Els Amics de les Arts a Tortosa

Concert: Els Amics de les Arts
Lloc: Teatre-Auditori Felip Pedrell, Tortosa



Intentaré anar ràpid, que se m’acumula la feina.

Fins a Tortosa vam baixar per veure per cinquena vegada en aquesta gira a Els Amics de les Arts. En aquest cas tornava a ser a un auditori, i la cosa prometia: hi hauria Factotum? 

El dia era plujós i la veritat és que no convidava gaire a fer el viatget, però un cop comencem a enfilar cap avall.... Les ganes (i els nervis) pel concert van creixent. Abans fem una escala tècnica a Cambrils per deixar al Sr. Trons i a la Sra. Paparreta i recollir al tiet Xavi. Finalment, arribem a Tortosa més ràpid del que creia (deu ser que fa baixada), i tot buscant el Felip Pedrell, passem pel seu darrera i.... patapam. Estaven fent les proves de so i tenien la porta del darrera de l’escenari  (o era un lateral?) oberta. Sonava Miracles, i tot i la pluja, les ganes de quedar-se i acostar-se per gaudir de les proves de so van ser.... molt grans. Però la gana (i la vergonya) ens van fer anar cap a un Viena que havíem vist per allà. 

Ja sopats i amb ganes de concert, anem cap al auditori. El lloc està bé, no gaire gran, bona visibilitat. I molta gent. I molt animada. Hi havia ganes d’Amics.

El concert va ser més o menys estàndard. M’atreviria a dir que el setlist va ser el mateix que a Ascó. Tot i això, el concert va ser diferent. Tinc amics que no entenen com pot ser que vagi a veure al mateix grup, inclús a la mateixa gira, tantes vegades. Sempre surten amb allò de que "els concerts deuen ser iguals", i que "vistos una vegada".... Però no, els concerts mai són iguals, sempre sempre són diferents. Sempre hi ha alguna coseta, algun detallet, que fa que els concerts siguin diferents. I no em refereixo a errades com poden ser entrar tard a cantar una estrofa (com va passar a l’Armengol i no recordo a quina altra), o que falli el canó aquell de fum del darrera. Tampoc em refereixo a coses com la mena de gotera que hi havia darrera el Pol i que des de la distància li donava un plus de perillositat a la seva feina. Em refereixo a detallets com tot el que va envoltar la presentació de l'Eduard com a Banyolí de l’Any, o a la trucada al Ramon Langa, o el "despertaferro!!" del Dani, o el jardinat en el que es va posar també el Dani amb el "si te lo haces con Santi de la Rubia....". I em refereixo sobretot a l’actitud dels de damunt de l’escenari, i a la resposta dels de davant de l’escenari: sempre és diferent, sempre és fascinant, sempre és.... única. No dic ni millor ni pitjor, dic única. El vincle que es crea és propi de cada concert, i només existeix allà a dins.  

(Foto: Pol Cruells)

Particularment, vaig veure molta emoció, tant al públic com a dalt l’escenari. Les cares d'agraïment al final quan estaven saludant ho deien tot. I la resposta del públic al Jean-Luc va ser.... Buf. I els tres últims bisos, tots drets, cantant i ballant.... Ja abans de que tornessin a sortir els músics per encarar les tres darreres cançons la gent estava dreta. I això que sabíem que tornarien a sortir. Però tot i això....

No ens vam quedar a saludar i agrair als músics l’espectacle. Només vaig veure al Pol de passada quan anava a saludar a son germà (i al nebodet) que havien baixat de Sabadell per veure'ls  També em consta que hi havia representació dels @GometsVerds. 

Comentari: la grapadora als Homes d’Escòcia em segueix posant la pell de gallina. Molt.

Altre comentari: començo a enyorar, i molt, a l’Arquitecte. Cada cop més.

Cosa positiva: el concert se’n va anar cap a les dues hores. Aquest cop sí. Crec que aquesta duració, com a mínim, és perfecte.

Cosa no tan positiva: el so no va ser del tot.... bo. No crec que fos perquè no estava en Kurti ni molt menys, però des d’on estàvem, el principi del concert va ser una mica irregular. Per exemple, la guitarra del Ferran no es sentia gens (o molt poc), i la bateria sonava una mica.... enllaunada. En canvi, el baix sí que es sentia bé, i les veus també es van sentir molt bé en moltes fases del concert, inclús quan hi havia "molt d’instrument" de fons.

Detall: em sembla que va ser al Matrimoni Arnolfini, el Ferran tenia una càmera al capçal (o claviller o com es digui) de la guitarra. No sé si enfocava el màstil (o mànec o com es digui) o al públic. Com va quedar la gravació? La veurem algun dia?

Anècdota: no, no va haver Factotum :(. Seguirem insistint. 

Més anècdota: que et saludi un dels Amics des de dalt l’escenari en acabar al concert, i més tenint en compte que no estàvem a primera fila ni molt menys, deixa a un sense paraules. I sí, molts cops veus que saluden cap a on estàs tu, però no tens la certesa de que sigui directament a tu. Però aquest cop, Dani, sí que era directament a mi. Oi?

(Fotos: Xavi Folch)

Propera parada.... Alcover? Ja veurem....


(http://elsamicsdelesarts.cat)