30 de gen. 2013

Free Acid


Free Acid (2012)
DirectorVictor Parkas
IntèrpretsMartí Gallen (com a Kurt), Alba Ribas (com a Susana), Rodrigo García Olza (com a Juanma), Cels Piñol (com a Cels Piñol)


Es tracta d'un curt realitzat com a pràctica a l'ESCAC. Segons comenta el director, es va fer en tres dies, de pressa i corrent. I potser sí que es nota aquesta precipitació, però això no li treu qualitat ni diversió, que n'hi ha molta.

A destacar l'aparició d'en Cels Piñol fent.... d'ell mateix. Imperdible el diàleg (i la interpretació) que té.

Com és un curt, el millor és veure'l. Directament.


FREE ACID from Victor Parkas on Vimeo.


Culturalment dispers 100%. Les referències a pelis i còmics són constants: diàlegs, lloc on passa l'acció, vestimenta dels personatges, ....

La història és tirant a.... clàssica: un noi que està enamorat d'una noia, i el seu novio no li posarà les coses fàcils. Però gràcies als amics (i a una font d'inspiració.... estelar), sabrà com afrontar la situació. 
En sortirà victoriós? No ho explico. Mira el curt.

Fresc, divertit, emotiu.

L'he descobert gràcies a entrades com les que hi ha a l'Arcadia de Urías, a Zona Negativa, o al blog de Jaume Estruch. En els tres llocs hi ha crítiques i comentaris molt més encertats que aquest.

Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? També. No hi ha excusa per no veure'l.  



(http://vimeo.com/57993573)



27 de gen. 2013

Sound's That Can't Be Made on Tour 2012 - 2013 (Marillion)



Concert: Sound's That Can't Be Made on Tour 2012 - 2013 (Marillion)
Lloc: Sala Bikini, Barcelona




Estava dret, allà al darrera, veient i sentint allò, i em va venir al cap la imatge d'un tren.

La locomotora, movent les rodes amb aquell soroll rítmic, aquell trucutrú-trucutrú, sense parar, ara més ràpid, ara més lent, marcant el ritme, de vegades inapreciable, però de vegades molt present. Sigui com sigui, incansable, imprescindible, i molt definitori de la potència i la capacitat de la locomotora que estira el tren. També a la locomotora, a la caldera, el crepitar de la fusta. Fusta vella, de la bona, que al cremar va fent els seus sorollets, espetegant, donant calor, deixant escapar de quan en quan aquelles espurnes que denoten experiència. Tot plegat a la locomotora, encapçalant el tren, duent-lo endavant, estirant-lo amb força o amb ràbia, però també amb suavitat i amb tendresa si és de menester.

Un tren que es mou damunt d'una via. Sí, la via hi és. De vegades te n'oblides, però hi és. Una via que és com un coixí per on va lliscant el tren. Imprescindible. Sense la via, el tren no aniria bé. I com totes les vies, es fa sentir. De vegades fa trontollar el tren i sents les batzegades. De vegades, quan hi ha un canvi d'agulles, sents el cleclèclec-cleclèclec de les rodes al passar-hi pel damunt. Un so que pot resultar estrident, que pot no agradar, però que és marca de la casa. No es pot concebre el tren sense la via.

Dalt del tren, un conductor. Porta el tren, el fa accelerar, el fa frenar. També fa les feines de revisor, parlant amb el passatge, fent que el viatge sigui més amè. Vetlla en tot moment perquè la gent estigui bé. Hi ha passatgers a qui els agrada força, n'hi ha que potser el troben una mica pesat. Però a dia d'avui és imprescindible.

I el darrer element: el paisatge. El tren té uns grans finestrals, i per ells es veu el paisatge. De fet, un dels grans atractius del tren és poder anar contemplant pausadament el paisatge. No cal pensar en res més, el tren et porta per on ell vol, i tu pots gaudir de la vista. I el que es veu a través de les finestres.... Ara un fageda, densa, amb els colors de la tardor, amb la vida que hi ha dins. Ara les parets d'una muntanya, escarpada, amb ràbia, amb un riu i una cascada que cau sense parar, que se t'emporta, amb força. Ara una plana, amb camps de blat, o amb gespa. Inabastable a la vista, que es perd a l'horitzó. Tanques els ulls i tires el cap enrere i la segueixes veient. També es veu un mar, net, cristal·lí, amb les onades gronxant-se. O un desert, erm, silenciós, solitari. Inclús quan el paisatge pot semblar avorrit o absent, es fa notar. Pots passar per una ciutat aparentment gris, però de ben segur que hi haurà aquella façana, aquella plaça, aquell pont que es fan bonics a la vista, als sentits. Es tracta d'un paisatge capaç d'stendhalitzar-te, com una escultura, un Monet, o trobar-te al bell mig de la Piazza. Hi ha estones que potser l'entreteniment és dins del tren, però el paisatge és allà fora, i si gires la vista fugisserament comproves que sí, que hi és. I et sents afortunat per anar damunt d'un tren que creua aquell paisatge. O potser és el paisatge, que envolta al tren. 
    
És un tren que quan està ben engreixat i funciona tot a l'hora, no hi ha qui el pari. I no vols que pari, no en vols baixar

Doncs bé, Marillion és aquest tren.

Els concerts? Ah, sí, els concerts.

El primer (26 de Gener del 2013) dia van tocar:

  • Gaza
  • Ocean Cloud
  • Pour My Love
  • Neverland
  • Power
  • Sounds That Can't Be Made
  • The Sky Above The Rain
  • Man Of 1000 Faces

  • A Few Words For The Dead

Sobre l'hora i tres quarts. Al setlist hi tenien apuntat també The Great Escape abans de Man of 1000 Faces, però al darrer moment van decidir no tocar-la. Per què? No sé, suposo que pel cansament. I per no allargar-se. És el que té tocar en sales que després han de netejar per tornar a obrir com a discoteca. Sigui com sigui, un setlist amb cançons llargues, sense concessions, gens fàcil, fugint dels hits, i amb 5 dels 8 temes del nou disc. Curt però intens. A mi em va agradar molt. I quan es va acabar em va quedar la sensació de que de veritat de veritat no s'havia acabat, ja que a l'endemà n'hi havia un altre.

I a l'endemà (27 de Gener del 2013) van tocar:


  • Gaza
  • Beautiful
  • Sky Above The Rain
  • You're Gone
  • Fantastic Place
  • Pour My Love
  • Sounds That Can't Be Made
  • Somewhere Else
  • Power
  • King
  • This Strange Engine

  • Warm Wet Circles - That Time Of The Night

  • Boig Per Tu (amb el Pep Sala)
  • Sugar Mice

  • L'inici del Don't Hurt Yourself amb H al piano
  • Three Minute Boy

Més de dues hores i mitja. Sobren les paraules.


Detalls per la memòria.

Un Bikini ple com no l'havia vist mai, amb gent literalment fora de la sala. Tot i això es sentia molt i molt bé. I tot i estant al darrera, donades les dimensions del lloc, es veia bastant bé. Molta gent culpa al promotor o a la organització de l'elecció de la sala. Potser el que caldria seria revisar la normativa legal que permet encabir allà dins tanta gent. Constatar només que Bikini queda petit per un grup així: tant per ells a l'escenari, com per la gent de públic.

Immensitat (però molta) dels solos del Rothery. I de la veu del Hogarth. I de la presència dels teclats. I de la contundència del baix. I de l'acompanyament de la bateria. Estan com mai. Potser al tractar-se dels dos concerts finals de gira van acabar de treure tot el que els quedava dins. Sigui com sigui, estan que es surten. Tots cinc. Molt.  

Potser els cors al You're Gone van grinyolar una mica. El saxo enllaunat del TSE també, però ja estem mig acostumats. Ah, i cap al final del TSE (crec que va ser en aquesta) també hi havia un solo de guitarra enllaunat. Però tan se val.

Tema Pep Sala. Al migdia ja havia cantat amb el Hogarth a la fina del Mundial de Handbol l'Easter i el Boig Per Tu. I tenint en compte la relació d'ells dos, l'amistat (gairebé familiar) que els uneix amb el Gabriel i els seus projectes, que era un concert aquí, i tot plegat, .... Vaja, que jo ho vaig trobar molt bé. Va ser una cosa diferent, irrepetible. I què carai!! Un Boig Per Tu acompanyat per Marillion!! Quasi res!! Diuen les males llengües que per "culpa" d'això no van tocar el The Invisible Man. Què voleu que us digui. Jo en The Invisible Man l'he vist ja en directe, i més d'una vegada. I segur que el tornaré a veure. En canvi, aquell Boig Per Tu....

La part improvisada abans del clímax final del TSE amb les històries que es munta el Hogarth, amb els jardinets on es posa, explicant per exemple que s'havien quedat tirats amb l'autobús venint de Toulouse (el five taxis, three hundred, o eren thousand?, euros no va tenir desperdici), o agraint a tots i cadascun dels membres de la gira tota la feina, oblidant-se de la Lucy.

O el happy birthday del Dissabte dedicat a la Lucy. O veure i saludar a gent que feia molt que no veia. O el regalet del Gallo. O la nota de 10 pelat que li van posar al concert del Diumenge.

Per cert, Diumenge va sortir la notícia al 324. I després al TN del migdia. I hi va haver gent que em va escriure o m'ho va explicar, que Marillion havia sortit per la tele!!

El Man Of 1000 Faces i l'A Few Words For The Dead van ser terribles. Però el moment "aixeta" del TSE del Diumenge.... Buf. Va ser dir el títol, i patam. Habitualment aquests moments sorgeixen al sentir els primers acords, o en una estrofa determinada, o en un solo. Però aquest cop va ser dir el títol i començar. I no va parar fins acabar el Sugar Mice.

Vaig trobar a faltar Invisible Ink, Lucky Man i sobretot Montréal. És el que deia abans: no estàs presentant el nou disc? Doncs toca'l. Però bé, res a dir. De fet, posats a trobar a faltar, podria posar una graaaan llista de cançons.

I no sé. Mil i una cosa que van passar allà dins, que pertanyen a aquells instants. I coses de l'abans, com la lluna que hi havia camí de Barcelona. I coses de després, com aquell cansament acumulat, però aquella satisfacció d'haver viscut quelcom.... irrepetible.

Següent parada del tren? Port Zélande.

 




(Sounds That Can't Be Made)

(Més Sounds That Can't Be Made)

(http://www.marillion.com)



25 de gen. 2013

Les males herbes


Les males herbes (2009)
Director: Alain Resnais   
Intèrprets: Sabine Azéma (com a Marguerite Muir), André Dussollier (com a Georges Palet), Anne Consigny (com a Suzanne Palet), Emmanuelle Devos (Josepha)


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Peli francesa, amb una veu en off que fa de narrador. Va d'una senyora a qui li roben la bossa, d'un senyor que troba la cartera de la senyora i li vol tornar, i de la relació que sorgeix entre els dos.

Té com a tos surrealistes, música jazz, i avions (Spitfire inclòs). Però no n'hi ha prou. És com a rara. No enganxa. O no m'enganxa. Potser per la protagonista, que té cara d'ensurt. Ah, i l'home amaga algun secret: és com a violent. No sé. No hi connecto. No m'entero de gaire....


Recomanable? No t'ho sabria dir.  Imprescindible? No.






19 de gen. 2013

Kiss Kiss, Bang Bang


Kiss Kiss, Bang Bang (2005)
DirectorShane Black  
IntèrpretsRobert Downey Jr. (com a Harry Lockhart), Val Kilmer (com a Gay Perry), Michelle Monaghan (com a Harmony Faith Lane)



(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Peli una mica rara. És un cas policial més o menys normal, però està explicat d'una forma anada una mica de la olla, amb un narrador que és el mateix protagonista i que es presenta i et posa en antecedents. El tema està en que el protagonista és que un xoriço que fuig de la poli i s'amaga a un càsting per una peli i l'acaben enviant a Hollywood a fer d'actor. Allà es troba amb una amiga de quan eren petits i es fa passar per detectiu. I hi ha dos casos diferents que acaben confluint en un de sol.


La peli està narrada com en parts o capítols, i tot passa molt ràpid, com a molt atabalat. Quan no hi ha diàlegs hi ha el narrador, i fa que constantment hi hagi informació. S'ha d'agafar ben despert. Crec que no va ser el meu cas....

Recomanable? Home, és diferent. Si no tens res millor a fer, es pot veure. Imprescindible? No.


(http://wwws.warnerbros.co.uk/kisskissbangbang/?frompromo=movies_maintouts_kisskiss_bangbang)



12 de gen. 2013

Chronicle


Chronicle (2012)
Director: Josh Trank 
Intèrprets: Dane DeHaan (com a Andrew Detmer), Alex Russell (com a Matt Garetty), Michael B. Jordan (com a Steve Montgomery)


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Aquesta peli no la coneixia de res, però quan em vaig assabentar que volien fer una nova peli dels 4 Fantásticos, i que li havien encarregat precisament al director d'aquesta, vaig voler donar-li una oportunitat.

La peli comença amb l'Andrew, un tio raro, inadaptat. Un freak, vaja. Té a sa mare malalta, i son pare no treballa i el maltracta una mica i tal. Ell, per passar el temps i abstreure's una mica de tot allò, decideix agafar una càmera de vídeo a gravar-ho tot. La peli és tota a base d'aquestes gravacions i, en menor mesura, de les gravacions de càmeres de seguretat i d'una noia que va al mateix institut i té un vídeo-blog.

Un dia, l'Andrew, un cosí i un amic descobreixen un avenc amb una cosa rara dins, com uns cristalls. I de cop adquireixen poders telequinèsics molt forts. Al principi investiguen el tema poc a poc, fent bromes, pujant faldilles (òbviament), .... 

L'Andrew els utilitza en un concurs de talents, guanya molta fama, i tot plegat se li acaba pujant al cap. Tant, que acaba fent atracaments (primer per aconseguir calés per a les medicines de sa mare) i matant a gent (a l'amic, per exemple, tot i que és per accident). Al final, ha de lluitar contra molts polis, i son cosí acaba matant-lo. El cosí acaba desapareixent, i dient que farà servir el poder per a fer el bé.

És com una mena de gènesis d'un superheroi, però des d'un punt de vista més.... realista. També planteja una mica el tema de que què faríem nosaltres si, de cop, adquirim poders. La peli es fa curta, i és com a diferent. Es deixa veure la mar de bé. I és un altre punt de vista més terrenal superherois.

Recomanable? Sí. Val la pena. Imprescindible? Jo no diria tant. Home, si et va el tema superheròic i tal, potser sí.
 


(https://www.facebook.com/Chronicle)




11 de gen. 2013

Jumper


Jumper (2006)
DirectorDoug Liman
IntèrpretsHayden Christensen (com a David Rice), Jamie Bell (com a Griffin), Rachel Bilson (com a Millie), Samuel L. Jackson (com a Roland), Diane Lane (com a Mary Rice)



(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Bona idea, principi prometedor, però no acaba de quadrar. Dura encara no una hora i mitja, però es fa llarga. I el final és com a molt precipitat, molt a sac. 

Que de què va? Doncs resulta que en David és un jumper: té la capacitat de teletransportar-se. Quan ho descobreix i aconsegueix controlar-ho, marxa i ho aprofita per aconseguir pasta fàcilment i viure bé. I viu tant bé, que torna i reprèn una història d'amor amb la Millie com si res.... 8 anys després?

Tot es complica quan un cos especial empaitador de jumpers, els paladins, el descobreixen. El protagonista no té més remei que demanar ajuda a un altre jumper que coneix, en Griffin. Els paladins, espavilats com són, utilitzen als coneguts i familiars del jumpers com a esquer. Total, que tot es converteix amb un anar saltant d'aquí cap allà per anar fugint. 

Al final, en David descobreix que sa mare és una paladina, i que el va abandonar precisament per no haver-lo de matar, diguem-ne. I ell i la novia "salten" cap a.... ves a saber on. 



Recomanable? Mmmm.... D'aquella manera. És curiosa. I això d'anar saltant, té la seva gràcia.  Però no. Imprescindible? Tampoc. Gens ni mica.

Això sí, tots són molt guapos.



(http://www.imdb.com/title/tt0489099/)



3 de gen. 2013

Kick-Ass 2


Kick-Ass 2
Guió: Mark Millar
Dibuix: John Romita Jr.


Després d'haver gaudit molt amb Kick-Ass, peli i còmic, i de gaudir també amb Némesis, agafo aquest amb moltes ganes.

El volum comença amb una introducció feta pel Joe Carnahan, plena de paraulotes, fregant el maltractament. Et posa mínimament en antecedents i et presenta als personatges principals: Kick-Ass, Red Myst i Hit-Girl.

El còmic comença amb la Mindy entrenant a Kick-Ass a lluitar, però amagant-ho a casa. Son pare adoptiu, detectiu de la policia, ho descobreix i esbrina que té un munt d'armes, però ho amaguen a sa mare perquè ara està bé i feliç. En Dave fa una mena d'intro avançant esdeveniments: té dany cerebral, volen casa seva, hi ha una mega-baralla d'empijamats a Times Square contra el grup de Red Myst.... Però anem pis per pis. Té un principi que guarda relació amb Kick-Ass 1: avançar esdeveniments però tornar enrere per anar-ho explicant tot fins arribar als esdeveniments que has avançat.

Al principi de tot, doncs, veiem la vida de Dave. Una vida que és bastant desastre. La Katie, per exemple, passa molt d'ell. I ell, tot i ser un incomprès, segueix fent de superheroi. Hi ha una escena xula al metro on en Dave diu que, malgrat tot, ell persegueix els seus somnis, i la resta no. També hi ha moltes referències culturalment disperses: personatges, autors, pelis, ....

La Mindy sembla retirada de l'ofici de superheroi, i en Kick-Ass coneix un tio que li proposa entrar en un grup de superherois: Justicia Eterna. Quan es torben tots, es presenten i expliquen els traumes que els han dut a voler lluitar contra la injustícia: familiars desapareguts o assassinats, gent farta del sistema, .... En Dave reconeix a un amic seu i tot. A l'insti, amb aquest amic, es creuen amb un amb pinta de dolentot que va de gòtic. Es veu que Red Myst està reclutant un exèrcit per quan torni. I la Mindy.... s'ho mira tot des de la distància.


Els que poden de Justicia Eterna es van reunint i van impartint justícia a la seva manera. Per exemple, passen comptes amb uns proxenetes. I aquí comencen les garrotades. I la sang. Relativament poca sang i relativament poca violència. Deu n'hi do, la que hi ha, però clar, després d'haver llegit Némesis....

El Coronel, que és qui fa una mica el cap del grup, porta la veu cantant i ensenya que a part de repartir garrotades, ser superheroi consisteix en ajudar. Així que van a ajudar a sense sostre, a menjadors socials, donant sang, .... I van guanyant popularitat i se'ls hi va afegint gent. L'altre amic del Dave, per exemple. I la Mindy.... segueix mantenint la distància.

Us dia el pare de Dave troba la disfressa i discuteixen molt. Dave marxa.

I per fi Red Myst entra en acció. Resulta que es presenta al quarter de Justicia Eterna, amb la seva banda. El seu braç executor és Madre Rusia, una ex-guardaespatlles de Vladimir Putin molt molt bèstia. Ho destrossen tot matant molt cruelment, molt, a un que estava. I diu que tornaran per venjar-se de qui va pelar a son pare. També diu que s'ha canviat el nom: ara es farà dir el Hijoputa.

La Mindy s'assabenta per la TV de tot plegat, i vol arreglar-ho, però son pare adoptiu no la deixa. Red Mist vol fer mal, molt de mal, a Kick-Ass, i va a casa de la Katie. Pelen a un munt de veïns, nens inclosos, i a ella la violen brutalment. Madre Rusia fa bçe la seva feina pelant ella sola a un munt de polis.

Arrel d'això, la poli es farta dels empijamats i comencen a detenir-los a tots, i fan una mena de llei seca, prohibint inclús anar disfressat pel carrer. Òbviament, només atrapen als bons, ja que els dolents s'amaguen. Quan van a casa del Dave, son pare es fa passar per ell autoinculpant-se de ser Kick-Ass i el detenen.

A Red Mist li està sortint tot bé. Massa. Per exemple, fa que pelin al pare del Dave a la presó. Red Mist va molt a sac. I en Dave cada vegada està més destrossat. Es sent culpable de tot i per tot.

A l'enterrament de son pare va tothom, i quan la Mindy li està donant el condol, veu algun moviment estrany. Total, que els dolents fan esclatar la tomba, pelen a un munt de gent més, i segresten al Dave. La Mindy no es pot reprimir més, agafa una pistola, i empaita als dolents fins que els pela a tots ella sola. Ja al quarter general dels dolents, en pelen a uns quants més i descobreixen els plans de Red Mist: convocar a tots els seus seguidors a Times Square i petar-s'ho tot sembrant el caos.

La Mindy demana a son pare adoptiu protecció policial per Times Square mentre s'està amb Kick-Ass en un pis franc dels que tenia amb son pare. Per altra banda, en Dave convoca als superherois bons a Times Square, tot i que estan en llibertat provisional i hi ha prohibició d'anar disfressat pel carrer. Quan és l'hora de la lluita, Times Square està plena de polis. Red Mist ho té tot previst i provoca una cadena d'explosions arreu de la ciutat i els polis han de marxar a fer front a les emergències. Aleshores entren els dolents i ho comencen a trinxar tot. 

Per fi, arriben Red Mist, Kick-Ass i toooots els seus seguidors, que malgrat les dificultats, s'han volgut afegir. I ja som a l'escena de Times Square que Dave havia avançat al principi del còmic. 

I comença la lluita: Kick-Ass contra Red Mist, Hit-Girl contra Madre Rusia, i tots contra tots. Hit Girl aconsegueix guanyar, tot i que l'apallissen bastant. També apareix la poli, que no distingeix entre bons i dolents, i deté a tothom. Red Mist intenta fugir, però Kick-Ass l'empaita i acaben lluitant en un terrat. Red Mist es mostra molt covard, i cau del terrat. Tot i acabar fet.... xixina, no es mor. Peu per a un Kick-Ass 3


La poli encercla a Kick-Ass, i Hit Girl el torna a salvar (per enèsima vegada). Tot i això, l'acaben detenint. A son pare també, per haver encobert tot el tema, de manera que no pot fer res. I es veu com la Mindy entra tota ensangonada i emmanillada dins el furgó policial. I s'acaba.

Final molt molt obert. Si abans havien dubtes de si hi haurà un Kick-Ass 3, ara gairebé es confirma. El final és molt trepidant, molt emocionant, no pots parar de llegir.

El dibuix, això sí, va perdent una mica. Cada cop té menys detall, és com a més simple. Es podria buscar una lectura de si poden existir superherois i tal, però crec que per damunt de tot el còmic busca entretenir, i ho aconsegueix. 

Si bé al primer només moren dolents i no sap excessiu greu, aquí també moren (i pateixen, i molt) innocents, i sap com a greu. No fa tanta gràcia, la violència, quan els que moren són bons. Tot i això, com deia abans, entreté. I molt.

Recomanable? Sí. I si t'has llegit Kick-Ass i t'ha agradat, encara més. Imprescindible? Mmmm.... El primer Kick-Ass sí que ho és. Aquest.... Potser no arriba a tant. Ja veurem com continua la història. Si millora, sí que serà imprescindible. Sinó....



(http://www.paninicomics.es/web/guest/titulo_detail?viewItem=650539)


2 de gen. 2013

En Ralph, el destructor


En Ralph, el destructor (2012)
Direcció: Rich Moore
Pel·lícula d'animació



(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. Per acabar-ho d'adobar, he perdut el paperet d'aquesta peli, així que....)



A veure. Peli Disney d'animació amb un punt de partida d'allò més.... interessant. Resulta que en el món dels videojocs, hi ha un dolent que es cansa de ser sempre el dolent, de que sempre l'estomaquin a ell, i de que els altres personatges del videojoc no l'acceptin. Total, que s'enfada. I què fa? Doncs marxar del seu videojoc, i buscar-ne algun on pugui.... aconseguir una medalla. Així demostrarà que també pot ser l'heroi.

A partir d'aquí, entra en un joc de disparar, aconsegueix una medalla, però la lia perquè provoca que s'escapi la bèstia dolenta, com un virus. A part, en Félix, l'heroi del seu propi joc, surt a buscar-lo, ja que si no torna desendollaran el joc i tots desapareixeran. Al final, tots plegats fan cap un altre joc, un de carreres. En aquest joc s'afegeix un altre personatge: una nena que és com un bug, i que frisa per participar en una carrera. Però clar, com és un bug, no pot. I hi ha un rei que vetlla perquè així sigui.

Aquí es tornar tot com a més previsible. I per mi, la peli perd una mica. Potser és pel joc-món on es troben, que no m'acaba de fer el pes. La nena-bug i en Ralph es fan amics, i tot i que al principi s'ajuden, després en Ralph la traeix per un mal entès. Òbviament, quan coneix la veritat l'acaba ajudant novament i la nena-bug acaba triomfant. I quina és la veritat? Doncs que la nena-bug és la princesa del joc, i el rei dolentot és un personatge que fa temps va fugir del seu propi, mort d'enveja, per intentar demostrar que era millor i, com no ho aconseguia, va modificar el codi font d'aquest joc. 

Com deia, tot una mica previsible: la nena esdevé princesa novament, tots plegats aconsegueixen desfer-se del virus dolentot que s'havia escapat del joc de disparar, en Ralph és acceptat al seu propi joc i passa a ser un més i.... la comandant del joc de disparar i en Fèlix es casen i tot.

Coses curioses com el grup de teràpia de dolentots de videojocs, o d'altres personatges amb qui el Ralph es creua a la mena de vestíbul de l'estació que dóna pas a tots els videojocs. 

És una peli que agrada a la canalla: els personatges són simpàtics, hi ha lluites i carreres, princeses, un món dolç ple de coses dolces, .... I si t'agrades els videojocs està bé perquè vas veient referències. Tot i això, a partir de la diguem-ne segona part de la peli, la cosa decau una mica. Dóna la impressió de que, a partir d'una bona idea, tampoc han sabut acabar d'arrodonir-la. 

Abans de la peli van passar un curt, Paperman, deliciós. Un home es creua amb una dona a una estació. Ell li recull un paper que ella ha perdut, i també en perd un que.... va a parar damunt la seva cara. Sense voler, deixa els llavis marcats. I desapareix. Ell, sense treure-se-la del cap i amb els seus llavis a un paper, va cap a la feina i.... oh, sorpresa, resulta que la dona està a l'edifici del davant. Total, que decideix cridar la seva atenció. Com? Fent un avió de paper i llençant-li per la finestra. Com no se'n surt a la primera, ho torna a provar. I al final es converteix en una mena d'obsessió, fent un munt d'avionets. Però cap assoleix el seu objectiu. Finalment, agafa el paper amb la marca dels llavis, fa un altre avionet, el llença i.... tampoc arriba. Aleshores ella marxa, i ell decideix sortir al carrer a veure si la troba. Però no hi ha manera. Trist, torna cap a casa.

L'avionet del paper amb la marca dels llavis segueix volant i arriba a un carreró on.... estan tots els avionets que ha anat fent i llençant. Els vent els ha dut allà. Com per art d'encantament, l'avionet dels llavis comença a moure's sol i.... la resta d'avions el segueixen. Tot volant, arriben on està l'home, s'arrapen a ell, i se l'enduen cap a l'estació. Mentrestant, l'avionet dels llavis vola fins la dona i fa que aquesta el segueixi fins.... la mateixa estació. I allà es retroben. 

Pensant ara amb el curt, crec que em va agradar més el curt que la peli. 


Recomanable? Home, està bé, passes l'estona. I té l'afegit de tot el tema que envolta als videojocs. Si t'agrada, és clar. Imprescindible? No. Hi ha pelis d'animació, tan per grans com per petits, molt millors. 
Ah, i respecte el curt.... totes dues coses: recomanable i imprescindible.



(http://www.disney.es/rompe-ralph/index.jsp)
(http://es.wikipedia.org/wiki/Wreck-It_Ralph)
(http://es.wikipedia.org/wiki/Paperman)

1 de gen. 2013

Más allá de las nubes





Más allá de las nubes
Guió: Regis Hautière i Romain Hugault
Dibuix: Romain Hugault


Còmic d'avions. Sembla que s'estan posant de moda, ara.... Millor!! 
El dibuix és molt realista. Hi ha vinyetes que semblen fotos. I els avions estan molt molt ben fets. Més, inclús, que les dones lleugeretes de roba :P. El volum està dividit en dues parts: Duelos i Combates.

La història comença al 1933 amb en Pierre, un pilot francès que treballa fent de correu i resulta que volant pels Andes té un accident. Els pensaments d'en Pierre, volant dins d'una tempesta i pensant amb el que hi ha més enllà dels núvols, i volant pel damunt d'aquest sostre de núvols i haver de baixar, són.... Buf.... S'ha de viure. Només amb aquest inici, el còmic ja m'ha enganxat. A part, aquesta escena i els pensaments que provoca donen títol al còmic i serveixen per il·lustrar un final de.... llagrimeta. Però anem per parts: tenim que el Pierre ha hagut de fer un aterratge d'emergència.

Allan, un pilot americà una mica despreocupat que treballa per a Hollywood, passa per allà de casualitat al cap de tres dies, el troba, i el pot salvar. Ja tenim als dos protagonistes.

Passats uns anys, a França, en Pierre es dedica a les carreres aèries. La Marie, la seva novia, és actriu. En una festa es coneixen amb l'Allan, i aquest li aconsegueix un paper en una peli. 

En el marc d'aquesta festa, els francesos i els americans es piquen i mig improvisen una cursa nocturna. Les imatges són espectaculars. És com si veiessis una peli d'avions. Millor, encara. En les pelis les escenes d'avions acostumen a ser molt ràpides. Aquí, et pots entretenir mirant cada imatge, cada fotograma.

El resultat de la carrera sembla ser que només satisfà als dos participants. 

Després d'alguna altra carrera i de la participació de la Marie en una peli, aquesta ha de marxar als Estats Units per tal de seguir desenvolupant-se com a actriu. I cap allà també fa cap el Pierre, per poder participar en una carrera per tal de promocionar els avions francesos. Per fi es veurà cara a cara amb l'Allan en una carrera diguem-ne oficial. Allà, però, es troba amb que la Marie.... Clar.... La distància, la presència de l'Allan.... Total, que entre la Marie i el Pierre ja no hi ha.... allò. Ai, pobre Pierre.

I per fi arriba el dia de la carrera. Una carrera de pilons. 

En Pierre va amb un avió menys potent. Però gràcies a l'aerodinàmica i a la seva perícia, es posa al capdavant. De cop, però, hi ha un problema amb el motor. Perd pressió d'oli, el motor s'incendia, i malgrat la perícia del pilot, s'acaba estavellant. En Pierre queda malferit, i el prenen a l'hospital. L'Allan fa revisar les restes del motor a un mecànic i.... sembla un sabotatge!!

En Pierre queda tot desfigurat per les cremades. També li queda una mà mig paralitzada, pel que potser ja no podrà competir més. L'Allan el va a veure a l'hospital i li porta un guant, l'única peça de roba que s'ha salvat. 

En Pierre ho ha perdut gairebé tot: el físic, el poder fer el que li agrada, la dona a qui estima, i un amic. Només li queda.... odi. Mentrestant, a Europa Hitler comença a guanyar poder. I aquí s'acaba la primera part.

La lectura és molt ràpida, ja que en les escenes d'avions hi ha pocs diàlegs. El dibuix és molt realista. I molt aeronàutic. Surten els avions molt detallats. I la història enganxa: aventures, triangle amorós, aeronàutica d'entreguerres, carreres, .... Desconec els detalls dels models d'avió que surten, i de com funcionava tot el tema de les carreres (tant les europees, més en plan rally, com de les americanes, les de piló). Però molen!!

La segona part comença amb un espectacle de circ aeri. En Pierre s'ha escapat de l'hospital, cansat de la compassió de l'Allan i de que Marie no hi vagi, i s'ha enrolat en un circ aeri. Canvia les carreres pel circ.

Per altra banda, l'Allan s'assabenta que des dels estudis de Hollywood per qui treballa van intentar comprar a Pierre perquè aquest perdés la carrera, cosa que va provocar l'accident. I els engega. I es sent una mica culpable. Com està sense feina, i amb poques possibilitats de trobar-ne, i a sobre les coses amb la Marie no van gaire bé, decideix marxar a Europa a lluitar a la guerra que acaba de començar.

En Pierre comença a estar cansat del circ aeri. A part, és un espectacle que comença també a estar en declivi als Estats Units, i s'estan rumiant d'anar més cap al Sud, cap a Mèxic. Total, que en Pierre veu una foto d'uns pilots americans que han anat a Europa a lluitar pel seu país, i reconeix a l'Allan. No s'ho pensa dues vegades, i decideix anar-hi, també.

Ja a Europa, canviem els avions de carreres per avions de guerra. I les escenes són.... un altre cop de pel·lícula. Igual que abans. Els combats es fan curts, però es disfruten molt. Pots sentir el rugir dels motors. Gairebé que vas movent el còmic seguint les maniobres dels avions. És com una peli.

En Pierre perd molts companys. Un dia es veuen amb Allan i discuteixen per la Marie. Després, en combat, l'Allan es queda sol amb dos alemanys i en Pierre, que tenia poca benzina i poca munició, i que estava tornant cap a la base després d'una missió, l'ajuda tombant a un alemany i estavellant-se contra l'altre. I acaba morint.

Molt poètic i molt aeronàutic, el sentiment de que morint ja no podrà veure si el sol brilla damunt dels núvols. Aquesta és la idea amb la que començava el còmic. De llagrimeta.

Al final de la guerra, l'Allan troba la tomba de Pierre i li ret homenatge duent-li aquell guant que es va salvar de l'accident que va patir als Estats Units i que els va separar.



La veritat és que la foto aquesta final de la Maria amb un fill em despista, ja que no acabo de pillar ben bé de qui és. Potser no hagués calgut ni la Marie ni el fill. El còmic va de l'amistat d'ells dos, i va dels avions.

La història al final es converteix en un triangle clàssic: l'Allan és el guanyador, i el Pierre el perdedor. Per fer-ho més cruel, el Pierre és pres per traïdor, cosa que és mentida. El tema és que ell no podia sortir a volar al darrer combat, i agafa l'avió d'un company que decideix desertar. Com en Pierre mor i el company no apareix, es pensen que qui portava l'avió i ha mort és realment el company, i que qui ha desertat ha estat el Pierre. L'Allan, però sap la veritat. 

Els combats són molt curts. Potser millor, així no es fan pesats. I els avions molt ben fets, molt xulos. És un còmic d'aventures aeronàutiques. I et deixa amb ganes de més. Es fa curt, tot plegat. I hi ha diverses vinyetes de les que se'n podria fer un pòster. La portada mateix és per emmarcar. I just al davant de tot i al darrera de tot hi ha com unes fitxes dels avions que apareixen: primer els de carreres, i després els de guerra. El volum és una delícia: pel tamany, pels colors, per la informació dels avions, .... 



El còmic retrata també d'alguna manera com vivien els pilots durant la Segona Guerra Mundial: la duresa dels entrenaments, la pèrdua dels companys, la relació dels pilots, la també  relació entre ens europeus i els americans, ....

Recomanable? Sí, molt. I si t'agraden els avions, encara més. Imprescindible? Doncs si t'agraden els avions, sí, sens dubte. Si no t'agraden.... Potser comencen a fer-ho.  



(http://www.normaeditorial.com/ficha.asp?0/0/012034409/0/mas_alla_de_las_nubes)