1 de març 2013

Neal Morse Band (w. Mike Portnoy) & The Flower Kings


Neal Morse Band (w. Mike Portnoy) & The Flower Kings
Lloc: Razzmatazz 2, Barcelona


Concert maratonià de 3/4 parts de Transatlantic. Només hi faltava el Pete Trewavas. Bé, i el Daniel Gildenlöw, si molt m'apures. Però anem per parts.

La vetllada prometia: en primer lloc, els The Flower Kings del Roine Solt. I després de la mitja part, el Neal Morse amb la seva banda i amb el Mike Portnoy a la bateria. I per acabar, tots junts amb una mica de repertori de Trasnatlantic. Només de pensar-hi, pell de gallina. I així va ser: un concert de pell de gallina. I en horari europeu, donada la durada del concert. Això és bo perquè no acabes tard, però no és tant bo perquè els que venim de fora, hem de venir més aviat.

La sala era el Razzmatazz 2. Llàstima. Un concert d'aquestes característiques requereix una sala amb.... millors condicions. D'acord que molts molts no érem. Però deu n'hi do. I com acostuma a passar en aquests concerts, cares conegudes. Si al final sempre som els mateixos....

El festival va començar amb els The Flower Kings. Aquí és on més vaig trobar a faltar una sala en condicions. Aquesta gent fan una música amb aires jazzeros, digna de ser escoltada en condicions. I no va ser el cas. Llàstima. Tot i això, va ser un concert molt molt molt bo. He de reconèixer que els temes més nous no els coneixia. De fet, he de reconèixer que conec molt poc la discografia d'aquest grup. És una de les (moltes) assignatures pendents que tinc. Això sí, en directe sonaven.... Uf, com sonaven.  Temes llargs, de 20 minuts, però se'm va fer curt. A destacar la base rítmica: baix (Jonas Reingold) i sobretot sobretot sobretot la bateria (Felix Lehrmann). Bé, i la guitarra (la del Roine, òbviament, i la del Hasse Fröberg, el diguem-ne cantant). I els teclats (Tomas Bodin). Tots, vaja.

El setlist va ser : 
Numbers 
The Truth Will Set You Free 
Rising the Imperial 
Last Minute on Earth + In the Eyes of the World 



Després. Mitja part: saludar al a gent, comentar la jugada, que si el so, que si tal, .... Diria que entre la música que va sonar de fons per amenitzar l'espera ens van oferir entre d'altres joies la "cançó de la planta gegant".

El festival va continuar amb el gran Neal Morse, acompanyat d'una banda també molt gran (en components i en mestratge musical), i escortat pel no menys gran Mike Portnoy. I.... i.... i un cop dit això, casi que sobrarien més comentaris. El so no és que millorés gaire, però.... el festival que hi havia damunt l'escenari.... marededeusenyor (i mai millor dit). Els músics, impressionants. Començant pel mateix Neal Morse. És un tio que disfruta fent el que fa, que ho sent. I se li nota perquè ho encomana. I els músics que l'acompanyen no es queden curts. Al baix, en Randy George, el més veterà, potser. Discretet, allà al darrera, sense fer-se notar gaire de forma física, però acompanyant com una piconadora al Mike Portnoy. Quina bèstia, el tio aquest!! Li agrada, l'escenari, i es fa agradar. Reclama la seva parcel·la d'atenció, al centre, però és que se la mereix. I grossa. A la guitarra, l'Adson Sodré. Jove, molt integrat amb la música que feia. Igual que l'Eric Gillete, encara més jove, i tocant la guitarra o els teclats del Neal quan aquest estava d'un costat a l'altre de l'escenari. A sobre, feia segones veus. Una màquina!! I a la dreta, el Bill Hubauer als teclats. I al violí. I al saxo. I tocant la guitarra. I fent cors. I el que calgui. Una caixa de sorpreses.

Brutal. Era un obrir els ulls (i les orelles) i no poder tancar-los. El setlist:

Momentum 
Author of Confusion 
Question Mark Suite
- The Temple of the Living God 
- Another World 
- Sweet Elation 
- 12 
- Entrance 
- Inside His Presence 
World Without End 


D'acord que aquesta darrera etapa del Neal Morse més.... heavy, cansa una mica. Però això del Question Mark.... Buf. I el que aconsegueixen tots junts a l'escenari és.... s'ha de veure. I s'ha de viure.



Després, agraïments molt sentits i una mica de pausa. Apareixen el Neal i el Roine Stolt a l'escenari, i.... Bridge Across Forever. Així, tal com raja. Patapam. Uf.... No hi ha paraules.

I després d'això, el final de festa amb les dues bandes a l'escenari i un medley de Transatlantic:
- All of the Above 
- Overture (The Whirlwind)
- A Man Can Feel 
- Rose Colored Glasses 
- Stranger in Your Soul 

Arf, arf, arf.... Feia falta aire. El que deia: pell de gallina.

Coses no tant bones.
Com he comentat, el so. O la sala en general. Aquesta MÚSICA requereix més bones condicions. Les entrades, a 30 leurus + despeses. No arribaven a 35. A veure, cares no són, per la gentada que hi havia damunt l'escenari i el festival que van muntar. Però la sala.... Ai la sala. Merchandasing. Poc, no gaire afortunat, i car. 

La nit va acabar bé, ja que vaig tenir la fortuna de poder aparcar molt a prop. En un plató de cine, això sí, però allà al costat. Aquesta és la única foto que vaig fer durant la nit.



Ah, aquella nit també vaig tenir la sorpresa, davant de Pans & Company de la plaça de davant de l'estació de Sants, de la samarreta de mudar, la dels 21 botons. Moltes gràcies (f)(f).

Ara, a esperar el Kaleidoscope.



(http://www.nealmorse.com/)
(http://www.flowerkings.se/)
(http://www.transatlanticweb.com/)




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada