Arrugas

Arrugas

Autor: Paco Roca

Un còmic que ja fa temps que tinc però que fins ara no m'havia atrevit a llegir. El primer que et ve al cap és que si es pot fer broma amb tot, igual que passa amb la peli d'Intocable. I de la mateixa manera que passa amb la peli, si es fa ben feta, sí.

Arrugas és un còmic que parla de l'Alzheimer. El protagonista és l'Emilio, un ex-director de banc que té Alzheimer. El seu fill, al no poder fer-se'n càrrec, decideix portar-lo a una residència, i allà l'Emilio coneixerà d'altres residents a mida que la malaltia va avançant. 
De fet, no només parla de l'Alzheimer. Parla de la vellesa, de fer-se gran.

La veritat és que si coneixes una mica el tema, per poc que sigui, és impressionant el ben retratat que està tan l'Alzheimer com la vida a la residència: les rutines, els altres residents,els cuidadors, .... Hi ha coses que les veus exagerades, però n'hi ha d'altres que també ho semblen però saps que no ho són, pel que les que creus exagerades, de cop i volta, es tornen plausibles.

Destacar com l'autor, Paco Roca, retrata petits detallets com poden ser les mirades, les postures, els somriures. He tingut la mateixa sensació que vaig tenir quan vaig veure Bicicleta, cullera, poma, pel·lícula documental que, a l'igual que aquest còmic, també vaig trigar temps a veure per.... por a no saber afrontar el que es retratava. I sí, no pots reprimir la llagrimeta.
En quan al tipus d'humor, és molt respectuós, i en cap moment menysprea o ridiculitza als malalts d'Alzheimer o als altres residents. Hi ha situacions que recrea que resulten gracioses, d'altres reflecteixen molt fidelment la realitat.

 

És molt curiós també com retrata i barreja amb la realitat el que passa per dins del cap dels malalts. Tu ho veus des de fora, i és aquí on hi ha la situació tendra, graciosa, fora de lloc, amb humor. Però s'ha de tenir en compte que qui està malalt ho veu i viu des de dins. I ha de ser molt fotut. Sobretot quan encara són capaços de donar-se compte. I no cal parlar dels acompanyants, els altres malalts.
 

Cap al final veus com alguns dels companys de l'Emilio van desapareixent perquè van al pis de dalt, el dels assistits. I veus com la malaltia va seguint el seu camí, va avançant, va anul·lant l'Emilio.

I el còmic té un final molt molt molt digne. Dur, cruel, però sense caure en la llagrimeta fàcil: deixa a l'Emilio quan ell comença a deixar el que l'envolta, i veus com una de les companyes accepta el que li queda per venir amb resignació. La darrera pàgina et deixa amb un somriure i entens perquè a la gent gran li pot venir bé una corretja de gos extensible.

Les darreres planes són per uns esbossos, i pels agraïments i les fonts d'inspiració de l'autor.

El tema lacrimogen és opcional, i depèn de cadascú.

Un còmic publicat al 2007 i que ja va per la vuitena edició (jo tinc la sisena, del 2010), que ha guanyat tants i tants premis al 2008 (com el Premio Nacional del Còmic, premis al millor guió d'autor i a la millor obra d'autor del XXVI Saló Internacional del Còmic de Barcelona), premi Gran Guinigi a la millor historieta llarga al Festival de Lucca (Itàlia), premis Dolmen de la crítica al millor guió i a la millor obra, o premi Expocómic a la millor obra espanyola), o que han adaptat al cine i que ha guanyat els Goya a la millor peli d'animació i al millor guió adaptat, un còmic, doncs, que ha aconseguit tot això, alguna cosa deu tenir.

Recentment l'han editat en català. Gran notícia.

I del mateix autor també hi ha El invierno del dibujante (també en català), còmic molt diferent però que també ve de gust.

(http://www.astiberri.com/ficha_prod.php?cod=arrugas)