11 de maig 2013

Elektra


Elektra (2005)

Direcció: Rob Bowman
Intèrprets: Jennifer Garner (com a Elektra), Goran Visnjic (com a Mark Miller), Kirsten Prout (com a Abby Miller), Will Yun Lee (com a Kirigi), Cary-Hiroyuki Tagawa (com a Roshi), Terence Stamp (com a Stick)


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Uf.... Res de l'altre món. Tampoc conec suficient el personatge, però.... no. És una peli d'arts marcials d'allò més senzilleta. Ni la protagonista lluint palmito. Ni els dolents tenen una mort èpica destacable. A part, hi ha massa repetició amb els flashbacks que surten. Dura només una horeta i mitja, però s'arriba a fer llarga. 

Recomanable? No. Imprescindible? Menys.


(http://en.wikipedia.org/wiki/Elektra_%282005_film%29)




10 de maig 2013

Nunca me abandones


Nunca me abandones (2010)

Direcció: Mark Romanek 
Intèrprets: Carey Mulligan (com a Kathy), Andrew Garfield (com a Tommy), Keira Knightley (com a Ruth), Charlotte Rampling (com a Miss Emily), Izzy Meikle-Small (com a Kathy de jove), Charlie Rowe (com a Tommy de jove), Ella Purnell (com a Ruth de jove)


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Un triangle entre dues noies i un noi. Una de les noies s'interposa entre els altres dos. Al cap d'un temps ho reconeix i es reconcilien. La gràcia de tot plegat? Doncs que pertanyen a un programa governamental de donacions. Els crien de petits en una mena d'internats per a utilitzar-los de més grans. I al cap d'x donacions, moren. L'acció passa al 78, al 85 i al 94, i és la relació dels protagonistes entre ells (i amb la resta de companys) i com van descobrint el futur que els espera.

És lenta, com a molt dramàtica, i de mal rotllo. Hi ha massa violí. Tot i això, té la seva gràcia.

Recomanable? Home, si no tens res millor, pot estar bé. Imprescindible? Més aviat no.


(http://www.foxsearchlight.com/neverletmego/)


7 de maig 2013

Estela Plateada. En tu nombre


Estela Plateada. En tu nombre 

Guió: Simon Spurrier 
Dibuix: Tan Eng Huat 


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Mini sèrie de 4 números (Silver sufer. In thy name) publicada al 2007, després de l'Estela Plateada: Requiem, i recopilada en plan Marvel Graphic Novel

El principi és com a molt filosòfic, i parla de la vida i la por al dolor. L'acció comença quan l'Estela Plateada, fent com sempre turisme còsmic, és sorprès per uns traficants d'òrgans i una estranya civilització l'ajuda. Es veu que es fan dir Col·lectiu Ama, i són una mena d'utopia formada per un centenar de móns i una dotzena de races que viuen en pau i harmonia superant qualsevol diferència. Són ments racionals, i a l'Estela Plateada li recorda el seu planeta. total, que decideix acompanyar-los per a conèixer una mica el col·lectiu. No hi ha horror, ni classisme, ni racisme. No hi ha confrontacions, ni fanatismes, ni odis. Hi ha pau. I busquen superar-se i trobar més civilitzacions que vulguin afegir-se al col·lectiu.

Dibuix com a molt angular i molt recarregat. Colors cantons, com si no acabessin de lligar. 

Després de visitar a l'emperadriu, que sembla que li tiri els trastos, l'Estela Plateada és requerit a un petit planeta al que els del col·lectiu volen ajudar. Es veu que hi ha un "dimoni", com una bèstia, que els assola. De fet, en aquest món troben desolació i misèria i ressentiment. L'Estela Plateada pela als monstre dolentot, i l'emperadriu anuncia que visitarà el lloc i tal. Quan arriba intenten atemptar contra ella i l'Estela Plateada la salva. Tot i això, mentre l'emperadriu va de sobrada, ell comença a veure coses rares, coses que no li quadren, que no són com li havien explicat. I un habitant d'aquell món li ho explica tot. Es veu que eren una civilització tranquil·la i pròspera, amb la seva pròpia religió, que anaven fent xino-xano. Però un bon dia va arribar el Col·lectiu Ama i els va sotmetre amb les seves idees. I ara es pensen que l'Estela Plateada és el nou salvador i que els alliberarà. Per altra banda, l'emperadriu diu que són escòria, que van utilitzar la seva religió per a cometre barbaritats i fer que tothom els seguís, que són la vergonya del col·lectiu i volen aprofitar que ara es revoltaran per eliminar-los del tot. I l'Estela Plateada al mig de tot. Qui és bo? Qui és dolent? 

Com no es posen d'acord, l'Estela Plateada es farta de tot una mica i fa que una cosa els uneixi: la por. Resulta que diu que avisa a Galactus i els amenaça que qui ataqui serà cruspit. I els hi suggereix una via: el diàleg. Aparentment fan les paus. Bé, impera la diplomàcia (cadascú diu als seus el que volen sentir) i aplacen les hostilitats indefinidament. El que realment planegen és petar-se a Galactus, que resulta que no és el de veritat, sinó ser una mena de miratge obra d'Estela Plateada per a fer-lis agafar por. 

Al final acaben esbatussant-se els uns amb els altres. És la condició humana. La vida és així, sempre en lluita. Sempre lluitant. Els uns amb els altes. Els uns contra els altes. 

El dibuix és com a difós. Hi ha unes cares molt expressives, però a la vegada difoses, amb molts trasos. El guió té el seu rotllo, i la història no està malament. Molt filosòfica. Bàsicament parla del bé i del mal que quan estan als extrems més extrems es confonen. 


Recomanable? Hi ha coses millors. No és dels Estela Plateadas que més m'ha agradat. Imprescindible? No. 

(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/mgnestplatetnp.html)





4 de maig 2013

Guía del mal padre


Guía del mal padre

Autor: Guy Delisle


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Guy Delisle amb fill i filla. Coses quotidianes, traient la punta d'humor. Són coses que passen o poden passar. Un "pèl" exagerades, sí. En moltes t'hi pots sentir identificat, sinó totalment, en gran part. Si tens fills, clar. Si no en tens, potser sembla bèstia, però no ho és tant....

Dibuix simple, poc text. Es llegeix molt ràpid. Potser el format és la pega del llibre: llibre petit -> pàgina petita = moltes pàgines. I com es llegeix tant ràpid, resulta una mica incòmode anar passant tanta pàgina, ja que hi ha molts silencis o moltes vinyetes mudes.

A destacar l'acudit del nen sospitant qui és el Ratoncito Pérez, el curs de natació de la filla, el dibuix que fa la filla per son pare, o el pare pretenent que el fill deixi la DS i l'ajudi a arreglar l'aigüera.


Recomanable? Sí. Curt, ràpid, val la pena. Imprescindible? Tant tant potser no, però val la pena. Sobretot si tens fills. 






3 de maig 2013

París


París (2008)

Direcció: Cédric Klapisch
Intèrprets: Juliette Binoche (com a Élise), Romain Duris (com a Pierre), Fabrice Luchini (com a Roland), Albert Dupontel (com a Jean), François Cluzet (com a Philippe), Karin Viard (com a mestressa del forn), Gilles Lellouche (com a Franky), Mélanie Laurent (com a Laetitia), Zinedine Soualem (com a Mourad), Julie Ferrier (com a Caroline)


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Peli coral de París on el protagonista és.... París. Però no el París turístic (que també), sinó el París content, solitari, acabat, romàntic, trist, somiador, desesperat, bohemi, estudiantil, immigrant, ric, familiar, desenganyat, tradicional, esperançat, .... 


El tema comença amb un ballarí que està malalt del cor i s'està morint. Se n'acaba fent càrrec sa germana, divorciada i amb 3 fills, és assistenta social, i està ajudant a una gent que esperen l'arribada del seu germà des del Camerun. Al final acaba tenint rotllo amb un treballador del mercat. En aquest mercat hi treballa una colla d'amics (o companys de feina) i, entre ells, una parella divorciada. Ella mor just quan comença a refer la seva vida lluny d'aquesta colla. 
Tornem al ballarí. Resulta que té una veïna jova i molt guapa amb novio que s'enrotlla amb el profe d'història, que amb ella rejoveneix. Cansat i avorrit de fer classes, accepta presentar uns documentals per la pasta que hi pot guanyar. Son germà és un arquitecte i espera un fill. I després hi ha un forn de pa amb una mestressa.... amb problemes per trobar dependenta.

Comença i acaba. I passen coses. Però no hi ha ni un principi ni un final. Senzillament, passen coses. Si no es digués París i es digués.... Toulouse, o Estocolm, o Milà, o San Diego, o com sigui, la peli potser funcionaria igual. Però no sé, París li dóna un toc especial.

Xula. M'ha agradat. 


Recomanable? Sí. Imprescindible? Sí, per diferent. D'acord, no és que sigui gaire "diferent", una peli coral ambientada en una ciutat on surt gent més o menys relacionada a qui els hi passen coses. Però no sé, m'ha agradat.


(http://en.wikipedia.org/wiki/Paris_(2008_film))





2 de maig 2013

En un cel llunyà


En un cel llunyà

Autor: Hugo Pratt


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Aventura al nord d'Àfrica, a principis de l'entrada d'Itàlia a la Segona Guerra Mundial. Aventura d'amor, d'amistat, i de lleialtat. I de tragèdia. I aventura aeronàutica.

El tema comença amb una parella d'enamorats. El problema és que ella està compromesa amb el germà d'ell, que és pilot. El prota és en Pietro, aquest pilot. I la seva història és tràgica. Al principi sembla que tingui un futur molt prometedor: novia maca, família que l'estima, carrera envejable on sembla que pugui prosperar molt, amics, .... Però la cosa es torça estant a Etiòpia, quan Itàlia entra a la Segona Guerra Mundial. Un dels seus millors amics, un pilot anglès, ara resulta que és l'enemic. I a sobre, s'assabenta de que la seva promesa està enamorada de son germà.

Avions. Surten avions. Veiem Glosters Gladiator, Fiats C.R. 42, Savoias Marchetti, Hurricanes, Bristols Blenheim, .... Precisament, en un combat, l'amic anglès acaba tombant a Pietro, i aquest mor. A l'anglès el condecoren, però quan s'assabenta de qui era l'altre pilot, li va a retre homenatge i li dóna la medalla que l
i han concedit. Eren amics!! Un altre exemple de l'absurditat de les guerres.

La història podria donar més de sí: els personatges (els germans, la novia, l'amic anglès, ....), les situacions, els escenaris, .... El dibuix és com a simple, descuidat, ràpid, amb una sola línia. Amb colors plans. Semblen aquarel·les. Xulo. Molt agradable de llegir. I queda clar que a l'Hugo Pratt li agradaven els avions.

Per cert, el pròleg és d'Humberto Eco, admirador de Pratt. Fa gràcia. 


Recomanable? Història simple. Si t'agraden els avions, sí. Imprescindible? Potser no.


(http://www.normaeditorial.com/ficha/012077209/en-un-cel-lluny%C3%A0-%28catala%29/)
(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDWGE0NGNnMnpZbEU/view?usp=sharing)


1 de maig 2013

Iron Man 3





Iron Man 3 (2013)

Director: Shane Black
Intèrprets: Robert Downey Jr. (com a Tony Stark / Iron Man), Gwyneth Paltrow (com a Pepper Potts), Don Cheadle (com a James Rhodes / Máquina de Guerra), Guy Pearce (com al Dr. Aldrich Killian), Ben Kingsley  (com al Mandarín), Rebecca Hall (com a Maya Hansen), James Badge Dale (com a Eric Savin), Jon Favreau (com a Happy Hogan)


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Tenir massa referents de còmics de vegades aixafa una mica aquest tipus de pelis. Si saps el just i necessari es gaudeixen més, ja que no tens cap idea preconcebuda ni et deixes portar per la trajectòria que segons quins personatges han tingut als còmics. Tot i això, la peli està molt bé, és entreteniment pur. És llarga, i tot i no fer-se pesada, es percep que és llarga.

A veure. La peli comença uns anys enrere, quan un investigador demana ajuda a un tot poderós Tony Stark i aquest passa d'ell. Temps després, un terrorista anomenat Mandarín està fent això: sembrar el terror. Iron Man el desafia, i el Mandarín va, destrueix vilment casa seva, i casi se'l peta a ell i a la Pepper i a tots. Iron Man aconsegueix fugir. Abans d'això apareix la Maya Hansen, una amiga de Tony Stark, que ve a advertir-li sobre el Mandarín. Què en sap, ella?

Després de l'atac a casa seva, Iron Man fuig i apareix en mig del no res amb l'armadura una mica malmesa. Allà es fa amic d'un nen i gràcies a les seves eines i a la imaginació, aconsegueix reparar-la. Mentrestant, descobreix que les explosions que reivindica el tal Mandarín estan causades per gent que participa al programa Extremis, un projecte amb el qual pretenen curar determinades minusvalideses físiques (veterans de guerra ferits al front, per exemple). Però la cosa no acaba de funcionar del tot i la gent a la qual subministren el diguem-ne medicament acaba tenint una reacció exotèrmica molt potent i acaben petant. Per amagar-ho, atenció, SPOILER, s'inventen la figura del Mandarín, que no deixa de ser un actor mort de gana contractat per això. I qui hi ha darrera de tot plegat? Doncs el Dr. Aldrich, aquell científic de qui Tony Stark va passar temps enrere. La Maya Hansen havia començat amb el tema, i el dolent es va apropiar del projecte.

Iron Man, un cop reparat i novament en actiu, va cap al cau del Mandarín. Allà s'assabenta que els dolents tenen a la Pepper Potts i li han subministrat l'Extremis. També han enredat a Máquina de Guerra per a prendre-li l'armadura. I després de fer-li xantatge al vicepresident, segresten al president dels Estats Units. Tampoc ve molt a "cuento", això, però queda molt espectacular. I l'escena de l'Iron Man  salvant als passatgers de l'Air Force One és d'aquelles de veure en pantalla gran. Una mica "campana", tot plegat, sí, però es tracta de fer una peli d'entreteniment pur, i ho aconsegueixen.

Total, que al final hi ha l'enfrontament final: Máquina de Guerra salva al President, surten mooooltes armadures de'Iron Man actuant per control remot, i la Pepper es peta al dolent. I guanyen els bons. I es salven els que s'han de salvar. Tot molt gran, molt espectacular, amb moltes explosions i molt de foc i molts focs artificials. Tant la Pepper com el Tony Stark s'operen: a ella li "extreuen" l'Extremis, i al Tony la metralla que l'amenaçava constantment. I Tony Stark es dóna compte de que ha estat a punt de perdre allò que més estima, i està disposat a prescindir de les armadures i del perill i de tot plegat. Però en el fons, ell és Iron Man, vulgui o no. I d'això no se'n pot prescindir.

Hi ha molt tros de peli que no apareix l'Iron Man, i no se'l troba a faltar. Tractant-se d'una peli precisament sobre l'Iron Man, té mèrit. I potser s'abusa una mica del turment del Tony Stark després dels fets de Nova York (el que passa a Los Vengadores, vaja). Però vaja, com deia, força bé. El que més m'ha fallat ha estat el tractament del Mandarín. Però com deia al principi, això és degut a que vinc "contaminat" dels còmics. És un personatge molt molt potent, i aquí el tracten.... no gaire bé. Com a adaptació de còmic suspèn, com a personatge de peli, queda força bé i l'efecte o gir que té és destacable. Ara que potser aquest gir funciona també perquè vens amb les idees del còmic.... El mateix passa amb Extremis. S'inspira amb el còmic. Només s'inspira.   

El final de la peli és una mica.... final o canvi d'etapa. Però.... Tony Stark tornarà.
Ah, escena postcrèdits divertida. Bé, a mi em va fer gràcia.


Recomanable? Sí, sens dubte. Imprescindible? Home, segurament sí, ja que el que passa té a veure amb d'altres pelis Marvel i tal. No és de les que cal anar revisionant de tant en tant, però està bé. 


(http://marvel.com/movies/movie/176/iron_man_3)




29 d’abr. 2013

Órbita 76


Órbita 76

Guió: Gabriel Noguera Martín 
Dibuix: José Pablo García 



(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)




Un noi que de petit volia ser astronauta, a mida que es fa gran, va abandonant el seu somni. Al final es fa funcionari. De cop, un dia, son avi, que està en una residència, li diu que realment ell és en Iuri Gagarin

Directe al gra. Bona intro. Dibuix modern però molt xulo. La imatge de la residència em transporta a Arrugas i a l'Alzheimer i a mon pare.

La qüestió és que l'avi li diu que la seva missió va fracassar i va anar a aterrar.... als Monegros. Allà es va camuflar per passar desapercebut i que no se n'assabentessin ni els americans (els enemics) ni els soviètics (per haver fracassat). I clar, va anar passant el temps, una cosa va portar a l'altre.... I allà està. I resulta que com ara que ell ja es gran, ha arribat l'hora de dir-li al seu net que.... és l'últim dels Gagarin!! Toma ya!! Per voler ser un astronauta de nen, que ara et diguin això.... Deu n'hi do!!

La qüestió és que ningú el creu, ni el seu propi net. Es veu que ja no és el nen somiador i lluitador que era. I té raó. Total, que decideix escapar-se per anar a buscar les proves del que diu. 

Hi ha un humor molt blanc, molt fi. Dobles sentits, comentaris càustics o irònics, .... Molt xulo.

El net el persegueix, i acaben als Monegros buscant les restes de la nau. El viatge es converteix en la òrbita 76, la que va faltar per a concloure la missió amb èxit. De passada, l'avi repassa una mica la seva història. Al final, troben una rentadora industrial vella i uns llençols esquinçats. O potser són realment les restes de la nau i del paracaigudes? No sé. No queda clar. Què vols creure, tu?

Molt sentimental. Gairebé de llagrimeta.


Recomanable? Sí. Imprescindible? Mira. Direm que sí. És diferent. Val la pena.



(http://www.dibbuks.es/es/catalogo/%C3%B3rbita-76)
(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDTnRTWG1wVkFDYVk/view?usp=sharing)




28 d’abr. 2013

Iron Man. Extremis


Iron Man. Extremis

Guió: Warren Ellis 
Dibuix: Adi Granov


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Còmic on s'actualitza una mica la història de l'Iron Man. Segueix sent un jove que fa pasta dissenyant bombes i armament per l'exercit a l'època de la Guerra del Golf i tal. I és a Afganistan on té l'accident en el que acaba ferit de metralla al pit i on construeix la primera armadura. No se sap que Tony Stark és l'Iron Man. I la gent no el traga pel tema del tràfic d'armes. En canvi, l'Iron Man sí que cau bé, ja que ajuda a la gent i està amb els Vengadores. Tot això és una mica a més a més, per situar-te, per contextualitzar-te si no has llegit res (o gairebé res) del personatge. Si ho has fet, ho modernitza tot plegat i ja està. 

La història en sí, però és una altra. Va d'un virus, Extremis. És com un sèrum del super-soldat. Reconfigura el cos piratejant el sistema nerviós i el seu centre de curació, i es pot programar perquè incideixi més en un aspecte o en un altre. Sense comentaris.

Sigui com sigui, algú amb ganes de venjança "roba" (entre cometes, ja que sembla que el venen) aquest virus de l'empresa que l'ha creat, i Maya Hansen, una amiga del Tony Stark, li demana ajuda. En el primer enfrontament entre el dolent infectat i l'Iron Man, aquest surt molt mal parat. Tony vol que Maya l'ajudi, pel que li revela la seva identitat. Aleshores resulta que només queda una dosi d'Extremis, i Tony la reconfigura i fa que li injectin. Amb això i unes millores a l'armadura, va novament a la recerca del dolent i aquest cop sí que el guanya. Òbviament. 

Al final, Maya resulta que estava implicada en la suposada venda d'Extremis. Volia cridar l'atenció sobre el fet de que els militars retiressin els fons de l'investigació de Futurepharm, l'empresa on treballa. I Tony està content perquè això de fer el bé li dóna un sentit nou a la seva vida.

Tot plegat té un rerefons sobre els límits de l'home, de la ciència, del propi Tony Stark o de l'Iron Man. Fins a cert punt és una mica filosòfic. 

Està bé. Es llegeix ràpid. I el dibuix compleix. Cap a la mitat hi ha molta lluita i poc diàleg. Es fa curt, i es podria desenvolupar una mica més el per què el dolent és una mica anti-sistema, i el per què de que el Tony Stark estigui tant fet pols. I el tema de la investigació i el fet de que els militars hi posin pasta, si això és aprofitar-se d'ells o jugar el joc que ells volen. Són temes que donarien més de sí. Així, tal com està, va molt al gra.


Recomanable? Sí. I més tenint en compte que la peli d'Iron Man 3 s'inspira en aquest còmic. Imprescindible? Doncs gairebé que sí. No sé com entra aquesta història en tota la continuïtat de l'Iron Man, però sí, és un bon còmic. 








26 d’abr. 2013

Trash


Trash (2009)

Director: Carles Torras
Intèrprets: Óscar Jaenada (com a David), Judit Uriach (com a Clara), David Selvas (com a Cristian), Marta Solaz (com a Susana), Joël Minguet (com a José), Francesc Ferrer (com a Nacho), Carla Nieto (com a Alicia), César Rojas (com a César), Christian Zataraín (com a Camilo), Assumpta Serna (com a Carmen), Núria Prims (com a Luz)


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Peli coral, de molts personatges. Les protagonistes són una mare i les seves dues filles.

Tenim a la mare, que té cáncer de mama. A la quimio coneix a una dona, es fan amigues, i li parla de la maria i tal. I en fumen. I s'acaben enrotllant. La filla gran està prenyada. El marit, un home de negocis que mai està a casa, acaba en una festa amb un client i unes putes. I tot i que s'intenta resistir, acaba caient en la temptació. I la filla petita té un novio músic que s'ho fa amb la cantant del grup (i amiga d'ella). El novio acaba amb sobredosis, però es salva. Ella, però, en coneix a un altre, s'ho munten, però l'acaba deixant tirada. I pren pastilles i abusen més d'ella. Inclús un amic que té obsessionada en ella també se n'aprofita.

Al final, la gran va de part, sola, amb un.... "qué pasa neng" que l'acompanya (un dels moments més divertits de la peli), i les dues germanes i la mare s'acaben re-trobant. I el que semblava que acabaria malament, al final, acaba bé.

Plena de tòpics, retrata un munt de relacions.... tòxiques, que són una porqueria. D'aquí el títol. Tot plegat portat bastant al límit.

Es fa un pèl llarga, però es deixa veure. És una peli diguem-ne primerenca. No saps molt bé què et vol explicar i com ho vol fer. És una mica barreja d'estils. I potser hi ha massa sexe i drogues, com si a estones la història quedés pobre i s'utilitzés aquest recurs: "com no sé què dir o com dir-ho, poso sexe i drogues i a córrer".


Recomanable? Home, tot i ser bastant tòpica, no està malament. Se li pot donar una oportunitat. Imprescindible? Més aviat no.


(http://www.trash-lapelicula.blogspot.com.es/)




25 d’abr. 2013

Marvel: Punto de Arranque. El futuro está aquí


Marvel: Punto de Arranque. El futuro está aquí.

Guió: Brian Michael Bendis, Jeph Loeb, Ed Brubaker, Matt Fraction (entre d'altres) 
Dibuix: Ed McGuiness, Bryan Hitch, Terry Dodson, Roberto de la Torre (entre d'altres)


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Grapa de les que deu sortir de quan en quan explicant el que vindrà en les diferents sèries de la temporada. És una grapa que hauria de sortir gratuita, ja que no deixa de ser propaganda. Com un tràiler, vaja.

Hi ha com una mena de fil conductor que va fent de lligam entre les diferents històries que hi ha. No deixa de ser una altra història dividida en petites parts intercalades entre les altres. Aquesta història presenta a dos personatges que es colen dins la casa de Uatu i aprofiten per mirar els seus arxius, els seus secrets, en un petit instant en el que ell no ho controla. És un fet que passa cada 3 anys. És com si Uatu cada 3 anys bolqués els records a l'arxiu i mentre fa la copia no estigués vigilant. 

Entremig de tot això, Nova i Terrax lluitant contra la força Fénix. 
O un futur devastat per guerres on sembla que gairebé no queden humans per culpa de la obra Kraken (?), i on els X-Terminadors són la ressistència.
O en Kaine, el clon d'Spiderman, fugint (d'Spider-Island?) camí de Mèxic. Vol viure, no ser el dolent.
O la història de dos besson (un mor) relacionats amb el foc i de dues bessones (una mor) relacionades amb el fred. És el projecte Círculo Vacío. Son Fuego de Dragón i Luna Gélida. Separats són poderosos. Junt, imparables.
O el Dr. Extraño, com indaga en els somnis d'un personatge una mica peculiar de Greenwich Village.
O un New York del futur, on Ojo de Halcón i l'Spiderman parlen sobre un deute amb Ultron que creien pagat, però es veu que no ho està. I on un seguit de robots (clons d'Ultron?) ataquen la ciutat.

La veritat és que com tampoc estic posat en totes les sèries Marvel, no me n'entero gairebé de res. I tampoc és que m'hagin entrat ganes de fer-ho. Bé, una mica sí. Però vaja, tampoc m'ha cridat molt l'atenció. Són històries que es llegeixen i més o menys s'entenen. Algunes veus que són una introducció a alguna cosa més gran. D'altres saps que tenen història al darrera. I algunes, totes dues coses.

No està malament, es pot llegir. Però no és res de l'altre món. 


Recomanable? Home, si segueixes totes les sèries Marvel que es referencien, potser sí. Imprescindible? Diria que inclús encara que segueixis les sèries Marvel referenciades, no.



(http://www.paninicomics.es/web/guest/titulo_detail?viewItem=674616)
(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDSVJCR2xFZTRNY0k/view?usp=sharing)





24 d’abr. 2013

20th Century Boys 1


20th Century Boys 1

Autor: Naoki Urasawa


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



1973. Un institut a l'hora de dinar. Algú reté a l'encarregat de posar música i canvia Paul Mauriat per un grup anomenta 20th Century boy i una cançó, Free Angel. És el primer cop que a l'institut sona rock'n'roll. Però la gent passa de tot.

Segle XXI. Seu de l'ONU. Agraeixen i presenten a 4 persones que.... han salvat a la humanitat! gràcies a ells s'ha arribar al Segle XXI.

Tot això, en poques pàgines. Principi demolidor. a partir d'aquí la història tira endavant i endarrere per anar explicant uns fets. Bàsicament la història passa a l'actualitat. En Kenji treballa en una licoreria (bé en una botiga de queviures) familiar i cuida del fill de sa germana, que ha desaparegut. Un dia s'assabenta de la mort d'un amic de l'infantesa. Allà es retroba amb altres amics de la colla. I tot rumiant, veu una relació entre la mort del company i d'altres que han passat. Per acabar-ho d'adobar, al costat d'aquestes morts sempre apareix un dibuix, com un logotip, que.... es van inventar ells mateixos quan eren petits.

A part d'això, la història principal va intercalant fets que passaven quan el protagonista (i la colla) eren petits. Just en el temps que es van inventar aquest símbol. I també veiem altres fets que passen a l'actualitat i que es van relacionant en tot plegat.

Assassinats, sectes, amistat, misteri, música, .... La cosa promet. I molt.

El dibuix és.... deliciós. No és tant clar com d'altres manga. És com a més realista. Però la manera que té d'explicar-te les coses.... És molt com una pel·lícula. Sí que és cert, però, que tants salts al principi despisten una mica. Tot i això, la història enganxa. I molt.


Recomanable? Doncs de moment sí. Molt. Imprescindible? Només he llegit el primer tomet de 22 que hi ha. Però tot apunta a que sí.

  
(http://ca.wikipedia.org/wiki/20th_Century_Boys)

(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDaHM1SXRCcE15OUE/view?usp=sharing)





22 d’abr. 2013

Puntos de experiencia


Puntos de experiencia

Guió: Josep Busquet
Dibuix: Pere Mejan


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



El prota es separa, i reordenant caixes al seu nou pis, troba un llibre de rol de quan era jove. I decideix trucar als col·legues i muntar una partida, com "abans". A partir d'aquí vas veient la partida, i vas veient com han anat canviant tots. Bé, potser tampoc han canviat tant.... 

Xulo. Lectura ràpida. Molt amè. Dibuix com a detallista però en allò important. Personatges caricaturescos, un pèl extrems. Quan són joves el dibuix és com a més difús, amb més línies. Queda bé. 

Tòpics molt roleros que.... de fet, són bastant veritat. Parla de rol, sí. Però també de divorci, o separació. I del pas del temps. I d'amistat. Deixa amb ganes de més, de saber més coses de la colla. 

Recomanable? Sí, siguis o no aficionat al rol. Imprescindible? Si tens una edat i has jugat (o jugues) a rol, quasi que sí. Sinó.... gairebé.


(http://dibbuks.es/es/catalogo/puntos-de-experiencia)





20 d’abr. 2013

La part dels àngels


La part dels àngels (2012)

Director: Ken Loach
Intèrprets: Paul Brannigan (com a Robbie), Siobhan Reilly (com a Leonie), John Henshaw (com a Harry), Gary Maitland (com a Albert), William Ruane (com a Rhino), Jasmin Riggins (com a Mo), Scott Dymond (com a Willy), Scott Kyle (com a Clancy)


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Peli del Ken Loach. Escocesa. Pocs actors, i no coneguts. Promet. I molt. I no defrauda.

Va d'uns joves inadaptats. Un és violent i té la novia prenyada, i li fan fer treballs socials. El monitor que té l'introdueix en el món del whisky. La colla planeja robar-ne un de molt car i revendre'l per treure pasta. Al final, ho mig aconsegueixen, i el protagonista troba feina i tot, i pot marxar amb la novia i el fill.

Està bé. I passes l'estona, que és del que es tracta. explica moltes coses sobre el whisky. Entretinguda, ben explicada. I té tocs molt bons. Al paperet que vaig escriure després dela peli vaig posar "Mona Lisa col·lega de l'einstein". No recordo que significa, però deu ser un d'aquests tocs bons.

Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? Home, potser no tant. Però és una peli que val la pena, i si no en tens cap més a mà.... 












19 d’abr. 2013

Masacre 1. Tú puedes ser el héroe


Masacre 1. Tú puedes ser el héroe

Guió: Joe Kelly 


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Primera lectura d'aquest personatge com a protagonista. El dibuix és molt modern, amb colors molt vius, molt d'ordinador, pocs fons, gairebé caricaturitzant. I hi ha mnolt de text. No callen, no pots respirar. I veiem a Masacre, que és un mercenari, com afronta diferents missions.

La traducció falla amb el tema dels localismes (citen les Pastilles Juanola, per exemple). Si bé és cert que si possessin els acudits diguem-ne originals no es pillarien pel fer de ser coses diguem-ne d'allà, tampoc acaba de quadrar molt veure personatges americans a Amèrica fent bromes i comentaris que no són d'allà. 

No m'acaba d'emocionar. A mig tomo em plantejo deixar-lo, però continuo. Al final la cosa s'arregla una mica. Apareixen també Hulk i Daredevil. El creuament amb l'Spiderman és, si més no, curiós. I té algun punt bastant bo, amb cliffhangers bastant interessants. Però en general.... No sé, no m'acaba de fer el pes. Suposo que és el tipus d'humor absurd aquest que té, amb el que no acabo de connectar. I sí, en Masacre és un bocamoll. Molt. Potser massa i tot. Cansa una mica. 

El dibuix massa modern, i com la història tampoc m'enganxa.... Doncs això: sense gaires ganes de llegir més Masacre. Hi ha coses més interessants....

Recomanable? Només per provar com és el personatge, si tens curiositat. Però vaja, que tampoc et perds res. Imprescindible? No.








Ultraviolet


Ultraviolet (2006)

Director: Kurt Wimmer
Intèrprets: Milla Jovovich (com a Violet Song Jat Shariff), Cameron Bright (com a Six), Nick Chinlund (com a Ferdinand Daxus), William Fichtner (com a Garth)


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Peli molt vioclipera, molt de videojoc. Escenaris inerts, freds. És curta, però com a lenta. Es fa llarga.

En un futur hi ha com una epidèmia i la gent es transforma. El govern decideix pelar a tots els infectats per evitar que el virus s'estengui, però una dona, la Violet, es revolta i vol defensar els seus drets. Si li afegim un nen que pot ser una possible cura i un govern molt dolent capaç de crear un nou virus quan acabi aquest per mantenir el poder, ja la tenim liada.

No res. Obviable. No sé. No m'acaba d'enganxar: ni la història ni com l'expliquen. No val la pena ni veure com la Jovovich llueix palmito.

Recomanable? No. Imprescindible? Tampoc.


(http://www.sonypictures.com/movies/ultraviolet/)





12 d’abr. 2013

Moonrise Kingdom

Moonrise Kingdom (2012)


Director: Wes Anderson
Intèrprets: Jared Gilman (com a Sam Shakusky), Kara Hayward (com a Suzy Bishop), Bruce Willis (com a capità Sharp), Edward Norton (com a l'scout veterà Randy Ward), Bill Murray (com a Walt Bishop), Frances McDormand (com a Laura Bishop), Tilda Swinton (com a persona dels Serveis Socials), Jason Schwartzman (com el cosí Ben), Harvey Keitel (com a comandant Pierce)


(n. de l'a.: res. que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Peli rara. És com un conte, tot molt sobreactuat, molt exagerat.

Va d'uns nens enamorats: ell és orfe, i la família d'acollida amb qui viu passa molt d'ell. A l'estiu assisteix a un campament d'escortes. Ella és filla d'una família bé, i és una pre-adolescent que està molt rebotada de tot. La història passa a una illa i, de fet, tot és com a molt.... aïllat. Al principi, la parella intenta fugir però els enganxen i els separen. Aleshores, tot el campament intenta ajudar al noi per a que pugui intentar fugir novament amb la noia. I ho fan. Però els tornen a enganxar. A sobre, una tempesta ho complica tot una mica més. El final és feliç i el nen orfe no acaba als serveis socials, sinó que es queda amb un dels policies que apareixen vivint a la illa per a que es pugui seguir veient amb la noia. Ah, també hi ha un narrador que va ensenyant i explicant tot el que passa. 

No sé. És curiosa. Com una foto sobre-exposada, amb els colors molt vius, tant, que no semblen reals. A part, surt un munt de gent coneguda. És gairebé com una peli d'amics. La història no és res de l'altre món, però la forma amb la que està explicada....

Recomanable? Home, si vols una cosa diferent, sí, sens dubte. Però agafa-la ben despert, i amb ganes de veure això: una cosa diferent. O una forma diferent d'explicar una cosa. Imprescindible? Diria que no.