24 de nov. 2012

Jocs secrets



Jocs secrets (2006)
Director: Todd Field
Intèrprets: Kate Winslet (com a Sarah Pierce), Patrick Wilson (com a Brad Adamson), Jennifer Connelly (com a Kathy Adamson), Jackie Earle Haley (com a Ronnie J. McGorvey), Noah Emmerich (com a Larry Hedges), Gregg Edelman (com a Richard Pierce), Phyllis Somerville (com a May McGorvey)


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Peli coral amb un bon principi, tot i que s'acaba fent un pèl llarga.

Va d'un grup de gent que viu en un barri residencial, amb pasta. Són gent a qui li agrada aparentar i seguir una rutina. La història gira al voltant d'una parella. Ella, la Sarah, és una profe de literatura anglesa, amb una filla, i casada amb un publicista que li agrada masturbar-se mirant webs. Ell, en Brad, és fill d'una família amb pasta, molta pasta:.la casa.... tot és d'ell. També té un fill, i està casat amb una directora de documentals molt controladora. Ell encara estudia per advocat, però sempre suspèn. Potser en el fons no vol ser-ho.... En el fons, el que li agrada, són els skates. I per les nits, en comptes d'estudiar, se'n va a un parc a veure als skaters. També juga a futbol americà en un equip d'ex-polis. Se sent un fracassat  i té complex d'inferioritat. Tots dos es coneixen en un parc, on porten als seus respectius fills. I el que comença amb una mena de juguesca per part d'ella amb la resta de mares habituals del parc, acaba en una tòrrida aventura. Inclús ell li planteja la possibilitat de fugir, tot i que al final se'n desdiu.

Al barri també hi ha un exhibicionista que viu amb sa mare. I la por a que pugui fer alguna cosa als nens, fa que la gent reaccioni de formes diferents. Un amic de Brad, ex-policia, és qui encapçala la creuada més ferotge contra ell.

Al final, sembla que tot pot canviar, però queda igual. Una mica el missatge seria viu la teva vida, lluita pel que vols.

És una mica arquetípica en quan als personatges, i dóna una visió de la societat diguem-ne benestant un pèl.... amotllada: les mares al parc vetllant pels nens, estones de piscina, club de lectura, els pares al futbol, .... Tot molt correcte, de portes en fora. De portes endins, és una altra cosa. És per això que quan hi ha alguna petita turbulència, tot trontolla.

Recomanable? Sí, malgrat que es fa un pèl llarga. Està bé. I té els seus moments. Imprescindible? Jo no diria tant.



(http://www.imdb.com/title/tt0404203/)





23 de nov. 2012

El pacte




El pacte (2011)
Director: Roger Donaldson
Intèrprets: Nicolas Cage (com a Will Gerard), January Jones (com a Laura Gerard), Guy Pearce (com a Simon)


La idea no és dolenta, però no està acabada de.... quadrar. O d'arrodonir

L’acció es situa a Nova Orleans. Al principi no saps de què va. Es veu una parella feliç, el Will i la Laura, fent vida de parella: la seva relació, sopar amb amics, les seves fenies.... Ell és profe, i als vespres juga als escacs amb un amic, company també de feina. Ella és músic i toca en una orquestra. 

Fins aquí, tot normal. No saps on et volen portar, però tot normal. Un vespre, ella és brutalment atacada i violada. D’acord, ja tenim un trauma, un desencadenant. De cop i volta, apareix un tipus que diu que treballa per una mena d'organització, en Simon, i li proposa un pacte al Will: “nosaltres ens encarreguem del violador, i a canvi un dia potser et farem tornar-nos el favor fent alguna feineta senzilla com lliurar un paquet o seguir a algú”. Al principi en Will dubta, però en Simon sap jugar les seves cartes i aprofitar-se del moment de debilitat del Will, i aquest acaba acceptant.

I sí, dit i fet. Al cap de no res, algú mata al violador. I poc a poc, tots van recuperant la normalitat. Un bon dia, el Will rep una trucada. Sí, és en Simon, i li demana que llenci una carta a una bústia. Després, això es transforma en que ha de seguir a una dona i als seus fills, i trucar-los en el cas de que aparegui una tercera persona. I finalment, li acaben demanant que vagi a un pas elevat que passa damunt d'una carretera, i que empenyi dissimuladament a aquella tercera persona, que resulta ser un pedòfil. Li ho preparen tot: com arribar, com ho ha de fer, la ruta d'escapatòria  la coartada, ...., inclús li desactiven unes càmeres de seguretat que hi ha prop per a que no el descobreixin. Tot molt fàcil. Ell s’hi nega, però l’amenacen. I al final, mig per accident, el pedòfil acaba saltant pel pas elevat i acaba morint.

Tot i els preparatius per a que no el descobrissin, acaben detenint al Will. Però gràcies a un policia que sembla que pertany a la organització aquesta dels pactes, s’escapa. Aleshores, feina rai per demostrar la seva innocència. La cosa es complica quan la dona esbrina què va passar amb el violador, i els dolents els empaiten a tots. Al final, resulta que el pedòfil no era un pedòfil de veritat, sinó que era un periodista que havia descobert les activitats de la organització i ho volia denunciar. En Will aconsegueix la seva documentació, per poder demostrar la seva innocència. Però els de la organització li segresten la dona i li demanen la documentació a canvi. A sobre, l’amic del Will, aquell company de feina amb el que va a jugar als escacs, també pertany a la organització.

El desenllaç passa a un centre comercial abandonat. Allà es reuneixen tots per fer l’intercanvi, i després de les típiques discussions i tal, hi ha diversos trets. Els sequaços de Simon moren tots, el company de feina del Will recapacita i es torna mig bo, però el Simon el mata. I quan el Simon està també a punt de matar al Will, la Laura s’avança i li dispara, matant-lo. Total, que tots resulten morts excepte el Will i l Laura. 

Quan arriba la policia, el Will intenta protegir a la seva dona inculpant-se de tot plegat a ell mateix, però resulta que el poli és aquell mateix que abans l’ha ajudat a escapar-se li diu que cap problema, que faran veure que els dolentots s’han matat els uns als altres.

Finalment, el Will, després de demostrar la seva innocència, aconsegueix lliurar el treball d'investigació del periodista a un diari. Qui la recepciona, però, sembla treballar també per la organització, així que.... 

I ja està.

Trobo que la idea de la peli és bona, però que no està acabada de.... polir del tot. Això de prendre's la justícia per la nostra part agrada. I què no estaríem disposats a fer si algú del nostre entorn patís algun tipus d'atac, i l'atacant resultés impune?

El ritme és com a lent, i el pas del temps no està representat gens bé. El final és bastant previsible, i el desenllaç es fa llarg. A part, el Nicolas Cage.... No sé, no m’acaba d'agradar  És una peli d'aquelles que a mitja peli et dediques a fixar-te en detallets, en tonteries, com per exemple en el fet de que hi ha gent que quan arriba a casa sempre té els llums oberts. Tenen un sistema d'encesa de llums connectat al pany de la porta? Un sensor de presència? Un programador? O se les han deixat obertes quan han marxat? Un altre fet anecdòtic és que al final de tot, quan apareixen les lletres, es pot veure que està produïda, entre d'altres  pel Tobey Maguire. Què ha fet, aquest noi, des dels "Spidermans" del Sam Raimi?

Resumint. Recomanable? Home.... Si t'agrada el Nicolas Cage i no tens res més a fer.... Imprescindible? No.



(http://www.imdb.es/title/tt1214962/)




20 de nov. 2012

¡Yotsuba! 1





¡Yotsuba! 1
Autor: Kiyohiko Azuma


Manga també descobert gràcies al Capitán Urias. A primer cop de vista, sembla un mica infantil: una nena petita de protagonista, dibuix simple, històries sense complicacions, .... Tot i això, després de la recomanació (i d'haver llegit molt bones crítiques), vaig voler donar-li una oportunitat.


El tomet està dividit en 7 històries més aviat curtes, i comença amb la mudança de la Yotsuba i son pare a una casa nova, en un barri nou. Yotsuba és una nena d'uns cinc anys, molt curiosa, alegra, i capaç de sorprendre’s i il·lusionar-se per qualsevol cosa, per petita o insignificant que sembli: una papallona, un gronxador, estudiants sortint de l’escola, ....

No té gens de malícia, i diu el que pensa. Sempre està contenta. I és d'aquella mena de gent que sap encomanar-te el seu entusiasme i, pel mateix preu, arrancar-te un somriure. I això és el que aconsegueix l’autor amb aquest manga: arrancar-te un somriure.

A part de la Yotsuba i son pare, també apareix en Jambo, un amic. En Jambo és molt alt, molt, i els ajuda amb el tema del trasllat. Precisament, ell és el protagonista indirecte d'una de les pàgines on el somriure es converteix directament en rialla.

Al costat de la Yotsuba i son pare hi viuen tres germanes amb la seva mare. Ràpidament, es fan amigues de la nova família.

Les 7 històries que apareixen en aquest primer volum són:

1. Yotsuba y... el traslado
En aquesta història veiem com arriben a la casa nova, i coneixem al Jambo i a les tres germanes veïnes.

2. Yotsuba y... el saludo
En aquesta hi ha joc de malentesos per culpa de la tanca de la porta del lavabo no va i els que hi entren han de sortir per la finestra.

3. Yotsuba y... el calentamiento global
Yotsuba no ha vist mai aparells d'aire condicionat, i les veïnes en tenen. Ena, la petita, li explica què és el escalfament global. Quan descobreix que a casa seva també en tenen, d'aire condicionat, s'enfada perquè creu que amb el consum elèctric estan afavorint aquest escalfament. Però quan li diuen que gràcies a l’aire condicional poden precisament refredar l'ambient, es calma. Tot molt innocent. Molt. 

4. Yotsuba y... la tele
A casa la Yotsuba no tenen TV, i com a les veïnes els hi sobra una, la ofereixen als seus nous veïns. En aquesta història les veïnes coneixen a Jambo.

5. Yotsuba y... las compras
Una nena que quan va pel carrer és capaç de sorprendre’s d’un gronxador, o de que trucant a un timbre aparegui una persona per la porta, flipa molt quan va a un centre comercial: escales mecàniques, bicicletes, mobles en exposició, .... i una infinitat de productes, tots junts, a disposició de la clientela.

En aquesta història coneixem també una mica el barri: un restaurant, l’escola, un temple des d'on hi ha molt bona vista ....

6. Yotsuba y... la caza de cigarras
Estant a casa les veïnes amb les finestres obertes (així no cal aire condicionat i combaten l’escalfament global :P), la mare comenta que poden sentir el so de les cigales. Això serveix per a que Yotsuba organitzi una cacera prop del temple. Quan es presenten a casa les veïnes i s’escapen totes....

7. Yotsuba y... la tormenta
Plou. I com no pot ser d'altra manera, a la Yotsuba li encanta mullar-se. En aquesta història apareixen unes vinyetes que podrien ser un resum de tot plegat: 


De moment no se sap res de la mare de la Yotsuba. Pel que sembla, és adoptada. Tampoc fan referència d'on venen, on vivien abans. Sobta la seva innocència i el fet de que es sorprengui de tot. Del pare de les germanes veïnes tampoc es fa cap referència. 

Ja resumint, en aquest manga se'ns ensenya a veure el món amb ulls de nen. Cosa de vegades molt necessària. I els malentesos que es creen provoquen molts moments d'humor  Un humor molt simple, blanc, sense malícia. Humor d'aquell fruit de prendre-s’ho tot al peu de la lletra. Per exemple, parlant amb son pare de les veïnes, comenten que la gran, l'Asagi, és guapa. Automàticament, la mitjana, la Fuuka, passa a ser la no guapa, és a dir, la lletja.


Com deia, són històries curtes, i van utilitzant elements de les anteriors per tal de mantenir una unitat argumental. Es llegeix ràpid, i et deixa amb ganes de més.

Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? Mmmm.... Doncs diria que sí. Val la pena. 



(http://www.normaeditorial.com/ficha.asp?0/0/012270001/0/yotsuba_01)






Némesis


 

Némesis
Guió: Mark Millar
Dibuix: Steve McNiven


Còmic gamberro del mateix guionista de Kick-Ass (entre molts d'altres . Em vaig decidir, primer, per aquest fet, i segon, pel to precisament gamberro o bèstia que té. 

El protagonista, que dóna títol al còmic, és un dolent milionari i ens el presenten com a antítesis del Tony Stark o el Bruce Wayne. El propi Mark Millar va dir a la presentació del projecte que Némesis és el que passaria si Batman fos el Joker, acompanyant-ho d'una imatge del protagonista amb un somriure pintat rotllo Heath Ledger a El Caballero Oscuro. Òbviament, els de DC es van enfadar una mica, i Millar ho va acabar retirant tot. Malgrat això, ja havia aconseguit el que volia: publicitat.

La història comença a Tokio. Veiem a Némesis, vestit d’un blanc immaculat, que té retingut al cap de la policia. Es veu que ja se n’ha petat a tres. Amb pistes falses ha enviat a la policia que els busquen a un altre lloc, on els esperen un munt d’explosius que puntualment exploten. I igual de puntual és el tren que passa i envesteix brutalment al cap de policia. La veritat és que la imatge pot ferir sensibilitats, per la sang i els budells.... 

Però aquí no acaba la cosa. Gràcies a l’explosió que ha matat a l’escamot de la policia que els buscava, s’ha destruït també part de la via per on ha de passar el tren, de manera que aquest acaba descarrilant. Resultat? Un munt de morts, i feina rai per recompondre i identificar els cossos. Objectiu complert.

De moment, tot molt bèstia i molt sanguinari. La seqüència acaba amb Némesis explicant que hi ha un policia a Washington a qui admira i que pot ser un digne adversari. I allà es trasllada l’acció. En Némesis no té cap motivació política o econòmica. Senzillament ho fa per passar-s’ho bé.

Ja a Washington, assistim a un atracament amb ostatges a una botiga. De cop, els atracadors són brutalment disparats. Novament, imatges molt sanguinàries. Tot el còmic és molt sanguinari. Has d'anar en compte perquè esquitxa. Qui ha disparat és en Blake Morrow,  el propi cap de la policia, un home molt seriós que es deu a la feina, i per això ell mateix ha anat a resoldre el tema. Quan surt, li lliuren una nota on l’avisen del dia i la hora en que morirà.

La següent escena ens porta a l’Air Force One en ple vol. Després de petar-se als avions escorta, veiem a Némesis caminant per damunt de l’ala del 747. Plantant-se dret davant la cabina, es pela també als pilots i pren ell el comandament de l’avió, fent-lo aterrar al mig de.... Washington? Tot ple d'explosions i gent que corre. I morts, molts morts. Resultat? En Némesis pren al President dels Estats Units com a hostatge. 

En un missatge emès per TV, Némesis mostra l’hostatge i llença un missatge clar: si no han pogut protegir al President, l’home més segur i protegit del món, com podran protegir al cap de la policia? Com de segura s’ha de sentir la població? Quina esperança els hi queda? També diu que ha tornat per venjar la seva infantesa robada, i que és l’ovella negra de la família Anderson. Aquesta és la primera pista sobre la seva identitat.

S’ha de reconèixer que com a terrorista, en Némesis és un crack. Ara bé, en això de l’avió.... S’han passat. I molt. Haguessin pogut fer el mateix, però sense passar-se tant. No sé. Assaltar la Casa Blanca, per exemple. Haguessin pogut posar un munt d'explosions i petar-se a un munt de gent, però sense passar-se tant i fent-ho més.... creïble.

De moment, tot plegat està resultant molt espectacular, molt heavy.

La història continua, fent un salt en el temps, 20 anys enrere. Veiem un nen, suposadament en Némesis, que viu en una família carregada de pasta. Son pare es suïcida perquè es veu implicat en un cas de desaparició de dues nenes. La família es desfà i el nen és adoptat per l'oncle, que es queda amb l’imperi familiar. Ja de jove, el noi se'n va a recórrer món i es torna molt.... xungo..

També veiem com sa mare, abans de ser executada a la cadira elèctrica, li diu que la desgràcia familiar és culpa d'un poli: en Blake Morrow. I que l’ha de matar.

Ara, en Némesis, té una mega-casa-quarter, i es rodeja de criminals als qui paga una morterada per tenir-los al seu servei. Mentre es guarda al President per al número final, va realitzant diferents crims en plan pistes, rotllo psicòpata, però no acabo d'entendre-les. No sé si serà cosa de la traducció, o d'algun doble sentit de caire.... més americà, però no les pillo.

En Blake Morrow està investigant el cas i va a veure a l'oncle de la família Anderson, el que havia adoptat al nen, per si hi té res a veure. I l'oncle renega del seu nebot. Gran família, aquesta.

Més tard, Némesis ataca el Pentàgon, gasejant i pelant a tothom excepte a Blake i a un col·laborador seu a qui havia administrat un antídot anteriorment, i puja tots els secrets de defensa americans a Internet. Potser es passen una mica en la virulència dels atacs. Està bé que el protagonista vagi comenten actes terroristes per atemorir a la població i al propi Blake Morrow, però potser es passen de la ratlla.

En Blake veu que la cosa va seriosament, i decideix dispersar i amagar a la seva família per tal de minimitzar riscos. I es mostra preocupat pel seu comportament, per la seva possible arrogància. Poc a poc ens anem fent un retrato del Blake Morrow, el cap de la policia de Washington que opta al càrrec de cap de la Seguretat Nacional.

Finalment, poden parar-li una trampa a Némesis, i s’engega una persecució. Es veu que Némesis ha robat un òrgan per a un trasplantament a un nen. Amb quina finalitat? Doncs tampoc s’explica gaire. La persecució és espectacular. Ell condueix un Audi blanc, esportiu, i l’empaiten amb cotxes i un helicòpter. De cop, el cotxe es converteix en moto, i fent el cavallet dispara a la policia per obrir-se pas. Quan enfila cap a un camí que només condueix al riu Potomac, es pensen que ja el tenen, però Némesis salta amb la moto, dona una tombarella a l'aire, es treu un bazuca, i acaba tombant l’helicòpter. Tela marinera. Molt pel·iculero, tot plegat, però espectacular.

Quan cau al riu, fuig per les clavegueres, i quan arriba a la superfície.... L’esperen Blake i un munt de polis.

Després d'atonyinar-lo a base de bé, en Némesis somriu, els amenaça, i els hi diu que ho té tot planejat. Xulo ho és una estona llarga.

A la presó on l’esperen estan tots nerviosos. I amb raó. De moment no el maten directament perquè primer han de trobar al President. Tampoc el desemmascaren per poc a alguna trama que porti adherida a la màscara. El trasllat el fan com si fos l’Hannibal Lecter. Mentrestant, veiem als lloctinents de Némesis: un tècnic en demolicions, un expert en tecnologia, un especialista en suplantar identitats, i poc més. Ja a la presó, s’allibera gràcies a un dels polis i s’enfronta ell solet a 97 efectius dels antidisturbis. Com és d'esperar, els pela a tots. Novament assistim a una altra orgia de sang i fetge: mandíbules desencaixades, ulls enfonsats, jugulars seccionades, caps esberlats, i sang, molta sang. Finalment, allibera a tots els presoners i marxen tots en Audis blancs, com el seu. I per acabar-ho d'adobar, tota la presó explota. Una altra passada de rosca.

Més tard, resulta que segresten als fills de Blake. Tot això de que l’atrapessin potser era per a que relaxessin la vigilància i la família de Blake sortís de l’amagatall. En Némesis es posa en contacte amb el cap de policia i, a canvi de la llibertat dels fills, li diu que ha de fer públics els seus 3 grans secrets. El primer és la infidelitat de la dona amb un amic. El segon, que el seu fill és homosexual. I el tercer, que la seva filla es va quedar embarassada i que va avortar. I tot plegat degut a que mira més per la feina, que per la seva família. I aquests ja no confien en ell. 

Per algú tan conservador, tan recte, tan catòlic, que es deu tan a la feina, i a que a sobre opta al lloc de cap de la Seguretat Nacional, això és un cop molt fort.   

Amb els secrets desvetllats, Némesis compleix la seva paraula i allibera als fills de Blake. Ara bé, resulta que ha anestesiat a la filla i l’ha fertilitzada amb esperma del germà gai. S’ha d'estar molt malalt per imaginar-se tot això....  També es veu que ha “modificat” el ventre de la noia per a que quedi estèril si intenta avortar. Això no acabo d'entendre-ho.... La qüestió és que la dona de Blake li diu de tot, a ell i a la seva feina, i l’engega a fer punyetes.

Tornem a la investigació. Blake té un agent infiltrat a les files de Némesis, en Kirby (deu ser un homenatge a Jack Kirby?). Aquest li passa noms i adreces, i resulta que Némesis s’amaga fent-se passar per.... pel seu oncle de 80 anys!! Un helicòpter dels S.W.A.T. els du a tots a la seva mansió, l’assalten i.... tot és una nova  trampa.

L'oncle, i tot el que l’envolta, explota, i Blake queda mig estabornit. Stuart, un dels seus ajudants, confessa que treballa per Némesis a canvi de molts molts diners. Per això Némesis sabia que hi havia un infiltrat i havia pogut preparar la trampa. Ja posats a confessar-se, en Némesis diu que realment no és en Matthew Anderson, que aquest va morir de jove, i que ell només “juga” suplantant la seva identitat. A sobre, diu que quan acabi amb Washington, té previst anar a “jugar”  Roma. Acte seguit, li etziba un tret a l’Stuart. I aquí hi ha un diàleg molt revelador:

Després d'això,  Némesis fa apartar una cortina i.... es troben al despatx oval de la Casa Blanca. Allà els esperen la dona del Blake i el President, tots dos vestits amb un arnés ple de bombes i un polsador. Pretén que es facin explotar l’un a l'altre. Les rodalies de l’edifici (i part de l’interior) han estat gasejats per tal d'eliminar la resistència. Némesis lliure aleshores un altre polsador a Blake: el joc consisteix en triar la família, i petar-se al President, o triar la carrera i petar-se a la dona. Té 30 segons per decidir-se.

De cop, el President s’acosta a Némesis tot dient “En Vietnam yo desayunaba capullos como tú” i li demana a Blake que premi el seu botó. Némesis no se'n sap avenir, descol·locat,  i Blake prem el botó.

Némesis, mig ferit, és atacat directament per Blake, i inicien una baralla. Quan Blake és a punt de rematar a Némesis, ve un helicòpter i els crivellen a tots dos. Mig agonitzant, encara són capaços tots dos d'agafar una pistola i disparar-se mútuament.

Realment, a aquesta gent dura els hi costa molt, de morir. No sé si massa....

Ràpidament, agafen a Blake i el duen a un hospital. I tot i que està apunt a punt apunt, al final no acaba morint.

La història finalitza amb una carta on s’explica una mica com acaba tot i el per què de tot plegat. Es veu que Blake finalment renuncia al lloc de Cap de la Seguretat Nacional i es dedica a la família, ell i la seva dona han adoptat els trigèmins de la seva filla, i tots plegats es dediquen a descansar. Qui escriu la carta, un empresari que es dedica a muntar “aventures” a rics (molt rics) avorrits i seduïts pel poder que significa encarnar a un super-villà, el felicita per haver guanyat i li assegura que el deixarà tranquil, com a mínim per ara. 

Aquesta carta, i una ampolla de vi, el més car del món, les van deixar a l’hotel on s’està la família d'en Blake amb l’encàrrec de lliurar-les.... feia 10 anys!! L’empresari que ha orquestrat tot això, mentrestant, descansa en un lloc paradisíac indeterminat, potser pensant en el següent client....


Molta sang. Molta. Com deia, a estones, el còmic sembla que esquitxi i tot. I morts. Molts morts. No sé si és un dels còmics que he llegit en el que mor més gent. Hi ha moments, però, que empatitzes amb en Némesis, que et resulta.... simpàtic, seductor. Com a mínim en contraposició del Blake Morrow, que no em desperta gaires simpaties.

Juguen molt amb el blanc (tacat de sang, moltes vegades). Habitualment és símbol de puresa de bondat. I aquí és just al contrari. Potser també simbolitza una mica l’anteposició al negre (o fosc) de Batman.

El final de la història és un pèl brusc, rotllo despertar-se d'un somni i tal. Però no queda malament. Potser en Némesis s’hagués merescut una mort molt més... èpica. De fet, no sé si potser també hagués estat bé que en Blake Morrow morís....

Després de la història, i a mode d'epíleg, en Mark Millar dóna les gràcies als compradors i als editors i als venedors i a tothom. Molt emotiu. I molt curiós el detall de la inspiració dels noms dels personatges. Resulta que va organitzar una rifa per a recaptar fons per a un centre de discapacitats on treballa son germà, i els guanyadors van obtenir això, que el seu nom fos el d'un dels personatges. També hi ha algun esbós, guions, portades alternatives, ....

Resumint. Recomanable? Sí, sempre i quan sàpigues que et trobaràs una història una mica (molt) bèstia i molt molt pel·liculera. Massa, fins i tot. Imprescindible? Home.... Potser no tant. Kick-Ass el vaig disfrutar molt més. Això sí, m’han quedat ganes de llegir més coses del Mark Millar.



(http://www.paninicomics.es/web/guest/titulo_detail?viewItem=654211)





17 de nov. 2012

Concert Solidari: Pep Sala & Els Cracs d'Andi




Concert: Els Cracs d'Andi i Pep Sala
Lloc: Auditori Unnim, Sabadell


No és el primer cop que veia als Cracs d'Andi (de fet, inclús els hi he arribat a fer de "tècnic de so"), ni era el primer cop que veia al Pep Sala (de fet, inclús he xerrat amb ell en alguna ocasió), ni tan sols era el primer cop que els veia junts. Però sí que era el primer cop que anàvem tots plegats a Sabadell a veure un concert solidari fruit d'una iniciativa de Verkami i protagonitzar pels Cracs d'Andi i el Pep Sala.

El concert va tenir dues parts. La primera la van protagonitzar els Cracs d'Andi, que van tocar Amor que tens ma vida (un tema molt molt antic, a tres veus i interpretat amb 4 tipus de flauta diferents), Qualsevol nit pot sortir el sol (del Sisa), una barreja de populars catalanes (molt Elèctrica Dharma), el Maria Caipirinha (del Carlinhos Brown), una versió del Greased Lightnin' de Grease, i Los Mensaje del Agua (de Macaco). 

Després van deixar pas al Pep Sala, que va fer un petit concert acústic (o bàsic, com en diu ell) repassant la carrera de Sau. Algunes peces les va tocar ell sol amb la guitarra, i per d'altres es va fer acompanyar pel Joan.... Joan.... Ara no recordo el cognom. Las qüestió és que aquest Joan tocava també la guitarra, a part de ser un "reconegut caixaderitmero". El Pep, aquí, va alternar la guitarra amb el piano. De Sau van caure cançons més conegudes, i d'altres no tant. I tot regat amb un munt d'anècdotes. S'ha de reconèixer que el tio és un catxondo, i com allà es trobava mig en família....



Al final, els Cracs d'Andi, que duran el concert del Pep Sala estaven a primera fila gaudint-lo com a grans fans que són, van pujar també a l'escenari i van compartir alguna peça amb ell. 

El festival va acabar amb l'inevitable Boig per tu.


(Fotos extretes del blog dels Cracs d'Andi)

Va ser una vetllada diferent, curiosa, a estones intensa, a estones una mica massa.... tranquil·la, també. I molt emotiva. La majoria gent que estàvem a l'Auditori Unnim (i no l'omplíem) sabíem al que anàvem, i crec que ningú en va sortir defraudat. Ans al contrari.

Temes extraconcertils. Em va fer gràcia tornar a Sabadell tant de temps després. I tot i que no vaig poder fer res de turisme recordant els llocs per on m'havia mogut, si que vaig captar aquell no sé què a l'aire al tornar a un dels meus pobles "adoptius". I el comportament del Sr. Trons (que es va passar mig concert dormint) i la Sra. Paparreta (que es volia quedar sí o sí a saludar al Pep Sala) van ser bons. 

Ganes de més, vaja.




(http://elscracsdandi.blogspot.com.es/2012/11/concert-solidari-pep-sala-els-cracs.html)





9 de nov. 2012

Men in Black 3


Men in Black 3 (2012)
Director: Barry Sonnenfeld
Intèrprets: Will Smith (com a agent J), Tommy Lee Jones (com a agent K), Josh Brolin (com a agent K de jove), Jemaine Clement (com a Boris l'Animal), Emma Thompson (com a agent O), Michael Stuhlbarg (com a Griffin)



Vaig al gra, que se m'acumula la feina.

Peli que passa sense pena ni glòria. Vaja, que n'esperava molt més. 

A nivell d'armes mega-modernes, i caracterització d'alienígenes, res que sorprengui vistes les altres dues. Les motos circulars, potser. L'interès estava en veure el tema del viatge en el temps i tal. I més tenint en compte que viatgen fins al llançament de l'Apollo 11. Té la seva gràcia, sí.

La peli va d'un dolent molt dolent, en Boris l'Animal, que estava empresonat a la Lluna per culpa (o gràcies) a l'agent K. L'agent K, de jove, també havia pogut activar un sistema de defensa a la Terra per evitar la invasió d'una raça alienígena. Un cop el dolentot s'escapa, decideix viatjar cap al passat per pelar a l'agent K i evitar així, primer, que l'empresoni i perdi un braç en la lluita, i, segon, que s'activi aquest sistema de defensa. 

Ja al passat, on també s'hi presenta l'agent J, aquest i un jove agent K lluiten contra el dolentot diguem-ne jove i el dolentot que ha viatjat al passat. Òbviament, guanyen els bons.



Hi ha un moment tendre quan apareix un General americà que ajuda als MIB però que resulta mort fruit de salvar-li la vida a l'agent K. Aquest general tenia un fill, que corre a preguntar per son pare. L'agent K el neuralitza i li diu que son pare és un heroi. I marxen tots dos. Aquest nen resulta ser l'agent J.

M'ha agradat el personatge de Griffin, un arcanià capaç de preveure totes les alternatives de futur i calcular les probabilitats de que en passi una o l'altre. 

En resum, però, i com deia, peli sense pena ni glòria. Només recomanable si no tens res més a fer i no tens cap altra peli per mirar. 

  
(http://www.sonypictures.com/homevideo/meninblack3/)




7 de nov. 2012

Japan War 1945




Japan War 1945
Autor: Lazy Hagiwara



Manga bèl·lic que explica dues històries de finals de la Segona Guerra Mundial. Òbviament, des del punt de vista japonès.

Feia molt de temps que no llegia cap tebeo de guerra (vaja, de la Segona Guerra Mundial). Lluny queden aquelles Hazañas Bélicas de quan era petit.... I a part del punt de vista japonès del tema, cosa que el feia molt apetitós, una de les dues històries té a veure amb avions. Si a sobre afegim que em va sortir baratet....

La primera de les històries que conté, Between Heaven and Hell (abril, sobrevolando la capital imperial), la protagonitza un pilot de Gekk 11-Kô, caça nocturn de l’armada japonesa, que a finals de la guerra es dedica a fer front a les onades d'atacs dels B-29, i a un nou model d’avió que desconeixen i que fa de cobertura als bombarders, el P-61 Black Widow.


La segona història, 97 overdrive (agosto, la estepa de Manchuria), en parla d'un tanc, el 97 Chi-Ha, i de la seva tripulació. L’escena transcorre a la Manxúria, els dies previs a la rendició japonesa. De fet, comença just el 9 d'Agost del 45.

Les històries personals que hi ha al darrera tampoc destaquen per.... la seva profunditat. El que més m’ha agradat és aquest aire pessimista que desprèn:  estan perdent la guerra i ho saben, allò pel que lluiten s’està enfonsant, els enemics s’estan acarnissant, perden amics, familiars, i malgrat tot, segueixen complint ordres. No saben per a què servirà, però segueixen. Sempre endavant. 

M’ha agradat el tractament que fa gairebé d'herois als militars. De fet, no deixa de ser una gent capaç de morir, de sacrificar-se per a l’imperi, per a la població civil. Aquest respecte no s’acostuma a veure en productes.... occidentals, diguem-ne.

Tot i això, es mostren les atrocitats de la guerra: avions bombarders deixant caure el seu carregament de bombes incendiàries, pobles destruïts, gent d'un hospital afusellada (nens inclosos), dones violades, ....

També té aires pacifistes, o antibel·licistes. És una cosa que sempre m’ha fascinat dels còmics (o inclús de les pelis) d'aquest gènere. Sense anar més lluny, a la primera història, després d'abatre al temut enemic, es donen compte que és un pilot com ells, amb dona i fills, com ells, i que algú el plorarà, com ells han plorat als seus. 

L’autor es veu que és un aficionat al modelisme, i això es nota amb el detall i el carinyo amb el que dibuixa i descriu els avions i els tancs. De fet, al final de cada història hi ha un breu resum de l’armament (dels avions i els tancs), i unes notes de l’autor on parla de les fonts d'inspiració i tal. També apareixen al final de tot fotos d'una maqueta d'uns tancs.

Recomanable? Si t’agrada el gènere bèl·lic, està bé. Es llegeix molt ràpid, i resulta distret. Inclús té els seus moments emocionants (com els combats aeris o la lluites amb el tanc, ja sigui contra altres tancs i defensant un pont ), i els seus moments tendres. Imprescindible? Diria que no. Si no et va gaire el tema.... Millor dedicar-se a altres lectures.


(http://www.editoresdetebeos.com/catalogo/manga/seinen-manga/japan-war/1)






3 de nov. 2012

Man on a ledge



Man on a ledge (2012)
Director: Asger Leth
Intèrprets: Sam Worthington (com a Nick Cassidy), Elizabeth Banks (com a Lydia Mercer), Jamie Bell (com a Joey Cassidy), Genesis Rodriguez (com a Angie), Ed Harris (com a David Englander)



Peli d'atracament perfecte, però diferent. Senzilla, sense pretensions. Però efectiva. I efectista. Vaig triar-la perquè no sabia de què anava. Havia vist el cartell i prou i, de fet, quan va començar, vaig pensar que aniria d'un suïcida que es passava toooota la peli negociant amb algú de la policia si saltar o no. I al final.... Doncs ja es veuria, el final. 

La peli, de fet, comença amb el protagonista, en Nick, que arriba a un hotel, agafa una habitació amb bones vistes, demana dinar a una hora una mica intempestiva, escriu una nota, i surt a la cornisa de la finestra de la seva habitació. Després retrocedim un mes, i el veiem a la presó. Resulta que és un expolicia que han condemnat a 25 anys, em sembla recordar, pel robatori d'un diamant molt molt valuós. Òbviament, ell es creu innocent, i han rebutjat tots els recursos que ha demanat i tal.

La cosa de moment pinta bé. Res extraordinari. Poc a poc, i anar fent.

A la presó el va a veure un amic que li comunica que són pare s’ha mort, i el Nick aconsegueix  un permís per anar al funeral. Allà es saluda amb la cunyada i amb son germà, amb qui enceta una airada discussió per temes familiars, i que acaba amb una baralla. Total, que el protagonista agafa una pistola, un cotxe, i s’escapa.

La cosa s’anima. I aquí ve un detallet que m’ha agradat i que m’ha fet veure que aquesta peli podia ser diferent. Resulta que durant la fugida, hi ha una persecució amb diversos cotxes de la policia empaitant al Nick. La persecució transcorre prop d’una via de tren. Com és obvi, el Nick hi veu una escapatòria i es posa paral·lel al típic tren americà de mercaderies per intentar avançar-lo per davant provocant així que els seus perseguidors quedin a l’altre costat del tren. Típic en moltes persecucions, vaja. El detallet que m’ha agradat és que quan avança el tren, no és prou ràpid i el tren el pilla. Sí, sí, i el cotxe se’n va a prendre pel.... Vaja, que el tren col·lisiona amb el cotxe. Això mai passa, a les pelis. En aquests casos, el perseguit sempre aconsegueix creuar la via just abans no l’agafi el tren.

Total, que quan la poli arriba al cotxe mig destrossat, el protagonista ja no hi és.
    
Tornant a la cornisa de l’hotel, la gent del carrer comença a aglomerar-se, i la policia i els bombers fan acte de presència. En Nick demana per la Lydia Mercer, una psicòloga de la policia encarregada d'intentar persuadir als possibles suïcides. Resulta que no feia gaire la Lydia no havia tingut sort amb un suïcida que havia acabat saltant d'un pont i la pobra està.... una mica tocada per aquest fet. La seva presència resulta bastant.... mediàtica. 

La cosa més o menys transcorre de forma normal: que qui ets, que no saltis, que si vols un cigarret, que tal, i que qual. De cop, però, el Nick sent una veu, i es veu com s’allunya de la negociadora, i com parla. I aquí és on està el quid de la qüestió.

Resulta que això del suïcidi és només una forma de distreure l’atenció per a que.... son germà i la cunyada robin, de l’edifici del davant, el diamant del senyor dolentot pel qual l’acusen, podent demostrar així la seva innocència. I com a distracció, i tant que funciona. Cada cop que s'acosta a la voreta de la cornisa, la gent de baix....

I sí. Resulta que en David Englander és un constructor mig mafiós que, amb l'ajut d'altres policies corruptes,  va fer veure (i creure) que el Nick li havia robat un diamant únic i molt molt valuós per poder cobrar així l’assegurança i sortir del mal moment econòmic en el que estava per culpa de la crisis.

Així, doncs, com tothom està pendent del que fa i deixa de fer el Nick, no paren atenció a l’edifici del davant, on son germà i la cunyada van fent feina.

Al final, ho aconsegueixen però el mafiós se n'assabenta i els hi pren, i la negociadora ajuda al Nick, i corren pel damunt dels edificis, i hi ha trets i ferits, i després de saltar de dalt de tot de l’edifici i caure en un mega-coixí inflable que havien posat els bombers per si saltava (moment campana de la peli).... aconsegueix demostrar la seva innocència davant les càmeres de televisió que estaven seguint l’intent de suïcidi.

Per cert, el pare del Nick tampoc és mort, i l’ajuda en un parell d'ocasions. 

I ja està. La peli no dóna per més. No es fa llarga perquè tampoc ho és. Expliquen el que han d'explicar, anant dosificant la informació, i prou.

Resumint: es deixa veure, i és entretinguda. Imprescindible? Potser tampoc, però passes l’estona. 



(http://www.imdb.com/title/tt1568338/)