30 de juny 2012

Restless


Restless (2011)
Direcció: Gus Van Sant
Intèrprets: Henry Hopper (com l'Enoch), Mia Wasikowska (com l'Annabel), Ryo Kase (com l'Hiroshi)


Si no fa gaire parlava d'una peli sobre l'amor, El juego del amor, aquesta és una peli de mort. No fa por, ni surt un munt de gent morint-se, ni res d'això. Potser es podria confondre amb una peli d'amor, tipus Love Story. Però no, ni molt menys. Aquesta és una peli que parla sobre la mort. Crec que la història romàntica que hi ha no és el tema principal.

Els protagonistes són un noi i una noia. Guapos. I moderns. I raros. 

Ell, l'Enoch, té una mena de fixació pels funerals. De fet, el seu passatemps preferit és assistir a funerals de gent que ni coneix. També té un amic imaginari, que, òbviament, està mort. Es tracta de l'Hiroshi, un pilot kamikaze japonès de la Segona Guerra Mundial. Més endavant descobrim que aquest noi viu amb la seva tieta perquè sons pares van morir d'un accident de cotxe, i que tan aquesta mena de fixació que té com l'amic imaginari sorgeixen una mica a arrel de tot això. Ella, l'Annabel, és una noia malalta de càncer, conscient que li queda poc temps de vida, i amb ganes d'aprofitar-la, de viure-la tant com pugui.
Òbviament, es coneixen en un funeral.

Tots dos viuen la mort d'una manera diferent. En certa manera, hi conviuen. L'Enoch, a causa de l'accident en el que van morir sons pares, va estar en coma, mort, i és com si sabés el que és. De fet, a causa del coma no va poder ni assistir al funeral dels pares. Es troba molt sol, i es sent atret per la mort. És com si no li fes res estar mort, com si això el pogués apropar a sons pares. A la vegada, però, com ha estat en coma, gairebé mort, sap que no hi ha res més enllà, quan et mors, tot s'acaba. Amb el seu amic imaginari parlen de moltes coses, inclosa la mort o el fet de morir-se. Tractant-se d'un pilot kamikaze, també en sap una mica, d'això, i té una visió particular del tema.

L'Annabel sent una mena de fascinació per la biologia, personificada en Charles Darwin, a qui admira molt. Tot això representa l'evolució, la vida, una mica en contraposició al que li passa a ella, que s'està extingint, s'està morint. És molt xulo veure la passió amb la que parla de Darwin, o d'una espècie d'ocell que cada nit, quan es fa fosc, creu morir, però que quan torna a veure que surt el sol es dóna compte de que està viu i es posa a cantar.

El final, és l'inevitable. Però no s'acarnissen.

No és una peli fàcil. I pot resultar bastant lacrimògena, tot i que, tractant el que tracta, ho podria ser molt molt més. Això és un punt a favor. Pot semblar una peli rara. De fet, una mica sí que ho és. Però també tracta un tema no gens fàcil.
Com a punt no positiu citaria la banda sonora. Hagués pogut vestir molt la peli. Però potser ja està fet expressament, per donar més importància a les imatges, al que es diuen els personatges, al que senten. Però vaja, sense estar malament del tot, hagués pogut estar una mica millor.

Recomanable? Sí, no està malament. Si més no, no em va donar la sensació d'haver perdut el temps. Ni molt menys.




26 de juny 2012

París (4/4)

Lloc: París
48.853350, 2.348818


(Ve de: París 3/4)


Dimarts s’aixeca amb el cel una mica enterbolit. Sembla que cauen gotes. Avui toca (per fi) Notre Dame, i passejar una mica pel barri. Després de recollir i deixar les maletes a l’hotel, anem primer de tot cap a una botiga de jocs de taula, L’Oeuf Cube. Sabem que queda a prop de l’hotel perquè a una altra botiga, Games in Blue, que encara està més a prop, ens han donat l’adreça. L’objectiu és trobar el Castell de Formatge, o el Burg Appenzell, o el Chateau Roquefort. És el mateix. Serviria com a regal pel Pau, i seria un gran gran gran record de Paris. Quan trobem la botiga i entrem.... un per cada camall. Què gran!! I tot ple de jocs!! Només de jocs de sobretaula!! Malauradament, no el tenen.

El cel s’ha obert ja no plou. De camí a Notre Dame passem per les Arenes de Lutècia, que ens queden allà mateix. En lloc en sí, la veritat, tampoc és gran cosa. Però és l’amfiteatre de l’antiga Lutècia!! La de l’Astèrix!! I té la seva gràcia.
Anant cap al riu per creua un dels ponts que ens porta a l’Île de la Cité, passem pel de l’Institut del Món Àrab. La façana que té els diafragmes és bastant impressionant. Al final, anem primer cap a la Île de Saint-Louis, i arribem a Notre Dame pel darrera.

La veritat és que impressiona gairebé més pel darrera que pel davant. Ens hi acostem i creuem un parc molt xulo que queda just darrera. És un parc d’aquells que entren ganes de seure-hi, prendre un llibre, i passar el matí. Passant pel lateral comencem a veure gàrgoles i contraforts i finestrals, i el mega-rosetó de la façana Sud. Realment és xula, molt xula. I arribem a la plaça que hi ha al davant. I sí: és molt molt xula, no saps on mirar.

El dia s’ha arreglat, així que ens posem a la cua per entrar. Tampoc és gaire llarga. Ja prop de la porta localitzo el punt del km 0 de les autopistes de París. Anecdòtic. Però no deixa de ser el “centre”.

Ja dins la Catedral, et quedes ràpid sense paraules. Què gran!! I què alta!! Es respira història. 

Donem el tomb. Sorprèn veure turistes (crec que la majoria americans) fent fotos al capellà que estava fent missa. No sé si és pel fet de ser un capellà, o pel fet de ser negre. També sorprèn veure turistes xerrant, com si res, i passant pel davant de tot i de tothom, sense cap mena de respecte. Que estem dins de Notre Dame!! No cal posar-se a resar, però una mica de respecte, no? Malgrat tot, el lloc impressiona. Les columnes són molt molt grans. I altes. I els vitralls.... Uf. N’hi ha de més aviat senzills, però n’hi ha que.... i són molt grans.

Ja fora, decidim no pujar a les torres per la cua que hi ha, i perquè volem anar a voltar una mica més. Tot i això, ens quedem una estona gaudit de la façana. I la de detallets, que té!! De vegades sap greu no saber més història sagrada per acabar de copsar tots aquests detallets. Aquella façana n’és plena. Ens podríem passar molta estona mirant i admirant cadascun dels grups escultòrics.

Però el temps no s’atura, així que anem a voltar. Passem pel costat del Palau de Justícia, però no ens quedem a veure la Sainte Chapelle novament per la cua que hi ha. No tenim temps. Ens estimem més.... anar a passejar, a veure què trobem.
I ens trobem la Sorbona. I raros que som, va i anem a tocar la façana, a veure si ens transmet o ens encomana alguna cosa. També fem cap a l’Odéon, mític teatre, i passem per darrera dels jardins de Luxemburg, i al final anem a parar a Saint Sulplice. Pel camí hem vist llibreries, moltes llibreries. Però moltes moltes. És impressionant. I també hem vist Descartes, on entrem a preguntar sense sort pel joc del Pau, i una botiga, què dic una botiga, un munt de botigues Album, seguides a costat i costat de l’acera. Què bèsties!!
Just darrera els Jardins de Luxemburg, al carrer Vaugirard, hi ha un metre. No, no una parada de Metro, sinó un metre:

Es tracta d’un dels metres de mostra que a finals del S. XVIII es van posar a llocs públic de París per a que la gent s’anés acostumant al nou sistema de mesura. Res, una frikada com una altra, però a mi em fan gràcia, aquestes coses.

I la cosa s’acaba. Abans de tornar a l’hotel ens perdem pels carrerons del barri i anem a dinar a un grec. El cambrer fa cara de  monsieur Gaston. Seiem tranquil•lament, i assaborim el darrer dinar a París.

Sortim de dinar encara tenim un últim sobresalt. Just al costat hi ha Variantes, una altra botiga de jocs. I al preguntar pel Castell de Formatge, ens diu que un segon, que potser al magatzem els hi queda algun. Mentre esperem veiem jocs i més jocs. Una passada. Malauradament, no els hi queda cap, però ens donen una targeta, ja que també serveixen per Internet. S’haurà de mirar.
Tornem a peu fins l’hotel, veient més i més botigues de còmics, i de llibres. Sense oblidar-nos de la Galactic Stories una altra botiga molt i molt freak.

Agafem les maletes, ens acomiadem de l’hotel, del barri, i enfilem cap al metro. I la resta.... Doncs no res: porte Maillot, autobús, mirades distretes enrere, com volent prendre el darrer record, el darrer trosset de París, i cap a Beauvais.

El vol de tornada va ser tranquil.
Si a l’anada l’emoció la vaig posar jo no trobant el pàrking on havíem deixar el cotxe i arribant a la porta d’embarcament una mica justos, a la tornada es va encarregar la Vicky deixant-se la motxilla (amb les claus, el monedero, la documentació, ....) dins del lavabo d’Arribades. Va costar, però al final va poder entrar escortada per dos guadiacivils i va recuperar la motxilla.

I no res.
Aquí s’acaba.
Temes pendents a París ens n’han quedat molts: pujar dalt de tot de la Turrifel, anar al parc de la Villette, al Museu de la Ciència, i al museu de Le-Bouget, i al Pompidou, i pujar a Notre Dame, i repetir Orsay i Louvre, i passejar més, i arribar-nos a la Defense, i a l’Institut Pasteur, i al Pantheon, i anar a l’Opéra, i a les galeries de La Fayette, i veure el cartell de reclutament de la Primera Guerra Mundial, i els lavabos modernistes, i anar al museu de l’Orangerie, i comprar jocs de sobretaula, i còmics, i algun CD francès, i croissants, ....

Res.
Que hi hem de tornar.



(Comença a: París 1/4)
(Continua per: París 2/4)
(I segueix per: París 3/4)


25 de juny 2012

París (3/4)

Lloc: París
48.86103, 2.33588
48.85831, 2.29445


(Ve de: París 2/4)


Dilluns fa bastant bon dia. Els plans d’avui són anar pel matí al Louvre, i per la tarda a la Torre Eiffel. Així que som-hi, esmorzar a la cantonada, metro, i cap al Louvre.

Accedint des de la place du Palais Royal, passem per una vidriera que dóna a un pati ple d’escultures. La cosa promet. Tot seguit, ens trobem amb la famosa/polèmica piràmide que serveix d’entrada. I comença la cua. Mentre ets allà fent cua, poc a poc, et vas imbuint de tot allò, i mirant les façanes, les estàtues que hi ha tot al voltant, les portes, les balconades i les finestres, vas imaginant emperadors, reis i reines, tota la cort, .... Tornant del petit viatge en el temps, també et deixes portar per la quantitat de turistes d’allò més diversos que veus, de totes mides i colors. I tu ets un d’ells.

Ja sota la piràmide, tornem a fer cua per comprar les entrades. La nostra cua, òbviament, és la més lenta. Aquí no ens serveix ni la targeta de família nombrosa, ni el carnet d’estudiant, ni res. I per fi, després de molt esperar, entrem.

La idea és no veure-ho tot: és impossible. Ens tracem un mini-itinerari per veure allò que considerem més.... atractiu, i comencem la visita. El primer punt és la “famosa” Venus de Milo. I sí, per on vam entrar, gairebé que te la trobes només arribar-hi. Primera desilusió. Hi ha tanta tanta tanta gent, que no es pot veure res. A part, la gent fa fotos indiscriminadament, amb flaix i sense. Fotos de “eh, jo he estat aquí, no sé què és, però és famós, i he estat aquí”. Sorprenen sobretot els japonesos, que es fan fotos però fent posturetes. Respecte l’estàtua en sí....  Està bé. És maca. I representativa. Però tampoc n’hi ha per tant. No sé. Potser el fet d’haver tanta gent desvirtua una mica la seva bellesa. Tot i això, em transmet més la idea que representa o significa, que l’escultura en sí.

Seguint amb l’escultura grega passem pel costat d’uns petits fragments dels frisos del Partenó. Aquí si que alguna cosa em sacseja la columna vertebral. Deu ser l’efecte marillionesc de l’”stones of the Parthenon”. La impressió forta amb aquests frisos me la vaig endur al Britinsh Museum. Però aquí, deu n’hi do, també. I gairebé no hi havia ningú mirant-s’ho!!

Després passem cap a la part egípcia, no sense abans veure de passada unes cisternes medievals als fonaments del Louvre. Tenen la seva gràcia.

De tot l’art egipci que veiem.... no sé què destacaria. Hi havia molta cosa. Però molta molta. Potser massa. El fet de veure taaaanta cosa, la desvirtua una mica, li treu valor. Hi ha coses molt xules. Potser les que m’agraden més són les més quotidianes, com els jocs de sobretaula, els instruments, o els estris per fer pa. La grandària d’alguna estàtua o d’alguna columna també sorprèn. I els jeroglífics.... fascinants. Com hi havia traduccions, entraven ganes de posar-te a llegir i aprendre’n, per anar després desxifrant-ne d’altres. I després, sarcòfags i més sarcòfags. I encara més sarcòfags. I pots i potinguetes, i no per posar-hi pebre picant, precisament. I veiem una mòmia. I un munt d’animals de companyia també momificats. I escultures petitetes i joies per omplir cabassos i més cabassos. Molt de tot. Potser massa. I massa poc temps per entretenir-s’hi. Això sí, hi ha coses que tenen almenys 4000 anys!! Gallinadepiel.

Després tornem a passar novament per unes sales amb escultures més.... clàssiques. I veiem la Victòria de Samotràcia. Tela marinera. Això sí que impressiona. També hi ha molta molta gent. Però és tan gran....

Ja una mica cansats de caminar sense parar, decidim anar a menjar una miqueta abans de començar amb els quadres. De camí, passem per l’enèsima sala plena d’escultures, on teòricament destaquen els eslcaus de Miguel Angel. Però allà ens trobem "Psyché ranimée par le baiser de l'Amour". Buf. Quina delicadesa. Sembla mentida com de delicat pot ser un massacot de marbre. T’entren ganes de parlar fluixet, de caminar de puntetes. És com una carícia.

Encara tremolant pel que acabo de veure, una miqueta més endavant, em trobo amb "Mercure enlevant Psyché". Quan vaig a buscar a la Vicky per ensenyar-li, la veritat és que no em surt cap paraula, tinc un nus a la gola. Entre l’escultura d’abans i aquesta, no puc articular res. I tinc els ulls ennuegats. És impressionat com un bloc inert de bronze pot expressar tant de moviment. Entren ganes d’ajudar, de dir-li a Mercuri que vagi en compte, que no caigui, de donar un cop de mà.

Sobreposat a tot plegat, anem a fer un mos. Dinem a una terrasseta que dóna al pati principal on hi ha les piràmides, darrera una de les estàtues. És la segona començant per l’esquerra, mirant a les Tuileries. Algun dia esbrinaré darrera de qui vam dinar.

Amb energies renovades, ens preparem per veure una mica els quadres. La gran estrella és la Gioconda. Tot i ser un quadre mític, tampoc em diu gran cosa. Novament, hi ha una gentada impressionant. Tampoc pots veure-la gaire, la veritat. Crec que si en comptes de donar-li tanta rellevància, tenint-la allà sola, la tinguessin una mica com la resta de quadres, rodejada d’altres, acompanyada, lluiria més. Del Leonardo da Vinci m’estimo més anar a mirar "La Mare de déu de les Roques", però resulta que està retirada, igual que "La Mare de Déu i l’Infant amb santa Anna". Aquesta darrera tenia una exposició pròpia i a part, amb la seva història i un munt de treballs relacionats.

Passejant per les diferents sales veiem alguns quadres que sonen als llibres de quan estudiàvem el Renaixement. Pel meu gust, massa Renaixement acaba cansant una mica. També hi té a veure les hores que portem allà a dins. Quan torni començaré pels quadres, i deixaré l’escultura pel final.

També veiem quadres molt grans. Impressionen bastant. La il·luminació no ajuda molt, ja que crea molts reflexes damunt d’aquests quadres tant grans. De vegades, la disposició també és una mica.... farragosa: hi ha  sales amb molts quadres, massa. I n’hi ha que els pengen molt amunt, per deixar lloc a baix per més quadres. Tanta aglomeració desllueix molt. Però què carai!! Estem al Louvre rodejats de quadres fets alguns fa 500 anys. I mola!!

Més endavant tornem a unes sales amb art egipci. Si abans estaven “les coses” agrupades una mica per funcionalitat, ara estan ordenades de forma cronològica. És xulo, però fem la visita una mica ràpida, ja que em fa gràcia anar a mirar un Vermeer que queda una mica “lluny”. De camí, veiem quadres i més quadres. Curiosament, els que més ens criden l’atenció i on ens aturem més estona tornen a ser els impressionistes (es veu que no n'hem tingut prou, a Orsay). I Canaletto i els quadres venecians. El Vermeer en qüestió, "La Dentellière", em sorpren per lo petitet que és. Al costat està "L'Astronome ou plutôt L'Astrologue", que també mola.

Les neurones no poden més. Deu n’hi do l’estona que portem allà a dins. Així que decidim anar passant. De baixada, per uns vidres, veiem aquell pati interior ple d’escultures que havíem vist al principi de tot, quan no havíem ni entrat, encara. És veritat!! Com és que no hi hem anat? Doncs vinga. Això i pleguem. Busquem com accedir al pati aquest i.... patapam, ens tornem a trobar rodejats d’estàtues i més estàtues. Destacar, per exemple, "Hercule combattant Achéloüs métamorphosé en serpent" . Aquesta desprèn força, tensió. Gairebé pots notar els músculs palpitant.


És un plaer veure aquestes escultures pel davant i pel darrera, rodejar-les, mirar-les bé, fixar-te en els detallets. "Le soldat de Marathon annonçant la victoire", també té el seu rotllo, igual que els "4 Captifs". De fet, està xulo, el pati aquest, i permet anar mirant, anar seient.... Mentre estem per allà, per un finestral, veiem com una mena de petit obelisc fosc, com amb unes inscripcions. Ostres!! És veritat!! El Codi d’Hammurabi!! Hi hem d’anar, hi hem d’anar!! I hi anem. Uf. Calfred al veure’l. Fascinant. M’encanto allà al davant, veient aquelles inscripcions, assumint el que signifiquen, el que representen.... Fent-me encara a la idea del que estava veient, passejant per allà, de cop aixequem la vista i ens trobem....

Uf. Més calfreds. Estar rodejat de “tot allò”.... Recordo que al British Museum també em va impressionar més, tot l’art babilònic. Potser allà sabia una mica què anava a veure. En canvi, aquí, ens ho anem trobant, com qui no vol la cosa. És com si tinguessis una màquina del temps i, en comptes d’anar directament a una era determinada, anessis fent escales i visitant-ne d’altres.

El grau de saturació està proper, així que decidim sortir. Ara sí. Potser per inesperat, m’ha agradat molt el que he vist. Ganes de tornar-hi, també. Marxem no sense passar abans per la piràmide invertida. Tampoc n’hi ha per tant. O potser sí, però l’aglomeració tornar a deslluir-ho.

Curiós. Mirant aquest resum veig que no he posat cap foto de cap quadre del Louvre.

Sortim al carrer Rivoli amb la idea de berenar una mica i apropar-nos a una mena de campanar que hem vist des de dins del Louvre. Resulta ser el de l’Église Saint-Germain-l’Auxerrois. Després de recuperar una mica de forces, enfilem novament cap a la Torre Eiffel. La idea és pujar-hi. O intentar-ho.

I no. No es queda en intent, tot i la cua que fem. Bé, la cua en sí tampoc és que sigui molt llarga, però va lentíssima. Potser el fet de que només funcionés un dels ascensors ajudava. Si no haguéssim portat el cansament que portàvem, potser hagués plantejat seriosament pujar per les escales. Al centre, entre les 4 potes de la torre, hi ha com unes columnes metàl·liques i un ascensor petitet, ja que estan d’obres. S’ha de reconèixer que li treu encant, però què carai!! Estem a la Turrifel!! . Quan estem arribant a les taquilles veiem un cartell que adverteix que per pujar dalt de tot encara s’haurien de fer tres quarts d’hora més de cua. Així que declinem l’oferta i pugem “només” fins al segon pis. Una altra cosa pendent: quan tornem ja pujarem dalt de tot.
 

Ja al segon pis.... Buf. Un altre moment indescriptible. No m’ho pensava pas. Que sí, ja tenia idea del que em trobaria. De fet, ja hi havia estat. Però aquest cop és diferent. No sé. De cop, és com si es parés el temps. I és curiós perquè mentre som allà a dalt es fa de nit, i veiem com marxa el sol, com es va fent fosc, com es van obrint els llums, inclús mig veiem la Lluna uns instants entre els núvols. Però el temps seguia com a parat. I que si Montmartre, i que si Notre Dame, i que si l’Arc de Triomf i els Champs-Élysées, i que si la Defense, i que si els Palais o la Concordia, i els Invalides, i que si les Tuileries i el Louvre, i Orsay, .... El que es veu, mentre es va fent fosc, no cap en una foto. Ni en dos. S'ha de veure. I de cop, just a les 10 de la nit, va i tota la torre comença a fer pampallugues. Buf. I mires al voltant, i veus la gent al Camp de Mart com mira i com exclama sorpresa i com admira, i penses en toooota la gent que ens aquells moments deuen haver girat el cap i deuen estar mirant cap a la Torre Eiffel. I tu ets allà!!

Un altre moment per a recordar és quan, mentre estem embadalits mirant ves a saber què, de cop i volta, al costat nostre, un noi s’agenolla davant una noia, li diu ves a saber què en anglès (em sembla recordar), i es treu una caixeta de la butxaca i li obre allà mateix. I ella li diu que sí i es fonen en una abraçada. Ja veus quina cursileria. Però només de pensar-hi ara, casi que em salten les llàgrimes. M’hagués agradat donar-los-hi l’enhorabona, però tenia un nus a la gola i no podia dir res.

Al final, sense donar-nos compte, estem allà a dalt gairebé dues hores!! Tant ràpid passa el temps? No s’havia aturat? Quan baixem i anem cap al metro, no podem evitar anar-nos girant cada dos per tres per tornar a veure la Turrifel.


Cansats però contents, molt contents, anem tornant cap a l’hotel. És la nostra última nit a París, i es començava a respirar a l’ambient. L’endemà toca fer maletes.


(Acaba a: París 4/4)


24 de juny 2012

París (2/4)

Lloc: París
48.86028, 2.32533



(Ve de: París 1/4)


Diumenge plou. Com tenim previst anar al museu d’Orsay ([Orsé], que no [Orsí]), tampoc ens importa gaire. De moment.
Quan arribem no hi ha gaire cua. De fet, potser és la cua més curta que hem fet. L’exterior del museu és xulo, i de totes les estàtues que hi ha potser la que m’agrada més és la del rinoceront. Fent cua a la taquilla veiem que hi ha un munt de descomptes. Nosaltres ens aprofitem del de família nombrosa. Mola!! Trobem curiós la distinció i preferència que donen entre els mutilats o invàlids de guerra i els civils. Una altra mostra del patriotisme i l’admiració que sent aquesta gent pels veterans de guerra.

Dins del museu el primer que sorprèn és el museu en sí. Havia estat una estació, i el que veus quan entres és.... una estació. I en comptes d’andanes i trens, hi ha escultures. I als laterals, on hi hauria els restaurants i les botiguetes de l’estació, tens quadres.
Si vols veure-ho tot tot pot resultar una mica caòtic, ja que no hi ha un recorregut definit. Decidim anar fent, anar passejant per aquí i per allà, i intentem fer-nos una mena de recorregut començant per la planta baixa, la de les escultures. N’hi ha que no em diuen res, n’hi ha xules, i n’hi ha.... de molt molt xules. Em quedo molt pillat amb una que es diu “Mil huit cent soixante et onze” 
d’un tal Cabet.
La foto no és nostra i, de fet, una foto no pot copsar el que és aquesta escultura. Impressionant!! Encara m’entren ganes d’anar a passar la mà per l’esquena per aplanar les arrugues de la roba. Les mans, la cara, la postura, la roba, .... Uf. N’hi ha d’altres, de xules, però aquesta em deixa molt pillat. Molt.

D’escultures en veiem més a la terrassa del segon pis. Aquí em quedo pillat amb “L’age mur” , de la Camille Claudel.
La foto tampoc és nostra, i si l’escultura de Cabet ja era impossible sintetitzar-la en una foto, aquesta no és menys. Poder veure de prop aquestes obres, donant el tomb, veient-les pel darrera, pels costats, copsar els detallets, veient les cares des de diferents angles, .... uf.... no té preu. Hi penso, i pell de gallina. Un estàtua per definició és una cosa quieta, immòbil. Però n’hi ha que desprenen moviment, que evoquen moviment, que et permeten veure moviment. I aquesta n’és una.

Héraklès tue les oiseaux du lac Stymphale” 
de Bourdelle també crida l’atenció per la grandària i el dinamisme. I “L’homme qui marche del Rodin també té el seu rotllo. És com a orgànica, una cosa que li va sortir de dins a Rodin, de cop.

Realment, tenint les estàtues allà a tocar, t’hi podries passar tot el dia mirant-les, fixant-te en el detallets. Vaja, jo me’l passaria.
De les sales laterals de la planta baixa, algunes en les mig saltem donant-li només una ullada pel damunt. No hi ha temps per tot, i preferim invertir-lo en coses que sabem segur que ens agradaran més. Això sí, ens sorprèn la sala on hi ha fotografies del.... 1850!! No és que el que hi hagi fotografiat tingui un gran valor artístic o estètic, inclús algunes són molt petites i mig borroses, però són fotos del 1850!!

I passem a les pintures. Aquí també hi ha molta cosa, i bona. Segur que molts quadres xulos ens els vam saltar perquè tampoc pots tirar-te 3 dies veient només quadres. Vaja, que he de tornar, a Orsay, perquè segur que em vaig saltar moltes coses. I també per tornar a veure alguna de les que més em van agradar. Les vaig posant tal com les vaig recordant, sense indicar ordre de preferència o l’ordre en les que les vam anar veient.

Van Gogh. Sempre impressiona veure els seus quadres, fixar-te en els colors, en les pinzellades, en com estan.... posades. Mostren una realitat de vegades com amorfa, però que permeten veure aquesta realitat potser com la veia ell. Són quadres d’aquells que en certa manera et permeten veure al pintor.

Gauguin. Sobretot els quadres de Tahití. A part dels colors, les cares que pinta som com a molt expressives. Els gestos, la forma dels llavis, el posat de la boca, la mirada. També fa molta gràcia reconèixer els quadres que sortien als llibres de quan anàvem a l’institut.

Degas. Molen alguns paisatges i alguns dels quadres de ballarines. Inclús hi ha estudis, esbossos, proves que va fer pels quadres de les ballarines que són molt xulos. Són detallets inacabats, allò que es queda en un paper en brut, en un racó, que només et serveix per provar com pot quedar el que estàs fent. Recordo un quadre on sortien dues ballarines, com a blau, vist des de dalt, amb la ballarina en primer pla com ajaguda, amb els braços estesos cap a un peu, que em va agradar molt. No sé si era de Degas, però veient la de quadres que té amb ballarines.... Estava fet com amb guix, o amb ceres. El miraves de prop i veies els ratllots, no eren ni pinzellades. Buf.... Veure aquells traços així de prop.... He d’investigar quin quadre era. A saber.

Cézanne. Destacaria un bodegó. Però no pel bodegó en sí. El que em va impressionar va ser l’escena d’una mare asseguda al davant, a terra, amb les seves filles petites al costat. L’una dibuixava ella sola. L’altra la tenia a la falda i pintava el que havia dibuixat a l’àlbum la mare. No ens enganyem. Tampoc és que els dibuixos de la filla o la mare fossin artísticament perfectes. Però em va emocionar molt l’escena. Tot ple de gent, i elles allà gaudint del quadre, de l’art, interioritzant-lo d’aquella manera tan.... simple. Per un instant es va fer el silenci i només era capaç de veure aquella mare amb les seves filles. Hi penso i se m’humitegen els ulls.

Toulouse-Lautrec. Un altre pintor orgànic, que fa els quadres amb allò que li surt de dins en el moment. M’agraden sobretot aquelles pintures o dibuixos que semblen inacabats, que són tal com raja. És com si l’amic Henri tingués la necessitat de pintar allò i no se’n pogués estar. I quan ho ha començat, ja perd l’interès i no ho acaba. No li interessa pintar el fons, o el vestit, o el detallet, només vol la cara, la situació, allò que veu en aquell instant i li sobte. Són quadres o dibuixos que semblen fets en companyia, rodejat de gent. Gairebé permeten sentir el xivarri i la olor de l’absenta.

Monet. Aquest menja a part, també. Les vistes dels jardins, els ponts (les harmonies verda i rosa, vaja), la Catedral de Rouen, els nenúfars, els paisatges, inclús la dona amb el paraigües, .... S’han de veure. Són quadres que parlen del pintor, també. T’ensenyen el que ell veu. És a dir, no veus UNA dona amb un paraigües, sinó que veus LA dona amb el paraigües que ELL veia. No veus UN simple jardí amb floretes, veus EL jardí amb LES floretes que estava veient ELL.

En el cas de la catedral de Rouen encara és més flagrant: no només estàs veient la catedral tal com la veia ell, sinó que la estàs veient QUAN ell l’estava veient.

No sé explicar-ho. S’ha de veure. Has d’estar allà al davant i deixar que els traços d’aquests quadres surtin i t’entrin, et toquin.

Luce, Seurat, Cross, Signac.... El puntillisme, vaja. O el pixelat, que es diria avui en dia. La vaig trobar xula, la tècnica, i també em va recordar els temps d’institut. Era xulo veure els puntets (o els puntots, segons el quadre) de prop, i imaginar al pintor i tal. I també anava imaginant la resolució dels quadres, com si d’una pantalla d’ordinador es tractés.

Mencionar també a Renoir (amb les seves cares de nens rodonetes, característiques), a Manet (amb els seus retrats, o el quadre de la llimona i l’espàrrec, i no d’una pastanaga), a Sisley (amb els seus paisatges), a Pissarro, a Morisot, a Millet, .... Vam veure moltes altres coses xules. Però a primer cop de vista, el que més em va cridar, és el que he detallat abans. Tots aquests (i d’altres) queden pendents per a futures visites.

Després de tot això, el que ens faltava per veure va empetitir una mica, i ja no hi vam estar gaire al cas. Hi vam passar, sí, però molt pel damunt. Queda també pendent per a futures visites. I vam sortir. Sabia greu sortir d’”allà dins”, però vam sortir. I plovia.

Després de dinar a ca la Colette i aprendre a dir noisette, intentem anar a donar un tomb. La idea era passar per la Concòrdia, donar una ullada a les Tuileries, fer cap a la Madeleine, i anar després cap a la zona de la Òpera. Però plovia. I les Tuileries estaven plenes de fang. I no vam veure el cartell de reclutament de la Primera Guerra Mundial de la Rue Royale perquè anàvem per l’altra acera, i seguia plovent. Quan entrem a la Madeleine podríem dir que plovia poc. Dins fan un concert, però és massa.... rarot. Així que decidim sortir. I aleshores ja plou molt. Quan para una mica, intentem accedir als lavabos públics modernistes que hi ha just al costat, però estaven tancats. I com segueix plovent bastant, decidim tornar a canviar de plans i ens decantem per l’opció de fer un tomb pel riu en un vaixell d’aquests turístics. Així que agafem el metro i el RER, amb embolic billetil inclòs, i fem cap a la Torre Eiffel, ja que els embarcadors són allà al costat.

Triem les Vedettes de Paris i, hàbils com som, no utilitzem el descompte de 3 leurus que tenim. Anàvem sota cobert, però amb una porta mig oberta, cosa que feia que els vidres no s’entelessin. Deu n’hi do la rasca que entrava per la porta, però. Sobretot a la tornada. El viatge és des de la Torre Eiffel fins passat Notre Dame, on dónes la volta. I pel camí et van explicant per megafonia detalls turístics del que vas veient. No està malament.

Ja de tornada novament al port, anem a fer quatre fotos a la Torre Eiffel, ja que som allà mateix, i decidim tornar cap a l’hotel. A aquestes alçades la veritat és que anàvem ja una mica mullats. I estàvem cansats. I començava a ser tard.


(Continua a: París 3/4)


23 de juny 2012

París (1/4)

Lloc: París
48.873783, 2.294946


A veure.
Aquesta entrada té una mica de trampa. No és el primer cop que he estat a París. El primer va ser fa.... 20 anys? En aquella ocasió va ser un vol d’escola fins a Toussus le-Noble amb la Lídia. Vam fer nit a Versalles, i per la tarda vam anar a París a donar un tomb. Res. Pujar a la torre Eiffel, anar passejant pels Champs-Élysées fins prop de l’Arc de Triomf, i tornar de nou cap a la Torre Eiffel per tornar a Versalles a dormir, que l’endemà havíem d’agafar l’avio i tornar cap a Sabadell. Potser el que recordo més d’aquella tarda a París va ser la torxa de l’Estàtua de la Llibertat al Pont de l’Alma. I diria que a la Torre Eiffel vam pujar-hi de dia i de nit. I que vam pujar fins dalt de tot. Però vaja. D’això fa 20 anys. I només va ser una tarda.
Ara hi he tornat. I amb la Vicky. Ens ho devíem. I hi hem estat 4 dies. De fet, és com si hagués visitat París per primera vegada.

L’arribada la vam fer via l’aeroport de Beauvais ([Bové], no [Buvuà]), a una horeta de París, i l’autobús ens deixa a la Porte Maillot. Com l’Arc de Triomf no queda excessivament lluny, decidim arribar-nos-hi a apeu, amb les maletes i tot. I sí, realment està allà al costat.
Primera sorpresa. No m’ho pensava pas, però m'agrada. No entrem a l’interior ni pugem al cap de munt ni res. Senzillament voltem per fora i per sota. Molta molta gent. Com fa vint anys el vaig veure de lluny, és primera vegada que veig la tomba del Soldat Desconegut i totes les plaques recordant i honorant als morts per la pàtria. No sé. Però llegint aquelles plaques i veient les flors que hi havia com a ofrenes i tota la pesca.... m'emociono una mica.
Com no estem gaire cansats, decidim anar tirant pels Champs-Élysées i agafar el metro més avall. Just a la cantonada amb l’Arc de Triomf hi ha l’ambaixada de Qatar i.... una escultura d’aquelles rares modernes que no li agraden a ningú però a mi sí: un caramel gegant.
  
Champs-Elysées està ple de botiguetes amb porters a les portes: molta joia i molta roba. També un Virgin Megastore i un FNAC. Però com anem carregats (i comencem a estar cansats), no entrem.

No gaire lluny veiem com un palau amb el sostre com de vidre, rodejat d’uns jardins. “Va, arribem-nos-hi a veure què és i pillem el metro”. I ens trobem amb el Grand Palais. Patapam. És gran. molt gran. I molt xulo. La façana la decoren motius que fan referència a les Belles Arts, però contenen missatges amagats: com un homenatge al Pinxo i al Panxo mentre es punxen amb un punxó.

Per dins estan d’obres, però per la porta es pot veure lo xulo que ha de ser. Just davant, el Petit Palais. A aquest ja no ens hi apropem. Tots dos estan a un carrer perpendicular a Champs-Élysées. Just a la cantonada, estàtua a Charles De-Gaulle. I plena de flors, com a homenatge. I al carrer aquest dels Palais, una del Churchill. Poc a poc anem veiem la passió que sent la gent aquesta pels temes patriòtics i per, en certa manera, els herois de guerra, de la guerra que sigui. De fet, quan comences a percebre tot això, també et dónes compte de que hi ha banderes franceses per tot arreu. I després ens queixem del americans....

Just al costat dels Palais, hi ha el Sena. I allà el travessa el pont d’Alexandre III. Un dels més xulos. I des d’allà, llunt, cap a l’esquerra, es veu la Torre Eiffel. I a l’altre costat del pont comença l’esplanada des Invalides amb la cúpula de l’edifici principal dominant-ho tot. I a la dreta. I cap la dreta ens queda la plaça de la Concorde amb l’obelisc de Luxor. No sabem on mirar ni on anar. I decidim tirar cap a la Concorde per veure l’obelisc i agafar per fi el metro i.... anar a l’hotel a deixar les maletes!!

L’obelisc en sí no és gaire gran. Vaja, sí que és gran, però queda una mica empetitit pel tot el que hi ha pel voltant. Que estem a París!! El centre de la plaça està en obres, pel que no hi podem accedir i ens hem de conformar de veure’l una mica de lluny. És xulo. Però és més xulo pensar d’on és i com el van portar i tal. Deu tenir més de 3000 anys!!

Tenim les Tuileries al costat, però ja ens comença a poder el cansament (i la gana), i agafem el metro. La impressió que dóna és que és bastant vell. No es veu deixat, però sí vell. Molta escala diguem-ne manual. És a dir, poca de mecànica i pocs ascensors. A diferència del metro de Londres, que recordo que les estacions eren molt fondes i tenies que baixar molt, diguem-ne, aquí baixem més aviat poc. Sobta (o diverteix) que els abonaments de 10 viatges siguin.... 10 bitllets simples. Això és no complicar-se la vida. Les andanes també sense res que destaqui: la típica publicitat i quatre cadires per seure. Algunes sí que estan més o menys decorades, però la majoria no. Els trens també es veuen antigots: res de llumetes avisant les properes parades, ni megafonies, ni res. Però es veu ràpid i eficient. I així és. De seguit ens familiaritzem amb les parades per les que passarem diverses vegades aquests dies. Entre d’altres: Caure un Bac o Bac de Roda (Rue du Bac), Bridges to Babylon (Sèvers Babylone), Marillion (Mabillon), George Clooney (Cluny La Sorbone), i Cardinal Lemoine, la nostra. Ens hem mogut per més línies i per més estacions, incloses del RER, i al final ens sabíem fins i tot el sentit de les línies.

Abans de trobar l’hotel, carrer a munt i carrer avall descobrim les Arenes de Lutècia. Potser aquí hi va estar l’Astèrix. Mola!! I comencem a familiaritzar-nos amb el barri i les botiguetes xules que té. L’hotel justet (Familia Hotel). Podríem dir que tirant a aprovat just per culpa del matalàs i sobretot del coixí. Que la mampara de la banyera no tanqui bé s’arregla amb algun invent. I l’absència de persianes, per evitar que de nit entri llum, s’arregla amb.... amb les cortines i una mica d’imaginació. Vaja, lo just i necessari per anar a dormir i prou. Molta vida a l’hotel.... com que no. El que mola és la situació, on està. 

Mengem a ca la Julie (sí, ho hem anat batejant tot per entendre’ns, igual que amb les estacions de metro) i canviem tots els (poquíssims) plans que ens havíem fet. La Torre Eiffel passa al tercer dia, el tomb en vaixell queda en stand by, i Montmartre guanya per fer-lo aquest primer dia. Abans d’anar al metro ens arribem un moment al riu i veiem la illa de la Cité i Notre Dame des del darrere. La cosa promet. I molt.

El primer que sorprèn quan arribem a Montmartre és la gentada. Però molta. En comptes de pujar directament al Sacré-Coeur, optem per seguir un dels itineraris que apareix ala guia de viatges. Això ens permet anar pujant però fent esses. Sense voler, anem esquivant a tot el personal sense deixar de veure alguns dels llocs mítics del barri: parada de metro d'Abbesses amb marquesina modernista, les mil i una cases on van estar-s’hi Van Gogh i companyia, places plenes de pintors, algun molí, vistes molt xules de París, bars o cabarets mítics, la “famosa” vinya, .... Inclús vam descobrir alguna d’aquelles cosetes que m’agraden a mi, com un petit mosaic al carrer Saint Vicent.
Sembla ser que és obra de l’Invader. I París n’és ple, de mosaics d’aquests. Quan hi torni en buscaré més, tot i que lo xulo és anar-te’ls trobant, sense buscar-los especificament.

Això sí, com aquest itinerari no porta fins al Sacré-Coeur, fem una paradeta per arribar-nos-hi.

La basílica és bastant espectacular per la forma i pel color. La quantitat de gent que hi ha li treu part de l’encant. L’interior és molt lluminós, però tampoc.... la trobo tant impressionant com d’altres. Fora, veiem les escalinates que hi pugen i les vistes de París, que són maques. Ha de tenir la seva gràcia pujar també per aquí.

El cansament és bastant gran, així que decidim anar tornant cap a l’hotel, no sense passar abans pel també mític Moulin Rouge. D’acord, ja l’hem vist. Però què vols que et digui. Mola més el molí-restaurant de la Galette, o el Lapin Agile, que no té ni molí.

Sopem per allà al barri on tenim l’hotel. Per ser Dissabte a la nit, tot està molt tranquil. Potser massa i tot. Però s’agraeix. Igual  ajudava el fet de que la selecció de futbol francesa jugués per la TV contra.... qui eren? Ah, sí, contra España. Nosaltres, per educació i cortesia, anem amb França, òbviament. I per convenciment, què carai!! Però perdem.


(Continua a: París 2/4)


16 de juny 2012

El juego del amor


El juego del amor (2007)
Direcció: Robert Benton
IntèrpretsMorgan Freeman (com Harry Stevenson), Greg Kinnear (com Bradley Smith), Selma Blair (com Kathryn Smith), Alexa Davalos (com Chloe Barlow), Toby Hemingway (com Oscar), Radha Mitchell (com Diana Croce ), Billy Burke (com David Watson), Jane Alexander (com Esther Stevenson), Stana Katic (com Jenny), Erika Marozsán (com Margaret Vekashi)

Peli, podríem dir-ne coral, sobre l'amor. No és una peli d'amor, sinó sobre l'amor. Comença amb una dosi bastant alta de sucre, però un cop superat això.... Està bé. Surt un munt de gent que s'enamora i es desenamora i viu, en definitiva, l'amor d'una manera diferent. I surten diferents tipus d'amor. Potser hi faltaria l'amor platònic representat per alguna joveneta enamorada d'alguna actor o del rocker de torn. Hagués donat bastant de joc.

Hi ha molta gent protagonista:

- En Harry Stevenson, professor universitari de filosofia en excedència. Fa una mica de narrador o protagonista. Més o menys és el fil que uneix totes les històries. Està casat amb l'Esther des de fa un munt de temps. I s'estimen. Molt. El Harry està d'excedència entre d'altres coses perquè encara està superant la mort per sobredosi del seu fill, al que havien estimat com a ningú, i del qual no sospitaven gens ni mica que estigués enganxat a les drogues. Els remordiments per no haver sabut fer-ho prou bé com a pare.... buf.

- En Bradley Smith, l'amic del Harry. Té una cafeteria i fa poc temps que s'ha casat amb la seva estimada, la Kathryn. Aquesta, però, un bon dia s'enamora perdudament de la Jenny, a qui coneix jugant al beisbol. I deixa al Bradley per marxar amb ella.

- La Diana Croce, una agent immobiliària (venedora de cases, vaja) que manté una relació amb un home casat. Relació que es sustenta per les trobades sexuals fugisseres, tot i que ella en voldria més. Estant cansada de que l'home a qui estima segueixi casat, un dia fa cap a la cafeteria del Bradley i sorgeix l'amor. I es casen. Tot i això, al poc temps s'assabenta de que l'amant ha deixat la seva dona (després que aquesta descobrís la infidelitat) i no dubte en deixar al pobre Bradley per tornar amb el d'abans. I el Bradley torna a quedar sol.

- L'Oscar, el treballador de la cafeteria del Bradley. Un bon dia s'enamora de la Chloe, que passava per allà i buscava feina. Bé, de fet s'enamoren tots dos. Es miren mig de casualitat i pam, sorgeix l'amor. Ella no té pares ni lloc on viure. Ell viu amb el seu pare borratxo, i té molts somnis de futur. I la veritat és que fan bona parella. Bé, tots fan molt bona parella. Coses que tenen les pel·lícules.

- La Margaret és una doctora que tracta al Bradley d'un.... accident que té, i que d'alguna manera s'acaba també enamorant.

- També hi ha la germana del Bradley, o el pare de l'Oscar, o el gos que el Bradley li vol regalar a la Kathryn, o l'endevina que visita la Chloe i que li vaticina que l'Oscar morirà jove.
Insisteixo amb el tema del sucre. N'hi ha molt. També hi ha molta escena de despullats. O de despullades, millor dit. Inclús tan la Chloe com la Diana apareixen en tota la seva esplendorositat, i més d'una vegada. No és que em molesti, ans al contrari. Però potser tant de cos nu queda una mica fora de lloc. Vaja, que potser excepte en un parellet d'escenes, la nuesa aporta ben poc.

També hi ha escenes per mi més dures, com quan el Harry es lamenta de no haver sabut prestar més atenció al seu fill, o quan el Bradley es fa mal amb un ganivet per poder sentir al cos tant de dolor com sent dins seu. Gràcies a això acaba coneixent a la Margaret, tornant el nivell glucèmic on estava abans.
La relació de l'Oscar amb la Chloe també deixa escenes xules. I no ho dic pels nus d'ella :P. Quan s'ho fan al camp de futbol (es veu que és típic, allà en aquell poble d'Oregon, perquè al final de la peli hi surt una altra parella igual) i s'imaginen la casa, el rebedor, abraçats, tot plegat amb l'Hallelujah del Jeff Buckley de fons. És un personatge molt fort, el de la Chloe. Tot i que l'endevina li diu que l'Oscar morirà jove, decideix portar la relació fins les últimes, i no dubte en fins i tot gravar-se fent l'amor per tal d'aconseguir calés per fer realitat els seus somnis, o en plantar cara al pare de l'Oscar tot i tenir-li por. I sí, també segueix els consells del Harry en quan a tenir fills ràpid. Malgrat tot, no deixa de ser una persona fràgil, necessitada d'algú que vetlli per ella. Per això creu en les endevines, i per això mateix també demana al Harry que els adopti com a fills, que l'adopti a ella quan es queda sola. Perquè sí, es queda sola. Al final l'Oscar mor.

Cosetes agafades amb pinces també n'hi ha. La gent es casa i es descasa molt ràpid, i se'n van a viure junts i ho deixen córrer també molt ràpid. La que més em grinyola és una festa on entre d'altres hi van el Bradley amb la Diana, i a la que també assisteixen el seu amant amb la seva dona. Doncs resulta que a la Diana no se li acut res millor que posar-se una camisa que tenia mig de record de l'amant. Òbviament, quan la dona de l'amant la veu amb la camisa lliga caps, ja que era un regal seu i l'havia "personalitzat" cosint-li uns botons diferents i tal.

També grinyola una mica que acabin sent tots amics: marits, mullers, amants, i gos. Tots junts jugant al parc, com si res. Només serveix per donar-li més dramatisme a la mort de l'Oscar.

La peli, en definitiva, i com es qüestiona el Bradley, va d'intentar esbrinar què és l'amor, si un parany de la natura per a assegurar la subsistència de l'espècia, o és la única cosa que dóna sentit a aquest món de bojos on vivim.

Recomanable? Es deixa veure, sí. Malgrat el contingut en sucre. I no es fa pesada.


11 de juny 2012

Alias 1: ¿Quién es Jessica Jones?


Alias 1: ¿Quién es Jessica Jones?
Guió: Brian Michael Bendis
Dibuix: Michael Gaydos


Primera part de la història centrada en el personatge de la Jessica Jones al capdavant de l'agència d'investigació Alias. Els números que inclou aquesta primera part van de l'Alias, vol. 1, #1 USA a l'Alias, vol. 1, #15 USA.

La història comença amb la Jessica fent de detectiu privat, i descobrint-li una infidelitat a un client. La imatge que dóna és que està desenganyada de tot, que va de baixada. Gràcies a unes fotos que té amb els Vengadores o amb Miss Marvel descobrim que és una ex-superheroina, però que ho ha deixat.

Ara, sobreviu com pot, fent el que pot. També es veu com es troba amb el Luke Cage, amb qui acaba al llit en una relació buida, que només busca sentir alguna cosa, i sembla que tampoc ho aconsegueix. De moment, tot molt depriment. I el dibuix hi ajuda. Està fet amb traços grossos, sense massa detall, tot i que les ombres hi ajuden molt. La composició és com a molt moderna, amb vinyetes dins de vinyetes, ocupant pàgines senceres, o deixant pàgines mig buides, .... Molt modern, vaja.

Després d'aquesta breu presentació, comença la història principal. Una clienta es posa en contacte amb ella per a que trobi a sa germana. Fins aquí, tot normal. La Jessica la busca, i troba que entra a una casa amb un home. I posa en marxa la càmera de vídeo per recollir proves. De cop i volta, l'home desapareix. I quan torna a aparèixer, s'està traient la camisa i sota hi du.... el vestit del Capitán América. I sí, és ell.
Aleshores sorgeixen els dubtes: ha de callar i destruir la cinta? Se l'ha de quedar com a prova? Potser li han parat una trampa per a que desemmascari al Capitán América? Si li han parat una trampa, serà millor desfer-se de la cinta per evitar problemes? O millor guardar-la per tenir alguna cosa, per si de cas?

La Jessica intenta trucar a la clienta per esbrinar què està passant, però el número no existeix. Aleshores decideix anar-la a veure, però l'adreça és incorrecta. La cosa comença a fer pudor. Tornant cap a casa de la germana de la clienta, veu un munt de gent i un cordó policial. Resulta que ha estat assassinada. I la detenen com a sospitosa pel fet d'haver tornat a l'escenari del crim. Però no tenen proves contra ella, i amb l'ajut del Matt Murdock, la deixen lliure.
Com no sap què fer, decideix anar a veure a la Carol Danvers, o Miss Marvel, perquè utilitzi la seva acreditació i localitzi el telèfon de qui l'havia contractat. La relació amb la Carol no sembla que sigui molt bona, però ella li fa el favor. I el telèfon resulta ser de.... l'oficina de la candidatura a la presidència del Partit Demòcrata.

El tractament que fa dels personatges, superherois inclosos, és com a molt.... adult, i com a molt normal. Per exemple, veiem escenes de sexe entre la Jessica i el Luke Cage. O la pròpia Carol Danvers està de baixa perquè té la grip i s'està medicant. I a sobre, té la regla. De sexe, no gaire i gens explícit, ja n'havíem vist. Però una superhoroina constipada i tenint la regla....

La història continua amb un debat televisiu on es veu al defensor del candidat demòcrata atacant la postura que té el republicà vers els superherois, i desprestigiant que l'actual president s'entengui amb alienígenes o muntants, com els anomena.
Això porta a la Jessica a visitar el local de la candidatura demòcrata cercant la dona que la va contractar. Mitjançant el seu mòbil, descobreix que ella obeïa ordres d'un advocat. Aleshores decideix seguir a l'advocat a veure si el porta cap a qui realment està darrera de tot. Quan finalment el troba, aquest és un home de negocis que li explica que el que pretenen es desprestigiar al President, ja que aquest no ha tornat en forma de "favors" tots els diners que van donar la campanya electoral. El pla, inicialment, els hi ha sortit bé, ja que faci el que faci la Jessica  la cinta acabarà sent pública. Però no compten amb la integritat de la Jessica, ni amb la visita que rep de l'Steve Rogers demanant-li la cinta. La relació és bona, i la Jessica la hi dóna sense dubtar-ho. L'Steve li recomana que no perdi la relació amb la Carol.
En aquesta escena es veu clarament que estan fets de diferent fusta, i que la Jessica no està feta per ser una superheroina. I aquí s'acaba el que seria el primer cas. 
Tot plegat comença d'una forma molt potent, i al final sembla que es desinfli una mica. O potser no, ja que no estem davant d'un relat de superherois. Aquest cas ens presenta a una Jessica Jones enfonsada, desenganyada de tot i de tothom, però íntegra. Havia estat una superheroina, sí, i ho ha deixat. Però sap el que suposa ser-ho.

El següent cas comença amb la visita d'una dona que vol que busqui al seu marit, el Rick Jones. Sí, sí, el Rick Jones. I ella es posa a buscar-lo. Per conèixer més a qui ha de buscar es compra un llibre autobiogràfic anomenat Compañero. El còmic intercala pàgines del llibre, com si fos el que anés llegit la Jèssica. Està bé. És original. També hi ha un altre recurs que m'ha semblat més.... cinematogràfic. Les pàgines del llibre tenen al costat una pàgina que conté una sola il·lustració, que d'alguna manera complementen el text. I a la part de baix hi ha un dels bocadillos de la conversa de la següent pàgina, de la següent escena diguem-ne.

En aquest llibre hi ha una cita bastant definitòria del què suposa ser un superheroi, i què el diferencia de la resta de la gent. Quan el Rick està parlant del Capitán América diu:

"Bruce estaba arriesgando su vida. ¿Sabes por qué lo hizo?
Porque es un héroe. Y eso es lo que hacen los héroes.
Ellos te anteponen a sí mismos."

Mig de casualitat descobreix que el Rick toca en un bar als vespres. I jo que em preguntava sobre quin seria l'esdevenir de la carrera musical del Rick....
La qüestió és que el va a veure, i es troba a un Rick Jones paranoic, que es pensa que tothom és kree o skrull. Es veu que arrel dels fets de la Guerra Kree-Skrull, han posat preu al seu cap. I es veu que està mig barallat amb el Capitán América per culpa de la publicació del llibre. Total, que és la Jessica qui acaba trucant als Vengadores sol·licitant ajuda.

Per cert, al bar on toca el Rick hi ha un cartell anunciant l'actuació de la Dazzler. I unplegged (!!). Ho he trobat curiós.

L'endemà Jarvis truca a la Jessica i li explica que el Rick Jones, el de veritat, està a Los Angeles sa i estalvi. I que aquest de Nova York.... És un impostor. De casualitat es troben, i el Rick Jones de mentida està novament amb la seva dona, que li dóna les gràcies a la Jessica pel que ha fet.

Un altre cas solucionat. Novament, una mica forçat. Darrerament tinc aquesta sensació amb els còmics. Les introduccions i els nusos, molt bé. Però els desenllaços.... És com si no sabessin com acabar la història, i ho fessin de pressa i corrent, de qualsevol manera.

Hi ha dos detallets que m'havien passat desapercebuts i que creia no importants. Però sí que ho són. L'un és la presència d'un noi jove, que primer es veu remenant l'oficina d'Alias i la Jessica fa fora. Tenia aspecte de repartidor. Més tard, torna a sortir i manté una conversa amb ella. També apareix remenant coses a l'oficina. Es veu que li agraden els superherois i tal, i fins i tot li demana feina a la Jessica. Ella l'engega una altra vegada. Ja veurem si torna a sortir, i quin paper tindrà.
L'altre detallet és una escena en la que es veu com entra en xats gai, fent-se passar per un d'ells. La primera imatge que dóna és la de l'avorriment, de la desesperació, del desengany. S'acabava d'assabentar que el Luke Cage s'ho fa amb totes les que pot que duguin capa(notícia que li comunica la Carol Danvers), i potser per despit, s'entreté amb aquests xats. Però no, resulta que entrava en xats gais perquè estava portant un altre cas: una dona tenia sospites de que el seu marit l'enganyava amb altres homes. Mitjançant el xat, i fent-se passar per un altre home, aconsegueix una cita amb ell. Resulta que és psicoterapeuta, i després de parlar una estona, sense identificar-se, clar, sobre com pot ser que una persona es faci passar per una altra i sigui tot tant creïble (en referència al recent cas del fals Rick Jones), li recomana que marxi cap a casa, parli amb la seva dona, i surti de l'armari. Un altre cas resolt.
Aquí veiem a la Jessica com té una mena de flashback en el que es veu a ella parlant amb el fals  Rick Jones, i dient-li que després d'haver llegit el seu llibre el compren, i es compren a ella mateixa, que havent tingut tots dos la relació que han tingut amb superherois, senten coses molt similars, i que al veure-les escrites, reflectides al llibre, s'ha quedat més tranquil·la al veure que el que li passava a ella, el que sentia, no era una cosa única, diferent. Però clar, resulta que és un Rick Jones fals, que no és el de veritat, i aleshores comença a dubtar de tot un alter cop. I torna a caure en el desànim. 

El capítol o cas que ve a continuació és una altra volta de cargol. Podríem dir que serveix com a pont pel següent, ja que no està lligat amb cap dels anteriors ni deixa res a mitges. Resulta que el J. Jonah Jameson ha citat a la Jessica al Daily Bugle perquè la vol contractar com a detectiu per a descobrir la identitat secreta de l'Spiderman. La Jessica veu una font de calés important i accepta el cas. L'ha d'acompanyar en tot moment el Ben Urich, que anirà escrivint l'article corresponent. El que fa la Jessica, però, és gastar-se tots els calés amb obres benèfiques (menjadors socials on va de voluntària, orfenats, ....). Òbviament, l'acaben despatxant. Però la cara de satisfacció que li queda a ella..... :)
Destacar dues coses. Primer, la caracterització del J.J. Jameson, histriònic com ell sol, ordenant, exigint. I segon, i potser la que més crida l'atenció, el dibuix, o les vinyetes, o la composició, o l'art en sí. Aquest capítol està fet tot a base de dibuixos grans amb els diàlegs posats al costat com si d'un guió es tractés, com si fos una obra de teatre:

Ho he trobat molt xulo. Malgrat ser unes imatges molt fixes, mig difoses, els diàlegs li donen molt de dinamisme a la història. A part de la Jessica, el J.J. Jameson o el Ben Urich, també hi surten personatges "típics" del Dayli Bugle com el Robbie Robertson o la Betty Brant.

El següent cas comença amb la Jessica conduint in cantant el que podria ser l'Ain't no love in the heart in the heart of the city. Se la veu com a més contenta, i el dibuix sembla un pèl més clar. No sé si ha estat una impressió meva.
La qüestió és que arriba a un poble, Lago, perquè l'han contractat per trobar a una noia de 16 anys, la Rebeca, que ha desaparegut. Allà parla amb sa mare, que desconfia de son pare, i amb son pare, que reivindica la seva innocència. També parla amb el sheriff, alt i guapo, amb qui es creua algunes miradetes.
Buscant pistes a la seva habitació descobreix que li agrada fer collages, tal com feia ella de petita. Collages, per cert, que són com els de les portades dels diferents números. I buscant pistes a l'institut on estudiava, una amiga li diu que la Rebeca era mutant.
I ja tenim el tema servit.
A l'institut descobreix que els companys la menyspreaven per la seva teòrica condició de muntant. Buscant més pistes, passa per l'església on sent al capellà assajar el sermó del Diumenge, un sermó carregat d'odi contra els muntants. Després de cantar-li les quaranta, parla amb la directora del diari local, també amb idees progressistes i "cansada" una mica de la ideologia que respira el poble. Continuant amb l'investigació, decideix tornar a veure al pare però.... se'l troba mort. Fins aquí, crescendo total. I al final ....
Al final, resulta que la Rebeca havia fugit de casa cansada de la seva mare dominant, del seu pare pusil·lànime, i d'una societat en general poc tolerant i amb el pensament molt tancat. Mutant no queda clar, si ho és. La única condició per la qual no acaba d'encaixar al poble és potser la de lesbiana.
Ah, i a son pare el pela la seva tieta, germana de la mare, que mig borratxa es discuteix amb ell acusant-lo de la desaparició de la Rebeca i l'acaba apunyalant.

Novament ens trobem amb un final de cas fluix, com  a precipitat. Hi havia moltes idees, molts fils a estirar. Però ho solucionen d'una forma massa ràpida. No és que siguin mals finals, però podrien ser millors. Hi ha els ingredients, però no acaben de cuinar-los bé del tot.

Aquest primer tomo acaba amb dues escenes derivades de dues trucades telefòniques. Ja veurem quin futur tindran.
La primera ve d'una trucada que rep del Matt Murdock, el seu advocat, que vol contractar-la com a guardaespatlles i resulta que ha de compartir lloc amb el Luke Cage. Òbviament, comencen discutint per la trobada.... sexual que van tenir i pel que la Carol li havia explicat d'ell. Però acaben mig fent les paus. Hi ha un cameo de la Natasha Romanov de rossa.
L'altre ve d'una trucada que reb de l'Scott Lang, que tenia el seu telefon perquè la Carol li havia donat. Al principi la Jessica no vol cap cita a cegues ni res, i menys amb ell, però al final s'acaben veient. I s'ho passa bé i tot. Aquí veiem un cameo de l'Octopus empaitat per l'Spiderman i l'Hombre Antorcha.

I aquí s'acaba aquest primer volum.

Que si em llegiré el segon? Segur. Ja el tinc encarregat. Que si m'ha agradat? Sí. Malgrat els finals descafeïnats, sí, m'ha agradat. És una altra visió de l'Univers Marvel. Diferent. I té el seu encant.
Del tomet aquest sorprèn inicialment la modernor. S'allunya bastant de la línia de les històries típiques del personatges de Marvel. Potser alguna coseta que he vist del Daredevil també es podria qualificar de modern, però la resta de coses....
Aquesta sensació de modernor que comento es pot veure perfectament a les portades dels diferents números que composen el volum, fetes en plan collage, barrejant fotos i dibuixos.
No són les típiques imatges del superheroi de torn a punt de ser estomacat pel dolent, o del grup de superherois en postura desafiant, com si anessin a sortir de la mateixa portada.

La història és xula. Novel·la negra, detectius, alcohol, fum, ambients foscos, .... Sap anar enredant la troca poc a poc, dosificant els elements, barrejant en un capítol cosetes que ens serviran pel següent, deixant algun cap per lligar que ves a saber si s'acabarà lligant. També barreja elements de la vida privada de la protagonista, cosa que enriqueix la història i que a la vegada crea més interrogants. Sí que trobo fluixa la manera en la que soluciona algun dels casos. Però, en tot cas, deixa ganes de més.


(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/colextsuphp107.html)