10 de set. 2012

El Asombroso Spiderman: Días de gloria


El Asombroso Spiderman: Días de gloria
Guió: Stan Lee
Dibuix: John Romita, Don Heck, Larry Lieber i Marie Severin


Mega-totxo de més de 600 pàgines dedicat a l'Spiderman, on es recopila l'inici de l'etapa que va dibuixar el John Romita pare. Conté des de l'Amazing Spider-Man 39 a l'Amazing Spider-Man 58, la primera història de l'Annual 3, la primera història del Marvel Super-Heroes 14, l'Annual 4, l'Spectacular Spider-Man Magazine 1, i la tercera història del Not Brand Echh 6. També té els habituals articles introductoris del Raimon Fonseca
Són cómics publicats originalment enrte el 66 i el 68!! Realment, m'agraden els clàssics.

Torno a avisar: hi haurà molts spoilers, molts. Com en tot el blog.

La portada del volum és la mateixa del primer número que conté: l'Amazing Spider-Man 39. I tot i titular-se Dias de gloria, veiem a l'Spiderman.... no precisament de forma molt gloriosa. La història, però, comença amb el Duende Verde planificant l'atac final. Cansat de que l'Spiderman sempre el guanyi, vol acabar amb ell i, sobretot, descobrir i fer pública la seva identitat secreta. Per altra banda, veiem al Peter Parker fent vida d'estudiant, la seva vida d'estudiant. El Duende Verde, però, porta a terme el seu pla i aconsegueix esbrinar la identitat secreta de l'Spiderman, capurar-lo, i prendre'l al seu amagatall. Allà, abans de matar-lo, decideix treure's la seva pròpia màscara per mostrar-li a l'Spiderman qui és realment. I es tracta de.... de Norman Osborn, el pare del seu amic.

I això només per començar. L'Spiderman li fa perdre temps fent-lo parlar, mentre s'intenta deslligar. El Duenve Verde li explica com s'hi va convertir, i parlen també del Harry, el seu fill. Finalment, acaben lluitant i el Duende Verde cau i queda inconscient. Abans de que arribi la policia, l'Spiderman li treu la disfressa de Duende Verde amagant així la seva identitat. Norman Osborn sembla que ha quedat amnèssic i no recorda res. Millor, així la identitat de l'Spiderman segueix en secret. Assistim, doncs, a un primer moment històric: el Duende Verde esbrina qui és realment l'Spiderman, i l'Spiderman descobreix la identitat secreta del Duende Verde.

A més de tot això, també hem vist com la Betty Brant decideix tornar a NovaYork. I com la tia May, que està molt delicada de salut, és molt amiga d'una veina, l'Anna May Watson, tieta de la encara desconeguda.... Mary Jane Watson. I ja comencen a fer plans per als seus nebots.

El dibuix és molt clàssic, molt semblant al de l'Steve Ditko. Sí que és com a més dinàmic, i més detallista. I la manera d'explicar les històries.... És l'Spiderman. Barreja escenes familiars amb lluites desenfrenades, el dia a dia d'estudiant del Peter Parker amb la seva feina precària de fotògraf al Daily Bugle. Té de tot. I té també més d'una referència a números anteriors. Referències d'aquelles amb un asterisc i una nota al peu de la vinyeta que poden passar desapercebudes, però que a mi em piquen i em treuen la part aquella de completista que tots tenim dins. Bé, tots no sé, però jo sí.
Ja veurem com tard o aviat acabo aconseguint aquest material que no tinc.

No entraré a explicat totes i cadascuna de les històries, fil per randa, de cadascun dels tebeos que conformen el tomo, ja que em podria sortir un text d’uns quants pams. Intentaré comentar així a grans trets què ens anem trobant.

Tenim per exemple la primera aparició de Rino, que té com a objectiu capturar al fill del J. J. Jameson, que s’acaba convertint en un superhome gràcies unes espores extraterrestres que ha portat ell mateix d'una missió espacial i lluita també contra l’Spiderman persuadit per son pare. També tenim al Peter Parker que es dóna compte de que ja no estima a la Betty Brant, i es comença a fixar amb la Gwen Stacy, i sembla que l'atracció és mútua. Tot i això, la tia May vol presentar-li sigui com sigui la MJ, la neboda de la seva amiga, ja que totes dues creuen que faran bona parella.

La imatge del Peter Parker és bastant positiva, tirant a xulesca. S'allunya una mica del personatge dèbil, malastruc i de qui tothom fa mofa.

I per fi, la Mary Jane Watson fa acta de presència.


Sabent en qui acaba esdevenint, aquesta vinyeta és històrica, ja que mostra per primera vegada la cara de la Mary Jane. La connexió és instantània i es fan amics. La MJ és una noia independent, molt decidida. Inicialment sobta una mica que pugui lligar amb el Peter Parker, però com deia abans, el personatge del Peter Parker té com aquesta nova imatge més.... positiva, que fa que sí que lliguin.

Per aquí al principi trobem el primer entremig, que no resulta ser-ho tant perquè està molt integrat a la història, i és bastant interesant. Es tracta de la primera història de l’Annual 3, i veiem als Vengadores que no saben si fitxar o no a l’Spiderman.  Previa consulta al Daredevil, per acabar de decidir-se li posen una prova: capturar a Hulk i tornar-lo a la mansió. Tots dos s’acaben enfrontant i, en el darrer moment, l’Spiderman decideix que ni li interessa entrar als Vengadores. La història està bé, i resulta entretinguda. I és la primera trobada entre els Vengadores i l’Spiderman. Moment històric, doncs.

 

 Ja tornant a la col·lecció diguem-ne regular, de dolents tenim també al Dr. Connors, que després d'ajudar en la captura del Rino, es converteix novament en Lagarto i vol controlar a la humanitat ajudat del seu exèrcit de rèptils. I també apareix per primera vegada un tal Conmocionador.

Cada dos per tres, el Peter ha de deixar la companyia amb la que està i anar a fer front al dolent de torn. A part, sempre arriba tard a casa sense haver fet els encàrrecs de la tia May. I per si fos poc, amb la lluita contra el Rino li ha anat de ben poc, i si no arriba a ser per l’ajuda d’un policia, potser sí que acaba derrotat del tot. Inclús el Lagarto el fereix i ha de lluitar lesionat. Tot plegat fa que comenci a sentir dubtes sobre la “feina” que fa com a Spiderman. Això de que l’hagi ajudat un civil o de que l’hagin ferit li dóna més humanitat al personatge, i fa veure que darrera la disfressa hi ha una persona que també pot necessitar ajuda en un moment donat. Així que el Peter comença a lamentar-se de que les coses no li vagin bé, de que no pugui ser un noi jove “normal”. Té un munt de fronts oberts i no pot fer front a tots: necessita diners, però resulta que té la càmera de fotos amb possibles fotos per vendre ves a saber on. I per culpa de la feina com a Spiderman, no pot atendre degudament els estudis, ni tan sols pot atendre a algú com la MJ, que l’ha convidat.

Per cert, després de poder revertir al Lagarto en Dr. Connors gràcies a un antídot i evitar que la família se n’assabenti, apareix una vinyeta sense diàlegs, errada de l’edició del tomo, suposo. No deixa de ser curiós.


De la visa social del Peter destacar la presentació de la MJ a la colla reacció de la Gwen, que es mostrarà una mica gelosa. Aquí comença una relació entre les dues que.... donarà molt de sí. De vegades se les veurà molt amigues, i de vegades es veurà com es cusen a indirectes sobre quina és millor o quina es mereix al Peter. Resulta bastant divertit, tot plegat. 


Ah, també resulta que el Flash s’ha allistat a l’exercit, i està a punt de ser destinat. A la colla tots l’admiren, i ell se n’aprofita. Si abans ja era un gallet, ara encara més. I el Harry li ofereix al Peter la possibilitat de compartir pis. Peter accepta, i dóna la casualitat que la tia May va a viure també amb la tieta de la MJ. D’aquesta manera es podran estalviar uns dinerons. Tot i això, Peter no és feliç del tot.


De la vida laboral, comentar la entrada en acció d’en Frederick Fosswell, un personatge que desconeixia i que treballa al Daily Bugle. Es veu que comença a sospitar del fet de que l’únic que obté fotos bones de l’Spiderman sigui sempre el Peter Parker, i és per això que es transforma en el seu alter ego, Parche, especialista en els baixos fondos de la ciutat i va a investigar.

Tot i l’aparició de la MJ, del Conmocionador i del Rino, inclús del Lagarto, el que més destaca en aquestes darreres històries és la infelicitat del Peter. Hem passat d’un noi un pèl xulo i en certa manera triomfador, a un noi infeliç i descontent amb el que fa. També s’ha vist com, primer un policia, i després un metge, ajuden a Spiderman quan està en dificultats. El fet de que dos civils l’ajudin quan les està passant magres li dóna com he comentat més “humanitat” al superheroi, i el mostra com a més feble del que pot aparentar. Si això ho sumen a la crisis interna per la que està passant el Peter, tenim uns còmics que en comptes de ser de l’Amazing Spiderman, semblen més de l’Unhappy Peter Parker.


Quan llegeixes un tebeo suelto aquesta sensació no la tens. Totes aquestes  cosetes que transcorren al seu voltant passen més desapercebudes, ja que la història es centra en el dolent de torn, i la visió de continuïtat que hi ha de fons es perd. Poder gaudir de tomos com aquest et donen aquesta visió més.... amplia de tot l’entorn.

La història continua amb un flashback explicant qui és Kraven, el caçador. Aquests flashbacks van bé per situar-te.


En aquesta història torna a aparèixer en Norman Osborn, que per sort segueix amnèsic.

Més endavant, la cosa es complica una mica, ja que per un costat tenim a Kraven campant lliurement per la ciutat. També es veu que som a l’hivern, i que fa fred, molt de fred. Tant, que l’Spiderman s’acaba mig constipant. I després, es veu com a la presó municipal un reclús és a punt de morir: es tracta del.... Buitre. Abans de morir, però, demana veure’s amb el seu company de cel·la, el Blackie Drago, a qui li revela l’amagatall de les seves darreres i més sofisticades ales per tal de que ell acabi la feina que havia començat: eliminar a l’Spiderman. D’aquesta manera, en Blackie Drago escapa de la presó. Un cop lliure es dedica a atracar bancs fins que apareix Spiderman, lluiten, i.... guanya el nou Buitre?

Final amb un cliffhanger marca de la casa. Habitualment aquests cliffhangers no ho són tant, ja que saps que al proper número es recuperarà i seguirà lluitant. Però li donen molt de dramatisme i fan que tinguis ganes de seguir llegint, de mirar com continua. Resumint: que el cliffhanger fa la seva funció.

Com era d’esperar, Spiderman es recupera i pot tornar a casa a fer una mica de llit i a veure la sopeta calenta que li fa la tia May. El Buitre va fardant de que ha derrotat a l’Spiderman, i Kraven sent la notícia. Com creu que és veritat i pensa que ja no podrà caçar a l’Spiderman, decideix caçar al Buitre, així que el busca i s’enfronten. Al final, apareix l’Spiderman, que poc a poc es s'ha anat recuperant de la grip, i els derrota a tots dos.


Les escenes de lluita, sobretot amb el Buitre, són molt dinàmiques. El dibuix va guanyant en.... dinamisme, en plasticitat. Cada cop mostra més els moviments. I la relació entre la Gwen i la MJ també va prosperant, i ara semblen super-amigues. Realment els nois de la colla ho tenen ben difícil, per triar-ne una. En aquestes darreres històries sembla que la tristesa i el desànim del Peter Parker hagin desaparegut.

El tomo continua amb el que es va publicar al Marvel Super-Heroes #14 USA. Es veu que el John Romita treballava molt, massa, i l’Stan Lee va encarregar una història al Ross Andru per si un mes el John Romita no arribava a temps. Però aquest no falla, i es troben amb que una bona història no té lloc on publicar-se. Total, que la publiquen uns 10 números després de quan estava prevista, dins d’una altra capçalera. En aquest tomo la trobem situada cronològicament quan toca.


La història es situa fora de Nova York, a Nova Orleans, i l’Spiderman hi arriba perquè l’Hechicero l’ha controlat mentalment i l’ha induït a fer-ho. Allà, lluita contra l’Hombre Sintético. Però just quan aquest està a punt de guanyar, l’Hechicero perd el control i acaba marxant. L’Spiderman torna a casa sense saber molt bé què ha passat. La història està bé, sense més. Té un valor.... diguem-ne històric, o anecdòtic. Completisme pur i dur.

Abans d’aquesta mena d’entremig semblava que el desànim del Peter Parker pel que feia havia desaparegut. Doncs no. La història continua precisament amb el Peter preocupat per tot l’entorn: no pot estar amb els amics, no pot estar pels estudis, la feina, les editorials del J. J. Jameson fan que molta gent estigui en contra seva, té a la tia May malalta, .... Total, que es cansa de tot plegat, i plega. Sí, sí, tal com sona: plega. Agafa el vestit d’Spiderman, i el llença.


La veritat és que s’anava palpant que tard o aviat el Peter Parker, o l’Spiderman, prendria una decisió bastant radical. Però tant.... La vinyeta (i tot el que l’envolta) impacta bastant. I saps que tornarà, perquè saps que les històries de l’Spiderman van continuar, però això no li treu impacte al tema. I imagino que a la època, encara en deuria causar més. En un mateix número, el 50, llença el vestit i decideix plegar com a superheroi, però al final acaba tornant. Potser si ho haguessin dividit en dos números, de manera que el primer acabés just quan llença el vestit, l’efecte hagués estat més bèstia.

En aquest número 50 assistim a un altre moment que podem anomenar històric: la primera aparició del Kingpin, que aprofita el rebombori de la desaparició de l’Spiderman per reorganitzar totes les bandes mafioses de la ciutat.


Frederick Fosswell, que havia dirigit la màfia abans de que precisament l’Spiderman l’agafés i l’enviés a la presó, i que després de sortir-ne va trobar feina al Daily Bugle com a expert en els baixos dient-se Parche, també veu una oportunitat i vol recuperar el seu poder. Per altra banda, el Peter Parker ara té temps per a tot i és feliç. Amb la Gwen cada cop se’ls veu més.... units, però és com si no s’atrevissin a dir-s’ho l’un a l’altre. Com era d’esperar, un dia, tot pensant en el seu oncle Ben, el Peter recapacita i decideix tornar com a Spiderman. És allò del "un gran poder comporta una gran responsabilitat". I el Peter ho és molt, de responsable. Així que ja el tenim novament en pijama penjant-se de les teranyines i volent fer justícia. 

Per cert, sempre m’ha sorprès o estranyat o sobtat que davant de Kingpin posin l’article, el Kingpin, com si no fos un nom, com si es tractés d’una mena de càrrec. Un dia ho he d’investigar. Aquest personatge  esdevindrà molt important dins l’Univers Marvel, sobretot en l’entorn del Daredevil. Però això ja és una altra història....

La primera lluita entre el Kingpin i l’Spiderman acaba amb la victòria del primer. Com passa sempre que un dolent guanya a un bo, en comptes de desemmascarar-lo i anar per la via ràpida, tria una mort lenta. Per acabar-ho d’adobar, com per allà també passava el J.J. Jameson, aprofita per desfer-se dels dos. Mètode triat? Lligar-los al terra dins una mena de dipòsit, i inundar-lo fins que s’ofeguin. Abans de tot això, es descobreix que en Fred Fosswell s’ha tornar a canviar de bàndol.

Mentre J.J. Jameson és fora, al Daily Bugle es queda en Robbie Robertson davant de tot. També és la seva primera aparició.


Al final, Spiderman salva a J.J. Jameson, però el Kingpin s’escapa. En Fred Fosswell mor salvant la vida al seu excap, com si així es podés redimir dels seus pecats. Val a dir que quan intenta recuperar la seva posició dins la màfia, la figura del Kingpin li ho impedeix, pel que queda relegat a un segon terme una mica incòmode. Així que la sortida que té acaba sent prou digne.  Tenim, doncs, a un nou dolent molt dolent, a un J.J. Jameson publicant novament coses molt negatives sobre l’Spiderman, i a un Spiderman que torna a estar igual que abans: empaitant als dolents, i cansat de que el Daily Bugle segueixi difamant-lo. I més ara que acaba de salvar la vida del seu director. Però hi ha coses que no canvien.

Les portades estan resultant molt icòniques i molt reveladores del que està passant. A quina millor. Mola!!

Aquí trobem un altre petit entremig. Es tracta d’una història publicada a l’Annual 4 que resulta molt llaminera, ja que ens presenta un combat entre l’Spiderman i l’Hombre Antorcha. Sí, ja sé que es diu Antorcha Humana, però quan el vaig conèixer li deia així, i així el segueixo coneixent.

Com a anècdota, als crèdits no revelen qui és el dibuixant, i diuen que ho diran al final. A mi aquestes coses em van grans, i els meus mínims coneixements en la matèria no em permeten deduir de qui es tracta. Gairebé no noto diferències, i si les noto, tampoc sé diferenciar aquestes diferències i atribuir-les a un dibuixant o a un altre.

El tema comença amb l’Hombre Antorcha anant-se de la olla i aixafant-ho tot, i l’Spiderman que el veu i hi va a posar remei. Tot plegat es tracta d’una pel·lícula protagonitzada pel membre del Cuatro Fantásticos, i que l’Spiderman engega a dida posant-se per allà al mig. Uns dolents desconeguts, als quals es fa referència a la portada, tenen una brillant idea: intentaran atreure als dos superherois amb la promesa de fer una peli amb ells de protagonistes, i un cop els tinguin juntets allà on volen, provaran de desfer-se dels dos a la vegada fent que es barallin entre ells.  Òbviament, en Peter Parker cau en l’engany i veu una oportunitat molt bona de fer quatre calerons, així que accepta. 



Ja a Hollywood, un Hombre Antorcha fals fa que els dos es barallin, tal com estava previst. Darrera del pla estan en Mysterio i el Mago, que intenten desfer-se d’ells mitjançant diferents trampes. Com era d’esperar, els dos superherois acaben vencent.

Per cert, el dibuixant és el Larry Lieber. Molt de gust.

Tornem a la història principal. El Peter i la Gwen van amb un profe a una exposició científica on exposen un nul·lificador. Tindrà a veure alguna cosa amb el nul·lificador suprem que utilitzen els Cuatro Fantásticos per vèncer a Galactus? Sembla ser que no. Aquest que exposen anul·la les guies del míssils. El Doctor Octopus també hi és, a l’exposició, i l’intenta robar. Després de lluitar contra l’Spiderman, que per enèsima vegada ha de donar una excusa als seus acompanyats i desaparèixer per a que no esbrinin la seva identitat secreta, aquest recupera el nul·lificador. El Doctor Octopus decideix desaparèixer un temps per refer els seus plans. Per això pensa en amagar-se, com a Otto Otavius, en algun lloc on pugui passar desapercebut. I el lloc triat és.... una habitació que lloga a ca la tia May!!



Es veu que els dos ja es coneixien des de l’Annual 1 USA. No el tinc i desconec el grau de relació. L’haurem de buscar.... De fet, la relació tia May – Otto Otavius em sembla que dóna molt de sí. 

La cara que posa el pobre Peter quan va de visita a cal la seva tia és un cromo. La tia May sent un gran apreci pel seu llogater, que l’ha entabanat amb mentides, i no suporta que el Peter el tracti malament. El Doctor Octopus, per altra banda, està fent servir l’amagatall per reorganitzar als seus seguidors i intentar robar novament el nul·lificador. Com fent de Peter Parker no pot lluitar per no revelar qui és, decideix tornar com Spiderman. I aleshores comença la lluita (i les destrosses a la casa). La tia May els enganxa i es desmaia per la impressió d’haver vist a l’Spiderman lluitant contra el seu llogater. El Doctor Octopus aconsegueix escapar novament. El Peter Parker ha aconseguit el seu objectiu: allunyar al científic dolentot de la seva tia. Però ha pagat un preu molt alt.


Quan la MJ i la Gwen s’assabenten de que la tia May està malament i que la casa ha patit alguns desperfectes, acudeixen a veure què passa i.... a veure al Peter Parker. Les indirectes que es tiren l’una a l’altra segueixen a l’ordre del dia. I de quina manera!! Tant, que inclús el guionista del còmic ha d’aclarir que la Louisa May Alcott no és la co-guionista del còmic. Es podria tractar d’un comentari culturalment dispers, no? I no és el primer.

Tornem a l’acció. El Dr. Octopus aconsegueix finalment fer-se amb el nul·lificador, i l’utilitza contra l’Spiderman, que perd la mamòria. L’exèrcit acaba atrapant al Doctor Octopus, però l’Spideman pot escapar. El fet de que l’hagin enganxat “treballant” amb el Doctor Octupus alimenta més la idea de que és dolent. Sembla ser que només el Capità Stacy i el coronel Jameson (sí, sí, el fill d’en J.J.)  li tenen certa simpatia. Spiderman, que segueix amnèsic, els va a veure a tots dos, però es troba que l’acusen del rapte del Peter Parker, que ha “desaparegut”. Les sospites neixen perquè Harry Osborn troba localitzadors aràcnids al pis que comparteixen. L’escena quan es troben cara a  cara la Gwen i l’Spiderman sense sospitar qui són és curiosa.

Aquí entra en acció Ka-Zar i la seva mascota Zabú, el darrer exemplar de tigre dents de sabre que queda, contractats pel J.J. Jameson per a que capturin a l’Spiderman.  I assistim també al més que enèsim ”jamacucu” que li agafa a la tia May, aquest cop per estar novament molt de temps sense saber res del seu nebot. Potser n’abusen una mica de l’estat de salut de la tia May: cada dos per tres s’està desmaiant preocupada pel Peter.


La lluita entre Ka-Zar i l’Spiderman fa que aquest recuperi  la memòria i pugui explicar-li al seu nou amic qui és i què li ha passat. I Ka-Zar, noble com és, decideix ajudar-lo. Inclús tan el Coronel Jameson com el Capità Stacy, que a l’estar retirat pot dedicar-s’hi més, decideixen que intentaran netejar el nom de l’Spiderman.

La història principal d’aquest tomo s’acaba amb la reaparició de l’Smythe presentant-li al J.J Jameson la versió millorada del robot amb el que han de vèncer d’una vegada per totes a l’Spiderman. Al final, però, és aquest qui acaba guanyant. Aquest número, que és el corresponent a l’Amazing Spider-Man 58 USA, acaba amb Ka-Zar que gairebé descobreix la identitat secreta de l’Spiderman. De fet, potser la descobreix però decideix fer veure que no.

El que ve a continuació són més extres. El primer és el primer número de l’Spectacular Spider-Man Magazine. Es tracta d’un nou format de revista dedicada a l’Spiderman, que en aquella època estava tenint molt d’èxit entre el públic. Tot i això, el cap d’Stan Lee, digues-li visionari, decideix cancel·lar-la perquè es pensava que no triomfaria gaire, de manera que només es van fer dos números. El número 2 de la revista es reeditaria dins de l’Amazing Spider-Man Annual 9, i aquest primer número l’inclourien uns anys després intercalat entre l’Amazin Spider-Man 116 i el 118, colorejant-lo i fent els canvis pertinents en determinades vinyetes per tal de que la continuïtat no es veiés afectada (vinyetes on apareix el capità Stacy, per exemple). Total, que aquí inclouen l’original a continuació d’on tocava tenint en compte les dates de publicació.

La història és en blanc i negre, bé, en escala de grisos, explicada en unes vinyetes com a més grans. I parla d’un polític, en Raleigh, a qui tothom recolza i sembla bona persona. Però de veritat de veritat el que vol és controlar la ciutat, per controlar després l’estat, i acabar fent-se amb les regnes del país esclavitzant a tothom. Però de moment té enganyada a tota la gent, i tots confien en ell. Inclús el Daily Bugle li dóna suport. Només hi desconfien el Capità Stacy i l’Spiderman. Al final, els plans d’en Raleigh se li giren en contra i acaba morint. 


També hi ha una altra història on s’explica l’origen de l’Spiderman fins que maten a l’oncle Ben i identifiquen a l’assassí. És molt resumida i un pèl simple. Res que no es sàpiga. Unes pàgines per omplir, vaja.

 

Com també és per omplir la tercera història del Not Brand Echh 6, un número de broma on s’explica la boda de l’Avispilla i de Peter Parka. Hi surt mig univers Marvel, tan amics com dolents, i està fet tot molt en plan conya.  La veritat és que és bastant fluixet. No els hi acabo de trobar el punt, als números aquests com de broma, tot i que se ne’n riguin d’ells mateixos. Per exemple, al final, quan el Peter Parka (a qui, per cert, veiem vestir un jersei com el del Charlie Brown) li va a presentar la seva nova esposa a la tia May i la du a la mà, resulta que la tia May la confont amb un insecte, agafa la pala de mata mosques, i.... No sé. Massa simple, tot plegat. I el dibuix tampoc hi ajuda. A part, des del punt de vista completista, aquest número tampoc està complert, així que....

El volum acaba amb la resta d’extres de l’Annual 4: moda, habilitats i demés detallets relacionats amb l’Spiderman. Curiós. Hi ha unes dobles pàgines amb tots els amics i tots els enemics. I apareixen per exemple referències al Woody Allen. I no són les primeres. També hi ha una doble pàgina amb l’habitació del Peter Parker a cal Harry.


A mode d’epíleg hi ha un article que contextualitza tot el que acabem de veure, i que explica detalls i anècdotes de tot plegat, així com el que va envoltar les primeres edicions a Espanya. A destacar , per exemple, els comentaris sobre que l’Stan Lee també trobava el Peter Parker del John Romita massa guapo. Dic també perquè és una de les coses que m’ha sobtat d’aquest volum: el primer Peter Parker, el de l’Steve Dikto, diguem-ne, era més dèbil, més perdedor. Era el centre de les bromes a classe, i ningú el tenia en compte. I aquí és ben bé al contrari.

Resumint. Molt bon volum, ple d’històries molt entretingudes. No he tingut la sensació d’estar llegint alguna cosa molt molt gran com sí la vaig tenir llegint el volum de l’Estela Plateada o, sobretot, el dels 4 Fantásticos, però sí que m’ha donat la impressió de que estava assistint a moments molt importants dins la història de Marvel o de l’Spiderman, com l’aparició de la MJ o del Kingpin, per exemple. M’han agradat molt les aparicions del Duende Verde, del Doctor Octopus, i del Buitre. I he trobat a faltar a l’Hombre de Arena. Sí, sóc un clàssic. També m’ha agradat molt l’aparició de la MJ, tot i que cada cop li estic agafant més carinyo a la Gwen. I me n’alegro que la Betty hagi refet la seva vida. En canvi, això de que la tia May estigui ara malaltona, ara recuperada, ara preocupada i desmaiada, ara novament recuperada.... No sé, queda una mica forçat, tot plegat. Les històries principals dels Annuals també han estat molt bé. Les del Marvel Super-Heroes 14 i de l'Spectacular Spider-Man Magazine 1 passen més desapercebudes, i tenen el seu interès completista i poc més. El Not Brand Echh millor no comentar-lo, i la resta d’extres de l’Annual 4.... Doncs això, extres. Els articles molt bons, ja que et van posant al dia de tot el que envoltava les edicions d’aquests tebeos.


I sobretot sobretot, destacar la idea o la visió sobre l’entorn del Peter Parker/Spiderman que tens llegint tots els tebeos seguits. En tots passa alguna cosa, algun fet que determina el comportament del protagonista i que enllaça amb algun altre fet que passa més endavant. Més enllà de la història d’un superheroi fent front a uns supermalvats, hi ha també per sota la història d’un jove estudiant, que té la seva colla d’amics , i que s’intenta guanyar la vida amb un treball precari. Algú que podria ser el teu adorable veí.

Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? Direm que també.



(http://www.universomarvel.com/fichas/esp/mgaspdgp.html)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada