SHIELD

SHIELD
Guió: Jonathan Hickman
Dibuix: Dustin Weaver


Uf.... Història complicada on les hi hagi: constants salts en el temps, gent immortal, viatges en el temps, ple de referències tan històriques com.... marvelianes, un munt de personatges, molta filosofia, molt d'esoterisme  i una reformulació de la pròpia Història. Tot plegat fa que, a l’hora que embolicat, resulti fascinant.

El tema comença a Nova York al 1953 amb Leonid, un noi jove que surt de classe i quan és a punt d'arribar a casa.... resulta que uns homes entrajats l’estan esperant. A Leonid no li sorprèn, ja que son pare li ho havia advertit. Fins aquí tot podria ser normal. No coneixem el pare de Leonid ni quan li va fer aquesta advertència. Cap problema. Els dos homes prenen a Leonid cap a Roma, i quan hi arriben el condueixen per uns passadissos fins a.... La Ciutat Immortal. Una ciutat secreta, sota de Roma.

La cosa es comença a complicar. Leonid és portat aleshores en presència de l’Alt Consell de SHIELD, uns homes vestits amb una estranya armadura, i allà li expliquen que fa anys, molts anys, al 2620 a.C., la Terra va rebre l’atac del Nido. I un home, Imhotep, va fer-hi front. Ell va ser el primer dels grans homes que han anat salvant a la humanitat de diferents perills. Ell va inspirar el nom de SHIELD, i duell es va agafar l’escut que duia com a símbol.

Igualment, durant la Dinastia Han, a la Xina, es va fer front a l’atac dels Celestials. I a Florència, al 1495, mentre Leonardo da Vinci observa l’interior del sol on sembla que hi ha alguna cosa, fa el que millor sap fer: construir coses (com una misteriosa esfera, o unes ales que el permeten volar). I a Roma, uns 100 anys després, Galileo Galilei s’enfronta a Galactus. Tots aquests grans homes, i molts d'altres, han pertangut a la germandat de SHIELD, i s’han encarregat de salvar el món, de ser-ne el seu escut. I el Leonid és requerit per unir-s’hi.

Buf.... Quin munt d'informació. Aquí s’ha d'agafar aire. No sé si el que s’explica i es veu a de cada vinyeta de cada època, inferència de l’Univers Marvel a part, és real o no. Però sí tens la sensació de que el que estàs llegint és una cosa gran, molt gran.

El personatge de Leonid sovint el dibuixen com amb estrelles damunt, com a una cosa diguem-ne....  còsmica. Veient ara la importància que pot arribar a tenir per a la història de la humanitat, s’entén.

Seguim amb la història. Han passat tres anys des de l’arribada de Leonid a la Ciutat Immortal. Tres anys duran els quals es suposa que ha anat estudiant i s’ha anat preparant per al seu esdevenir. De sobta, quan està descansant.... apareix del no res un home vestit de negre, amb un vestit ple de tubs, envoltat de guspires i raigs, i acompanyat d'un colom blanc. Respon al nom de Máquina Nocturna, i resulta ser.... son pare.

La cosa es torna a embolicar. I més quan li diu que no havia vingut abans perquè s’havia mort, havia estat al més enllà, i ara havia tornat per trobar-lo. I no només això, sinó que també ha tornat per a destruir el lloc, la Ciutat Immortal. O potser per destruir a la germandat de l’Escut.

Fins ara, més o menys, s’anava entenent tot. Ara ja començo a no entendre res.

Sona una alarma. S’han assabentat de la intrusió. Máquina Nocturna pren de la mà al seu fill perquè li vol ensenyar alguna cosa: Iter, la porta que no pot ser oberta, la clau de la qual es va perdre per sempre, però que.... misteriosament la té Máquina Nocturna. Un cop oberta, li diu a Leonid que pugi. Ell, mentrestant, fa front als perseguidors. Després de derrotar a uns soldats, es troba amb.... els homes entrajats del principi de tot, aquells que han dut a Leonid a Roma. Aquests homes resulten ser en Nathaniel Richards, pare del Reed, i en Howard Stark, pare d’en Tony. Suposo que els hauria d'haver conegut abans, però no ha estat el cas. El cas és que porten unes armes i una tecnologia com a molt modernes. L’enfrontament és inevitable.

Leonid puja escales amunt i arriba a una mena de cúpula, tipus observatori astronòmic. Allà el va a veure.... el mateix Leonardo da Vinci. Ve volant, i sosté sobre les seves mans l’esfera que s’ha vist abans com construïa. Ell l’anomena “l’esperança i el rescat de totes les coses”.

Flipa. I molt. Ja no entenc res. I a sobre, s’acaba el primer número.

A continuació, per acabar d'omplir  hi ha una sèrie de gràfics de la Màquina Humana, alguna portada alternativa, així com comentaris dels autors sobre els personatges, i esbossos dels mateixos. Extres, vaja.

D’aquest primer número també destacaria una frase recurrent que utilitzen tots quan han de lluitar contra el dolent de torn:

“Així no és com s’acaba el món”

La sèrie s’està publicant bimensualment, pel que em va tocar esperar-me dos mesos per saber com continuava tot. Quan vaig tenir el número dos em vaig tornar a llegir aquest primer abans, per refrescar. I quan vaig acabar el segon, vaig prendre la decisió d'esperar-me a tenir els sis primers números per poder-los llegir tots seguits. El que s’explica és massa dens i hi ha massa salts endavant i endarrere com per anar-ho llegint cada dos mesos. Com a mínim, per a mi.

El número 2 ens presenta dos escenes. Bé, tres. Però la primera no saps molt bé a què ve. Per un costat tenim l’enfrontament entre en Howard i el Nathaniel per un costat, i Máquina Nocturna per l’altra. Sembla ser que Máquina Nocturna no vol que el tornin a matar, com ja va passar una vegada, i s’ha tornat més poderós. En Howard veu que la única possibilitat és fer servir una arma d'aquestes estupendes que tenen.

El resultat és que “tallen” a Máquina Nocturna per la mitat. Però oh, sorpresa, Máquina Nocturna té el nucli d'energia just on li han produït el tall, i gràcies a la potència de l’atac, s’acosta a un punt crític. Aleshores entra en acció en Nathaniel llençant-se cap a ell i tocant el nucli. El que passa a continuació és una d'aquelles coses que et descol·loquen: hi ha una mena d'explosió temporal que deixa veure a un munt de Nathaniels, com si fossin tots els que hi ha hagut al llarg de la Història.

I s’acaba l’escena. Què ha passat no es sabrà fins més endavant. Aquesta vinyeta, a pàgina sencera mostra, com deia, a un munt de Nathaniels Richards. Suposo que els més experts en l’Univers Marvel veuran un munt de coses més, i sabran identificar a quin moment històric pertany cadascun. Jo, en aquests detallets, em perdo.

La següent escena és la que protagonitzen en Leonid i en Leonardo da Vinci. Leonid, com és obvi, flipa per la visita i comença a fer preguntes. Leonardo no el deixa, i l’anomena dinamo eterna, i font de la màquina, i li fa recordar la seva infantesa, el seu naixement, de fet. I Leonid retrocedeix en el temps, i veu mostres, i un temple, i un llibre sense paraules, i veu a son pare, Máquina Nocturna, amb una dona al costat (sa mare?), i veu un home que brilla i el té en braços. Ara ja sé qui són, tota aquesta gent. O alguns d'ells  Però quan ho vaig llegir, em vaig quedar igual. No li vaig donar més importància. El fet és que Leonardo i Leonid (també vaja noms, ja els haguessin pogut buscar més.... diferents, o potser està fet expressament?) segueixen xerrant i la conversa és d'allò més esotèrica. En resum, Leonardo explica que Máquina Nocturna està bé, però a un altre temps i lloc, i que no tornarà fins que passin tres anys. També diu que ell fa i sap tot el que l’home aquest que brilla dels records del Leonid li diu, i que aquest home brillant és l’Home Etern, el Motor de la Màquina Humana, de la qual en Leonid és la font. Si en Leonid flipa, jo també.

Mentre van xerrant tornen per on havia pujat en Leonid. Part del diàleg el tenen en forma de.... diàleg. És a dir, no hi ha vinyetes:

Entre que tot és molt esotèric, que començo novament a perdre’m, i això.... El fet és que al final, passant per uns passadissos i agafant un misteriós ascensor, es presenten al mig de la reunió del Consell de la Germandat de l’Escut.

Leonardo diu que hi va per destruir la idea en la que creuen i construir-ne una de nova, de millor. Buf.

La tercera escena, que és precisament amb la que comença aquest segon número, mostra a un nou personatge: Nostradamus. Apareix empresonat, encadenat, tot demacrat. Algú el deixa veure d'una font misteriosa que hi ha davant seu, dient-li que així viurà per sempre. Més que dir-li, li ho ordena. A canvi, li demana una paraula, una resposta, una explicació. Nostradamus diu que s’acosta el canvi, que ja és aquí.

És aquest canvi en Leonid? O en Leonardo? Qui té empresonat a Nostradamus? És un membre del Consell, sí, però qui? On està empresonat? I per què? Sigui com sigui, segueixen havent interrogants. I cada cop més. La cosa cada cop es fa més gran.

Aquest segon número també inclou extres. Per exemple, hi ha uns esbossos a llapis de vinyetes del número 1. Curiós.

El tercer número està dedicat a sir Isaac Newton. Explica una mica la seva història i la seva vinculació amb la Germandat de l'Escut, i acaba exactament en el mateix moment que acaba en segon número: quan Leonardo da Vinci i Leonid irrompen al centre del Consell de la Germandat.

Tot comença quan uns homes van a buscar al jove Isaac i el porten a Roma. El vaixell que el du porta a la vela l’escut, pel que ja imagines qui l’ha requerit. Ja a Roma, qui rep als nouvinguts, ja que a part de Newton han fet cridar a més gent (que no sé identificar pels dibuixos però que de ben segur que hi ha algú també conegut) és ni més ni menys que Galileo Galilei, que agafa a Newton com a alumne per ensenyar-li els secrets de la germandat: els 5 plecs, la ciència superior. Ja tornem amb les coses esotèriques....

En una mena de flashback veiem al mateix Galileu a Roma, a l’any 1582, quan acaba de construir una mena de màquina per fer front, segons sembla, a Galactus. Aquesta imatge ja l’hem vist al primer número. I potser la màquina que construeix és una mena de.... nul·lificador suprem però, clar, més gran i més antic. Per a dissenyar aquesta màquina Galileu ha comptat amb l’ajuda de l’home brillant, l’Home Etern, aquell que sosté a Leonid en braços quan aquest té la visió del seu naixement.

La conversa que tenen l’home aquest i Galileu fa un altre salt en el temps i situa l’acció a Bagdad, al 750 a.C. Es veu que en aquella època ja van provar la màquina aquesta que Galileu ha construït. Va ser un tal Abu Musa Jabir Ibn Hayyan Al-Azdi, i per fer-la funcionar li va caldre l’energia de 1000 persones, de 1000 germans de l’organització. La cosa no va anar bé, i la germandat va perdre un munt de gent, sumint així a la humanitat a una època ben fosca (podria ser l’Edat Mitjana?) i fen perillar la continuïtat de la pròpia Germandat de l’Escut.

Ara, bé, a la Roma de 1582, la cosa és diferent. S’han fet millores a la màquina. I tot i aconseguir derrotar a Galactus, es perden dues terceres parts de la Germandat. Un preu molt alt. O no, si s’anteposa a la subsistència de la Humanitat.

I tot plegat provoca un renaixement: l’inici de l’edat de la Raó. I és aleshores quan “recluten” a Newton, entre d'altres  El seu mestre, en Galileu, l’encoratja a buscar les respostes allà on sigui. Newton, doncs, viatja fins a Ashomia, la ciutat dels Desviants. Fins aleshores la Germandat havia estat molt estricte amb els seus membres. Galileu sembla més permissiu. Potser comença un canvi? Dues maneres de pensar dins la Germandat?

A Ashomia fan experiments genètics amb Newton. El seu cap, només mirant-se’l, és capaç de llegir el seu DNA i l’aparellen amb una desviant, que són com uns granotots grans, amb forma reptiloide.

Newton, després de passar-les magres i integrar-se amb els desviants, aconsegueix accedir a les seves arts ocultes i obté així, per a la Germandat, un coneixement abans desconegut: la segona part de l’enteniment dels 5 plecs.

Pel tercer plec ens traslladem a França, al 1652. Nostradamus ha descobert l’alquímia secreta. Per aquest motiu és encadenat i portat a un pou on flueix l’elixir de la vida. Amb la immortalitat arriba la claredat de pensament, i amb això l’enteniment i l’estructura divina per a la deducció final: la matemàtica discreta, que resulta ser el quart plec. El cinquè i darrer plec és la veritat silenciosa. I amb això, Newton pela a Galileu. Ja es comença a intuir qui pot ser el dolent de la història.

Total, que sabent tot això, ens plantem de nou al present (bé, als anys 60), en el moment en que Newton li demana a Nostradamus una paraula, una resposta, per la que porta 500 anys esperant. No hi ha pressa. L’eternitat els espera. Nostradamus profetitza que naixerà un nen de les estrelles, que es senten sorolls de guerra, i que la guerra, el canvi, ja és aquí.

Newton l’abandona i, sumit en els seus pensament, fa cap a la sala on està el Consell de la Germandat, i on l’esperen Leonid i da Vinci.

M’agrada molt la manera que té de presentar-se, en contraposició de la de Galileu.

En aquest número no hi ha extres, però sí un resum extret dels arxius secrets del Vaticà amb la correspondència que es van creuar el Papa Gregori XIII i el patriarca de l’Escut, Galileo Galilei, just després de la destrucció de Roma quan fan front a Galactus. És divertit el que expliquen i com ho expliquen. A part, apareixen dates i noms migs tatxats, com per a mantenir el secretisme i la confidencialitat.

En resumides comptes venen a explicar que la Germandat ha aconseguit expulsar a xxxxx (es suposa que a Galactus) i que li han creat un nou món per a que el pugui consumir sense perill per a la humanitat. Com ho han fet és massa complicat i pesat d'explicar  L'Església no veu bé aquesta explicació, ja que posa en dubte el paper creador de Deu en favor de l’home, i que això és una idea molt perillosa. Galileu aleshores proposa.... fer un canvi de calendari. Es tracta d'arreglar un desajustament en la mesura del temps, i de passada d’eliminar uns dies, per a que la gent no sàpiga que ha passat. Al Papa li agrada la idea i li agraeix la implicació i complicitat. D’aquesta manera, es dóna pas al calendari gregorià, que va passar del 4 d'Octubre de 1582 al 14 d'Octubre del mateix any, fent desaparèixer 10 dies. Què va passar durant aquests 10 dies s’ha perdut en la memòria dels temps.... :P

Novament, la barreja de ficció i realitat és brutal. I molt ben aconseguida.

Per cert, a l’spot-on comenten que l’escena de llit entre Newton i la desviant va ser censurada. Aquí es pot veure la original que van censurar (en blanc i negre), i la que finalment es va publicar (en color). Tampoc n'hi havia per tant....       

Juguem a les 8 diferències? O potser no n’hi ha tantes? :P

El quart número comença per fi amb el cara a cara entre Newton i Leonardo da Vinci. Leonardo, per cert, porta un regal per la Germandat i, de fet, per a tota la Humanitat: la Màquina Humana, la mena de bola mecànica que es veu que Leonardo munta al primer número. És divertit veure com tots dos parlen en.... jeroglífic.

La conversa entre tots dos és d’allò més.... críptica.

Més tard, Leonardo i Leonid es retroben a l’Iter, el passadís aquell que porta a la mena de terrassa-observatori on es troben per primera vegada. Allà Leonardo adverteix a Leonid sobre el seu mestre, Newton, i li recomana que busqui un passadís secret a la cambra del Consell i que el segueixi, que la veritat i la il·luminació hi són dins. Da Vinci marxa tal com ha vingut, amb les seves ales mecàniques, i diu que va a convertir-se en el primer home a l’espai.

Nou salt en el temps. Anem a la Xina de l’any 114 d.C. Tal com hem vist al principi de tot, sembla ser que en aquella època ja es va fer front als Celestials. En aquell cas, un Celestial explica que du dins seu una cria, i que aquestes cries quan neixen, habitualment dins d'un planeta, l’acaben consumint, ja que necessiten alimentar-se. I no sap si deixar-lo a la Terra o a la Lluna. Sigui com sigui, si el deixa, acabarà sent perjudicial per al nostre planeta. I en Zhang Hen, el xino que li fa front, li suggereix una alternativa....
És el meu primer contacte amb els Celestials, pel que desconec tot això que explica i les seves implicacions.

La alternativa sembla ser que és el Sol. Leonardo, amb les seves ales, s’hi acosta. De fet, en el primer número, ja es veu que Leonardo observa el Sol, i sembla que hi veu alguna cosa, dins. I resulta que podria ser un Celestial. La qüestió és que de dins del Sol surt una mena d'ou  I de dins de l'ou, una mena de nen que només néixer diu 1+2=3.

Mentrestant, Leonid ha trobat el passadís secret i l’ha seguit arribant així en presència de Nostradamus. En un nou flashback veiem, com al 1652 Newton fa xantatge a Nostradamus injectant-li elixir de la vida diluït perquè vagi vivint eternament però poc a poc, fent-lo depenent. A canvi, vol una profecia, una paraula. Nostradamus assisteix així al pas del temps, de la Història que ell mateix va profetitzant. Caldria buscar a veure si les paraules que va dient són realment profecies seves. Però passo de fer aquesta feina d'investigació  Vaja, no és el meu propòsit fer un judici històric d'aquesta obra. És “només” un tebeo. El mateix passa quan el cap dels Desviants llegeix la seqüència de DNA de Newton, o quan aquest parla en jeroglífic amb Leonardo da Vinci. Podria buscar si la cadena de DNA codifica algun gen concret, o podria buscar la traducció dels jeroglífics. Però de moment passo, no tinc temps. Ja veurem si en un futur ho faig....

Tornem a les profecies de Nostradamus, molt centrades en la història dels Estats Units. Hi apareixen més membres de la Germandat. Podria tractar-se de George Washington i de Buffalo Bill? També hi ha referències als nazis, a un “món perdut”, als tres grans d'Àsia  que descansen, i al darrer califat. Segur que em perdo alguna referència....

Leonid pregunta a Nostradamus que com és que ha aguantat tant de temps en aquelles condicions, i aquest li respon que perquè sabia que algú l’alliberaria. Es veu que l’home brillant, omnipresent al llarg de.... tot plegat, li va dir que perseverés, i que aguantés, que ell no era només un profeta o un visionari, sinó que era un catalitzador, l’arquitecte de la revelació.

Algú que escriu tot això ha de tenir molt clar què està explicant, perquè.... tela marinera!!

Aquest número quatre s’acaba amb un parell de gràfics més: el fetus de Deu, i la Màquina Humana. Tot molt críptic, com de costum.

El cinquè comença en un altre temps i en un altre lloc. Howard Stark es desperta en una mena de selva. De fons.... La Lluna apareix trencada.

Després de trobar-se amb Nathaniel Richards, dedueixen per la calor, la posició de les estrelles, i tot plegat, que estan uns 600.000 anys al futur. Casi res. Per confirmar la hipòtesis o inclús, per intentar tornar enrere al temps del qual venen, necessiten el cos de Máquina Nocturna. Com se suposa que ha de ser per allà, on són ells, es posen a buscar-lo i arriben al que sembla una ciutat en ruïnes, plena de construccions piramidals, faraòniques. De sobte, veuen una dona com d'aspecte eteri i la segueixen. La dona, al veure’s perseguida, es converteix en un ocell. Sí, es tracta de l’ocell blanc que acompanya a Máquina Nocturna quan apareix i, potser sense voler-ho, els porta a la seva presència. Això coincideix amb el final de la grapa, i es desvetlla qui és realment en Máquina Nocturna: es tracta de.... Nikola Tesla!! Fa molt de temps, que el persegueixen. De fet, tenen la missió la recuperar la documentació que tingui, i tota la maquinària que li trobin.

Abans de tot això assistim a un flashback on es veu al Howard i al Nathaniel més joves, comentant precisament aquesta missió que tenen encomanada, i parlant dels sacrificis que han de fer per estar al servei de SHIELD. Per exemple, deixar la família, els fills, inclús arribant a fingir la seva pròpia mort. Aquesta dada, segons l’spot-on, es veu que és bastant reveladora si coneixes a fons l’Univers Marvel. Per mi, no és el cas. 

En aquesta grapa assistim també al creixement del nen aquell que Leonardo da Vinci “recupera” del Sol. A mida que va creixent, es va fent més intel·ligent. Per altra banda, Leonardo s’aïlla i es posa a meditar. La gent segueix Newton, potser per por. I la bola aquella que porta Leonardo, la Màquina Humana, es converteix en hidrogen. Amb el pas del temps, l’hidrogen passa a heli. El nen segueix creixent. Mentre Newton comença a perdre seguidors, sembla que Leonardo pot oferir quelcom diferent. I l’heli esdevé carboni, i després oxigen. El nen de les estrelles, cada cop més intel·ligent, comença a preveure el futur, a intuir el que pot venir. Leonardo comença a ser admirat i seguit, i Newton cada cop és més qüestionat. Es preveu una guerra.

 

A l’spot-on s’explica que el guionista, en Hickman, es recolza i complementa la història que està explicant en algun dels arcs que segueixen les sèries dels 4 Fantásticos o dels Guerreros Secretos que ell també guionitza. Inclús barreja elements propis dels Vengadores (Kang, Inmortus). Aquí també em perdo del tot, ja que no segueixo cap d'aquestes series, i desconec la importància o rellevància d'aquests personatges en relació als Vengadores.

La sisena i darrera grapa d'aquest primer volum de la sèrie comença amb la guerra a la ciutat Immortal. Newton al capdavant d'un dels bàndols, el que accepta el futur que els hi ve donat, i Leonardo da Vinci al capdavant de l’altre, els que volen ser amos del seu destí.

Leonid representa la alternativa, tercera via. És la dinamo que impulsa el canvi. No content amb el que veu, es situa entre els dos bàndols i deixa anar un mega-raig d'energia per aturar la batalla.

En el futur futuríssim, Richards i Stark extreuen curosament la font d'energia de Nikola Tesla, la Máquina Nocturna. La seva dona culpa a Richards de tot plegat, i aquest ho accepta. En un nou flashback ens expliquen que al 1955 ja es van enfrontat tots tres. En aquella ocasió, els agents de SHIELD van matar a Tesla perquè no els volia revelar determinat secret i els amenaçava. Sembla ser que Richards i Stark buscaven una.... cosa. O un nen, segons com es miri. En aquesta escena es veu també com Tesla envia a la seva dona-ocell a un destí que ella coneix. Quin? A saber.... Ah, i el cos de Tesla, després de mort, desapareix misteriosament.

La qüestió és que en Howard i en Nathaniel ja van matar a Máquina Nocturna una vegada. I ara li salven la vida. Tot i la set de venjança d'en Tesla, acorden treballar junts per poder tornar al seu temps: en Tesla posarà l’energia, i en Richards la capacitat de moure's en el temps. Aquesta capacitat crec que ja s’ha vist en la sèrie dels 4 Fantásticos. Abans, però, en Richards li pregunta a Tesla què va passar amb el seu cos quan va desaparèixer, ja mort. I Tesla no li ho vol dir. En una vinyeta es veu com l’omnipresent home brillant està “arreglant” (o curant o ressuscitant) a Máquina Nocturna. Al final, es veu com tots 4 es preparen per al viatge de tornada.

Tornem a la guerra, a la Ciutat Immortal. En Leonid ha fet una barrera d'energia que separa als dos bàndols. Malgrat tot, Newton ataca. Da Vinci exigeix a Leonid que desfaci la barrera per poder-se defensar. I ho fa.

Leonid creia que l’home podria desenvolupar-se com a tal a la Ciutat Eterna, però veient la lluita entén que no, que s’ha equivocat. Aleshores.... Apareix l’home brillant. Potser és el seu veritable pare? O el seu creador? El tema és que li diu que ho ha d'entendre  que ha d'estar obert a tot, a qualsevol possibilitat.També diu que és l’Home Etern, el Mestre, o, per als amics, en.... Miquel Àngel.

I aquí s’acaba.
Buf.

Valoració. És molt molt molt molt embolicat, amb constants flashbacks i salts endavant i endarrere. Fa servir un vocabulari molt.... filosòfic, inclús esotèric. I és una història amb implicacions a tot l’Univers Marvel, o a tota la Humanitat. De fet, la reformula barrejant personatges i fets històrics amb personatges i fets marvelians. Tot plegat resulta molt estimulant. Vaja, a mi m’agrada.

Hagués pogut explicar la història en ordre cronològic, no en l’ordre amb el que ens l’han anat explicant a les grapes. Segur que hagués estat més fàcil d'entendre  També és segur que aleshores hagués perdut tots els cliffhangers i totes les sorpreses que hi han anat apareixent.

El dibuix és molt xulo, molt realista. Juga molt amb els colors utilitzant games diferents per il·lustrar una mica l’època històrica. La disposició de les vinyetes també és molt moderna, fugint de la típica disposició quadrada. Potser abusa una mica de vinyetes a pàgina sencera. El resultat, però, és com a molt dinàmic i ajuda molt a anar seguint la història. En quan a la tria de personatges històrics.... Potser abusa una mica donant protagonisme a gent del Renaixement, o dels Segles, XV, XVI i XVIII. Potser hagués estat bé posar a algun matemàtic o filòsof grec, per aquí al mig. O algun científic dels Segles XIX ó XX. Però vaja, estem al primer volum d'una sèrie oberta. Ja veurem qui va apareixent....

També esmentar que és una sèrie plena de detallets, de cosetes que fan referència a l’Univers Marvel. A part de les més directes, com la presència de Howard Stark o de Nathaniel Richards, o de dolents com el Nido, Galactus, o els Celestials, també hi ha cosetes més rebuscades, com inscripcions en les parets on Nostradamus està encadenat i que mostren referències a la Patrulla X o al Capitán América. Vaja, que és gairebé obligada una relectura fixant-se en tots aquests detallets. El problema és que el meu poc coneixement de TOT l’Univers Marvel fa que me'n perdi molts.

Ah, i una altra cosa molt important que no he comentat. Quina relació hi ha entre aquest SHIELD que ens descobreixen aquí i el Shield de Nick Furia? Aaaah.... Novament, el meu desconeixement de l’Univers Marvel actual m’impedeix fer-me un judici al respecte. Suposo que el Shield de Nick Furia va ser una evolució del primer, no sé si localista. Ah, i pel que sembla, potser l’aspecte aquest tant.... jovenívol que té en Nick Fúria és degut a.... l’elixir de la vida. Però on són l’Home Etern, i en Máquina Nocturna i en Leonid i la resta de gent?

Després d'aquesta grapa van publicar una setena, una mica com a compendi del que ja s’ha explicat. En aquesta grapa desvetllen algun secret o amplien algun dels arcs.

Per exemple, es veu al mestre Leonardo da Vinci, al 1497 a Florència, com explica qui era Arquimedes i com va combatre contra un Centinela Kree amb.... el Colós de Rodes, que era un altre robot. Al més pur estil mecha japonès, com Mazinger Z o Evangelion. També veiem com uns homes es colen a principis del Segle XIX a la Ciutat Immortal per anar a veure a Nostradamus. Qui els envia no és ni més ni menys que Miquel Àngel. La tercera història és potser la més llarga. Veiem a Miquel Àngel com “arregla” a Máquina Nocturna després de que el matessin la primera vegada, i com aquest viatja fins a unes llunyanes muntanyes on dins d'una cova hi ha un munt de càpsules que suposadament contenen a gent potser crionitzada. En tres càpsules d'aquestes estan, oblidats per tothom, als tres grans d’Àsia que Nostradamus havia mig profetitzat. En desconec el significat, encara. Aquesta mateixa història acaba amb la dona de Máquina Nocturna lliurant-li a aquest la clau que obre l’Iter, aquella porta que condueix a les escales que pugen a la terrassa on Leonid es troba amb Leonardo da Vinci, i dient-li que ha d'anar a la Ciutat Immortal a veure’s amb el seu fill. La quarta i darrera història ens mostra a Newton visitant a Leibniz. Tots dos repassen la coincidència de que gent com Flamsteed, Hooke, Pascal, o Locke, tots astrònoms o matemàtics o científics de l’època, haguessin mort en estranyes circumstàncies, i en el detall de que en l’escenari de la mort de tota aquesta gent sempre hi havia hagut un punt en comú: la presència d'una poma. Una signatura clara de Newton. I ara, Leibniz, al trobar-se precisament una poma damunt del seu escriptori, entén que havia arribat la seva hora. I així és. Newton també es desfà d'ell.

La resta de la grapa inclou algun exemple de com un guió passa primer a una pàgina en llapis, i com aquesta acaba colorejada.
Suposo que aquesta grapa serveix també com a introducció a la següent, que és la que dóna inici al volum 2 de la sèrie. Arribat el moment, quan m’hagi llegit les grapes d'aquest segon volum, ja continuaré la història. Vista l’experiència, no penso llegir-les una a una, cada dos mesos. M’esperaré a tenir tot el volum 2 i el llegiré seguit.

Recomanable? Doncs sí. A mi m’està agradant. Imprescindible? Jo no diria tant. Però si t’agrada l’Univers Marvel i t’agrada la Història, sí, és imprescindible.



(http://www.universomarvel.com/fichas/shieldp_v1.html)