You can count on me

You can count on me  (2000)
Director: Kenneth Lonergan 
Intèrprets: Laura Linney (com a Samantha "Sammy" Prescott), Mark Ruffalo (com a Terry Prescott), Rory Culkin (com a Rudy Prescott), Matthew Broderick (com a Brian Everett), Jon Tenney (com a Bob Stegeerson)


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)


La peli va de la relació de dos germans orfes, que van perdre als seus pares en un accident de cotxe quan eren petits. Ella, la Sammy, és mare soltera i viu com pot amb el seu fill, en Rudy, al mateix poble de sempre. Ell, el Terry.... doncs és un mig delinqüent, no gaire adaptat. Podríem dir que ell no ha superat el tema de la mort de sons pares. 
La Sammy té un parell de rotllos: un amb en Bob, algú amb qui casar-se, i un altre amb el Brian, el jefe del banc on treballa, i que està casat i espera un fill. Al final, però acaba passant de tots dos.

En Terry un dia apareix demanat calés, i la germana l'allotja a casa amb l'esperança de que l'estabilitat el torni una mica més responsable. També li hauria d'anar bé al Rudy, de 8 anys, mancat de la figura paterna. I així, d'aquesta manera, la Sammy no caldrà que depengui de cangurs.

Òbviament, el Terry i el Rudy es fan.... col·legues. Malgrat tot, es podria dir que el Terry tampoc és gaire bon exemple per al seu nebot. Per exemple, se l'endú de nit a un tugúrio a jugar al billar. O el porta a conèixer al seu pare biològic, figura que el Rudy tenia molt idolatrada i que resulta ser.... un "personatge" insignificant. Una mica dura l'escena en la qual el pare crida davant d'en Rudy que no és el seu fill, rebutjant-lo. 

Al final, la Sammy se'n cansa del Terry i el fa mig fora. Ell accedeix a marxar, i tot i que semblava que acabarien trencant la relació per sempre, ja que es retreuen mútuament els seus estils de vida (l'inamovilisme i conformisme d'ella vers el vagar sense rumb d'ell), acaben fent les paus i respectant-se mútuament.

La peli està bé, es deixa veure. Tampoc explica res de l'altre món, ni té una trama.... d'allò més emocionant, diguem-ne. Però està bé. És un pèl depressiva, ja que els personatges tampoc acaben de ser feliços. Si més no, tampoc en tenen gaires oportunitats, per ser-ho. Potser els hi cal una miqueta de sort, d'esperança.

Recomanable? Home, sí. Es deixa veure. Imprescindible? Tampoc diria tant.  



(http://www.imdb.com/title/tt0203230/)