Elektra

Elektra (2005)

Direcció: Rob Bowman
Intèrprets: Jennifer Garner (com a Elektra), Goran Visnjic (com a Mark Miller), Kirsten Prout (com a Abby Miller), Will Yun Lee (com a Kirigi), Cary-Hiroyuki Tagawa (com a Roshi), Terence Stamp (com a Stick)


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Uf.... Res de l'altre món. Tampoc conec suficient el personatge, però.... no. És una peli d'arts marcials d'allò més senzilleta. Ni la protagonista lluint palmito. Ni els dolents tenen una mort èpica destacable. A part, hi ha massa repetició amb els flashbacks que surten. Dura només una horeta i mitja, però s'arriba a fer llarga. 

Recomanable? No. Imprescindible? Menys.


(http://en.wikipedia.org/wiki/Elektra_%282005_film%29)

Estela Plateada. En tu nombre

Estela Plateada. En tu nombre 

Guió: Simon Spurrier 
Dibuix: Tan Eng Huat 


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Mini sèrie de 4 números (Silver sufer. In thy name) publicada al 2007, després de l'Estela Plateada: Requiem, i recopilada en plan Marvel Graphic Novel. 

El principi és com a molt filosòfic, i parla de la vida i la por al dolor. L'acció comença quan l'Estela Plateada, fent com sempre turisme còsmic, és sorprès per uns traficants d'òrgans i una estranya civilització l'ajuda. Es veu que es fan dir Col·lectiu Ama, i són una mena d'utopia formada per un centenar de móns i una dotzena de races que viuen en pau i harmonia superant qualsevol diferència. Són ments racionals, i a l'Estela Plateada li recorda el seu planeta. total, que decideix acompanyar-los per a conèixer una mica el col·lectiu. No hi ha horror, ni classisme, ni racisme. No hi ha confrontacions, ni fanatismes, ni odis. Hi ha pau. I busquen superar-se i trobar més civilitzacions que vulguin afegir-se al col·lectiu.

Dibuix com a molt angular i molt recarregat. Colors cantons, com si no acabessin de lligar. 

Després de visitar a l'emperadriu, que sembla que li tiri els trastos, l'Estela Plateada és requerit a un petit planeta al que els del col·lectiu volen ajudar. Es veu que hi ha un "dimoni", com una bèstia, que els assola. De fet, en aquest món troben desolació i misèria i ressentiment. L'Estela Plateada pela als monstre dolentot, i l'emperadriu anuncia que visitarà el lloc i tal. Quan arriba intenten atemptar contra ella i l'Estela Plateada la salva. Tot i això, mentre l'emperadriu va de sobrada, ell comença a veure coses rares, coses que no li quadren, que no són com li havien explicat. I un habitant d'aquell món li ho explica tot. Es veu que eren una civilització tranquil·la i pròspera, amb la seva pròpia religió, que anaven fent xino-xano. Però un bon dia va arribar el Col·lectiu Ama i els va sotmetre amb les seves idees. I ara es pensen que l'Estela Plateada és el nou salvador i que els alliberarà. Per altra banda, l'emperadriu diu que són escòria, que van utilitzar la seva religió per a cometre barbaritats i fer que tothom els seguís, que són la vergonya del col·lectiu i volen aprofitar que ara es revoltaran per eliminar-los del tot. I l'Estela Plateada al mig de tot. Qui és bo? Qui és dolent? 

Com no es posen d'acord, l'Estela Plateada es farta de tot una mica i fa que una cosa els uneixi: la por. Resulta que diu que avisa a Galactus i els amenaça que qui ataqui serà cruspit. I els hi suggereix una via: el diàleg. Aparentment fan les paus. Bé, impera la diplomàcia (cadascú diu als seus el que volen sentir) i aplacen les hostilitats indefinidament. El que realment planegen és petar-se a Galactus, que resulta que no és el de veritat, sinó ser una mena de miratge obra d'Estela Plateada per a fer-lis agafar por. 

Al final acaben esbatussant-se els uns amb els altres. És la condició humana. La vida és així, sempre en lluita. Sempre lluitant. Els uns amb els altes. Els uns contra els altes. 

El dibuix és com a difós. Hi ha unes cares molt expressives, però a la vegada difoses, amb molts trasos. El guió té el seu rotllo, i la història no està malament. Molt filosòfica. Bàsicament parla del bé i del mal que quan estan als extrems més extrems es confonen. 


Recomanable? Hi ha coses millors. No és dels Estela Plateadas que més m'ha agradat. Imprescindible? No. 

(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/mgnestplatetnp.html)

Iron Man 3

Iron Man 3 (2013)

Director: Shane Black
Intèrprets: Robert Downey Jr. (com a Tony Stark / Iron Man), Gwyneth Paltrow (com a Pepper Potts), Don Cheadle (com a James Rhodes / Máquina de Guerra), Guy Pearce (com al Dr. Aldrich Killian), Ben Kingsley  (com al Mandarín), Rebecca Hall (com a Maya Hansen), James Badge Dale (com a Eric Savin), Jon Favreau (com a Happy Hogan)


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Tenir massa referents de còmics de vegades aixafa una mica aquest tipus de pelis. Si saps el just i necessari es gaudeixen més, ja que no tens cap idea preconcebuda ni et deixes portar per la trajectòria que segons quins personatges han tingut als còmics. Tot i això, la peli està molt bé, és entreteniment pur. És llarga, i tot i no fer-se pesada, es percep que és llarga.

A veure. La peli comença uns anys enrere, quan un investigador demana ajuda a un tot poderós Tony Stark i aquest passa d'ell. Temps després, un terrorista anomenat Mandarín està fent això: sembrar el terror. Iron Man el desafia, i el Mandarín va, destrueix vilment casa seva, i casi se'l peta a ell i a la Pepper i a tots. Iron Man aconsegueix fugir. Abans d'això apareix la Maya Hansen, una amiga de Tony Stark, que ve a advertir-li sobre el Mandarín. Què en sap, ella?

Després de l'atac a casa seva, Iron Man fuig i apareix en mig del no res amb l'armadura una mica malmesa. Allà es fa amic d'un nen i gràcies a les seves eines i a la imaginació, aconsegueix reparar-la. Mentrestant, descobreix que les explosions que reivindica el tal Mandarín estan causades per gent que participa al programa Extremis, un projecte amb el qual pretenen curar determinades minusvalideses físiques (veterans de guerra ferits al front, per exemple). Però la cosa no acaba de funcionar del tot i la gent a la qual subministren el diguem-ne medicament acaba tenint una reacció exotèrmica molt potent i acaben petant. Per amagar-ho, atenció, SPOILER, s'inventen la figura del Mandarín, que no deixa de ser un actor mort de gana contractat per això. I qui hi ha darrera de tot plegat? Doncs el Dr. Aldrich, aquell científic de qui Tony Stark va passar temps enrere. La Maya Hansen havia començat amb el tema, i el dolent es va apropiar del projecte.

Iron Man, un cop reparat i novament en actiu, va cap al cau del Mandarín. Allà s'assabenta que els dolents tenen a la Pepper Potts i li han subministrat l'Extremis. També han enredat a Máquina de Guerra per a prendre-li l'armadura. I després de fer-li xantatge al vicepresident, segresten al president dels Estats Units. Tampoc ve molt a "cuento", això, però queda molt espectacular. I l'escena de l'Iron Man  salvant als passatgers de l'Air Force One és d'aquelles de veure en pantalla gran. Una mica "campana", tot plegat, sí, però es tracta de fer una peli d'entreteniment pur, i ho aconsegueixen.

Total, que al final hi ha l'enfrontament final: Máquina de Guerra salva al President, surten mooooltes armadures de'Iron Man actuant per control remot, i la Pepper es peta al dolent. I guanyen els bons. I es salven els que s'han de salvar. Tot molt gran, molt espectacular, amb moltes explosions i molt de foc i molts focs artificials. Tant la Pepper com el Tony Stark s'operen: a ella li "extreuen" l'Extremis, i al Tony la metralla que l'amenaçava constantment. I Tony Stark es dóna compte de que ha estat a punt de perdre allò que més estima, i està disposat a prescindir de les armadures i del perill i de tot plegat. Però en el fons, ell és Iron Man, vulgui o no. I d'això no se'n pot prescindir.

Hi ha molt tros de peli que no apareix l'Iron Man, i no se'l troba a faltar. Tractant-se d'una peli precisament sobre l'Iron Man, té mèrit. I potser s'abusa una mica del turment del Tony Stark després dels fets de Nova York (el que passa a Los Vengadores, vaja). Però vaja, com deia, força bé. El que més m'ha fallat ha estat el tractament del Mandarín. Però com deia al principi, això és degut a que vinc "contaminat" dels còmics. És un personatge molt molt potent, i aquí el tracten.... no gaire bé. Com a adaptació de còmic suspèn, com a personatge de peli, queda força bé i l'efecte o gir que té és destacable. Ara que potser aquest gir funciona també perquè vens amb les idees del còmic.... El mateix passa amb Extremis. S'inspira amb el còmic. Només s'inspira.   

El final de la peli és una mica.... final o canvi d'etapa. Però.... Tony Stark tornarà.
Ah, escena postcrèdits divertida. Bé, a mi em va fer gràcia.


Recomanable? Sí, sens dubte. Imprescindible? Home, segurament sí, ja que el que passa té a veure amb d'altres pelis Marvel i tal. No és de les que cal anar revisionant de tant en tant, però està bé. 


(http://marvel.com/movies/movie/176/iron_man_3)

Iron Man. Extremis

Iron Man. Extremis

Guió: Warren Ellis 

Dibuix: Adi Granov

(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)

Còmic on s'actualitza una mica la història de l'Iron Man. Segueix sent un jove que fa pasta dissenyant bombes i armament per l'exercit a l'època de la Guerra del Golf i tal. I és a Afganistan on té l'accident en el que acaba ferit de metralla al pit i on construeix la primera armadura. No se sap que Tony Stark és l'Iron Man. I la gent no el traga pel tema del tràfic d'armes. En canvi, l'Iron Man sí que cau bé, ja que ajuda a la gent i està amb els Vengadores. Tot això és una mica a més a més, per situar-te, per contextualitzar-te si no has llegit res (o gairebé res) del personatge. Si ho has fet, ho modernitza tot plegat i ja està. 

La història en sí, però és una altra. Va d'un virus, Extremis. És com un sèrum del super-soldat. Reconfigura el cos piratejant el sistema nerviós i el seu centre de curació, i es pot programar perquè incideixi més en un aspecte o en un altre. Sense comentaris.

Sigui com sigui, algú amb ganes de venjança "roba" (entre cometes, ja que sembla que el venen) aquest virus de l'empresa que l'ha creat, i Maya Hansen, una amiga del Tony Stark, li demana ajuda. En el primer enfrontament entre el dolent infectat i l'Iron Man, aquest surt molt mal parat. Tony vol que Maya l'ajudi, pel que li revela la seva identitat. Aleshores resulta que només queda una dosi d'Extremis, i Tony la reconfigura i fa que li injectin. Amb això i unes millores a l'armadura, va novament a la recerca del dolent i aquest cop sí que el guanya. Òbviament. 

Al final, Maya resulta que estava implicada en la suposada venda d'Extremis. Volia cridar l'atenció sobre el fet de que els militars retiressin els fons de l'investigació de Futurepharm, l'empresa on treballa. I Tony està content perquè això de fer el bé li dóna un sentit nou a la seva vida.

Tot plegat té un rerefons sobre els límits de l'home, de la ciència, del propi Tony Stark o de l'Iron Man. Fins a cert punt és una mica filosòfic. 

Està bé. Es llegeix ràpid. I el dibuix compleix. Cap a la mitat hi ha molta lluita i poc diàleg. Es fa curt, i es podria desenvolupar una mica més el per què el dolent és una mica anti-sistema, i el per què de que el Tony Stark estigui tant fet pols. I el tema de la investigació i el fet de que els militars hi posin pasta, si això és aprofitar-se d'ells o jugar el joc que ells volen. Són temes que donarien més de sí. Així, tal com està, va molt al gra.

Recomanable? Sí. I més tenint en compte que la peli d'Iron Man 3 s'inspira en aquest còmic. Imprescindible? Doncs gairebé que sí. No sé com entra aquesta història en tota la continuïtat de l'Iron Man, però sí, és un bon còmic. 

(http://www.paninicomics.es/web/guest/titulo_detail?viewItem=630335)

(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDcVFuQW9fVnhNLUE/view?usp=sharing)

Marvel: Punto de Arranque. El futuro está aquí

Marvel: Punto de Arranque. El futuro está aquí.

Guió: Brian Michael Bendis, Jeph Loeb, Ed Brubaker, Matt Fraction (entre d'altres) 
Dibuix: Ed McGuiness, Bryan Hitch, Terry Dodson, Roberto de la Torre (entre d'altres)


(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Grapa de les que deu sortir de quan en quan explicant el que vindrà en les diferents sèries de la temporada. És una grapa que hauria de sortir gratuita, ja que no deixa de ser propaganda. Com un tràiler, vaja.

Hi ha com una mena de fil conductor que va fent de lligam entre les diferents històries que hi ha. No deixa de ser una altra història dividida en petites parts intercalades entre les altres. Aquesta història presenta a dos personatges que es colen dins la casa de Uatu i aprofiten per mirar els seus arxius, els seus secrets, en un petit instant en el que ell no ho controla. És un fet que passa cada 3 anys. És com si Uatu cada 3 anys bolqués els records a l'arxiu i mentre fa la copia no estigués vigilant. 

Entremig de tot això, Nova i Terrax lluitant contra la força Fénix. 
O un futur devastat per guerres on sembla que gairebé no queden humans per culpa de la obra Kraken (?), i on els X-Terminadors són la ressistència.
O en Kaine, el clon d'Spiderman, fugint (d'Spider-Island?) camí de Mèxic. Vol viure, no ser el dolent.
O la història de dos besson (un mor) relacionats amb el foc i de dues bessones (una mor) relacionades amb el fred. És el projecte Círculo Vacío. Son Fuego de Dragón i Luna Gélida. Separats són poderosos. Junt, imparables.
O el Dr. Extraño, com indaga en els somnis d'un personatge una mica peculiar de Greenwich Village.
O un New York del futur, on Ojo de Halcón i l'Spiderman parlen sobre un deute amb Ultron que creien pagat, però es veu que no ho està. I on un seguit de robots (clons d'Ultron?) ataquen la ciutat.

La veritat és que com tampoc estic posat en totes les sèries Marvel, no me n'entero gairebé de res. I tampoc és que m'hagin entrat ganes de fer-ho. Bé, una mica sí. Però vaja, tampoc m'ha cridat molt l'atenció. Són històries que es llegeixen i més o menys s'entenen. Algunes veus que són una introducció a alguna cosa més gran. D'altres saps que tenen història al darrera. I algunes, totes dues coses.

No està malament, es pot llegir. Però no és res de l'altre món. 


Recomanable? Home, si segueixes totes les sèries Marvel que es referencien, potser sí. Imprescindible? Diria que inclús encara que segueixis les sèries Marvel referenciades, no.



(http://www.paninicomics.es/web/guest/titulo_detail?viewItem=674616)
(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDSVJCR2xFZTRNY0k/view?usp=sharing)

Masacre 1. Tú puedes ser el héroe

Masacre 1. Tú puedes ser el héroe

Guió: Joe Kelly 

Dibuix: Ed McGuinness, Pete Woods i John Romita

(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)

Primera lectura d'aquest personatge com a protagonista. El dibuix és molt modern, amb colors molt vius, molt d'ordinador, pocs fons, gairebé caricaturitzant. I hi ha mnolt de text. No callen, no pots respirar. I veiem a Masacre, que és un mercenari, com afronta diferents missions.

La traducció falla amb el tema dels localismes (citen les Pastilles Juanola, per exemple). Si bé és cert que si possessin els acudits diguem-ne originals no es pillarien pel fer de ser coses diguem-ne d'allà, tampoc acaba de quadrar molt veure personatges americans a Amèrica fent bromes i comentaris que no són d'allà. 

No m'acaba d'emocionar. A mig tomo em plantejo deixar-lo, però continuo. Al final la cosa s'arregla una mica. Apareixen també Hulk i Daredevil. El creuament amb l'Spiderman és, si més no, curiós. I té algun punt bastant bo, amb cliffhangers bastant interessants. Però en general.... No sé, no m'acaba de fer el pes. Suposo que és el tipus d'humor absurd aquest que té, amb el que no acabo de connectar. I sí, en Masacre és un bocamoll. Molt. Potser massa i tot. Cansa una mica. 

El dibuix massa modern, i com la història tampoc m'enganxa.... Doncs això: sense gaires ganes de llegir més Masacre. Hi ha coses més interessants....

Recomanable? Només per provar com és el personatge, si tens curiositat. Però vaja, que tampoc et perds res. Imprescindible? No.

(http://www.paninicomics.es/web/guest/titulo_detail?viewItem=654093)

(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDaFAxeXdWYzI0Z2s/view?usp=sharing)

Los 4 Fantásticos, vol. 7, 60

Los 4 Fantásticos, vol. 7, 60

Guió: Jonathan Hickman 

Dibuix: Ron Garney i Nick Dragotta

(n. de l'a.: res, que no hi ha manera de portar-ho al dia. No em pensava pas que em portés tanta feina fer les actualitzacions, ni que arribaria a veure tantes pelis i escoltar tants discos i llegir tants llibres i anar a tants llocs. Bé, potser tampoc tinc un consum molt alt de tot això, però sigui com sigui, no pensava que em portés tanta feina tot plegat. Així que seguiré entrant els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en trossets de paper, o en un mail que m'envio a mi mateix, just quan acabo de veure la peli o llegir el llibre. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)

Es només una grapa. Doble, però una grapa. Crec que d'ara endavant en comptes de fer una entrada per a les grapes individuals que llegeixi, les agruparé d'alguna manera. El mateix em passa amb les sèries que llegeixo en grapa. N'hi ha que puc agrupar fàcilment per arcs argumentals, però n'hi ha d'altres que.... no sé, costa més. Ja veuré què faig....

Bé. Ara parlem d'aquesta grapa. De fet, inclou dos números americans: el Fantastic Four 605 i el Future Fundation 17.

A la primera història veiem com en Reed viatja al futur amb son pare, el Nathaniel. No sé d'on venen ni què ha passat abans ni el per què de tot el que es van trobant. Tot i que sembla que et puguis perdre al principi, no és així. Veus com van fent salts en el temps, cap al futur, i veus com va evolucionant la ciutat. I veus al Ben. És l'unic dels 4 Fantásticos que ha sobreviscut, que no envelleix. Reed pateix per ell, i pateix per Franklin, a qui Ben cuida. Aquest, però, al cap de molts molts anys, també acaba morint. Però ha complert i molt, amb el Franklin. En Reed li està molt agraït. 

És xulo veure com va evolucionant tot a tants anys vista. I el final.... Uf.... De llagrimeta.

La segona història mostra a l'Spiderman compartint pis amb el Johnny Storm (post arc de la seva mort, crec). El seny i la rauxa. El Peter Parker el vol fer fora, però no sap com. I clar, són joves, comparteixen pis, festes, nits boges, .... i per acabar-ho d'adobar, en Johnny guarda un accés a la Zona Negativa dins l'armari.

Tot molt còmic. Resulta divertit, tot plegat.

Llàstima no haver seguit la sèrie dels 4 Fantásticos fins arribar a aquí. La cosa sembla molt xula i plena d'aventures.

Recomanable? Home, si t'agraden els 4F, sí. Imprescindible? Uf.... Difícil de dir, perquè no sé què passa abans i què passa després. Però diria que no.

(http://www.paninicomics.es/web/guest/titulo_detail?viewItem=667682)

(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDbVI5UHh4SE5YTkk/view?usp=sharing)

1985

1985
Guió: Mark Millar
Dibuix: Tommy Lee Edwards


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


Còmic del qual n'havia sentit a parlar però no sé ben bé per què mai me l'havia mirat amb interès. Buscant coses del Mark Millar el vaig tornar a veure i.... patapam. Aquí el tenim.

La història barreja ficció i realitat. La ficció la posa l'Univers Marvel que, a través d'un portal, viatja a la realitat. I la realitat.... Doncs és la normal i corrent, diguem-ne. Americana, això sí, i una mica arquetípica (protagonista de 13 anys, fan dels còmics, una mica inadaptat, pares separats, ....). La premissa és simple: els dolents de l'Univers Marvel arriben per un portal a la realitat i.... fan molt de mal. I no hi ha qui els pari. Bé, una mica sí que ho fan. Qui? El protagonista i els seus amics. Com? Doncs utilitzant tot el que han après precisament llegint els còmics on surten.  Tot i això, com no n'hi ha prou, el protagonista decideix buscar el portal i creuar-lo en sentit contrari per anar a demanar ajuda a l'Univers Marvel. I malgrat que al principi no se'l creuen, al final l'ajuden i venen també els super-herois a la nostra realitat per fer el que saben fer: lluitar contra els dolents.

El per què venen els dolents i com s'acaba tot, millor llegir-ho al còmic, que no és gaire llarg. La història està com a molt ben lligada, barrejant acció en l'actualitat del còmic, 1985, i acció d'uns anys enrere, quan el pare del protagonista era jove. Òbviament, el que passa quan el pare era jove és de cabdal importància per entendre el que acaba passant al 1985, i t'ho van desgranant poc a poc. A part, com surt Deu i sa mare, no pares d'anar reconeixent personatges Marvel, tan bons com dolents, o referències a ells. Segur que se me n'ha escapat més d'una.... Com ho acaben tancant tot.... Agafat amb pinces. Però què carai, és un còmic!!

El dibuix és com a molt gruixut, però amb el suficient detall. Potser un pèl massa.... modern. I tot i que el tema del portal entre els dos universos i tal pot no semblar gaire original, la veritat és que funciona la mar de bé i resulta molt entretingut. Tot plegat, en 6 grapes, que aquí es van publicar en tres agrupant-ne dues a cada número. També hi ha un article que et contextualitza l'any 1985, amb el que passava (música, cine, còmics, videojocs, ....) en aquella època. Hi ha algun petit error, però és del tot perdonable. Ah, i els cliffhangers del final de cada número són molt bons. N'hi ha d'antològics, com el del Hulk. 

Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? Casi que direm que també. Val molt la pena.


(http://www.universomarvel.com/fichas/marv1985p_v1.html)
(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDU3dUWHBrVG53NGc/edit?usp=sharing)

Spiderman / Los 4 Fantásticos. Valores familiares

Spiderman / Los 4 Fantásticos. Valores familiares
Guió: Christos N. Gage
Dibuix: Mario Alberti


Volum que recull 4 històries de 4 trobades entre l'Spiderman i els 4 Fantásticos al llarg de la història o de la continuïtat Marvel. Concretament a Spider-Man / Fantastic Four. Similar al de l'Spiderman i la Patrulla-X comentat fa poc. 

En la primera ens trobem a la Universitat Empire State. Resulta que el Dr. Muerte hi ha d'anar perquè s'està celebrant una conferència de pau entre diferents països de l'Est d'Europa i Latvèria. El General Ross, encarregat de la seguretat, demana als 4 Fantásticos que facin de guardaespatlles del monarca latverià. Pel campus es troben a la colla del Peter Parker, i la Gwen el vol posar gelós amb el Johnny Storm. Aleshores, apareix Spiderman. I també apareix Namor, que venjar-se del Dr. Muerte per fets passats.... Mola!! Surt un munt de gent coneguda, tots barrejats. I barregen també fets superheroics amb fets diguem-ne més.... quotidians. Això sempre acostuma a passar amb l'Spiderman i amb els 4 Fantásticos, així que si els posem a tots plegats junts.... èxit garantit.

La qüestió és que porten al Dr. Muerte i als altres presidents a un lloc segur, però el Dr. Muerte intercanvia el seu cos amb el de l'Antorcha Humana per poder anar a fer front a Namor. En Johnny Storm, al cos ara del Dr.  Muerte, i l'Spiderman se les empesquen per fer quedar malament al dirigent latverià: li fan signar un munt d'acords de comerç ridículs amb els presidents veïns. Total, que quan el Dr. Muerte s'assabenta de tot desfà l'intercanvi de cossos (truc que ja havia utilitzat amb el Reed Richards anteriorment, ho hauré d'investigar), i Namor es dóna per satisfet al veure'l humiliat. El capítol acaba amb un Dr. Muerte del futur a l'ambaixada de Latvèria. Del futur? Viatges en el temps? Fa pinta de que això serà el nexe d'unió entre les 4 històries d'aquest volum.

Com comentava, la barreja de superheroicitats i quotidianitat és un tret guanyador. Com a mínim per mi. Si a sobre hi afegim humor, i la habitual simpatia entre l'Spiderman i els 4 Fantásticos (sobretot amb el Johnny Storm).... Es nota que la relació entre tots aquests no és una cosa nova o esporàdica, com passava amb l'anterior volum de l'Spiderman i els X-Men

El segon capítol comença amb el Reed analitzant el vestit/simbiont de l'Spiderman. El simbiot, però, s'escapa i posseeix al propi Reed Richards, a la Sue, i al seu fill Franklin, que és qui l'aconsegueix sotmetre d'alguna manera. En aquesta història veiem a Hulka substituint a Ben Grimm, a la Sue proposant que l'Spiderman entri als 4 Fantásticos, i a l'Spiderman fent referència al fill del Harry Osborn i la Liz. Com de costum, em perdo amb aquestes referències sobre la continuïtat. Per cert, aquell Dr. Muerte del futur és qui ha provocat la fugida del simbiot, i ara en té una mostra.

El tercer capítol és com un flashback. Veiem als 4 Fantásticos, a la Sharon com a Mujer Cosa, a Hulk, al Motorista Fantasma i a Lobezno lluitant contra el Hombre Topo. Amb els bons, també hi ha uns skrulls. Deu n'hi do, la barreja. Però mola!! Tot això és degut a que De'Lila, una terrorista skrull que voli apel·lar al seu emperador, ve a la Terra a buscar una arma, que és com un robot. La De'Lila aquesta es veu que és una telèpata entabana-homes, i estava presonera i preparada per a que els skrulls la prenguessin al seu planeta, però el Dr. Muerte l'allibera. Total, que la dolentota entabana a Hulk, Ben Grimm, Reed Richards, Lobezno i a l'Hombre Antorcha, i es posen a lluitar entre ells. L'Spiderman, espavilat ell, dedueix que De'Lila utilitza l'amor de les persones enamorades per provoca'ls-hi l'efecte contrari. Així que besiqueja a la Sharon, i el Ben desperta. La Sue aleshores el besa a ell, i el Reed i el Johnny desperten. Per altra banda, el Motorista Fantasma pot reduir a Lobezno, i entre el Ben i la Sharon redueixen a Hulk. Al final, els skrulls marxen i el Dr. Muerte del futur acaba aconseguint una mostra del tecnotroide, el robot-arma skrull.

Deu n'hi do lo embolicat que acaba sent aquest episodi. Massa gent, potser. No acabo de pillar això d'aquesta mena de 4 Fantásticos suplents que sembla que hi hagi. Això sí, mola molt la relació o la complicitat entre l'Spiderman i la Sue Storm, molt de tu a tu, com de germans, algú amb qui compartir responsabilitat.

El darrer capítol comença amb l'Spiderman anant a l'edifici Baxter en resposta a un missatge demanant ajuda. Resulta que ningú l'ha enviat i, de cop, el Dr. Muerte es teletransporta i apareix allà al mig. Però no és el Dr. Muerte de veritat, sinó que és en Kristoff Vernard. Ein? Qui és aquest Kristoff? Això de no conèixer tot l'Univers Marvel.... És el que té. Aquest potser és el principal problema d'aquest tipus de còmics que recull diferents moments de la història Marvel, que si no es coneix tota la cronologia o tota la continuïtat.... et perds coses. Total, que Kristoff s'està preparant per a suplantar al Dr. Muerte, i per això primer aprèn dels seus llibres (primer episodi). Després fa una bomba amb la mostra del simbiot que ha aconseguit a l'episodi dos, i el Dr. Muerte acaba detingut (Los Poderosos Vengadores 8 – 11). Però com el Norman Osborn l'allibera, al final s'acaba fent una armadura millor que la d'ell amb la mostra del tocnotroide aconseguida al tercer episodi, i ara busca l'ajuda dels 4 Fantásticos i de l'Spiderman (el cinquè fantàstic), per derrotar a Dr. Muerte. I com es neguen, s'hi acaba enfrontant.  

La manera que tenen de derrotar-lo és.... amb amor. Resulta que en Kristoff era un nen mancat d'amor. I tot és molt emotiu i tothom s'estima molt i tots es senten afortunats per tenir-se els uns als altres. Massa sucre, potser. Això sí, la darrera vinyeta no sé com interpretar-la.

En resum, és un volum amb bastant d'humor. La relació de l'Spiderman i l'Hombre Antorcha i el Ben dóna molt de joc. Em perdo bastant amb temes de continuïtat i fets passats. Si les conegués, seria un volum que el gaudiria molt més. M'agrada molt també la imatge de la Sue, que fuig molt de la pobreta dona del principi. Inclús el propi Spiderman reconeix en un moment que la Sue és el component més poderós dels 4 Fantásticos. El volum comença molt bé, però és cert que després va baixant una mica. I l'excés de sucre.... no sé jo. Una mica massa.

M'ha agradat més aquest volum que el dels X-Men. El dibuix és un pèl més pla, no tant.... recarregat com l'altre. El fet de que li tingui més simpatia als 4 Fantásticos que als X-Men, i que conegui un pèl més als personatges, també hi deu fer. A part, la relació de l'Spiderman amb els 4 Fantásticos és més.... xula que amb els X-Men, i dóna molt més joc.
  

Recomanable? Home, està bé, es deixa llegir. I tots els fets que no coneixes més o menys s'expliquen, pel que s'entén bastant bé. Imprescindible? Mmmm.... més aviat no.    



(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/100msp4fvfp.html)
(https://drive.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDdXFoeWF4VHNTV28/edit?usp=sharing)

X-Men / Spiderman. Los jóvenes más extraños

X-Men / Spiderman. Los jóvenes más extraños
Guió: Christos N. Gage
Dibuix: Mario Alberti


Volum que recull 4 històries de 4 trobades entre l'Spiderman i la Patrulla-X al llarg de la història o de la continuïtat Marvel. Concretament inclou  X-Men / Spider-Man 1-4 USA.

En la primera apareix Kraven, que escampa que l'Spiderman és un mutant. Obviament, el J.J. Jameson es posa les botes rajant en contra dels mutants. La qüestió és que la Patrulla-X, a l'assabentar-se, decideixen buscar a l'Spiderman. L'escena on coincideixen és curiosa. Es troben en un bar, i tenim per exemple a Flash, que vol lligar amb la Jean Grey, i Bestia i Ángel volen també lligar amb la MJ i la Gwen. El que passa és que arriba Kraven, acompanyat de la Mole, y es lien tots a garrotades. Al final, després de que Kraven ferís a tots els de la Patrulla-X, se les veu magres al veure que detenen a la Mole i decideix marxar. Aleshores la Patrulla-X ofereix ajuda a l'Spiderman, però aquest prefereix més anar en solitari. El capítol acaba amb Kraven lliurant a un desconegut mostres de sang i pell de tota la Patrulla-X. 

Bé. Les escenes al bar abans de les garrotades són divertides. I les garrotades també. La historia resulta entretinguda. I el final amb el desconegut rebent les mostres de la Patrulla-X, deixa amb ganes de més. El dibuix bé. Una mica carregat, potser. 

A la segona història tenim a l'Spiderman amb el vestit negre que va a veure a la Patrulla-X. Vol veure als originals, als que es va trobar l'altra vegada. Resulta que ha aconseguit els informes que en Kraven va fer per a Siniestro l'anterior cop que va lluitar contra ells. I tots plegats van a buscar-los. En aquesta ocasió, la Patrulla-X està formada pel Lobezno, la Tormenta, la Pícara, i la Dazzler, y la lluita és contra els Merodeadores i en Dientes de Sable. Es veu que Siniestro va clonar a la Patrulla-X original, i té els clons dins una casa.

Aquesta història és una mica més embolicada. Suposo que conèixer bé la continuïtat Marvel de la època deu ajudar a entendre-la.

A la tercera història el tema dels clons s'embolica encara més. Resulta que Siniestro ha clonat tan a la Patrulla-x com a l'Spiderman, i l'Spiderman no sap si és ell o el clon que va crear en Miles Warren, amb qui Siniestro havia intercanviat coneixements. Ara busca a Matanza per aprofitar el seu simbiot amb els seus clons. La Patrulla-X i l'Spiderman s'hi enfronten, i Siniestro aconsegueix una mostra que li feia falta. També apareix en Lobezno sense.... adamantium?

Decididament, m'he perdut. És el que té no conèixer toooota la continuïtat de Marvel. Estic peix en Patrulla-X, i estic peix amb tota la Saga del Clon de l'Spiderman. El dibuix segueix sent carregat, i entre això i tot el tema dels clons....

La darrera història passa després del Día M, quan els mutants (els Morlocks entre ells) deixen de ser-ho. Segueixo peix amb temes mutants. Si em parlen del Día-M i a sobre m'hi posen els Morlocks.... El tema està en que, segons es veu, hi ha una mena de caçador mutant que va pelant als Morlocks, i es pensen que es tracta d'en Kraven. La Patrulla-X va a veure a l'Spiderman a veure si en sap res i, de cop, en Kraven ataca. Resulta que és un clon (com no!!) de Siniestro fet amb el DNA que ha anat recollint, de manera que pot emular els poders de la Patrulla-x original i pot planta'ls-hi cara. El vencen tocant-li l'amor propi i ridiculitzant-lo. Aleshores marxa, va a veure a Siniestro, discuteixen, i.... tot explota. 

Què ha passat? S'han mort tots? Ah, la Patrulla-X i l'Spiderman comenten que és millor que no facin equip constantment, però que s'entenen bé i no descarten treballar novament junts en el futur. Es nota com a molt bon rotllo entre l'Spiderman i el Lobezno. 

Hi ha massa referències al a continuïtat, i malgrat que es pot segueix més o menys bé, no s'acaba de gaudir del tot si no coneixes tots els detallets de l'època en la que està passant la història. Imagino que els completistes o els molt posats en Patrulla-X i Spiderman sí que el deuen gaudir més. En quan al dibuix.... Massa detallat, com a massa barroc. Està bé, però és com si et distragués de la història, com si necessités dibuixar massa per explicar-te el que t'està explicant. Si el dibuix fos un pèl més simple, potser la història guanyaria importància.


Recomanable? Home, per als completistes o els entesos en temes aràcnids i/o mutants, sí. Imprescindible? Més aviat no.


(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/100mxmspp.html)

Marvel Divas

Marvel Divas
Guió: Roberto Aguirre-Sacasa, Sean McKeever
Dibuix: Tonci Zonjic, Emma Ríos


Volum que inclou Marvel Divas 1-4 i Firestar One-Shot USA. El punt de partida és una mena de Sexo en Nueva York a l'Univers Marvel, i estàs protagonitzat per 4 amigues: la Patsy Walker, alies Gata Infernal, la Felicia Hardy, alies Gata Negra, la Mónica Rambeau, alies Fotón (o Capitana Marvel), i l'Angelica Jones, alies Estrella de Fuego.

La història comença amb la Patsy Walker presentant un llibre que ha acabat d'escriure sobre xafarderies superheròiques a l'Edifici Baxter. Allà es troben totes les amigues excepte l'Angelica. Són personatges que conec poc, però per sort, el dibuix és bastant simple, pla, sense les corbes impossibles de la portada. Quan a la presentació arriben personatges com l'Emma Frost, la Ororo, la Hulka o la Sue Richards, elles perden protagonisme, pel que decideixen marxar.

Tot fent una copa rememoren els temps de quan es van conèixer en una sessió de cites ràpides per a superheroïnes. A partir d'aquell dia, piscina, cine, manicures, exposicions d'art.... i també fer la seva feina com a superheroïnes. La Mónica els hi explica també el seu (darrer) desastre amorós a la Nova Orleans post-Katrina, d'on és ella. Es veu que després de l'huracà hi van haver vampirs, cosa que desconeixia, i per ajudar i fer-hi front hi van anar ella mateixa, en Pantera Negra, el Luke Cage, en Blade, i l'Hermano Vudú (o Jericho), amb qui es va enrotllar. El tema està en que quan ell volia més compromís, ella passa i marxa volant. Literalment. És el que tenen els superherois. Ara ell està a Nova York i segueix tirant-li els trastos, però ella vola anar al seu ritme. És molt.... ella. Molt rotllo dona alliberada i tal. La Felicia, per la seva banda, explica el seu cas amb el Thomas Fireheart: resulta que vol deixar-li pasta per a que munti la seva pròpia agència d'investigacions. Ja hi tornem a ser: damisel•la desvalguda i l'home que l'ajuda. I ella no vol!! Per l'altre costat, la Patsy explica que es veu amb el Daimon Hellstrom, l'Hijo de Satán. De sobte, arriba l'Angélica Jones. Plora. Ve de l'oncòleg. El drama està servit.

Tot i el punt de vista molt molt femení de tot plegat, la humanització dels superherois és molt xula. Fan de superherois, sí, però en primer pla estan elles, les persones normals, diguem-ne.

La Patsy, l'escriptora, comença un nou llibre sobre la lluita contra el càncer de l'angelica. Ella ho vol, es nega a fer de víctima, i vol documentar la seva experiència per si pot ajudar en un futur a algú. Les visites les té amb gent coneguda, també. Per exemple, la Enfermera de Noche. M'agrada, aquest personatge. També la visita el Doctor Extraño, que no pot fer res i l'adreça cap al Hank Pym. Mentrestant, les amigues van tenint les seves coses amb les seves parelles. La més significativa és la oferta que rep la Patsy de part d'en Daimon Hellstrom: la seva ànima per curar el càncer de l'amiga. Ella diu que no, però dubta.

Amb en Hank Pym i la Enfermera de Noche comença el tractament amb la químio i tota la pesca, i comencen també els efectes secundaris.

Les amigues segueixen amb els seus.... "negocis": la Mònica aconsegueix en una subhasta una cosa per a l'Hermano Vudú, la Felicia està a punt de robar en un museu però en Thomas no la deixa (i ella l'engega), i la Patsy rep la visita d'en Daimon al mateix hospital, que li fa la oferta de passar una nit amb ell l'infern a canvi de la cura de la seva amiga. I accepta.

Tenim, doncs, a la Patsy a l'infern, amb en Hellstrom. I a les altres 3 amigues que se'n van a buscar-la. Resulta que en Daimon està dolgut perquè.... ha sortit poc al llibre de la Patsy!! I a canvi de que li dediqui dos capítols a la reedició, les torna a casa. Al final, l'Angelica es cura, ha de seguir la químio, però es cura. I la Felicia pot obrir finalment l'agència de detectius sense l'ajuda d'en Thomas i sense delinquir (és en Fisk, el Kingpin, qui li deixa calés, ja veurem on porta tot això). I les 4 amigues acaben juntes. Massa happy ending. Un final massa sobtat.

Com a una mena d'epíleg, veiem a l'angelica vivint amb son pare, tot recuperant-se del càncer. Va a classe i fa de superheroïna quan pot. Son pare té una novia, i la seva filla va a classe amb ella i li fa la vida impossible pel fet de ser mutant. Resulta que està passant un mal molent per cula d'un divorci. L'Angelica l'ajuda i fan les paus. De sobte, la Mónica la ve a buscar perquè la necessita.... com a superheroïna. I ara si que s'acaba del tot.

Resumint: viu intensament la vida, no la malgastis, que només en tens una.

Un pèl moraloide. Rotllo Sexo en Nueva York. No sé. Feminisme d'aquest "simplon", com de manual. Tot i això, m'ha agradat. És diferent. I tenir de secundaris al Hank Pym i, sobretot, a la Enfermera de Noche, és un luxe. Això de barrejar la vida privada dels superherois (superheroïnes, en aquest cas) dóna una altra visió del tema. Sí que potser no se li treu tot el suc que se li podria treure al tema del càncer. Ho pinten com una cosa molt important al final del que seria la primera grapa, però després trobo que no ho acaben de tractar.... com es mereix. El tracta amb normalitat, sí, sense donar-li un èmfasi molt marcat, com una cosa més. I això està bé. Però trobo precisament que s'hagués pogut fer una mica més de pedagogia amb el tema, ja posats.

Recomanable? Sí. Per la visió que dóna diferent de l'Univers Marvel. Un Univers femení, però Marvel, a la fi i al cap. Imprescindible? Mmmm.... Direm que no. Hi ha altres moltes històries molt més entretingudes.  

  

(http://www.paninicomics.es/web/guest/titulo_detail?viewItem=654134)

(https://docs.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDaXJZRndhb1ZEdDQ/edit?usp=sharing)

Parábola

Parábola 
Guió: Stan Lee
Dibuix: Moebius


Tomet que inclou Silver Surfer Parable 1 i 2. 

Estela Plateada viu entre els homes. Ha perdut la fe en ells, però en el fons en el fons en el fons, no gaire. 

De cop, una estranya (i gegantina) nau s'acosta a la Terra. Dins hi va Galactus. 

En comptes d'amenaçar el planeta, els hi diu que són lliures de fer el que vulguin. Això ho aprofita un telepredicador dient que és una deïtat que ell ha fet cridar i tal. La qüestió és que la gent se'l pren realment com a un Déu, i li fa cas. És a dir, fan el que volen: pillatge, saquejos, violència, ....

Estela Plateada se'n fa creus de com és la humanitat (com sempre), i va a veure a Galactus. Li recorda la promesa que havia fet de no atacat la Terra. Ell no ho nega. Efectivament, Galactus no està atacant la Terra, sinó que senzillament deixa que siguin els seus propis habitants qui se la carreguin. L’Estela Plateada, òbviament, hi està en contra. I li planta cara.

Sensacional. El punt de partida és brutal. I el dibuix, magnífic. S'ha de llegir, s'ha de tenir.
La història continua amb la gent posant-se en contra d’aquell qui gosa anar en contra de la seva deïtat. Pobre Estela Plateada!! Sempre igual. Un incomprès. Galactus no vol ajuda de ningú, ell està per damunt de tot, i comença a atacar-lo. Els perjudicats? La humanitat. I qui els salva, qui vetlla per ells? L’Estela Plateada.

Com Galactus està destrossant la ciutat, Estela Plateada decideix marxar lluny, per evitar que segueixin les destrosses. Espera així atreure a Galactus. Mentrestant, la germana del telepredicador, ara ja una celebritat poderosa, no està d’acord amb tot el que està passant, i vol aturar-ho. Com son germà passa d’ella, agafa un helicòpter i va a plantar-li cara ella soleta al Galactus. En aquest helicòpter hi anava l’alcalde i un ajudant seu, i anaven a demanar explicacions al predicador de per què la nova deïtat es dedicava a destrossar la ciutat. La gent comença a qüestionar-se la seva autoritat. Molt significativa la imatge del nen patint per l’Estela Plateada.

Al final, pelen a l’alcalde i al seu ajudant, per heretges, i la germana resulta ferida. Tot i això, aconsegueix arribar on és Galactus.

En aquest punt, el predicador s’assabenta que sa germana corre perill, i intenta posar-se en contacte amb Galactus, tot resant, per a que la salvi. Però Galactus no fa res. Les càmeres de televisió, segueixen l’escena. L’únic que fa alguna cosa per salvar la germana del predicador és l’Estela Plateada, però en el darrer moment Galactus li ho impedeix. La gent, estorada, veu com la seva deïtat ha deixat morir a una persona i a evitat que pugui rebre ajuda. Això coincideix amb la renúncia pública del predicador. És també aleshores quan es coneix el destí de l’alcalde i el seu ajudant. La gent desperta i es dóna compte d’on els ha portat el fanatisme cec, i es posicionen contra Galactus. 

 Inclús el president els Estats Units ordena a l’exèrcit que ataquin a Galactus. Un gest gairebé simbòlic, donat el poder que té. Però un gest molt significatiu, a la fi i al cap. 

Galactus segueix enfrontant-se a l’Estela Plateada, i quan el té entre les mans i és a punt d’acabar amb ell, apareix l’aviació i li dispara. No li fan res, òbviament, però Galactus entén que el seu pla ha fracassat, i que la mort de l seu antic herald no li serveix per a res. Ell segueix estant per damunt d’aquestes nimietats. Així, doncs, el deixa anar i marxa, no sense abans recordar-li a l’Estela Plateada que sí, que mantindrà la seva promesa de no atacar la Terra, però que el temps és infinit i que el futur li pertany a ell, i que la memòria de l’home és curta, així que tard o aviat.... Tornarà.
 

Buf.... Fins aquí, trepidant. Trepidantíssim.

La història continua a la seu de la ONU, on li demanen a l’Estela Plateada que sigui el seu líder, el seu guia, el seu nou punt de referència. L’Estela Plateada se’n fa creus....

Total, que la solució que veu és començar a fer demandes dèspotes a veure si reaccionen. I sí, reaccionen. I es posen en contra d’ell, i l’acaben fent fora. Tots? No. El predicador és l’únic que es dóna compte de perquè està fent això que fa. Però ja ningú l’escolta....

 La història acaba amb l’Estela Plateada a l’espai, mirant-se la Terra, i lamentant-se de que malgrat tot malgrat tot malgrat tot, sempre està sol.

Brutal. Impressionant. Sensacional. Tot això en encara no una cinquantena de pàgines magistralment dibuixades. La veritat és que per tot el que explica, es fa curt, molt curt. S’hagués pogut allargar una mica més desenvolupant alguna subtrama. Però és allò de “lo bueno, si es breve, dos veces bueno”. 

I la part gràfica.... Buf. Sense paraules. Hi ha tantes i tantes imatges de les que se’n podria fer un pòster.... Visualment és un regal als ulls. El dibuixos són tirant a simples, però tenen una magistralitat impressionant. Són molt clars, dibuixen el que han de dibuixar, i prou. I allà on cal detall, n’hi ha. Molt gran, en Moebius.

El tomet el complementa un article introductori del Raimon Fonseca i una breu explicació de com va sorgir tot plegat feta per l’Stan Lee, tot això al principi, i una explicació més extensa d’en Moebius donant el seu punt de vista del tema, i explicant una mica el procés creatiu i el que va significar per a ell aquest canvi de registre. També hi ha portades, imatges alternatives, pàgines redibuixades, .... Fascinant llegir de mans d’un artista com ell tot aquest  procés, i de veure exemples del que explica: la retolació, els colors, el detall dels dibuixos, .... Impressionant.

Recomanable? Si has arribat llegint fins aquí, t’ha quedat algun dubte? Ah, pensava. Imprescindible? Sí. Del tot. Reconec que t’ha d’agradar el personatge, i que si has llegir una mica sobre ell, millor que millor. Però tot i això, crec que és una molt bona història magistralment dibuixada.




(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/mgnestplatparabolap.html)