30 de març 2013

Cosmópolis


Cosmópolis (2012)
Director: David Cronenberg 
Intérprets: Robert Pattinson (com a Eric Packer), Sarah Gadon (com a Elise Shifrin), Paul Giamatti (com a Benno Levin), Kevin Durand (com a Torval), Abdul Ayoola (com a Ibrahim Hamadou), Juliette Binoche (com a Didi Fancher), Emily Hampshire (com a Jane Melman), Bob Bainborough (com a Dr. Ingram), Samantha Morton (com a Vija Kinsky)


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


La veritat és que me n'he enterat de ben poc. Potser estant més despert li hagués agafat més el punt. Té idees bones, i sembla interessant. Rara, però interessant. Hi ha molt de diàleg, però és com a molt.... difusa, poc clara. No saps d'on ve ni on vol anar a parar. Sembla com si no hi hagués un fil que enganxi.

La peli va d'un executiu molt executiu que fa vida dalt d'una limusina. Tot (o gairebé) passa allà dins. El protagonista, la veritat, és que transmet molt poc. Però clar, igual ha de transmetre poc i realment ho fa molt bé, tal com ho fa. Sigui com sigui, no em va acabar d'agradar. En canvi, alguns dels secundaris sí que tenen la seva gràcia. 



Ah, i encara tinc el llibre pendent. :s

Recomanable? Doncs no sabria què dir. Encara. Algun dia li donaré una altra oportunitat. Imprescindible? No sé per què, però em sembla que no ho serà. 


(http://cosmopolisthefilm.com/en)



29 de març 2013

Vive como quieras


Vive como quieras (1938)
Director: Frank Capra
Intèrprets: James Stewart (com a Tony Kirby), Jean Arthur ( com a Alice Sycamore), Lionel Barrymore (com a Martin Vanderhof), Edward Arnold (com a Anthony P. Kirby), Mischa Auer (com a Boris Kolenkhov), Ann Miller (com a Essie Carmichael), Spring Byington (com a Penny Sycamore)


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Faula disfressada de comèdia romàntica que enfronta el "fes el que sents" amb el "fes el que se suposa que toca". Ell és de casa de banquers, ella és de casa.... feliç. Òbviament, topen les dues famílies per cula de la rectitud dels banquers. Queda palès que l'amistat és el bé més preuat. I el final és molt molt feliç.



Ja no es fan guions així. Té diàlegs molt molt molt bons. 

Recomanable i imprescindible. Molt.


(http://es.wikipedia.org/wiki/You_can't_take_it_with_you)





El juego de Ender


El juego de Ender
Autor: Orson Scott Card


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Llibre que feia un temps que tenia pendent, i sobre el qual les expectatives eren molt altes. I no m'ha defraudat. Sí que a estones es feia una mica feixuc, i sí que a estones era un pèl.... repetitiu, no s'avançava gaire. Però hi havia bones idees i la cosa anava endavant.

La història comença presentant a l'Ender i la seva vida escolar, i a la seva família. Veiem que sent molt de temor cap al seu germà Peter, que l'odia per ser millor que ell, i molt d'amor i compassió de la seva germana Valentine.

En aquest futur que presenta, les parelles només podien tenir dos fills. Ender és el tercer. I neix perquè els seus dos germans, tot i ser molt molt bons, no acaben de ser perfectes. I és aquesta perfecció la que busquen amb l'Ender. I per a què ha de ser perfecte? Resulta que de ben petits monitoritzen a tots els nens per cercar aquells que excel·leixen per damunt dels altres, amb l'objectiu d'entrenar-los (o ensinistrar-los?) per a fer front a una possible amenaça alienígena: els insectors.   

Que qui són els insectors? Doncs una alienígenes (en forma d'insecte) que van atacar la Terra fa molt de temps, i a qui les forces unides de la Terra van vèncer en el darrer moment gràcies a Mazer Rackham, el més gran estratega de tots, i heroi admirat per haver salvat la humanitat. Però com no van acabar amb ells, es tem que en un futur contraataquin amb tot el que tinguin, pel que la Terra es prepara per a repel·lir l'atac també amb tot el que tenen. I per això entrenen als millors nens per a convertir-los en lluitadors-estrategues super-eficients.

Qui els entrena i qui s'ocupa de la defensa? La Flota Internacional. Per això els separen de la família i s'enduen als nens a uns campament situats en uns satèl·lits, i allà conviuen amb altres nens i són sotmesos a un dur (no sé si seria la paraula adient) entrenament tant físic com psicològic. I és aquí on va a parar l'Ender.

Allà coneix a l'Alai. És un amic? Es poden permetre el "luxe" de tenir amics? També coneix a la Petra, una russa, o al Dink, un holandès (Holanda està sota hegemonia russa, ja que la Terra està políticament tota reorganitzada. 

Com a part de l'entrenament els fan pensar que potser és tot mentida, que els amaguen la veritat, que "juguen" amb ells, que tot pot acabar en una guerra civil pel poder que té la F.I. Això fa que Ender es miri les coses d'una altra manera. Ergo, aprèn més.

També tenen un joc al que anomenen Joc Lliure (una mena d'aventura gràfica que juguen en una mena de tauletes), i l'Ender està arribant on no ha arribat ningú. Realment, és algú fora de sèrie. No s'han equivocat amb ell.

Mentrestant, a la Terra, Peter té un pla: convenç a sa germana Val per crear dos personatges influents a una mena de xarxes (socials) i tornar-se importants per manar, per dirigir a la gent. Tenen 13 i 10 anys!! Val creu que és ella qui controla a Peter, mentre que Peter es pensa que és al revés. Aquests dos nens prometien molt, però l'un per cruel, i l'altra per tova, van ser descartats. Amb son germà Ender sembla que han aconseguit l'equilibri perfecte. 

És molt divertit veure com un llibre publicat al 85 parla d'una tecnologia que no existia i que ara la trobem d'allò més normal: xarxes socials amb debats i fòrums, tauletes, ....

El llibre planteja una sèrie de qüestions sobre la infantesa, sobre el bé comú per damunt del bé propi, sobre du a algú fins al límit, o sobre nens que volen ser nens. Realment fa pensar. És d'aquells llibres amb els que et pots quedar amb l'aventureta, o llegir tot de coses filosòfiques entre línies. Un llibre d'aquells que va bé a classe d'Ètica per a generar un bon debat.

Cap al mig es fa una mica pesat, ja que és entrenament i més entrenament, barrejat amb els dubtes de l'Ender sobre tot i sobre per què ell. El Joc Lliure acaba ratllant una mica per.... surrealista.

Quan arriba al final de la primera escola i el traslladen a la segona s'anima. Després va guanyant, però veus que el llibre es va acabant i no saps si hi haurà temps per les guerres. Perquè hi haurà guerra amb els insectors, no?

Fer aparèixer a Mazer Rackham i que sigui el instructor, no sé. Fer aparèixer als seus companys, està bé. Potser previsible, però bé. Potser es deixen coses. Per exemple, explicar com evoluciona tot el "joc" del Peter i la Val hagués estat bé. Donar-li més importància a la guerra civil.

Ah, i l'Alai sí és un amic. I sí, hi ha guerra contra els insectors.

El final és xulo, amb l'escenari preparat per a que Ender trobi la larva-reina-colmena i la comunicació que s'estableix tanqui el cercle. La idea del perdó dels insectors és molt forta. Tot això lliga amb el Joc Lliure, pel que al final adquireix el sentit que semblava haver perdut.

El tema de la Val volent deixar a Peter i protegir a Ender, i voler ara estar amb ell, mola. I el tema de la colònia.... suposo que està bé, però és massa precipitat i poc explicat o poc desenvolupat. "Cánticos de una tierra lejana" em va agradar molt, i la idea de colònia d'allà la trobo molt més xula.

Original o curiós això de començar els capítols amb les discussions de Graff (director de l'escola) i Anderson sobre els mètodes que apliquen a l'Ender.

No sé si l'autor tenia ja en ment convertir-ho tot plegat en una sèrie de no sé quants llibres, però el fet és que es deixa coses, o no profunditza en segons quines coses. no sé si als altres llibres hi entren més....

Sigui com sigui, aquest primer llibre val molt la pena.

Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? Direm que també. La veritat és que deixa amb ganes de més.


(http://ca.wikipedia.org/wiki/Ender%27s_Game)





28 de març 2013

Lo imposible


Lo imposible (2012)
Director:  J.A. Bayona 
Intèrprets: Naomi Watts (com a Maria), Ewan McGregor (com a Henry), Tom Holland (com a Lucas), Samuel Joslin (com a Thomas), Oaklee Pendergast (com a Simon), Marta Etura (com a Simone), Sönke Möhring (com a Karl), Geraldine Chaplin (com a una dona gran que passava per allà)


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Doncs la veritat és que n'esperava més. Suposo que va tenir tanta bona crítica i tal, que les expectatives eren altes. Massa i tot.

Va d'una família de turistes que estan a Tailàndia, al 2004, quan va passar el tsunami que va devastar les costes d'Indonèsia, Sri Lanka, l'Índia o Tailàndia, entre d'altres països. Després del desastre, la mare es queda amb el fill gran, i tot i estant ferida, ajuden a d'altre gent fins que arriben a un hospital. El pare es queda amb els altres dos germans i, després de deixar-los en una mena refugi, empren la recerca de la seva dona i el seu alter fill. L'atzar fa que es trobin i puguin ser evacuats tots junts. 

S'ha de reconèixer, però, que és una bona peli. El fet de que estigui basat en un fet real, li dóna encara més.... feeling. I està com a molt ben feta: el tsunami en sí, les imatges de les destrosses, la gent, l'hospital, .... I tot i tenir els seus moments lacrimògens, no s'hi ha recreat massa. És a dir, tractant-se del que tracta, haguessin pogut posar un munt de violins i mirades perdudes de pena i gent que no es retroba i tal. Però no. La mesura justa.


Això sí. Relata un diguem-ne cas d'èxit. I tots els casos que no? I els mils i mils i mils que no? Potser aquesta és la intenció de la peli: que hi pensis.

Recomanable? Sí, val la pena. Imprescindible? Uf.... Justet justet, però direm que sí. 



(http://theimpossible-movie.com/theatrical.php)







27 de març 2013

The Croods



The Croods (2013)
Direcció: Kirk De Micco i Chris Sanders 
Pel·lícula d'animació



(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Peli vista al cine. Fins a mitja peli, ni fu ni fa, estic com absent, no m'atrau. Però a partir d'un gag molt tonto, hi entro. Suposo que em toca la fibra el tema de la relació paterno-filial, o paterno-familiar. 

És una peli bastant previsible, i no sé, però li falta com a una miqueta de rigor històric. D'acord que no cal fer un documental, però sí ubicar-la una mica i contextualitzar-la com cal. Això de la prehistòria pot tenir molt de suc, però si no es tracta una mica bé, queda com a fora de lloc. Algun dels gags estan bé, però no sap mantenir el ritme i va com a batzegades. Als crèdits finals descobreixo que en John Cleese ha participat del guió, i que la música és de l'Alan Silvestri. Tot i ser un atractiu, només amb això no n'hi ha prou. Ei, però que no està malament, eh? Es deixa veure i passes l'estona.

La història explica com una família ha de sortir de la seguretat que els hi dóna la seva cova i buscar-se un altre lloc on viure, ja que un seguit de volcans i terratrèmols amenacen el seu hàbitat. Els acompanya un jove d'una altra tribu, que es fa (més que) amic de la filla. La família ha crescut molt sobreprotegits, amb un sentiment de por molt acusat infundat pel patriarca com a mètode de supervivència. I clar, haver d'enfrontar-se al món exterior amb aquesta por, els hi crea un munt de conflictes. Tots hauran de canviar i madurar per tal d'adaptar-se a la nova situació. Al final arriben a un territori més fèrtil i més tranquil, on s'estableixen tots plegats. 

Recomanable? Home, està bé però tampoc és res de l'altre món. Hi ha pelis molt millors, però si no hi ha res més, es deixa veure. Imprescindible? No.



(http://www.thecroodsmovie.com/)






23 de març 2013

Skyfall


Skyfall (2012)
Director: Sam Mendes  
Intèrprets: Daniel Craig (com a James Bond), Judi Dench (com a M), Javier Bardem (com a Silva, el dolent), Ralph Fiennes (com a Gareth Mallory, el nou M), Naomie Harris (com a Eve 'Moneypenny'), Bérénice Marlohe (com a Severine, la novia del dolent), Albert Finney (com a Kincade, amic de la família Bond), Ben Whishaw (com a Q), Rory Kinnear (com a Tanner), Helen McCrory (com a Clair Dowar)



(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Peli de més de dues  hores que no es fa excessivament pesada. M'ha agradat, però.... Potser hi ha massa peròs. És un Bond atípic, amb moltes referències a altres Bonds, però.... no és gaire Bond.

Al principi de la peli no hi ha escena impactant. El dolent és un ex-agent al qual van vendre i ara es vol venjar. Al Bond el pinten molt assassí. I cap al final, M mor. En el transcurs de la peli es qüestiona la vigència dels serveis secrets i dels espies tal com estan muntats avui en dia. La Moneypenny surt al final de tot. I allò del punt de mira que sempre surt al principi, en aquesta peli surt al final. 

No sé. Tot plegat dóna la sensació una mica de canvi de cicle.   

Escena que m'ha agradat, d'aquelles que defineixen al James Bond. Hi ha un moment en ell, després d'estavellar una moto, cau damunt d'un tren on hi ha el dolent. I en aixecar-se, el primer que fa abans de posar-se a repartir, és arreglar-se els punys de la camisa.



Recomanable? Sí, està bé. Si t'agrada el Bond, t'agradarà. I no deixa de ser una peli d'acció, amb explosions i gent que corre i tal. Un pèl llarga, això sí. Imprescindible? Home, t'ha d'agradar una mica el tema. Jo no diria tant....



(http://www.skyfall-movie.com/)







22 de març 2013

La invención de Hugo


La invención de Hugo (2011)
Director: Martin Scorsese 
Intèrprets: Asa Butterfield (com a Hugo Cabret), Chloë Grace Moretz (com a Isabelle), Ben Kingsley (com a Georges Méliès), Sacha Baron Cohen (com a l'Inspector de l'estació), Emily Mortimer (com a Lisette), Jude Law (com al pare de l'Hugo), Ray Winstone (com a l'oncle Claude), Helen McCrory (com a Mama Jeanne), Christopher Lee (com a Monsieur Labisse)


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



És com un conte. Massa conte, potser. Les imatges, la musiqueta que no para, .... Tot plegat, massa bucòlic. A sobre, es fa com a lenta. Costa de que passin coses, i això que en passen i que té escenes molt mogudes, amb molta acció. 

Malgrat això, és xula, està molt ben feta, té la seva gràcia. Però li sobra ambientació.... de conte. I els personatges són potser.... massa extrems. Molt de conte, vaja. Ei, i que no estic en contra dels contes. Que m'agraden i molt. Però en aquesta peli trobo que potser es passen. Això sí, m'ha agradat la barreja de personatges reals amb els inventats.

La peli va d'un nen que viu a una estació amb un tiet despòtic encarregat del manteniment dels rellotges d'una estació de tren. El tiet acaba desapareixent quan té a l'Hugo ensenyat. I aquest es dedica a la seva feina i a acabar un autòmat que havia començat amb son pare, també rellotger, i mort en un incendi. Per això va robant peces d'una botiga de joguines, però el botiguer l'enganxa.

L'Hugo s'acaba fent amic de la fillola del botiguer, ja que aquesta tenia una clau que semblava que era el que li feia falta a l'autòmat. També li ensenya el que és el cine, ja que el botiguer li tenia prohibit trepitjar-ne cap. I ves per on que tots dos acaben descobrint que el botiguer és en realitat.... en Georges Méliès, que havia renegat del cine feia molts anys.

Amb l'ajuda de l'autor d'un llibre sobre la història del cine, aconsegueixen que Méliès torni i rebi el reconeixement que es mereixia per la seva obra. Ah, i hi ha moralina final: persegueix els teus somnis.



Recomanable? Home.... Es fa llarga, molt llarga, per les dues hores i poc que dura. Està bé, això sí. Així que si tens dues horetes, gens de son, i res millor a veure, està bé. Imprescindible? Uf.... Diria que no. Massa llarga, pel que explica.


(http://www.hugomovie.com/)





16 de març 2013

Els Amics de les Arts - Final de gira a Barcelona


Els Amics de les Arts - Final de gira a Barcelona
Lloc: Palau de la Música Catalana, Barcelona
41,387698, 2,175269


Amb aquest concert s'acaba la quinzena fantàstica de Març, i s'acaba la gira de l'Espècies per Catalogar. Mira que m'hagués agradat enrotllar-me, amb aquest concert, però el temps.... Ai, el temps!!

Setè concert de la gira que veig. A aquestes alçades de la pel·lícula, poc poden sorprendre. A part, tampoc és el primer cop que els veig al Palau, ni que els veig en un concert final de gira. Tot i això.... Un concert sempre és diferent. Sempre. I un concert d'Els Amics de les Arts, encara ho és més. L'únic problema, per citar-ne un, és que encara tenia l'emoció del Weekend massa propera. Encara no havia acabat d'aterrar del tot, podríem dir, i això va fer que l'emoció del moment es diluís una miqueta de res. És similar al que em va passar amb el concert del The Wall del Roger Waters l'any 2011. Compte!! Estic comparant un concert d'Els Amics de les Arts amb el concert del The Wall!!

La casualitat va fer que seguéssim gairebé al mateix lloc que al concert de final de gira del 2011. De fet, un dels dos seients era el mateix. A diferència del concert del 2011, aquest any sí que va ser el darrer darrer, i aquest any vaig (vam).... participar dels preparatius-sorpresa 'made in Gomets Verds'. Sí, teníem un parell de gomets verds gegants, i dúiem el jaguar per l'Armengol. Era molt curiós anar veient a gent que també venien carregats amb algun animaló. I no només això: pancartes, barrets, més gomets, .... De fet, a molta d'aquesta gent segur que la coneixia d'Internet, d'haver creuat tuits i comentaris als blogs i al Facebook. Però la meva vergonya disfressada d'associabilitat va fer acte de presència. I sí, em vaig saludar amb algú.... De fet, em van saludar a mi. Però a hores d'ara tampoc sabria posar les cares als noms....

Anem pel concert. El setlist, més o menys previsible. És el que té haver vist uns quants concerts de la gira. Potser algun tema vell més, però en la línia. Nota negativa del setlist, per posar-ne alguna. L'Arquitecte. Per què no toquen l'Arquietecte? Com l'he enyorat, en directe. De les cançons velles, dels altres discos, vaja, també en posaria un munt. Però sóc conscient que un concert no pot durar 4 hores com a molts ens agradaria. Però deixar-te una cançó del darrer disc.... Carai!! Que estem presentant el darrer disc, no?  Doncs toquem-lo!! Bé, presentar, a aquestes alçades potser no. Però ja m'enteneu, no? 

Ah, i també em va faltar el Factotum. Veure al Ramon Gener allà a dalt per fer la intró del Bed & Breakfast va ser un.... aquest cop sí. Però va ser que no. D'acord, el Factotum no funciona molt bé, en directe, però no sé.... La ocasió s'ho mereixia, no?

I respecte al concert en sí.... Doncs què dir. Impressionant. Potser no va haver tanta interacció amb el públic com d'altres vegades. Vaja, que va ser un concert més.... diguem-ne estàndard. Però va ser brutal. I sí, tenia l'emoció aquella de ser el darrer de la gira, i de ser al Palau. El llistó era molt molt molt alt. I pujar potser no, però es va mantenir. I tant.


Al final va haver cua i signatures i pastanagues.


Recomanable i imprescindible. Com tots els concerts. I més si són d'Els Amics de les Arts.


(http://www.elsamicsdelesarts.cat/2013/03/17/el-dia-despres-basat-en-fets-reals/)




15 de març 2013

Assassinat just


Assassinat just (2008)
Director: Jon Avnet  
Intèrprets: Robert de Niro (com a Tom "Turk" Cowan), Al Pacino (com a David "Rooster" Fisk), John Leguizamo (com a Simon Perez), Donnie Wahlberg (com a Theodore Riley), Curtis "50 Cent" Jackson (com a Marcus "Spider" Smith), Carla Gugino (com a Karen Corelli), Brian Dennehy (com a Tinent Hingis)

(n. de l'a.: Com se m'està acumulant novament la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast. És impossible portar-ho al dia)

Peli amb l'Al Pacino i el Robert de Niro. A priori, no pot defraudar. I.... potser no defrauda, no, però tampoc és el que es podia esperar.

Va de dos polis vells que investiguen un cas d'un assassí en sèrie que es dedica a pelar a criminals.... d'estar per casa. També hi ha una parella de polis més jove que segueix el cas. Les investigacions porten a pensar que l'assassí és un poli, i com el personatge del Robert de Niro és com a molt violent, ràpid penses que és ell. Però no. El gir, tot i ser previsible, és bastant xulo. I al final, el personatge del Robert de Niro acaba pelant al de l'Al Pacino, mig en defensa pròpia.

El principi de la peli intercalen l'acció amb unes gravacions de vídeo del Robert de Niro com a confessant. Aquests vídeos s'avancen a l'acció, i te la van explicant. Està bé, el recurs. Mola molt el personatge aquest del Robert de Niro, com a molt violent i xungo. També es veu com té rotllo amb una altra poli. Una relació com a.... destructiva? I la veu de l'Al Pacino.... no sé, despista molt, no sembla l'habitual, i.... no resulta creïble. És el problema de veure pelis doblades.

Recomanable? Sí, passes l'estona. No es fa pesada i, tot i ser un pèl previsible, es fa entretinguda. Imprescindible? Home, no tant. Massa previsible i massa.... típica. És com si la fessin d'esma. 


(http://www.imdb.com/title/tt1034331/)

11 de març 2013

Marillion Weekend 2013


Marillion Weekend 2013
Lloc: Port Zelande, Ouddorp, Països Baixos
51.75544, 3.86132  


Llegia al Facebook de l'Alessandro Carmassi que els Weekends són com portals del temps, que quan arribes Divendres a PZ tens la sensació d'haver-hi estat per darrera vegada la setmana anterior. I és cert. El que passa "allà" és increïble, estratosfèric. I el que "prens" t'acompanya sempre. Tant, que quan hi tornes, ho segueixes duent.

Si parlar d'un disc o d'un concert ja és summament difícil, fer-ho de tot un Weekend resulta.... gairebé impossible. De fet, havia començat un resum no tant resumit, però el vaig deixar perquè era impossible escriure (o descriure) "tot allò". Per això he optat per aquesta mena de resum conceptual resumit

Comencem.

Maleta. Samarretes: superherois, pastanaga, 21 botons, pallassos. Incredulitat. Tren. Incredulitat. El Juego de Ender. Sants. Valencians. Tren. Violinista romanès. El Prat. Vaga. Problemes per embarcar el violí. Consciència. A320. Volar. Començar a al·lucinar. Schiphol. Shuttle. Paisatge. Ports. Sentir molts idiomes. Escocesos (?) passats de rosca. Port Zélande. Més consciència. Fred. Apartament 355? No. Apartament 324?. Apartament 322. Canvi de braçalet. Veure a la gent. Familiaritat. Família. Tornar a veure al David. Carpa. Conscienciat. Radiation. Costa del Slough. Vídeo. Emoció. Under the sun. The answering machine. Molt rockeros. Three minute boy. Molt bé!! Referència a One Direction. Now she'll never know. Baixa. These chains. Fluixa. Born to run. Cathedral wall. Forta però sense força. Tocant d'esma? A few words for the dead. Pell de gallina. Bisos. 80 days. De llagrimeta. Pífia del Mark. Genie. Somewhere else. Hooks in you. La cosa va pujant. Cover my eyes. Slàinte Mhath!! Brindis pel Fish. Lavender. Heart of Lothian. Impressionant!! Brutal!! King. Final no prou contundent. Més esma. Pausa. "So here I am once more". Incredulitat. Script for a jester's tear!! Increïble. Sense paraules. I és "només" Divendres!! Happiness is the road. Buf. Malgrat tot, molt molt bona primera nit. Volum alt. Rothery a l'esquerra. Llums molt xules. Sopa improvisada. Familiar. Anar al llit aviat. Lectura. Xivarri. Roncs. Sortir del llit. Tranquil·litat. Silenci. Ànecs. Merchandising. Cua. Tassa que canvia de color. Sabonera "Now wash your hands". Fred. Plou. Esmorzar. Infusions. Nocilla vs. Nutella. Platja. Fred. Bany. Piscines. Aigua calentona. Solitud. Geocaching. Via del tren. Llenties. Sobretaula. Futbolí de la Mar. Carpa. Teloneros. Sweet Billy Pilgrim. Res de l'altre món. Passarel·la a l'escenari. Cortineta. River. Sirena de vaixell. "Stearing out over the bridge". Contenir l'alè. Començar el viatge. Bridge. Living with the big lie. Runaway. Goodbye to all that. Hard as Love. The hollow man. Respirar. Alone again in the lap of luxury. Paper lies. Agafar aire. Brave. The great escape. "Don't ask me why I'm doing this". Caic miserablement. Made again. Representants amb les banderetes. Canvi de significat a la cançó. No sé si m'agrada. Hogarth interpretant com mai. Festival de llums amb làsers. Deu n'hi do. Filla d'en Rothery de figurant. Projeccions de la peli. Algun error. Tot perdonable. Bisos. Rich. Aquesta, ara? The damage. Bé, però innòcua, encara flotant pel Brave. Trap the spark. Igual. Warm wet circles. That time of the night. Buf....!! Ara anem bé. Drilling holes. Curiosa. Out of this world. Com sempre. Pausa. Season's end. Brutal. The space. Molt molt bon final. Viatge brutal. Cares al·lucinades. Gent que per fi ho ha gaudit. Gent que no ho ha pogut gaudir. Conversa sobre Catalunya amb un suec. Amanida d'arròs. Sofà. Repòs. Tranquil·litat. Enanos. Màgia. Transferència. Voler parar el temps. Impotència. That time of the night (2). Les 5. Nudibrànquies. Riure. Haver d'explicar la meva samarreta-pastanaga. Trama Grendel. Dormir de 6 a 9. Silenci. Gent repercutida. Samarreta 21 botons. Molt de fred. Sofà. Quinieles pel setlist. Canal Marillion. Cua. Fred. Tàctica pingüí. Quiz. Questions and Answers. Britney Spears versionant Grendel. Pete a Nashville!! Frases de cançons a roba interior. Swap the band. Splintering Heart. Guitarra. Brutal. Beautiful. Teclats. Bé. The Party. Veu i teclats. Molt bona. You're Gone. Marcos. Buf. No hi ha paraules. Nervis. Emoció. Levitació. Map of the World. Bateria. Bé. The other half. Baix. Molt bé. Espaguetis. Darrera nit. Harvest. Força bé. Gran acollida. Gaza. Waiting to happen. Lucky man. D'acord, no funciona en directe. This strange engine. Pour my Love. Neverland. Invisible ink. Montréal. Buf. Power. Sounds that can't be made. Bisos. King of sunset town. Brutal. Sky above the rain. Pausa. Garden party. Brutal!! Coffee table del Pete. Confeti. Comiat. Fotos de grup. Sopar sense gana. Més comiats. Entrevista per Subterranea. Grendel com a mesura de temps. Més comiats. No dormir. Classe de fotografia. Shuttle a les 6. Enyorança. Schiphol. Fred. Starbucks. Haver d'explicar novament Pastanaga. Parlar anglès massa ràpid. Veure foto braç signat pels Amics. Llagrimeta. Xocolatetes. Córrer per embarcar. A320. Última fila. Intentar dormir. El Prat. Comiat. Tren. Sants. Tren. Més llàgrimes. Seguir flotant....   

Va. Com no arribo a les 1000 paraules posaré alguna foto, per allò de que una imatge val més que.... Ara bé, no posaré cap foto dels concerts. Per això ja hi ha Internet o els DVDs. Les que he triat les vaig fer amb el mòbil, i capten aquelles petites coses que no es veuen, que no defineixen un Weekend, però que hi són, que el complementen, que ajuden a fer-lo únic.




Apa. Fins d'aquí a dos anys. Espero.


(http://www.marillionweekend.com/)




2 de març 2013

Looper


Looper (2012)
Director: Rian Johnson  
Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt (com a Joe jove), Bruce Willis (com a Joe vell), Emily Blunt (com a Sara), Paul Dano (com a Seth), Noah Segan (com a Kid Blue), Piper Perabo (com a Suzie), Jeff Daniels (com a Abe), Pierce Gagnon (com a Cid)


És una peli amb una molt bona premissa de sortida, deixant a part paradoxes espai-temporals, però es fa llarga. I és una llàstima.

Al principi hi ha com una veu en off del protagonista que t'explica el tema, et posa en antecedents, i et situa. Hi ha un pèl massa de sang, i les "execucions" són un pèl durilles. Hi ha també certes reminiscències de Terminator, ja que també hi ha un que ve del futur per pelar a un nen que quan creixi adquirirà.... un pes específic en l'esdevenir de tot plegat.

La peli ens situa en un futur on ja s'ha inventat el viatge en el temps. Les organitzacions mafioses ho utilitzen per enviar enrere a qui volen eliminar, i la "feina" la fa  per un grup d'executors, els loopers, dirigits per un que precisament ha vingut del futur per organitzar el tema. La cosa s'embolica quan un looper es troba que ha d'eliminar al seu jo del futur i, òbviament, com el jo del futur sap de què va el tema, s'escapa.

Aquí la cosa s'embolica perquè al tenir dues vegades al protagonista, tenim dues línies temporals obertes. A veure. El prota es diu Joe, i és un looper. De vell, l'envien per a que el Joe jove el mati. I així ho fa, perquè si no ho fes, el Joe jove no podria arribar a vell. Ara bé, quan és vell i l'envien cap al passat perquè l'eliminin, resulta que s'escapa. I ja tenim als dos Joes. El jove que acaba convertit en el vell es vol retirar de looper amb tot el que ha guanyat i fuig i s'enamora i es casa i és feliç. Però vet aquí que els dolentots, intentant tancar el cercle (ja que el jove no ha pogut matar al vell) es carreguen a la seva dona. I és per això que quan torna cap al passat perquè el jove elimini al vell, aquest no es deixa. Uf.... Costa de seguir. Però si ho tornes a llegir una o dues vegades més, s'acaba entenent. 
A tot això també tenim que el Joe (jove) tenia un col·lega que li explica que en un futur hi haurà algú que serà capaç d'acabar amb la màfia que mou tot això dels loopers, pel que des del futur volen carregar-se al ara nen per evitar que això passi. Vet aquí les reminiscències a Terminator que comentava.

Després d'un munt d'embolics i d'anar lligant cíclicament la història, arribem al duel final on el Joe vell vol pelar al nen per tal de que en el futur no mori la seva dona. Però el Joe jove sap que aquest nen serà qui acabi amb les màfies. Solució? El Joe jove es mata a ell mateix, esborrant així també al Joe vell.

Deu n'hi do, tot plegat. Cap a mitja peli ho emboliquen tot molt. Potser massa. Però és original. I malgrat tot malgrat tot malgrat tot, es pot seguir. Potser la societat del futur no resulta.... del tot atractiva. No sé, si fos d'una altra manera resultaria tot com a més creïble (si és que pot resultar-ho). És una d'aquelles pelis que potser requereix més d'un visionat per tal d'anar copsant els detalls i veure com tot lliga. Però clar, com es fa llarga.... No sé jo. 


Recomanable? Home, malgrat que es fa llarga, si s'agafa amb ganes, es pot veure. Té la seva cosa. Imprescindible? Casi que no.



(http://www.loopermovie.com/)






1 de març 2013

Neal Morse Band (w. Mike Portnoy) & The Flower Kings


Neal Morse Band (w. Mike Portnoy) & The Flower Kings
Lloc: Razzmatazz 2, Barcelona


Concert maratonià de 3/4 parts de Transatlantic. Només hi faltava el Pete Trewavas. Bé, i el Daniel Gildenlöw, si molt m'apures. Però anem per parts.

La vetllada prometia: en primer lloc, els The Flower Kings del Roine Solt. I després de la mitja part, el Neal Morse amb la seva banda i amb el Mike Portnoy a la bateria. I per acabar, tots junts amb una mica de repertori de Trasnatlantic. Només de pensar-hi, pell de gallina. I així va ser: un concert de pell de gallina. I en horari europeu, donada la durada del concert. Això és bo perquè no acabes tard, però no és tant bo perquè els que venim de fora, hem de venir més aviat.

La sala era el Razzmatazz 2. Llàstima. Un concert d'aquestes característiques requereix una sala amb.... millors condicions. D'acord que molts molts no érem. Però deu n'hi do. I com acostuma a passar en aquests concerts, cares conegudes. Si al final sempre som els mateixos....

El festival va començar amb els The Flower Kings. Aquí és on més vaig trobar a faltar una sala en condicions. Aquesta gent fan una música amb aires jazzeros, digna de ser escoltada en condicions. I no va ser el cas. Llàstima. Tot i això, va ser un concert molt molt molt bo. He de reconèixer que els temes més nous no els coneixia. De fet, he de reconèixer que conec molt poc la discografia d'aquest grup. És una de les (moltes) assignatures pendents que tinc. Això sí, en directe sonaven.... Uf, com sonaven.  Temes llargs, de 20 minuts, però se'm va fer curt. A destacar la base rítmica: baix (Jonas Reingold) i sobretot sobretot sobretot la bateria (Felix Lehrmann). Bé, i la guitarra (la del Roine, òbviament, i la del Hasse Fröberg, el diguem-ne cantant). I els teclats (Tomas Bodin). Tots, vaja.

El setlist va ser : 
Numbers 
The Truth Will Set You Free 
Rising the Imperial 
Last Minute on Earth + In the Eyes of the World 



Després. Mitja part: saludar al a gent, comentar la jugada, que si el so, que si tal, .... Diria que entre la música que va sonar de fons per amenitzar l'espera ens van oferir entre d'altres joies la "cançó de la planta gegant".

El festival va continuar amb el gran Neal Morse, acompanyat d'una banda també molt gran (en components i en mestratge musical), i escortat pel no menys gran Mike Portnoy. I.... i.... i un cop dit això, casi que sobrarien més comentaris. El so no és que millorés gaire, però.... el festival que hi havia damunt l'escenari.... marededeusenyor (i mai millor dit). Els músics, impressionants. Començant pel mateix Neal Morse. És un tio que disfruta fent el que fa, que ho sent. I se li nota perquè ho encomana. I els músics que l'acompanyen no es queden curts. Al baix, en Randy George, el més veterà, potser. Discretet, allà al darrera, sense fer-se notar gaire de forma física, però acompanyant com una piconadora al Mike Portnoy. Quina bèstia, el tio aquest!! Li agrada, l'escenari, i es fa agradar. Reclama la seva parcel·la d'atenció, al centre, però és que se la mereix. I grossa. A la guitarra, l'Adson Sodré. Jove, molt integrat amb la música que feia. Igual que l'Eric Gillete, encara més jove, i tocant la guitarra o els teclats del Neal quan aquest estava d'un costat a l'altre de l'escenari. A sobre, feia segones veus. Una màquina!! I a la dreta, el Bill Hubauer als teclats. I al violí. I al saxo. I tocant la guitarra. I fent cors. I el que calgui. Una caixa de sorpreses.

Brutal. Era un obrir els ulls (i les orelles) i no poder tancar-los. El setlist:

Momentum 
Author of Confusion 
Question Mark Suite
- The Temple of the Living God 
- Another World 
- Sweet Elation 
- 12 
- Entrance 
- Inside His Presence 
World Without End 


D'acord que aquesta darrera etapa del Neal Morse més.... heavy, cansa una mica. Però això del Question Mark.... Buf. I el que aconsegueixen tots junts a l'escenari és.... s'ha de veure. I s'ha de viure.



Després, agraïments molt sentits i una mica de pausa. Apareixen el Neal i el Roine Stolt a l'escenari, i.... Bridge Across Forever. Així, tal com raja. Patapam. Uf.... No hi ha paraules.

I després d'això, el final de festa amb les dues bandes a l'escenari i un medley de Transatlantic:
- All of the Above 
- Overture (The Whirlwind)
- A Man Can Feel 
- Rose Colored Glasses 
- Stranger in Your Soul 

Arf, arf, arf.... Feia falta aire. El que deia: pell de gallina.

Coses no tant bones.
Com he comentat, el so. O la sala en general. Aquesta MÚSICA requereix més bones condicions. Les entrades, a 30 leurus + despeses. No arribaven a 35. A veure, cares no són, per la gentada que hi havia damunt l'escenari i el festival que van muntar. Però la sala.... Ai la sala. Merchandasing. Poc, no gaire afortunat, i car. 

La nit va acabar bé, ja que vaig tenir la fortuna de poder aparcar molt a prop. En un plató de cine, això sí, però allà al costat. Aquesta és la única foto que vaig fer durant la nit.



Ah, aquella nit també vaig tenir la sorpresa, davant de Pans & Company de la plaça de davant de l'estació de Sants, de la samarreta de mudar, la dels 21 botons. Moltes gràcies (f)(f).

Ara, a esperar el Kaleidoscope.



(http://www.nealmorse.com/)
(http://www.flowerkings.se/)
(http://www.transatlanticweb.com/)