The amazing Spider-Man (2012)
Direcció: Marc Webb
Intèrprets: Andrew Garfield (com el Peter Parker o l’Spider-Man), Emma Stone (com la Gwen Stacy), Rhys Ifans (com el Dr. Curt Connors o el Lagarto), Martin Sheen (com l’oncle Ben), Sally Field (com la tia May), Denis Leary (com el Capità Stacy)
A mi m’ha agradat. Sense ser una peli per tirar coets, m’ha agradat. I força. Sí que té alguna cosa, algun detallet, que sobra. I sí que alguna escena es fa una mica llarga. No està a l'alçada de Los Vengadores, ni molt menys. Però entreté, que és del que es tracta.
Les comparacions amb els Spidermans del Sam Raimi són inevitables. A mi, aquelles tres pelis, també em van agradar, malgrat que la tercera era bastant fluixeta, i malgrat que el Peter Parker del Tobey Maguire carregava una mica. Però entretenien. I veies la picada de l’aranya, i el “todo poder conlleva una gran resposabilidad”, i a l’Spiderman per allà gronxant-se amb la teranyina, i a la Mary Jane, i el J. Jonah Jameson, i al Norman Osborn/Duende Verde, i al Dc. Octopus, i l’Hombre de Arena, inclús al simbiont, .... Amb tota aquesta gent, com no poden agradar i/o entretenir, unes pelis? Òbviament, les comparacions amb els còmics també són inevitables. I si aquelles tres pelis tenien coses extretes directament dels còmics o, si més no, inspirades en ells, també en tenien moltes d’altres que no hi tenien res a veure i que s’allunyaven bastant de la “història oficial”, la que hem llegit moltes vegades en paper.
A aquesta peli li passa el mateix: té moltes coses fidels als còmics, però moltes d’altres que no tenen res a veure. Fins a cert punt, res a dir. Es tracta de mitjans diferents, de diferents recursos narratius, d’èpoques diferents i, sobretot, d’expectatives diferents. Aquí és on està el quid de la qüestió, crec: les expectatives. Si esperes trobar-te una adaptació fidel als còmics, no hi vagis. Si esperes trobar-te una peli d’art i assaig, amb un tractament profund dels personatges, expressant les seves fílies i les seves fòbies des d’un punt de vista introspectiu, aportant una visió generacional a la situació socioeconòmica del món dins d’un entorn de crisis incipient, no hi vagis. Si esperes una peli amb uns diàlegs hilarants, plens d’ironia i dobles sentits, que se’n foten de tot i de tothom, no hi vagis.
Ara bé, si esperes passar una bona estona, empassar-te alguna coseta d’aquelles que s’haguessin pogut estalviar (bandereta americana inclosa), inclús trobar alguna coseta no ben lligada del tot, però veure, a la fi i al cap, la picada de l’aranya, i a l’Spiderman per allà gronxant-se amb la teranyina, i a la Gwen Stacy i, en aquest cas, al doctor Curt Connors convertint-se en Lagarto, ves-hi. A part, hi ha l’afegit de la presència dels seus pares i el misteri que envolta la seva mort.
L’argument no és gaire complicat. En Peter Parker, de nen, ha d’anar a viure a sons tiets perquè sons pares han de fugir. Sembla ser que son pare, científic, ha fet un descobriment incòmode, i s’ha d’amagar. Al final moren, i el pobre Peter es queda definitivament amb els tiets. Ja de gran, a l’institut, no deixa de ser un més, dèbil, insignificant, però molt interessat en la ciència, i bastant manetes i intel·ligent, per què no dir-ho. Investigant la feina de son pare, va a parar a una gran empresa de biotecnologia on treballa, a part d’una de les guapes (i intel·ligents) de la classe, l’ex-company de son pare, el doctor Curt Connors. I estant en aquesta empresa, al final, li pica una aranya (que curiosament havia dissenyat o ajudat a fer-ho son pare) i adquireix els poders. La resta, més o menys, és més típica. Al principi no sap que fer amb els poders. Després, maten a l’oncle Ben, mig per accident, i el Peter comença a ser conscient dels seus poders i de com utilitzar-los. Més tard, es fa una disfressa per no anar amb la cara descoberta, i algú molt dolentot amenaça Nova York. En aquest cas és el doctor Connors convertit en Lagarto quan intentava regenerar-se el braç que li falta mitjançant una teràpia genètica. En mig de tot això, el Peter i la guapa i intel·ligent de la Gwen es fan novios, i el pare de la Gwen, el capità Stacy, creu que l’Spiderman és dolent i predisposa a la policia de NY a perseguir-lo i capturar-lo. Després d’unes quantes lluites entre el Lagarto i l’Spiderman, aquest guanya, no sense l’ajut del capità Stacy, que acaba reconsiderant la seva opinió sobre ell però acaba morint.
Com queden molt caps per lligar, s’augura una segona peli. I per si et quedaven dubtes, ja s’encarreguen de fer-t’ho saber amb l’escena post-crèdits.
Coses que no m’han agradat o m’han sobrat.
Sobretot sobretot sobretot, l’escena de les grues. Calia?
Tant d’skateboard també em sobra. Molt videoclipera, l’escena de quan va a entrenar-se amb l’skate i comença a controlar els poders. Massa. De la mateixa forma, l’escena en la que es posa de cap per avall, al terrat d’un edifici super-alt, i primer s’aguanta amb les dues mans, després només amb els dits, després aixeca poc a poc els dits d’una de les mans, .... Massa llarg, i innecessari. Espectacular potser sí, i en 3D potser guanya. Però de què serveix? Què aporta, allà al mig?
Tampoc m’ha agradat que es descobreixi la seva identitat secreta tan ràpid. Vaja, que es tregui la màscara tant sovint.
Un altre detall, aquest sense gaire importància: no m’ha quadrat la diferència de mida entre el Peter Parker i el Flash.
L’escena del metro tampoc m’ha agradat. Intentava ser graciosa, però no ha colat gaire.
La xuleria de l’Spiderman davant del Flash amb la pilota de basquet, o l’escena de la pilota de futbol americà torçant la porteria.... agafades amb pinces.
L’absència del J. Jonah Jameson com a detractor de l’Spiderman ha estat substituïda pel capità Stacy. Crec que han desaprofitat molt al personatge del capità Stacy. I quan podia començar a donar joc, l’han matat. Potser corria el risc de convertir-se en un comissari Gordon del Batman i se l’han tret del damunt.
També se m’ha fet estrany veure a la tia May sense el cabell blanc.
I novament, una banda sonora desaprofitada. Tot i que al principi apunta maneres, al final acaba passant desapercebuda.
En quan als caps per lligar, què passa amb el delinqüent que mata a l’oncle Ben? Tan obsessionar-se i tan empaitar-lo per després, què? Passar d’ell? Deixa d’interessar-li trobar-lo? Deixa de preocupar-li o turmentar-li la persona que va matar a l’oncle Ben?
I l’ajudant del Norman Osborn, aquell que pressiona al doctor Connors, i a qui ataca el Lagarto allà al pont? Què se’n fa, d’ell? Com és que no apareix més?
I tot el tema dels pares? Al principi de la peli tenen com a molt de protagonisme, i tot i que son pare havia treballat amb el doctor Connors i tal, i l’enviat del Norman Osborn l’utilitza per a mig fer-li xantatge al mateix doctor Connors, la seva presència s’acaba diluint del tot.
Potser s’ho reserven tot plegat per a la segona o tercera peli.
Coses que sí m’han agradat.
Les escenes de l’Spiderman gronxant-se per la ciutat. Veies on enganxava la teranyina, i com s’anava donant impuls per les façanes. No sé. Quedava com a més “real”.
La Gwen. No l’actriu (que també), sinó el personatge. La Mary Jane m’agrada (i també la Kirsten Dunst, of course). Però la Gwen sempre serà la Gwen. I després de com l’havien pintat a Spiderman 3, veure-la aquí tal com l’han representat, m’ha agradat molt.
El Lagarto. Potser se li hagués pogut treure més suc. Però m'ha agradat. I ja no és el típic Duende Verde, ni el Doctor Octupus, ni l'Hombre de Arena, ....
L’origen del fluid aràcnid i com el Peter es construeix els disparadors de teranyina. Ho trobo xulo, i divertit.
I el fet de treure la idea de la màscara (i la disfressa) del cartell que veu en el ring on fan lluita lliure també ha estat molt bé. Un detall.
L’escena de quan salva al nen, tot i que el foc al cotxe l’he vist un pèl forçat, també està bé.
El cameo de l’Stan Lee. Un dels moments que més riure m’ha fet. Perquè sí, a mi m’ha fet riure.
Tot i que al principi la imatge del Peter Parker no m’ha quadrat, sí que m’ha acabat agradant. És el reflex (arquetípic, sí) d’un jove d’avui en dia: roba llarga, com a deixada, caputxa, skate board, ....
La veu de l’Spiderman. Sí, sembla una tonteria, però m’ha agradat. Realment sonava a la veu d’algú que porta una màscara arrapada a la cara.
I un munt de detallets: des del sentit aràcnid, a la portada del Dayli Bugle.
I no sé. Tota la peli en general.
Una cosa no queda clara. Ni en aquesta peli, ni en cap. Ni crec que queda clara en els còmics. Què passa amb totes les teranyines que queden per allà penjades? Són biodegradables? Fins quan duren? O fins quan aguanten la seva consistència? I la seva enganxositat? En el cas de la peli, si es tracta d’un fluid tant innovador, com al final per allà on passa l’Spiderman queda tot ple de teranyines, seria fàcil d’agafar una mostra i copiar-ho, no? O si es biodegrada ràpid, què passa amb tots els cotxes que deixa penjant del pont després del primer atac del Lagarto?
No sé. Això de les teranyines i els seus residus donaria per un intens debat. O igual tot plegat té una explicació molt més senzilla del que sembla.
Resumint. I per anar acabant. Que m’ha agradat. I que tot estarà en funció de les expectatives que tinguis, del que esperis de la peli.
Això sí, una de les millors coses de la peli va ser quan per la mitat, es gira el Pau i em diu:
“L’Hombre de Arena, quan plou, es converteix en l’Hombre de Barro?”
(http://www.theamazingspiderman.com/site/)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada