Direcció: Mark Andrews i Brenda Chapman
Pel·lícula d'animació
Buf. No sé per on començar.
Quan vaig sentir a parlar del projecte de Pixar fa ja una mica de temps, em va cridar molt l’atenció. El primer que es va saber va ser el títol, i només llegir Brave se’m posava la pell de gallina. Tenia clar que no tindria res a veure amb l'altre Brave. Però era inevitable pensar-hi cada cop que llegia el títol.
Quan vaig veure el primer teaser, l’emoció va ser màxima. Buf. Allò prometia. I molt. Aventures a dojo manufacturades per Pixar. I quan vaig veure el primer tràiler al cine.... Allò ja va ser de llagrimeta. Em vaig quedar pilladíssim. No recordo en quina escena em vaig imaginar la música de l’altre Brave de fons. I veure allò, imaginant que sentia allò altre.... De llagrimeta.
Anem a per la peli.
Resulta que als Highlands d’Escòcia hi ha quatre clans. Un d’ells regna després d’una acord comú per tal de mantenir la pau i tal. La filla del rei, la princesa Mèrida, està en edat de merèixer, i segons marquen les lleis escoceses, els primogènits dels clans poden optar a la seva mà. És per això que s’organitzen uns jocs per determinar quin dels primogènits serà l’escollit.
Anem a per la Mèrida. Com dèiem, és la filla gran del rei Fergus. El rei va perdre una cama quan ella era petita amb una lluita ferotge amb no menys ferotge ós. La reina Elionor, sa mare, és la persona més recta, diplomàtica i més “normativa” que et pots trobar: fa tot allò que cal fer quan s’ha de fer per a que tot sigui com ha de ser. També té tres germans petits, bessons, que no paren de jugar i menjar i fer trapelleries.
I la Mèrida.... Doncs és un esperit lliure, feta a si mateixa. De petita s’ha criat admirant a son pare, i ha fet de “fill” aprenent el maneig de les armes (sobretot l’arc i les fletxes), muntant a cavall, fent excursions impossibles, .... tot el que una princesa com cal no hauria de fer, vaja.
Tornem als Jocs per escollir al pretendent de la Mèrida. Els tres pretendents, tots ells sapastres, demostren les seves (in)habilitats. L’un és un “xulo guaperes”, l’altre un sòmines que no se n’adona de res, i l’altre un animalot que no s’entén ni com parla. Total, que el panorama que li espera a la Mèrida és desolador. Però vet aquí que la Mèrida cau en que les normes dels Jocs determinen que es poden presentar tots els primogènits de tots els clans. I ella ho és, així que decideix presentar-s’hi. Lluitar per la seva pròpia mà, vaja. I ho fa, i els hi passa la mà per la cara als tres pretendents.
A sa mare, òbviament, li agafa de tot, i això desemboca en una forta discussió en la que s’ho tiren tot pel damunt. A falta de fotos per representar el trencament, la Mèrida acaba esquinçant un tapís que representava una imatge familiar, deixant a un costat a la reina Elionor, i a l’altre a ella mateix. I fuig. Agafa el cavall, i fuig.
Desitjant més que res en el món poder canviar la forma de ser de sa mare, s’endinsa al bosc i arriba a una mena de temple megalític, on al mig veu un foc follet (http://ca.wikipedia.org/wiki/Foc_follet), i decideix seguir-lo per veure si li mostra el seu destí.
Ja de tornada al castell i dissimulant amb la intenció de fer les paus, li ofereix el pastisset a sa mare i.... es converteix en un ós. O una ossa. A partir d’aquí, el seguit d’embolics és constant. I més quan els tres germans petits de la Mèrida, golafres ells, s’acaben el pastisset en una de les seves incursions a la cuina i acaben també convertits en ossets. Aquest és potser un dels punts febles de la peli, els tres ossets. Tenen un aire molt.... Disney. Sí, ja sé que la peli és de Disney. De fet, Disney va comprar Pixar. Però tot això, les pelis de Pixar han estat sempre molt.... independents, diguem-ne. Bé, tan se val. Tot i l’aire aquest carrincló del dibuix dels tres ossets, els embolics que també provoquen estan bé. I, a la fi i al cap, tampoc desentonen tant.
La Mèrida, veient que ha ficat la pota fins al fons, torna cap a casa de la bruixa, perdó de la talladora de fusta a demanar explicacions. Però es troba que ha tancat la paradeta i ha marxat. Tot i això, aconsegueix comunicar amb ella mitjançant una espècie de contestador automàtic i s’assabenta que l’encanteri serà permanent quan despunti el sol d’un nou dia, a no ser que s’arregli el vincle que l’orgull ha destruït. I aquí comença una carrera contrarellotge primer per esbrinar què volen dir aquelles paraules, i després per arreglar aquell “vincle”.
Així que el que fan primer és anar a viure totes dues soles al bosc, lluny del perill que suposaria tenir un ós vivint al castell. I al bosc, totes dues van llimant espereses. Tot i això, poc a poc la reina Elionor es va comportant cada cop més com el que realment és, un ós ferotge. Passejant un dia pel bosc es troben novament un foc follet, i seguint-lo van a parar a un castell enrunat, dins del qual es troben a un altre ós, encara més ferotge, si cap. Es tracta de Mor'du, l’ós que li va arrancar la cama al rei Fergus molts anys enrere. La Mèrida descobreix que aquell ós era, o havia estat, el príncep d’una llegenda que li explicaven de petita. Resulta que molts anys enrere el regne es volia dividir entre quatre germans, però un que era més avariciós que els altres i només pensava en si mateix el volia per a ell sol, de manera que va fer un tracte amb una bruixa per aconseguir ser més fort que 10 homes i poder imposar-se per damunt dels seus germans, però vet aquí que la bruixa el va convertir en ós. Tot plegat va sumir Escòcia en una època de caos. Mèrida recorda la història i s’hi sent identificada. També veu una estàtua dels quatre germans trencada, on només queda sencera la figura del príncep que acabaria convertit en ós, i lligant caps s’adona que el que ha d’arreglar abans no surti el sol és el tapís que havia esquinçat i que la separava de sa mare. Sinó, la reina Elionor acabaria convertida per sempre en ós, igual que Mor’du.
Així, doncs, sabent que han d’arreglar, tornen corrent cap al castell. Però allà es troben als quatre clans barallant-se per culpa de tot el que ha provocat la Mèrida. Aquesta, seguint com pot les indicacions de sa mare, els tranquil·litza a tots, i aconsegueix distreure’ls per tal de fer-la entrar cap a la sala on és el tapís esquinçat. Al final, però el rei Fergus es troba a la reina Elionor convertida en ós, i pensant que és Mor’du, l’ós que li va arrancar la cama, intenta enfrontar-s’hi. L’ós, però, que cada cop més es comporta com un ós, s’hi torna i envesteix a la seva filla i al seu marit. Recuperant la consciència humana, se n’adona del que ha fet i fuig.
Per un costat tenim a la reina Elionor, convertida en ós i fugint. Per un altre tenim als 4 clans, encapçalats pel reu Fergus, que l’empaiten per caçar-lo. Mentrestant, la Mèrida ha aconseguit el tapís i l’està intentant sargir, i també segueix a tothom per advertir-los de que no lifacin res a l’ós, que en veritat és la reina. Per acabar-ho d’adobar, Mor’du, que ha pogut sortir del castell enrunat on estava tancat, també els segueix a tots plegats.
La lluita final és al temple megalític on la Mèrida veu al principi de tot el foc follet que la porta a casa la bruixa. Primer volen lluitar tots contra la reina Elionor, convertida en ós, però quan es donen compte de l’error i apareix Mor’du, lluiten tots contra Mor’du.
Finalment, i just quan comença a despuntar el sol, la Mèrida es reuneix amb sa mare duent el tapís arreglar. I després d’uns intents d’incertesa, l’encanteri es desfà i tal la reina elionor com els seus tres germans recuperen la forma humana.
Buf. El final és gairebé d’infart. Molta acció, tot molt ràpid. Que sí, que saps que acabarà bé, però això no treu que no sigui emocionant. I ho és. I molt.
Al final , tot acaba bé i la família (i els 4 clans) es reconcilien. I queda clar que per damunt de les tradicions, hi ha les persones. I que cadascú té dret a escriure el seu futur.
Per si no s’ha notat encara, a mi m’ha agradat molt. És una peli d’aventures que té de tot, i passes una estona més que entretinguda. Les lectures més profundes (les comparacions de, per exemple, l’obsessió del rei Fergus cap a l’ós amb l’obsessió del capità Ahab cap a Moby Dick, l’estudi sobre les relacions mare-filla, o el límit entre desig personal i responsabilitat) les deixo per a qui les vulgui fer. Ja vaig passar una gran estona al cinema, i amb això en tinc prou. A part, que és una peli per a totes les edats, que pots veure en família.
Tècnicament, la peli és impecable: des dels paisatges, als moviments de càmera, o a la pròpia cabellera de la Mèrida. És una peli d’animació, i en tot moment ho sembla. Això, que podria ser una tonteria, és molt important. Si busquessin una cosa més real, més allunyada del dibuix animat, provocaria que segons quines situacions no fossin creïbles, no fossin prou reals, i el que t’expliquen perdria força. Al tractar-se, però, d’una peli de dibuixos animats, s’hi val tot, i tot té cabuda. La gràcia rau en que en cap moment hi ha anades de l’olla més enllà de les esperables en una peli d’animació que barreja llegendes celtes.
La música també està molt bé, ambientant les diferents escenes i tal. Que sí, que jo hi hagués colat alguna coseta de l’altre Brave (algun “What a brave, breve girl, never lied before, ....”, o algun “Runaway girl, too bad, too bad, runaway girl, a real wild child....” haguessin quedat de conya). Tot i això, està molt i molt bé.
I la vam poder veure en català. Això sí que no té preu. Si l’haguessin fet només en castellà també l’haguéssim vist, quin remei. Però poder gaudir d’una peli així en català....
Resumint: que és molt molt molt xula, i que val molt molt molt la pena. No sé el recorregut comercial que tindrà. Per exemple, Wall-E o Els Increibles també les vaig disfrutar molt molt molt i, en canvi, es veu que no van triomfar gaire. De fet, totes les pelis de Pixar, totes, sempre les he disfrutat molt molt mot. I aquesta, Brave, no és l’excepció. Ans al contrari.
Ah, abans van fer un curt, La Lluna, també de Pixar. I tot i que no estava doblat perquè tampoc calia, sí que estava retolat en català. Va d’uns treballadors que es dediquen a cuidar i endreçar la Lluna: l’avi, el pare, i el fill, a qui estan ensenyant l’ofici. De nit surten amb una barca i esperen a que aparegui la Lluna, on hi ancoren la barca. Després, hi pugen damunt i endrecen tot d’estels lluminosos que hi ha a la superfície, passant d’una bonica Lluna plena a una no menys bonica Lluna decreixent. En la forma de treballar de avi i pare i fill es va veient el canvi generacional. Un curt molt poètic i molt molt xulo. Clar, és de Pixar. Amb això està dit tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada