29 d’abr. 2013

Órbita 76


Órbita 76

Guió: Gabriel Noguera Martín 
Dibuix: José Pablo García 



(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)




Un noi que de petit volia ser astronauta, a mida que es fa gran, va abandonant el seu somni. Al final es fa funcionari. De cop, un dia, son avi, que està en una residència, li diu que realment ell és en Iuri Gagarin

Directe al gra. Bona intro. Dibuix modern però molt xulo. La imatge de la residència em transporta a Arrugas i a l'Alzheimer i a mon pare.

La qüestió és que l'avi li diu que la seva missió va fracassar i va anar a aterrar.... als Monegros. Allà es va camuflar per passar desapercebut i que no se n'assabentessin ni els americans (els enemics) ni els soviètics (per haver fracassat). I clar, va anar passant el temps, una cosa va portar a l'altre.... I allà està. I resulta que com ara que ell ja es gran, ha arribat l'hora de dir-li al seu net que.... és l'últim dels Gagarin!! Toma ya!! Per voler ser un astronauta de nen, que ara et diguin això.... Deu n'hi do!!

La qüestió és que ningú el creu, ni el seu propi net. Es veu que ja no és el nen somiador i lluitador que era. I té raó. Total, que decideix escapar-se per anar a buscar les proves del que diu. 

Hi ha un humor molt blanc, molt fi. Dobles sentits, comentaris càustics o irònics, .... Molt xulo.

El net el persegueix, i acaben als Monegros buscant les restes de la nau. El viatge es converteix en la òrbita 76, la que va faltar per a concloure la missió amb èxit. De passada, l'avi repassa una mica la seva història. Al final, troben una rentadora industrial vella i uns llençols esquinçats. O potser són realment les restes de la nau i del paracaigudes? No sé. No queda clar. Què vols creure, tu?

Molt sentimental. Gairebé de llagrimeta.


Recomanable? Sí. Imprescindible? Mira. Direm que sí. És diferent. Val la pena.



(http://www.dibbuks.es/es/catalogo/%C3%B3rbita-76)
(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDTnRTWG1wVkFDYVk/view?usp=sharing)




28 d’abr. 2013

Iron Man. Extremis


Iron Man. Extremis

Guió: Warren Ellis 
Dibuix: Adi Granov


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Còmic on s'actualitza una mica la història de l'Iron Man. Segueix sent un jove que fa pasta dissenyant bombes i armament per l'exercit a l'època de la Guerra del Golf i tal. I és a Afganistan on té l'accident en el que acaba ferit de metralla al pit i on construeix la primera armadura. No se sap que Tony Stark és l'Iron Man. I la gent no el traga pel tema del tràfic d'armes. En canvi, l'Iron Man sí que cau bé, ja que ajuda a la gent i està amb els Vengadores. Tot això és una mica a més a més, per situar-te, per contextualitzar-te si no has llegit res (o gairebé res) del personatge. Si ho has fet, ho modernitza tot plegat i ja està. 

La història en sí, però és una altra. Va d'un virus, Extremis. És com un sèrum del super-soldat. Reconfigura el cos piratejant el sistema nerviós i el seu centre de curació, i es pot programar perquè incideixi més en un aspecte o en un altre. Sense comentaris.

Sigui com sigui, algú amb ganes de venjança "roba" (entre cometes, ja que sembla que el venen) aquest virus de l'empresa que l'ha creat, i Maya Hansen, una amiga del Tony Stark, li demana ajuda. En el primer enfrontament entre el dolent infectat i l'Iron Man, aquest surt molt mal parat. Tony vol que Maya l'ajudi, pel que li revela la seva identitat. Aleshores resulta que només queda una dosi d'Extremis, i Tony la reconfigura i fa que li injectin. Amb això i unes millores a l'armadura, va novament a la recerca del dolent i aquest cop sí que el guanya. Òbviament. 

Al final, Maya resulta que estava implicada en la suposada venda d'Extremis. Volia cridar l'atenció sobre el fet de que els militars retiressin els fons de l'investigació de Futurepharm, l'empresa on treballa. I Tony està content perquè això de fer el bé li dóna un sentit nou a la seva vida.

Tot plegat té un rerefons sobre els límits de l'home, de la ciència, del propi Tony Stark o de l'Iron Man. Fins a cert punt és una mica filosòfic. 

Està bé. Es llegeix ràpid. I el dibuix compleix. Cap a la mitat hi ha molta lluita i poc diàleg. Es fa curt, i es podria desenvolupar una mica més el per què el dolent és una mica anti-sistema, i el per què de que el Tony Stark estigui tant fet pols. I el tema de la investigació i el fet de que els militars hi posin pasta, si això és aprofitar-se d'ells o jugar el joc que ells volen. Són temes que donarien més de sí. Així, tal com està, va molt al gra.


Recomanable? Sí. I més tenint en compte que la peli d'Iron Man 3 s'inspira en aquest còmic. Imprescindible? Doncs gairebé que sí. No sé com entra aquesta història en tota la continuïtat de l'Iron Man, però sí, és un bon còmic. 








26 d’abr. 2013

Trash


Trash (2009)

Director: Carles Torras
Intèrprets: Óscar Jaenada (com a David), Judit Uriach (com a Clara), David Selvas (com a Cristian), Marta Solaz (com a Susana), Joël Minguet (com a José), Francesc Ferrer (com a Nacho), Carla Nieto (com a Alicia), César Rojas (com a César), Christian Zataraín (com a Camilo), Assumpta Serna (com a Carmen), Núria Prims (com a Luz)


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Peli coral, de molts personatges. Les protagonistes són una mare i les seves dues filles.

Tenim a la mare, que té cáncer de mama. A la quimio coneix a una dona, es fan amigues, i li parla de la maria i tal. I en fumen. I s'acaben enrotllant. La filla gran està prenyada. El marit, un home de negocis que mai està a casa, acaba en una festa amb un client i unes putes. I tot i que s'intenta resistir, acaba caient en la temptació. I la filla petita té un novio músic que s'ho fa amb la cantant del grup (i amiga d'ella). El novio acaba amb sobredosis, però es salva. Ella, però, en coneix a un altre, s'ho munten, però l'acaba deixant tirada. I pren pastilles i abusen més d'ella. Inclús un amic que té obsessionada en ella també se n'aprofita.

Al final, la gran va de part, sola, amb un.... "qué pasa neng" que l'acompanya (un dels moments més divertits de la peli), i les dues germanes i la mare s'acaben re-trobant. I el que semblava que acabaria malament, al final, acaba bé.

Plena de tòpics, retrata un munt de relacions.... tòxiques, que són una porqueria. D'aquí el títol. Tot plegat portat bastant al límit.

Es fa un pèl llarga, però es deixa veure. És una peli diguem-ne primerenca. No saps molt bé què et vol explicar i com ho vol fer. És una mica barreja d'estils. I potser hi ha massa sexe i drogues, com si a estones la història quedés pobre i s'utilitzés aquest recurs: "com no sé què dir o com dir-ho, poso sexe i drogues i a córrer".


Recomanable? Home, tot i ser bastant tòpica, no està malament. Se li pot donar una oportunitat. Imprescindible? Més aviat no.


(http://www.trash-lapelicula.blogspot.com.es/)




25 d’abr. 2013

Marvel: Punto de Arranque. El futuro está aquí


Marvel: Punto de Arranque. El futuro está aquí.

Guió: Brian Michael Bendis, Jeph Loeb, Ed Brubaker, Matt Fraction (entre d'altres) 
Dibuix: Ed McGuiness, Bryan Hitch, Terry Dodson, Roberto de la Torre (entre d'altres)


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Grapa de les que deu sortir de quan en quan explicant el que vindrà en les diferents sèries de la temporada. És una grapa que hauria de sortir gratuita, ja que no deixa de ser propaganda. Com un tràiler, vaja.

Hi ha com una mena de fil conductor que va fent de lligam entre les diferents històries que hi ha. No deixa de ser una altra història dividida en petites parts intercalades entre les altres. Aquesta història presenta a dos personatges que es colen dins la casa de Uatu i aprofiten per mirar els seus arxius, els seus secrets, en un petit instant en el que ell no ho controla. És un fet que passa cada 3 anys. És com si Uatu cada 3 anys bolqués els records a l'arxiu i mentre fa la copia no estigués vigilant. 

Entremig de tot això, Nova i Terrax lluitant contra la força Fénix. 
O un futur devastat per guerres on sembla que gairebé no queden humans per culpa de la obra Kraken (?), i on els X-Terminadors són la ressistència.
O en Kaine, el clon d'Spiderman, fugint (d'Spider-Island?) camí de Mèxic. Vol viure, no ser el dolent.
O la història de dos besson (un mor) relacionats amb el foc i de dues bessones (una mor) relacionades amb el fred. És el projecte Círculo Vacío. Son Fuego de Dragón i Luna Gélida. Separats són poderosos. Junt, imparables.
O el Dr. Extraño, com indaga en els somnis d'un personatge una mica peculiar de Greenwich Village.
O un New York del futur, on Ojo de Halcón i l'Spiderman parlen sobre un deute amb Ultron que creien pagat, però es veu que no ho està. I on un seguit de robots (clons d'Ultron?) ataquen la ciutat.

La veritat és que com tampoc estic posat en totes les sèries Marvel, no me n'entero gairebé de res. I tampoc és que m'hagin entrat ganes de fer-ho. Bé, una mica sí. Però vaja, tampoc m'ha cridat molt l'atenció. Són històries que es llegeixen i més o menys s'entenen. Algunes veus que són una introducció a alguna cosa més gran. D'altres saps que tenen història al darrera. I algunes, totes dues coses.

No està malament, es pot llegir. Però no és res de l'altre món. 


Recomanable? Home, si segueixes totes les sèries Marvel que es referencien, potser sí. Imprescindible? Diria que inclús encara que segueixis les sèries Marvel referenciades, no.



(http://www.paninicomics.es/web/guest/titulo_detail?viewItem=674616)
(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDSVJCR2xFZTRNY0k/view?usp=sharing)





24 d’abr. 2013

20th Century Boys 1


20th Century Boys 1

Autor: Naoki Urasawa


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



1973. Un institut a l'hora de dinar. Algú reté a l'encarregat de posar música i canvia Paul Mauriat per un grup anomenta 20th Century boy i una cançó, Free Angel. És el primer cop que a l'institut sona rock'n'roll. Però la gent passa de tot.

Segle XXI. Seu de l'ONU. Agraeixen i presenten a 4 persones que.... han salvat a la humanitat! gràcies a ells s'ha arribar al Segle XXI.

Tot això, en poques pàgines. Principi demolidor. a partir d'aquí la història tira endavant i endarrere per anar explicant uns fets. Bàsicament la història passa a l'actualitat. En Kenji treballa en una licoreria (bé en una botiga de queviures) familiar i cuida del fill de sa germana, que ha desaparegut. Un dia s'assabenta de la mort d'un amic de l'infantesa. Allà es retroba amb altres amics de la colla. I tot rumiant, veu una relació entre la mort del company i d'altres que han passat. Per acabar-ho d'adobar, al costat d'aquestes morts sempre apareix un dibuix, com un logotip, que.... es van inventar ells mateixos quan eren petits.

A part d'això, la història principal va intercalant fets que passaven quan el protagonista (i la colla) eren petits. Just en el temps que es van inventar aquest símbol. I també veiem altres fets que passen a l'actualitat i que es van relacionant en tot plegat.

Assassinats, sectes, amistat, misteri, música, .... La cosa promet. I molt.

El dibuix és.... deliciós. No és tant clar com d'altres manga. És com a més realista. Però la manera que té d'explicar-te les coses.... És molt com una pel·lícula. Sí que és cert, però, que tants salts al principi despisten una mica. Tot i això, la història enganxa. I molt.


Recomanable? Doncs de moment sí. Molt. Imprescindible? Només he llegit el primer tomet de 22 que hi ha. Però tot apunta a que sí.

  
(http://ca.wikipedia.org/wiki/20th_Century_Boys)

(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDaHM1SXRCcE15OUE/view?usp=sharing)





22 d’abr. 2013

Puntos de experiencia


Puntos de experiencia

Guió: Josep Busquet
Dibuix: Pere Mejan


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



El prota es separa, i reordenant caixes al seu nou pis, troba un llibre de rol de quan era jove. I decideix trucar als col·legues i muntar una partida, com "abans". A partir d'aquí vas veient la partida, i vas veient com han anat canviant tots. Bé, potser tampoc han canviat tant.... 

Xulo. Lectura ràpida. Molt amè. Dibuix com a detallista però en allò important. Personatges caricaturescos, un pèl extrems. Quan són joves el dibuix és com a més difús, amb més línies. Queda bé. 

Tòpics molt roleros que.... de fet, són bastant veritat. Parla de rol, sí. Però també de divorci, o separació. I del pas del temps. I d'amistat. Deixa amb ganes de més, de saber més coses de la colla. 

Recomanable? Sí, siguis o no aficionat al rol. Imprescindible? Si tens una edat i has jugat (o jugues) a rol, quasi que sí. Sinó.... gairebé.


(http://dibbuks.es/es/catalogo/puntos-de-experiencia)





20 d’abr. 2013

La part dels àngels


La part dels àngels (2012)

Director: Ken Loach
Intèrprets: Paul Brannigan (com a Robbie), Siobhan Reilly (com a Leonie), John Henshaw (com a Harry), Gary Maitland (com a Albert), William Ruane (com a Rhino), Jasmin Riggins (com a Mo), Scott Dymond (com a Willy), Scott Kyle (com a Clancy)


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Peli del Ken Loach. Escocesa. Pocs actors, i no coneguts. Promet. I molt. I no defrauda.

Va d'uns joves inadaptats. Un és violent i té la novia prenyada, i li fan fer treballs socials. El monitor que té l'introdueix en el món del whisky. La colla planeja robar-ne un de molt car i revendre'l per treure pasta. Al final, ho mig aconsegueixen, i el protagonista troba feina i tot, i pot marxar amb la novia i el fill.

Està bé. I passes l'estona, que és del que es tracta. explica moltes coses sobre el whisky. Entretinguda, ben explicada. I té tocs molt bons. Al paperet que vaig escriure després dela peli vaig posar "Mona Lisa col·lega de l'einstein". No recordo que significa, però deu ser un d'aquests tocs bons.

Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? Home, potser no tant. Però és una peli que val la pena, i si no en tens cap més a mà.... 












19 d’abr. 2013

Masacre 1. Tú puedes ser el héroe


Masacre 1. Tú puedes ser el héroe

Guió: Joe Kelly 


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Primera lectura d'aquest personatge com a protagonista. El dibuix és molt modern, amb colors molt vius, molt d'ordinador, pocs fons, gairebé caricaturitzant. I hi ha mnolt de text. No callen, no pots respirar. I veiem a Masacre, que és un mercenari, com afronta diferents missions.

La traducció falla amb el tema dels localismes (citen les Pastilles Juanola, per exemple). Si bé és cert que si possessin els acudits diguem-ne originals no es pillarien pel fer de ser coses diguem-ne d'allà, tampoc acaba de quadrar molt veure personatges americans a Amèrica fent bromes i comentaris que no són d'allà. 

No m'acaba d'emocionar. A mig tomo em plantejo deixar-lo, però continuo. Al final la cosa s'arregla una mica. Apareixen també Hulk i Daredevil. El creuament amb l'Spiderman és, si més no, curiós. I té algun punt bastant bo, amb cliffhangers bastant interessants. Però en general.... No sé, no m'acaba de fer el pes. Suposo que és el tipus d'humor absurd aquest que té, amb el que no acabo de connectar. I sí, en Masacre és un bocamoll. Molt. Potser massa i tot. Cansa una mica. 

El dibuix massa modern, i com la història tampoc m'enganxa.... Doncs això: sense gaires ganes de llegir més Masacre. Hi ha coses més interessants....

Recomanable? Només per provar com és el personatge, si tens curiositat. Però vaja, que tampoc et perds res. Imprescindible? No.








Ultraviolet


Ultraviolet (2006)

Director: Kurt Wimmer
Intèrprets: Milla Jovovich (com a Violet Song Jat Shariff), Cameron Bright (com a Six), Nick Chinlund (com a Ferdinand Daxus), William Fichtner (com a Garth)


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Peli molt vioclipera, molt de videojoc. Escenaris inerts, freds. És curta, però com a lenta. Es fa llarga.

En un futur hi ha com una epidèmia i la gent es transforma. El govern decideix pelar a tots els infectats per evitar que el virus s'estengui, però una dona, la Violet, es revolta i vol defensar els seus drets. Si li afegim un nen que pot ser una possible cura i un govern molt dolent capaç de crear un nou virus quan acabi aquest per mantenir el poder, ja la tenim liada.

No res. Obviable. No sé. No m'acaba d'enganxar: ni la història ni com l'expliquen. No val la pena ni veure com la Jovovich llueix palmito.

Recomanable? No. Imprescindible? Tampoc.


(http://www.sonypictures.com/movies/ultraviolet/)





12 d’abr. 2013

Moonrise Kingdom

Moonrise Kingdom (2012)


Director: Wes Anderson
Intèrprets: Jared Gilman (com a Sam Shakusky), Kara Hayward (com a Suzy Bishop), Bruce Willis (com a capità Sharp), Edward Norton (com a l'scout veterà Randy Ward), Bill Murray (com a Walt Bishop), Frances McDormand (com a Laura Bishop), Tilda Swinton (com a persona dels Serveis Socials), Jason Schwartzman (com el cosí Ben), Harvey Keitel (com a comandant Pierce)


(n. de l'a.: res. que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Peli rara. És com un conte, tot molt sobreactuat, molt exagerat.

Va d'uns nens enamorats: ell és orfe, i la família d'acollida amb qui viu passa molt d'ell. A l'estiu assisteix a un campament d'escortes. Ella és filla d'una família bé, i és una pre-adolescent que està molt rebotada de tot. La història passa a una illa i, de fet, tot és com a molt.... aïllat. Al principi, la parella intenta fugir però els enganxen i els separen. Aleshores, tot el campament intenta ajudar al noi per a que pugui intentar fugir novament amb la noia. I ho fan. Però els tornen a enganxar. A sobre, una tempesta ho complica tot una mica més. El final és feliç i el nen orfe no acaba als serveis socials, sinó que es queda amb un dels policies que apareixen vivint a la illa per a que es pugui seguir veient amb la noia. Ah, també hi ha un narrador que va ensenyant i explicant tot el que passa. 

No sé. És curiosa. Com una foto sobre-exposada, amb els colors molt vius, tant, que no semblen reals. A part, surt un munt de gent coneguda. És gairebé com una peli d'amics. La història no és res de l'altre món, però la forma amb la que està explicada....

Recomanable? Home, si vols una cosa diferent, sí, sens dubte. Però agafa-la ben despert, i amb ganes de veure això: una cosa diferent. O una forma diferent d'explicar una cosa. Imprescindible? Diria que no.






10 d’abr. 2013

Los 4 Fantásticos, vol. 7, 60


Los 4 Fantásticos, vol. 7, 60



(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Es només una grapa. Doble, però una grapa. Crec que d'ara endavant en comptes de fer una entrada per a les grapes individuals que llegeixi, les agruparé d'alguna manera. El mateix em passa amb les sèries que llegeixo en grapa. N'hi ha que puc agrupar fàcilment per arcs argumentals, però n'hi ha d'altres que.... no sé, costa més. Ja veuré què faig....

Bé. Ara parlem d'aquesta grapa. De fet, inclou dos números americans: el Fantastic Four 605 i el Future Fundation 17.

A la primera història veiem com en Reed viatja al futur amb son pare, el Nathaniel. No sé d'on venen ni què ha passat abans ni el per què de tot el que es van trobant. Tot i que sembla que et puguis perdre al principi, no és així. Veus com van fent salts en el temps, cap al futur, i veus com va evolucionant la ciutat. I veus al Ben. És l'unic dels 4 Fantásticos que ha sobreviscut, que no envelleix. Reed pateix per ell, i pateix per Franklin, a qui Ben cuida. Aquest, però, al cap de molts molts anys, també acaba morint. Però ha complert i molt, amb el Franklin. En Reed li està molt agraït. 

És xulo veure com va evolucionant tot a tants anys vista. I el final.... Uf.... De llagrimeta.

La segona història mostra a l'Spiderman compartint pis amb el Johnny Storm (post arc de la seva mort, crec). El seny i la rauxa. El Peter Parker el vol fer fora, però no sap com. I clar, són joves, comparteixen pis, festes, nits boges, .... i per acabar-ho d'adobar, en Johnny guarda un accés a la Zona Negativa dins l'armari.

Tot molt còmic. Resulta divertit, tot plegat.

Llàstima no haver seguit la sèrie dels 4 Fantásticos fins arribar a aquí. La cosa sembla molt xula i plena d'aventures.

Recomanable? Home, si t'agraden els 4F, sí. Imprescindible? Uf.... Difícil de dir, perquè no sé què passa abans i què passa després. Però diria que no.







9 d’abr. 2013

1985



1985
Guió: Mark Millar
Dibuix: Tommy Lee Edwards


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Còmic del qual n'havia sentit a parlar però no sé ben bé per què mai me l'havia mirat amb interès. Buscant coses del Mark Millar el vaig tornar a veure i.... patapam. Aquí el tenim.

La història barreja ficció i realitat. La ficció la posa l'Univers Marvel que, a través d'un portal, viatja a la realitat. I la realitat.... Doncs és la normal i corrent, diguem-ne. Americana, això sí, i una mica arquetípica (protagonista de 13 anys, fan dels còmics, una mica inadaptat, pares separats, ....). La premissa és simple: els dolents de l'Univers Marvel arriben per un portal a la realitat i.... fan molt de mal. I no hi ha qui els pari. Bé, una mica sí que ho fan. Qui? El protagonista i els seus amics. Com? Doncs utilitzant tot el que han après precisament llegint els còmics on surten.  Tot i això, com no n'hi ha prou, el protagonista decideix buscar el portal i creuar-lo en sentit contrari per anar a demanar ajuda a l'Univers Marvel. I malgrat que al principi no se'l creuen, al final l'ajuden i venen també els super-herois a la nostra realitat per fer el que saben fer: lluitar contra els dolents.

El per què venen els dolents i com s'acaba tot, millor llegir-ho al còmic, que no és gaire llarg. La història està com a molt ben lligada, barrejant acció en l'actualitat del còmic, 1985, i acció d'uns anys enrere, quan el pare del protagonista era jove. Òbviament, el que passa quan el pare era jove és de cabdal importància per entendre el que acaba passant al 1985, i t'ho van desgranant poc a poc. A part, com surt Deu i sa mare, no pares d'anar reconeixent personatges Marvel, tan bons com dolents, o referències a ells. Segur que se me n'ha escapat més d'una.... Com ho acaben tancant tot.... Agafat amb pinces. Però què carai, és un còmic!!


El dibuix és com a molt gruixut, però amb el suficient detall. Potser un pèl massa.... modern. I tot i que el tema del portal entre els dos universos i tal pot no semblar gaire original, la veritat és que funciona la mar de bé i resulta molt entretingut. Tot plegat, en 6 grapes, que aquí es van publicar en tres agrupant-ne dues a cada número. També hi ha un article que et contextualitza l'any 1985, amb el que passava (música, cine, còmics, videojocs, ....) en aquella època. Hi ha algun petit error, però és del tot perdonable. Ah, i els cliffhangers del final de cada número són molt bons. N'hi ha d'antològics, com el del Hulk. 

Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? Casi que direm que també. Val molt la pena.


(http://www.universomarvel.com/fichas/marv1985p_v1.html)
(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDU3dUWHBrVG53NGc/edit?usp=sharing)






6 d’abr. 2013

El lladre de paraules


El lladre de paraules (2012)
Director: Brian Klugman i Lee Sternthal
Intérprets: Bradley Cooper (com a Rory Jansen), Dennis Quaid (com a Clay Hammond), Zoë Saldaña (com a Dora Jansen), Jeremy Irons (com a l'home vell), Olivia Wilde (com a Daniella), Ben Barnes (com a l'home jove), J. K. Simmons (com al pare de Rory)


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Xula. Val la pena. És un pèl.... dramàtica a estones, per la música i per la lentitud amb la que passen les coses. Però val la pena.

Va d'un escriptor (en Clayton) que parla del seu llibre on un escriptor (en Rory) triomfa amb un llibre que no és seu, i l'autor de debò (l'home vell) ho descobreix. És un llibre dintre d'un llibre dintre d'un llibre. Embolicat, sí, però es segueix bé. I arriba a plantejar dubtes vitals (entre els escriptors, suposo): què t'estimes més, les paraules escrites o la dona?


Com té molt de narrador i tal, és una d'aquelles pelis amb frases xules que m'agradaria recordar però no recordo.

Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? Hi ha pelis molt més bones, d'acord. Però tot i això, val la pena donar-li una oportunitat.



(http://www.thewordsmovie.com/)





5 d’abr. 2013

Una història de violència


Una història de violència (2005)
Director: David Cronenberg
Intérprets: Viggo Mortensen (com a Tom Stall o Joey Cusack), Maria Bello (com a Edie Stall), Ashton Holmes (com a Jack Stall), Ed Harris (com a Carl Fogarty), William Hurt (com a Richie Cusack), Heidi Hayes (com a Sarah Stall), Greg Bryk (com a Billy), Peter MacNeill (com al xèrif Sam Carney)


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Peli un pèl rara, però com a molt ben explicada. Va d'una típica família americana, molt feliç ella, amb dos fills, vivint en pau en un poblet d'Indiana i tal. El pare treballa en una cafeteria, i un dia rep la visita d'uns lladres molt molt dolents que entren per atracar-lo. Ell, no se sap molt bé com, els pela brutalment. En un pim-pam. El succés transcendeix i s'acaba convertint en un heroi local.
La cosa s'enreda quan rep la visita d'uns gàngsters i l'anomenen per un altre nom. Resulta que de veritat de veritat sembla que és un assassí de Filadèlfia. Després del daltabaix familiar, marxa a Filadèlfia i acaba pelant a un munt de mafiosos que el pretenien, inclòs el capo, que resulta que era el seu propi germà.
Després, torna a casa a l'hora de sopar. I s'asseu a taula. I la seva família el torna acceptar com si res.     

És xula. Es deixa veure. I tot i que el que t'explica tampoc és que sigui molt.... sorprenent, està com a molt ben feta. I t'enganxa.

Recomanable? Sí, està força bé. Imprescindible? Home, tampoc seria això. Però està força bé.



(http://www.warnerbros.com/movies/home-entertainment/history-of-violence-a/ff74171c-99bc-45cd-a65b-a16615347e98.html)