanta gent érem o si la plaça estava plena, ja que a l’estar bastant al davant perds la perspectiva de tot plegat. Quan vaig a un concert sempre tinc el mateix dubte: em quedo cap al darrera on s’acostuma a estar més ample, sentir millor i veus al públic i tens més sensació de que allà hi ha gent i està passant alguna cosa, tot i que l’escenari queda més lluny i et perds coses, o em poso més al davant on s’està més estret, no es sent tant bé i et perds la reacció del públic, però en canvi veus bé i en detall el que passa damunt l’escenari? He anat a un grapat de concerts i he estat al davant i he estat al darrera. I les dues posicions tenen les seves coses bones i les seves coses dolentes.

Al ser un concert gratuït, hi havia molta gent que va anar-hi perquè era el concert de la Festa Major. És a dir, hi havia molta gent que sí que els hi agradaven Els Amics de les Arts, però que “passaven” per allà, que no hi havien anat expressament. No sé si m’explico. No és cap retret ni molt menys. Ans al contrari. Si tot plegat va servir per a que la gent descobrís el directe d’aquest grup i després escoltés els discos, benvinguts siguin. Em consta que per a més d’un va ser així.

Tot plegat, però, no va evitar que en determinades ocasions no hi hagués prou silenci, o la gent estigués per a d’altres coses. Clar, en un concert en un auditori on tothom està assegudet, tothom va al mateix i el seguiment i el respecte i el silenci és màxim. En un concert de Festa Major, de cervesa, de Poly-Klyns, .... Tot això és diferent. I cap problema. Només em va molestar una mica quan van tocar Tots els homes d’Escòcia. Per altra banda, a l’estar tothom dret i amb ganes de festa, temes com la Filosofia, el 4-3-3, el Jean-Luc, o el Cousteau encara van sonar més.... festives. I no diguem ja el Matrimoni Arnolfini.

Comentar també que va ser l’aniversari del Joan Enric, i es va celebrar damunt l’escenari amb un xurro de pastís.... perdó.... amb un pastís de xurros.
(Foto: Núria Ventura)

Al final del concert el Kurti (novament felicitats per la part que et toca, ja que tot i estant força al davant i en un costat es va sentir molt i molt bé) no va posar el Sympathy for the Devil habitual per problemes amb l’iPod. Quan el vaig anar a saludar estava fent el canvi d’escenari, ja que la festa continuava i després tocaven uns altres. Va ser divertida l’escena de veure’l tot concentrat tocant botons i botons d’aquella taula, que en cap moment donava la impressió que li vingués gran, com sí que va passar amb el tècnic que fa agafar les regnes després d’ell, a qui semblava que li sobressin botons per tot arreu.

Després de passar per la taula de so vaig anar a trobar als Amics. I sí, el Joan Enric aquest cop em va signar el llibre. Vaig estar una estoneta relativament llarga xerrant amb ells. M’hi vaig trobar molt a gust. D’un pèl va anar que no els hi digués per anar a fer una cervesa i continuar xerrant, però entre els nervis, la vergonya, i que deurien estar liats amb feina, la cosa no va passar d’allà. Si que vam estar parlant dels altres concerts, i de Tortosa (on em van tornar a dir que es mirarien el tema del Factotum :P), i d’Alcover, i de com va la gira, ....

Per cert, aquest cop no vaig veure al Pol ni al Ramon. I tampoc a la Núria i família: la gent de Sabadell, vaja. Em va sabre greu, ja que m’hagués agradat saludar-los. Per sort (o no), no va venir cap Gomet Verd a reclamar la cervesa que vaig dir via Twitter que pagaria a qui vingués i tal.

Tot plegat va fer que fos un concert desenfadat, diferent, tranquil, tranquil·lament animat, vaja. Un concert on no vam passar gens de calor, per cert. Un concert que em va permetre veure als Amics en un altre format. Un concert que em va deixar amb ganes de més.

Haurem d’esperar a Tortosa.

(http://elsamicsdelesarts.cat



24 d’ag. 2012

El caballero oscuro


El caballero oscuro (2008)
Direcció: Christopher Nolan

Intèrprets: Christian Bale (com Bruce Wayne / Batman), Heath Ledger (com a Joker), Aaron Eckhart (com a Harvey Dent), Maggie Gyllenhaal  (com a Rachel), Gary Oldman (com a Comissari Gordon), Michael Caine (com a Alfred), Morgan Freeman (com a Lucius Fox)


Altrament dit: Batman 2 del Nolan. La veiem després d’haver vist El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace, la tercera. Sí, ja sé que no és lo habitual, però la cosa ha anat així. És com si es tractés d’una preqüela, doncs.

He de reconèixer que aquesta la començava amb unes expectatives molt altes. Tenia la tercera molt recent, i tothom deia que aquesta segona era tant i tant bona. I el resultat.... Doncs no sé. Em va agradar, sí. I molt. Però potser em va agradar més la tercera. Clar, la tercera la vaig veure al cine, i aquesta a casa. I això hi fa molt. Però tot i així.... Ep!! Que no estic dient que no m’agradés. Al contrari. Em va agradar. Però m’esperava molt més.

És una peli una mica més embolicada, ja que al principi tenim al Joker que roba a la màfia. Després, resulta que de veritat treballa per a ells. I després, resulta que de veritat de veritat, se n’aprofita. Tot plegat ho fa tot una mica embolicat.

Si que està molt bé quan porta dues o tres accions a l’hora, intercalant-les. Per exemple, quan el Joker reté a la Rachel i al Harvey Dent, veus què fa el Batman, veus que fa la policia, veus al Joker i a la Rachel i al Harvey, però no saps on està ningú d’ells ni què fan. I al final, res és com et pensaves. O com em pensava jo. El recurs és xulo, ì està molt ben fet. I m’ha agradat força. Però potser n’abusa una mica.

Tampoc m’han agradat les veus de la Rachel ni del Batman. Algun dia, quan em jubili, hi posaré remei i aprendré anglès com cal per tal de poder veure les pelis en versió original. Ah, i m’ha sobtat l’actitud de l’Alfred. En aquesta esperona al Bruce Wayne per a que faci de Batman, i a la tercera peli.... És com si no volgués que el Bruce fes de Batman. Ah, i han canviat a l'actriu que fa de Rachel. A Batman Begins era la Katie Holmes, i aquí és la Maggie Gyllenhaal.

La cosa va més o menys així. A Gotham hi ha molta màfia, i Batman i el comissionat Gordon estan decidits a acabar amb ella. Per això compten amb Harvey Dent, nou fiscal del districte, i per qui treballa (i n’és la novia) l’ex d’en Bruce Waynem, la Rachel. I el Joker, que està perpetrant robatoris precisament a la màfia, s’ofereix per eliminar Batman. I acaben acceptant, ja que el pla que tenien no els hi està funcionant. El pla era confiar en un mafiós xinès per a que els hi guardi tots els diners lluny de l’abast de les forces policials i judicials de Gotham. Aquest mafiós, però, l'acaba enxampant el Batman i el lliure a la policia, i ara està a punt de cantar.
Així, doncs, el Joker comença a matar a gent innocent exigint que seguirà fent-ho a no ser que Batman es lliuri i surti de l'anonimat. Després de que Bruce Wayne salvi precisament la vida a Harvey Dent, i de que intentin matar a l’alcalde, en Bruce decideix entregar-se, però a la roda de premsa on ho ha de fer, resulta que el Harvey Dent diu que el Batman és ell. El Joker intenta accedir a ell mentre el traslladen, però el fan presoner.
A la presó, Batman l’interroga i s’assabenta de que el Joker té retingut a dos punts separats de la ciutat al Harvey Dent i a la Rachel, la seva ex, i que tots dos estan rodejats d’explosius i que petaran a la mateixa hora. Ha de decidir. Al final, Gordon va a per la Rachel i Batman a pel Harvey Dent. És aquesta l’elecció de veritat? O Joker ha donat les pistes falses per a que anessin a buscar cadascú a la persona equivocada? El resultat final és que la Rachel mor en una explosió, i el Harvey Dent pateix greus cremades a la part esquerra de la cara, adquirint així la fisonomia de Dos Caras.

Mentrestant, Joker aconsegueix escapar de la presó i segueix sembrant el pànic i el caos per allà on passa. El que fa amb els dos ferrys, un ple de civils i un ple de presidiaris, amb un detonador cadascú per fer volar a l’altre, i dient que a mitjanit, si ningú ha premut el detonador, els farà volar a tots dos, és molt bo. La idea és demostrar que no hi ha bons ni dolents, ja que tots poden ser dolents, però com és una peli (i americana), al final tots són bons, ningú es peta a ningú (tot i que estan a punt, sobretot els civils), i Batman enxampa a temps al Joker i l’envien.... on sigui que l’envien. Teòricament un lloc segur d’on no es pot escapar ni fer més mal. Em sembla que en Joker ja no torna a sortir més.

El problema és ara el Dos Caras, o Harvey Dent: ha perdut la Rachel, ha quedat desfigurat, i no s’ha acabat de convertir en l’heroi ciutadà en que pensava que es convertiria. Així que decideix venjar-se de tothom, i comença a pelar mafiosos. També vol venjar-se del comissionat Gordon, algú qui no ha perdut res en tot plegat, i per això li segresta la família. Després de disparar a Batman i ferir-lo, s’està rumiant què fer amb el fill de Gordon. Ah, comentar el tema de la moneda. Harvey Dent sempre du una moneda que llença a l’aire quan ha de prendre una decisió. La qüestió és que sempre guanya, ja que la moneda té dues cares (missatge subliminal o no de que el destí no és cosa de l’atzar, sinó que se’l fa cadascú).

Quan es lliura com a Batman, li regala la moneda a la Rachel, i quan aquesta mor, resulta que una de les cares de la moneda queda també com a cremada. I és precisament aquesta moneda la que utilitza per decidir si algú ha de morir o no. Doncs bé, quan està decidint què fer amb el fill d’en Gordon, Batman li salta al damunt i cauen al buit. Harvey Dent mor, i Batman no.

Al final, Batman convenç a Gordon de que a Gotham, ja neta de mafiosos i dolentots, li cal un heroi, amb nom i cognoms, per a que la gent el tingui com a referent i s’hi emmirallin. Així que ell, com a Batman assumeix tots els delictes del Harvey Dent i la mort d’aquest, netejant així el seu nom, i “penja la capa” i desapareix, i en Harvey Dent queda com aquest heroi que ho ha donat tot per Gotham. Gordon no ho veu clar (i el seu fill menys), però sembla ser la millor solució.

Coses xules que m’han agradat, per exemple, la utilització de la telefonia mòbil com a sonar (fet que porta al Lucius Fox a gairebé deixar Indústries Wayne, però que permet que trobin al Joker), o les imatges del comissionat Gordon aixafant la bat-senyal, amb el que això significa.


Sigui com sigui, aquest final és el punt de partida de la tercera peli. I ara la tercera s’entén molt millor.

Resumint. L’he de tornar a veure. Tan aquesta segona, com la tercera.



(http://thedarkknight.warnerbros.com/dvdsite/)



10 d’ag. 2012

2 días en París


2 días en París (2007)
Direcció: Julie Delpy

Intèrprets: Julie Delpy (com a Marion), Adam Goldberg (com a Jack), Daniel Brühl (com a Lucas), Marie Pillet (com a Anna), Albert Delpy (com a Jeannot)


Peli de la Julie Delpy, i que passa a París. Dos atractius per veure-la. De la Julie Delpy perquè acostuma a fer coses diferents. Tampoc és que hagi vist tota la seva filmografia ni molt menys, però les coses que he vist m’han agradat. I París.... Aix.... París....

Anem a per la peli. Va d’una parella jove, ella francesa, fotògrafa, i ell americà, dissenyador d’interiors. Viuen als Estats Units i, després de passar uns dies a Venècia (aix.... Venècia....), abans de tornar cap a casa, van a París per visitar als pares d’ella i passar-hi un parell de dies. I allà viuen una petita crisi de parella.

A París conviuen amb els pares d’ella. I amb sa germana. I es veuen amb els amics d’ella. I amb algun ex. Ah, el pare d’ella és realment el pare d’ella.
És una peli bàsicament de diàlegs, de situacions. La veritat és que poc es veu, París. De fet, gairebé que es veu més Venècia quan es miren unes fotos, que el propi París. A veure, hi ha imatges de París, clar, però són de carrers diguem-ne “normals”, que podrien ser de qualsevol altre ciutat. També surt un dels canals. I un dels cementiris. Però tampoc podríem dir que es tracta d’una pel·lícula-postal de París. Ans al contrari. Això no està bé ni malament. Inclús podria ser bo, per fugir dels tòpics i tal. Però he de reconèixer que és una de les coses que buscava a la peli.

Parlant de tòpics, al Jack el pinten molt “tòpicament” americà: creient-se el millor, per damunt dels altres, molt violent.... Potser ho exageren una mica, però té un comportament clarament diferenciat respecte als francesos que apareixen a la peli. Si més no, el comportament d’ell contrasta molt amb el de la resta. O potser és el de la resta que contrasta amb el d’ell. Sigui com sigui, aquest contrapunt potser acaba sent una mica exagerat. Està bé, perquè dóna joc, i serveix per reflectir una mica la crisi de paralla i tal.

Sí que té moment divertits o converses divertides o interessants. Per exemple, posant damunt la taula el tema de que si series amic de l’ex si tallessis i tal. És a dir, si la persona amb la que estàs t’interessa només com a parella, o si t’interessa com a persona. Si només t’interessa com a parella, està clar que si es trenqués la parella, la persona ja no interessaria. Però si t’interessa com a persona.... Clar que també està tot el tema afectiu, i de com es podria produir el trencament. Però sigui com sigui, ho he trobat interessant.

Punts fluixos. Moltes de les converses que tenen resulten un pèl avorrides. No passa com amb Antes del Amanecer (inclús amb Antes del Atardecer), referents obligats, on gairebé totes les converses tenen suc. A part, en aquesta peli hi ha moltes escenes en les que es mouen en taxi (o on la Marion xerra amb amics o família) i les converses són directament en francès, pel que t’acabes perdent. Això ja depèn del nivell de francès de cadascú. En el meu cas, en la majoria m’he perdut. I molt.

Punts forts. Els actors. A destacar son pare, sa germana, o algun dels amics. Inclús ella i ell (tot i l’histrionisme d’alguns moments) no estan malament. Menció a part pel Daniel Brühl. A part de que és un tio que cau simpàtic, molt simpàtic, fa un paper molt divertit: d’àngel. Però d’àngel terrorista. De lo més surrealista, però de lo milloret de la peli.


Resumint. Peli fluixeta. No està malament, es pot veure. Però n’esperava més. Això sí, ganes de veure 2 Días en Nueva York , la continuació d’aquesta. I de veure Le Skylab, peli també de la Julie Delpy que ha estrenat recentment. I sí, també de veure quan s’estreni Antes del Anochecer, novament amb l’Ethan Hawke.



(http://www.golem.es/dosdiasenparis/)



9 d’ag. 2012

El caballero oscuro: La leyenda renace


El caballero oscuro: La leyenda renace (2012)
Direcció: Christopher Nolan
Intèrprets: Christian Bale (com Bruce Wayne / Batman), Tom Hardy (com a Bane), Gary Oldman (com a Comissari Gordon), Joseph Gordon-Levitt (com a Blake), Anne Hathaway (com a Selina / Catwoman), Michael Caine (com a Alfred), Morgan Freeman (com a Lucius Fox), Marion Cotillard (com a Miranda)


Aquest any els astres s’estan portant la mar de bé. S’han tornat a quadrar, i hem pogut tornar al cine. La peli escollida ha estat El Caballero oscuro: La leyenda renace. O Batman 3, pels amics. Bé, això de Batman 3 és un dir. De veritat, s’hauria de dir Batman 3 de Cristopher Nolan. Vaja, que del fotimer de pelis del Batman que hi ha, les tres darreres (de moment) les ha fet el Cristopher Nolan. I aquesta és la tercera, la que tanca aquesta trilogia. Jugàvem amb desavantatge, ja que encara no hem vist El caballero oscuro, la segona, vaja. Però com ha sorgit la oportunitat d’anar a veure aquesta, ni ens ho hem pensat.

A veure.
La peli està molt molt molt bé. Dura molt (164 minuts), però en cap moment es fa pesada. Tampoc és que passin moltes moltes coses. Però estan molt ben explicades, molt ben detallades.


El tema és que arrel de la segona peli, Batman decideix assumir la culpa dels assassinats del Harvey Dent per convertir-lo així en un heroi per a Gotham. El comissari Gordon ho sap, però calla. Tot això desemboca en un període d’uns 8 anys d’una pau total a Gotham. No és que els polis s’avorreixin, però gairebé. Batman no és necessari. I el Bruce Wayne desapareix de la vida mediàtica que tenia quedant-se reclòs a casa seva, sense cuidar-se ni res. L’Alfred segueix vetllant per ell, i Lucius Fox segueix dirigint Indústries Wayne.

Aleshores, entren dos personatges en joc. Dues dones. La Selina Kyle, una lladregota que persegueix esborrar el seu passat tèrbol i començar de nou, i la Miranda Tate, una multimilionària que no para d’empaitar amb Bruce Wayne i ha col·laborat amb molts diners en un programa d’Indústries Wayne per a la construcció d’un reactor de fusió.

M’agrada molt el paper de la Selina. I no només per ella, que també. Trobo que el personatge està molt ben aconseguit, i fa l’efecte que ha de fer.  Potser com a nota negativa diria que hi ha massa escenes en les que puja la cama fins dalt de tot. D’acord, és una dona àgil i tot el que vulguis. Però cada dos per tres està riiiis, pujant la cama. I potser tant no cal. I el paper de la Miranda.... Va de menys a més. Comença com una mosqueta morta que empaita al Bruce Wayne, i acaba.... com acaba.

I el dolent? Que no hi ha dolent? Doncs sí. I n’és molt, de dolent. Dolentíssim. Es tracta d’en Bane. La seva presència ja fa por.

És un mercenari terrorista, i per allà on passa, no creix l’herba. Es sospita que està relacionat amb la Liga de las Sombras. De fet, la peli comença amb el rapte en ple vol d’un científic expert en fusió nuclear perpetrat pel propi Bane. Un principi una mica jamesbondià. De Bane destaca la màscara que porta. Es veu que li subministra una mena d’analgèsics que el permeten suportar el dolor provocat per les ferides que va rebre estan un presó fa molt de temps.

El festival comença quan en Bane i la seva banda atraquen la Borsa sumint els mercats financers en un caos que desemboca, per exemple, que Indústries Wayne s’arruïnin vilment. Tot plegat serveix per a treure a Batman de la seva letargia. De retruc, el comissari Gordon és capturat pels dolents i portat a una base subterrània que té en Bane, de la qual aconsegueix escapar mig ferit. Gordon s’olora alguna cosa grossa, però ningú el creu. En període de pau, es menysprea a un lluitador com ell. Només un jove policia, en John Blake, s’hi entén bé. I es converteix en la seva mà dreta.

Tot plegat serveix per a descobrir que el que semblava un pla pensat per Daggett, un competidor d’en Bruce que desitja apoderar-se d’Indústries Wayne (i per això havia contractat per un costat a la Selina per a que fes un robatori a casa del Bruce, i després a en Bane per provocar el crash a la Borsa), va molt més enllà. Per damunt de tot està el propi Bane, que vol destruir l’stablishment de Gotham per ser l’origen de tots els mals i totes les diferències socials. Amb el seu discurs populista guanya adeptes ràpidament, sobretot en les classes menys afavorides.

Batman aconsegueix amb l’ajuda de la Selina arribar fins on és en Bane, però com està molt desentrenat, no és rival per a ell i és derrotat. Bane s’apodera de tot l’arsenal secret d’Indústries Wayne i envia a Bruce Wayne a una presó en un país estranger de la qual és impossible escapar-se.

Aquí fem una pausa, ja que apareixen (o han aparegut) algunes de les coses que grinyolen una mica. En primer lloc, a aquestes alçades de la peli ja hi ha molta gent que coneix o sospita la identitat secreta de Batman: a part de l’Alfred i el Lucius, tenim al comissari Gordon i al Blake, i la Selina. I en Bane i tots els que assisteixen a la lluita també ho deuen saber. I no sé si em deixo a algú. Que els bons no desvetllin el secret, d’acord, però que els dolents també callin.... Després tenim que durant la lluita entre el Batman i el Bane, aquest li desllodriga una vèrtebra al primer. Sí, sí, li mou una vèrtebra de lloc, de manera que en Batman queda malferit i li fa molt de mal l’esquena, òbviament. Però res més. I més tard veiem com, a la presó on està, un altre reclús l’agafa, el posa dret aguantant-lo amb una corda, i donant-li un cop amb la mà a l'esquena li posa la vèrtebra a lloc. I ja està. Tot arreglat. Ja podem començar a entrenar-nos, com si res hagués passat. I després tenim el tema de la presó. El dolent és molt dolent, però quan derrota al Batman, en comptes de desfer-se d’ell i fer-ho públic com a demostració del seu poder, decideix enviar-lo a una presó de la qual teòricament no es pot escapar ningú. I dic teòricament perquè el propi Bane sap que és possible escapar-s’hi. I hi ha altres coses que grinyolen, com la facilitat que tenen en Batman o inclús la Selina per a conduir vehicles super-extranyíssims com la bat-moto o la mena de bat-helicòpter que surten. S’ho miren, hi pugen, i apa, com si ho haguessin fet tota la vida.


No sé. Tot plegat, vist en conjunt, grinyola una mica. Però què caram!! És una peli de superherois, no? Doncs aquestes coses passen, a les pelis de superherois.


Tornem a Gotham. Amb Batman fora de servei, en Bane s’apodera de la ciutat i hi sembra el caos. Com? Primer de tot aconsegueix que totes les forces policials baixin a les clavegueres buscant el seu amagatall. Un cop hi són, provoca una sèrie d’explosions en cadena deixant-los a tots atrapats. Òbviament, en Gordon i en Blake descobreixen el pla, però tard. També vola tots els ponts per evitar que la gent pugui marxar. Aleshores, aprofitant que al camp de futbol hi ha un partit molt important on assisteix, a part de les autoritats, una gentada, fa l’anunci de que posseeix una bomba nuclear construïda a partir del reactor de fusió d’Indústries Wayne, amb l’ajuda del científic que segresta al principi de tot de la peli, i a qui mata, per cert, per a que ningú pugui desactivar-la. Les escenes de les explosions i de l’esfondrament de mig camp de futbol són bastant espectaculars.

També aprofita per alliberar a tots els presos que estaven a la presó fruit de la llei Dent. Si, sí, el Harvey Dent que surt a la segona peli i blablablà.... Estant encara al camp de futbol, en Bane desvetlla el misteri sobre la mort d'en Dent i l’encobriment d’en Gordon, fent veure a la gent que el que es creien que era un heroi no ho és tant. Això ho pot fer perquè quan en Bane s’ha trobat amb el comissari li ha pres unes notes manuscrites que anava a utilitzar en un acte d’homenatge a Harvey Dent on pensava desvetllar tota la veritat.

Tornem a la presó. Han passat uns mesos, i un pres ha mantingut en vida a Bruce Wayne i li ha posat la vèrtebra a lloc. També coneixem una mica la presó. Resulta que està sota terra i hi ha un pou molt ample i profund que comunica amb l’exterior. La gràcia és que el pou no es pot escalar, de manera que els reclusos veuen la llum, la sortida, la llibertat, però la tenen inabastable. I això els sumeix encara més en la desesperació. Diu la llegenda que només una persona ha aconseguit escapar de la presó.

Llegenda? Potser no. Segons expliquen, a la zona hi havia un rei molt poderós, i un dels seus guardes es va enamorar de la seva filla. Van mantenir una relació en secret, però el rei els va descobrir i va fer tancar al guarda a la presó. La filla, a l’assabentar-se, va fer un tracte amb son pare, i van desterrar al seu estimat a canvi d’ocupar ella el seu lloc a la presó. La princesa resulta que estava embarassada, i va tenir un fill. El guarda, quan va descobrir tot plegat, es va convertir en el personatge del Liam Neeson de la primera peli, un dels integrants més importants de la Liga de las Sombras. I va jurar venjança. La qüestió és que es suposa que el fill de la princesa va aconseguir fugir de la presó. Conclusió? Aquest que va escapar és en Bane, i el que persegueix és acabar l’obra de son pare al capdavant de la Liga de las Sombras.

Total, que com és d’esperar, i després de patir molt, en Bruce Wayne aconsegueix també escapar de la presó. I aconsegueix arribar novament a Gotham. Allà impera l’anarquia total. El “poble” ha creat un tribunal per on van passant tots els poderoses i són condemnats. El jutge és el Cillian Murphy, que fa de Dr. Jonathan Crane, o d’Espantapájaros. Amb aquest personatge em perdo una mica. Sí, ho reconec, estic peix en tot el tema de DC i de Batman.
Bruce Wayne aconsegueix reunir-se amb el Gordon, en Blake, la Selina, la Miranda, i el Lucius. L’Alfred, fart de veure com en Bruce destrossava la seva vida, havia marxat. Entre tots creen un grup de resistència. En primer lloc pensen com poder alliberar a totes les forces de l’ordre que es troben soterrades, i en segon lloc fan un seguiment exhaustiu d’on pot estar la bomba. En Bane la té en un camió donant tombs per la ciutat, i fa anar tres camions, per a que no es sàpiga en quin està. El problema és que la bomba es va degradant, i si no la desactiven o estabilitzen en un determinat temps, acabarà esclatant. El típic compte enrere de totes les bombes, vaja. El problema és que qui teòricament sap desactivar-la es mort, pel que la única solució sembla ser trobar el detonador, que no se sap qui el té, i estabilitzar la bomba per evitar que s’acabi de degradar.


Després d’uns quants estira i arronses, la cosa queda així: per un costat han alliberat a tots els policies soterrats, que s’enfronten a les forces d’en Bane. Per un altre, estan planejant l’evacuació de Gotham per si de cas no poden desactivar la bomba. Per evitar que aquesta peti, el que intenten és inhabilitar el senyal del comandament a distància posant un aparell que l’interfereixi al costat de la bomba. D’això se n’encarrega Gordon. I Batman s’enfronta novament a Bane. La lluita promet, i aquest cop sembla que guanyarà Batman. En mig de la lluita, la màscara de Bane queda mig inservible. I quan el Batman li té el peu al coll i l’està interrogant per a que li desvetlli qui té el comandament a distància de la bomba, apareix Miranda. I li clava un ganivet a Batman. Que què? Sí, sí, tal com sona. Aquest gir m’encanta. I aquí es desvetlla part del misteri de la peli.

Resulta que qui s’escapa de la presó aquella del pou no és en Bane, sinó que és la Miranda, la filla de la Liga de las Sombras, amb qui després tornaria per alliberar a Bane, que li va fer de protector a la presó. I ara, Miranda, vol venjar la mort de son pare i acabar la seva feina.
Com el comandament de la bomba no funciona gràcies a la feina del comissari Gordon, Miranda decideix anar-la a buscar, no sense abans arreglar la màscara de Bane. Total, que Bane es disposa a atonyinar novament de valent a Batman. Però de cop i volta, apareix la Selina muntada a la moto i mata a Bane.

Això és un altre punt feble de la peli. Un dolent tan dolent com en Bane es mereix una mort millor, més èpica, més digna. No sé, que hagués mort intentant salvar a la Miranda, posant-se entre mig i rebent ell un dispar mortal dirigit a ella, sent abandonat després per la seva protegida, per exemple. Però bé, què hi farem. Si més no, això serveix per reunir de cop a la Selina i al Batman.

L’una per terra i l’altre per aire intenten empaitar el camion on està la bomba per dur-lo a un laboratori on els espera el Lucius per estabilitzar la bomba. Però la Miranda l’inunda, fent-lo inservible. Ara està dins la cabina del camió de la bomba, però aquest camió té un accident provocat pel Batman, i la Miranda també mor. No hi ha temps (ni coneixements) per a desactivar la bomba. I el Batman, que és un heroi, l’enganxa al bat-helicòpter i la pren mar endins. I des de la llunyania, es veu com esclata.

Silenci.


Com a epíleg, Batman recupera l’estat d’heroi de Gotham, i el seu nom queda net. Bruce Wayne es dóna per mort durant els disturbis, i és enterrat a la mansió Wayne, al costat de sons pares, i en presència d’un destrossat Alfred. En Blake vol que tothom sàpiga qui era Batman, per a honorar-lo, però el comissari Gordon el convenç que és millor que Batman segueixi sent un símbol, algú admirat i temut. En el testament, Bruce Wayne disposa que totes les propietats siguin venudes per a saldar deutes, dóna la mansió a Gotham per a convertir-la en un orfenat, i deixa el que queda de la fortuna a l’Alfred.
Ara bé, Gordon descobreix que algú ha arreglat la bat-senyal. Lucius descobreix que el propi Bruce Wayne havia arreglat el pilot automàtic del bat-helicòpter, l’únic “defecte de fàbrica” que tenia, i Blake, que de veritat de veritat es diu Robin John Blake, troba la bat-cova. I l’Alfred.... Doncs resulta que està a Florència, fent un cafè, i tal com havia desitjat tantes vegades quan el Bruce Wayne va desaparèixer la primera vegada (ens remuntem a temps de Batman Begins, diguem-ne), llegint el diari, aixeca el cap i veu al Bruce Wayne, assegut a una taula amb qui pot ser la Selina, i fent també un cafè. I tots dos es saluden subtilment. 

I aquí sí que s’acaba.

Buf. Gairebé tres hores. Però molt ben aprofitades. Recomanable? Molt.

Detallets que m’han agradat força: la música, complement perfecte, ressaltant les escenes trepidants i donant més emoció a tot plegat, la Selina, tota ella, la Miranda i el gir que fa el seu personatge, el detallet de que el John Blake en veritat sigui en Robin John Blake, .... Les coses que m’han grinyolat ja les he comentat. I no m’ha agradat la veu de l’Alfred ni la del comissari Gordon. Temes del doblatge, suposo. I al Batman, quan feia de Batman, tampoc el sentia bé. Com a Bruce Wayne sí, però com a Batman.... En canvi, al Bane si que el sentia perfecte. Això pot ser degut, a part de per la meva sordesa, a la “qualitat” del cine (el Lauren de Reus). Igual en una sala millor sonoritzada....

Suposo que si estigués més ficat en l’univers DC en general, o en el del Batman particularment, hagués trobat molt més detallets interessants a comentar. Per exemple, em perdo bastant amb el tema de la Liga de las Sombras i el Ra’s Al Ghul, o amb el Harvey Dent (i no només per no haver vist la segona peli), o amb l’Espatapájaros, .... Inclús amb el propi Bane. He llegit pocs còmics, de Batman, però trobo que la peli manté l’essència del personatge. Potser als còmics tot plegat és un pèl més fosc, però la corrupció, la lluita de classes, el que els dolents vulguin culpar als benestants del mal de la societat, també hi són presents.

El Cristopher Nolan acaba aquí la seva trilogia. Però això no significa que s’acabi aquest Batman, ja que el final és prou obert com perquè algú pugui continuar la història en el punt on s’ha quedat. El llistó està molt alt. I no crec que el propi Nolan ho faci. Però qui sap si algú altre....
El temps ho dirà.



(http://www.thedarkknightrises.com/)


4 d’ag. 2012

Concert marciano d’Els Amics de les Arts



Concert: Concert marciano d’Els Amics de les Arts
Lloc: Camp de Mart, Tarragona



Tercera ocasió (de moment) per disfrutar del directe d’Els Amics de les Arts, a la gira de l’Espècies per Catalogar. La primera va ser al Fortuny de Reus, i la segona al concert Confidencial de RAC105. En aquest cas el lloc és també molt xulo: el Camp de Mart de Tarragona.
(Foto: Pol Cruells)

A veure.
El concert.
Què explicar?


Des del punt de vista tècnic o estadístic, comentar que es va sentir molt molt molt bé (gràcies per la part que et toca, Kurti), que ple ple no estava, però feia molta patxoca, i que van tocar tot l’Espècies (excepte Tots els homes d’Escòcia i L’arquitecte), més Déja-Vu, 4-3-3, Bed&Breakfast, La merda se’ns menja, L’home que treballa fent de gos, Jean-luc, el Tren transsiberià i Reykjavik, que l’estrenaven en aquesta gira. No, no vam tenir Factotum, però sí Reykjavik. Ah, també van tocar un fragment de la intro de la Petita oda en Dijous quan explicaven la història del Pol, però imagino que no compta. Crec que no me’n deixo cap.

També comentar que es nota que ja porten uns quants concerts, d’aquesta gira. El concert de Reus era el tercer de la gira, i encara se’ls notava.... encarcarats, massa pendents de tot. Aquí van estar molt més.... sueltos, més distesos. Tan ells, com la Banda per Catalogar: el Ramon (i el seu bigoti) exercint de mestre de cerimònies animant al personal i imitant a l’Stallone si calia, el Pol, animat i ballant més que mai, pendent del seu solo final a Reykjavik, molt xulo, per cert, i els vents, amb el dancing transsiberià i la camisa hawaiana del Tutu (deuria lligar, aquest cop?). Inclús el Ferran es va equivocar amb la lletra dels Guionistes però va passar totalment desapercebut, sense que gairebé es notés.

No van faltar les referències a l’origen del Ferran: que si de Reus, que si de Tarragona, .... El públic, òbviament, va entrar en el joc. I joc va ser també el que van donar el vanos, perquè sí, feia moooolta calor. I clar, des de l’escenari, veure tanta gent amb vanos a les mans....

Com a nota negativa, per dir-ne alguna i que no quedi tot tan tan happy-flower, comentar que s’haguessin pogut estirar una mica més i arribar a les dues horetes. Potser una mica més i tot. Només que haguessin tocat les dues que faltaven de l’Espècies (la solemne Tots els homes d’Escòcia i la més que emotiva L’arquitecte), la cosa hagués quedat rodona del tot. Potser el fet de que el Joan Enric no estigués gaire fi, com després em van comentar (crec que va ser) el Dani, va evitar que toquessin aquestes cançons.

Des del punt de vista personal vaig passar uns instants molt petits de nervis. Bastant al principi, l’Eduard va anunciar que tenien una sorpresa per aquest concert. I per uns instants, sí, vaig pensar que es tractaria del Factotum i que, qui sap, igual m’anomenaven i tot. No pel nom, però potser queia alguna referència vegetal. Després de fer campanya per activa i per passiva a Twitter amb el concert marciano i l’#amicsFactotum, si hagués caigut algun "ah, bravo Figaro" me n’hagués sentit responsable. Però no, la sorpresa no va ser aquesta. La sorpresa va ser l’estrena de Reykjavik a la gira. I la veritat és que va sonar molt molt bé.

La resta, perfecte. Vaja, en la línia. Vaig cantar, vaig riure, vaig ballar, vaig perdre la veu, .... I sí, em vaig emocionar. No va faltar alguna llagrimeta, i en més d’una ocasió. I un nus a la gola va evitar, també en més d’una ocasió, que seguís cantant.

Només vaig fer una foto, i va ser abans de començar, amb l’escenari buit.

Quan vaig a un concert sóc incapaç de fer res més que no sigui estar pel concert. Ni fotos, ni vídeos, ni res. Si ho fes, estaria més pendent de les fotos que del concert, i seria com tallar, com perdre’m alguna cosa, com desconnectar de la mena de comunió que es crea entre el que passa damunt l’escenari i els que estem de públic.
Bé, de fet, en aquest concert vaig fer dues fotos més. Una va ser a unes noies que seien a prop i que em van demanar el favor de que els hi fes la foto mentre sonava 4-3-3, amb l’escenari al fons i tal. L’altra va ser ja amb el concert acabat, quan unes altres noies em van demanar que els hi fes una foto amb l’Eduard, el Ferran i el Dani. I sí, en els dos casos vaig fer les fotos. Però no compten. Espero que com a mínim quedessin bé, perquè jo iles fotos....


Al final no vaig poder saludar al Kurti, però vaig estar parlant amb el Pol i el Ramon (un plaer conèixer-te, i enhorabona per la teva propera paternitat). També vaig saludar a una gent de Sabadell (Núria i família) amb la que ja és el segon cop que coincidim. I vaig tenir novament la oportunitat de xerrar una mica amb Els Amics de les Arts. Faltava el Joan Enric, que no estava fi. Però poder saludar als altres tres va ser novament una sort. I un privilegi, sí. Em van comentar que s’havien plantejat el tema del Factotum, cosa que em va fer sentir important. Ja veus tu quina tonteria. I el Ferran em va comentar que des de l’escenari m’havia vist entre el públic. Inclús va dir el lloc exacte on estava. Això gairebé em va fer caure de cul a terra. Que d’entre tota aquella gentada, només per uns instants, es quedés amb on estava jo.... Buf. Clar, que la discreció de la meva samarreta-pastanaga hi deuria ajudar, suposo.
I ens vam acomiadar fins la propera.

És impressionant les ganes i l’energia que té aquesta gent per, després d’un concert de gairebé dues hores, rebre personalment a totes i cadascuna de les persones que van voler i signar-los-hi el que fos i fer-se fotos i tot amb un somriure.

També vaig dur el llibre per a que me’l signessin. L’Eduard em va dibuixar una pastanaga i tot. Llàstima que el Joan Enric no hi fos, per tenir la signatura dels 4. Qui sap si al proper concert atòmic li ho podré demanar....

Perquè sí, amics, properament, concert atòmic dels @amicsdelesarts. #amicsFactotum