Festa Major d’Ascó amb Els Amics de les Arts

(Foto: Pol Cruells)

Concert: Festa Major amb Els Amics de les Arts
Lloc: Plaça de l’Estació, Ascó

Quart concert de la gira de l’Especies per Catalogar d’Els Amics de les Arts. Després de Reus, del Confidencial de RAC105 i del concert Marciano a Tarragona, ara toca Ascó. I ara toca també un.... diguem-ne format diferent. Fins ara sempre els havia vist en un lloc assegut, rotllo teatre o auditori o sala tancada. Aquest cop és a una plaça d’un poble que està de Festa Major.

El lloc és a l’aire lliure, i les hores una mica intempestives (quarts d’una de la matinada). Però com era d’esperar el viatge i el cansament  van valdre molt la pena. Molt. Dic cansament perquè feia tot just dos o tres dies que havia arribat de colònies, i encara em durava una mica el jet-lag. El fet d’estar els dies previs de colònies a un lloc on no tenia Internet va evitar que fes la campanya mediàtica que acostumo a fer abans d’un concert d’Els Amics. Aquest cop no vaig poder matxacar gaire amb l’#amicsFactotum, i el títol de Concert Atòmic que havia triat per aquest concert no va fer fortuna. Suposo que molts dels meus contactes internàutics van agrair aquesta falta de campanya mediàtica. Tot i això, abans de marxar de colònies vaig deixar uns tuits programats per a que s’anessin publicant en la meva absència. Així que una mica de tabarra sí que vaig donar.

Anem pel concert.
Vaig arribar a Ascó ben entrada la nit. Crec que era el primer cop que entrava al poble. Fins ara, sempre que havia anat era per feina i sempre girava a la dreta després de creuar el riu. Aquest cop vaig tirar cap a l’esquerra. Entrant al poble, carrers tallats amb taules i cadires al mig, i gent passejant. Clar, estan de Festa Major, és normal. Aparco on puc i em disposo a buscar la Plaça de l’Estació. La idea era “seguir a la gent”, però la gent anava en totes direccions, així que tiro cap a on em sembla i patapam, arribo a la plaça en qüestió. Ascó tampoc és que sigui molt molt gran, diguem-ne. Deu n’hi do la genteta que hi ha, per faltar el que falta encara pel concert.

Dubto entre anar a primera fila, davant just de l’escenari, o quedar-me en un raconet discret. Per “vergonya” opto per la segona opció. Poc a poc es va omplint de gent, així que ens posem drets i busquem un lloc amb bona visió, cap a la part dreta de l’escenari. I una mica més tard del previst, s’apaguen els llums i comença la intró de Carnaval.
  El setlist va ser més o menys el “previst”: tot l’Espècies excepte els Ocells i l’Arquitecte (començo a enyorar molt aquesta cançó en directe), més l’Home-gos, la Merda, l’Armengol (amb aquest nou ritme, com m’agrada!!), el Jean-Luc, les Ex, Deja Vú, B&B, el Tren, i el 4-3-3.

(Foto: Pol Cruells)

Res a dir. Bé, sí. Tot plegat no va arribar a les dues hores. Si haguessin afegit un parell de cançonetes més (els Ocells i l’Arquitecte, per a fer tot l’Espècies i tal), ens n’haguéssim anat a les dues horetes. Una duració perfecte, òptima.

Sí, ja sé que mai se’n té prou, i que quan un grup t’agrada molt no et cansaries de veure’l en directe. Segur que hi ha qui a part d’aquestes cançons que anomeno, n’afegiria moltes d’altres. I ja ens agradaria veure concerts de 3 hores o més. Però també entenc que ha de cansar estar allà al damunt. I que més val dosificar el tema. Però un parell de cançonetes més i arribar a les dues horetes.... :P

Dalt de l’escenari hi havia molta energia. Molta. Vaig veure al Dani especialment animat. Tota la banda, vaja. Se’ls notava com a més tranquils. Era un concert per passar-s’ho bé, i semblava que s’estaven divertint d’allò més. Comparant-lo amb les altres ocasions en les que els he vist, imagino que aquest concert davant de menys gent, tard com era, en el marc d’una Festa Major, va ser un concert com a més distès, sense tanta exigència, i això va propiciar que estiguessin com a més.... tranquils. I semblava que s'ho passessin d'allò més bé, cosa que es transmetia al públic.

La reacció del públic no la vaig copsar des d’on estava. Ni tan sols sé quanta gent érem o si la plaça estava plena, ja que a l’estar bastant al davant perds la perspectiva de tot plegat. Quan vaig a un concert sempre tinc el mateix dubte: em quedo cap al darrera on s’acostuma a estar més ample, sentir millor i veus al públic i tens més sensació de que allà hi ha gent i està passant alguna cosa, tot i que l’escenari queda més lluny i et perds coses, o em poso més al davant on s’està més estret, no es sent tant bé i et perds la reacció del públic, però en canvi veus bé i en detall el que passa damunt l’escenari? He anat a un grapat de concerts i he estat al davant i he estat al darrera. I les dues posicions tenen les seves coses bones i les seves coses dolentes.

Al ser un concert gratuït, hi havia molta gent que va anar-hi perquè era el concert de la Festa Major. És a dir, hi havia molta gent que sí que els hi agradaven Els Amics de les Arts, però que “passaven” per allà, que no hi havien anat expressament. No sé si m’explico. No és cap retret ni molt menys. Ans al contrari. Si tot plegat va servir per a que la gent descobrís el directe d’aquest grup i després escoltés els discos, benvinguts siguin. Em consta que per a més d’un va ser així.

Tot plegat, però, no va evitar que en determinades ocasions no hi hagués prou silenci, o la gent estigués per a d’altres coses. Clar, en un concert en un auditori on tothom està assegudet, tothom va al mateix i el seguiment i el respecte i el silenci és màxim. En un concert de Festa Major, de cervesa, de Poly-Klyns, .... Tot això és diferent. I cap problema. Només em va molestar una mica quan van tocar Tots els homes d’Escòcia. Per altra banda, a l’estar tothom dret i amb ganes de festa, temes com la Filosofia, el 4-3-3, el Jean-Luc, o el Cousteau encara van sonar més.... festives. I no diguem ja el Matrimoni Arnolfini.

Comentar també que va ser l’aniversari del Joan Enric, i es va celebrar damunt l’escenari amb un xurro de pastís.... perdó.... amb un pastís de xurros.

(Foto: Núria Ventura)

Al final del concert el Kurti (novament felicitats per la part que et toca, ja que tot i estant força al davant i en un costat es va sentir molt i molt bé) no va posar el Sympathy for the Devil habitual per problemes amb l’iPod. Quan el vaig anar a saludar estava fent el canvi d’escenari, ja que la festa continuava i després tocaven uns altres. Va ser divertida l’escena de veure’l tot concentrat tocant botons i botons d’aquella taula, que en cap moment donava la impressió que li vingués gran, com sí que va passar amb el tècnic que fa agafar les regnes després d’ell, a qui semblava que li sobressin botons per tot arreu.

Després de passar per la taula de so vaig anar a trobar als Amics. I sí, el Joan Enric aquest cop em va signar el llibre. Vaig estar una estoneta relativament llarga xerrant amb ells. M’hi vaig trobar molt a gust. D’un pèl va anar que no els hi digués per anar a fer una cervesa i continuar xerrant, però entre els nervis, la vergonya, i que deurien estar liats amb feina, la cosa no va passar d’allà. Si que vam estar parlant dels altres concerts, i de Tortosa (on em van tornar a dir que es mirarien el tema del Factotum :P), i d’Alcover, i de com va la gira, ....

Per cert, aquest cop no vaig veure al Pol ni al Ramon. I tampoc a la Núria i família: la gent de Sabadell, vaja. Em va sabre greu, ja que m’hagués agradat saludar-los. Per sort (o no), no va venir cap Gomet Verd a reclamar la cervesa que vaig dir via Twitter que pagaria a qui vingués i tal.

Tot plegat va fer que fos un concert desenfadat, diferent, tranquil, tranquil·lament animat, vaja. Un concert on no vam passar gens de calor, per cert. Un concert que em va permetre veure als Amics en un altre format. Un concert que em va deixar amb ganes de més.

Haurem d’esperar a Tortosa.

(http://elsamicsdelesarts.cat)