Concert marciano d’Els Amics de les Arts

Concert: Concert marciano d’Els Amics de les Arts
Lloc: Camp de Mart, Tarragona


Tercera ocasió (de moment) per disfrutar del directe d’Els Amics de les Arts, a la gira de l’Espècies per Catalogar. La primera va ser al Fortuny de Reus, i la segona al concert Confidencial de RAC105. En aquest cas el lloc és també molt xulo: el Camp de Mart de Tarragona.

(Foto: Pol Cruells)

A veure.
El concert.
Què explicar?

Des del punt de vista tècnic o estadístic, comentar que es va sentir molt molt molt bé (gràcies per la part que et toca, Kurti), que ple ple no estava, però feia molta patxoca, i que van tocar tot l’Espècies (excepte Tots els homes d’Escòcia i L’arquitecte), més Déja-Vu, 4-3-3, Bed&Breakfast, La merda se’ns menja, L’home que treballa fent de gos, Jean-luc, el Tren transsiberià i Reykjavik, que l’estrenaven en aquesta gira. No, no vam tenir Factotum, però sí Reykjavik. Ah, també van tocar un fragment de la intro de la Petita oda en Dijous quan explicaven la història del Pol, però imagino que no compta. Crec que no me’n deixo cap.

També comentar que es nota que ja porten uns quants concerts, d’aquesta gira. El concert de Reus era el tercer de la gira, i encara se’ls notava.... encarcarats, massa pendents de tot. Aquí van estar molt més.... sueltos, més distesos. Tan ells, com la Banda per Catalogar: el Ramon (i el seu bigoti) exercint de mestre de cerimònies animant al personal i imitant a l’Stallone si calia, el Pol, animat i ballant més que mai, pendent del seu solo final a Reykjavik, molt xulo, per cert, i els vents, amb el dancing transsiberià i la camisa hawaiana del Tutu (deuria lligar, aquest cop?). Inclús el Ferran es va equivocar amb la lletra dels Guionistes però va passar totalment desapercebut, sense que gairebé es notés.

No van faltar les referències a l’origen del Ferran: que si de Reus, que si de Tarragona, .... El públic, òbviament, va entrar en el joc. I joc va ser també el que van donar el vanos, perquè sí, feia moooolta calor. I clar, des de l’escenari, veure tanta gent amb vanos a les mans....

Com a nota negativa, per dir-ne alguna i que no quedi tot tan tan happy-flower, comentar que s’haguessin pogut estirar una mica més i arribar a les dues horetes. Potser una mica més i tot. Només que haguessin tocat les dues que faltaven de l’Espècies (la solemne Tots els homes d’Escòcia i la més que emotiva L’arquitecte), la cosa hagués quedat rodona del tot. Potser el fet de que el Joan Enric no estigués gaire fi, com després em van comentar (crec que va ser) el Dani, va evitar que toquessin aquestes cançons.

Des del punt de vista personal vaig passar uns instants molt petits de nervis. Bastant al principi, l’Eduard va anunciar que tenien una sorpresa per aquest concert. I per uns instants, sí, vaig pensar que es tractaria del Factotum i que, qui sap, igual m’anomenaven i tot. No pel nom, però potser queia alguna referència vegetal. Després de fer campanya per activa i per passiva a Twitter amb el concert marciano i l’#amicsFactotum, si hagués caigut algun "ah, bravo Figaro" me n’hagués sentit responsable. Però no, la sorpresa no va ser aquesta. La sorpresa va ser l’estrena de Reykjavik a la gira. I la veritat és que va sonar molt molt bé.

La resta, perfecte. Vaja, en la línia. Vaig cantar, vaig riure, vaig ballar, vaig perdre la veu, .... I sí, em vaig emocionar. No va faltar alguna llagrimeta, i en més d’una ocasió. I un nus a la gola va evitar, també en més d’una ocasió, que seguís cantant.

Només vaig fer una foto, i va ser abans de començar, amb l’escenari buit.

Quan vaig a un concert sóc incapaç de fer res més que no sigui estar pel concert. Ni fotos, ni vídeos, ni res. Si ho fes, estaria més pendent de les fotos que del concert, i seria com tallar, com perdre’m alguna cosa, com desconnectar de la mena de comunió que es crea entre el que passa damunt l’escenari i els que estem de públic.
Bé, de fet, en aquest concert vaig fer dues fotos més. Una va ser a unes noies que seien a prop i que em van demanar el favor de que els hi fes la foto mentre sonava 4-3-3, amb l’escenari al fons i tal. L’altra va ser ja amb el concert acabat, quan unes altres noies em van demanar que els hi fes una foto amb l’Eduard, el Ferran i el Dani. I sí, en els dos casos vaig fer les fotos. Però no compten. Espero que com a mínim quedessin bé, perquè jo iles fotos....

Al final no vaig poder saludar al Kurti, però vaig estar parlant amb el Pol i el Ramon (un plaer conèixer-te, i enhorabona per la teva propera paternitat). També vaig saludar a una gent de Sabadell (Núria i família) amb la que ja és el segon cop que coincidim. I vaig tenir novament la oportunitat de xerrar una mica amb Els Amics de les Arts. Faltava el Joan Enric, que no estava fi. Però poder saludar als altres tres va ser novament una sort. I un privilegi, sí. Em van comentar que s’havien plantejat el tema del Factotum, cosa que em va fer sentir important. Ja veus tu quina tonteria. I el Ferran em va comentar que des de l’escenari m’havia vist entre el públic. Inclús va dir el lloc exacte on estava. Això gairebé em va fer caure de cul a terra. Que d’entre tota aquella gentada, només per uns instants, es quedés amb on estava jo.... Buf. Clar, que la discreció de la meva samarreta-pastanaga hi deuria ajudar, suposo.
I ens vam acomiadar fins la propera.

És impressionant les ganes i l’energia que té aquesta gent per, després d’un concert de gairebé dues hores, rebre personalment a totes i cadascuna de les persones que van voler i signar-los-hi el que fos i fer-se fotos i tot amb un somriure.

També vaig dur el llibre per a que me’l signessin. L’Eduard em va dibuixar una pastanaga i tot. Llàstima que el Joan Enric no hi fos, per tenir la signatura dels 4. Qui sap si al proper concert atòmic li ho podré demanar....

Perquè sí, amics, properament, concert atòmic dels @amicsdelesarts. #amicsFactotum