Concert: Els Amics de les Arts
Lloc: Teatre-Auditori Felip Pedrell, Tortosa
Intentaré anar ràpid, que se m’acumula la feina.
Fins a Tortosa vam baixar per veure per cinquena vegada en aquesta gira a Els Amics de les Arts. En aquest cas tornava a ser a un auditori, i la cosa prometia: hi hauria Factotum?
El dia era plujós i la veritat és que no convidava gaire a fer el viatget, però un cop comencem a enfilar cap avall.... Les ganes (i els nervis) pel concert van creixent. Abans fem una escala tècnica a Cambrils per deixar al Sr. Trons i a la Sra. Paparreta i recollir al tiet Xavi. Finalment, arribem a Tortosa més ràpid del que creia (deu ser que fa baixada), i tot buscant el Felip Pedrell, passem pel seu darrera i.... patapam. Estaven fent les proves de so i tenien la porta del darrera de l’escenari (o era un lateral?) oberta. Sonava Miracles, i tot i la pluja, les ganes de quedar-se i acostar-se per gaudir de les proves de so van ser.... molt grans. Però la gana (i la vergonya) ens van fer anar cap a un Viena que havíem vist per allà.
Ja sopats i amb ganes de concert, anem cap al auditori. El lloc està bé, no gaire gran, bona visibilitat. I molta gent. I molt animada. Hi havia ganes d’Amics.
El concert va ser més o menys estàndard. M’atreviria a dir que el setlist va ser el mateix que a Ascó. Tot i això, el concert va ser diferent. Tinc amics que no entenen com pot ser que vagi a veure al mateix grup, inclús a la mateixa gira, tantes vegades. Sempre surten amb allò de que "els concerts deuen ser iguals", i que "vistos una vegada".... Però no, els concerts mai són iguals, sempre sempre són diferents. Sempre hi ha alguna coseta, algun detallet, que fa que els concerts siguin diferents. I no em refereixo a errades com poden ser entrar tard a cantar una estrofa (com va passar a l’Armengol i no recordo a quina altra), o que falli el canó aquell de fum del darrera. Tampoc em refereixo a coses com la mena de gotera que hi havia darrera el Pol i que des de la distància li donava un plus de perillositat a la seva feina. Em refereixo a detallets com tot el que va envoltar la presentació de l'Eduard com a Banyolí de l’Any, o a la trucada al Ramon Langa, o el "despertaferro!!" del Dani, o el jardinat en el que es va posar també el Dani amb el "si te lo haces con Santi de la Rubia....". I em refereixo sobretot a l’actitud dels de damunt de l’escenari, i a la resposta dels de davant de l’escenari: sempre és diferent, sempre és fascinant, sempre és.... única. No dic ni millor ni pitjor, dic única. El vincle que es crea és propi de cada concert, i només existeix allà a dins.
(Foto: Pol Cruells)
Particularment, vaig veure molta emoció, tant al públic com a dalt l’escenari. Les cares d'agraïment al final quan estaven saludant ho deien tot. I la resposta del públic al Jean-Luc va ser.... Buf. I els tres últims bisos, tots drets, cantant i ballant.... Ja abans de que tornessin a sortir els músics per encarar les tres darreres cançons la gent estava dreta. I això que sabíem que tornarien a sortir. Però tot i això....
No ens vam quedar a saludar i agrair als músics l’espectacle. Només vaig veure al Pol de passada quan anava a saludar a son germà (i al nebodet) que havien baixat de Sabadell per veure'ls També em consta que hi havia representació dels @GometsVerds.
Comentari: la grapadora als Homes d’Escòcia em segueix posant la pell de gallina. Molt.
Altre comentari: començo a enyorar, i molt, a l’Arquitecte. Cada cop més.
Cosa positiva: el concert se’n va anar cap a les dues hores. Aquest cop sí. Crec que aquesta duració, com a mínim, és perfecte.
Cosa no tan positiva: el so no va ser del tot.... bo. No crec que fos perquè no estava en Kurti ni molt menys, però des d’on estàvem, el principi del concert va ser una mica irregular. Per exemple, la guitarra del Ferran no es sentia gens (o molt poc), i la bateria sonava una mica.... enllaunada. En canvi, el baix sí que es sentia bé, i les veus també es van sentir molt bé en moltes fases del concert, inclús quan hi havia "molt d’instrument" de fons.
Detall: em sembla que va ser al Matrimoni Arnolfini, el Ferran tenia una càmera al capçal (o claviller o com es digui) de la guitarra. No sé si enfocava el màstil (o mànec o com es digui) o al públic. Com va quedar la gravació? La veurem algun dia?
Anècdota: no, no va haver Factotum :(. Seguirem insistint.
Més anècdota: que et saludi un dels Amics des de dalt l’escenari en acabar al concert, i més tenint en compte que no estàvem a primera fila ni molt menys, deixa a un sense paraules. I sí, molts cops veus que saluden cap a on estàs tu, però no tens la certesa de que sigui directament a tu. Però aquest cop, Dani, sí que era directament a mi. Oi?
(Fotos: Xavi Folch)
Propera parada.... Alcover? Ja veurem....
(http://elsamicsdelesarts.cat)
Battleship (2012)
Director: Peter Berg
Intèrprets: Taylor Kitsch (com a tinent Alex Hopper), Alexander Skarsgård (com a comandant Stone Hopper), Rihanna (com a oficial Cora 'Weps' Raikes), Brooklyn Decker (com a Sam), Tadanobu Asano (com a capità Yugi Nagata), Liam Neeson (com a almirall Shane)
(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)
Peli basada en el joc de Hasbro? Vaja, amb els "Barquitos" de tota la vida? Per què? Perquè hi ha vaixells i n'hi ha que s'enfonsen? No sé jo....
Sigui com sigui, es tracta d'una peli que no et deixa amb la sensació d'haver perdut el temps, però gairebé. Si et pares a pensar, dura vora les dues hores i quart, i no es fa excessivament llarga. Una mica sí, però tampoc gaire. Així que alguna cosa ha de tenir, a part dels efectes especials i de l'espectacularitat de li deu donar un bon so de cine i el corresponent 3D.
És una peli en la que tampoc has de pensar gaire. Si et pares a analitzar una mica el tema, comences a veure cosetes que estan agafades per un fil i.... tot comença a trontollar.
M'ha agradat la reflexió de "si existeix un planeta amb habitat i decideixen posar-se en contacte amb nosaltres, serà com Colom i els indis, i nosaltres farem d'indis. També m'ha agradat la música: AC/DC, el Fortunate Son de la Creedence, ....
No m'ha agradat, per exemple, que agafen el Missouri, que el tenen allà en plan museu, i uns quants (pocs) jubilats que s'encarreguen una mica del manteniment l'agafen i com si res, apa, cap a la guerra. I cap problema. També queda bastant en evidència la.... intel·ligència dels àliens: per segons què, super-mega-avançats, i per segons què, més rucs que un sabatot. Ah, i la història d'amor que hi ha.... Tela marinera. I mai millor dit.
Que de què va? Doncs d'uns vaixells de guerra americans que a mitges maniobres reben l'atac d'uns alienígenes molt dolentots. Per coses de la vida, al final és un únic vaixell que els hi ha de fer front. Òbviament, guanyen els bons.
Recomanable? Home, té el seu punt d'espectacularitat. Si no tens res millor a fer.... Però vaja, fluixeta fluixeta. Imprescindible? No, de cap manera. Al contrari. I et fa enyorar molt aquelles pelis de la Segona Guerra Mundials d'abans....
(http://www.battleshipmovie.com/)
Sounds That Can’t Be Made (2012)
Marillion
D'aquest disc ja n'he parlat a l'anterior entrada, explicant les primeres escoltes. Però és que avui mateix l'he rebut físicament. Com ve sent habitual, és l'edició deluxe: un llibret (o llibrot, pel número de pàgines) amb les lletres, molt d'artwork, els noms dels que van fer el preorder, .... Vaja, el normal en els darrers treballs de Marillion (Somewhere Else i L=M a part).
L'emoció ha estat màxima, ja que el disc m'està agradant molt i tenia ganes de "tenir-lo" entre les mans. I just avui que tenia festa de la feina, amb el pressentiment de que tindria una sorpresa, he fet l'excursioneta a la bustia a mig matí, i.... patam!! Allà estava.
Per començar, un 0 al carter. Ha embotit el sobre dins la bústia i no hi havia manera de treure'l. M'ha costat bastant, inclús m'he fet sang en un dit, però al final ho he aconseguit. I no ha patit cap desperfecte (el CD, no el meu dit). Ja a casa.... Palpar el sobre, sospesar-lo, .... Treure el que conté, mirar-ho sense ni desprecintar-ho, dibuixar un gran somriure, i.... obrir-ho.
I sí, com no, l'estic escoltant. I m'agrada, sí. Té fragments realment molt bons. Molt. Com aquests dies l'he escoltat bastant, començo a tenir-ne una opinió bastant formada (si és que jo puc arribar a tenir-la). I sí, el disc és bo. Té les seves cosetes.... diguem-ne fluixes, però el resum és que és bo. Després ja en parlaré, ara anem a per l'artwork.
El primer que sobta és que a la caixa no apareix el "galet" al qual ja estem acostumats. En canvi, damunt d'un fons grisós ple d'1 i 0, apareix en platejat el missatge d'Arecibo. Buf.... No sé la relació que acaba de tenir amb el disc, però mola molt. I de relació, se'n pot trobar alguna, segur. Tan se val, sigui com sigui, mola molt.
En el llibret del CD en si sí que apareix el "galet". Aquest galet és com una gràfica d'un so, a jutjar per una escala que mesura Hz que hi ha al costat. Imagino que deu ser "un so que no es pot fer". De fons apareixen més 1 i 0. Faltaria per veure si tots aquests 1 i 0 són realment el missatge d'Arecibo, o signifiquen alguna altra cosa. O potser és una seqüència aleatòria.
El llibret conté el CD i un DVD anomenat Making Sounds, on suposo que hi ha entrevistes, el making-of, fragments alternatius o proves de so, ..... Ja veurem quan el podré veure.
Dins del lllibret es poden veure diferents imatges del "galet" en diferents colors. Té la seva gràcia. Es podria fer un muntatge rotllo Andy Warhol i tot. Cada cançó té el seu propi artwork, fet per diferents artistes, i la seva lletra. Després de les cançons pròpiament dites, hi ha el llistat de gent que va fer el pre-order, i després surten els crèdits. M'agrada llegir els crèdits, sempre trobes coses xules i curioses. Per exemple, hi ha un detallet que m'ha encantat llegir-lo. Ja ho sabia, que sortiria, vaja, m'ho imaginava. Però ho he volgut llegir perquè.... em fa gràcia, molta gràcia. Resulta que aquest disc ha estat escrit i gravat al Racket Club, com és obvi, i a.... a.... als Real World Studios!! Flipa!! Però molt!! Només de pensar-ho, pell de gallina. Suposo (no, afirmo) que el Peter Gabriel no ha tingut res a veure en tot el procés, però pensar que estaven allà, treballant potser amb la mateixa gent, sota el mateix sostre, .... Buf. El que dic: pell de gallina.
Anem a per les cançonetes i l'art que les acompanya.
1. Gaza
Amb aquesta no no puc ser objectiu. L'autor és Antonio Seijas, a qui conec personalment. De fet, la pastanaga del meu avatar és obra seva. No és el primer cop que treballa per Marillion.
Les imatges, amb el seu estil inconfusible, evoquen una infantesa trencada o marcada per un conflicte de fronteres (els filats, ciutats amb columnes de fum, mirades més enllà, roderes del que podrien ser tancs, famílies trencades, ....). El conflicte té a veure amb el món àrab. I malgrat tot, el colom blanc del final dóna una mica d'esperança. I en cap moment es situa a una banda o l'altre: el conflicte afecta a totes dues bandes.
Realment molt xulo. I molt addient amb el tema de la cançó.
Al final, unes paraules del Hogarth explica una mica de què va la cançó, i diu que la dedica a la gent, especialment als nens, de Gaza. També parla d'una ONG: la "Hoping" Foundation.
2. Sounds That Can't Be Made
Aquí l'artwork el fa el Simon Ward a partir de fotos de l'Andy Wright, i inclou una foto de la NASA (o la ESA). El Simon ward és el mateix que ha fet la foto del "galet" de la portada, i porta temps treballant dins l'staff de Marillion fent diferents funcions a Racked Records.
Les imatges són molt clares, i juga amb unes figures humanes damunt d'un fons blanc on apareixen una sèrie de línies corbes que semblen les trajectòries d'uns planetes. No hi falten els 1 i els 0 que també hi ha a la portada. També hi ha una espectacular foto d'una aurora boreal (il·lustrant la part de la lletra on es parla precisament d'una aurora boral).
Tot és com a molt eteri. Té el seu rotllo, tot plegat, però no em transmet gaire, la veritat.
3. Pour My Love
Al Marc Bessant li deuen agradar molt els gira-sols. Com a mínim, s'ha inspirat en ells per fer l'art d'aquesta cançó. De fet, segons com, sí que sembla que la cançó parli de gira-sols (entre d'altres coses). Sí, m'agrada. Les fotos són xules. El collage de les gotes de pluja, o les composicions de la mà o de l'ull estan molt bé. Són coses diguem-ne "normals", però vistes d'una alta manera.
Són fotos que parlen de canvis, però de canvis cíclics. Coses que tornen. I la música és també una mica així. M'agrada.
Per cert, novament, link amb el Peter Gabriel. El Marc Bessant ha fet també moltes cosetes per al Mestre. Només cal mirar la seva web.
4. Power
El Carl Glover és un altre conegut dels artworks de Marillion. Habitual també dels projectes de l'Steven Wilson, entre d'altres.
Juga molt amb les fotos, i posa les lletres barrejades amb les fotos, canviant tipografies i tal: un tícket, un esquema d'un avió, un disc, un mapa, .... Molt original. M'agrada.
A veure. Les fotos o les composicions m'agraden, però tampoc s'adiuen gaire amb la cançó. Tot i això, queda xulo.
5. Montréal
Aquí hi ha més fotos de l'Andy Wright. Fotos de Montréal, suposo. Les fotos són xules, i tenen a veure amb la lletra, la complementen. Veient les fotos imagino el videoclip de la cançó. Són com fotogrames de la cançó: l'arribada en avió, la ciutat, el circ, el trapezi, el concert.... Sí, m'agraden. I queden bé, sense ser res espectacular. Però queden bé.
6. Invisible Ink
Una altra composició del Simon Ward, a partir de fotos de l'Andy Wright. En aquest cas són d'una noia, en diferents postures, vista de diferents angles. Tampoc mostren a la noia sencera en un primer pla, com si volguessin amagar alguna cosa. Fotos fetes a casa. Hi apareixen missatges indesxifrables, escrits potser amb tinta invisible. Està bé, però tampoc mata molt.
De fet, escoltes la cançó i imagines a la noia fent-se les fotos, a casa.... O potser està amb la parella, jugant, i és la parella qui les hi fa. Tenen el seu rotllo, sí.
7. Lucky Man
Novament un recull de fotos del Carl Glover. Són fotos que semblen fetes durant un viatge per l'Amèrica profunda. I són fotos de gent. Gent que sembla feliç, gent amb sort, potser. Són fotos fetes com de passada, cosa que fa que semblin velles. Algunes semblen tretes d'un àlbum familiar. Tot plegat dóna la sensació de que recullen un instant del temps que ja ha passat, tot i que aquesta idea de felicitat (o sort) hi roman.
No acostumen a agradar-me les fotos on surt gent així posant i tal, i per això les fotos de l'anterior cançó no acaben de fer-me el pes. Aquestes, en canvi, m'agraden. I m'agraden una mica per l'aire que desprenen. Sí, i li queden bé a la cançó.
8. The Sky Above The Rain
Fotos espectaculars, i molt, de la NASA i la ESA. Òbvies, també, a jutjar pel títol de la cançó. Resulten un pèl fredes i retraten la cançó des d'un punt de vista massa literal. Les fotos, no cal dir-ho, m'encanten. I la distància que dóna (o deu donar) veure-ho tot des d'allà a dalt és.... indescriptible. Tot i això, la idea del cel damunt la pluja de la cançó és com a més.... terrenal.
Resumint: un artwork molt variat, potser massa, però molt xulo. El fet de que sigui de diferent gent dóna la sensació de ser un recull de cançons, més que un "producte" sencer, però permeten (i faciliten) canviar el xip a l'hora d'escoltar les diferents cançons, d'anar-les passant. Cadascuna de les composicions té el seu rotllo, i com les cançons que il·lustren m'agraden i em fan sentir coses, poc a poc les vaig relacionant amb els sons i les sensacions i els hi vaig trobant cosetes.
Aquests darrers dies he estat escoltant molt el disc, i ha anar creixent. M'agrada molt. Noto a un Marillion més Marillion. No sé, és com si intentessin ser més ells mateixos, deixant a banda els missatges transcendentals o el voler conquerir les radiofórmules. El Hogarth està com a més tranquil, més feliç, potser. El Rothery fa que les coses semblin fàcils, i es deixa anar com feia temps que no es deixava anar. Fa uns solos que, sense ser tècnicament espectaculars, saben tocar-te com només ho sap fer ell. I en el moment precís. En Mark Kelly també el trobo molt present. Recupera sons que semblen antics, però amb la "nitidesa" de les cançons no semblen desfasats. Ans al contrari. I hi ha molt de piano, i molta presència dels teclats tant marcant melodies com ambientant les cançons. Està molt present. A qui potser trobo més a faltar és al Pete, però suposo que es deu a que no he pogut sentir encara el disc en condicions més.... favorables, diguem-ne (volum, equip de música com cal, ....). En altres discos el noto molt més però potser perquè destacava molt molt pel damunt dels altres. I en aquest disc, en canvi, els altres estan també a un gran nivell. I a l'Ian Mosley.... Doncs en la línia. Sense destacar, li dóna la contundència que cal quan cal, i sap ser suau quan es requereix. També suposo que millorarà la opinió quan pugui escoltar-lo en condicions. La bateria i el baix sonen com a molt nets, com a molt profunds, cosa que fa que vulgui, que necessiti, escoltar-ho amb aquest volum de més.
Ara estic en la fase que destacaria totes i cadascuna de les cançons. No sabria triar-ne una per damunt de les altres. I és un disc que quan l'acabes, et deixa amb ganes de més. I com no tens més, doncs el tornes a escoltar.
(http://www.marillion.com/)
Sounds That Can’t Be Made (2012)
Marillion
Sempre quan t'enfrontes a un nou disc d'aquell grup que tan t'agrada, que té discos tan bons, que tan bones estones t'ha fet passar, sempre, hi ha una mena de por. Sí, sí, també hi ha emoció. I ganes. Però aquella sensació de por també hi és.
Ui.... Així mateix vaig començar el comentari sobre l’Espècies per Catalogar d’Els Amics de les Arts. Però és que és veritat. I en el cas de Marillion, més si cap.
Què dir, de Marillion....
Val a dir que encara no tinc el disc. Vaig fer el pre-order fa ja molt de temps, i tot i que el disc tot just s’ha publicat ara, encara no l’he rebut. Com havia aquest endarreriment en els lliuraments per temes logístics, Marillion va tenir a bé d’enviar-nos un enllaç als que havíem fet el pre-order per a que el poguéssim descarregar (legalment) i el poguéssim començar a gaudir tot just ara, quan acaba de sortir al mercat, i quan acaba de començar la seva gira.
Per escoltar bé un disc, assaborir-lo, gaudir-lo com cal, cal fer-ho tranquil·lament a casa, amb un bon equip de música, sense interrupcions, i amb el treball al davant. És a dir, tenir el disc, palpar-lo, olorar-lo, fullejar el llibret, veure l’art que l’acompanya, llegir els crèdits, veure les lletres, llegir-les, seguir-les en cada cançó, .... Hi ha un moment, a part de quan desprecintes el disc, que és màgic. És aquell moment quan prems el botó corresponent i la safateta on has posat el disc a l’equip de música es va tancant i va fent aquell sorollet de frrrrrrrsh fins que queda tancada del tot, i la pantalleta fa pampallugues, i es posa a 01 i comença a comptar el temps a l’hora que comença a sonar. I aleshores comença un món nou.
Buf....
Per temes d’agenda i de.... de.... d’agenda, ja molt de temps que no puc gaudir de moments com aquest. Així que m’he de conformar en tenir el disc un parell de dies per casa fins que el puc passar a MP3 i el puc gravar en un CD que m’enduc al cotxe i, en els trajectes de casa a la feina, i de la feina al cole a buscar al Sr. Trons i a la Sra. Paparreta, el vaig escoltant. No és el millor escenari, no, però és el més idíl·lic que em puc permetre ara per ara per gaudir un disc.
En aquest cas, no tenia ni el disc. I enfrontar-se a una primera escolta d’un nou disc de Marillion sense tenir-lo del tot.... A part, ja s’havia filtrat alguna de les cançons. En la recent gira nord-americana ja n’havien tocat alguna, però tot i els youtubes, m’havia resistit a escoltar res fins que no ho fes en condicions. I poc abans de publicar el disc, els propis Marillion van penjar Gaza, la primera cançó. I hi vaig caure de quatre potes, la vaig escoltar.
Però anem pel disc.
1. Gaza.
Comença com a molt heavy, molt fosca, una mica Porcupine Tree. És diferent, i això és bo. És d’aquells temes que segur que amb un volum considerable i l’equip adequat guanyarà molt. Ja només començar, el disc dóna aquesta sensació. Però clar, fins que el pugui assaborir degudament, m’he de conformar en les escoltes al cotxe. Cap a mitja cançó hi ha allò que fa que disfrutar d’un disc de Marillion sigui això: disfrutar d’un disc de Marillion. Em refereixo a la guitarra del senyor (en peu!!) Steve Rothery. Buf.... Sense paraules. Estic sol al cotxe, sentint allò, de totes les maneres en que es pot sentir, i no sé si és el ressol o una brossa que m’ha entrat a l’ull, però em cau la llagrimeta. És Marillion, sens dubte. És com retrobar-se un vell amic. I més endavant, amb el Rothery novament fent de les seves, s’arriba al crescendo final de la cançó. Potser no està ben acaba del tot, però et deixa molt agust. Molt. I són 17 minuts!! Vaja principi.
2. Sounds That Can’t Be Made
Comença tirant a normal. Inclús sembla que sigui un fragment d’un tema molt més llarg, que el van allargant. Però cap final al mig comença a millorar.... I carai, com millora!! Els teclats, aquell so, la veu, novament la guitarra, ai, la guitarra.... Al final.... Buf.... Sense paraules. Per uns instants em transporta al This Strange Engine. M’agrada molt. Molt Marillion.
3. Pour My Love
Una altra cançó normal. Aquesta em recorda al Happiness is the Road. Inclús al Somewhere Else. No sé si és el ritme, el so, o el que és. És un tema més fàcil, més pla, comparat amb els dos anteriors. Al final, també s’anima més. Està bé. És un tema que anirà guanyant en les diferents escoltes, i en directe potser també guanya. El solo del Rothery és.... normal. Clar, que tractant-se d’ell, un solo normal és.... com és. Com sonarà tot plegat en directe?
I aquí fem una pausa. De moment m’està agradant. Estic sentint Marillion, però m’està sorprenent. Enfrontar-te al nou disc d’un dels teus grups preferits, per no dir el que més, i que té un munt de discos que has sentit tantes i tants vegades, i que has vist tantes altres vegades en directe, i que sigui capaç de sorprendre’t, és bo. I no és que l’estil hagi canviat. Està seguint una evolució més o menys lògica. Però està cuidat, com a ben fet. I es nota. Això potser és el que m'agrada, que es veu com a ben fet. És com a més profund.
4. Power
Bona cançó, i de Marillion. Equació infalible. Les parts més animades estan molt bé. El baix, o la base rítmica, potser és el que més em sobta: sona com a molt profund, et va colpejant des de dins. És una cançó d’aquelles que s’ha d’escoltar a un bon volum. Novament noto reminiscències del Happiness is the Road, però sense l’aire messiànic que tenia aquell disc. Crescendo final.
5. Montréal
Una de les meravelles del disc. És un tema llarg (14 minuts), com amb moltes parts. No sé el que és, però transmet, t’explica alguna cosa. Té molts canvis de ritme, i el Rothery quan s’hi posa, s’hi posa. De fet, en aquest tema, tots, s’hi posen. I de quina manera!! Torno a tenir reminiscències del This Strange Engine. Però per uns instants també em ve el Brave. I té una mica de Hapiness is the Road. Clar, és Marillion!!. És un tema que fa viatjar. És d’aquells que et ve de gust escoltar fent un trajecte llarg amb el cotxe. Els canvis es van succeint, i cada cop tens ganes de més, de que no acabi. És diferent. En Rothery novament fa de les seves, i la cançó acaba en fade out.... En directe és l’ocasió perfecte perquè es deixi anar i allargui tant com vulgui. Però molt em temo que no passarà. Per cert, com a fan de Marillion, si fessin un tema així parlant de la meva ciutat.... buf.
6. Invisible Ink
Un tema que comença lent, tranquil. Novament, quan s’anima guanya molt. La bateria, la guitarra.... Què bons que són. Quan fa la pujada on entren la bateria i la guitarra el ritme es manté. Bé, el ritme no, però el feeling, el tempo, l’aire de la cançó sí. Hi ha diferents pujades i baixades, diferents talls, i el Hogarth els va acompanyant amb la veu. S’acaba amb un piano, tranquil·leta, tal com ha començat. Enyoro els finals contundents.
7. Lucky Man
Tornem als aires del Happiness. La guitarra a la tornada és bastant potent. És molt Marillion. Com a mínim, molt del darrer Marillion. La veu del Hogarth torna a estar excel·lent, i té un pèl de mala llet que m’agrada. No puc evitar moure’m: moure el braç, el cap..... Tota la cançó desprèn aquest aire més “dur”. L’orgue, la guitarra, .... En Rothery, en estat de gràcia, torna a fer de les seves. El final és potser massa sec. Jo li hagués posat més piano. Em temo que serà una d’aquelles cançons que passarà com a desapercebuda, però que a mi m’agradarà força.
8. The Sky Above The Rain
Una altra de les (moltes) meravelles del disc. Un tema llarg, que t’explica una història. És com a tranquil·leta, com un prec, com una oració. La tornada amb el “Trying to see the blue sky....” és d’allò més enganxós, és una d’aquelles frases que et queda de seguida. I hi ha talls, acompanyats d’un piano suau, i canvis, i bons trossos vocals, i fragments on entra la banda, i ara una guitarreta, i després un altre tall.... Tot i ser com a molt simple i durar 10 minuts, no es fa pesada. Potser tampoc està ben acabada. Un final més contundent li escauria millor. Però és una altra de les molt bones cançons del disc. I deixa amb ganes de més.
I ja està.
Bo. És bo. Molt bo.
Les cançons una a una, deixen amb ganes de més. Tot el disc, deixa amb ganes de més. Potser aquest és un dels secrets, que és un disc. El Hapiness is the Road era doble, i no era prou rodó, per a ser doble. Si haguessin fet només un disc, potser sí que hagués quedat rodó del tot. I amb el Sounds (perquè es coneixerà així, com a Sounds, o com a STCBM) ho han fet. Ja veurem com el tracta el temps, i a quin lloc el posa.
Ara per ara, m’agrada molt. M’està agradant molt. M’està entrant molt. Em passen coses, escoltant-lo.
Potser també hi fa el fet de que la meva associabilitat ha provocat que em mig-desconnecti de la gent que conec que coneix Marillion, podent així recuperar als “meus” Marillion, viure’ls de nou en la intimitat. Però viure’ls jo, per a mi, a la fi i al cap.
Resumint. Que és un gran gran gran disc. Clar, és de Marillion. Hi havia cap dubte?
Ara a esperar a rebre’l a casa i poder disfrutar de l’art. No sé si ampliaré aquesta entrada amb el comentari de l'artwork. Tot dependrà de.... de.... de l'agenda.
I a esperar a veure com sona tot plegat en directe. L’any que ve promet: dos dies a Barcelona, Weekend, ....
(http://www.marillion.com/)
El joc del penjat (2003)
Director: Manuel Gómez Pereira
Intèrprets: Clara Lago (com a Sandra), Álvaro Cervantes (com a David), Adriana Ugarte (com a Olga)
(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)
Peli ambientada a Girona (i rodalies). Sempre fa gràcia veure pelis de llocs propers.
La peli comença amb els protagonistes de nens. Després es fa un salt en el temps, al 1989 i es veu com els protagonistes tenen ja 16 anys. No cola gaire, ja que se'ls veu més grans. L'estètica no ajuda, ja que es veu com a més antiga.
El tema és que a ella la violen, i sembla ser que ella mateixa mata al violador. Ell, amaga el cos, i tots dos juren mantenir el secret en silenci. Es nota que entre els dos hi ha alguna cosa, tot i que ells no ho saben. Tendres que són. Tot i teòricament haver matat al violador, resulta que segueixen havent violacions. Ell s'obsessiona molt amb el tema. I ella es fa amiga d'una noia lesbiana, cosa que crea algun malentès.
Per embolicar-ho una mica més, resulta que és ell qui realment mata al violador, ja que quan va a amagar el cos encara és viu. I amb l'estira i arronsa de la baralla, perd un anell que el pot inculpar si el troben. Ella acaba marxant a Dublín, una mica per fugir de tot. Ell la segueix.
Fent unes obres, resulta que troben el cadàver del violador. I al final, com ella passa d'ell, ell s'acaba suïcidant.
Fluixeta. Molt. La idea de partida no és dolenta, però la disfressen d'història apassionada d'amor, i.... no, no cal. Sobren les escenes de sexe. No és que estigui malament, la noia en qüestió (ni el noi). Ans al contrari. Però vaja, que no aporten res de res. Inclús sobren. Fa gràcia el paper del germà d'ella. I fa gràcia la presència d'actors catalans (per exemple, l'Abel Folk i la Victòria Pagès fent de pares d'ella, o el Boris Ruiz i l'Àngels Bassas fent de pares d'ell).
Recomanable? Doncs la veritat, no gaire. Imprescindible? Gens ni mica.
(http://www.imdb.com/title/tt0765461/)
11:14 - Destino fatal (2003)
Director: Greg Marcks
Intèrprets: Henry Thomas (com a Jack), Blake Heron (com a Aaron), Barbara Hershey (com a Norma), Clark Gregg (com a l'oficial Hannagan), Hilary Swank (com a Buzzy), Shawn Hatosy (com a Duffy), Stark Sands (com a Tim), Colin Hanks (com a Mark), Ben Foster (com a Eddie), Patrick Swayze (com a Frank), Rachael Leigh Cook (com a Cheri)
(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)
Pel·lícula amb títol prometedor. Potser títol de peli de por. Tot i això, pels crèdits inicials sembla una comèdia de carreres de cotxes i tal.
La peli entrecreua diverses històries en un punt de la nit: les 11:14. A veure si les puc explicar totes.
Comença amb un que condueix i atropella un "cos" que sembla caure de dalt d'un pont. Inicialment es pensa que és un cérvol, però de veritat és el cos d'un noi que ha llençat el personatge del Patrick Swayze per desfer-se del cadàver d'un novio de la seva filla que mor perquè li cau un tros d'estàtua al cap quan precisament s'estava beneficiant a la filla. Filla, per cert, que s'entén amb un altre i resulta que l'espavilada els hi fa creure als dos que està embarassada per a que li donin diners per avortar. Ella, però, vol fugir amb el primer d'ells. Però ves per on que no ho podrà fer perquè resulta que 3 nois que surten de festa l'atropellen sense voler i se la carreguen. I com és que l'atropellen sense voler? Doncs perquè resulta que mig torrats com van, a un se li acudeix baixar la finestra i posar-se a pixar, amb la mala fortuna que en una mala maniobra, el que està pixant acaba.... castrat. Ah, un dels que s'entén amb la noia treballa a una botiga, i per tal d'aconseguir la pasta que aquesta li sol·licita, fingeix un atracament a la pròpia botiga, ferint de bala a la seva companya de feina. Malgrat tot, els enxampen. Arf, arf, arf....
Original, curiosa, fregant a estones el surrealisme, el "més difícil encara". També macabre, impossible, i divertida.
Recomanable? Sí. Malgrat tot, passes una estona entretinguda. I també rius. Imprescindible? Jo no diria tant. Si no tens res millor a veure, pot ser una bona opció. Però si no la veus, tampoc passa res.
(http://www.imdb.com/title/tt0331811/)
El Asombroso Spiderman: Días de gloria
Guió: Stan Lee
Dibuix: John Romita, Don Heck, Larry Lieber i Marie Severin
Mega-totxo de més de 600 pàgines dedicat a l'Spiderman, on es recopila l'inici de l'etapa que va dibuixar el John Romita pare. Conté des de l'Amazing Spider-Man 39 a l'Amazing Spider-Man 58, la primera història de l'Annual 3, la primera història del Marvel Super-Heroes 14, l'Annual 4, l'Spectacular Spider-Man Magazine 1, i la tercera història del Not Brand Echh 6. També té els habituals articles introductoris del Raimon Fonseca.
Són cómics publicats originalment enrte el 66 i el 68!! Realment, m'agraden els clàssics.
Torno a avisar: hi haurà molts spoilers, molts. Com en tot el blog.
La portada del volum és la mateixa del primer número que conté: l'Amazing Spider-Man 39. I tot i titular-se Dias de gloria, veiem a l'Spiderman.... no precisament de forma molt gloriosa. La història, però, comença amb el Duende Verde planificant l'atac final. Cansat de que l'Spiderman sempre el guanyi, vol acabar amb ell i, sobretot, descobrir i fer pública la seva identitat secreta. Per altra banda, veiem al Peter Parker fent vida d'estudiant, la seva vida d'estudiant. El Duende Verde, però, porta a terme el seu pla i aconsegueix esbrinar la identitat secreta de l'Spiderman, capurar-lo, i prendre'l al seu amagatall. Allà, abans de matar-lo, decideix treure's la seva pròpia màscara per mostrar-li a l'Spiderman qui és realment. I es tracta de.... de Norman Osborn, el pare del seu amic.
I això només per començar. L'Spiderman li fa perdre temps fent-lo parlar, mentre s'intenta deslligar. El Duenve Verde li explica com s'hi va convertir, i parlen també del Harry, el seu fill. Finalment, acaben lluitant i el Duende Verde cau i queda inconscient. Abans de que arribi la policia, l'Spiderman li treu la disfressa de Duende Verde amagant així la seva identitat. Norman Osborn sembla que ha quedat amnèssic i no recorda res. Millor, així la identitat de l'Spiderman segueix en secret. Assistim, doncs, a un primer moment històric: el Duende Verde esbrina qui és realment l'Spiderman, i l'Spiderman descobreix la identitat secreta del Duende Verde.
A més de tot això, també hem vist com la Betty Brant decideix tornar a NovaYork. I com la tia May, que està molt delicada de salut, és molt amiga d'una veina, l'Anna May Watson, tieta de la encara desconeguda.... Mary Jane Watson. I ja comencen a fer plans per als seus nebots.
El dibuix és molt clàssic, molt semblant al de l'Steve Ditko. Sí que és com a més dinàmic, i més detallista. I la manera d'explicar les històries.... És l'Spiderman. Barreja escenes familiars amb lluites desenfrenades, el dia a dia d'estudiant del Peter Parker amb la seva feina precària de fotògraf al Daily Bugle. Té de tot. I té també més d'una referència a números anteriors. Referències d'aquelles amb un asterisc i una nota al peu de la vinyeta que poden passar desapercebudes, però que a mi em piquen i em treuen la part aquella de completista que tots tenim dins. Bé, tots no sé, però jo sí.
Ja veurem com tard o aviat acabo aconseguint aquest material que no tinc.
No entraré a explicat totes i cadascuna de les històries, fil per randa, de cadascun dels tebeos que conformen el tomo, ja que em podria sortir un text d’uns quants pams. Intentaré comentar així a grans trets què ens anem trobant.
Tenim per exemple la primera aparició de Rino, que té com a objectiu capturar al fill del J. J. Jameson, que s’acaba convertint en un superhome gràcies unes espores extraterrestres que ha portat ell mateix d'una missió espacial i lluita també contra l’Spiderman persuadit per son pare. També tenim al Peter Parker que es dóna compte de que ja no estima a la Betty Brant, i es comença a fixar amb la Gwen Stacy, i sembla que l'atracció és mútua. Tot i això, la tia May vol presentar-li sigui com sigui la MJ, la neboda de la seva amiga, ja que totes dues creuen que faran bona parella.
La imatge del Peter Parker és bastant positiva, tirant a xulesca. S'allunya una mica del personatge dèbil, malastruc i de qui tothom fa mofa.
I per fi, la Mary Jane Watson fa acta de presència.
Sabent en qui acaba esdevenint, aquesta vinyeta és històrica, ja que mostra per primera vegada la cara de la Mary Jane. La connexió és instantània i es fan amics. La MJ és una noia independent, molt decidida. Inicialment sobta una mica que pugui lligar amb el Peter Parker, però com deia abans, el personatge del Peter Parker té com aquesta nova imatge més.... positiva, que fa que sí que lliguin.
Per aquí al principi trobem el primer entremig, que no resulta ser-ho tant perquè està molt integrat a la història, i és bastant interesant. Es tracta de la primera història de l’Annual 3, i veiem als Vengadores que no saben si fitxar o no a l’Spiderman. Previa consulta al Daredevil, per acabar de decidir-se li posen una prova: capturar a Hulk i tornar-lo a la mansió. Tots dos s’acaben enfrontant i, en el darrer moment, l’Spiderman decideix que ni li interessa entrar als Vengadores. La història està bé, i resulta entretinguda. I és la primera trobada entre els Vengadores i l’Spiderman. Moment històric, doncs.
Ja tornant a la col·lecció diguem-ne regular, de dolents tenim també al Dr. Connors, que després d'ajudar en la captura del Rino, es converteix novament en Lagarto i vol controlar a la humanitat ajudat del seu exèrcit de rèptils. I també apareix per primera vegada un tal Conmocionador.
Cada dos per tres, el Peter ha de deixar la companyia amb la que està i anar a fer front al dolent de torn. A part, sempre arriba tard a casa sense haver fet els encàrrecs de la tia May. I per si fos poc, amb la lluita contra el Rino li ha anat de ben poc, i si no arriba a ser per l’ajuda d’un policia, potser sí que acaba derrotat del tot. Inclús el Lagarto el fereix i ha de lluitar lesionat. Tot plegat fa que comenci a sentir dubtes sobre la “feina” que fa com a Spiderman. Això de que l’hagi ajudat un civil o de que l’hagin ferit li dóna més humanitat al personatge, i fa veure que darrera la disfressa hi ha una persona que també pot necessitar ajuda en un moment donat. Així que el Peter comença a lamentar-se de que les coses no li vagin bé, de que no pugui ser un noi jove “normal”. Té un munt de fronts oberts i no pot fer front a tots: necessita diners, però resulta que té la càmera de fotos amb possibles fotos per vendre ves a saber on. I per culpa de la feina com a Spiderman, no pot atendre degudament els estudis, ni tan sols pot atendre a algú com la MJ, que l’ha convidat.
Per cert, després de poder revertir al Lagarto en Dr. Connors gràcies a un antídot i evitar que la família se n’assabenti, apareix una vinyeta sense diàlegs, errada de l’edició del tomo, suposo. No deixa de ser curiós.
De la visa social del Peter destacar la presentació de la MJ a la colla reacció de la Gwen, que es mostrarà una mica gelosa. Aquí comença una relació entre les dues que.... donarà molt de sí. De vegades se les veurà molt amigues, i de vegades es veurà com es cusen a indirectes sobre quina és millor o quina es mereix al Peter. Resulta bastant divertit, tot plegat.
Ah, també resulta que el Flash s’ha allistat a l’exercit, i està a punt de ser destinat. A la colla tots l’admiren, i ell se n’aprofita. Si abans ja era un gallet, ara encara més. I el Harry li ofereix al Peter la possibilitat de compartir pis. Peter accepta, i dóna la casualitat que la tia May va a viure també amb la tieta de la MJ. D’aquesta manera es podran estalviar uns dinerons. Tot i això, Peter no és feliç del tot.
De la vida laboral, comentar la entrada en acció d’en Frederick Fosswell, un personatge que desconeixia i que treballa al Daily Bugle. Es veu que comença a sospitar del fet de que l’únic que obté fotos bones de l’Spiderman sigui sempre el Peter Parker, i és per això que es transforma en el seu alter ego, Parche, especialista en els baixos fondos de la ciutat i va a investigar.
Tot i l’aparició de la MJ, del Conmocionador i del Rino, inclús del Lagarto, el que més destaca en aquestes darreres històries és la infelicitat del Peter. Hem passat d’un noi un pèl xulo i en certa manera triomfador, a un noi infeliç i descontent amb el que fa. També s’ha vist com, primer un policia, i després un metge, ajuden a Spiderman quan està en dificultats. El fet de que dos civils l’ajudin quan les està passant magres li dóna com he comentat més “humanitat” al superheroi, i el mostra com a més feble del que pot aparentar. Si això ho sumen a la crisis interna per la que està passant el Peter, tenim uns còmics que en comptes de ser de l’Amazing Spiderman, semblen més de l’Unhappy Peter Parker.
Quan llegeixes un tebeo suelto aquesta sensació no la tens. Totes aquestes cosetes que transcorren al seu voltant passen més desapercebudes, ja que la història es centra en el dolent de torn, i la visió de continuïtat que hi ha de fons es perd. Poder gaudir de tomos com aquest et donen aquesta visió més.... amplia de tot l’entorn.
La història continua amb un flashback explicant qui és Kraven, el caçador. Aquests flashbacks van bé per situar-te.
En aquesta història torna a aparèixer en Norman Osborn, que per sort segueix amnèsic.
Més endavant, la cosa es complica una mica, ja que per un costat tenim a Kraven campant lliurement per la ciutat. També es veu que som a l’hivern, i que fa fred, molt de fred. Tant, que l’Spiderman s’acaba mig constipant. I després, es veu com a la presó municipal un reclús és a punt de morir: es tracta del.... Buitre. Abans de morir, però, demana veure’s amb el seu company de cel·la, el Blackie Drago, a qui li revela l’amagatall de les seves darreres i més sofisticades ales per tal de que ell acabi la feina que havia començat: eliminar a l’Spiderman. D’aquesta manera, en Blackie Drago escapa de la presó. Un cop lliure es dedica a atracar bancs fins que apareix Spiderman, lluiten, i.... guanya el nou Buitre?
Final amb un cliffhanger marca de la casa. Habitualment aquests cliffhangers no ho són tant, ja que saps que al proper número es recuperarà i seguirà lluitant. Però li donen molt de dramatisme i fan que tinguis ganes de seguir llegint, de mirar com continua. Resumint: que el cliffhanger fa la seva funció.
Com era d’esperar, Spiderman es recupera i pot tornar a casa a fer una mica de llit i a veure la sopeta calenta que li fa la tia May. El Buitre va fardant de que ha derrotat a l’Spiderman, i Kraven sent la notícia. Com creu que és veritat i pensa que ja no podrà caçar a l’Spiderman, decideix caçar al Buitre, així que el busca i s’enfronten. Al final, apareix l’Spiderman, que poc a poc es s'ha anat recuperant de la grip, i els derrota a tots dos.
Les escenes de lluita, sobretot amb el Buitre, són molt dinàmiques. El dibuix va guanyant en.... dinamisme, en plasticitat. Cada cop mostra més els moviments. I la relació entre la Gwen i la MJ també va prosperant, i ara semblen super-amigues. Realment els nois de la colla ho tenen ben difícil, per triar-ne una. En aquestes darreres històries sembla que la tristesa i el desànim del Peter Parker hagin desaparegut.
El tomo continua amb el que es va publicar al Marvel Super-Heroes #14 USA. Es veu que el John Romita treballava molt, massa, i l’Stan Lee va encarregar una història al Ross Andru per si un mes el John Romita no arribava a temps. Però aquest no falla, i es troben amb que una bona història no té lloc on publicar-se. Total, que la publiquen uns 10 números després de quan estava prevista, dins d’una altra capçalera. En aquest tomo la trobem situada cronològicament quan toca.
La història es situa fora de Nova York, a Nova Orleans, i l’Spiderman hi arriba perquè l’Hechicero l’ha controlat mentalment i l’ha induït a fer-ho. Allà, lluita contra l’Hombre Sintético. Però just quan aquest està a punt de guanyar, l’Hechicero perd el control i acaba marxant. L’Spiderman torna a casa sense saber molt bé què ha passat. La història està bé, sense més. Té un valor.... diguem-ne històric, o anecdòtic. Completisme pur i dur.
Abans d’aquesta mena d’entremig semblava que el desànim del Peter Parker pel que feia havia desaparegut. Doncs no. La història continua precisament amb el Peter preocupat per tot l’entorn: no pot estar amb els amics, no pot estar pels estudis, la feina, les editorials del J. J. Jameson fan que molta gent estigui en contra seva, té a la tia May malalta, .... Total, que es cansa de tot plegat, i plega. Sí, sí, tal com sona: plega. Agafa el vestit d’Spiderman, i el llença.
La veritat és que s’anava palpant que tard o aviat el Peter Parker, o l’Spiderman, prendria una decisió bastant radical. Però tant.... La vinyeta (i tot el que l’envolta) impacta bastant. I saps que tornarà, perquè saps que les històries de l’Spiderman van continuar, però això no li treu impacte al tema. I imagino que a la època, encara en deuria causar més. En un mateix número, el 50, llença el vestit i decideix plegar com a superheroi, però al final acaba tornant. Potser si ho haguessin dividit en dos números, de manera que el primer acabés just quan llença el vestit, l’efecte hagués estat més bèstia.
En aquest número 50 assistim a un altre moment que podem anomenar històric: la primera aparició del Kingpin, que aprofita el rebombori de la desaparició de l’Spiderman per reorganitzar totes les bandes mafioses de la ciutat.
Frederick Fosswell, que havia dirigit la màfia abans de que precisament l’Spiderman l’agafés i l’enviés a la presó, i que després de sortir-ne va trobar feina al Daily Bugle com a expert en els baixos dient-se Parche, també veu una oportunitat i vol recuperar el seu poder. Per altra banda, el Peter Parker ara té temps per a tot i és feliç. Amb la Gwen cada cop se’ls veu més.... units, però és com si no s’atrevissin a dir-s’ho l’un a l’altre. Com era d’esperar, un dia, tot pensant en el seu oncle Ben, el Peter recapacita i decideix tornar com a Spiderman. És allò del "un gran poder comporta una gran responsabilitat". I el Peter ho és molt, de responsable. Així que ja el tenim novament en pijama penjant-se de les teranyines i volent fer justícia.
Per cert, sempre m’ha sorprès o estranyat o sobtat que davant de Kingpin posin l’article, el Kingpin, com si no fos un nom, com si es tractés d’una mena de càrrec. Un dia ho he d’investigar. Aquest personatge esdevindrà molt important dins l’Univers Marvel, sobretot en l’entorn del Daredevil. Però això ja és una altra història....
La primera lluita entre el Kingpin i l’Spiderman acaba amb la victòria del primer. Com passa sempre que un dolent guanya a un bo, en comptes de desemmascarar-lo i anar per la via ràpida, tria una mort lenta. Per acabar-ho d’adobar, com per allà també passava el J.J. Jameson, aprofita per desfer-se dels dos. Mètode triat? Lligar-los al terra dins una mena de dipòsit, i inundar-lo fins que s’ofeguin. Abans de tot això, es descobreix que en Fred Fosswell s’ha tornar a canviar de bàndol.
Mentre J.J. Jameson és fora, al Daily Bugle es queda en Robbie Robertson davant de tot. També és la seva primera aparició.
Al final, Spiderman salva a J.J. Jameson, però el Kingpin s’escapa. En Fred Fosswell mor salvant la vida al seu excap, com si així es podés redimir dels seus pecats. Val a dir que quan intenta recuperar la seva posició dins la màfia, la figura del Kingpin li ho impedeix, pel que queda relegat a un segon terme una mica incòmode. Així que la sortida que té acaba sent prou digne. Tenim, doncs, a un nou dolent molt dolent, a un J.J. Jameson publicant novament coses molt negatives sobre l’Spiderman, i a un Spiderman que torna a estar igual que abans: empaitant als dolents, i cansat de que el Daily Bugle segueixi difamant-lo. I més ara que acaba de salvar la vida del seu director. Però hi ha coses que no canvien.
Les portades estan resultant molt icòniques i molt reveladores del que està passant. A quina millor. Mola!!
Aquí trobem un altre petit entremig. Es tracta d’una història publicada a l’Annual 4 que resulta molt llaminera, ja que ens presenta un combat entre l’Spiderman i l’Hombre Antorcha. Sí, ja sé que es diu Antorcha Humana, però quan el vaig conèixer li deia així, i així el segueixo coneixent.
Com a anècdota, als crèdits no revelen qui és el dibuixant, i diuen que ho diran al final. A mi aquestes coses em van grans, i els meus mínims coneixements en la matèria no em permeten deduir de qui es tracta. Gairebé no noto diferències, i si les noto, tampoc sé diferenciar aquestes diferències i atribuir-les a un dibuixant o a un altre.
El tema comença amb l’Hombre Antorcha anant-se de la olla i aixafant-ho tot, i l’Spiderman que el veu i hi va a posar remei. Tot plegat es tracta d’una pel·lícula protagonitzada pel membre del Cuatro Fantásticos, i que l’Spiderman engega a dida posant-se per allà al mig. Uns dolents desconeguts, als quals es fa referència a la portada, tenen una brillant idea: intentaran atreure als dos superherois amb la promesa de fer una peli amb ells de protagonistes, i un cop els tinguin juntets allà on volen, provaran de desfer-se dels dos a la vegada fent que es barallin entre ells. Òbviament, en Peter Parker cau en l’engany i veu una oportunitat molt bona de fer quatre calerons, així que accepta.
Ja a Hollywood, un Hombre Antorcha fals fa que els dos es barallin, tal com estava previst. Darrera del pla estan en Mysterio i el Mago, que intenten desfer-se d’ells mitjançant diferents trampes. Com era d’esperar, els dos superherois acaben vencent.
Per cert, el dibuixant és el Larry Lieber. Molt de gust.
Tornem a la història principal. El Peter i la Gwen van amb un profe a una exposició científica on exposen un nul·lificador. Tindrà a veure alguna cosa amb el nul·lificador suprem que utilitzen els Cuatro Fantásticos per vèncer a Galactus? Sembla ser que no. Aquest que exposen anul·la les guies del míssils. El Doctor Octopus també hi és, a l’exposició, i l’intenta robar. Després de lluitar contra l’Spiderman, que per enèsima vegada ha de donar una excusa als seus acompanyats i desaparèixer per a que no esbrinin la seva identitat secreta, aquest recupera el nul·lificador. El Doctor Octopus decideix desaparèixer un temps per refer els seus plans. Per això pensa en amagar-se, com a Otto Otavius, en algun lloc on pugui passar desapercebut. I el lloc triat és.... una habitació que lloga a ca la tia May!!
Es veu que els dos ja es coneixien des de l’Annual 1 USA. No el tinc i desconec el grau de relació. L’haurem de buscar.... De fet, la relació tia May – Otto Otavius em sembla que dóna molt de sí.
La cara que posa el pobre Peter quan va de visita a cal la seva tia és un cromo. La tia May sent un gran apreci pel seu llogater, que l’ha entabanat amb mentides, i no suporta que el Peter el tracti malament. El Doctor Octopus, per altra banda, està fent servir l’amagatall per reorganitzar als seus seguidors i intentar robar novament el nul·lificador. Com fent de Peter Parker no pot lluitar per no revelar qui és, decideix tornar com Spiderman. I aleshores comença la lluita (i les destrosses a la casa). La tia May els enganxa i es desmaia per la impressió d’haver vist a l’Spiderman lluitant contra el seu llogater. El Doctor Octopus aconsegueix escapar novament. El Peter Parker ha aconseguit el seu objectiu: allunyar al científic dolentot de la seva tia. Però ha pagat un preu molt alt.
Quan la MJ i la Gwen s’assabenten de que la tia May està malament i que la casa ha patit alguns desperfectes, acudeixen a veure què passa i.... a veure al Peter Parker. Les indirectes que es tiren l’una a l’altra segueixen a l’ordre del dia. I de quina manera!! Tant, que inclús el guionista del còmic ha d’aclarir que la Louisa May Alcott no és la co-guionista del còmic. Es podria tractar d’un comentari culturalment dispers, no? I no és el primer.
Tornem a l’acció. El Dr. Octopus aconsegueix finalment fer-se amb el nul·lificador, i l’utilitza contra l’Spiderman, que perd la mamòria. L’exèrcit acaba atrapant al Doctor Octopus, però l’Spideman pot escapar. El fet de que l’hagin enganxat “treballant” amb el Doctor Octupus alimenta més la idea de que és dolent. Sembla ser que només el Capità Stacy i el coronel Jameson (sí, sí, el fill d’en J.J.) li tenen certa simpatia. Spiderman, que segueix amnèsic, els va a veure a tots dos, però es troba que l’acusen del rapte del Peter Parker, que ha “desaparegut”. Les sospites neixen perquè Harry Osborn troba localitzadors aràcnids al pis que comparteixen. L’escena quan es troben cara a cara la Gwen i l’Spiderman sense sospitar qui són és curiosa.
Aquí entra en acció Ka-Zar i la seva mascota Zabú, el darrer exemplar de tigre dents de sabre que queda, contractats pel J.J. Jameson per a que capturin a l’Spiderman. I assistim també al més que enèsim ”jamacucu” que li agafa a la tia May, aquest cop per estar novament molt de temps sense saber res del seu nebot. Potser n’abusen una mica de l’estat de salut de la tia May: cada dos per tres s’està desmaiant preocupada pel Peter.
La lluita entre Ka-Zar i l’Spiderman fa que aquest recuperi la memòria i pugui explicar-li al seu nou amic qui és i què li ha passat. I Ka-Zar, noble com és, decideix ajudar-lo. Inclús tan el Coronel Jameson com el Capità Stacy, que a l’estar retirat pot dedicar-s’hi més, decideixen que intentaran netejar el nom de l’Spiderman.
La història principal d’aquest tomo s’acaba amb la reaparició de l’Smythe presentant-li al J.J Jameson la versió millorada del robot amb el que han de vèncer d’una vegada per totes a l’Spiderman. Al final, però, és aquest qui acaba guanyant. Aquest número, que és el corresponent a l’Amazing Spider-Man 58 USA, acaba amb Ka-Zar que gairebé descobreix la identitat secreta de l’Spiderman. De fet, potser la descobreix però decideix fer veure que no.
El que ve a continuació són més extres. El primer és el primer número de l’Spectacular Spider-Man Magazine. Es tracta d’un nou format de revista dedicada a l’Spiderman, que en aquella època estava tenint molt d’èxit entre el públic. Tot i això, el cap d’Stan Lee, digues-li visionari, decideix cancel·lar-la perquè es pensava que no triomfaria gaire, de manera que només es van fer dos números. El número 2 de la revista es reeditaria dins de l’Amazing Spider-Man Annual 9, i aquest primer número l’inclourien uns anys després intercalat entre l’Amazin Spider-Man 116 i el 118, colorejant-lo i fent els canvis pertinents en determinades vinyetes per tal de que la continuïtat no es veiés afectada (vinyetes on apareix el capità Stacy, per exemple). Total, que aquí inclouen l’original a continuació d’on tocava tenint en compte les dates de publicació.
La història és en blanc i negre, bé, en escala de grisos, explicada en unes vinyetes com a més grans. I parla d’un polític, en Raleigh, a qui tothom recolza i sembla bona persona. Però de veritat de veritat el que vol és controlar la ciutat, per controlar després l’estat, i acabar fent-se amb les regnes del país esclavitzant a tothom. Però de moment té enganyada a tota la gent, i tots confien en ell. Inclús el Daily Bugle li dóna suport. Només hi desconfien el Capità Stacy i l’Spiderman. Al final, els plans d’en Raleigh se li giren en contra i acaba morint.
També hi ha una altra història on s’explica l’origen de l’Spiderman fins que maten a l’oncle Ben i identifiquen a l’assassí. És molt resumida i un pèl simple. Res que no es sàpiga. Unes pàgines per omplir, vaja.
Com també és per omplir la tercera història del Not Brand Echh 6, un número de broma on s’explica la boda de l’Avispilla i de Peter Parka. Hi surt mig univers Marvel, tan amics com dolents, i està fet tot molt en plan conya. La veritat és que és bastant fluixet. No els hi acabo de trobar el punt, als números aquests com de broma, tot i que se ne’n riguin d’ells mateixos. Per exemple, al final, quan el Peter Parka (a qui, per cert, veiem vestir un jersei com el del Charlie Brown) li va a presentar la seva nova esposa a la tia May i la du a la mà, resulta que la tia May la confont amb un insecte, agafa la pala de mata mosques, i.... No sé. Massa simple, tot plegat. I el dibuix tampoc hi ajuda. A part, des del punt de vista completista, aquest número tampoc està complert, així que....
El volum acaba amb la resta d’extres de l’Annual 4: moda, habilitats i demés detallets relacionats amb l’Spiderman. Curiós. Hi ha unes dobles pàgines amb tots els amics i tots els enemics. I apareixen per exemple referències al Woody Allen. I no són les primeres. També hi ha una doble pàgina amb l’habitació del Peter Parker a cal Harry.
A mode d’epíleg hi ha un article que contextualitza tot el que acabem de veure, i que explica detalls i anècdotes de tot plegat, així com el que va envoltar les primeres edicions a Espanya. A destacar , per exemple, els comentaris sobre que l’Stan Lee també trobava el Peter Parker del John Romita massa guapo. Dic també perquè és una de les coses que m’ha sobtat d’aquest volum: el primer Peter Parker, el de l’Steve Dikto, diguem-ne, era més dèbil, més perdedor. Era el centre de les bromes a classe, i ningú el tenia en compte. I aquí és ben bé al contrari.
Resumint. Molt bon volum, ple d’històries molt entretingudes. No he tingut la sensació d’estar llegint alguna cosa molt molt gran com sí la vaig tenir llegint el volum de l’Estela Plateada o, sobretot, el dels 4 Fantásticos, però sí que m’ha donat la impressió de que estava assistint a moments molt importants dins la història de Marvel o de l’Spiderman, com l’aparició de la MJ o del Kingpin, per exemple. M’han agradat molt les aparicions del Duende Verde, del Doctor Octopus, i del Buitre. I he trobat a faltar a l’Hombre de Arena. Sí, sóc un clàssic. També m’ha agradat molt l’aparició de la MJ, tot i que cada cop li estic agafant més carinyo a la Gwen. I me n’alegro que la Betty hagi refet la seva vida. En canvi, això de que la tia May estigui ara malaltona, ara recuperada, ara preocupada i desmaiada, ara novament recuperada.... No sé, queda una mica forçat, tot plegat. Les històries principals dels Annuals també han estat molt bé. Les del Marvel Super-Heroes 14 i de l'Spectacular Spider-Man Magazine 1 passen més desapercebudes, i tenen el seu interès completista i poc més. El Not Brand Echh millor no comentar-lo, i la resta d’extres de l’Annual 4.... Doncs això, extres. Els articles molt bons, ja que et van posant al dia de tot el que envoltava les edicions d’aquests tebeos.
I sobretot sobretot, destacar la idea o la visió sobre l’entorn del Peter Parker/Spiderman que tens llegint tots els tebeos seguits. En tots passa alguna cosa, algun fet que determina el comportament del protagonista i que enllaça amb algun altre fet que passa més endavant. Més enllà de la història d’un superheroi fent front a uns supermalvats, hi ha també per sota la història d’un jove estudiant, que té la seva colla d’amics , i que s’intenta guanyar la vida amb un treball precari. Algú que podria ser el teu adorable veí.
Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? Direm que també.
(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/mgaspdgp.html)
