20th Century Boys 1

20th Century Boys 1

Autor: Naoki Urasawa


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



1973. Un institut a l'hora de dinar. Algú reté a l'encarregat de posar música i canvia Paul Mauriat per un grup anomenta 20th Century boy i una cançó, Free Angel. És el primer cop que a l'institut sona rock'n'roll. Però la gent passa de tot.

Segle XXI. Seu de l'ONU. Agraeixen i presenten a 4 persones que.... han salvat a la humanitat! gràcies a ells s'ha arribar al Segle XXI.

Tot això, en poques pàgines. Principi demolidor. a partir d'aquí la història tira endavant i endarrere per anar explicant uns fets. Bàsicament la història passa a l'actualitat. En Kenji treballa en una licoreria (bé en una botiga de queviures) familiar i cuida del fill de sa germana, que ha desaparegut. Un dia s'assabenta de la mort d'un amic de l'infantesa. Allà es retroba amb altres amics de la colla. I tot rumiant, veu una relació entre la mort del company i d'altres que han passat. Per acabar-ho d'adobar, al costat d'aquestes morts sempre apareix un dibuix, com un logotip, que.... es van inventar ells mateixos quan eren petits.

A part d'això, la història principal va intercalant fets que passaven quan el protagonista (i la colla) eren petits. Just en el temps que es van inventar aquest símbol. I també veiem altres fets que passen a l'actualitat i que es van relacionant en tot plegat.

Assassinats, sectes, amistat, misteri, música, .... La cosa promet. I molt.

El dibuix és.... deliciós. No és tant clar com d'altres manga. És com a més realista. Però la manera que té d'explicar-te les coses.... És molt com una pel·lícula. Sí que és cert, però, que tants salts al principi despisten una mica. Tot i això, la història enganxa. I molt.


Recomanable? Doncs de moment sí. Molt. Imprescindible? Només he llegit el primer tomet de 22 que hi ha. Però tot apunta a que sí.

  
(http://ca.wikipedia.org/wiki/20th_Century_Boys)

(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDaHM1SXRCcE15OUE/view?usp=sharing)

¡Yotsuba! 1

¡Yotsuba! 1

Autor: Kiyohiko Azuma


Manga també descobert gràcies al Capitán Urias. A primer cop de vista, sembla un mica infantil: una nena petita de protagonista, dibuix simple, històries sense complicacions, .... Tot i això, després de la recomanació (i d'haver llegit molt bones crítiques), vaig voler donar-li una oportunitat.

El tomet està dividit en 7 històries més aviat curtes, i comença amb la mudança de la Yotsuba i son pare a una casa nova, en un barri nou. Yotsuba és una nena d'uns cinc anys, molt curiosa, alegra, i capaç de sorprendre’s i il·lusionar-se per qualsevol cosa, per petita o insignificant que sembli: una papallona, un gronxador, estudiants sortint de l’escola, ....

No té gens de malícia, i diu el que pensa. Sempre està contenta. I és d'aquella mena de gent que sap encomanar-te el seu entusiasme i, pel mateix preu, arrancar-te un somriure. I això és el que aconsegueix l’autor amb aquest manga: arrancar-te un somriure.

A part de la Yotsuba i son pare, també apareix en Jambo, un amic. En Jambo és molt alt, molt, i els ajuda amb el tema del trasllat. Precisament, ell és el protagonista indirecte d'una de les pàgines on el somriure es converteix directament en rialla.

Al costat de la Yotsuba i son pare hi viuen tres germanes amb la seva mare. Ràpidament, es fan amigues de la nova família.

Les 7 històries que apareixen en aquest primer volum són:

1. Yotsuba y... el traslado
En aquesta història veiem com arriben a la casa nova, i coneixem al Jambo i a les tres germanes veïnes.

2. Yotsuba y... el saludo
En aquesta hi ha joc de malentesos per culpa de la tanca de la porta del lavabo no va i els que hi entren han de sortir per la finestra.

3. Yotsuba y... el calentamiento global
Yotsuba no ha vist mai aparells d'aire condicionat, i les veïnes en tenen. Ena, la petita, li explica què és el escalfament global. Quan descobreix que a casa seva també en tenen, d'aire condicionat, s'enfada perquè creu que amb el consum elèctric estan afavorint aquest escalfament. Però quan li diuen que gràcies a l’aire condicional poden precisament refredar l'ambient, es calma. Tot molt innocent. Molt. 

4. Yotsuba y... la tele
A casa la Yotsuba no tenen TV, i com a les veïnes els hi sobra una, la ofereixen als seus nous veïns. En aquesta història les veïnes coneixen a Jambo.

5. Yotsuba y... las compras
Una nena que quan va pel carrer és capaç de sorprendre’s d’un gronxador, o de que trucant a un timbre aparegui una persona per la porta, flipa molt quan va a un centre comercial: escales mecàniques, bicicletes, mobles en exposició, .... i una infinitat de productes, tots junts, a disposició de la clientela.

En aquesta història coneixem també una mica el barri: un restaurant, l’escola, un temple des d'on hi ha molt bona vista ....

6. Yotsuba y... la caza de cigarras
Estant a casa les veïnes amb les finestres obertes (així no cal aire condicionat i combaten l’escalfament global :P), la mare comenta que poden sentir el so de les cigales. Això serveix per a que Yotsuba organitzi una cacera prop del temple. Quan es presenten a casa les veïnes i s’escapen totes....

7. Yotsuba y... la tormenta
Plou. I com no pot ser d'altra manera, a la Yotsuba li encanta mullar-se. En aquesta història apareixen unes vinyetes que podrien ser un resum de tot plegat: 

De moment no se sap res de la mare de la Yotsuba. Pel que sembla, és adoptada. Tampoc fan referència d'on venen, on vivien abans. Sobta la seva innocència i el fet de que es sorprengui de tot. Del pare de les germanes veïnes tampoc es fa cap referència. 

Ja resumint, en aquest manga se'ns ensenya a veure el món amb ulls de nen. Cosa de vegades molt necessària. I els malentesos que es creen provoquen molts moments d'humor  Un humor molt simple, blanc, sense malícia. Humor d'aquell fruit de prendre-s’ho tot al peu de la lletra. Per exemple, parlant amb son pare de les veïnes, comenten que la gran, l'Asagi, és guapa. Automàticament, la mitjana, la Fuuka, passa a ser la no guapa, és a dir, la lletja.

Com deia, són històries curtes, i van utilitzant elements de les anteriors per tal de mantenir una unitat argumental. Es llegeix ràpid, i et deixa amb ganes de més.

Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? Mmmm.... Doncs diria que sí. Val la pena. 



(http://www.normaeditorial.com/ficha.asp?0/0/012270001/0/yotsuba_01)

Japan War 1945

Japan War 1945
Autor: Lazy Hagiwara



Manga bèl·lic que explica dues històries de finals de la Segona Guerra Mundial. Òbviament, des del punt de vista japonès.

Feia molt de temps que no llegia cap tebeo de guerra (vaja, de la Segona Guerra Mundial). Lluny queden aquelles Hazañas Bélicas de quan era petit.... I a part del punt de vista japonès del tema, cosa que el feia molt apetitós, una de les dues històries té a veure amb avions. Si a sobre afegim que em va sortir baratet....

La primera de les històries que conté, Between Heaven and Hell (abril, sobrevolando la capital imperial), la protagonitza un pilot de Gekk 11-Kô, caça nocturn de l’armada japonesa, que a finals de la guerra es dedica a fer front a les onades d'atacs dels B-29, i a un nou model d’avió que desconeixen i que fa de cobertura als bombarders, el P-61 Black Widow.

La segona història, 97 overdrive (agosto, la estepa de Manchuria), en parla d'un tanc, el 97 Chi-Ha, i de la seva tripulació. L’escena transcorre a la Manxúria, els dies previs a la rendició japonesa. De fet, comença just el 9 d'Agost del 45.

Les històries personals que hi ha al darrera tampoc destaquen per.... la seva profunditat. El que més m’ha agradat és aquest aire pessimista que desprèn:  estan perdent la guerra i ho saben, allò pel que lluiten s’està enfonsant, els enemics s’estan acarnissant, perden amics, familiars, i malgrat tot, segueixen complint ordres. No saben per a què servirà, però segueixen. Sempre endavant. 

M’ha agradat el tractament que fa gairebé d'herois als militars. De fet, no deixa de ser una gent capaç de morir, de sacrificar-se per a l’imperi, per a la població civil. Aquest respecte no s’acostuma a veure en productes.... occidentals, diguem-ne.

Tot i això, es mostren les atrocitats de la guerra: avions bombarders deixant caure el seu carregament de bombes incendiàries, pobles destruïts, gent d'un hospital afusellada (nens inclosos), dones violades, ....

També té aires pacifistes, o antibel·licistes. És una cosa que sempre m’ha fascinat dels còmics (o inclús de les pelis) d'aquest gènere. Sense anar més lluny, a la primera història, després d'abatre al temut enemic, es donen compte que és un pilot com ells, amb dona i fills, com ells, i que algú el plorarà, com ells han plorat als seus. 

L’autor es veu que és un aficionat al modelisme, i això es nota amb el detall i el carinyo amb el que dibuixa i descriu els avions i els tancs. De fet, al final de cada història hi ha un breu resum de l’armament (dels avions i els tancs), i unes notes de l’autor on parla de les fonts d'inspiració i tal. També apareixen al final de tot fotos d'una maqueta d'uns tancs.

Recomanable? Si t’agrada el gènere bèl·lic, està bé. Es llegeix molt ràpid, i resulta distret. Inclús té els seus moments emocionants (com els combats aeris o la lluites amb el tanc, ja sigui contra altres tancs i defensant un pont ), i els seus moments tendres. Imprescindible? Diria que no. Si no et va gaire el tema.... Millor dedicar-se a altres lectures.


(http://www.editoresdetebeos.com/catalogo/manga/seinen-manga/japan-war/1)

Next World

Next World
Autor: Osamu Tezuka


Feia temps que no llegia res de manga, i em venia de gust. De fet, tampoc és que n’hagi llegit gaire: alguna cosa del Miyazaki (com Nausicaä i alguna cosa del Porco Rosso), Love Hina, Video Girl Ai, i algun número suelto més de no recordo ben bé què....   Total, que podríem dir que no havia llegit res de manga. Així que per començar, vaig demanar consell al Capitán Urías, un dels entesos en el tema que conec. I a arrel de la meva consulta, va escriure una entrada a la Arcàdia on fa un munt de recomanacions per començar amb el manga.

De totes les recomanacions que em va fer (prèvies a l’entrada al blog, tot i que al final va venir a dir el mateix), recordo que de qui primer em va parlar va ser de l’Osamu Tezuka, i el va definir com a “clàssic”. I com els clàssics m’agraden, vaig començar a buscar informació dels manga seus que em va recomanar. A l’autor el coneixia per Astroboy, i quan vaig llegir l’argument de Next World, em va enganxar del tot. 

Quan tries un llibre (o un còmic) per llegir, ha de ser un llibre que et cridi, que et digui alguna cosa. Tenia clar que m’enfrontava a un manga clàssic, amb un dibuix qualificat molts cops com a simple o antic o desfasat. Tampoc era un manga molt molt conegut. I a sobre, apareixien personatges d’obres anteriors, cosa que podia fer que em perdés algun detallet explicat, precisament, en aquests manga anteriors. Però una història on es parla dels perills de les proves nuclears i de la possibilitat de que el planeta sigui destruït per culpa de l’escalada militar entre dos països i l’ús de les bombes atòmiques.... I publicada al Japó al 1951!! No és temptadora? A mi, com a mínim, em va cridar. I molt.

Anem a per la història.
Tot comença a la illa Herradura, on un home es troba amb animals i plantes molt estranys. De cop, veu un ésser encara més estrany, lluny, i el caça.

Ja a Tokio, es veu una estació plena de gent, i torna a aparèixer el mateix home. I entren en escena Mostacho, un detectiu privat, i el seu nebot. Mostacho sent una veu que només sent ell, i decideix seguir-la. És aleshores quan arriba a casa d’aquell home que havia sortit al principi, i descobrim que es tracta del doctor Yamadano. Al ser interrogat, el doctor explica que ha capturat un ésser a la illa Herradura, un lloc on el país d’Star fa proves amb bombes atòmiques. També explica que creu que degut a totes aquestes proves nuclears, pot haver sorgit una nova evolució, i que és molt perillós, i que té la intenció d’anar al país d’Star, a una conferència sobre l’energia nuclear, i denunciar públicament aquest perill. A partir d’aquí, Mostacho allibera sense voler a l’ésser estrany, i empaitant-lo fan cap a fora de la casa i tots dos s’enfilen a una antena. Quan Mostacho està apunt d’agafar-lo, l’ésser estrany el fa.... levitar, i l’aixeca enlaire. Com plou, un llamp cau a l’antena, i l’ésser cau mig fulminat. Total, que tots dos acaben desapareixent. Tot això, només per començar.

És veritat que el dibuix és simple, potser massa esquemàtic. Però s’entén perfectament. La manera de dibuixar als personatges és molt característica. Vaja, que veus un dibuix del Tezuka d'aquella època i l’identifiques ràpid. Vaja, coneixent el que conec d’aquest autor, tinc aquesta sensació.

La història continua al país d’Star, al lloc on s’està celebrant una conferència internacional sobre l’energia nuclear. Aquí coneixem a molts més personatges: en Cerebroff president del comitè d’energia nuclear d’Star, la seva filla Cocoa, una nena una mica mimada, o en Nicolai Rednov, de la Federació d’Uran.

Aquí es comença a veure un tipus d’humor molt.... blanc, molt simple, però efectiu: malentesos, gent que ensopega i cau, .... El llenguatge és molt directe, com a molt modern. Potser no s’adiu gaire amb l’estil del dibuix, però això ja és tema de les traduccions.

A la conferència, després de l’anunci del doctor Yamadano es veuen els dos principals blocs enfrontats: la Federació d’Uran, que no vol abolir l’energia atòmica defensant que la faci servir qui vulgui sempre i quan sigui per a fins benèfics, i el país d’Star, que proposa abolir del tot l’energia atòmica, i que adverteix que si no es fa s’acabarà anat a la guerra. Tot plegat fa que la gent a la conferència s’acabi esbatussant tota. 

També coneixem a Lock, un aprenent de periodista, promès de la Cocoa. I també apareix un pobre sense sostre, que demana caritat. Aquest personatge es diu Lamp, i l’anirem trobant al llarg de tota la història. Per exemple, més endavant li ofereixen una feineta a canvi de diners: tirar una bomba a casa d’en Cerebroff. I ell intenta entabanar al poble Lock.

A casa d’en Cerebroff, en un sopar, coneixem millor als dos dirigents. Cerebroff és com a molt retrògrad, sobretot en el que respecte al paper de la dona. En canvi, Rednov es veu molt més progressista i defensa el paper de la dona dins la societat, i el seu desenvolupament dins la música, la ciència, l’esport, el cinema, .... Total, que aquest punt de vista enfrontat només serveix per a que tornin a discutir i.... s’acabin declarant la guerra.

Rednov escriu una carta al seu fill, Ivan, on li explica que s’està gestant una guerra, i li recomana que vagi a treballar a una fàbrica per al seu país. Una fàbrica on, per cert, treballa Poponia, la filla de l’oficial del Ministeri de la Ciència i eminent científica. Dóna la casualitat que l’Ivan i la Poponia s’assemblen molt al Lock i la Cocoa. Em començo a témer que el meu principi de prosopagnòsia em farà alguna mala jugada.  

El missatge antinuclear segueix present en tot moment. Per exemple, el doctor Yamadano es marca un discurs al respecte, que deu n’hi do. Òbviament, tothom passa d’ell.

Per cert, l’intent d’atemptat acaba fallant, i la policia deté a Lock i al sense sostre. Aquest darrer acaba a la presó precisament per això, per ser algú sense ofici ni benefici. En canvi, Lock és reclutat pel país d’Star per a convertir-se en espia i l’envien a la Federació d’Uran. Allà és descobert quan s’infiltra al Ministeri de la Ciència i s’assabenta que volen augmentar la producció a les seves fàbriques per tal de fabricar la bomba solar. La cosa fa por. El tema és que com a càstig, l’envien a una de les fàbriques a treballar. La mateixa on també hi va l’Ivan, el fill de Rednov. I la mateixa fàbrica, ves per on, on també tenen a Mostacho, de presoner, treballant. El vigilants de la fàbrica són robots, i el robot que els comanda a tots.... resulta que no és un robot. Es tracta de la Poponia. Com Ivan no vol favoritismes per ser qui és, demana anar a treballar al costat de Lock, ja que tenen la mateixa edat: 15 anys. 

La història aquí s’accelera, estan passant moltes coses a molts llocs, i costa una mica de seguir. De moment han sortit molts personatges i s’estan començant a trobar tots. O a creuar-se. Sí que dóna la sensació de que hi ha com uns salts, que la història s’explica de forma mot ràpida, resumint o sobreentenent determinades coses. No sé si això pot estar provocat per la simplicitat del dibuix. De totes formes, la història es va entenent, i cada cop s’està embolicant més.

Ivan, Lock i Mostacho es troben. Aquest darrer explica que va arribar volant, sense entendre res de res, i que el van detenir. Per cert, Ivan li comenta que el coneix d’haver-lo vist en algun.... manga :P. 

Tornem al Japó. Assistim a un concert de piano molt especial. El pianista toca amb tanta força que.... doblega el piano.

És una mostra d’aquest humor simple que comentava. El pianista resulta ser un dels veïns de Mostacho, i aquests veïns resulten ser un grup d’allò més peculiar. Es podria fer una sitcom amb ells. El tema és que entre tots intenten ajudar al nebot de Mostacho, en Ken’Ichi, a trobar al seu tiet. I per això van a casa del doctor Yamadano, ja que és la darrera pista que tenen. I allà troben a l’ésser estrany i el cuiden. Aquest ésser es comunica telepàticament amb en Ken’Ichi i li explica que va fer “desaparèixer” a Mostacho perquè s’han d’amagar dels humans. Tot i això, sent llàstima per ell i decideix portar-lo fins on és el seu tiet. Òbviament, hi van volant.

Tornem a la Federació d’Uran. Com els hi ha doblat la feina, Mostacho i Lock estan molt cansants, i Lock decideix escapar. En la fugida es creua amb Poponia, a qui confon amb Cocoa, i acaba tancat. El càstig és passar d’ell, provocar que s’avorreixi tant que perdi la noció del temps. Ningú parla amb ell. Ni tan sols li deixen llegir llibres.

El missatge és guai, m’agrada. Les està passant magres i demana, com a mínim, un llibre. I li prohibeixen. No sé si és una referència a Fahrenheit 451. Al final, Ivan intercedeix, i Lock és alliberat. 

De cop i volta, a l’oceà àrtic hi ha una explosió.... nuclear, que es detecta des de diferents parts del món.

A Yumorensk, un poblet que deu estar per la zona, sembla que l’explosió els ha beneficiat, ja que poden anar a caçar foques que s’han quedat atrapades al gel que s’ha esquerdat per les tremolors que ha provocat precisament l’explosió. Empaitant un os es troben amb un gran bloc de gel dins del qual hi ha congelats.... un munt d’éssers igual que el que han trobat a la illa Herradura. Decideixen prendre el bloc de gel en un trineu per estudiar-los. Tan la caça de l’os com el viatge en trineu provoca bastantes situacions còmiques.

El bloc de gel acaba carregat en un tren, el maquinista del qual sent una veu telepàtica que li diu que aturi el tren. Com no en fa cas, el tren acaba descarrilant. És l’ésser del principi que ho ha provocat per poder salvar als seus companys. Aquí descobrim que aquest ésser es diu Rococó. 

Tornem al país d’Star. La gent comença a estar alarmada per la imminent guerra. Assistim a un altre moment còmic. Per megafonia anuncien que han detectat uns esquadrons de llença-cohets aproximant-se a la ciutat de Dessert Course, i es veu com primer uns gossos i després uns gàngsters (amb pistola i antifaç) entren en un refugi. Es veuen senyals d’esbatussamenta general, i una veu que es defensa dient que també ells tenen dret a refugiar-se. Com vaig dient, l’humor és molt simple, però efectiu. Fa la lectura molt més amena. No és un humor de tronxar-se per terra fent la croqueta, però sí que fa dibuixar-te un somriure als llavis, i que ho desdramatitza tot. 

Gran frase també la que diu el doctor Yamadano quan explica que la guerra és un sense sentit, i que uns éssers estranys poden escombrar a la raça humana.

A tot això, Cocoa, la filla mimada de Cerebroff, passa de la guerra i de tot i se’n va a esquiar.

I comença la guerra.

La Federació d’Uran té un vaixell molt gran i molt poderós amb el que volen anar a ocupar la illa Herradura. El capità del vaixell sent una veu que diu que aturi l’atac i deixi la illa Herradura tranquil·la. Com ni li fa cas, la veu demostra el seu poder.... fent levitar el vaixell. Arran d’això, la flota del Pacífic d’Uran demana prudència i es mig retira.

A la fàbrica d’Uran, Mostacho planeja escapar-se. Lock, que ha canviat molt des de que ha estat detingut, passa d’ell. Només Ivan l’ajuda. En la fugida es topa amb un munt d’éssers estranys als quals no els hi afecten les bales ni res, i que destrossen la fàbrica. Mostacho aconsegueix escapar, però els altres són fets presoners. A Ivan i Lock se’ls hi afegeix Poponia, també detinguda, i Cocoa, que l’han atrapat mentre estava esquiant. Finalment, arriba Ken’Ichi, seguit de rococó, que segueix buscant al seu tiet. Ken’Ichi explica que Rococó és una Fumuun. Per fi sabem que els éssers aquests estranys són Fumuuns, que són capaços de parlar telepàticament un munt d’idiomes (inclús tenen la capacitat d’entendre als animals), i que dominen la gravetat. Ken’Ichi també explica que, segons sembla, aquesta raça ha sorgit tan de la illa Ferradura com de l’oceà àrtic, llocs on Star i Uran fan proves nuclears, i que com a espècie més evolucionada, acabarà dominant als humans i convertint-nos en el seu bestiar i ens tindran en gàbies. Deu n’hi do.

A aquestes alçades, ja no saps qui és el bo o qui és el dolent. Tots poden ser de tot. Tots els personatges s’han trobat i han interaccionat. I la cosa està més que embolicada.

Uns caçadors de Yumorensk trobem a Mostacho, que s’havia escapat de la fàbrica, mig congelat. L’ajuden i li donen de menjar. Ell els hi explica que ha esclatat una guerra, i que vol tornar al Japó. Aleshores li deixen una barca i li desitgen sort. Els habitants del poblet, un lloc pacífic i tranquil on els hi hagi, es reuneixen alarmats per això de la guerra. A l’església, l’alcalde els hi explica la història de Noé i el Diluvi Universal, i diu que la humanitat va camí de guanyar-se el mateix càstig, ja que no escarmenta de tanta guerra. Així que tots es posen a resar.

I aquí acaba la primera part, o el primer llibre. Tot molt religiós. No pega gaire, un final així. No entraré ara a parlar de la religió i del sentit de tot plegat. A mi no m’ha agradat gaire, tot i que sí que he de reconèixer que li dóna un aire una mica.... èpic, transcendental, on queda perfectament palesa la feblesa humana, que troba en la religió la seva única oportunitat de sortir-se’n.

El segon llibre comença en el moment quan la gent de Yumorensk troben a Mostacho. Hi ha vinyetes repetides del final del primer llibre, però alguns diàlegs canvien. En aquest segon llibre les vinyetes semblen més grans, de manera que n’hi ha menys per pàgina. Com a mínim, al principi.

La història continua amb l’arriba dels Fumuun al poble, buscant precisament a Mostacho, i sembrant el pànic. Finalment, confinen a tot el poble. Com no troben a Mostacho, decideixen marxar. Però la gent de Yumorensk, veient que tenen com unes naus rodones, i pensant en la història de Noé, els hi demanen si es poden quedar amb ells, per així salvar-se. Els Fumuun hi accedeixen.

Al país d’Star, un tal professor Frankenstein paga la fiança i treu de la presó al doctor Yamadano. Ja al seu observatori li explica que una supernova va esclatar formant una nebulosa i escampant un gas que fa que no es reflecteixi la llum. Aquest gas va engolint planetes i estrelles, i es veu que d’aquí apoc arribarà al Sistema Solar i a la Teera, engolint-la, i eliminant tot rastre de vida. Tots dos arriben a la conclusió de que els Fumuun, com a raça més avançada, potser ho ha descobert i per això ara es deixen veure, perquè potser volen fer-hi alguna cosa.

La història pren aquí un nou rumb. El perill no està en l'amença nuclear, en els éssers estranys, o en les inacabables guerres. El perill ve del més enllà, de l’espai exterior. I al bàndol dels bons.... Ja no se sap qui és bo o qui és dolent.  

Rococó explica a Ken’Ichi això del gas, i la intenció que tenen els Fumuun de marxar de la Terra amb 500 exemplars d’humans (els del poble de Yumorensk, per ser un poble pacífic, i alguns més) i no sé quantes espècies animals i vegetals. Pel que sembla, les referències al Diluvi Universal i a l’Arca de Noé no eren gratuïtes.

Els 5 nois joves, creient que són els únics coneixedors de la veritat, decideixen no quedar-se amb el braços creats, i planegen robar un dels plats voladors dels Fumuun i fugir per poder explicar el que saben a tot el món. Mentre els Fumuun continuen amb els seus plans de preservar la vida de la Terra, reconeixen que Lock i Cocoa no els són útils, pel que els abandonen a la seva sort enmig del desert, que és on tenen la seva base i on han dut tots els animals.

En mig de tot aquest bestiam, apareix també un Hyotantsugi (http://tezukaosamu.net/en/character/616.html). Tindrà altres aparicions, en aquest manga. I es veu que en d'altres de Tezuka.

Els plans dels joves passen perquè la Poponia, com a científica, aprengui a pilotar una nau. Però quan coneix la tecnologia del Fumuun decideix que no vol fugir i que es vol quedar amb ells. Per altra banda, Rococó és expulsat pel Fumuun perquè l’acusen de ser massa “tova” amb els nois, i acaba canviant de bàndol. Sense Lock i Cocoa, i sense Poponia, decideixen fugir, però Ivan és atrapat. Al final només poden fugir Ken’Ichi i Rococó en una nau Fumuun.

Mentrestant, a Rednov li arriba la notícia de que Ivan està mort. I a Cerebroff de que Cocoa ha estat capturada. L’oficial del Ministeri de la Ciència de la Federació d’Uran també busca Poponia. I el pare de Lock es lamenta per la seva desaparició, cosa que aprofita Lamp (sí, sí, el sense sostre aquell que apareix al principi i que hem dit que reapareixeria més endavant) per a fer-li xantatge i dir-li on és, ja que quan els van detenir i el van enviar a la presó, es va assabentar de que havien entrenat a Lock com a espia i tal. D’aquesta manera aconsegueix uns quants calerons, que ben invertits....

Els Fumuun avancen cap al país d’Star, i el pànic condeix entre la població, i alguns decideixen fugir cap al Japó. En un avió es troben el doctor Yamadano, Cerebroff, Rednov, .... El científic els hi explica el perill del gas que s’acosta, i els dirigents dels dos països es culpen mútuament de no saber-ho i es tornen a barallar. De cop, veuen una barca al mig del mar i rescaten al nàufrag: ni més ni menys que a Mostacho. Un avió rescatant un nàufrag? Sí, li tiren una corda i el lliguen i l’estiren cap amunt. Què passa? És un còmic.

Ja al Japó, Mostacho es retroba amb els veïns i amb.... Ken’Ichi i Rococó. Tots plegats s’expliquen un munt de coses i parlen de la fi del món.

Per la TV veuen a Yamadano advertint per fi, a tot el món, del perill que s’acosta. La única solució que hi veu és la construcció de coets per a que tothom pugui fugir. Ken’Ichi proposa copiar la nau Fumuun amb la que ha fugit i replicar-la, però calen molts calés. Aleshores entra en acció Lamp, que s’ha fet ric, molt ric, i s’ofereix per a dur a terme la construcció de les naus.

La fi del món ja és aquí. La confusió s’ha apoderat de la gent: la gent beu, hi ha pillatge, discussions, baralles, trets, .... Lamp s’ha aprofitat de tot plegat, i segueix enganyant a la gent i fent-se més ric: com ell ha construït les naus, ara es dedica a vendre bitllets per pujar-hi a uns preus més que abusius. Només els molts rics els poden pagar.

Aquí ve una altra de les escenes que m’ha agradat molt. De llagrimeta, vaja. Resulta que davant la imminència de la fi del món, els veïns de Mostacho s’ho prenen d’allò més tranquil•lament. Dos inclús es posen a jugar al Go. La conversa, mentre el pianista va tocant Beethoven de fons, no té pèrdua:

Als hangars on estan totes les naus hi ha una revolta. Lamp ha enganyat a tothom i vol marxar sol amb tota la càrrega de provisions i els diners que ha aconseguit. La gent ataca el lloc i intenta accedir-hi per tal de fugir, però el que aconsegueixen és esfondrar tota la fàbrica i destruir totes les naus. Totes menys una, la de Lamp, que fuig. El que no sap Lamp és que dins la nau s’ha colat Mostacho amb el seu nebot i la Fumuun. La baralla és inevitable i la nau pateix molts danys. Per un forat cau Lamp, però Mostacho aconsegueix atrapar-lo. Com pesa molt, li diuen que es buidi les butxaques, que llenci tots els diners i totes les joies que porta. Òbviament no vol, i acaba precipitant-se al buit. Novament, una altra moralitat: l’avarícia trenca el sac. 

I la nau s’estavella. Mostacho i Ken’Ichi veuen com totes les naus dels Fumuun marxen amb els animals, la gent de Yumorensk, i Poponia. I arriba el núvol de gas maligne....

Mentre el pianista segueix amenitzant la fi del món, Yamadano es lamenta de tot, però Cerebroff i Rednov fan les paus. Per fi es donen compte de la inutilitat del seu comportament i donen la guerra per acabada. A bona hora!! Mostacho i Ken’Ichi s’acomiaden.

Però resulta que.... el gas és oxigen. Fum n’hi ha, sí, i queden tots bruts. Però el gas és oxigen. Així que res de res de la fi del món. L’explicació donada és que sembla ser que el gas tòxic, a mida que s’ha anat acostant al sistema solar, ha reaccionat i s’ha convertit en oxigen. Deixarem a part judicis químics sobre el tema.

Cerebroff es retroba amb Cocoa. Rednov, que ha perdut al seu fill Ivan, acaba adoptant a Lock com a fill. I malgrat la oposició de Ken’Ichi, decideixen expulsar de la Terra en un coet a la última Fumuun, Rococó.

El missatge final és contundent. La gent es creu fora de perill, però Yamadano els adverteix que potser en un futur, alguna entitat superior ens pot subjugar de la mateixa manera que els nosaltres van acabar subjugant als simis (visió una miqueta esbiaixada de la Teoria de l’Evolució). I que per poder conviure amb aquesta nova raça, hem de començar per deixar de barallar-nos entre nosaltres. I que sempre hi ha la possibilitat de que algun dia, en el futur, tornin les arques de Noé dels Fumuun.... 

Deu n’hi do. El final és super-trepidant. Passen un munt de coses, i molt ràpides. Molta acció.

M’ha agradat. I molt. Té un punt hippie i tot. Sí que és veritat que el dibuix es veu antic, molt simple. De vegades, esquemàtic. I és un punt que podria tirar enrere a algun lector, acostumat als dibuixos molt més detallistes i realistes d’avui en dia. Però té el seu encant. I la història.... Complexa, i molt ben lligada. Apareixen un munt de personatges importants que es van creuant i van interaccionant entre ells. I els girs argumentals són diversos: en tot moment va canviant la percepció de qui és dolent o qui és bo. 

Llegint una mena d’epíleg que he trobat quan buscava les imatges que he acompanyat amb el text, a part de defensar-se de les acusacions de plagi que va tenir, Osamu Tezuka explica que inicialment la obra tenia unes 1000 planes, i que en va haver d’eliminar moltes, que va haver de resumir moltes escenes. Això explicaria perquè en determinats moments la cosa va una mica a trompicons i sembla que et perdis.

Han estat curiosos detallats com veure preus en dòlars, una mica exagerats, per cert, o veure com donaven com a coordenades geogràfiques 130ºN 365ºE. No sé si són temes de traducció, errors comesos sense voler, o detallats fets expressament per jugar una mica amb l’absurd. Suposo que això darrer. També he trobat curioasa la referència-homenatge en un cartell d’una ciutat d’Star a la Ventafocs de Walt Disney. 

La veritat és que m’han quedat més ganes de manga. I llegiré més Tezuka, segur que sí. Ah, i el tema de la lectura en sentit oriental, cap problema. Pensava que em costaria més, ja que feia que no llegia res així. A part, mentre llegia aquest manga també llegia coses dels Vengadores i de SHIELD en sentit diguem-ne occidental. Però no em va costar. Ni de bon tros. En canvi de xip quan agafava un còmic o els altres era immediat.

Resumint. Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? Si t’agraden (o creus que et poden agradar) els clàssics, també.


(http://www.editoresdetebeos.com/catalogo/manga/osamu-tezuka/next-world/1)