14 de febr. 2012

Espècies per catalogar

Espècies per Catalogar (2012)
Els Amics de les Arts

 
Sempre quan t'enfrontes a un nou disc d'aquell grup que tan t'agrada, que té discos tan bons, que tan bones estones t'ha fet passar, sempre, hi ha una mena de por. Sí, sí, també hi ha emoció. I ganes. Però aquella sensació de por també hi és.

Després del "gloriós" concert al Palau i de com hi vam arribar, està clar que hi havia ganes de més. Les notícies es van anar succeint. El seguiment era intens. Hi va haver data de sortida, amb pre-order inclòs. I per fi el disc va arribar a les meves mans.

Tot i que ja coneixia dues cançons i que havia llegit ja alguna crítica, vaig trigar dos dies a escoltar el disc. Ho havia de fer en condicions. No podia posar el disc i ja està. L'havia d'escoltar, l'havia de sentir. El moment i el lloc va ser al cotxe, anant i tornant de la feina. El vaig haver d'escoltar en dues parts. Cara A i cara B.

L'affaire Sofia
Una cançó molt Amics. Història d'amor i tal, però amb final feliç. Enganxosa. Són curioses les referències filosòfiques, i les rimes de Blur amb Epicur, o de Schopenhauer amb after-hour són d'aquelles que fan història. Història de la Filosofia, clar.

L'home que dobla en Bruce Willis
Patapam. Ho han tornat a fer. Una història que pot semblar quotidiana, però que amaga una màgia especial. Una història d'un perdedor que està a punt de guanyar. Entranyable és poc. El crescendo és d'aquells que et deixen sense alè. Primera llagrimeta.

Monsieur Cousteau
Aquesta ja la coneixíem, ja que va ser el primer single. Quan la vam escoltar com a single ja va donar la impressió de que es tractaria d'un disc més treballat musicalment, més pensat amb i per la Bed & Banda. I així està sent de moment. És una cançó que tot i sembla senzilla, a mida que las vas escoltant va agafant cos. Tots portem un explorador dins, i aquesta cançó ho fa palès.

Els ocells
No és la més fluixa, ja que el disc no en té cap, de cançó fluixa, però sí que és una d'aquelles cançons que a les primeres escoltes passa desapercebuda.Té un aire folk, suau, que li dóna aquella melangia típica dels diumenges plujosos de tardor a casa.  Quan li agafes el punt, és una cançó que agrada molt.

Lousiana o els camps de cotó
Aquesta també l'havíem escoltat. Té una melodia d'aquelles que se't queda al cap i que vas tararejant tot el dia, sense saber per què. I és una altra cançó de llagrimeta. Impressionant. És una de les 12 cançons més bones del disc. Igual que "L'home que dobla en Bruce Willis", té aquell punt que, sense sentir-te del tot identificat, fa que et sentis identificat. O t'agradaria.

Carnaval
Inicialment sobta la música. No és l'habitual. I la lletra, al principi, també sobta. De què parla? De què va? Però quan l'escoltes bé, quan la sents.... Hi caus de quatre grapes. És capaç d'arrancar-me tan una llagrimeta com una rialla. Com se li pot acudir a algú fer una lletra així? Lligar les paraules d'aquesta manera, fer-les jugar....  Sense dubte, és també una de les 12 més millors del disc. 

I arribem a la feina. Eixuga't els ulls, recomposa't, i a treballar. I a esperar per plegar i poder continuar amb la cara B.

A aquestes alçades de la pel·lícula
Una altra cançó molt Amics. A mida que vas seguint la lletra i vas imaginant la situació, se't dibuixa mitja rialla. I a la pujada final, se t'acaba de dibuixar l'altra mitja. Realment es pot convertir la vida en una pel·lícula?

Ciència ficció
Aquesta cançó em recorda a la peli ¡Olvídate de mí!, del Michel Gondry. Si a l'anterior cançó el protagonista volia convertir la seva vida en una pel·lícula per salvar la seva relació de parella, en aquesta cançó el protagonista viu una història de pel·lícula també per salvar la seva relació de parella. De fet, tota la cançó és com una peli. És molt visual. És com si estigués dividida en escenes que es visualitzen perfectament. També té una melodia de les que se't queda al cap i vas cantant sense donar-te compte.

Miracles
Tot i que sembla una cançó lleugera (que fins i tot musicalment al principi m'arriba a recordar a la Jeanette), és tracta d'una cançó amb suc, molt de suc. També és molt Amics. Però uns Amics que han sigut pares. I si ets pare, ho entens. I t'identifiques. I molt. I si no ets pare, t'ho imagines. També de les 12 millors. De llagrimeta.

L'arquitecte
Una altra cançó que si ets pare et deixa tocat, molt tocat. El final sóc incapaç de cantar-lo, se'm trenca la veu.

El Matrimoni Arnolfini
Canvi de registre. Base electrònica, guitarres, hammonds, vents.... Una cançó canyera. Lletra també molt Amics. És d'aquelles que enganxen, que et fan estar content.

Tots els homes d'Escòcia
Ja arribem. Canvi de registre de nou. Musicalment té la solemnitat d'un himne. Després de la canya de la cançó anterior, sobta. Però si et deixes portar.... També et toca la fibra. També és com a molt visual. Si tanques el ulls, et veus dins d'el pub. És una cançó que destil·la camaraderia, col·leguisme. I demostra que molts cops les aparences enganyen.

I ja hem arribat. Torna de nou a eixugar-te els ulls, a recomposar-te, i a assimilar aquest nou disc.
És sens dubte un pas endavant, una evolució. Hi ha més música, més producció, més veus, o més jocs vocals. Sent tòpic, direm que és un treball més madur. Sent encara més tòpics, direm que Els Amics s'han fet grans, que han crescut.
Sobta una mica que en algunes cançons s'entri directament amb la lletra, gairebé sense introducció musical. Això et fa estar més alerta, més atent.
Les lletres tenen aquell toc Amics tan característic: els referents culturals populars són constants, i la majoria resulten.... empàtiques. Sempre hi ha algun tros, algun verset, alguna escena (quan no és la cançó sencera) en la que et sents totalment identificat. O t'agradaria. 

Resumint: té aquells ingredients que el fan un disc d'Els Amics. Un gran disc. Molt gran.


I si a sobre tens el llibret signat, i quan et presentes com a Carles Pastanaga sembla que et coneguin i tot.... Bfffffff....

(http://elsamicsdelesarts.cat


2 comentaris:

  1. :') Jo també em sento molt més identificada amb aquest disc que amb el Bed&Breakfast... I no soc mare, però la meva preferida, la que em fa entrar en una bombolla quan estic al concert, la que m'emociona i em posa la pell de gallina és L'arquitecte... i ho va fer des del dia que per error vam poder escoltar 30 segons de cada cançó "gràcies" als de l'Amazon alemany.

    De fet és la cançó de la qual vaig parlar pel sorteig de l'entrada doble del RAC105...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Buf.... És que l'Arquitecte és molt Arquitecte. És una cançó d'aquelles que quan l'escoltes, quan la sents, és impossible que no t'arribi, que no et deixi tocat.

      Al concurs de RAC105 vaig votar per Ciència-ficció, però hagués pogut votar per Miracles, per Carnaval, pel Matrimoni Arnolfini, també per l'Arquitecte, o per qualsevol altra. :)

      Elimina