7 de febr. 2013

Los náufragos del tiempo


Los náufragos del tiempo 
Guió: Jean-Claude Forest i Paul Gillon  
Dibuix: Paul Gillon  


(n. de l'a.: Com se m'està acumulant la feina, entro els resums a sac, sense matar-m'hi gaire. Bàsicament bolcaré els apunts que prenc en un trosset de paper just quan acabo de veure la peli o llegir el còmic. M'agradaria complementar-ho amb fotos i enllaços i arguments més explicats, però no dono a l'abast.)



Còmic publicat en 5 volums grans. No són gaire dobles, però sí grans. L'edició està molt cuidada i fa goig, i la part gràfica llueix molt. Però potser les dimensions fan que sigui un pèl incòmode de llegir.

La història explica que a finals del Segle XX una plaga amenaça la Terra i es decideix, per preservar l'espècie, enviar dues càpsules a l'espai: una amb un home, en Chris, i una altra amb una dona, la Valérie. Són unes càpsules unipersonals amb suport vital, com si fos una mena de placenta, que mantindrà als seus ocupants orbitant per l'espai fins que l'amenaça a la Terra s'acabi i es puguin recuperar. I tot comença mil anys després, quan recuperen la càpsula d'en Chris.

Com la crisis a la Terra encara no ha passat, decideixen marxar i intentar recuperar la càpsula de la Valérie. De camí s'ajunta amb la Mara, l'Otomoro i en Lisdal. I primer passen per Venus, per fer després cap a Limavan, a l'òrbita de Saturn. Limavan té un anell líquid satel·litzat, com un riu que l'envolta amb forma d'anell. Finalment, el grup troba a la Valérie.

També veiem als trasos, uns alienígenes molt dolents que són com rates. I a Limavan ens trobem policies corruptes, mafiosos, contrabandistes i prostitutes. I com estem a l'espai i això de voltar entre planetes i galàxies és d'allò més normal, no tots els personatges són diguem-ne humans. 
Al principi va tot molt de pressa. Potser massa. I això fa que no coli gaire. Segurament això respon a que quan es va publicar originalment anava en capítols curts, de poques planes, de manera que havia de passar molta acció en poc espai per ser emocionant, per captar lectors. Deu ser per això que et vas trobant diferents (i petits) cliffhangers cada poques planes, i que s'observen alguns canvis en el comportament dels personatges, com la Mara, que cau bojament enamorada pel Chris. 

El dibuix és molt realista, molt poètic, però els colors són com a molt apagats, molt freds, molt.... monòtons, utilitzant una sèrie de games molt similars. Mola, però.  Són molt xulos i per les dimensions dels volums, realment llueixen molt.

I passen un munt de coses. La història és com a simple, però està molt ben guarnida. Són com historietes curtes, amb una continuïtat. I hi ha molt de vocabulari inventat per a la ocasió: tecnologies, éssers o civilitzacions, llocs, .... La gràcia és amb la naturalitats que empren aquest vocabulari. En aquest primer volum més o menys expliquen un any d'història, però tampoc dóna la sensació de pas del temps, a no ser pels viatges interplanetaris.



Ja al segon volum, i amb més gent que s'ha afegit al grup, descobrim que en Chris coneix un secret que pot salvar a la Terra, i que aquest va ser un dels motius pel qual el van enviar a l'espai. Així, doncs, en Chris es converteix en algú molt valuós. Tant, que fins i tot en Tapir, un contrabandista, vol capturar-lo. Això dóna peu que en el grup marxi amb una nau cap a un Sistema nou, travessant una mena de forat negre. Dins del grup hi van tres dones, i les tres es senten atretes pel Chris. Així, doncs, les disputes entre les tres estan servides.

El forat negre resulta ser com un tub, i tot viatjant per aquest tub veuen un munt de ports amb naus atracades. Ells paren en un i s'endinsen per una porta cap a un món nou. I la Quinina, la Mara, la Valérie, en Chris, que segueix tontejant amb les tres, l'Otomoro i en Lisdal s'acaben quedant sols. Mig instal·lats en un poblat que troben, no es poden moure perquè els amenaça una mena de pluja àcida. Les històries que passen són com a més inconnexes, com si no tinguessin gaire continuïtat. No saps molt bé on vol anar a parar l'autor. Més endavant es troben a un personatge que els hi explica el quid de la qüestió. Resulta que es troben a Lombri, una mena de cuc gegant. Per això el forat negre tenia forma de tub. I resulta que poc a poc els estan digerint. Al final aconsegueixen fugir del món aquest amb l'ajuda dels diguem-ne aborigens  que han aconseguit connectar una mena de cervell artificial al cuc i ara el controlen. En l'enfrontament final, Otomoro mor, i el Tapir, ferit, acaba quedant-se allà.

 A veure si la cosa remunta una mica. Tot i que el final del segon volum es fa una mica trepidant i acaba bé, una mica happy ending, però bé, la cosa s'ha alentit una mica, sent el mateix tota l'estona. No és que avorreixi, no. És que ja no impacta o atrapa tant com al principi.  


El tercer volum, que dibuixa i guionitza ja només el Paul Gillon, comença amb que els protagonistes tornen a Limavan. Allà viuen bé, amb honors i tal. Però lo cosa s'embolica força. Per un costat tenim al tiet del Tapir, que segueix empaitant a Chris, i que té retinguda a Valérie en un lloc molt llunyà. La Valérie que està amb ells és de veritat un ectoplasma. Per un altre costat, tenim que arriba una Delegada del Govern que ve a detenir al Chris per a protegir-lo.... d'ell mateix. Chris, però, només té al cap salvar a la Valérie. Per això troba la manera d'anar al món on es troba ella. Òbviament, tots, amics i enemics, el segueixen. Qui també el segueix és en Philos, un animaló de companyia que li regalen quan està en aquell món amb forma de cuc. Amb aquest animaló es comuniquen telepàticament, i molts cops posa el contrapunt graciós amb les seves observacions. Tenim un nou element, fins ara bastant absent: l'humor.

En aquest nou món els colors son lilosos, canviant la gama de marrons habituals. Els habitants viuen sota terra fugint dels "Amos soñadores", unes crisàlides gegants que els van sotmetre telepàticament fa molt de temps. Aquesta resistència va educar i entrenar al Tapir per a que pogués viatjar i busqués ajuda i tal. Però el poder el va corrompre. La qüestió és que es veu que el Chris sap el secret per alliberar a aquella gent dels "Amos soñadores". Potser es passen una mica amb les.... atribucions d'en Chris: ell ho sap tot, ho pot tot. Tot de tot.

En aquest planeta resulta que també hi ha trasos que busquen a la Valérie, a qui segueixen venerant. En Chris descobreix mitjançant en Philos que es pot comunicar amb ells, i proposa una treva per treballar plegats i alliberar a Valérie. Tot és un pla que té. Mentrestant, la Delegada del Govern té rotllo amb en Lisdal i es descobreix que és una.... proscrita. Ja veurem quina importància té això més endavant. De moment, tot això només serveix per seguir deixant a les dones en segon terme. Estan només per a servir als homes, per a satisfer als homes. Les pinta molt submises. Massa.

Al final salven a la Valérie i alliberen el planeta del "Amos soñadores", tot que la gent ara no sap viure en llibertat i sembla que es vagi suïcidant. El planeta sencer es perd. El grup de viatgers marxa amb l'afegit del secret que amaga la Delegada del Govern i un ajudant seu amb ganes de venjança. El volum acaba una mica filosòfic, amb això de no saber viure en llibertat. Algú que ve de 1000 anys té una visió diferent de tot plegat.



El volum 4 comença amb un curiós article d'en Frank Giroud parlant del pölgyllon, el material del que estan fetes les naus, els ovoides d'en Chris i la Valérie, i moltes de les coses futuristes (o no) que apareixen.

Ja tornant a la història, tenim als protagonistes que es dirigeixen a Rigel III, seu del Govern, on la delegada hi vol lliurar al Chris i la Valérie, i a la Mara per insubordinació. En Lisdal, controlat telepàticament per l'ajudant de la delegada, es fa amb els comandaments de la nau i canvia el rumb cap a Orkand, l'arxipèlag dels proscrits, un lloc molt molt lluny de tot arreu on duien als enemics polítics, als pirates, estafadors, assassins, als criminals diversos, per allunyar-los precisament de tot, i deixar que.... es matessin entre ells. Per cert, s'anomena la primera de les tres Lleis de la Robòtica d'Asimov. 1000 anys després!! :) L'arxipèlag aquest és un petit conglomerat de planetes amb diferents activitat gravitatòria entre ells, cosa que permet anar passant d'un a l'altre, i habitat per diferents grups de presidiaris. La Delegada del Govern n'és una descendent. I allà es troben a un comerciant que els hi va explicant tot plegat.

És impressionant la naturalitat amb la que apareixen animals estranys, construccions, pobles, ....

Com en tots els sistemes, hi ha un poble que governa. I com també en tots els sistemes, hi ha una resistència que es queixa de l'immobilisme d'aquesta classe governant. Aquesta resistència coneix a Chris, ja que és una llegenda vivent, i el volen al seu costat. Si no per fugir, per intentar lluitar i fer de l'arxipèlag un lloc millor. L'acció es torna molt ràpida, s'augura lluita. Les vinyetes són grans, i algunes tenen poc o cap diàleg, i es llegeix molt ràpid. Tampoc hi ha quadres explicatius o descriptius, cosa que fa que l'acció guanyi dinamisme, la fa molt directa, diàleg pur i dur. Tot i que també té l'inconvenient de que dificulta la representació del pas del temps.

La delegada, comprenent que pot quedar-se eternament a l'arxipèlag, vol treure'n profit. Al final guanyen els bons i, oh, casualitat, va a parar per allà una nau que es diu Galaxycircus, mig perduda. Un cop l'arreglen, serveix per a que els terrícoles puguin marxar amb la delegada del govern, a qui volen dur als tribunals, i amb una noieta de la resistència que els ha ajudat molt i de la qual s'havien fet amics. 



El darrer volum comença amb el Governador dient que ja és hora que l'home torni a la Terra, que s'ha de vèncer a la plaga com sigui. Mentrestant, unes patrulles miren l'estat de la Terra i veuen que la cosa està complicada. La solució sembla que torna a passar per Chris, a qui tenen localitzat. Crec que per primera vegada l'acció passa lluny del Chris i companyia.  

Ens acostem al final, i per fi sabem la missió final d'en Chris. Resulta que té uns implants al cervell que li permeten obrir un satèl·lit que es va llençar al Segle XX i que conté toooot el coneixement que hi havia, entre d'altres coses, com acabar amb la plaga que assola la Terra. Després de lliurar-se d'un nou forat negre i de diverses intrigues dins la nau, per fi arriben al seu destí: la Terra. Allà la Valérie i la Delegada del Govern s'escapen, però són fetes presoneres per uns "aborigens". Aquí l'acció es va dividint entre el que fa en Chris, i el que fan les presoneres. Cada poques vinyetes canvia el protagonisme, cosa que fa que no puguis parar de llegir perquè et vas quedant tota l'estona a mitges. 

Les presoneres són dutes a Venècia, mentre que en Chris busca sota terra on està el criptòmer, el centre neuràlgic de la plaga, per petar-se'l. I sí, oh casualitats, està just sota Venècia. Després de l'explosió del criptòmer, Venècia s'enfonsa, les presoneres fugen, els bons fugen, i la plaga i els aborigens dolents moren. La Valérie vol seguir "lligada" al Chris, però aquest diu que ara pertanyen ja a aquest futur. I els governants es congratulen per haver acabat amb la plaga. En certa manera, amb la plaga, també han sepultat el que quedava de la humanitat. I s'acaba!!

Molt brusc, molt en sec. Esperava una cosa més forta, més.... final, més definitiva. O una cosa més oberta. Així queda com a fluix. És com una mena de final de capítol. No sé si havia intenció de seguir allargant la història.... Sigui com sigui, és un final una mica.... descafeïnat. No et deixa satisfet.

A veure. M'ha agradat, tot i que se m'ha fet una mica llarg. Si el final hagués estat alguna cosa trencadora, hagués valgut la pena el viatge. Però després de pàgines i pàgines per arribar on s'ha arribat.... No sé jo. Potser el que més m'ha agradat ha estat tot el context, la manera d'inventar vocabulari, llocs, espais, animals, vegetació, .... tot plegat fa que la història sembli normal, que es desenvolupi d'una forma normal. Un dels problemes que té és el pas del temps, cosa que es soluciona utilitzant una nova mesura de temps: la cronïa. D'aquesta manera queda tot més dissimulat.


Recomanable? Si t'agrada la ciència-ficció, sí. Imprescindible? Diria que no: per l'allargada i pel final.



(Notes originals: https://docs.google.com/file/d/0B7Asn53dODUDQmNRT3NUcmk1aTQ/edit?usp=sharing)
(http://www.editoresdetebeos.com/noticia.aspx?pId=552)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada