2 días en París

2 días en París (2007)
Direcció: Julie Delpy
Intèrprets: Julie Delpy (com a Marion), Adam Goldberg (com a Jack), Daniel Brühl (com a Lucas), Marie Pillet (com a Anna), Albert Delpy (com a Jeannot)


Peli de la Julie Delpy, i que passa a París. Dos atractius per veure-la. De la Julie Delpy perquè acostuma a fer coses diferents. Tampoc és que hagi vist tota la seva filmografia ni molt menys, però les coses que he vist m’han agradat. I París.... Aix.... París....

Anem a per la peli. Va d’una parella jove, ella francesa, fotògrafa, i ell americà, dissenyador d’interiors. Viuen als Estats Units i, després de passar uns dies a Venècia (aix.... Venècia....), abans de tornar cap a casa, van a París per visitar als pares d’ella i passar-hi un parell de dies. I allà viuen una petita crisi de parella.

A París conviuen amb els pares d’ella. I amb sa germana. I es veuen amb els amics d’ella. I amb algun ex. Ah, el pare d’ella és realment el pare d’ella.
És una peli bàsicament de diàlegs, de situacions. La veritat és que poc es veu, París. De fet, gairebé que es veu més Venècia quan es miren unes fotos, que el propi París. A veure, hi ha imatges de París, clar, però són de carrers diguem-ne “normals”, que podrien ser de qualsevol altre ciutat. També surt un dels canals. I un dels cementiris. Però tampoc podríem dir que es tracta d’una pel·lícula-postal de París. Ans al contrari. Això no està bé ni malament. Inclús podria ser bo, per fugir dels tòpics i tal. Però he de reconèixer que és una de les coses que buscava a la peli.

Parlant de tòpics, al Jack el pinten molt “tòpicament” americà: creient-se el millor, per damunt dels altres, molt violent.... Potser ho exageren una mica, però té un comportament clarament diferenciat respecte als francesos que apareixen a la peli. Si més no, el comportament d’ell contrasta molt amb el de la resta. O potser és el de la resta que contrasta amb el d’ell. Sigui com sigui, aquest contrapunt potser acaba sent una mica exagerat. Està bé, perquè dóna joc, i serveix per reflectir una mica la crisi de paralla i tal.

Sí que té moment divertits o converses divertides o interessants. Per exemple, posant damunt la taula el tema de que si series amic de l’ex si tallessis i tal. És a dir, si la persona amb la que estàs t’interessa només com a parella, o si t’interessa com a persona. Si només t’interessa com a parella, està clar que si es trenqués la parella, la persona ja no interessaria. Però si t’interessa com a persona.... Clar que també està tot el tema afectiu, i de com es podria produir el trencament. Però sigui com sigui, ho he trobat interessant.

Punts fluixos. Moltes de les converses que tenen resulten un pèl avorrides. No passa com amb Antes del Amanecer (inclús amb Antes del Atardecer), referents obligats, on gairebé totes les converses tenen suc. A part, en aquesta peli hi ha moltes escenes en les que es mouen en taxi (o on la Marion xerra amb amics o família) i les converses són directament en francès, pel que t’acabes perdent. Això ja depèn del nivell de francès de cadascú. En el meu cas, en la majoria m’he perdut. I molt.

Punts forts. Els actors. A destacar son pare, sa germana, o algun dels amics. Inclús ella i ell (tot i l’histrionisme d’alguns moments) no estan malament. Menció a part pel Daniel Brühl. A part de que és un tio que cau simpàtic, molt simpàtic, fa un paper molt divertit: d’àngel. Però d’àngel terrorista. De lo més surrealista, però de lo milloret de la peli.

Resumint. Peli fluixeta. No està malament, es pot veure. Però n’esperava més. Això sí, ganes de veure 2 Días en Nueva York , la continuació d’aquesta. I de veure Le Skylab, peli també de la Julie Delpy que ha estrenat recentment. I sí, també de veure quan s’estreni Antes del Anochecer, novament amb l’Ethan Hawke.



(http://www.golem.es/dosdiasenparis/)