27 d’oct. 2012

Cuenta atrás




Cuenta atrás (2010)
Director: Fred Cavayé
Intèrprets: Gilles Lellouche (com a Samuel Pierret), Roschdy Zem (com a Hugo Sartet), Gérard Lanvin (com a comandant Patrick Werner), Elena Anaya (com a Nadia Pierret), Mireille Perrier (com a comandant Fabre)



(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Peli francesa de polis enfrontats. Una mica el tema típic: polis corruptes que fan de sicaris, empresaris rics, lladregots enredats, i els civils innocents de torn que es troben en mig de tot. 

El tema és que uns polis dolentots han mort a un empresari ric per encàrrec del seu fill. La idea inicial era, paral•lelament a l'assassinat de l'empresari, contractar a un lladregot per a que robés la caixa forta de l'empresari i poder-li penjar el mort a ell. Òbviament, la policia arribaria a temps, mataria al lladregot, i cas tancat. El problema és que el lladregot s'escapa, mig ferit, i va a parar a un hospital, on l'atenen. Els dolentots aleshores decideixen segrestar la dona d'un infermer i fer que aquest acabi amb la vida del lladregot. La cosa es complica perquè la dona esta embarassada i tal. 



Dura poquet, i no es fa pesada. Es deixa veure, sí. I al ser europea, els actors tenen un punt de credibilitat que de vegades no tenen a les pelis americanes. A part, no reparen a l'hora de pelar a gent. Tot i això, tampoc aporta gaire cosa nova. Si que està bé com es va solucionant el cas, i com vas veient la implicació de qui està implicat. I clar, deixa a l'aire la qüestió de que què series capaç de fer si segresten a la teva dona embarassada.

Recomanable? Home, no és res de l'altre món. Es deixa veure, però si no la veus, tampoc et perds res. Imprescindible? No. Ni molt menys.


(http://a-bout-portant.gaumont.fr/)





24 d’oct. 2012

SHIELD



SHIELD
Guió: Jonathan Hickman
Dibuix: Dustin Weaver


Uf.... Història complicada on les hi hagi: constants salts en el temps, gent immortal, viatges en el temps, ple de referències tan històriques com.... marvelianes, un munt de personatges, molta filosofia, molt d'esoterisme  i una reformulació de la pròpia Història. Tot plegat fa que, a l’hora que embolicat, resulti fascinant.

El tema comença a Nova York al 1953 amb Leonid, un noi jove que surt de classe i quan és a punt d'arribar a casa.... resulta que uns homes entrajats l’estan esperant. A Leonid no li sorprèn, ja que son pare li ho havia advertit. Fins aquí tot podria ser normal. No coneixem el pare de Leonid ni quan li va fer aquesta advertència. Cap problema. Els dos homes prenen a Leonid cap a Roma, i quan hi arriben el condueixen per uns passadissos fins a.... La Ciutat Immortal. Una ciutat secreta, sota de Roma.


La cosa es comença a complicar. Leonid és portat aleshores en presència de l’Alt Consell de SHIELD, uns homes vestits amb una estranya armadura, i allà li expliquen que fa anys, molts anys, al 2620 a.C., la Terra va rebre l’atac del Nido. I un home, Imhotep, va fer-hi front. Ell va ser el primer dels grans homes que han anat salvant a la humanitat de diferents perills. Ell va inspirar el nom de SHIELD, i duell es va agafar l’escut que duia com a símbol.

Igualment, durant la Dinastia Han, a la Xina, es va fer front a l’atac dels Celestials. I a Florència, al 1495, mentre Leonardo da Vinci observa l’interior del sol on sembla que hi ha alguna cosa, fa el que millor sap fer: construir coses (com una misteriosa esfera, o unes ales que el permeten volar). I a Roma, uns 100 anys després, Galileo Galilei s’enfronta a Galactus. Tots aquests grans homes, i molts d'altres, han pertangut a la germandat de SHIELD, i s’han encarregat de salvar el món, de ser-ne el seu escut. I el Leonid és requerit per unir-s’hi.

Buf.... Quin munt d'informació. Aquí s’ha d'agafar aire. No sé si el que s’explica i es veu a de cada vinyeta de cada època, inferència de l’Univers Marvel a part, és real o no. Però sí tens la sensació de que el que estàs llegint és una cosa gran, molt gran.


El personatge de Leonid sovint el dibuixen com amb estrelles damunt, com a una cosa diguem-ne....  còsmica. Veient ara la importància que pot arribar a tenir per a la història de la humanitat, s’entén.

Seguim amb la història. Han passat tres anys des de l’arribada de Leonid a la Ciutat Immortal. Tres anys duran els quals es suposa que ha anat estudiant i s’ha anat preparant per al seu esdevenir. De sobta, quan està descansant.... apareix del no res un home vestit de negre, amb un vestit ple de tubs, envoltat de guspires i raigs, i acompanyat d'un colom blanc. Respon al nom de Máquina Nocturna, i resulta ser.... son pare.

La cosa es torna a embolicar. I més quan li diu que no havia vingut abans perquè s’havia mort, havia estat al més enllà, i ara havia tornat per trobar-lo. I no només això, sinó que també ha tornat per a destruir el lloc, la Ciutat Immortal. O potser per destruir a la germandat de l’Escut.

Fins ara, més o menys, s’anava entenent tot. Ara ja començo a no entendre res.

Sona una alarma. S’han assabentat de la intrusió. Máquina Nocturna pren de la mà al seu fill perquè li vol ensenyar alguna cosa: Iter, la porta que no pot ser oberta, la clau de la qual es va perdre per sempre, però que.... misteriosament la té Máquina Nocturna. Un cop oberta, li diu a Leonid que pugi. Ell, mentrestant, fa front als perseguidors. Després de derrotar a uns soldats, es troba amb.... els homes entrajats del principi de tot, aquells que han dut a Leonid a Roma. Aquests homes resulten ser en Nathaniel Richards, pare del Reed, i en Howard Stark, pare d’en Tony. Suposo que els hauria d'haver conegut abans, però no ha estat el cas. El cas és que porten unes armes i una tecnologia com a molt modernes. L’enfrontament és inevitable.

Leonid puja escales amunt i arriba a una mena de cúpula, tipus observatori astronòmic. Allà el va a veure.... el mateix Leonardo da Vinci. Ve volant, i sosté sobre les seves mans l’esfera que s’ha vist abans com construïa. Ell l’anomena “l’esperança i el rescat de totes les coses”.


Flipa. I molt. Ja no entenc res. I a sobre, s’acaba el primer número.

A continuació, per acabar d'omplir  hi ha una sèrie de gràfics de la Màquina Humana, alguna portada alternativa, així com comentaris dels autors sobre els personatges, i esbossos dels mateixos. Extres, vaja.

D’aquest primer número també destacaria una frase recurrent que utilitzen tots quan han de lluitar contra el dolent de torn:
“Així no és com s’acaba el món”

La sèrie s’està publicant bimensualment, pel que em va tocar esperar-me dos mesos per saber com continuava tot. Quan vaig tenir el número dos em vaig tornar a llegir aquest primer abans, per refrescar. I quan vaig acabar el segon, vaig prendre la decisió d'esperar-me a tenir els sis primers números per poder-los llegir tots seguits. El que s’explica és massa dens i hi ha massa salts endavant i endarrere com per anar-ho llegint cada dos mesos. Com a mínim, per a mi.

El número 2 ens presenta dos escenes. Bé, tres. Però la primera no saps molt bé a què ve. Per un costat tenim l’enfrontament entre en Howard i el Nathaniel per un costat, i Máquina Nocturna per l’altra. Sembla ser que Máquina Nocturna no vol que el tornin a matar, com ja va passar una vegada, i s’ha tornat més poderós. En Howard veu que la única possibilitat és fer servir una arma d'aquestes estupendes que tenen.

El resultat és que “tallen” a Máquina Nocturna per la mitat. Però oh, sorpresa, Máquina Nocturna té el nucli d'energia just on li han produït el tall, i gràcies a la potència de l’atac, s’acosta a un punt crític. Aleshores entra en acció en Nathaniel llençant-se cap a ell i tocant el nucli. El que passa a continuació és una d'aquelles coses que et descol·loquen: hi ha una mena d'explosió temporal que deixa veure a un munt de Nathaniels, com si fossin tots els que hi ha hagut al llarg de la Història.

I s’acaba l’escena. Què ha passat no es sabrà fins més endavant. Aquesta vinyeta, a pàgina sencera mostra, com deia, a un munt de Nathaniels Richards. Suposo que els més experts en l’Univers Marvel veuran un munt de coses més, i sabran identificar a quin moment històric pertany cadascun. Jo, en aquests detallets, em perdo.

La següent escena és la que protagonitzen en Leonid i en Leonardo da Vinci. Leonid, com és obvi, flipa per la visita i comença a fer preguntes. Leonardo no el deixa, i l’anomena dinamo eterna, i font de la màquina, i li fa recordar la seva infantesa, el seu naixement, de fet. I Leonid retrocedeix en el temps, i veu mostres, i un temple, i un llibre sense paraules, i veu a son pare, Máquina Nocturna, amb una dona al costat (sa mare?), i veu un home que brilla i el té en braços. Ara ja sé qui són, tota aquesta gent. O alguns d'ells  Però quan ho vaig llegir, em vaig quedar igual. No li vaig donar més importància. El fet és que Leonardo i Leonid (també vaja noms, ja els haguessin pogut buscar més.... diferents, o potser està fet expressament?) segueixen xerrant i la conversa és d'allò més esotèrica. En resum, Leonardo explica que Máquina Nocturna està bé, però a un altre temps i lloc, i que no tornarà fins que passin tres anys. També diu que ell fa i sap tot el que l’home aquest que brilla dels records del Leonid li diu, i que aquest home brillant és l’Home Etern, el Motor de la Màquina Humana, de la qual en Leonid és la font. Si en Leonid flipa, jo també.

Mentre van xerrant tornen per on havia pujat en Leonid. Part del diàleg el tenen en forma de.... diàleg. És a dir, no hi ha vinyetes:

Entre que tot és molt esotèric, que començo novament a perdre’m, i això.... El fet és que al final, passant per uns passadissos i agafant un misteriós ascensor, es presenten al mig de la reunió del Consell de la Germandat de l’Escut.

Leonardo diu que hi va per destruir la idea en la que creuen i construir-ne una de nova, de millor. Buf.

La tercera escena, que és precisament amb la que comença aquest segon número, mostra a un nou personatge: Nostradamus. Apareix empresonat, encadenat, tot demacrat. Algú el deixa veure d'una font misteriosa que hi ha davant seu, dient-li que així viurà per sempre. Més que dir-li, li ho ordena. A canvi, li demana una paraula, una resposta, una explicació. Nostradamus diu que s’acosta el canvi, que ja és aquí.

És aquest canvi en Leonid? O en Leonardo? Qui té empresonat a Nostradamus? És un membre del Consell, sí, però qui? On està empresonat? I per què? Sigui com sigui, segueixen havent interrogants. I cada cop més. La cosa cada cop es fa més gran.

Aquest segon número també inclou extres. Per exemple, hi ha uns esbossos a llapis de vinyetes del número 1. Curiós.

El tercer número està dedicat a sir Isaac Newton. Explica una mica la seva història i la seva vinculació amb la Germandat de l'Escut, i acaba exactament en el mateix moment que acaba en segon número: quan Leonardo da Vinci i Leonid irrompen al centre del Consell de la Germandat.

Tot comença quan uns homes van a buscar al jove Isaac i el porten a Roma. El vaixell que el du porta a la vela l’escut, pel que ja imagines qui l’ha requerit. Ja a Roma, qui rep als nouvinguts, ja que a part de Newton han fet cridar a més gent (que no sé identificar pels dibuixos però que de ben segur que hi ha algú també conegut) és ni més ni menys que Galileo Galilei, que agafa a Newton com a alumne per ensenyar-li els secrets de la germandat: els 5 plecs, la ciència superior. Ja tornem amb les coses esotèriques....

En una mena de flashback veiem al mateix Galileu a Roma, a l’any 1582, quan acaba de construir una mena de màquina per fer front, segons sembla, a Galactus. Aquesta imatge ja l’hem vist al primer número. I potser la màquina que construeix és una mena de.... nul·lificador suprem però, clar, més gran i més antic. Per a dissenyar aquesta màquina Galileu ha comptat amb l’ajuda de l’home brillant, l’Home Etern, aquell que sosté a Leonid en braços quan aquest té la visió del seu naixement.

La conversa que tenen l’home aquest i Galileu fa un altre salt en el temps i situa l’acció a Bagdad, al 750 a.C. Es veu que en aquella època ja van provar la màquina aquesta que Galileu ha construït. Va ser un tal Abu Musa Jabir Ibn Hayyan Al-Azdi, i per fer-la funcionar li va caldre l’energia de 1000 persones, de 1000 germans de l’organització. La cosa no va anar bé, i la germandat va perdre un munt de gent, sumint així a la humanitat a una època ben fosca (podria ser l’Edat Mitjana?) i fen perillar la continuïtat de la pròpia Germandat de l’Escut.

Ara, bé, a la Roma de 1582, la cosa és diferent. S’han fet millores a la màquina. I tot i aconseguir derrotar a Galactus, es perden dues terceres parts de la Germandat. Un preu molt alt. O no, si s’anteposa a la subsistència de la Humanitat.

I tot plegat provoca un renaixement: l’inici de l’edat de la Raó. I és aleshores quan “recluten” a Newton, entre d'altres  El seu mestre, en Galileu, l’encoratja a buscar les respostes allà on sigui. Newton, doncs, viatja fins a Ashomia, la ciutat dels Desviants. Fins aleshores la Germandat havia estat molt estricte amb els seus membres. Galileu sembla més permissiu. Potser comença un canvi? Dues maneres de pensar dins la Germandat?

A Ashomia fan experiments genètics amb Newton. El seu cap, només mirant-se’l, és capaç de llegir el seu DNA i l’aparellen amb una desviant, que són com uns granotots grans, amb forma reptiloide.

Newton, després de passar-les magres i integrar-se amb els desviants, aconsegueix accedir a les seves arts ocultes i obté així, per a la Germandat, un coneixement abans desconegut: la segona part de l’enteniment dels 5 plecs.

Pel tercer plec ens traslladem a França, al 1652. Nostradamus ha descobert l’alquímia secreta. Per aquest motiu és encadenat i portat a un pou on flueix l’elixir de la vida. Amb la immortalitat arriba la claredat de pensament, i amb això l’enteniment i l’estructura divina per a la deducció final: la matemàtica discreta, que resulta ser el quart plec. El cinquè i darrer plec és la veritat silenciosa. I amb això, Newton pela a Galileu. Ja es comença a intuir qui pot ser el dolent de la història.

Total, que sabent tot això, ens plantem de nou al present (bé, als anys 60), en el moment en que Newton li demana a Nostradamus una paraula, una resposta, per la que porta 500 anys esperant. No hi ha pressa. L’eternitat els espera. Nostradamus profetitza que naixerà un nen de les estrelles, que es senten sorolls de guerra, i que la guerra, el canvi, ja és aquí.

Newton l’abandona i, sumit en els seus pensament, fa cap a la sala on està el Consell de la Germandat, i on l’esperen Leonid i da Vinci.

M’agrada molt la manera que té de presentar-se, en contraposició de la de Galileu.

En aquest número no hi ha extres, però sí un resum extret dels arxius secrets del Vaticà amb la correspondència que es van creuar el Papa Gregori XIII i el patriarca de l’Escut, Galileo Galilei, just després de la destrucció de Roma quan fan front a Galactus. És divertit el que expliquen i com ho expliquen. A part, apareixen dates i noms migs tatxats, com per a mantenir el secretisme i la confidencialitat.

En resumides comptes venen a explicar que la Germandat ha aconseguit expulsar a xxxxx (es suposa que a Galactus) i que li han creat un nou món per a que el pugui consumir sense perill per a la humanitat. Com ho han fet és massa complicat i pesat d'explicar  L'Església no veu bé aquesta explicació, ja que posa en dubte el paper creador de Deu en favor de l’home, i que això és una idea molt perillosa. Galileu aleshores proposa.... fer un canvi de calendari. Es tracta d'arreglar un desajustament en la mesura del temps, i de passada d’eliminar uns dies, per a que la gent no sàpiga que ha passat. Al Papa li agrada la idea i li agraeix la implicació i complicitat. D’aquesta manera, es dóna pas al calendari gregorià, que va passar del 4 d'Octubre de 1582 al 14 d'Octubre del mateix any, fent desaparèixer 10 dies. Què va passar durant aquests 10 dies s’ha perdut en la memòria dels temps.... :P

Novament, la barreja de ficció i realitat és brutal. I molt ben aconseguida.

Per cert, a l’spot-on comenten que l’escena de llit entre Newton i la desviant va ser censurada. Aquí es pot veure la original que van censurar (en blanc i negre), i la que finalment es va publicar (en color). Tampoc n'hi havia per tant....       

Juguem a les 8 diferències? O potser no n’hi ha tantes? :P

El quart número comença per fi amb el cara a cara entre Newton i Leonardo da Vinci. Leonardo, per cert, porta un regal per la Germandat i, de fet, per a tota la Humanitat: la Màquina Humana, la mena de bola mecànica que es veu que Leonardo munta al primer número. És divertit veure com tots dos parlen en.... jeroglífic.

La conversa entre tots dos és d’allò més.... críptica.

Més tard, Leonardo i Leonid es retroben a l’Iter, el passadís aquell que porta a la mena de terrassa-observatori on es troben per primera vegada. Allà Leonardo adverteix a Leonid sobre el seu mestre, Newton, i li recomana que busqui un passadís secret a la cambra del Consell i que el segueixi, que la veritat i la il·luminació hi són dins. Da Vinci marxa tal com ha vingut, amb les seves ales mecàniques, i diu que va a convertir-se en el primer home a l’espai.

Nou salt en el temps. Anem a la Xina de l’any 114 d.C. Tal com hem vist al principi de tot, sembla ser que en aquella època ja es va fer front als Celestials. En aquell cas, un Celestial explica que du dins seu una cria, i que aquestes cries quan neixen, habitualment dins d'un planeta, l’acaben consumint, ja que necessiten alimentar-se. I no sap si deixar-lo a la Terra o a la Lluna. Sigui com sigui, si el deixa, acabarà sent perjudicial per al nostre planeta. I en Zhang Hen, el xino que li fa front, li suggereix una alternativa....
És el meu primer contacte amb els Celestials, pel que desconec tot això que explica i les seves implicacions.

La alternativa sembla ser que és el Sol. Leonardo, amb les seves ales, s’hi acosta. De fet, en el primer número, ja es veu que Leonardo observa el Sol, i sembla que hi veu alguna cosa, dins. I resulta que podria ser un Celestial. La qüestió és que de dins del Sol surt una mena d'ou  I de dins de l'ou, una mena de nen que només néixer diu 1+2=3.

Mentrestant, Leonid ha trobat el passadís secret i l’ha seguit arribant així en presència de Nostradamus. En un nou flashback veiem, com al 1652 Newton fa xantatge a Nostradamus injectant-li elixir de la vida diluït perquè vagi vivint eternament però poc a poc, fent-lo depenent. A canvi, vol una profecia, una paraula. Nostradamus assisteix així al pas del temps, de la Història que ell mateix va profetitzant. Caldria buscar a veure si les paraules que va dient són realment profecies seves. Però passo de fer aquesta feina d'investigació  Vaja, no és el meu propòsit fer un judici històric d'aquesta obra. És “només” un tebeo. El mateix passa quan el cap dels Desviants llegeix la seqüència de DNA de Newton, o quan aquest parla en jeroglífic amb Leonardo da Vinci. Podria buscar si la cadena de DNA codifica algun gen concret, o podria buscar la traducció dels jeroglífics. Però de moment passo, no tinc temps. Ja veurem si en un futur ho faig....

Tornem a les profecies de Nostradamus, molt centrades en la història dels Estats Units. Hi apareixen més membres de la Germandat. Podria tractar-se de George Washington i de Buffalo Bill? També hi ha referències als nazis, a un “món perdut”, als tres grans d'Àsia  que descansen, i al darrer califat. Segur que em perdo alguna referència....

Leonid pregunta a Nostradamus que com és que ha aguantat tant de temps en aquelles condicions, i aquest li respon que perquè sabia que algú l’alliberaria. Es veu que l’home brillant, omnipresent al llarg de.... tot plegat, li va dir que perseverés, i que aguantés, que ell no era només un profeta o un visionari, sinó que era un catalitzador, l’arquitecte de la revelació.

Algú que escriu tot això ha de tenir molt clar què està explicant, perquè.... tela marinera!!

Aquest número quatre s’acaba amb un parell de gràfics més: el fetus de Deu, i la Màquina Humana. Tot molt críptic, com de costum.

El cinquè comença en un altre temps i en un altre lloc. Howard Stark es desperta en una mena de selva. De fons.... La Lluna apareix trencada.

Després de trobar-se amb Nathaniel Richards, dedueixen per la calor, la posició de les estrelles, i tot plegat, que estan uns 600.000 anys al futur. Casi res. Per confirmar la hipòtesis o inclús, per intentar tornar enrere al temps del qual venen, necessiten el cos de Máquina Nocturna. Com se suposa que ha de ser per allà, on són ells, es posen a buscar-lo i arriben al que sembla una ciutat en ruïnes, plena de construccions piramidals, faraòniques. De sobte, veuen una dona com d'aspecte eteri i la segueixen. La dona, al veure’s perseguida, es converteix en un ocell. Sí, es tracta de l’ocell blanc que acompanya a Máquina Nocturna quan apareix i, potser sense voler-ho, els porta a la seva presència. Això coincideix amb el final de la grapa, i es desvetlla qui és realment en Máquina Nocturna: es tracta de.... Nikola Tesla!! Fa molt de temps, que el persegueixen. De fet, tenen la missió la recuperar la documentació que tingui, i tota la maquinària que li trobin.

Abans de tot això assistim a un flashback on es veu al Howard i al Nathaniel més joves, comentant precisament aquesta missió que tenen encomanada, i parlant dels sacrificis que han de fer per estar al servei de SHIELD. Per exemple, deixar la família, els fills, inclús arribant a fingir la seva pròpia mort. Aquesta dada, segons l’spot-on, es veu que és bastant reveladora si coneixes a fons l’Univers Marvel. Per mi, no és el cas. 

En aquesta grapa assistim també al creixement del nen aquell que Leonardo da Vinci “recupera” del Sol. A mida que va creixent, es va fent més intel·ligent. Per altra banda, Leonardo s’aïlla i es posa a meditar. La gent segueix Newton, potser per por. I la bola aquella que porta Leonardo, la Màquina Humana, es converteix en hidrogen. Amb el pas del temps, l’hidrogen passa a heli. El nen segueix creixent. Mentre Newton comença a perdre seguidors, sembla que Leonardo pot oferir quelcom diferent. I l’heli esdevé carboni, i després oxigen. El nen de les estrelles, cada cop més intel·ligent, comença a preveure el futur, a intuir el que pot venir. Leonardo comença a ser admirat i seguit, i Newton cada cop és més qüestionat. Es preveu una guerra.
 
A l’spot-on s’explica que el guionista, en Hickman, es recolza i complementa la història que està explicant en algun dels arcs que segueixen les sèries dels 4 Fantásticos o dels Guerreros Secretos que ell també guionitza. Inclús barreja elements propis dels Vengadores (Kang, Inmortus). Aquí també em perdo del tot, ja que no segueixo cap d'aquestes series, i desconec la importància o rellevància d'aquests personatges en relació als Vengadores.

La sisena i darrera grapa d'aquest primer volum de la sèrie comença amb la guerra a la ciutat Immortal. Newton al capdavant d'un dels bàndols, el que accepta el futur que els hi ve donat, i Leonardo da Vinci al capdavant de l’altre, els que volen ser amos del seu destí.

Leonid representa la alternativa, tercera via. És la dinamo que impulsa el canvi. No content amb el que veu, es situa entre els dos bàndols i deixa anar un mega-raig d'energia per aturar la batalla.

En el futur futuríssim, Richards i Stark extreuen curosament la font d'energia de Nikola Tesla, la Máquina Nocturna. La seva dona culpa a Richards de tot plegat, i aquest ho accepta. En un nou flashback ens expliquen que al 1955 ja es van enfrontat tots tres. En aquella ocasió, els agents de SHIELD van matar a Tesla perquè no els volia revelar determinat secret i els amenaçava. Sembla ser que Richards i Stark buscaven una.... cosa. O un nen, segons com es miri. En aquesta escena es veu també com Tesla envia a la seva dona-ocell a un destí que ella coneix. Quin? A saber.... Ah, i el cos de Tesla, després de mort, desapareix misteriosament.

La qüestió és que en Howard i en Nathaniel ja van matar a Máquina Nocturna una vegada. I ara li salven la vida. Tot i la set de venjança d'en Tesla, acorden treballar junts per poder tornar al seu temps: en Tesla posarà l’energia, i en Richards la capacitat de moure's en el temps. Aquesta capacitat crec que ja s’ha vist en la sèrie dels 4 Fantásticos. Abans, però, en Richards li pregunta a Tesla què va passar amb el seu cos quan va desaparèixer, ja mort. I Tesla no li ho vol dir. En una vinyeta es veu com l’omnipresent home brillant està “arreglant” (o curant o ressuscitant) a Máquina Nocturna. Al final, es veu com tots 4 es preparen per al viatge de tornada.

Tornem a la guerra, a la Ciutat Immortal. En Leonid ha fet una barrera d'energia que separa als dos bàndols. Malgrat tot, Newton ataca. Da Vinci exigeix a Leonid que desfaci la barrera per poder-se defensar. I ho fa.

Leonid creia que l’home podria desenvolupar-se com a tal a la Ciutat Eterna, però veient la lluita entén que no, que s’ha equivocat. Aleshores.... Apareix l’home brillant. Potser és el seu veritable pare? O el seu creador? El tema és que li diu que ho ha d'entendre  que ha d'estar obert a tot, a qualsevol possibilitat.També diu que és l’Home Etern, el Mestre, o, per als amics, en.... Miquel Àngel.

I aquí s’acaba.
Buf.

Valoració. És molt molt molt molt embolicat, amb constants flashbacks i salts endavant i endarrere. Fa servir un vocabulari molt.... filosòfic, inclús esotèric. I és una història amb implicacions a tot l’Univers Marvel, o a tota la Humanitat. De fet, la reformula barrejant personatges i fets històrics amb personatges i fets marvelians. Tot plegat resulta molt estimulant. Vaja, a mi m’agrada.

Hagués pogut explicar la història en ordre cronològic, no en l’ordre amb el que ens l’han anat explicant a les grapes. Segur que hagués estat més fàcil d'entendre  També és segur que aleshores hagués perdut tots els cliffhangers i totes les sorpreses que hi han anat apareixent.

El dibuix és molt xulo, molt realista. Juga molt amb els colors utilitzant games diferents per il·lustrar una mica l’època històrica. La disposició de les vinyetes també és molt moderna, fugint de la típica disposició quadrada. Potser abusa una mica de vinyetes a pàgina sencera. El resultat, però, és com a molt dinàmic i ajuda molt a anar seguint la història. En quan a la tria de personatges històrics.... Potser abusa una mica donant protagonisme a gent del Renaixement, o dels Segles, XV, XVI i XVIII. Potser hagués estat bé posar a algun matemàtic o filòsof grec, per aquí al mig. O algun científic dels Segles XIX ó XX. Però vaja, estem al primer volum d'una sèrie oberta. Ja veurem qui va apareixent....

També esmentar que és una sèrie plena de detallets, de cosetes que fan referència a l’Univers Marvel. A part de les més directes, com la presència de Howard Stark o de Nathaniel Richards, o de dolents com el Nido, Galactus, o els Celestials, també hi ha cosetes més rebuscades, com inscripcions en les parets on Nostradamus està encadenat i que mostren referències a la Patrulla X o al Capitán América. Vaja, que és gairebé obligada una relectura fixant-se en tots aquests detallets. El problema és que el meu poc coneixement de TOT l’Univers Marvel fa que me'n perdi molts.

Ah, i una altra cosa molt important que no he comentat. Quina relació hi ha entre aquest SHIELD que ens descobreixen aquí i el Shield de Nick Furia? Aaaah.... Novament, el meu desconeixement de l’Univers Marvel actual m’impedeix fer-me un judici al respecte. Suposo que el Shield de Nick Furia va ser una evolució del primer, no sé si localista. Ah, i pel que sembla, potser l’aspecte aquest tant.... jovenívol que té en Nick Fúria és degut a.... l’elixir de la vida. Però on són l’Home Etern, i en Máquina Nocturna i en Leonid i la resta de gent?

Després d'aquesta grapa van publicar una setena, una mica com a compendi del que ja s’ha explicat. En aquesta grapa desvetllen algun secret o amplien algun dels arcs.

Per exemple, es veu al mestre Leonardo da Vinci, al 1497 a Florència, com explica qui era Arquimedes i com va combatre contra un Centinela Kree amb.... el Colós de Rodes, que era un altre robot. Al més pur estil mecha japonès, com Mazinger Z o Evangelion. També veiem com uns homes es colen a principis del Segle XIX a la Ciutat Immortal per anar a veure a Nostradamus. Qui els envia no és ni més ni menys que Miquel Àngel. La tercera història és potser la més llarga. Veiem a Miquel Àngel com “arregla” a Máquina Nocturna després de que el matessin la primera vegada, i com aquest viatja fins a unes llunyanes muntanyes on dins d'una cova hi ha un munt de càpsules que suposadament contenen a gent potser crionitzada. En tres càpsules d'aquestes estan, oblidats per tothom, als tres grans d’Àsia que Nostradamus havia mig profetitzat. En desconec el significat, encara. Aquesta mateixa història acaba amb la dona de Máquina Nocturna lliurant-li a aquest la clau que obre l’Iter, aquella porta que condueix a les escales que pugen a la terrassa on Leonid es troba amb Leonardo da Vinci, i dient-li que ha d'anar a la Ciutat Immortal a veure’s amb el seu fill. La quarta i darrera història ens mostra a Newton visitant a Leibniz. Tots dos repassen la coincidència de que gent com Flamsteed, Hooke, Pascal, o Locke, tots astrònoms o matemàtics o científics de l’època, haguessin mort en estranyes circumstàncies, i en el detall de que en l’escenari de la mort de tota aquesta gent sempre hi havia hagut un punt en comú: la presència d'una poma. Una signatura clara de Newton. I ara, Leibniz, al trobar-se precisament una poma damunt del seu escriptori, entén que havia arribat la seva hora. I així és. Newton també es desfà d'ell.

La resta de la grapa inclou algun exemple de com un guió passa primer a una pàgina en llapis, i com aquesta acaba colorejada.
Suposo que aquesta grapa serveix també com a introducció a la següent, que és la que dóna inici al volum 2 de la sèrie. Arribat el moment, quan m’hagi llegit les grapes d'aquest segon volum, ja continuaré la història. Vista l’experiència, no penso llegir-les una a una, cada dos mesos. M’esperaré a tenir tot el volum 2 i el llegiré seguit.

Recomanable? Doncs sí. A mi m’està agradant. Imprescindible? Jo no diria tant. Però si t’agrada l’Univers Marvel i t’agrada la Història, sí, és imprescindible.



(http://www.universomarvel.com/fichas/shieldp_v1.html)

Next World




Next World
Autor: Osamu Tezuka


Feia temps que no llegia res de manga, i em venia de gust. De fet, tampoc és que n’hagi llegit gaire: alguna cosa del Miyazaki (com Nausicaä i alguna cosa del Porco Rosso), Love Hina, Video Girl Ai, i algun número suelto més de no recordo ben bé què....   Total, que podríem dir que no havia llegit res de manga. Així que per començar, vaig demanar consell al Capitán Urías, un dels entesos en el tema que conec. I a arrel de la meva consulta, va escriure una entrada a la Arcàdia on fa un munt de recomanacions per començar amb el manga.

De totes les recomanacions que em va fer (prèvies a l’entrada al blog, tot i que al final va venir a dir el mateix), recordo que de qui primer em va parlar va ser de l’Osamu Tezuka, i el va definir com a “clàssic”. I com els clàssics m’agraden, vaig començar a buscar informació dels manga seus que em va recomanar. A l’autor el coneixia per Astroboy, i quan vaig llegir l’argument de Next World, em va enganxar del tot. 

Quan tries un llibre (o un còmic) per llegir, ha de ser un llibre que et cridi, que et digui alguna cosa. Tenia clar que m’enfrontava a un manga clàssic, amb un dibuix qualificat molts cops com a simple o antic o desfasat. Tampoc era un manga molt molt conegut. I a sobre, apareixien personatges d’obres anteriors, cosa que podia fer que em perdés algun detallet explicat, precisament, en aquests manga anteriors. Però una història on es parla dels perills de les proves nuclears i de la possibilitat de que el planeta sigui destruït per culpa de l’escalada militar entre dos països i l’ús de les bombes atòmiques.... I publicada al Japó al 1951!! No és temptadora? A mi, com a mínim, em va cridar. I molt.

Anem a per la història.
Tot comença a la illa Herradura, on un home es troba amb animals i plantes molt estranys. De cop, veu un ésser encara més estrany, lluny, i el caça.

Ja a Tokio, es veu una estació plena de gent, i torna a aparèixer el mateix home. I entren en escena Mostacho, un detectiu privat, i el seu nebot. Mostacho sent una veu que només sent ell, i decideix seguir-la. És aleshores quan arriba a casa d’aquell home que havia sortit al principi, i descobrim que es tracta del doctor Yamadano. Al ser interrogat, el doctor explica que ha capturat un ésser a la illa Herradura, un lloc on el país d’Star fa proves amb bombes atòmiques. També explica que creu que degut a totes aquestes proves nuclears, pot haver sorgit una nova evolució, i que és molt perillós, i que té la intenció d’anar al país d’Star, a una conferència sobre l’energia nuclear, i denunciar públicament aquest perill. A partir d’aquí, Mostacho allibera sense voler a l’ésser estrany, i empaitant-lo fan cap a fora de la casa i tots dos s’enfilen a una antena. Quan Mostacho està apunt d’agafar-lo, l’ésser estrany el fa.... levitar, i l’aixeca enlaire. Com plou, un llamp cau a l’antena, i l’ésser cau mig fulminat. Total, que tots dos acaben desapareixent. Tot això, només per començar.

És veritat que el dibuix és simple, potser massa esquemàtic. Però s’entén perfectament. La manera de dibuixar als personatges és molt característica. Vaja, que veus un dibuix del Tezuka d'aquella època i l’identifiques ràpid. Vaja, coneixent el que conec d’aquest autor, tinc aquesta sensació.

La història continua al país d’Star, al lloc on s’està celebrant una conferència internacional sobre l’energia nuclear. Aquí coneixem a molts més personatges: en Cerebroff president del comitè d’energia nuclear d’Star, la seva filla Cocoa, una nena una mica mimada, o en Nicolai Rednov, de la Federació d’Uran.

Aquí es comença a veure un tipus d’humor molt.... blanc, molt simple, però efectiu: malentesos, gent que ensopega i cau, .... El llenguatge és molt directe, com a molt modern. Potser no s’adiu gaire amb l’estil del dibuix, però això ja és tema de les traduccions.

A la conferència, després de l’anunci del doctor Yamadano es veuen els dos principals blocs enfrontats: la Federació d’Uran, que no vol abolir l’energia atòmica defensant que la faci servir qui vulgui sempre i quan sigui per a fins benèfics, i el país d’Star, que proposa abolir del tot l’energia atòmica, i que adverteix que si no es fa s’acabarà anat a la guerra. Tot plegat fa que la gent a la conferència s’acabi esbatussant tota. 

També coneixem a Lock, un aprenent de periodista, promès de la Cocoa. I també apareix un pobre sense sostre, que demana caritat. Aquest personatge es diu Lamp, i l’anirem trobant al llarg de tota la història. Per exemple, més endavant li ofereixen una feineta a canvi de diners: tirar una bomba a casa d’en Cerebroff. I ell intenta entabanar al poble Lock.

A casa d’en Cerebroff, en un sopar, coneixem millor als dos dirigents. Cerebroff és com a molt retrògrad, sobretot en el que respecte al paper de la dona. En canvi, Rednov es veu molt més progressista i defensa el paper de la dona dins la societat, i el seu desenvolupament dins la música, la ciència, l’esport, el cinema, .... Total, que aquest punt de vista enfrontat només serveix per a que tornin a discutir i.... s’acabin declarant la guerra.

Rednov escriu una carta al seu fill, Ivan, on li explica que s’està gestant una guerra, i li recomana que vagi a treballar a una fàbrica per al seu país. Una fàbrica on, per cert, treballa Poponia, la filla de l’oficial del Ministeri de la Ciència i eminent científica. Dóna la casualitat que l’Ivan i la Poponia s’assemblen molt al Lock i la Cocoa. Em començo a témer que el meu principi de prosopagnòsia em farà alguna mala jugada.  

El missatge antinuclear segueix present en tot moment. Per exemple, el doctor Yamadano es marca un discurs al respecte, que deu n’hi do. Òbviament, tothom passa d’ell.

Per cert, l’intent d’atemptat acaba fallant, i la policia deté a Lock i al sense sostre. Aquest darrer acaba a la presó precisament per això, per ser algú sense ofici ni benefici. En canvi, Lock és reclutat pel país d’Star per a convertir-se en espia i l’envien a la Federació d’Uran. Allà és descobert quan s’infiltra al Ministeri de la Ciència i s’assabenta que volen augmentar la producció a les seves fàbriques per tal de fabricar la bomba solar. La cosa fa por. El tema és que com a càstig, l’envien a una de les fàbriques a treballar. La mateixa on també hi va l’Ivan, el fill de Rednov. I la mateixa fàbrica, ves per on, on també tenen a Mostacho, de presoner, treballant. El vigilants de la fàbrica són robots, i el robot que els comanda a tots.... resulta que no és un robot. Es tracta de la Poponia. Com Ivan no vol favoritismes per ser qui és, demana anar a treballar al costat de Lock, ja que tenen la mateixa edat: 15 anys. 

La història aquí s’accelera, estan passant moltes coses a molts llocs, i costa una mica de seguir. De moment han sortit molts personatges i s’estan començant a trobar tots. O a creuar-se. Sí que dóna la sensació de que hi ha com uns salts, que la història s’explica de forma mot ràpida, resumint o sobreentenent determinades coses. No sé si això pot estar provocat per la simplicitat del dibuix. De totes formes, la història es va entenent, i cada cop s’està embolicant més.

Ivan, Lock i Mostacho es troben. Aquest darrer explica que va arribar volant, sense entendre res de res, i que el van detenir. Per cert, Ivan li comenta que el coneix d’haver-lo vist en algun.... manga :P. 

Tornem al Japó. Assistim a un concert de piano molt especial. El pianista toca amb tanta força que.... doblega el piano.

És una mostra d’aquest humor simple que comentava. El pianista resulta ser un dels veïns de Mostacho, i aquests veïns resulten ser un grup d’allò més peculiar. Es podria fer una sitcom amb ells. El tema és que entre tots intenten ajudar al nebot de Mostacho, en Ken’Ichi, a trobar al seu tiet. I per això van a casa del doctor Yamadano, ja que és la darrera pista que tenen. I allà troben a l’ésser estrany i el cuiden. Aquest ésser es comunica telepàticament amb en Ken’Ichi i li explica que va fer “desaparèixer” a Mostacho perquè s’han d’amagar dels humans. Tot i això, sent llàstima per ell i decideix portar-lo fins on és el seu tiet. Òbviament, hi van volant.

Tornem a la Federació d’Uran. Com els hi ha doblat la feina, Mostacho i Lock estan molt cansants, i Lock decideix escapar. En la fugida es creua amb Poponia, a qui confon amb Cocoa, i acaba tancat. El càstig és passar d’ell, provocar que s’avorreixi tant que perdi la noció del temps. Ningú parla amb ell. Ni tan sols li deixen llegir llibres.

El missatge és guai, m’agrada. Les està passant magres i demana, com a mínim, un llibre. I li prohibeixen. No sé si és una referència a Fahrenheit 451. Al final, Ivan intercedeix, i Lock és alliberat. 

De cop i volta, a l’oceà àrtic hi ha una explosió.... nuclear, que es detecta des de diferents parts del món.


A Yumorensk, un poblet que deu estar per la zona, sembla que l’explosió els ha beneficiat, ja que poden anar a caçar foques que s’han quedat atrapades al gel que s’ha esquerdat per les tremolors que ha provocat precisament l’explosió. Empaitant un os es troben amb un gran bloc de gel dins del qual hi ha congelats.... un munt d’éssers igual que el que han trobat a la illa Herradura. Decideixen prendre el bloc de gel en un trineu per estudiar-los. Tan la caça de l’os com el viatge en trineu provoca bastantes situacions còmiques.

El bloc de gel acaba carregat en un tren, el maquinista del qual sent una veu telepàtica que li diu que aturi el tren. Com no en fa cas, el tren acaba descarrilant. És l’ésser del principi que ho ha provocat per poder salvar als seus companys. Aquí descobrim que aquest ésser es diu Rococó. 

Tornem al país d’Star. La gent comença a estar alarmada per la imminent guerra. Assistim a un altre moment còmic. Per megafonia anuncien que han detectat uns esquadrons de llença-cohets aproximant-se a la ciutat de Dessert Course, i es veu com primer uns gossos i després uns gàngsters (amb pistola i antifaç) entren en un refugi. Es veuen senyals d’esbatussamenta general, i una veu que es defensa dient que també ells tenen dret a refugiar-se. Com vaig dient, l’humor és molt simple, però efectiu. Fa la lectura molt més amena. No és un humor de tronxar-se per terra fent la croqueta, però sí que fa dibuixar-te un somriure als llavis, i que ho desdramatitza tot. 

Gran frase també la que diu el doctor Yamadano quan explica que la guerra és un sense sentit, i que uns éssers estranys poden escombrar a la raça humana.

A tot això, Cocoa, la filla mimada de Cerebroff, passa de la guerra i de tot i se’n va a esquiar.

I comença la guerra.

La Federació d’Uran té un vaixell molt gran i molt poderós amb el que volen anar a ocupar la illa Herradura. El capità del vaixell sent una veu que diu que aturi l’atac i deixi la illa Herradura tranquil·la. Com ni li fa cas, la veu demostra el seu poder.... fent levitar el vaixell. Arran d’això, la flota del Pacífic d’Uran demana prudència i es mig retira.

A la fàbrica d’Uran, Mostacho planeja escapar-se. Lock, que ha canviat molt des de que ha estat detingut, passa d’ell. Només Ivan l’ajuda. En la fugida es topa amb un munt d’éssers estranys als quals no els hi afecten les bales ni res, i que destrossen la fàbrica. Mostacho aconsegueix escapar, però els altres són fets presoners. A Ivan i Lock se’ls hi afegeix Poponia, també detinguda, i Cocoa, que l’han atrapat mentre estava esquiant. Finalment, arriba Ken’Ichi, seguit de rococó, que segueix buscant al seu tiet. Ken’Ichi explica que Rococó és una Fumuun. Per fi sabem que els éssers aquests estranys són Fumuuns, que són capaços de parlar telepàticament un munt d’idiomes (inclús tenen la capacitat d’entendre als animals), i que dominen la gravetat. Ken’Ichi també explica que, segons sembla, aquesta raça ha sorgit tan de la illa Ferradura com de l’oceà àrtic, llocs on Star i Uran fan proves nuclears, i que com a espècie més evolucionada, acabarà dominant als humans i convertint-nos en el seu bestiar i ens tindran en gàbies. Deu n’hi do.

A aquestes alçades, ja no saps qui és el bo o qui és el dolent. Tots poden ser de tot. Tots els personatges s’han trobat i han interaccionat. I la cosa està més que embolicada.

Uns caçadors de Yumorensk trobem a Mostacho, que s’havia escapat de la fàbrica, mig congelat. L’ajuden i li donen de menjar. Ell els hi explica que ha esclatat una guerra, i que vol tornar al Japó. Aleshores li deixen una barca i li desitgen sort. Els habitants del poblet, un lloc pacífic i tranquil on els hi hagi, es reuneixen alarmats per això de la guerra. A l’església, l’alcalde els hi explica la història de Noé i el Diluvi Universal, i diu que la humanitat va camí de guanyar-se el mateix càstig, ja que no escarmenta de tanta guerra. Així que tots es posen a resar.

I aquí acaba la primera part, o el primer llibre. Tot molt religiós. No pega gaire, un final així. No entraré ara a parlar de la religió i del sentit de tot plegat. A mi no m’ha agradat gaire, tot i que sí que he de reconèixer que li dóna un aire una mica.... èpic, transcendental, on queda perfectament palesa la feblesa humana, que troba en la religió la seva única oportunitat de sortir-se’n.

El segon llibre comença en el moment quan la gent de Yumorensk troben a Mostacho. Hi ha vinyetes repetides del final del primer llibre, però alguns diàlegs canvien. En aquest segon llibre les vinyetes semblen més grans, de manera que n’hi ha menys per pàgina. Com a mínim, al principi.

La història continua amb l’arriba dels Fumuun al poble, buscant precisament a Mostacho, i sembrant el pànic. Finalment, confinen a tot el poble. Com no troben a Mostacho, decideixen marxar. Però la gent de Yumorensk, veient que tenen com unes naus rodones, i pensant en la història de Noé, els hi demanen si es poden quedar amb ells, per així salvar-se. Els Fumuun hi accedeixen.

Al país d’Star, un tal professor Frankenstein paga la fiança i treu de la presó al doctor Yamadano. Ja al seu observatori li explica que una supernova va esclatar formant una nebulosa i escampant un gas que fa que no es reflecteixi la llum. Aquest gas va engolint planetes i estrelles, i es veu que d’aquí apoc arribarà al Sistema Solar i a la Teera, engolint-la, i eliminant tot rastre de vida. Tots dos arriben a la conclusió de que els Fumuun, com a raça més avançada, potser ho ha descobert i per això ara es deixen veure, perquè potser volen fer-hi alguna cosa.

La història pren aquí un nou rumb. El perill no està en l'amença nuclear, en els éssers estranys, o en les inacabables guerres. El perill ve del més enllà, de l’espai exterior. I al bàndol dels bons.... Ja no se sap qui és bo o qui és dolent.  

Rococó explica a Ken’Ichi això del gas, i la intenció que tenen els Fumuun de marxar de la Terra amb 500 exemplars d’humans (els del poble de Yumorensk, per ser un poble pacífic, i alguns més) i no sé quantes espècies animals i vegetals. Pel que sembla, les referències al Diluvi Universal i a l’Arca de Noé no eren gratuïtes.

Els 5 nois joves, creient que són els únics coneixedors de la veritat, decideixen no quedar-se amb el braços creats, i planegen robar un dels plats voladors dels Fumuun i fugir per poder explicar el que saben a tot el món. Mentre els Fumuun continuen amb els seus plans de preservar la vida de la Terra, reconeixen que Lock i Cocoa no els són útils, pel que els abandonen a la seva sort enmig del desert, que és on tenen la seva base i on han dut tots els animals.

En mig de tot aquest bestiam, apareix també un Hyotantsugi (http://tezukaosamu.net/en/character/616.html). Tindrà altres aparicions, en aquest manga. I es veu que en d'altres de Tezuka.

Els plans dels joves passen perquè la Poponia, com a científica, aprengui a pilotar una nau. Però quan coneix la tecnologia del Fumuun decideix que no vol fugir i que es vol quedar amb ells. Per altra banda, Rococó és expulsat pel Fumuun perquè l’acusen de ser massa “tova” amb els nois, i acaba canviant de bàndol. Sense Lock i Cocoa, i sense Poponia, decideixen fugir, però Ivan és atrapat. Al final només poden fugir Ken’Ichi i Rococó en una nau Fumuun.

Mentrestant, a Rednov li arriba la notícia de que Ivan està mort. I a Cerebroff de que Cocoa ha estat capturada. L’oficial del Ministeri de la Ciència de la Federació d’Uran també busca Poponia. I el pare de Lock es lamenta per la seva desaparició, cosa que aprofita Lamp (sí, sí, el sense sostre aquell que apareix al principi i que hem dit que reapareixeria més endavant) per a fer-li xantatge i dir-li on és, ja que quan els van detenir i el van enviar a la presó, es va assabentar de que havien entrenat a Lock com a espia i tal. D’aquesta manera aconsegueix uns quants calerons, que ben invertits....

Els Fumuun avancen cap al país d’Star, i el pànic condeix entre la població, i alguns decideixen fugir cap al Japó. En un avió es troben el doctor Yamadano, Cerebroff, Rednov, .... El científic els hi explica el perill del gas que s’acosta, i els dirigents dels dos països es culpen mútuament de no saber-ho i es tornen a barallar. De cop, veuen una barca al mig del mar i rescaten al nàufrag: ni més ni menys que a Mostacho. Un avió rescatant un nàufrag? Sí, li tiren una corda i el lliguen i l’estiren cap amunt. Què passa? És un còmic.

Ja al Japó, Mostacho es retroba amb els veïns i amb.... Ken’Ichi i Rococó. Tots plegats s’expliquen un munt de coses i parlen de la fi del món.

Per la TV veuen a Yamadano advertint per fi, a tot el món, del perill que s’acosta. La única solució que hi veu és la construcció de coets per a que tothom pugui fugir. Ken’Ichi proposa copiar la nau Fumuun amb la que ha fugit i replicar-la, però calen molts calés. Aleshores entra en acció Lamp, que s’ha fet ric, molt ric, i s’ofereix per a dur a terme la construcció de les naus.

La fi del món ja és aquí. La confusió s’ha apoderat de la gent: la gent beu, hi ha pillatge, discussions, baralles, trets, .... Lamp s’ha aprofitat de tot plegat, i segueix enganyant a la gent i fent-se més ric: com ell ha construït les naus, ara es dedica a vendre bitllets per pujar-hi a uns preus més que abusius. Només els molts rics els poden pagar.

Aquí ve una altra de les escenes que m’ha agradat molt. De llagrimeta, vaja. Resulta que davant la imminència de la fi del món, els veïns de Mostacho s’ho prenen d’allò més tranquil•lament. Dos inclús es posen a jugar al Go. La conversa, mentre el pianista va tocant Beethoven de fons, no té pèrdua:

Als hangars on estan totes les naus hi ha una revolta. Lamp ha enganyat a tothom i vol marxar sol amb tota la càrrega de provisions i els diners que ha aconseguit. La gent ataca el lloc i intenta accedir-hi per tal de fugir, però el que aconsegueixen és esfondrar tota la fàbrica i destruir totes les naus. Totes menys una, la de Lamp, que fuig. El que no sap Lamp és que dins la nau s’ha colat Mostacho amb el seu nebot i la Fumuun. La baralla és inevitable i la nau pateix molts danys. Per un forat cau Lamp, però Mostacho aconsegueix atrapar-lo. Com pesa molt, li diuen que es buidi les butxaques, que llenci tots els diners i totes les joies que porta. Òbviament no vol, i acaba precipitant-se al buit. Novament, una altra moralitat: l’avarícia trenca el sac. 

I la nau s’estavella. Mostacho i Ken’Ichi veuen com totes les naus dels Fumuun marxen amb els animals, la gent de Yumorensk, i Poponia. I arriba el núvol de gas maligne....

Mentre el pianista segueix amenitzant la fi del món, Yamadano es lamenta de tot, però Cerebroff i Rednov fan les paus. Per fi es donen compte de la inutilitat del seu comportament i donen la guerra per acabada. A bona hora!! Mostacho i Ken’Ichi s’acomiaden.

Però resulta que.... el gas és oxigen. Fum n’hi ha, sí, i queden tots bruts. Però el gas és oxigen. Així que res de res de la fi del món. L’explicació donada és que sembla ser que el gas tòxic, a mida que s’ha anat acostant al sistema solar, ha reaccionat i s’ha convertit en oxigen. Deixarem a part judicis químics sobre el tema.

Cerebroff es retroba amb Cocoa. Rednov, que ha perdut al seu fill Ivan, acaba adoptant a Lock com a fill. I malgrat la oposició de Ken’Ichi, decideixen expulsar de la Terra en un coet a la última Fumuun, Rococó.

El missatge final és contundent. La gent es creu fora de perill, però Yamadano els adverteix que potser en un futur, alguna entitat superior ens pot subjugar de la mateixa manera que els nosaltres van acabar subjugant als simis (visió una miqueta esbiaixada de la Teoria de l’Evolució). I que per poder conviure amb aquesta nova raça, hem de començar per deixar de barallar-nos entre nosaltres. I que sempre hi ha la possibilitat de que algun dia, en el futur, tornin les arques de Noé dels Fumuun.... 

Deu n’hi do. El final és super-trepidant. Passen un munt de coses, i molt ràpides. Molta acció.

M’ha agradat. I molt. Té un punt hippie i tot. Sí que és veritat que el dibuix es veu antic, molt simple. De vegades, esquemàtic. I és un punt que podria tirar enrere a algun lector, acostumat als dibuixos molt més detallistes i realistes d’avui en dia. Però té el seu encant. I la història.... Complexa, i molt ben lligada. Apareixen un munt de personatges importants que es van creuant i van interaccionant entre ells. I els girs argumentals són diversos: en tot moment va canviant la percepció de qui és dolent o qui és bo. 

Llegint una mena d’epíleg que he trobat quan buscava les imatges que he acompanyat amb el text, a part de defensar-se de les acusacions de plagi que va tenir, Osamu Tezuka explica que inicialment la obra tenia unes 1000 planes, i que en va haver d’eliminar moltes, que va haver de resumir moltes escenes. Això explicaria perquè en determinats moments la cosa va una mica a trompicons i sembla que et perdis.

Han estat curiosos detallats com veure preus en dòlars, una mica exagerats, per cert, o veure com donaven com a coordenades geogràfiques 130ºN 365ºE. No sé si són temes de traducció, errors comesos sense voler, o detallats fets expressament per jugar una mica amb l’absurd. Suposo que això darrer. També he trobat curioasa la referència-homenatge en un cartell d’una ciutat d’Star a la Ventafocs de Walt Disney

La veritat és que m’han quedat més ganes de manga. I llegiré més Tezuka, segur que sí. Ah, i el tema de la lectura en sentit oriental, cap problema. Pensava que em costaria més, ja que feia que no llegia res així. A part, mentre llegia aquest manga també llegia coses dels Vengadores i de SHIELD en sentit diguem-ne occidental. Però no em va costar. Ni de bon tros. En canvi de xip quan agafava un còmic o els altres era immediat.

Resumint. Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? Si t’agraden (o creus que et poden agradar) els clàssics, també.


(http://www.editoresdetebeos.com/catalogo/manga/osamu-tezuka/next-world/1)






20 d’oct. 2012

TRON: Legacy



TRON: Legacy (2010)
Director: Joseph Kosinski
Intèrprets: Jeff Bridges (com a Kevin Flynn i Clu), Garrett Hedlund (com a Sam Flynn), Olivia Wilde (com a Quorra), Bruce Boxleitner (com a Alan Bradley i Tron)


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Uf.... N'esperava molt més. La idea és molt bona, i s'hagués pogut fer alguna cosa xula. Però intenta ser tan.... filosòfica, que es perd. La primera, Tron, suposo que em deuria impactar per la època. Però aquesta....

El tema és que en Sam, el fill del Kevin Flynn de la primera peli, està.... afectat per la desaparició de son pare. Un dia va anar a treballar i ja no va tornar. Clar, es va colar dins d'un ordinador, i allà es va quedar. Però això ell no ho sap.

De cop, un dia en Sam rep un missatge que creu que es de son pare. Seguint la pista, va a un local de màquines recreatives i.... sluuuurp!! També és xuclat per una màquina i va a parar a un món virtual. O cibernètic. O com sigui. I aquí és on trontolla la cosa.

Aquest món no és una màquina, un ordinador, una cosa lògica, sinó que s'ha anat desenvolupant i ha anat creant "vida pròpia". I clar, hi ha gent, ciutats, lleis, soldats, enveges, paisatges, i.... son pare. Pare i fill es troben, i en Kevin explica que es va quedar a "viure" allà perquè.... era la seva creació, no se'n podia estar. I la seva creació va anar creixent. Per això va "programar" a dos ajudants: en Tron i en Clu. Clu volia la perfecció, i va pelar al Tron i volia eliminar totes les impureses, les imperfeccions del món aquell. Clar, això implicava treure-li la vida, la diguem-ne aleatorietat que Kevin volia. I ja tenim els dos bàndols: els bons i els dolents.

Amb els bons s'afegeix la Quorra. I tots junts lluiten per enderrocar a Clu. Al final, guanyen els bons. Com en Clu és com en Kevin, però dolent, un anul·la a l'altre i tots dos acaben morint. I tan el Sam com la Quorra, poden sortir d'aquell món.

Sí, també hi ha la mena de carrera de motos, o el joc del llançament de discos. Però tot això passa a les primeres de canvi, de manera que com ja ha passat i ja no ho esperes, perd interès. I ho volen fer tan modern, que perd també vistositat i efectivitat. Volen fer com una cosa vuitantera, però moderna. I no aconsegueixen ni una cosa ni l'altre. 




No sé, m'ha decebut una mica, tot plegat. No sé jo si tornant-la a veure d'aquí un temps millorarà, la cosa.

Recomanable? Jo la vaig veure perquè és una peli d'aquelles que si no la veus, et queda sempre el dubte per veure com és. Un cop vista.... Imprescindible? No. Ni molt menys.


(http://www.disney.co.uk/tron/index_flash.jsp#/home)