Reykjavík

Reykjavík (2011)

Director: Víctor Correas i Joan Enric Barceló 
Intèrprets: Montserrat Carulla (l'àvia), Víctor Petit (l'home), Joan Muntal (el nét)

Curt que feia temps que se l'esperava, des de que fa no sé quan que el Joan Enric Barceló el va anunciar. La veritat és que quan el va anunciar, em vaig fer la idea de que seria una mena de videoclip del tema Reykjavík d'Els Amics de les Arts. Quan es va saber que hi sortia la Montserrat Carulla em va despistar una mica, però seguia pensant que seria un curt relacionat amb la cançó. Vaja, que d'alguna manera s'hi veuria reflectida la història que explica. I quan per fi he pogut veure el curt, he vist que poc hi té a veure. De manera que la sorpresa ha estat doble.

La història que explica té a veure amb la solitud, amb sentir-se estimat, ubicat, respectat. Té a veure amb la felicitat, el desig. I té a veure amb la mal anomenada tercera edat.

Va d'un home gran que s'escapa, que busca alguna cosa més, que no vol que simplement l'"aparquin". Resulta que aquest home és atropellat (precisament quan s'està mirant un cartell publicitari que el convida a visitar Reykjavík) i quan es desperta es troba a casa del conductor, un noi jove. Aquest noi viu amb la seva àvia, i és aquesta qui cuida a l'atropellat. L'àvia pensa que l'atropellat és algú a qui fa molt temps que no veia, algú amb qui hi havia hagut alguna cosa, algú que li retorna una alegria i un desig que ja creia perduts. I el primer sorprès és el net. Amb la connivència d'aquest, l'atropellat es munta una història per justificar-se davant l'àvia per tot el temps que ha estat desaparegut. El nét, a l'observar la recent adquirida felicitat de l'àvia, s'estima més callar i ser-ne còmplice.

Òbviament, els fills de l'home denuncien la seva desaparició. I quan un policia apareix a casa seva, l'àvia sembla donar-se compte de tot plegat. Però tan se val. El primer és la felicitat.

Entre moltes d'altres, destacar dues escenes. Ja gairebé al final, totes dues. La primera és quan l'home i el nét s'agraeixen mútuament el que han fet l'un per l'altre. Res. Es donen les gràcies. Però està carregada de significat. L'altra és el diàleg entre l'home i l'àvia, just després:

          - Creus que a la nostra edat encara hem de complir els nostres desitjos?
          - A la nostra edat un desig és una emergència.

Jo afegiria que, avui en dia, gairebé a qualsevol edat.

M'han agradat molt les mirades. És un curt de mirades. És brutal el que arriben a expressar amb les mirades. No sé si és mestratge dels actors, o la bona feina dels directors, o la llum, o tot plegat, però les mirades diuen molt. És una part més dels diàlegs.

Com a nota no tan positiva, potser no cola gaire l'aparatositat de l'atropellament (molt espectacular, per cert) amb el poc mal que es fa l'home.

També el trobem amb els subtítols en espanyol, i amb els subtítols en anglès.

Comentar també que, en els crèdits finals, sí que apareix la cançoneta d'Els Amics de les Arts, però en una versió simplificada adaptada per piano per.... l'Albert "kurti" Cortada.

Recomanable? Sí, molt. Imprescindible? Home.... Tractant-se d'un curt, jo casi que diria que sí.



(http://www.visitreykjavik.net/)